galopaquegalopa

TONIS TARADELL

2012-01-15T19:02:00.001+01:00

foto de lluispratdesabarovira

CÓRRER

2012-01-10T18:53:00.000+01:00

Fa temps en algun lloc vaig llegir quelcom sobre una manera diferent de percebre el cos, els entrenaments i el rendiment esportiu. Una cosa semblant a anar sempre per “sensacions”, res de rellotges, pulsímetres, sèries i programes. La llibertat absoluta; sortir a córrer amb el cor, córrer amb els sentiments, amb l’ànima i amb tot el nostre ser. Aquesta idea em va agradar, i no és que la segueixi fil per randa però hi crec més que en seguir un programa “racional”. De fet, el cervell és un òrgan molt més desenvolupat que qualsevol aparell electrònic i el cos humà una màquina quasi perfecte.

En realitat córrer és molt més que córrer. Córrer es quelcom artístic, és poesia, córrer em connecta amb els orígens, em fa sentir que formo part d’alguna cosa allunyada en el meu interior, com un nucli que sempre ha estat allà i m’hi acosto, córrer em fa sentir gran i alhora petit i és potser l’eina que tinc per millorar en totes les vessants de la vida i em fa créixer.

Quant surto a córrer amb els meus gossos sóc feliç. Pel matí, ells m’observen a través del vidre i els seus ulls m’ho demanen, ho necessiten, aleshores, quan veuen que em calço les sabatilles, ells si que són feliços, son animals programats genèticament per córrer i ho fan amb tot el seu esperit i jo m’hi connecto.

Córrer enganxa, córrer és una necessitat vital i jo diria que també espiritual, córrer em fa viure i somiar, córrer em fa patir i també gaudir , córrer em fa estar millor amb la gent que estimo i em fa millor persona.

Córrer es molt més que tot això...

CURSA DE NA'DALT

2011-12-28T20:35:00.003+01:00

Quan fa dies que no em poso un numero al pit, ho trobo a faltar. I es que aquest fet ,fa que les cames donin més de sí i el cor bategui amb més força que mai. Ja m’agrada ja, sortir a donar el vol, a trotar pels caminets del costat de casa i pujar de tant en tant alguna muntanya propera, però donar-ho tot en una cursa em fa sentir més viu que mai.

Anant cap a Sant Pere de Torelló pel matí, ja he tingut un bon ensurt: el cotxe m’ha marxat per culpa de la carretera glaçada, he perdut el control i he anat de costat cap aquí cap allà fins que m’he aturat, he quedat mirant a Pamplona, o sigui, en direcció contrària a la que anava. Collons!, quin subidón de bon matí...

La sortida és individual i surt un corredor cada 30 segons, fa un fred viu i el sol no té força encara per escalfar, però, ja ens escalfarem, ja...

Surto amb moltes ganes de córrer però un carrer molt dret no ho facilita, veig Bellmunt al capdamunt i allà es on hem d’anar. Li foto gas però la cosa no tira, el cor em surt per la boca i ja vaig amb totes les llums vermelles enceses, david, afluixa, je je je, no n’apendré mai.

La respiració s’estabilitza i agafo un ritme bo però noto que vaig al límit, avui em sortirà tota la carbonilla, els canelons i els turrons d’ahir i els del Nadal passat.

Pujo bona part del camí corrent i per la meitat començo a adelantar corredors que ja caminen, em faig el xulo i els sobrepasso corrent amb aquella gràcia que Déu m’ha donat... fins que veig el pulsòmetre a 179 pulsacions, ieeeeps! al tantu! frena nanu que tindrem un infart, ja ja ja...

A partir d’aquí he pujat més tranquil però tot i així encara adelantant posicions.

Sento els crits de la gent que està animant i la megafonia, osti si això ja està!, un últim esforç i ja arribo, però el ruc ja no pot més, ja no li queda xispa. Entro fent les últimes escales a salts i amb la respiració entretallada. Ja està.

37minuts 20 segons. No dono per més. He trobat a faltar el poc entrenament que porto i les més de tres setmanes que vaig estar parat, però això és només el començament, ja vindran temps millors. Amb tot estic satisfet, perquè els meus mals s’han portat bé i aquest tipus de curses m’agraden molt i se’m donen prou bé i tenint en comte el baix estat de forma, no és pot demanar més.
Gran matinal lúdico-festiva a Bellmunt.

2011-12-24T18:41:00.004+01:00

Feia temps que no passava per aquí, quan no hi ha res a dir...doncs no hi ha res a dir, i per posar una cançó ,una foto maca o dir qualsevol bajanada, més val estar-se calladet, però va!, faré un esforç.

La mort de la Llima em va deixar molt tocat, tan d’esforç i il·lusió es van esvair amb un sol dia i em vaig quedar sense saber ben bé cap a on anar. Què fem?, pleguem ja d’aquest tema?, em dedico als cavalls?, als gossos, als cargols?...

Tinc gravada la imatge del camió que la va venir a recollir, com la va agafar amb una cadena per una pota i amb la grua la va alçar uns metres per posar-la a la caixa, el seu cos penjava cap per vall, i la pluja que queia ens va deixar xops als dos. Va ser molt trist.

Tots necessitem un motoret que faci rutllar les nostres vides, un projecte, un objectiu, un somni, una il·lusió, durant molts anys els rucs ho van ser per a mi i m’hi vaig dedicar en cos i ànima, les nostres burres eren els nostres fills també, però ara tot això s’ha acabat, de fet, el burro català sempre a sigut una causa perduda i ara més que mai.

Ara mateix, centraria tota la meva energia al córrer, però això tampoc ho puc fer, quan passo de certa intensitat el meu cos fa un pet i no dono per més, em lesiono, em faig mal i haig de plegar. Acabo sempre la temporada abans d’hora i em costa molt remuntar.

Des de la marató del Montseny , fa dos mesos, que gairebé no he sortit a córrer, diversos problemes físics m’ho impedeixen, però ara no em posaré a plorar, primera que no serveix de res i segona que aquí i vull explicar les vivències més vives perquè no se’m oblidin mai més i no les misèries personals.

Amb tot plegat estic una mica desmotivat, de fet, cada any per aquesta època em passa el mateix, deu ser el temps, el fred, la boira, la foscor, el Nadal o tot plegat.

Bé, hi ha una cosa que si que em fa verdadera il·lusió, molta, una cosa que tot i faltar més de mig any encara hi penso cada dia i dono voltes i més voltes i ho estic disfrutant molt abans de que comenci. La pre-inscripció ja està feta, poca broma que això és seriós..., juas, juas, a veure si em poso les piles que em convé.

De moment aniré a pujar a Bellmunt que allà no hi ha mai boira, a veure si veig la llum, pel que fa a tota la resta, ho anirem trampejant com bonament puguem.

Fins aviat.

EL GOS

2011-11-16T15:57:00.002+01:00

No explico gaires coses sobre la meva feina, tot i que n’hi hauria per fer-ne un llibre, aquesta però, és diferent i em ve de gust d’escriure-ho .

Ens avisen que surt fum d’un pis, ràpidament ens posem en situació, doncs estem tot el dia esperant aquest moment. Em toca portar l’escala, feixuga i llarga, no se pas si podré girar per aquest carrer. Son moments de nervis i ansietat però ja me’l conec aquest estat, l’he viscut moltes vegades. Ja sabem el que em de fer però sempre hi ha aquell punt d’incertesa de saber el que ens trobarem.

Després d’un trajecte curt, arribem al carrer en qüestió i em de maniobrar. La gent es posa a on no toca, fent nosa, encuriosida, és normal. Ens comuniquen que és possible que hi hagi una persona al pis de sobre. Mentre els companys es dediquen a l’extinció del foc, jo emplaço l’escala i accedim al pis superior. No hi ha ningú, el que hi ha és molt de fum i sentim els espeternecs del foc que devora mig pis a la planta de sota, als nostres peus.

Tornem a baixar i vaig a ajudar als companys. Encara no han pogut accedir a la vivenda doncs la porta te una reixa de ferro, finalment l’esbotzen a cops de mall i el foc ens ensenya les seves urpes. Unes llengües de foc surten per la porta però l’aigua les atura. Amb molt poca aigua n’hi ha prou i ja és nostre.

Una vegada al carrer veig en Marc que surt de dins el pis amb un gos a coll. Encara és viu!- em diu -, li posem la mascareta amb oxigen i jau a terra amb la respiració accelerada, el pobre mira al seu voltant i només hi veu llums de colors i tràfec de gent amunt i avall, està molt espantat. Em quedo amb ell i li aguanto la mascareta, sembla que reacciona i poc a poc es calma. Al cap de poc en Marc torna a baixar amb un altre gos, amb aquest ja no hi ha res a fer, em sap greu pobre.

Arriba la seva propietària molt trasbalsada i el gos sembla que la reconeix. Porta uns deu minuts amb oxigen i quan li enretiro la mascareta un moment, la busca desesperadament, sembla que li fa profit.

Després d’apuntalar el pis, que a quedat molt afectat, abandonem el lloc i em quedo amb el neguit de saber el desenllaç del nostre amic caní. L’han portat al veterinari ja fa estona i penso que ho té difícil, perquè a més del CO ha inhalat molts gasos tòxics.

L’endemà per casualitat, sortint del súper, em trobo la parella que vivia al pis i amos del gos. Els hi demano com està i em diuen que bé, que se’n sortirà.

Em sento satisfet i orgullós de poder ajudar a la gent però també i perquè no dir-ho, d’ajudar als animals si convé.

MARATÓ DEL MONTSENY

2011-11-07T08:35:00.006+01:00

No havia entrenat gaire, la veritat, dues pujades a Tagamanent i a Matagalls i poca cosa més. Malgrat això, ha anat molt i molt bé. Cada vegada m’agrada més aquesta distància; prou llarga per que “condeixi” però prou curta per no arribar gaire trallat.

Quan en Xevi Edo ens va invitar a questa cursa no ens ho vàrem pensar dues vegades, és un privilegi i un honor participar en aquesta marató del Montseny. Per altra banda, les primeres edicions sempre m’han agradat, sempre hi ha aquell punt d’incertesa que acompanya a l’organització i als corredors, la llàstima és que el temps no hi ha ajudat... o sí!.

La previsió meteorològica ja ho anunciava: pluja a sac. I així a estat.

Sortim 400 corredors de Sant Esteve de Palautordera amb una pluja persistent però almenys no fa fred. Tenia la intenció de posar-me bastant enredera però al final he sortit de davant, com sempre, no m’agraden els taps i no puc córrer al meu ritme, tot i que llavors molts corredors em passen, però jo ho faig així.

