temes

1 de gen. 2016

REFLEXIONS




Avui he tornat a córrer, després de més de deu dies sense fer-ho i les sensacions han sigut ben estranyes, ni bones ni dolentes, diferents. La veritat es que ho trobava a faltar, després de les 24hores vaig acabar molt trallat, suposo que es normal, però amb pocs dies ja hagués tornat a sortir. M’he obligat a descansar i a recuperar i avui, el primer dia de l’any torno a la càrrega.
Ha sigut un any intens esportivament parlant, amb 23 curses fetes i de tota mena: mitja marató, marató d'asfalt i de muntanya, canicros, ultratrail, cros... de tot vaja, com a mi m'agrada.
Durant aquests dies de descans he estat pensant i reflexionant sobre això de córrer les 24 hores, n’he parlat amb molta gent, corredors i gent de tota mena  i la veritat es que he notat una mica d’incomprensió per part de tots. No passa res, jo no em canso explicar-ho i de compartir-ho.
Hi ha gent que es pensa que això de l’ultrafons és com una competició de menjar calçots, o una mena de rècord guinnes de a veure qui la fa més grossa, i no, res a veure.
 Això és un esport, un esport dur, molt dur, com tants d’altres si és porten a un límit competitiu, però un esport al capdavall, amb la seva regulació, les seves normes i les seves marques. La federació que ho vetlla es la IAU (international association of ultrarunners) però hi ha altres llocs web on es pot consultar tota la informació com per exem. La DUV (deutsche ultramarathon, al seu apartat d’estadistiques)
Ja no parlo de si això es saludable, probablement no ho sigui però n’hi ha tantes altres que no ho són i que fem cada dia sense donar-hi importància, que aquesta n’és una més.
En fi, que no sóc un bitxo raro,  i sense ser un especialista ni un expert en el tema em veig en la necessitat d’explicar-ho, perquè això de córrer llarg i per pla m’agrada i molt, i tot i que la muntanya i altres variants del córrer també, ara em veig immers en aquest univers que tantes satisfaccions em dóna.
Aquesta última cursa m’ha deixat un pòsit estranyament potent on em vaig sentir que havia arribat a llocs on no havia arribat mai abans i no tant per la distància en si, si no per les sensacions que vaig viure.
 Vaig viure una plena confiança amb mi mateix, un control absolut del meu cos i un control també de la ment, una voluntat de ferro que passava per damunt de totes les coses. Hi va haver moments en que em feia por a mi mateix, em veia com si fos un altre, corrent hores i hores, com si no fos jo. De on vaig treure aquesta capacitat de patir?, de on va sortir tota aquesta energia i aquestes ganes de superar-se?, francament, no ho sé. Són les mateixes circumstàncies que m’han portat fins aquí i a traves del córrer he assolit l’aprenentatge necessari per córrer encara més, i més i més.
Avui, corrent altra vegada pel Montseny, m’he sentit més viu que mai he notat que em reconciliava amb una part molt intima del meu interior que estava aturada. Només han sigut deu dies, els suficients per adonar-me que això del córrer es quelcom més que córrer i ja està, que forma part de la meva vida i que encara em queden molts kilòmetres per fer.
I mentre escric això penso en el meu fill, gran corredor, que ahir va guanyar la sant silvestre de Manlleu i estic content per ell, potser ha heretat de mi alguna cosa i només per això em puc sentir doblement satisfet.




2 comentaris:

Luigi ha dit...

Al final el que compta és el que tu mateix decideixes i acabes fent, sense emmirallar-se en la opinió dels altres ja que sol ser una visió distorsionada. Molta gent va cap allà on bufa el vent. De fet, es pot aplicar a la vida mateixa. Com saps, porto uns anys que he "reduït" el ritme i quasi no faig curses, de manera que he passat a ser "invisible" i "inexistent", ja ningú em "riu les gràcies" ni menys encara em conviden a sortides (que abans jo mateix organitzava). En fi, com dius al final del post i comparteixo, també estimo el córrer i forma part de mi: aquesta és la veritable essència, perquè al capdavall tot acaba sent efímer i desapareix, menys el que s'ha viscut intensament i queda a dins de cadascú.
Ah sí! No em fa res tornar-te a felicitar per les 24 hores (i a en Genís per ser un crack)
Per cert, espero que no m'esborris el comentari...

david ha dit...

Hola Luigi,
em sap greu, borrant un comentari spam vaig borrar el teu sense voler i no el vaig poder recuperar, no es res personal eh?, en quan el que dius... no se que dir-te, tu mateix t'en has apartat i no passa res, qualsevol dia tornarás...o no, el que veritablement compta es una altre cosa, estem d'acord. Cap on bufa el vent precisament jo no hi vaig, mes aviat contra corrent... Jo el que detesto cada vegada més son les curses massificades i que formen part de circuits i calendaris i kilians picas buuffss i osties...ja m'entens oi? aquest any ja no m'he federat i no penso tornar a fer, de moment.

Va! fins aviat

Arxiu del blog