TORNEM-HI

Després de moltes molèsties i problemes varis, arriba un punt en que has de reconèixer que t’has lesionat. Costa molt arribar aquí, però una vegada acceptes la situació, tot és molt millor. 

Va, para una mica que fins i tot t’anirà bé...

Però ben bé que és lesionarse? Que et faci mal alguna cosa?, o que et mal t’impedeixi córrer? Es difícil concretar, perquè els corredors sempre correm amb algun mal o algun tipus de molèstia, es inevitable, almenys jo. Una altre cosa molt diferent és el patiment que et comporta com a conseqüència d’aquest mal. Jo crec que tinc el llindar del dolor bastant amunt, per això em costa tant arribar fins al punt de dir; no puc més.

He estat dos mesos parat, completament parat. Com a màxim caminava tres-cents metres. Ni bicicleta, ni natació ni res. Això, per una persona acostumada a córrer cada dia es molt dur, no ho sabeu prou.

Però ara la cosa pinta més bé, el tendó del tibial torna a ser el que era (no hi ha res com un xute de cortisona)  i tot plegat tinc una visió més positiva de la meva...diguem-ne patologia.

Fa vint i cinc anys vaig caure des de nou metres mentre escalava, tota l’hòstia se la va emportar un peu, i la cosa va quedar com va quedar, bastant bé dins la gravetat. Em va costar molt recuperar-me però amb els anys ho vaig aconseguir. I ara, amb uns quants milers de quilòmetres  a sobre i unes quantes reblincades més, el peu es queixa. Normal.

He desenvolupat una artrosis degenerativa, però vaja, que a la meva edat, no deixa de ser normal. Tota l’estructura del peu i turmell està alterada i mecànicament  no acaba de funcionar bé. Això em dóna molts problemes als tibials però també a tota la cadena del fèmur en avall.

L’altre dia em va visitar un metge de medicina esportiva i em va dir que hi ha futbolistes professionals amb un peu pitjor que el meu, això em va animar força i he decidit que continuaré amb el meu pla, que no es cap altre que córrer tot el pugui, com feia fins ara, vaja.

A la seguretat social em diuen que això ho operen, fixen dos o tres ossos del peu amb un cargol i llestos, així de fàcil i s’ha acabat el mal...

Però això seria la última de les coses que faria, abans deixaria de córrer, igualment un cop operat no ho podria fer, així que res d’operar.

Em cal paciència, adequar les càrregues i volums i sobretot creure en mi. Aquest fet es molt important, d’entrada, no s’ha de creure tot el que et diuen, i la intuïció, aquell recurs que tots tenim, hi juga un paper important.

Així que res, prova superada, però amb un condicionant mes, que hi farem. Ja fa tres setmanes que he començat a entrenar i les sensacions són ben estranyes, em sento com un nàufrag acabat de rescatar, com un ressuscitat, però amb la il·lusió de sempre,

Som-hi, gas a la burra!