+CROS

Avui al cros de Vic he tornat a disfrutar, de nou  m’he sentit corredor i m’he sentit més viu que mai corrent a ritmes alts. Últimament he canviat la manera d’entrenar i ho estic enfocant tot des d’una altre perspectiva, i això es nota. Ja no faig aquelles tirades d’hores i hores per muntanya i aquella suma absurda de kilòmetres i mes kilòmetres.

Em sento estrany tenint un entrenador però la veritat és que és molt còmode, jo només haig de confiar en ell, seguir al peu de la lletra les seves indicacions i apretar les dents quan toca. Tinc molta fe en ell perquè sé que, de córrer, hi entén molt més que jo. Des d’aquí dóno les gràcies a en David Kipelio per acceptar entrenar un matat com jo.

L’objectiu serà la marató de Barcelona, abans però, vull provar una mitja i algun deu mil i si la cosa va bé segurament aniré al campionat d’Espanya de 100km, a Cantabria. De moment he aparcat la muntanya, les pedres, les pujades , les baixades...tinc ganes de córrer pla, ràpid, sense entrebancs.

Cada dia vaig a entrenar amb més ganes, acabo amb les cames carregades i m’hi faig tant com puc, perquè tot i que l’objectiu no és res de l’altre món, sé que em costarà  baixar de les 3 hores, però almenys si fracasso,no serà per haver intentat per una vegada, fer les coses amb seny, poc a poc, planejant i assaborint el futur com una gran  il·lusió.

Després de tants anys de córrer m’adono que no en sé res, que em queda encara molt camí per fer, provant noves distàncies, ritmes, modalitats i en definitiva: actituds, davant d’una cosa tan aparentment senzilla i fàcil com és el córrer. Ara per ara, és el motoret que mou la meva vida i també la del meu fill i que ens fa estar més units que mai.

A veure que ens depara el futur com a corredors.