Agafem una pista i pràcticament ja no la deixem durant 10km, és fa una mica pesat però em sento bé, molt bé. Corro amb ganes i la pluja em regalima per la cara, vaig totalment xop doncs ja em travessat varis rius amb l’aigua a mitja cama. Avui aquest situació m’ha divertit, això és l’essència d’aquest esport , muntanya en estat pur, tal com raja. He disfrutat com mai.

La pujada a Matagalls per Sant Bernat és molt dreta, l’aigua baixa per tot arreu i la temperatura va baixant. Aquí he tingut un primer defalliment i he baixat molt el ritme però m’és igual. Em vull prendre un gel però tinc les mans tan rígides del fred que no puc, finalment després de molta estona i amb l’ajuda de les dents ho aconsegueixo. A dalt al coll de l’home mort i fot un vent de collons, la pluja cau de costat i la sensació tèrmica es de varis graus sota zero. S’ha de sortir ràpid d’aquí, penso, i vinga a fotre-li gas...portem ja més de mitja cursa.

La baixada fins a Sant Marçal la conec molt bé, l’he feta moltíssimes vegades però avui està irreconeixible. L’aigua baixa com un riu pel corriol i m’arriba al turmell. M’agrada baixar per aquí, em sento salvatge, lliure. Penso amb la meva mare, en pau descansi, què em diria si em veiés fent aquestes bestieses...

Arribo a l’avituallament de Sant Marçal força bé, l’aigua cau que sembla que la llencin amb galledes, mare meva quin aiguat!. Continuo corrent per una pista bastant bona i es que malgrat l’aigua que cau no hi ha fang, el terreny drena molt bé. Fa una estona que m’he relligat les bambes no sense esforç, m’ha costat molt , però ara m’apreten i em fan mal, va parir!, toooorna a parar i afluixe-les, je je je, ara si.

Pujant al Turó de l’home tinc un repunt d’energia i pujo amb ganes, em poso la caputxa del paravent perquè a dalt també i fa molt fred. Vaig concentrat mirant a terra amb la visera de la gorra que va degotant aigua i de cop, òstia les marques!, david estigues al cas home!, miro al meu voltant i estic baixant de nou i això no pot ser, encara em queda un repatxó, desfaig els meus passos durant una bona estona fins que recupero el camí bo. Un escamot de 15-20 corredors vénen amb ganes i m’hi enganxo, no passa res, he perdut 10-15 minuts potser, però tant se val, avui estic passant-m’ho de collons i això no m’ho esguerrarà.

Seguim flanquejant pel mig de grans bassals fins arribar a l’avituallament, i fot un vent acollonant, hi ha una mica de caos i molta gent. Segons l’organització, ràfegues de 125km/h i sensació tèrmica de -10º .Agafo un plàtan i marxo cagant llets mort de fred. Comença una llaaaaarga baixada altre cop fins a Palautordera. Estic content perquè baixo prou bé, els turmells fa temps que es porten bé i no em donen problemes (toquem fusta). Vaig pensant en això quan de cop surto disparat i foto una aterrissada d’aquelles de quedar totalment pla a terra, renego i em cago amb la santa mare puta que ho parir tot plegat, quina galeta que m’acabo de fotre! J. M’he fet un bon cop al genoll i les mans pelades però res, això tampoc m’aturarà. Coixejo una estona però no paro de córrer sempre avall, avall.

Els últims km són molt ràpids i es pot córrer bastant bé i li foto estella però tot i així em passen molts corredors, collons com va la penya!... Creuem el riu Tordera amb l’aigua gairebé fins a la cintura amb l’ajuda d’una corda, la corrent és molt forta i se’m endu, queden 500 metres i plou a bots i barrals, però ja arribo.

Finalment torno a entrar a la plaça del poble i passo una vegada més per l’arc d’arribada, content perquè avui si que he estat feliç, i ho dic de veritat, m’és ben igual la classificació perquè al capdavall el que comte és el grau de satisfacció que obtenim i avui ha estat molt alt.

No em sento excessivament cansat, em fa mal el genoll i m’hi ha sortit un bon morat però marxo cap a casa satisfet d’aquest final de temporada, no podria haver estat millor... malgrat l’aigua que ha caigut, ja ja ja!.

Felicitar a l’organització perquè s’ho han currat de veritat, als voluntaris dels avituallaments que segurament ho han passat pitjor que nosaltres i malgrat les hipotèrmies i els abandonaments, ningú a pres mal.

Fins l’any que ve Montseny, si tot va bé repetirem.

06/11/2011,Marató del Montseny

42 km i pico, 2540+ 2537-

5hores 46minuts en remull...

FINS SEMPRE, LLIMA

2011-11-04T18:16:00.004+01:00

Aquesta entrada és la més trista que mai he escrit. Molt trista. Escric això encara amb els ulls negats, per si així em passa la pena.

Ja feia dies que no anava bé, i avui a dit prou, un mal còlic se la endut. Quan convius molt amb un animal acabes tenint una relació que va més enllà de ser-ne el propietari, cada dia donant-li menjar, observant-la, cuidant-la...estimant-la, crea un lligam afectiu i una coneixença mútua difícil de descriureu.

Sempre havia intuït un final així per la Llima, pobre Llima!. Sempre vas ser una burra nyiclis, delicada i jo he fet tot el que he pogut. Te’m donat una vida digne i molt més.

La Llarga s’ha quedat trista com tots nosaltres i brama buscant-te, i jo també.

Això vol ser un petit homenatge a la nostra burra. La millor somera catalana del món, un munt de primers premis en molts concursos morfològics així ho demostren, però per nosaltres sempre vas ser una burra excepcional, tendra i entranyable.

Que estrany queda plorar una burra, però jo l’estimava.

Adéu Llima.

en "Tot", el seu pare

fins i tot entrava al menjador de casa...

al jardí, menjant fulles de roure

manyaga i dòcil

d'excursió amb els nens, ja fa uns quants anys

realment un exemplar extraordinari.

...i molt de casa.

anant a buscar llenya.

al "Tonis"

les més guapes.

amb en Genís

quina nevada va caure...

un primer premi

...i un altre.

en Genís l'estimava.

...i jo també

al mercat del Ram.

i a al fira de Banyoles.

SOBRE GOSSOS

2011-11-03T12:08:00.001+01:00

Vull parlar sobre un tema que fa temps que em porta de cap: sobre els lladrucs dels gossos. Em considero un amant dels animals , dels salvatges i dels domèstics i com no, dels gossos. Això no treu que a vegades em resultin francament desagradables. Molt desagradables, fins al punt de ser insuportables. Visc en un lloc rodejat de gossos, la majoria viuen en parcel·les més o menys grans, tenen un plat de pinso cada dia i un bol d’aigua, i poca cosa més.

I no n’hi ha prou. Un gos necessita afecte, disciplina, educació i moltes coses més que la majoria d’amos no saben ni volen saber.

Estic fart dels gossos baladrers. M’estressen moltíssim, i no és culpa seva, és del seu amo. De tant en tant molts d’aquests gossos s’escapen i volten lliurement pel poble, fent cridar encara més d’altres gossos, muntant gosses en zel i esparracant galliners, en definitiva: donant pel sac a tort i a través. El fet que sigui una zona rural dóna més tolerància a la problemàtica, això en una ciutat seria impensable.

Tot llegin la web http://perrosladran.net ,m’he adonat que en realitat “patir” aquest mal, no és culpa meva. Sempre havia pensat que era un problema meu, que era un tiquis-miquis ja que a ningú que m’envolta sembla que el preocupi ni el molesti aquest tema.

I no, ara veig que en realitat jo tinc dret a estar en silenci, tinc dret a dormir tota la nit d’una tirada, a estar relaxat llegint o fent migdiada sense que els bordar d’uns gossos em pertorbi.

Perquè un gos a d’estar enganxat a la tanca del jardí esperant que passi algú per cridar com un histèric?, perquè han de cridar quan veuen un gat, ensumen una guilla o simplement senten a cridar un altre gos en la llunyania?. Perquè el seu amo els ho permet. Hi ha maneres per no permetre això al nostre gos: educació.

I no és un tema de seguretat, em d’ensenyar si ho creiem necessari, a distingir situacions de perill reals perquè el gos ens avisi. Si una persona salta la tanca, s’acosta al cotxe o te una actitud violenta per exemple, però si al final del dia a bordat 50 vegades per diferents motius, de que ens avisa? Perquè serveix?, doncs per molestar i per reafirmar-se en la seva actitud i perseverar en el temps per tenir un veritable “gos-torrecollons-baladrer-de-merda-que-no-para d’emprenyar”

A casa hi ha tres gossos que no diuen ni piu, criden en contadíssimes ocasions i m’agrada que sigui així, en part és gràcies a mí però també la seva naturalesa hi ha ajudat.

Moltes persones pateixen per culpa de tot això, “sufriendo en silencio”, i si, jo en sóc una d’elles i potser arribat l’hora de reivindicar-ho. Ja n’estic fart!

Una part del text de la web perrosladran:

“...no puedes hablar con el perro y arreglar el asunto cuando quieras tomar una siesta. Puedes acostarte y cerrar tus ojos, pero no puedes dormir a menos que el perro del vecino esté de humor para dejarte dormir. Puedes enojarte y necesitar y lugar tranquilo para calmarte, pero el perro va a determinar que si te da un espacio silencioso o no.

Puedes decidir que quieres trabajar en casa y, pero no puedes hacer una llamada de negocios importante mientras un perro ladra al fondo, tampoco puedes finalizar un trabajo cuando en cada cuarto de tu casa los ladridos suenan estridentes. El perro va a determinar si puedes o no trabajar en casa acompañado de tu familia.

No hay problema para ti cuando es tu perro el que ladra. Si los ladridos interfieren con tus planes puedes llamarlo a la casa o tomar las medidas necesarias para aquietarlo. Cuando se trata del perro vecino es una historia muy diferente. Cuando el perro del vecino llena tu casa de ruido, tú eres el que tiene que arreglar su vida alrededor de lo que su majestad el perro decida. Puede sonar extraño pero es verdad, mientras que tú controlas la vida de tu perro dentro de tu casa, el perro del vecino controla tu vida dentro de tu casa.

No puedes hacer nada dentro de tu casa que sea consistente con lo que el perro del vecino está haciendo afuera. Si ladra frecuentemente no puedes relajarte o estudiar, trabajar, concentrarte o tener una conversación íntima. El perro del vecino está a cargo, no va a ajustar el volumen de su vocalización para darte gusto, así que tienes que planear tus actividades alrededor de él.

