El diumenge vaig córrer un cros, si un cros,
des de que tenia catorze anys que no ho feia i vaig pensar que ja tocava.
Després de veure i viure tans crosos a darrere el meu fill Genís em va picar el
cuquet i em vaig apuntar al cros de Santa Coloma de Farners, puntuable per la
lliga de Girona, que tot sigui dit de pas, comte amb més de quinze competicions i
un gran nivell a totes les categories.
Vaig començar amb un bon escalfament, quasi
bé una hora abans i al moment de sortir em trobava bé i amb ganes de córrer. Sortim
uns vuitanta corredors, tots de la categoria de veterans, que comença als 35
anys. El ritme és fort, que dic fort, fortíssim. Peu a baix i a seguir el
circuit per fer tres voltes per completar els 4.800 metres. El primer mil el
faig a 3,30 i a partir d’aquí desinflant-me com un globus. Cada vegada que
afluixo una miqueta em passen dos o tres corredors, això si que es córrer de
veritat!, mare meva quina agonia. Al final vaig aguantar com vaig poder però
patint moltíssim per acabar el 29è, amb 18 minuts i escaig
Una
nova experiència que m’ha agradat força, crec que per fer això però, s’hauria d’entrenar
específicament i als que fem llarga distància ens ve una mica gros.
Però jo
penso (sense entendre-hi un pebrot) que es complementen, qualsevol manera de
córrer o entrenament repercuteix en benefici dels resultats, faci el que faci,
ja sigui una marató de muntanya o un 5000 pista, i a mi, com que m’agrada
provar-ho tot, doncs no hi veig cap inconvenient.
De fet, ja n’havia fet uns quants de crosos
però vaig plegar de fer atletisme perquè no m’agradava la competició. No m’agradaven
els nervis abans de la sortida, els cops de colze, les empentes i trepitjades i
aquell gust de sang al acabar. Ara, tot és diferent.
El que no crec que faci mai, i ara ja
canviant de tema una mica, son curses tipus tor de geants, 300 i pico
kilòmetres per les muntanyes aguantant fred, pluja, neu, son...etc etc...
Ara mateix el que tinc ganes és de córrer,
córrer ràpid o a poc a poc, per la muntanya o en una pista, per asfalt, per
camins...tan se val, però córrer. En aquests tipus de curses acabes caminant si
o si, només uns quants poden estar tres o quatre dies corrent, i a mi caminar
no m’agrada.
Ja veurem com va tot plegat, de moment
diumenge que ve correré la marató del Montseny, i el 14 de Desembre, si tot va
bé, les 12 hores en pista a Can Dragó, i l’any que ve...
2 comentaris:
Qué guai.
No pares. I ara amb distàncies impossibles!!! Quina gran versatilitat!!!
Publica un comentari a l'entrada