temes

21 de març 2011

MARATÓ DE MUNTANYA DE LA VALL DEL CONGOST




Aquestes cròniques són les que més m’agrada escriure, les de les vivències viscudes intensament, esculpides al cos, i a foc lent, tatuades a la memòria per sempre. Experiències místico-atlètiques en diria jo, aquelles on el cos i la ment es fonen per anar en una sola direcció i tot l’esforç i i l’empenta que hi posem esdevé un fet per si mateix, i genera una intensa emoció independentment de l’objectiu i dels resultat final. Por, esforç, il·lusió, emoció, dolor, coratge, patiment, sobre-esforç, felicitat, suor, sang , llàgrimes...
Collons!, i tot això només corrent?, no has fumat oi?, pensa que l’LSD se’t menja les neurones que es un contentu nanu.
Si noi, tot això i molt més.
Des de la marató de Donosti, fa cinc mesos, que no em posava un numero al pit, ves, quina collonada, però ho trobava a faltar, cinc mesos es molt temps i tenia ganes de tornar a sentir aquell cuquet a dins, aquells nervis, de donar-ho tot i sortir a morir, d’arribar destrossat arrossegant-me i amb les cames com dos pals i amb aquella sensació de buit i plenitud a la vegada....i així ha estat.
De fet, a Donosti vaig tenir una mala experiència, em va quedar un mal rotllo a dins que cada vegada que hi pensava  em feia una fiblada a l’ànima. Al Congost, el que buscava, inconscientment, era treure’m el mal gust del fracàs i renovar el records que portem a la maleta del passat. Ara, tot això  ja queda enrere, el passat és decadent i jo encaro el futur amb el record recent del triomf a la mà, apunt per arxivar i guardar per sempre.
Més o menys la meva marató va anar així:
Estic corrent com moltes altres vegades rodejat de gent, són les 7 del matí, porto l’equipació verda de Diedre que tant m’agrada i em sento com en Superman amb la seva capa. Es curiós, potser perquè només me la poso per les curses, però em fa un efecte molt estimulant. No tinc gaire sentiment de “club” però jo m’hi sento còmode, de fet, és un club una mica friki i jo aquí ja hi encaixo.
Conec un munt de gent i tots en anem saludant abans, durant i després de la cursa, si es que sempre som els mateixos!...és divertit anar-nos trobant aquí i allà i es que estem tots una mica tronats.
Els primers kilòmetres son per provar la màquina, no em trobo mai bé del tot fins que fa més de mitja hora que corro i és a partir de llavors quant m’adono de com estic, o sigui, que no faig cas del tendó d’aquiles que em tiba, de les 170 pulsacions que marca el pulsòmetre, del mal a la cuixa i al genoll, del fred que tinc i les males sensacions. Jo a lo meu. Ni putu cas, va! ,corre david!.
Tinc la sensació que avui han sortit fluixos i em coloco amb els cap de cursa, no és el meu lloc, ja ho sé, però m’agrada sortir a rebentar, A la primera baixada ja els perdo i mica en mica em vaig trobant millor.
Em sento prou bé, així que apreto fort i vinga a fotre-li canya cara amunt, m’agrada com estic corrent i penso amb optimisme que tot anirà bé. També sé que tard o d’hora  ho acabaré pagant...
I tot a anat molt i molt bé fins que m’he trobat en Mia que s’havia girat el turmell, avui la sort no a estat de la seva banda i m’ha fet recordar el que en podia passar a mi mateix com tantes altres vegades. Mala sort nanu, amb 15 dies, com nou.
 Després de pujar i baixar per un pilot de corriols de muntanya envoltats d’alzines, amb els 30-40 primers corredors, he passat la mitja-marató amb dues hores i mitja, un temps molt bo i encara em sentia amb ganes i força.... així que... gas!. Ha durat poc.