.¿Cuán valioso es poder dormir, trabajar, relajarse, concentrarse, entretenerse y recuperarse en tu propia casa cuando lo desees?, ¿Cuánto has perdido cuando un vecino irresponsable te roba tus derechos indispensables?, puedo mostrarte casas de un millón de dólares donde los ocupantes no pueden hacer ninguna de estas cosas porque el comportamiento del perro vecino se los prohíbe.

Claro que los ladridos son solo una manifestación del problema. El problema de hecho es el dueño del perro que se rehúsa a tomar control de su mascota y crea una situación en la cual el control de tu vida es transferido a su perro.

Al controlar cuanto sueño y descanso recibes, el vecino daña tu salud. Al controlar cuan tenso o relajado estás transforma tu estado psicológico. Al controlar tu habilidad de trabajo en casa impacta tu economía y tu futuro. Cuando tu vecino tiene tanta influencia en tu salud, economía y estado psicológico, domina completamente la calidad de tu vida y tus relaciones. Creo que no se reconoce cuanto daño causa la gente que deja a sus perros ladrar sin restricciones.

Estar cerca de un perro que ladra sin control pone tu vida de cabeza, especialmente cuando se trata de dormir. Para la mayor parte de la gente dormir es lo mejor que les pasa en su día, pero cuando tu sueño depende de un perro que ladra, las noches se convierten en un infierno. En el terreno de un perro abusivo te vas a la cama estresado y te despiertas rendido.

Puedes pasar hasta ocho horas en cama pero solo conseguirás dormir tres, vas a pasártela tirado la mayor parte de la noche mirando el reloj, observando como la vida pasa frente a tus ojos, esperando que el perro se quede callado.

Si el perro ladra tres veces te despertarás tres veces. Si la ladra diez te despertarás diez, si ladra continuamente no vas a conciliar el sueño en absoluto. Desperdiciarás horas en un solo día tratando de tomar siestas, las personas que pierden horas de sueño saben que no es la cosa más divertida del mundo. No te diviertes, no duermes, no terminas tus trabajos, no te relajas, no aprendes nada. Es tiempo que se te ha robado y que no podrás recuperar.

Es una locura cuando consideras que el dueño de ese perro podría entrenarlo en noventa minutos de esfuerzo, lo cual es una fracción de la cantidad de sueno que pierdes en una sola noche.”

CANICROSS..., JÚNIOR

2011-10-31T18:36:00.002+01:00

Genís, que et semblaria fer un canicross?

No sé, vols dir?, i la Traca, ja creurà?

I tant, tu només has de córrer al seu darrere, intentar ser una mica gos, que ella ja serà una mica humana, i anar a la una, animar-la i no renyar-la gaire. Tu oblidat de classificacions, intenta gaudir i corre com fas sempre. El demés sortirà sol.

Doncs va!

I així anat, en Genís a corregut el seu primer canicross i a més, amb un resultat immillorable.
27è classificat de la general de 85 corredors, primer classificat categoria junior

Els hem vist arribar, en Genís amb un somriure a la cara i la Traca bordant d’alegria, ho han fet molt i molt bé. Després m’ha comentat que se li havia fet curt i tot...collons amb el nanu!, si es que tinc dos campions a casa.

classificacions +info.

CURSA DE SANT GALDERIC

2011-10-16T20:20:00.000+02:00

Cursa de Sant Galderic, Tavèrnoles.

10'5km, 555+-

50m. 20s.

web , classificacions

Es una sort i un privilegi poder córrer amb el teu fill ;avui em fet una cursa bastant bona, ens em ajudat l’un a l’altre i tot a anat molt bé.

No he sentit mai a queixar-se en Genís per l’entrenament que fa durant la setmana, ni a dir que està cansat , que no pot més o que li fa mal quelcom. Es un corredor infatigable, sempre ho dóna tot i a més o disfruta. Em deixa acollonit.

D’aquí a quatre dies em fotarà unes pallisses...

MY BORDER COLLIE IS FANTASTIC

2011-10-05T12:52:00.000+02:00

CAVALLS DEL VENT 2011

2011-10-02T21:37:00.001+02:00

No es pot fer tot i ser a tot arreu. Així resumiria la cursa de cavalls del vent d’aquest any. Em pensava que podria amb tot i no a estat així, la meva cursa va ser la setmana passada i en aquesta, ja sortia molt predisposat a abandonar si les coses anaven malament i això és el que ha passat.

Una retirada a temps és una victòria.

Segurament si m’ho hagués proposat podria haver acabat però no tenia ganes de patir, la meva dosis de patiment anual es va quedar tota als Monegros. No disfrutava de la cursa i no tenia sentit continuar. Si vaig aguantar fins al km 45 va ser perquè en van “forçar” a seguir, l’abuelo, en Sergi Cots, en Xevi Guinovart , en Marc Cortina I i algú més que hi havia per allà, que ens van animar i gairebé ens van obligar a seguir, a mi i a en Xevi Edo, per cert, gran company de Diedre i millor persona.( vaja parell de melindrus ens vam anar ajuntar...) Gràcies nois pels ànims, però tots sabeu com van aquestes coses: quan no vas, no vas. Es necessita una forta motivació a part de cames per fer això i no es donava el cas. Tots tenim abandonaments al nostre currículum, no passa res. Aquesta vegada, lluny de pesar-me, el que ha fet és alleugerir-me i m’ha ensenyat que amb les ganes no n’hi ha prou. Les coses s’han de fer amb seny i a poc a poc i em servirà per planificar bé el futur.

Estic content però, vaig poder veure i viure la cursa a l’arribada. Vaig poder animar a tots els corredors que anàven entrant i avui puc pujar les escales de casa com si res, que ja és molt...

SI NACISTE PA MARTILLO DEL CIELO TE CAEN LOS CLAVOS

2011-09-29T20:27:00.001+02:00

Bé, passats ja uns dies i ja la cosa més calmada volia fer unes reflexions post-triatló.

En realitat crec que aquest esport és la suma de tres, encara que sembli una obvietat, al tenir els tres segments molt diferenciats fa que siguin com tres curses “ajuntades”, no sé si m’explico. Jo no ho vaig trobar tan dur com una marató de muntanya per exemple, on pots estar 5-6-7 o 8 hores “matxacant”. Ja no parlo d’un ultratrail on en pots passar 12 o 25, fent sempre els mateixos moviments: pujar i baixar, córrer i caminar, i sumant-hi la nit i les inclemències meteorològiques.

Estava una mica acollonit però la veritat és que em va anar tot molt bé. La natació em va sortir rodona, tot i que entrenant més podria rebaixar uns quants minuts, potser el neoprè hi va ajudar però jo em sento més bé sense. Em va sorprendre el baix nivell en general, vull dir que després de la experiència a Sau em pensava que quedaria molt més endarrere.

La bicicleta, tot i portar molts pocs km., deunidó si puc estar content, perquè la meva (de bicicleta), no és que sigui de última generació, però va fer la funció que tenia que fer. Potser amb menys quilos i amb materials més bons, amb “acoples” i tot això podria haver retallat uns minuts?, no ho sé, és possible.

En general també em va sorpendre la qualitat de les bicicletes en relació a l’entrenament dels triatletes, vull dir que la gent dóna més importància al material que al seu rendiment. No ho sé, jo acabo d’arribar, només són impressions.

I del segment de córrer si que penso que érem tots uns patates, tret dels primers, és clar. Em va semblar que la gent anava molt petada, no corria, s’arrossegava. Jo em sentia com si portés 50 o 60 km corrent, però encara em quedava benzina. Potser totes aquestes curses llargues que he fet em van ajudar però jo hagués corregut 20 km més al mateix ritme. Un ritme patxangero però prou ràpid per anar avançant corredors.

En genral em va semblar que s’ho agafaven tot com molt “profesional” i jo tenia una altre actitud, més lúdico-festiva Vaig animar a molts corredors tant en el segment de bici com de córrer i no vaig obtenir cap resposta, només mirades a l’infinit i cares serioses. Collons que no n’hi ha per tant! ,si em vingut tots aquí a passar-ho bé...en fi.

També em fa ràbia que en aquest esport hi hagin tan anglecismes. No podem dir nedar bici i córrer, collons? em de dir swim bike i run ? i el draffting?, ja no dic res de la merda de finisher. Ostia quina ràbia que en fa aquesta paraula!. Jo no sóc finisher de res, jo sóc en david i he acabat un triatló distància B. Ni halfs ni ironmans ni òsties.

Va! , que amb tot, estic molt content i satisfet i segurament l’any que ve faré un “Home-de-ferro” sencer...ja ja ja

TRIATLÓ DE BERGA

2011-09-27T14:28:00.008+02:00

Afrontava el meu primer triatló “seriós” amb dubtes, és clar, però una vegada posat en competició es van esvair i vaig treure el millor de mi mateix, m’ho vaig passar bé i no vaig patir gaire. No puc demanar més.

El dia començava molt d’hora, aquesta vegada el company de fatigues seria l’Enric Corder, que per “culpa” seva i de L’Enric Rota, van fer que m’apuntés a un nou repte pel qual no sabia si estava preparat.

Al pantà de la Baells hi bufa un vent fred, estem a 9 graus i som dels primers a deixar el material, Estic a gust amb l’Enric que m’explica cosetes del triatló, doncs jo sóc un novato total. No pots passar per sota les barres, no pots pujar a la bici fins que t’ho diguin, has de portar el dorsal al darrera a la bici i a davant a l’hora de córrer, no pots anar al darrera de cap bici o el passes o a 15metres... Buff! ...Tot son normes i òsties que m’atabalen encara més.

Després de més d’una hora d’espera i de passar una mica de fred, ens posem el neoprè i cap a la sortida. Es una situació divertida, m’ho estic passant teta i confio en que tot anirà bé. Repasso mentalment tot el que haig de fer a les transicions i de cop em trobo a dins l’aigua nedant amb els primers. La sortida va ser una mica... diguem, “injusta”, doncs quan jo ja portava 20 o 30 braçades encara veia gent a la rampa d’accés a l’aigua. En fi, no es culpa meva, per una vegada que surto ben colocat... donc va! neda com tu saps, tranquil, poc a poc i mica en mica anar agafant ritme. Em sento molt còmode i faig tot el recorregut sense cap problema, a l’arribar a l’ultima boia em sorprenc de lo bé que em trobo i apreto una mica el ritme. Surto de l’aigua i al mirar enrere veig molta gent encara, i jo que em pensava surtir dels últims... bien! Vas de puta mare! Je je, m’ho estic passant de conya i em sento molt animat.

