24 hores d'ultrafons en pista, Can Dragó

Un any més a can Dragó, compartint pista amb grans amics i corredors, en una prova veritablement difícil i apte només per sonats del córrer.

Hi ha dos circumstàncies  en una cursa, en que no s’hi pot fer res, no cal lluitar ni desgastar-se més. Una, es quan apareix una lesió; no val la pena fer-se més mal, és absurd i una retirada a temps és sempre una victòria. L’altre es una fallada de l'organisme, a tots nivells; estómac regirat, nàusees, mareig...contra això tampoc no és pot lluitar. Vaig estar moltes hores així, no trobava la verdadera unió del meu cos amb la meva voluntat, semblava com si jo, no fos jo. Sense poder menjar,  buit, mort.
 Si que vaig tenir algun moment que em vaig trobar bé, i ho aprofitava per apretar, fer una bona tirada tan ràpid com podia, però això encara em desgastava més, i a cada baixada, m’enfonsava més avall.

Aquestes curses no es gestionen així, ja ho sé. Es tracte d’anar  deixant l’energia molt a poc a poc, intentar mantenir un ritme lent però prou ràpid per anar avançant.

Però aquesta vegada no em va sortir, vaig anar a batzegades i a partir de les tres de la nit allò va ser un calvari. Vaig passar les 12 hores amb 115 kilòmetres, que està molt bé per assolir l’objectiu que m’havia marcat, que eren arribar als 200 km, i a partir d’aquí em vaig arrossegar com un cuc. Em va saber greu per la Fina i en Mia que estaven per mi i que es van passar tota la nit sense dormir, si no arriba a ser per ells ja hagués abandonat molt abans.

Va ser molt dur, de les pitjor curses que recordo, ho vaig passar molt malament, no em trobava bé però tot i així seguia corrent, i caminant...

Al final a les nou del matí, quan faltaven encara tres hores, després d’una nit interminable vaig decidir posar fi a aquell patiment amb 176km. Crec que d’haver-me trobat bé hagués pogut arribar als 200, però ara tan és. Vaig fer el que havia de fer, ho tinc claríssim.

En això del córrer ja s’hi ha de contar, moltes vegades les coses no surten com un vol, però em quedo amb una jornada amb gran amics, tot i que jo no estava massa pels demés. Buscava la concentració que em cal per poder córrer millor i a vegades em trobava sol, sol amb un cos que no anava a l’hora i a estones emprenyat amb mi mateix.

A vegades he abandonat en alguna cursa i llavors en la distància i el temps veig que potser hagués pogut seguir. Ahir no era el cas. Amb la salut, no s'hi juga.

Tot i això, em va agradar ser-hi, veure a corredors fer grans marques, lluitant fins a l’ultima gota, amb passió i entusiasme i el que es mes important; sense perdre el bon humor.

Quan marxo de can Dragó cada any, penso que no hi tornaré mai més, que això és de bojos, però l’endemà mateix, ja estic desitjant que passi un any per tornar-hi....som així...