temes

4 de nov. 2013

CROS




El diumenge vaig córrer un cros, si un cros, des de que tenia catorze anys que no ho feia i vaig pensar que ja tocava. Després de veure i viure tans crosos a darrere el meu fill Genís em va picar el cuquet i em vaig apuntar al cros de Santa Coloma de Farners, puntuable per la lliga de Girona, que tot sigui dit de pas, comte amb més de quinze competicions i un gran nivell a totes les categories.
Vaig començar amb un bon escalfament, quasi bé una hora abans i al moment de sortir em trobava bé i amb ganes de córrer. Sortim uns vuitanta corredors, tots de la categoria de veterans, que comença als 35 anys. El ritme és fort, que dic fort, fortíssim. Peu a baix i a seguir el circuit per fer tres voltes per completar els 4.800 metres. El primer mil el faig a 3,30 i a partir d’aquí desinflant-me com un globus. Cada vegada que afluixo una miqueta em passen dos o tres corredors, això si que es córrer de veritat!, mare meva quina agonia. Al final vaig aguantar com vaig poder però patint moltíssim per acabar el 29è, amb 18 minuts i escaig
 Una nova experiència que m’ha agradat força, crec que per fer això però, s’hauria d’entrenar específicament i als que fem llarga distància ens ve una mica gros.
 Però jo penso (sense entendre-hi un pebrot) que es complementen, qualsevol manera de córrer o entrenament repercuteix en benefici dels resultats, faci el que faci, ja sigui una marató de muntanya o un 5000 pista, i a mi, com que m’agrada provar-ho tot, doncs no hi veig cap inconvenient.
De fet, ja n’havia fet uns quants de crosos però vaig plegar de fer atletisme perquè no m’agradava la competició. No m’agradaven els nervis abans de la sortida, els cops de colze, les empentes i trepitjades i aquell gust de sang al acabar. Ara, tot és diferent.
El que no crec que faci mai, i ara ja canviant de tema una mica, son curses tipus tor de geants, 300 i pico kilòmetres per les muntanyes aguantant fred, pluja, neu, son...etc etc...
Ara mateix el que tinc ganes és de córrer, córrer ràpid o a poc a poc, per la muntanya o en una pista, per asfalt, per camins...tan se val, però córrer. En aquests tipus de curses acabes caminant si o si, només uns quants poden estar tres o quatre dies corrent, i a mi caminar no m’agrada.
Ja veurem com va tot plegat, de moment diumenge que ve correré la marató del Montseny, i el 14 de Desembre, si tot va bé, les 12 hores en pista a Can Dragó, i l’any que ve...




2 comentaris:

Lola Steiner ha dit...

Qué guai.

Luigi ha dit...

No pares. I ara amb distàncies impossibles!!! Quina gran versatilitat!!!

Arxiu del blog