temes

19 de març 2012

100

D’aquí a quinze dies tinc els 100km de Calella, i no, no estic a punt. La veritat, no sé què pensava quan em vaig inscriure, segurament em vaig deixar emportar per un bon moment, i ara estic acollonit. No he entrenat el que s’ha d’entrenar i de cop tot s’ha capgirat.

Aquest punt d’incertesa, de no saber què és el que hi ha, de no saber a on em poso i l’incògnita de com respondrà el cos m’agrada. Es al creuar aquesta franja del que sembla impossible i mitjanament sensat a on resideixen les veritables emocions fortes, un viatge cap al desconegut.
Però siguem realistes: és una ximpleria. Ara mateix només disposo de dues cames i un cap força perjudicat per fer els 100km. Les meves cames ja saben què és fer 100 kilòmetres i el meu cap també, però això no hi ajuda, ans el contrari. Si finalment m’atreveixo a sortir el dia 31, només ho faré amb les poques ganes que em queden, un petit bocí de motivació que tinc guardat a la recambra, i les dues cames, és clar.
Des de el cap de setmana de Xerta que no aixeco el cap. Allà em vaig fer mal de veritat, les contractures no m’han deixat entrenar res últimament i la tanda d’antibiòtics em van deixar baldat, la bronquitis i els mocs sembla que no volen marxar i el que és més important: em va minar la motivació, l’orgull i tot un seguit de coses que és necessiten per fer aquestes curses. I quines coses són aquestes?, doncs no ho sé, però fa falta quelcom més que dues cames i un bon entrenament, fa falta motivació, ganes, empenta, coratge, il·lusió, força, valentia, una mica de bogeria i un molt de tossuderia.
Avui parlant amb en Marc, el fisio, em deia que som uns inconscients, que tot això ens durarà quatre dies perquè córrer casca i la llarga distància encara casca més i jo li deia que ja ho sé però mentre duri...
Però quan no és el turmell, és l’abductor i sinó el bessó o el genoll o l’esquena i sempre estem igual, osti osti osti....
De fet, al meu voltant, els corredors lesionats van caient. És un degoteig constant: un genoll per aquí, tendons per allà, mals d’esquenes, pubàlgies, artrosis, fascitis, periostitis... lesions menys greus i lesions incapacitant, collons, però això què és?


Total, que em sento amb el dilema de fer les coses amb seny, guardant cartílag pels anys que vindran o donar-ho tot fins a rebentar perquè només es viu una vegada.
 Ja he canviat quinze vegades d’objectius i de plans aquest any i no veig cap on haig d’anar, faci el que faci, sortirà malament, segur, ja ja ja.. Tinc com una mena d’intuïció que em frena i m’ofusca però que sembla que hi sigui per protegir-me, per no fer-me més mal. Ja no hi haurà Ironman, ni Zegama, ni Andorra, i ara mateix... ja no sé on dar-les.

9 comentaris:

ENRIC ROTA MUNDÓ ha dit...

David, ànims i endavant, ara recupera bé, "passa" d'anar a destrosar-te a Calella i prepara el primer plat, Zegama, segon plat, Andorra i per postres, ser un IRONMAN, vinga ànims i endavant que com tu dius GAS A LA BURRA.

Sebas Guim ha dit...

Perdona que t'ho digui, David. Confio que no t'emprenyis gaire però començo a pensar que estàs una mica sonat.
les coses no passen perque sí. els senyals que estàs reben últimament són més que evidents. Crec que necessitaries fer net una temporadeta. En 15 dies 100 kms, tal com estàs...buffff
És un còctel que no em fa bona espina.
Sé que els corredors estem fets d'una altra pasat, però tampoc és bo tibar tant, no penses?
Ànims!!!
Sort!!!

david ha dit...

Gràcies Enric, no sé, no sé... ja veurem. Sort per diumenge que ve!!! destrossarás el crono...

Sebas no m'emprenyo home, però una mica sonat no... sonat del tot, je je je

Luigi ha dit...

Siguem realistes. El que casca i de veritat és el govern (el d'aquí, el d'allà i el de més enllà)... home, ara no em vinguis amb ximpleries!

Ara en sèrio, recordo haver-te llegit en aquest "estat" alguna altra vegada (vaja, més d'una...)

Potser el més pràctic és fer net del que et fa mal i sobretot, deixar descansar el coco. De curses n'hi ha a cabassos, i el que volem és córrer molts anys, oi?

david ha dit...

Bueeenu, ho explico així però jo estic bé, eh!.
Avui he sommiat que corria a Calella i...quedava quart!!.Juas juas juas...
Vinga home, que no estamos tan mal!

mia ha dit...

el més assenyat és no fer calella, però cal també tenir un altre objectiu més a curt o llarg termini si vols, i començar a caminar, encara que a ritme de partera cap a ell, saborejant cada passa perquè això també compte.

va home va, i compte, que si demà passat tens 2 o 3 d'horetes que no et fa mal res i vas a córrer, ja l'haurem cagat de nou, ens apuntarem a 10 curses més, i de nou passarem un dragonkan de vivències, de lesions, d'emocions i la mare que et va parir je,je,je

david ha dit...

Apa que el que en volies fer tu... 24hores donant voltes,
com un putu hàmster...
je je je, vivències, lesions, emocions i la mare que ens va parir...

Ultraquim ha dit...

Ei, que les 24 hores en pista, estan molt bé, s'ha de provar, almenys un cop.
Jo no el puc dir el que has o no has de fer, el que et puc dir, és que l'actitud positiva és el 70% de l'exit i que per saber el que un ha de fer, no hi ha com escoltar-se a un mateix.
Facis una cosa o altre, endavant, sempre endavant!!!

david ha dit...

Gràcies Quim,
l'actitud positiva es sempre...positiva, però no només depèn de l'actitud.
Escoltar-se a un mateix no és fàcil, el cap diu una cosa, el cor una altre, les cames també hi diuen la seva...
Em sembla que ja ho tinc decidit, però.
Fins aviat.

Arxiu del blog