A la transició em trobo l’Enric barallant-se amb la cremallera, avui no era el seu dia. Agafo la bici i vinga som-hi . Un jutge em fot un cop de pito i em crida: el dorsal!. Osti el dorsal!! me’l he deixat. Torno?, no, que te’l possis! El portava penjant del manillar... collons que dificil és pensar en tot!,tinc tota la sang repartida pels muscles i n’hi arriba poca al cervell..

Els primers km són de forta pujada, no m’acuquino i li foto gas, pujant dret a la bici com l’Eddy Merckx, ja ja ja. Cap problema! Em sento bé i ho estic fent de collons.

Vaig fer la primera volta a muerte, ho vaig donar tot, de veritat, TOT. A la segona veient que encara em quedava energia, també. De fet, fa només quatre mesos que vaig en bici, no crec que porti ni 1000km fets, per tant el meu rendiment no pot ser gaire bo però jo em vaig sentir fort.

Em conec el circuit perquè el vaig venir a fer un parell de vegades, això em va ajudar molt. Els últims 15km són gairebé tots de baixada i aquí em cremo les cames, passo algun corredor més i l’arribada a Berga apoteòsica: un rampot super dret i molta gent animant al carrer. Em trobo la Fina i en Genís, quina il.lusió! que ve en calaburraaa!!!!.

Arribo a la transició i no trobo el meu numero, de fet no m’enrecordo, el 4320, si, és veritat, passo per sota la barra i veig la bossa amb les meves bambes, ja ho tinc!, però estic col·lapsat, no sé el que haig de fer.

Una jutge em crida que he passat per sota tot apuntant-se el meu numero en un paper. Hosti no!, ja vaig a donar la volta, ho he fet sense pensar, li dic. Ahora ya está echo. Buenu doncs a tumapelcul penso, això no m’aturarà.

Surto a córrer amb el casc posat i haig de recular per deixar-lo, je je, ric tot sol perquè em sento estrany i ridícul fent tot això amb aquestes presses però em diverteixo.

L’ambient és espectacular i em llenço literalment a córrer just quan la primera dona ja porta una volta, em poso al seu darrera i tot són crits d’ànim, la megafonia a tota òstia anunciant la primera corredora i jo enxufat al seu darrera amb un somrire d’orella a orella perquè em sento de puta mare i tot els ànims que li donen a ella son també per a mí. Em dic a mi mateix: david, això ja ho tens, corre com tu saps...

La primera volta la faig bastant ràpida, avançant algun corredor, a partir de la segona les cames comencen a fer mal però en cap moment em sento cansat. Fa molta calor però encara tinc esma. Sumo dues voltes més i encaro la ultima recta en baixada,se'm a fet curt i tot!, em trobo l’Enric Corder que ha abandonat, em sap greu per ell però jo estic eufòric, exultant i amb moltes ganes. Ara sí! Ja ho tinc!

Un final dels bons, per recordar, tot a anat rodat i em sento feliç.

5h 11m 29s, 128è classificat de 400 ,33è de veterans1

Natació 33m 15s, 1900metres , posició parcials 169è

Bici 2h 57m 39s , 90km, posició parcials 166è

Córrer 1h 40m 35s, 21km, posició parcials 106è

WEB

Felicitar a en Ricard Calmet, 4art classificat, L’Enric Rota per la il·lusió que hi posa i que juntament amb en Martí Quer , van fer un carrerrón i donar les gràcies a L’Arcadi que em va deixar el mono i em va regalar la bici. Moltes gràcies a tots pels consells, els ànims i per aguantar-me.

Si tot va bé, espero estar a la linea de sortida de la cavalls del vent d’aquí 5 dies, ui, ui ,ui...

68 ena TRAVESSIA DE L'ESTANY, BANYOLES

2011-09-18T18:46:00.002+02:00

Plovisqueja altre cop sobre l’estany, avui estic més tranquil, nedaré 2000 i pico de metres com faig sempre i cap a casa.

Sortim mil nedadors entre mig d’empentes i de cap a l’aigua. La temperatura està prou bé i de fet a fora estava agafant fred. No puc nedar, tot son cops de colze i mastegots per tot arreu, semblem un banc de peixos atrapats a la xarxa. Mica en mica vaig agafant ritme però de tant en tant em salta una puntada de peu o un cop de mà que em destrempen, collons! així no puc nedar, necessito concentració. M’obro cap a la dreta per buscar espai, la intenció era seguir el cable que hi ha al fons de l’estany però es clar, tothom ha tingut la mateixa pensada i és impossible nedar còmode allà al mig.

Bé, ara estic millor i nedo amb força, començo a deixar nedadors enrere i em creixo, estiro força el braç i vaig molt i mot bé, però de seguida em torno a trobar un altre tap. M’obro encara més cap a la dreta i ara si, vaig sol, nedant amb ganes i força molta estona.

Una pala de rem a davant meu es mou, aixeco el cap i el noi del caiac em senyala la direcció que haig de seguir doncs gairebé estic arribant a una banda de l’estany i veig els esquitxos dels nedadors molt lluny. M’he despistat un colló, diguem que ha sigut com una “sortida de via”, ja ja.

Em torno a encarrilar i de nou m’uneixo al grup, torno a rebre un parell de collejas molt desagradables i apa tornem’hi, m’obro una mica més.

Al cap de poc, torno a veure el caiac i els nedadors a lluny, lluny enllà. No hi ha manera de nedar recte, que hi farem. Amb tot ja gairebé arribo, osti, se m’ha fet curt i tot!, començo a veure plantes i algues al fons i es que ja em queden només 100 metres. Nedo esprintant i content d’arrivar i gens cansat entre mig de molts altres.

Finalment he fet una bona travessa i deixant de banda aquests petits incidents les sensacions han sigut molt bones, si mes no, molt millors que fa 15 dies a Sau. Una travessa divertida i multitudinària, potser una mica massa, doncs aquest any entre la petita, la femenina i la masculina, gairebé 2200 nedadors.

40 minuts i 40 segons, 635è classificat de 1098, 68 de la meva categoria.

CURSA DE MUNTANYA DE VIC

2011-09-11T19:53:00.001+02:00

Havia de fer aquesta cursa amb en Genís però s'ha posat malalt, per això estava apuntat a la curta, de 10km. Al final no han sigut 10 sinó 11 km, i molt ràpids.
Això no és una cursa de muntanya, és una cursa "rural", només hi havien 200 i pico de metres de desnivell i he tardat només 52 minuts, he trobat a faltar alguna pujada, però bé, hem disfrutat i les sensacions han sigut prou bones, tot i que jo no estic acostumat a córrer a aquests ritmes.
He sortit una mica acollonit, aquesta setmana he tingut molèsties al genoll que feia molt temps que no tenia, però em sembla que al final no ha estat res, una petita sobrecàrrega de dissabte passat, suposo.
15 dies per la triatló...i la setmana vinent a nedar a l'estany de Banyoles. Phelps, ves-te preparant nanu que vinc!

classificacions

2.222'26

2011-09-07T09:19:00.001+02:00

Aquests són els kilòmetres que he fet en un any. Curiós.
Altres dades: 91.469 metres de desnivell positiu
88.355 metres de desnivell negatiu
temps total 283 hores 46 minuts
142.546 kilocalories consumides
ritme mig a 7'38.
8 girades de turmell, unes quantes aterriçades, òsties vàries, dues tendinitis, una pubàlgia d'elefant, 849 litres d'isostar etc. etc. etc...

28ena TRAVESSIA A SAU

2011-09-04T19:14:00.000+02:00

Una pluja fina cau a sobre el pantà, fa molta xafogor i haig de nedar 2500 metres.

Estic cagat. Acollonit. Pànic és el que sento. Qui em manava embolicar-me?...Va, que ho faràs molt bé home, em diu la Fina, però jo no les tinc totes. No ho sé, no sé que em passa, tinc molts dubtes. Quantes vegades he nedat 2000 o 3000 metres últimament?, moltes, no passa res david, em dic. Però estic com un flam, insegur i abans de sortir ja em sento cansat.

Em tiro a l’aigua i començo a nedar tranquil, molt tranquil, l’aigua està a una temperatura agradable i les sensacions son prou bones. De seguida agafo un ritme de creuer i la respiració s’estabilitza. Collons, no n’hi havia per tant, es tracta de nedar home, com fas sempre capullo!. Miro el campanar cada 6 o 7 braçades i veig com es va acostant lentament, un munt de nedadors al meu davant m’indiquen la direcció a seguir, no es fàcil nedar així, trobo a faltar la línea blava del fons de la piscina i faig més esses que un borratxo.

Mica en mica arribo a l’alçada del campanar i encarem cap a la primera boia, a l’altre banda del pantà. Els nedadors del davant cada vegada estan més lluny i jo que nedo sol, però estic força tranquil de com estan anant les coses. Conto les braçades, cada 50, aproximadament, són 1000 metres. La petita boia vermella es va acostant però moooolt lentament, començo a notar una mica de cansament. Ahir vaig fer un entrenament pel Montseny d’aquells que et deixen tou: tres hores deu minuts per muntanya, 3400m de desnivell acumulat i uns 27km. Em sento les cames carregades i es normal, però penso que potser m’ho hauria d’agafar una mica més tranquil tot plegat.

Lentament però sense parar vaig acostant-me a la boia, queden menys de 100 metres per arribar-hi i se’m acut mirar a darrera. Hòstia puta! Però si sóc l’últim! , un escalfred em recorre l’espinada, això si que no m’ho esperava!, reconec que sóc un paquetorro nedant però per quedar últim!, mare meva!... últim!! això encara no m’havia passat mai, quina vergonya! l’ego s’enfonsa, tot jo m’enfonso, avall, avall...

A partir d’aquí la travessa a agafat un altre dimensió. Un jutge que anava amb caiac em demana si estic bé, es clar que estic bé!!, però tu que t’has pensat !, nedo amb ràbia cap a la riba amb l’orgull ferit , algun nedador s’ha saltat la boia i a retallat amb el consentiment del jutge però jo no, faltaria més!. Em sento un desgraciat i em rallo. Decideixo que no vull arribar l’últim. Nedo amb força i m’hi deixo la pell, em queden 1000metres que seran els més ràpids de la meva vida, penso, ara sabran com les gasta en calaburra...

Mica en mica vaig menjant metres i em sento bé, nedo amb ganes i penso que m’ho he agafat massa tranquil i ara ja es tard per recupera. Atrapo el que em penso que era el penúltim i gas a fondo, em cremen les espatlles però no afluixo. Visualitzo l’arribada: tots els nedadors ja secs i el públic aplaudint als últims d’arribar i no m’agrada. Penso en la triatló que haig de fer a finals de mes i em desanimo, quina merda de triatló faré...

