NOSALTRES TAMBÉ HI ÉREM

He escrit aquesta carta als diaris que espero publiquin:

Vàrem assistir el passat dilluns a l’estrena del documental dirigit per Albert Om, “ETA a la ciutat dels Sants” i voldríem fer unes reflexions, com a ciutadans, però també com a professionals.

Fa molts anys que som bombers, aquell dia, alguns estàvem de guàrdia, d’altres no, però érem a pocs carrers de la caserna, alguns a pocs metres. Després de sentir l’explosió vàrem anar al lloc dels fets i, com nosaltres, moltíssima gent. Allà ens vam trobar amb els bombers del Parc de Vic, més tard arribarien bombers de tot Catalunya. Vàrem estar tota la nit treient runa, treballant,  buscant  supervivents i cossos sense vida entremig de tanta desolació. Ningú no ens ho va demanar, és la nostra feina i la nostra obligació, ho  vàrem fer per vocació i ho tornaríem a fer. Aquells fets tan cruents ens varen copsar profundament, però ens van ensenyar, si cal, a estimar encara més la nostra professió. Tant de bo aquest succés no hagués passat mai, però va passar, i els bombers hi vàrem ser des del primer moment.

Aquest escrit no vol crear polèmica, tampoc és una crítica al treball periodístic, només és una mostra d’un sentiment que tenim: que no se’ns ha reconegut la nostra feina. No busquem protagonisme, els bombers sempre hi som si fa falta, però a l’estrena del documental ens vàrem sentir menystinguts. Alguns bombers vàrem veure el documental des del ”galliner” i molts companys des de la sala annexa, i molts d’altres no varen ni poder entrar. Tampoc hi va haver representació oficial.

Queda clara la visió “política” del documental, no entrarem a valorar de com ha de tractar aquest tema Albert Om, però a l’estrena vàrem ser relegats a segon terme. Hi havia representació política, de la policia (guàrdia urbana i mossos), òbviament de la guàrdia civil i de les víctimes, també gent de l’esfera social vigatana i ciutadans de tota la comarca, però els bombers no hi érem representats.

Només volíem mostrar el descontent sobre aquest fet i que, lluny de tenir transcendència, per sobre de tot, el que realment importa són les víctimes i la seva memòria, i que actes com aquell no es repeteixin mai més. Des d’aquestes ratlles, un record a les seves famílies.