FRENA, BURRO, FRENA...

Quan vaig acabar la Spartathlon, l’endemà mateix, em sentia molt cansat, normal, però aquest cansament va desaparèixer molt ràpid i al cap d’una setmana em sentia totalment recuperat. Tothom em preguntava com em trobava i jo responia bé, molt bé, o això es el que em pensava. ..

De seguida vaig tornar a sortir a córrer i començar a entrenar, i al veure que tot estava al seu lloc vaig prémer l’accelerador i vinga, tiradetes de 15-20 km, sèries, farleck i tot bé, les cames responien i no em feia mal res, estava motivat i amb objectius a la vista. Perfecte.

Una de les coses que m’omplen més d’haver acabat la Spartathlon, és haver-ho fet tot sol. Sí que vaig tenir l’ajuda dels que em feien assistència, dels ànims dels amics i el suport de la família, però el que és la cursa en si, la vaig fer jo sol, sense l’ajuda de cap entrenador, només amb la meva experiència i la meva intuïció, i això per mi té molt valor. Per altre banda, tampoc crec que s’hagi de ser un superdotat, només cal entrenar i, sobretot, creure en un mateix i ho dic des de la humilitat d’un corredor mediocre.

Però és clar, també hi ha el risc d’equivocar-se o de no saber, o no tenir la suficient perspectiva com per fer les coses mínimament bé.

I això és el que m’ha passat.

Crec que he sigut una mica agosarat volent córrer la marató del Montseny avui. És clar, a toro pasao, és molt fàcil dir-ho però jo em trobava bé, he entrenat tota la setmana amb normalitat i he descansat dos dies abans de posar-me a la sortida d’una nova marató.

Les sensacions eren boníssimes, anava molt tranquil, reservant, i sobretot, disfrutant moltíssim, quan de sobte, al kilòmetre dotze, l’abductor a fet crec..

m’han vingut al cap unes paraules d’una persona molt propera: “sigues prudent”, i això és el que he fet. M’he posat a caminar i després de dos kilòmetres, a Sant Bernat, he plegat.

No és greu, segurament deu ser un petit trencament muscular que es cura amb repòs, però el que si que tinc clar és que és un avís, una senyal que em diu que freni, que tingui seny i m’ho agafi amb més calma. Però jo que vols que et digui, sóc així, m’estimo més equivocar-me jo solet que seguir les directrius que marquen el sentit comú. Ara ja està fet i tampoc ha arribat la sang al riu, o sigui que paciència i fins que la torni a cagar...