OBJECTIU A LA VISTA

Si tot va bé, d’aquí tres setmanes estaré corrent els 100 kilòmetres de Santander, i dic si tot va bé, perquè tots sabem que les coses es poden girar en qualsevol moment.

Ara mateix, quan el volum i intensitat dels entrenaments haurien de ser màxims, em trobo parat, aquesta vegada per una petita inflamació al tendó del dit del peu. Jo diria que no arriba a lesió, però de seguir el ritme com fins ara de segur que no arribo. De fet, se’m està fent una mica pesat, masses setmanes visualitzant un sol objectiu i ja tinc ganes de que arribi. Però no, encara falten tres setmanes, que poden ser decisives, per encarar amb optimes condicions una prova d’aquesta envergadura.

De moment he tornat a agafar la bici i amb tres o quatre dies tornaré a provar de córrer, tornar a córrer vol dir fer una tiradeta d’un parell d’hores com a mínim i si el peu aguanta acabar de prémer l’accelerador i creuar els dits perquè tot s’aguanti uns dies més.

Jo crec que he fet les coses bé, amb seny i poc a poc, però aquestes coses van així, i quan vénen, vénen. No m’hi atabalo, l’entrenament ja està fet, falta la última posta apunt però si no pot ser, no pot ser. No tinc por, ni dubtes, perquè ja ser on m’he ficat, 100 kilòmetres no són poca cosa però confio en mi i els espero de cara i mirant-los als ulls

Faré el que pugui, però una cosa tinc clara: penso donar-ho tot.