Finalment arribo, ja veig les cares de la gent i surto de l’aigua bastant bé, que no em sento molt cansat vull dir. Miro a l’aigua i veig encara uns quants nedadors, quina pel·lícula que m’he muntat!

Al final, no ho he fet tant malament, els jutges em diuen que he tardat 51 minuts i jo que pensava tardar com a mínim un hora. Els de casa m’animen i em diuen que al meu darrera potser hi havia 15 o 20 nedadors més, que ho he fet molt bé, que sóc un valent, m’he atrevit a fer la travessa llarga i he posat coratge i voluntat i jo penso el mateix. Sóc nou amb tot això i em queda molt per millorar ,però us asseguro que m’hi esforço tant com puc i intento donar el millor de mi mateix. Avui he après una mica més i malgrat tot em sento satisfet, estic fet un silur, je je, molt bé david!.

BANY DE POLS

2011-08-27T20:28:00.000+02:00

MARATÓ DEL MONTCALM

2011-08-22T20:48:00.002+02:00

Últimament em surten unes cròniques molt destroyers, sembla que el que busqui sigui el patiment i el dolor i no es ben bé això, quan les rellegeixo al cap de mesos penso que tampoc n’hi havia per tant. Acostumo a escriure-les amb calent, quant les cames encara cruixeixen, però al cap de quatre dies només queden les coses bones. Amb aquesta marató em va passar el que tantes altres vegades m’ha passat: vaig “patir” molt però em vaig adonar que al capdavall vaig gaudir molt més.

Vàrem coincidir una bona colla de corredors catalans:en Mia, en Xevi,en Dani, L’abuelo i l’avi Mena, en Pika i d’altres que no en sé el nom. Els corredors francesos son bons i a més es campionat francès de skyrunning, o sigui que el nivell es força alt.

L’alta muntanya sempre em produeix la sensació de petitesa, em torno insignificant i m’engoleix. Em costa respirar i avançar, tant cara amunt com cara avall i em sento tot jo en un estat molt característic que recordo cada vegada que hi sóc.

Aquesta marató m’agrada’t, i molt. No tant pel resultat esportiu ,no massa bo, tot s’ha de dir, com per la cursa en si i les sensacions que vaig tenir.

El primer tram, molt planer, va per la falda de la muntanya i algun tram asfaltat. Corro amb ganes, només dir que vaig tardar 48 minuts per fer els 10 primers km. De seguida ens enfilem muntanya amunt per fer primer el Montcalm i després la Pica d’estats, 2600metres de desnivell de pujada i 2600 de baixada, deunidó. La pujada és llarga llarga i mica en mica la sensació d’ofec s’apodera de mi. Potser és psicològic, però sento els pulmons apunt d’explotar, ja m’ha passat altres vegades i decideixo avançar poc a poc. Els corredors em passen de quatre en quatre però no m’importa, és el que hi ha. He estat entrenant bicicleta i natació i es normal que no tiri, que hi vols fer!, no vull donar-hi més voltes, al capdavall, com ja he dit, estic fent el que més m’agrada.

Em sento que m’arrossego per la muntanya, jo puc pujar molt més ràpid!, penso, però avui em resigno i gaudeixo com mai. Els corredors serpentegem pels caminets marcats, em trobo els primers que ja baixen i entre excursionistes i corredors hi ha una mica d’estretor. Em sento bastant bé malgrat tot i es que ja portem més de tres hores i la primera m’ho he agafat bastant fort, la veritat. Sento que em criden pel meu nom, són la família del Bitxo, quina sorpresa!

Faig cim,com sempre m’hi sobra la puta creu, mitja volta i avall. Dos entrebancades i quatre patacades i em dic a mi mateix que poc a poc, quan pugui córrer ja apretaré. Fa molta calor, per sort hi han molts avituallaments i no haig de patir. Parlant abans de la sortida amb altres corredors em marco l’objectiu de baixar de 7 hores, i crec que ho faré. No em sento cansat i encara tinc ganes de córrer així que un altre vegada al pla li foto estella i em marco 10km més a ritme. Quedo sorprès de com em tiren les cames, el camí va pel costat del riu i és maco de veritat, amb abundant vegetació i la frescor de l’aigua. Que diferent del paisatge de muntanyes pelades que he deixat enrere. Avanço encara en aquest tram a 5 o 6 corredors i arribo content al poble amb la sensació de que podria fer encara 20km més a aquest ritme.

6hores, 24minuts. 60è classificat

Satisfet, podria dir-ho així. He fet una marató més i he sabut regular-me, he disfrutat de la muntanya, del córrer i de la gent, que més puc demanar?. Avui no he tingut rampes, ni pàjares, ni pensaments nefastos, quasi bé no m’ho crec...

Una marató molt recomanable.

fotos de la Carme Tuneu

Classificacions - web- fotos

2011-08-11T19:40:00.003+02:00

Agafo la bici i surto un parell d’hores, per la tarda nedo uns 1500 metres, l’endemà cap al Montseny, tres horetes de puja-baixa. Un altre dia nedar al mar i córrer uns quants km més. Altre cop bicicleta i neda una mica després, per relaxar les cames i sobretot no et descuidis córrer...

Se’m està acumulant la feina.

Sóc un novatillu del triatló, que hi farem, però faig el que puc. Les primeres sortides amb bici de 30-40 km em semblaven esgotadores, acabava baldat i amb mal a tot arreu. Recordo un dia anant cap a l’Estany amb una pàjara de les meves i totalment buit, sense aigua ni menjar i encara em faltava la tornada, amb la pujada a Muntanyola, aquests últims 6 km són mortals, vagi on vagi sempre acabo pujant. Es el que té viure a gairebé 1000m .Ara, en canvi, faig 60-80km. sense problemes, una mica he millorat, però em falta moooolt rodatge. Quant porto més d’una hora se’m adorm el peu esquerra i em fa mal l’esquena, suposo que alguna cosa no dec fer bé.

La natació la porto prou bé, em sembla. Fa gràcia nedar amb neoprè, però la veritat, jo nedo millor sense. M’apreta de tot arreu i al flotar més em queda el cul a fora i se’m arqueja l’esquena i també m’acaba fent mal. No tinc collons de cordar-me la cremallera tot sol, ja no parlo de posar-se’l...Tot i així e anant fent tirades de 1500, 2000, 3000 metres. Suposo que també m’equivoco amb alguna cosa.

El córrer el tinc una mica abandonat, i pensant-me que últimament ja anava servit de km m’he dedicat a la bici i la natació i ara em sembla que vaig una mica feixuc corrent. Vaig recuperar molt bé dels Monegros, és més, aquella mateixa setmana ja vaig sortir a trotar i les sensacions van ser prou bones, però ara em sento fluix i haig de fer molta muntanya i molt desnivell. Estic inscrit a la marató del Montcalm i jo vinga nedar... ai mare!, que les passarem putes.

Amb tot em sento animat, m’agrada fer les coses així, a la meva manera i sabent que m’equivoco, que hi farem. Sento però quelcom al meu interior que em diu que vaig per bon camí.

De moment continuarem així, a esperar el 15 d’Agost a la travessa del port de Roses i el 2 de Setembre la de Sau. La marató del Montcalm el dia 20 d’Agost, la cursa de muntanya de Vic l’11 de Setembre i el Half de Berga el 25, cavalls de vent a l’Octubre I si tot va bé, les 24hores pistes de can Dragó al Desembre, (glups!),Si acabo viu, llavors descansaré, juas juas juas...

De feina no m’en falta perquè també tinc “la feina":

Cuidar a tota aquesta colla:

Regar, cavar, tallar, preparar la llenya pel hivern...la familia, els amics, llegir i escriure i perdre el temps...

MONEGROS FESTIVAL

2011-07-18T15:15:00.009+02:00

Porto deu dies descansant, després d’unes setmanes d’entrenaments intensos. De fet, he acabat molt cansat i em convenia, però em sento una mica culpable, tinc la sensació de que encara havia d’entrenar més i de que he parat abans d’hora, però ara ja està fet i és massa tard. Amb tot, em sento amb optimisme i amb ganes per afrontar aquesta cursa, aquesta vegada no tinc dubtes ni estic nerviós i sé del cert que arribaré.

Sona el despertador a les 5:30, he quedat amb en Mia company de fatigues, (mai millor dit) i apa som-hi, cap als Monegros .Esmorzo com sempre sense gana i abans de marxar de casa, tanco els gossos i poso bé un palet que hi havia per allà fora i me’l foto per sobre, em faig una pelada a la carena de la cama que em sagna força, collons, comencem bé!.

Després de gairebé tres hores arribem al “campament”, recollim els dorsals i tot el material i ens anem a canviar. El reglament obliga a portar 2500kc de menjar, ho trobo excessiu però per por de no passar el control vaig afegint barretes i gels a la motxilla que juntament amb la manta tèrmica, el pito, la navalla, la vena, el mòbil, el paravent, la gorra i moltes coses més que obliguen també a portar, pesa un colló. Passem el control de material i em pesen la motxilla, 6 kilos, collons! mira que m’ho havia estudiat per no passar de 4’1,el mínim obligatori. Ja veig que les coses com més te les mires pitjor, jo sóc d’improvisar i d’anar sobre la marxa i com més m’ho estudio, pitjor.

Finalment entrem al box de sortida i em carrego la puta motxilla, això dels 6 kilos m’atabala una mica però no em deixo intimidar i em concentro en la cursa, tinc claríssim que acabaré. Parlem entre corredors i fem hipòtesis sobre el temps que tardarem, 14 hores, 15, potser 13, ningú ho sap.

Sortim amuntegats a bon ritme, em sento bé, la maquinària funciona correctament i fa el que últimament a fet tantes vegades i durant tantes hores:córrer. Sento el meu cos que fa el que li dic i de moment jo mano sobre ell. De seguida es forma un grup de 9 o 10 corredors i nosaltres a darrera, al cap de 20 minuts en Mia es despenja i els segueix, jo continuo a bon ritme i els segueixo amb la vista, més o menys vaig en la posició 15 i encara queda moooooolta tela, o sigui que tranquil. Faig els primers 10km amb 50 minuts, el terreny es pla i segueix unes pistes llarguíssimes plenes de pedres i pols, el paisatge és lleig que t’hi cages i comença a apretar la calor.

Arribo al primer avituallament, pel camí he llençat un parell de barretes,l’embolcall me’l guardo, haig de treure pes com sigui, les formigues estaran contentes. Carrego el camel bag i un bidó de mig litre i tornem-hi.