Aquí comença la cursa de veritat, amb la pujada al purgatori, l’he feta tota amb el peu del gas a fons, però després de més de tres hores i més de 25km les cames i tot el cos comencen a queixar-se. Em vénen al cap tres paraules: persistència, perseverança i resistència, toma ya, com m’automotivo, je je.
 Una mica més endavant em trobo l’Albert  fet mistos, blanc com una marededéu,  jo tampoc vaig massa fi però vaig fent i el deixo enrere, em coincidit a l’avituallament de can Bellver i jo aquí m’hi he estat força estona, menjant i bevent  i ell ha marxat, i quant el torno a trobar ja estava estirat a terra, collons tiu!... res, un baixon, però m’ha tornat a recordar el que també em pot passar, vaig una mica per sobre del meu ritme i em començo a trobar francament cansat, o sigui que baixo una marxa i xino-xano.
 Pajarón.
Au, ja hi som, el de sempre: mareig, pampallugues, nàuseas, les mans adormides....bé, ja sé de que va, però no per això deixa de ser dur córrer així, molt dur. Vaig baixant, petat, per un camí ple de pedres, em passen molts corredors però no m’importa, es tracta d’arribar i encara queda molta tela. Amb aquestes que em trobo un corredor estirat a terra agafant-se el turmell i fent ganyotes de dolor. Osti, estàs bé?, et fa falta aigua?, una barreta? Vols que avisi els del control?, em contesta que ja han avisat els que anaven a davant i el deixo allà recargolant-se. M’ha sabut greu, jo hi he estat moltes vegades en aquesta situació i novament em recorda que puc llepar en qualsevol moment, o sigui que baixo mooolt a poc a poc i anar fent. david, no fem el capullo que ens coneixem, penso.
Amb la baixada de ritme agafo fred però al cap de pocs kilòmetres, ja em sento molt millor i baixo una mica més decidit. De cop,sento uns esbufegs pel darrera i m’aparto per deixar passar i em quedo de pasta de boniato. Collons!  però si és el pòtol que fa un moment semblava que es moria!
-Que?, ja estàs millor?. Si, al final no a sido naá, em contesta. La mare que el va parir!, aquest noi hauria d’apuntar-se al institut del teatre, quina comèdia!. He intentat seguir-lo però no podia, anava foll, collons quin personal...
Molta estona després el veig de resquitllada en una pujada, jo ja torno a anar bé gràcies al 4 gels que m’he pres,l’ocellot fa estona que ha marxat volant  i li foto canya, tinc ganes d’atrapar-lo, quan estic a la seva alçada li etzibo: hombre!, el resucitao!. Em sembla que no li a fet gaire gràcia. Jo almenys quant em faig mal ho faig bé, home!. Vaia cuentu el colega. En fi, jo a lo meu.
Agrair com sempre a la claca els ànims i mostres de suport, els he trobat al cap de poc de creuar el riu, aquesta esquella que no pari!
Els 10 últims km se m’han fet  molt i molt llargs,he perdut molt temps aquí, pujo molt feixuc i ja no dic res de baixar...les cames em cremen i em sento que en qualsevol moment tindré un defalliment.
Pajarón.
La segona pàjara m’ha vingut a dos km de l’arribada. Aquesta és seriosa He anat fent la goma amb la primera dona molta estona, a les pujades la deixava enrera però a les baixades passava saltant com un cabirol i al final l’he perdut de vista. M’arrossego com puc fins a Aiguafreda amb una hipoglucèmia de cavall, bé, de burro, però content perquè  ja li tinc el peu al coll. Malgrat tot, avui arribo bastant sencer, no m’he fet mal enlloc, ni tan sols he caigut cap vegada i els turmells són al seu lloc, tinc totes les ungles i tot això, ja és un èxit.
Una vegada més, passo per l’arc d’arribada, amb un temps de 6h 18m, amb aquella satisfacció i aquella plenitud que només aquest esport tan dur ens sap donar. Una vegada més he subestimat la distància i he arribat molt just, justíssim. Aquesta vegada si que li he vist les orelles al llop. Em fet el senglar i em disfrutat  com cabres però per avui, ja en tenim prou.

