temes

13 de gen. 2015

CANSAT



Aquest any tenia uns projectes i somnis esportius que, ara per ara, no es compliran. Em sembla que estic cremat.
 Primer va ser la Spartathlon, cursa mítica que es fa a Grècia, on es commemora la distància que va recórrer el soldat Filípides per buscar ajuda contra  els Perses que els invadien, 246km sense parar entre Atenes i Esparta i amb uns temps de tall molt exigents, com fer els primers 80km amb 8 hores, per exemple.
 M’ho he tret del cap, no és una cursa per a mi, tot i que no hi ha res impossible, un ha de ser conscient de les seves pròpies limitacions i capacitats i les possibilitats de no acabar-la eren altíssimes.
Després va ser l’Emmona. En un atac de valentia em vaig inscriure i ara que tocava pagar m’he fet enrere. Tampoc es una cursa per a mi, 177km i 19000 metres de desnivell la fan terriblement dura i a l’abast de molt pocs. Em conec, i ser fins on vull o puc arribar i les situacions físiques i mental en que s’arriba en aquest tipus de proves, ara mateix, no estic disposat a assumir-les. També crec que l’hora de sortida (a les set del vespre) no és la millor i passar dues nits a la muntanya....no sé, no ho veig clar.
Ja ho sé, dels covards no s’ha escrit mai res, però no és un acte de covardia, es un acte de coherència, s’ha de ser honest amb un mateix i saber fins on s’està disposat a patir. M’apassiona el mon ultra, he quedat meravellat moltes vegades de fins on aguanta el cos i la ment, però ara em sento cansat, molt cansat. Des de les 12 hores en pista que porto donant-li voltes al tema, sembla que si no corres més de 100 km ja no ets ningú, en una espiral infinita de més i més  kilòmetres. Encara recordo no fa massa temps enrere, quan fer una marató, d’asfalt o de muntanya era quelcom verdaderament dur i ara n’hi han cada setmana per tot arreu i les ultres de 100, 150 o 200 kilòmetres floreixen per tot arreu com bolets.
Jo, finalment, he arribat a la conclusió que tinc un límit i fins aquí he arribat. Aquest límit es mental, és veritat, però això no em converteix en pitjor esportista ni corredor.
En la vida d’un corredor suposo que es passen per diferents fases i jo ara passo per aquí, vet aquí. Faré ultres, si, però que estiguin al meu abast, que em deixin gaudir de l’esport i la natura, i que sobretot, no em facin mal i que no em deixin esgotat en tots els sentits. De moment ,correré la mitja i la marató de Barcelona un altre any i si tot va bé, trails de fins a 80- 90 km, que ja n’hi ha ven prou.
Només tenim una vida i s’ha de viure intensament però només tenim un cos i dues cames i cal cuidar-les també.
Pot semblar que em justifiqui però no és així, no haig de donar explicacions ni haig de demostrar res ni a mi ni a ningú, però em venia de gust compartir-ho. Acceptar les debilitats com a quelcom normal i saber que encara queda molt camí per recórrer, seguiré corrent i entrenant, per descomptat, i a veure que em té preparat el futur.


1 comentari:

Akane LolaSteiner ha dit...

Doncs clar que si! S'han de passar etapes i fer allò que ens fa veritablement feliços. I no donar-li més tombs, tu, que la vida ja és prou complicada com per complicar-nos al temps de lleure.

Petons!

Arxiu del blog