Ara si que comença a fer calor de veritat, veig una sargantana que porta una cantimplora i em confirma el que sento, calor, calor i calor, em bull el cap i els braços i sento com el sol em castiga la pell. Em fa picor la ferida que m’he fet al matí i veig que m’ha sortit un morat. Suo per tot arreu i començo a veure molta aigua, tanta, que se’m acaba. Encara falten més de 4km pel segon avituallament i ja vaig sec. Em començo a rallar, així no es pot anar. Vaig amb la boca com una espardenya i totalment deshidratat. Ja començem!, sempre ha de passar una cosa o altre. Decideixo beure’m el mig litre que la organització obliga a portar en cas d’emergència, tot i que penalitza amb 2hores de temps, m’és igual, si no bec, pillaré.

Finalment arribo al segon avituallament i carrego aigua. Li comento que m’he begut l’aigua d’emergència i em diu que la torni a omplir, és el que faig. Em prenc un gel i tornem-hi. Portem gairebé 30km i la cosa s’està posant lletja.

Em sento les cames carregades, fa moltíssima calor i vaig mig deshidratat, i doncs, que et pensaves?, capullo! on t’has ficat?.ningú va dir que fos fàcil.

Del segon al tercer avituallament se’m fa molt llarg, no vull córrer per no suar i camino, però així no avanço. Em passen en Sebas i un altre corredor quan paro a pixar, els segueixo durant una bona estona, ara la cursa puja per una mena de turons i camp a través, amb unes herbotes per tot arreu que et rasquen les cames i es queden enganxades als mitjons, em fa mal la cama.i em sagna. Ja torno a anar sense aigua i quedem més de 6 km per l’avituallament, començo a tenir rampes, signe inequívoc de la deshidratació. Vaig mort, em desmotivo i em ve mala llet però en cap moment penso a abandonar, he vingut fins aquí per fer els 110km i els faré, no en tinc cap dubte, però patiré, ho sé.

Faig la distància marató en 4hores 20minuts, si segueixo aquest ritme encara faré un bon temps però ara la qüestió no es el temps, tant sols és arribar.

Aigua, necessito aigua. Arribo al següent avituallament al km 52 i mig i em prenc tot l’isostar d’un glop i mitja ampolla d’aigua i li dic a un noi si em pot donar una altre ampolla i em contesta una mica impertinent que me la dona però li haig de donar el xip i el dorsal, o sigui que quedo desqualificat. Em sento com un presidiari, la mare que el va parir!, els corredors arriben com jo o pitjor, tots assedegats i cansats i el tio del avituallament impertèrrit repartint escrupolosament l’aigua que toca. Tinc ganes d’engegar-lo a prendre pel cul, ja m’agradaria veure’t a tu després de fer més de 50km a més de 35ºC i sense aigua, gamarús!. Decideixo continuar per no col·lapsar-me, però sé que haig de fer més de 10km amb només mig litre d’aigua i això em martiritza. Abans de marxar observo els corredors destrossats, n’hi molts que abandonen, malgrat tot, a mi, encara em queda força i no sé com, però arribaré, no en tinc cap dubte. Miro a veure si puc robar alguna ampolla d’aigua però el cabronás de l’avituallament les té controlades. Em sento com un delinqüent, com si fugís d’una presó o quelcom així.

Segueixo la travessia pel desert, ara sóc com un “forajido” d’aquells de les pelis de l’oest americà, només tinc un objectiu a la vida: arribar al següent avituallament. M’enxufo a l’Mp3 i deixo que passin els km, fa una calor infernal i pel camí vaig trobant cadàvers. Vaig una hora amb la primera dona, no va molt ràpid però no deixa mai de córrer i jo faig algun tram caminant doncs tinc les cames que em fan ja molt mal, les cames, els turmells, els genolls, l’esquena i les ungles...

No sé ni com arribo a l’avituallament i em refaig una mica, la calor sembla que comença a remetre i jo em recupero una miqueta, he anat menjant i racionant l’aigua i encara sóc viu. Si vull acabar hauré de patir, i molt. Moltíssim.

Estic sol,al meu voltant només hi ha camps erms, pistes infinites i un sol que es comença a pondre a l’horitzó, per un moment m’envaeix la tristesa i la desolació i se’m neguem els ulls. Quin patiment!, i total per a què?. Em sento buit però aquesta vegada penso donar-ho tot, lluitaré fins al final, em queden més de 40km i vaig amb les cames que a cada passa es un cop de fuet, però acabaré, no en tinc cap dubte.

Arriba la nit i encenc el frontal. Una gran lluna molt vermella surt per l’horitzó, és la primera cosa bonica que veig avui, penso. Continuo escoltant musica que em serveix per evadir-me. Veig unes llums vermelles al meu davant, deu ser un corredor i decideixo atrapar-lo, ara l’objectiu no és només arribar si no fer-ho amb bona posició, vull acabar amb la sensació de fer-ho el màxim de bé possible i encara em queda una mica d’orgull i força. Apreto el ritme fins que arribo a la seva alçada al cap de més de mitja hora, és un corredor Argentí em sembla i només em diu dues paraules: Muuuuy duro..., Jo penso el mateix però el passo arrancant-li les enganxines i fent-li una senyal amb la mà, he tingut un repunt d’energia i vull aprofitar-ho.

Estic ja a l’avituallament nº6 em queden mes o menys 30km i només hi ha una cadira ocupada per un corredor. M’assec a terra i em canvio els mitjons, al veure les butllofes que porto m’espanto, ho torno a tapar tot ràpidament i intento no pensar-hi. Menjo una mica i bec, per sort ja no fa tanta calor i m’he refet de la deshidratació, l'aigua ja no és un problema però encara porto la d'emergència. Torno a la càrrega i deixo el corredor assegut a la “seva” cadira. A estones corro i a estones camino, intentant no fer gaire això últim però el pas que porto corrent gairebé és el mateix que caminant ràpid o sigui que vaig combinant. Cada vegada que em poso a córrer faig un esforç sobrehumà i només penso a arribar a l’avituallament, estan separats per 10km cada un i jo que miro el rellotge constantment . No hi ha manera de que passin.

Estic patint com mai però disfrutant a la vegada perquè sé que això s’acabarà, tardarà molt, però s’acabarà i el moment de l’arribada el disfrutaré perquè me’l mereixo. Tots aquests pensaments tinc mentre avanço per una recta llarguíssima plena de rocs, es veu al fons els llums dels cotxes de l’autopista i també veig uns llums al darrera, collons, m’he relaxat i un corredor m’atrapa’t. Em torno a motivar i corro tota l’estona tan ràpid com puc, que no es gaire. Aquest cop si que vull donar-ho tot, ja ho he dit, i si puc quedar el 15è millor que el setzè.

Aquests últims km s’han fet eterns però per fi arribo a l’últim avituallament. Gairebé no paro i encaro els últims 10km al límit del meu cos, el GPS em marca 102km, una barbaritat vaja, però quedo acollonit de mi mateix de on puc arribar si m’ho proposo. Els meus perseguidors s’han quedat enrere i torno a afluixar el ritme, camino una mica i em guardo forces per l’arribada, vull arribar corrent. Per fi veig de lluny la carpa il·luminada i em torno a emocionar, gairebé ho tinc, però el camí s’allunya i encara falten 6km. Estic tralladíssim, en qualsevol moment tindré un defalliment però no afluixo, aquesta és l’essència de l’ultrafons, els límits del cos els poso jo amb la ment i gairebé hi arribo.

Arribada. Una mica trista, sense música ni aplaudiments ni res, només dues persones que m’atabalen amb el xip i els 30 Euros de la fiança i les bosses dels obsequis. Només vull seure i ho faig en una cadira de plàstic, abatut però amb l’ànima exultant de felicitat. Que ben parit que sóc! Ho he aconseguit, no en tenia cap dubte...

12è classificat a la general, quart de veterans. 15 hores 28 minuts. 61 corredors arribats de 136

...Em quedo així uns minuts fins que agafo fred, m’aixeco i tot el cos em tremola, em sento dèbil i em marejo. Em trobo en Mia que ha quedat 4art,un crack,està fet un superman, i tots dos coincidim amb que em patit molt, potser massa. Em quedo uns minuts a dins el cotxe recuperant-me i pensant amb tot el que he fet avui, vull anar a dutxar-me però no tinc esma, son moments molt durs.

Avui, després d’un dia de descans em sento prou bé i camino, que ja és molt i penso que el que vàrem fer és una bogeria. És la vegada que he patit més i amb diferència, però va ser el fet d’anar-hi molt predisposat i decidit el que va fer que acabés. No pot haver-hi cap moment de dubte i ferm t’has de mantenir fins al final i així s’acaben aquestes coses. Sé que si vés dubtat tan sols un moment, em vés quedat pel camí. Ara em queda una experiència que encara que costi de creure és agradable i si ahir deia, mai més, avui dic, hi tornaré. Curiosament vaig repetir el mateix dia de la gran desfeta d’Andorra, ara fa un any i puc dir que aquest cop si que me’n he sortit. Duríssim. Felicitats a tots els participants.

Collons amb el Monegros, tot un festival.

30...

2011-07-01T16:34:00.002+02:00

Avui he fet 30km corrent, no, no és res del altre mon però ahir en vaig fer 34 i abans d'ahir 70 en bicicleta i abans d'abans d'ahir 27 més corrent, i així porto més de tres setmanes. Tinc les cames com dos troncs, la pell cremada del sol i em sento força cansat, però tinc els ànims i la motivació pels núvols. No em fa mal quasi bé res i em trobo bastant bé, a més estic llegint quatre llibres a la vegada sobre això de córrer...
El primer i que fa dies que ja he acabat és el d'Haruki Murakami "De que parlo quan parlo de córrer": la veritat, m'ha decepcionat. L'he trobat molt senzill, gairebé infantil, això que un llibre d'un escriptor que corre, en principi hauria de ser més interessant que un llibre d'un corredor que escriu, però no ha estat així. El segon ha sigut el d'en Kilian Jornet i m'ha agradat força tot i que no n'esperava gaire res, m'he sentit molt identificat amb tot el que explica. He corregut moltes vegades amb en Kilian i l'he vist a arribar moltes més i no sembla que hagi de patir tant, amb aquella cara de bon nen.. je je. El tercer, "Siete historias cortas del correr" de Luis Arribas que com diu l'autor "ni son cortas ni son de correr, eso si, son siete" i també m'agrada't bastant, l'he conegut pel seu magnífic bloc. I el quart i que porto 10 pàgines i ja m'ha enganxat: "Nacidos para correr" de Cristopher Macdougall.
Bé, jo no sóc crític literari ni hi entenc gaire però per diferents vies m'han arribat a les mans i en trec conclusions.Tot això fa que la meva vida giri al voltant del córrer i estigui gairebé obsessionat, estic motivadíssim per al Monegros i fins i tot m'he inscrit a un mig Ironman!, au! vinga va! que per poc no m'hi poso...