L’any passat vaig quedar el 25è amb un temps de 5h 59m, bé ,ho veia difícil millorar però el que si que queda clar és que el nivell dels corredors va pujant cada any, el que ha fet 5h 59m aquest any a quedat el 40è. Enguany,  en conformo amb la posició 59 i el 10è de veterans. Potser m’ha faltat entrenament i m’he atrevit amb una cosa que per haver-la fet tres anys consecutius em pensava que ja ho tenia mig fet i no, no és així. De fet, vaig començar a entrenar el dia 1 de Febrer, massa just. Ara mateix tinc les cames que no sé ni caminar, de pujar escales ni parlar-ne però feliç, perquè torno ha estar recuperat i amb ganes de tralla, molta tralla!...
Que més dir d’aquesta marató!, un referent dins les curses de muntanya, una cursa que ens estimem de debò perquè està feta amb carinyo i rigor.
 Remarcar la primera posició d’en Marc Carós amb un temps de 4h 48m, darrera seu, a un minut,  en Manel Amor, tots dos de Diedre, sou uns monstres...
Ara a descansar pensant amb la propera, La transvulcania, osti, quines ganes!
Fins l’any vinent Congost.
















19 comentaris:

Luigi ha dit...

Així m'agrada, a muette al Congost! Bona cursa David! I sense prendre mal! Vas aprenent, jajaja

Estic treballant amb la teoria que no correm ni per les posicions ni per la muntanya ni per adelantar el que abans era estirat al terra, sinó que correm per arribar quan abans millor a la pàjara. Sí, sí! La pàjara, per retrobar-nos amb la Mare de Déu de la Pàjara i les seves glorioses aparicions!!! De fet, ara que porto setmanes sense córrer amb ganes ni disputar cap cursa, quan vaig a caminar m'espero a menjar tant com puc encara que tingui gana, em faig l'orni i de mica en mica la pàjara apareix i ahhhhhhhh...

Apalins, ens veiem

david ha dit...

Je je, ja tens raó ja... de fet, tu també tens un altar amb la marededéu de totes les pajarracas on posar-hi flors tot sovint, ja ja ja...
Cuidat nanu i segueix fent aquestes sortides tan maques.

ENRIC ROTA MUNDÓ ha dit...

Com et vaig dir ahir, pensa que fa un mes potser hauries dit que no la podries córrer i ho has fet com un autèntic campió. Felicitats i ja en tenim una altra al sac.

Lola Steiner ha dit...

Quina canya, noi! Jo no estic gaire d'acord amb la teoria de la Pajarraca, però el que si que et puc garantir és que llegint la teva crònica m'han agafat unes ganes de córrer que em moro!!!
Osti, fins a l'octubre com molt aviat no podré! :'(

anims i a continuar així!

david ha dit...

Enric tens raó, però no en tenim mai prou je je, estic content però.
Ara us toca una bona esparracada als matxos...

Gràcies Lola,i pensa que això que et passa a tu és molt millor que totes les curses juntes :)

Jou27 ha dit...

magrada tornar a sentir burrades de les bones, apa nen que ja tens el peu al gas, felicitats.

M.Prat ha dit...

FELICITATS DAVID!! I A PER LA TRANSVULCANIA ;-)

calaburra ha dit...

Gracies Joel, i tu a morir al desert.
Apa nen, agafat-ho amb calma que un pajarón dels nostres allà pot ser mortal... juas juas...

Merci, ja ho veus Marta, ens veiem a La Palma, si no abans.

Anònim ha dit...

Et vaig veure a passar just al principi
felicitats
Marc

Bulderban ha dit...

Hay que volver, hay que volver, hay que volver....es un gustazo equivocarse para tener la excusa de volver otro año a enmendarse :-)
Anims noiii !!

sergi30 ha dit...

Ei david m´alegro que ja estiguis a tope nano, jo encara lluitant amb la merda de pubalgia, mica en mica :) Per cert com t´ho vas fer tu al final per curar-la, que vas fent exercicis o que?? Vinga crak, espero tornar-te aveure en alguna cursa, que jo desde Cavalls que tampoc en poso cap pitrall :(

Raül ha dit...

Pàjara Power!!! Això és senyal que vas pel bon camí, sense aquests moments que ens deixen mig groguis no serien el mateix les curses i els entrenos.
I quina marató més ben parida que tenim al costat de casa.
Ara a tope per la Transvulcania!

calaburra ha dit...

Gràcies Sergi, curar curar, encara no, però vaig fent. Si, molts excercicis específics, podòleg, fisio... i paciència, quan es crònica pots estar anys, jo ja en porto 1... buff!...
va!,fins aviat

calaburra ha dit...

Marc?, quin Marc?

Raül, campió, com t'han deixat el genoll? et vull veure a trescar per aquí en enllà ben aviat.
Anirem de braçet amb llurs ocellots, jua jua jua.
Aquest any et vàrem trobar a faltar nen.
Cuidat.

Lola Steiner ha dit...

Alaaaaaaaaa!! Calaburra ets tu!!! Pensava que era una amiga meva que es diu, de cognom, Calabuig! jajajajajja!

Qué bo!!

Luigi ha dit...

Ara veig que busco la pàjara perquè sóc ornitòleg. Directe al psiquiatra...

calburro ha dit...

Si. calaburra, david, galopa, salamandrín, piltrafillas...

Luigi,Orniquè????

mia ha dit...

apa nano, feia dies que no navegava ni llegia cròniques, suposo que una mica per falta de temps però sobretot per no patir més sed de córrer, je,je,je et recordo molt fi i sencer just travessar el riu, mentre que algun altre ni podia, i m'ha agradat molt llegir això de "les orelles del llop" perquè he recordat la cara que feies l'arribada quan ho vas dir, je,je,je

david ha dit...

Va, borinot, recuperat aviat que et trobo a faltar.

Arxiu del blog