RUC

 Hola, sóc la Llarga i aviat faré vint anys. Sóc un burro català, una somera que ha viscut  prou com per veure a morir una de les seves filles. Els altres meus fills estan corrent per la geografia catalana escampant la llavor dels nostres gens. els gens del burro Català, aquell gran oblidat. En d’altres èpoques érem molt preuats, tan, que ens vàrem expandir pels cinc continents i en molts llocs encara perdura aquest reconeixement. Aquí a Catalunya, curiosament, no.

Però jo només sóc un ruc i no hi entenc de catalans, de senyeres ni d’estelades, jo en conformo amb una mica de palla o civada en flor, poder pasturar herba fresca i si em cal, poder-me aixoplugar.

El meu cuidador diu que son mal temps pels rucs, que estem predestinats a desaparèixer, potser és veritat, que hi farem. Ell no creu que el fervor patriòtic ens ajudi, diu que a sota la capa del nacionalisme si amaguen moltes frustracions i que molts, ara, demanen ser lliures, quan la veritable llibertat està a dins nostre i no en les ideologies, en els dogmes i en les banderes.

Però jo només sóc un pobre ruc i no hi entenc de tot això, però li estic agraït, perquè m’ha donat una vida digna, m’ha tractat bé i no em deixarà ni em malvendrà a qualsevol. M’ha dit que restaré amb ell fins que em mori i jo estic content perquè tots aquests any m’ha estimat, per ser un burro i no per català.