2011-06-08T16:47:00.000+02:00

2011-05-31T11:04:00.001+02:00

No sé com explicar-ho però ho intentaré, tinc ganes de dir-ho, i es que em sorprenc a mi mateix i em desconec. D’aquí set setmanes aniré a córrer una altre cursa: la Isostar desert marathon, una cursa de 110-120km pel mig del desert del Monegros a ple estiu. Se m’ha parat el contador, francament, no sé que vaig a buscar-hi, una insolació potser? la super-pàjara definitiva?, je je...

Feia dies que hi donava voltes i ara ja està fet, ja estic inscrit. Potser buscava una cursa sense baixades, sense fang ni fred ni vent o potser un nou repte i cada vegada més difícil. Últimament he patit molt a les muntanyes, recordo el trail blanc, corrent 30km per la neu, o a Zegama, amb tones de fang i pluja i neu i fred. A cavalls del vent, amb pujades infernals i baixades infinites i tantes i tantes altres curses i entrenaments per aquestes muntanyes. No ho sé, només sé que em fa molta il·lusió, tot i que estic una mica acollonit. 120km a 40ºC a les 12 del migdia, carregat amb una motxilla amb el menjar i l’aigua i sol corrent tot el dia... ja veurem. A la Transvulcania em vaig adonar que canviar d’escenari va molt bé, ara busco una cosa diferent i un canvi de xip.

De moment he començat els entrenaments, surto al migdia a l’hora que fa més calor i ja he anat provant material. Portaré una petita motxilla amb camel bag de 2 litres i una ronyonera incorporada (gadget´s david), no m’agraden els bidons penjant, em molesten i crec que al final després de 5 o 6 proves he trobat la solució.

He estat tres setmanes més o menys descansant però ara torno a la càrrega. En calaburra, més burro que mai.

TRANSVULCANIA

2011-05-10T17:32:00.005+02:00

Parlem distesament entre corredors a la línea de sortida, hi ha en Mia, en Mateu, en Manel, la Marta, en Pep, en Jaume, en Joel i molts d’altres que no recordo els noms, a tots ens uneix una mateixa cosa i ara tots som iguals. Encara és de nit i fa una temperatura agradable.

A les sis del matí donen la sortida, estic tranquil, només tinc ganes de córrer. Pugem de seguida per una rampa dreta, donem una volta al faro de Fuencaliente i enfilem per un corriol. Hi ha molts corredors, empentes, trepitjades, no estic còmode. A la sortida, m’he posat bastant a davant però la gent corre molt. Haig de vigilar que no em buidin un ull amb els pals, ho trobo molt perillós. Mica en mica vaig remuntant posicions fins a trobar el meu lloc, passem per un camí molt dret amb sorra volcànica i sento com m’entra a les bambes, la llum del frontal al davant, la respiració accelerada i 83km per davant. Estic bé, sé que haig de fer una pujada de 2000 metres però no em preocupa i vaig amb ganes.

Passem per un poble on la gent s’ha llevat per animar-nos, impressionant. Van fen un passadís de tan sols un metre d’amplada i una gentada a banda i banda, nens amb pijama, pares mares i gent gran. Corro a davant d’en Marco Olmo i sento com la gent el crida, aquet home és un mite.

Mica en mica es va fent de dia i la cursa s’estira, els corredors ens anem distanciant però sempre amb pujada. Molta gent camina, jo corro molts trams i em sento molt bé, no em fa mal res i tinc una energia que em desborda. Després d’arribar a la cota de 2000m comencem una baixada amb molta sorra i aquí ja em comencen a passar corredors, en passen en Mia i en Mateu, companys d’equip de Diedre i d’altres, és igual, ja els esperava, en Manel l’altre component de l’equip, va molt per davant. Ara la pista es molt bona, no hi ha pedres ni arrels ni res, només una catifa de pinassa flonja i agradable i em deixo anar corrent amb ganes fins arribar al refugio del Pilar al km 26, un paratge realment bonic i amb un ambient que sembla el tour de França. Em sento bé i m’agrada com estic corrent, també sé que estic anant una mica massa ràpid i ho acabaré pagant i afluixo una mica però de moment no s’encén cap llum vermella.

Anem quatre corredors corrent a bon ritme i ens anem fent relleus, ara un a davant , ara l’altre, va bé córrer així però finalment en un avituallament els perdo i torno a anar sol molta estona. Aquí torna a fer pujades i baixades fins arribar a la caldera de Taburiente, un volcà gegantí mig desmontat, un lloc preciós. El recorregut és molt variat i els km van passant. Hi ha avituallaments i punts de control molt sovint però vaig molta estona sol, on son tots els corredors que fa unes hores ens amuntegàvem a la sortida?, no ho entenc, són tots a darrera? tinc la sensació que em passaran tots, un a un i em fotarán l’atxassu, ja començo amb els pensaments surrealistes, símptoma evident de que vaig cansat. El paisatge val la pena i em paro uns segons per assaborir aquest moment. Bé, jo no recordo exactament el recorregut, no puc memoritzar l’ordre cronològic del llocs per on vaig passar però recordo moments puntuals, boscos de pi canari, tarteres de pedra negre, flors per tot arreu, sol, boira, núvols, pluja fina, vent... una illa, que fa honor al seu nom: la Isla Bonita. Brutal.

Durant una estona corro amb la primera dona, va molt forta i l’intento seguir però em costa i acabo perdent-la de vista, més tard acabaria abandonant. Al cap de poc em ve pel darrera la dona que acabaria guanyant la cursa, la Mònica Aguilera i va lleugera com una daina, collons! aquestes noies quan porten 40km encara creixen... o sóc jo que minvo?.A mesura que van passant els km el terreny es torna més pedregós i difícil, ja no vaig tan lleuger i pujant a el Roque de los Muchachos a 2426m haig de seure una estona a l’avituallament doncs em sento molt cansat. Que et passa david?, va home! no t’amorris ara!, tan bé que anaves. Em prenc un gel i bec mig litre d’aigua i tiro cap avall fent-me el valent però no les tinc totes, no. A partir d’aquí hi ha hagut un punt d’inflexió i ja no sóc el mateix, sé el que em queda i ja tremolo: 2400 metres de desnivell, avall, avall, avall...

Algú em van dir que no era una baixada tècnica... ejem, jo m’imaginava una baixadeta d’herba o un caminet de terra suau... i encara sort que no estava moll!, mare meva, pa verme matao...bé, de fet n’he fet de molt pitjors però cap de tan llarga. La duresa rau en la distància no amb la baixada en sí ,perquè la pedra volcànica agafa molt bé la sola de la sabatilla i anant una mica més fresc potser encara la faria trotant però amb 70km a sobre, les cames ja no donen per més. Veig el port i el mar a baix de tot i el que em queda encara, llargíssim, fem també un tros per asfalt que em matxaca i en matxaca i m’hi deixo les ungles. Per un camí empedrat en zig-zag, sento una olor de marihuana i veig uns neo-hippies sentats a l’entrada d’unes coves fumant tranquil·lament, òstia, em quedo aquí! no que això ja ho vaig deixar fa temps. Finalment després d’unes quantes hores, arribo al passeig marítim, hi ha molta gent animant i em fan reviscular una mica, torno a córrer amb ganes.

Després de la maleïda baixada encara tornem a pujar 300mtres més de desnivell i jo aquí ja vaig fos, em fet potser uns 4km d’asfalt i no he parat de córrer però ara si que ja no puc més. Aquest últim tros m’han passat potser 5 o 6 corredors més i camino mig grogui però sabent que encara faré un temps prou bo. Tot el patiment acumulat es transforma en alegria, ja el conec aquest moment i m’emociono, feia moltes hores que l’esperava. Després d’una recta infinita entro a la població de Los LLanos i passo per l’arc d’arribada, amb una catifa vermella al meus peus, com sempre, eufòric i satisfet perquè sé que en el fons, tampoc ho he fet tan malament. La Fina i l’Anna criden i aplaudeixen i ho agraeixo, s’ha acabat.

10 hores 33 minuts, 40è classificat. Tercers per equips (Diedre).

Aquesta cursa m’ha fet adonar-me de dues coses, de fet ja ho intuïa però ara ho veig claríssim: la primera, que no per molt entrenar els resultats milloren de la mateixa manera i la segona : per ser un bon ultrafondista se’n ha de ser de mena.

Estic molt content amb el resultat final, vaig fer un carrerón i un molt bon temps però a dins del meu ser, sé que encara ho hagués pogut fer millor. Si és que no en tinc mai prou!, però no és això, no. És un sentiment de no haver-ho donat tot, i quan dic tot vull dir TOT. En aquest tipus de curses el cos aguanta fins on aguanta, a partir d’aquí s’ha de tirar de cap i aquí és on crec que fallo. Tinc cames per córrer molt més però quant el cap em diu prou tinc unes lluites internes i unes palestres que ho passo realment malament, bé, suposo que no sóc l’únic, però aquesta “capacitat “ crec que és innata, sempre hi ha marge de millora en tots els aspecte , però jo, em sembla que estic tocant fons...o sostre

Durant la cursa sempre vaig de més a menys, les forces i la energia en van minvant, lògic, però la motivació també i aquesta és el motor que mou realment el cos, sense això no és va enlloc. Com és fa per aguantar onze hores motivat? o quinze, o trenta?, no ho sé. Quant corro aquest tipus de curses sempre arribo a un punt on començo a anar enrere, i cada vegada, a cada nova cursa, aquest punt està situat més a prop de l’arribada però no n’hi ha prou, haig de seguir treballant, entrenant i lluitant per trobar aquest punt a l’infinit.

Hi ha una altre cosa que em pertorba: tinc una merda de turmells, que són els que m’han tocat, a la vida ens em de conformar amb el que tenim, No em queixo, és el que hi ha. Però em condiciona, i molt. Tinc una porqueria d’articulació cama-peu que fa pena, una mena d’unió de goma-espuma que fa la funció de turmell i just em deixa caminar i córrer una mica i així no és pot anar bé de cap manera. Com és pot fer una baixada de 2400m de desnivell i quinze kilòmetres de llarg per un camí ple de pedres, després de fer-ne més de setanta i fet una merda?. No ho sé. Francament, encara no sé com vaig baixar. No m’ho explico. Jo només tinc una prioritat: no fer-me mal. Hi ha moments que arrisco una miqueta però de seguida visualitzo el que em pot passar: m’imagino a terra cargolat de dolor i el turmell destrossat com tantes altres vegades i això em frena, això, i la triturada de cames que porto, les ungles arrancades i la pell espellofada per culpa de la sorra que no m’he tret de la bamba perquè sóc un capullo. Si a tot això i sumo que ja n’estic fart i que els corredors em passen de quatre en quatre ja és per cagar-s’hi .

