temes

22 d’ag. 2011

MARATÓ DEL MONTCALM




Últimament em surten unes cròniques molt destroyers, sembla que el que busqui sigui el patiment i el dolor i  no es ben bé això, quan les rellegeixo al cap de mesos penso que tampoc n’hi havia per tant. Acostumo a escriure-les amb calent, quant les cames encara cruixeixen, però al cap de quatre dies només queden les coses bones. Amb aquesta marató em va passar el que  tantes altres vegades m’ha passat: vaig “patir” molt però em vaig adonar que al capdavall vaig gaudir molt més.
Vàrem coincidir una bona colla de corredors catalans:en Mia, en Xevi,en Dani, L’abuelo  i l’avi Mena, en Pika i d’altres que no en sé el nom. Els corredors francesos son bons i a més es campionat francès de skyrunning, o sigui que el nivell es  força alt.
L’alta muntanya sempre em produeix la sensació de petitesa, em torno insignificant i m’engoleix. Em costa respirar i avançar, tant cara amunt com cara avall i em sento tot jo en un estat molt característic que recordo cada vegada que hi sóc.
Aquesta marató m’agrada’t, i molt. No tant pel resultat esportiu ,no massa bo, tot s’ha de dir, com per la cursa en si i les sensacions que vaig tenir.
El primer tram, molt planer, va per la falda de la muntanya i algun tram asfaltat.  Corro amb ganes, només dir que vaig tardar 48 minuts per fer els 10 primers km. De seguida ens enfilem muntanya amunt per fer primer el Montcalm i després la Pica d’estats, 2600metres de desnivell de pujada i 2600 de baixada, deunidó. La pujada és llarga  llarga i mica en mica la sensació d’ofec s’apodera de mi. Potser és psicològic, però sento els pulmons apunt d’explotar, ja m’ha passat altres vegades i decideixo avançar poc a poc. Els corredors em passen de quatre en quatre però no m’importa, és el que hi ha. He estat entrenant bicicleta i natació i es normal que no tiri, que hi vols fer!, no vull donar-hi més voltes, al capdavall, com ja he dit, estic fent el que més m’agrada.
Em sento que m’arrossego per la muntanya, jo puc pujar molt més ràpid!, penso, però avui em resigno i gaudeixo com mai. Els corredors serpentegem pels caminets marcats, em trobo els primers que ja baixen i entre excursionistes i corredors hi ha una mica d’estretor. Em sento bastant bé malgrat  tot i es que ja portem més de tres hores i la primera m’ho he agafat bastant fort, la veritat. Sento que em criden pel meu nom, són la família del Bitxo, quina sorpresa!
Faig cim,com sempre m’hi sobra la puta creu, mitja volta i avall. Dos entrebancades i quatre patacades i em dic a mi mateix  que poc a poc, quan pugui córrer ja apretaré. Fa molta calor, per sort hi han molts avituallaments i no haig de patir. Parlant abans de la sortida amb altres corredors em marco l’objectiu de baixar de 7 hores, i crec que ho faré. No em sento cansat i encara tinc ganes de córrer així que un altre vegada al pla li foto estella i em marco 10km més a ritme. Quedo sorprès de com em tiren les cames, el camí va pel costat del riu i és maco de veritat, amb abundant vegetació i la frescor de l’aigua. Que diferent del paisatge de muntanyes pelades que he deixat enrere. Avanço  encara en aquest tram a 5 o 6 corredors i arribo content al poble amb la sensació de que podria fer encara 20km més a aquest ritme.
6hores, 24minuts. 60è classificat
Satisfet, podria dir-ho així. He fet una marató més i he sabut regular-me, he disfrutat de la muntanya, del córrer i de la gent, que més puc demanar?. Avui no he tingut rampes, ni pàjares, ni pensaments nefastos, quasi bé no m’ho crec...
Una marató molt recomanable.




fotos de la Carme Tuneu

8 comentaris:

Lola Steiner ha dit...

Qué guai! Objectiu assolit! Em motiva un munt llegir les teves cróniques, l'any que ve correré aquesta marató!!!

david ha dit...

Gràcies Lola, m'agrada que t'agradi.
Et posaria un comentari al teu bloc però jo de literatura...ni flouers...

Miquel T. ha dit...

Felicitats. Jo també la vaig còrrer per tercer any consecutiu i vaig patir moltissim per entrar abans que tanquessin el control. Els darrers quatre kms. s'em van fer molt durs, però també penso que és fantàstica aquesta marató, tot i que encara estic cruixit.
Salut.
Miquel T.

david ha dit...

Molt bé Miquel.
Miquel?, ens coneixem?, bé tant se val. si vas arribar tant just deunidó, 8 hores vas tardar?, collons i amb la calor que feia!
va, salut.

Miquel T. ha dit...

No David, no ens coneixem, però he llegit la teva crònica i no he pogut més que felicitar-te. Fins una altra ocasió.

Miquel T.

mia ha dit...

és cert, si treus els primers kms d'asfalt la resta és preciosa, molt més que recomanable. I referent al resultat, si tens en compte que només entrenes per bici i sobretot nedar, ho vas fer de collons, que més voldrien la majoria dels que fan triatlo poder fer-lo.

Luigi ha dit...

Enhorabona! Dius que no massa bona cursa, però era Campionat de França, oi? El temps el trobo bo. Les fotos també molt maques.
Aquest any també hi volia anar, doncs la vaig postposant any rera any, però mira, al final... res de res!
Vinga!

david ha dit...

A tu Mia ja no et contesto que et veig cada dia...


Hola Luigi, ja ho veus. L'any que bé repetirem que val la pena.
fins aviat.

Arxiu del blog