Per tot això tinc aquesta sensació de haver-me quedat a mig camí, Havia entrenat molt però potser no n’hi ha prou i em pensava que era un tipus dur i ara veig que sóc un matat, però m’ha agradat, i molt, ara em conec una mica més i sé on sóc, cap a on haig d’anar i el que vull i puc fer.

Una cursa memorable.

UNA QUASI MARATÓ

2011-04-27T19:00:00.007+02:00

A les 8 del matí ja estic corrent, enfilo com sempre cara amunt, cap a Tagamanent, la ruta que he triat no es d’una extrema bellesa, però tampoc és complicada, és el que busco: un lloc fàcil i conegut per poder córrer unes quantes hores.

Sento l’aire fred del matí perquè tot i que fa un dia radiant, sense cap núvol, estem a set graus. Escolto els ocellets que canten i estic envoltat d’arbres, ja en tinc prou. Trobo a faltar la Traca, doncs em fa molta companyia i ella s’ho passa encara més bé, però té aquells quatre perdigons que encara mamen.

La primera hora es per escalfar les cames, amb un tres i no res estic a dalt a can Bellver, i segueixo el camí cap al pla de la calma, sembla pla però no ho és, un típic “falso llano”. Vaig pensant coses meves mentre estic atent del meu turmell, ja fa dies que em fa la guitza i em molesta a la zona del tendó d’aquiles. Un em diuen que és una tendinitis, l’altre que es l’articulació i un altre, una calcificació però tots coincideixen a tractar-ho amb una infiltració. Potser no caldrà, però la veritat és que molesta molt córrer focalitzant tota l’atenció en un peu. Avui quan acabi ho sabré.

El pla de la calma de punta a punta fa 10km, és una mica avorrit però ja me’l conec i deixo que l’estona i els kilòmetres vagin passant sense amoïnar-m’hi. En un tombant del camí em trobo un ramat de cabres ajagudes a terra, n’hi ha moltes i totes són blanques i negres, com els gossets que ha tingut la Traca. Després de molt pensar-hi i donar-hi voltes he arribat a la conclusió que els animals que són blancs i negres en realitat són blancs amb taques negres i no a l’inrevés. Penso quina força deu decidir esquitxar la pell blanca amb tota una varietat de taques negres, quin atzar decideix on va a parar aquella taca. Hi ha cabres totes blanques amb una sola taca negre al cap, d’altres tenen una mica de blanc a les potes i una gran taca que els cobreix tota l’esquena, alguna amb més de cent taques negres petites... en fi, totes les combinacions.

I es que mentre corro, penso una quantitat de coses a vegades absurdes, em sorprenc a mi mateix amb pensaments abstractes i recargolats i que no els tinc en cap altre circumstància. És com si, mentre el cos va fent, la ment també va fent i els dos divergeixen cap a camins oposats, de tant en tant es troben, s’observen i intercanvien alguna informació per seguir el seu camí. I jo al mig de tot això.

Amb dues hores em planto a Collformic, em sento molt bé i començo la pujada a Matagalls amb ràbia, com si un porc senglar m’empaités pel darrere. Esbufego com un búfal mentre passo una colla de jubilats. Amb 40 minuts sóc a dalt, ara si que començo a trobar-me una mica cansat però res de l’altre món. Miro el rellotge i calculo que si baixo a Sant Marçal, arribaré molt tard a casa. Avui vénen els nens a dinar a casa i haig de fer el dinar i em sembla que ja vaig tard. Després la Fina em diu que només penso amb córrer amb els gossos i amb les burres. I té raó.

Giro cua, i avall va. Porto gairebé 20km i més de dues hores i mitja corrent i encara em queda la tornada, volia fer una mica més però penso que ja està bé. Tot baixant em retrobo els jubilats que em diuen que m’han vist a la pujada i gairebé no es creuen que hagi arribat a dalt i ja torni, quan els hi dic que vinc d’Aiguafreda i que ara hi torno, es posen les mans al cap. Està ben sonat aquest noi, segur que han pensat.

A Collformic agafo aigua de la font i vinga gas cap a la Calma, encara em queden ganes i durant una estona apreto fort, corrent amb ganes, més que res perquè vaig tard, però així aprofito i em matxaco una mica més. Vaig pensant que faré per dinar: macarrons, potser, amb nou moscada i una mica picants, com a mi m’agraden,o potser un bistec i una amanida,o potser..., em ve una gana que paro a menjar-me una barreta. Aquest collons de pla de la calma mira que arriba a ser llarg el cabron, penso, però no em deixo intimidar i corro més ràpid, ara ja quasi tot és baixada i foto unes camellades que m’imagino que sóc un guerrer masai, je je, com em flipo.

No em sento molt cansat però em molesta el turmell i penso que si no, pujaria fins a dalt a Tagamanent, no vull forçar tampoc massa però crec que tinc la màquina apunt per el pròxim repte, ben greixada i lubrificada, potser algun coixinet grinyola una mica però res. Els entrenaments d’aquestes ultimes setmanes em sembla que han servit per alguna cosa.

Tiro avall pel GR cap a Aiguafreda saltant entre les pedres com una cabra, més negre que blanca. Estic content perquè em sento prou bé, porto 38km fets i encara en faria més però no tinc temps, llàstima, podria fer una marató sencera i deixar-ho aquí, però no pot ser. Malgrat tot, avui he mirat fixament als ulls a la marató, cara a cara i no he tingut por, la mítica distància avui s’ha mostrat dòcil i a l’abast i em quedo amb això.

Al cap de poc em trobo un home que em fa senyals per que em pari, em penso que em vol demanar quelcom del camí, paro, i em demana si estic preparant alguna cursa i jo li dic que sí, una a Canàries. -No aniràs a la Transvulcania oi?,em diu, -doncs si!. Mira per on m’he anat a trobar amb un tal Josep de Montcada que també hi va. El món és un pañuelu.

Arribo novament al cotxe després de 4hores 40 minuts i amb 39 kilòmetres a les cames, el rellotge em diu que he fet 1870 de desnivell positiu i 1693 de negatiu però a mi em sembla que aquests aparells no van massa be... a mi em sembla molt menys.

Com diu en Bulderban, Aquests moments son els millors que hi ha.

Anem a entrenar...

2011-04-21T22:07:00.001+02:00

Tinc pensat un bon entrenament per la setmana que ve, sortiré d’Aiguafreda, pujaré fins a Tagamanent, pla de la Calma, Collformic, Matagalls, coll de Bordiol, Sant Marçal i tornar. En total uns 40km.

Mai de la vida hagués pensat que acabaria fent aquestes coses, fins no fa gaire temps només sortia a córrer i d’un temps cap aquí vaig a entrenar. Heus aquí la diferencia. No em considero cap fenomen del atletisme, és evident, ni tan sols crec que destaqui en res com a corredor, sóc un paquetorro més del pilot i prou. No faré mai cap rècord ni guanyaré mai cap cursa, però un marge de millora sempre hi és, i això és el que comte. A la meva edat, a més, costa molt tot això i jo ja hauria d’estar de tornada, però no.

Entreno amb il·lusió i amb ganes, com si m’hi anés la vida, em matxaco ,em torturo i em putejo i a sobre disfruto. Diuen que no guanya el primer sinó qui sap superar-se a un mateix, i això és el que estic fent. Estic entrenant com mai ho havia fet, surto cada dia un mínim de dues hores, molts dies fins a tres o quatre, i he arribat a fer més de 100km a la setmana, i tot per muntanya, amb uns desnivells considerables. Vaig tot el dia cansat, dormo com una soca un munt d’hores i menjo com un lladre.

Em sembla que estic al màxim de la meva capacitat perquè això farà un pet. Jo no hi entenc de macrocicles, hematocrits, máxim volum i totes aquestes coses i pot molt ben ser que m’equivoqui, (segur) però mes ben igual. Tinc el plaer d’aprendre de mi mateix, (esportivament parlant), dels meus errors i dels meus petits triomfs , jo m’hi esforço i estimo el que faig, i tot això és extrapolable a la vida mateixa. Em sento bé fent-ho així, tot i que massa sovint m’estavello contra la paret, ara mateix torno a estar a mig camí d’una important lesió per burro, mesell i cap quadrat, però que collons! jo sóc així. I no em queixo, tinc el que em mereixo.

La setmana que ve faré aquest entrenament.

BORDER COLLIE

2011-04-20T16:10:00.004+02:00

D'aquests sis, només en queden quatre

Dormin al solet

Una setmana

Dues setmanes

Tres setmanes

La "Traca", la mami

I el pare, en "Texas", un artista del espectacle...

EN TINC DOS QUE EM SOBREN, FEMELLES. SI VOLEU NOMÉS M'HO HEU DE DIR.

Astràgal.

2011-04-16T19:00:00.000+02:00

La setmana passada vaig córrer la cursa dels gitanos, em queda a 10 minuts de casa i als amics de Taradell no se’ls hi podia fer un lleig, era la primera edició d’una cursa per corriols i “eslàloms” entre mig dels arbres i molt divertida. Vaig sortir a ritme d’entrenament i amb la intenció de no forçar però una vegada en cursa... ja se sap, passa el que passa, ens encigalem i ho donem tot. Les sensacions van ser prou bones i tot i que em vaig perdre més d’una vegada, vaig acabar en una 18ena posició amb un temps de 2h 8m per fer 22km.

Fins aquí tot bé, però el dilluns ja em vaig llevar amb un bon mal al turmell, a la zona del tendó d’aquiles concretament. Després d’un rosari de metges, fisios, mútues, radiografies, ressonàncies, mamagrafies, colonoscòpies, fotocòpies i su puta madre...,nova lesió: arrencament de la cua del astràgal amb calcificació òssea. (A la radiografia s’observa una boleta allargada enganxada al taló que és la que em dóna pel sac).

La cosa ja ve de lluny i ara a petat, porto tota la setmana descansant i amb ibuprofens i la cosa no millora. Estic que m’enfilo per les parets, ja no puc més i avui, notant una lleugera millora, he sortit com un cavall desbocat a córrer, però.... no anem bé, no.

A tres setmanes del pròxim objectiu, una lesió molt inoportuna i torracollons, però que hi farem. No en surto d’una que ja estic en una altre. Pitjor estan a Fukushima, però.

Au!, tocat els collons.

Nicholas Konstantinovich Roerich

2011-04-06T09:42:00.002+02:00

Gràcies a l'amic Luigi, he descobert aquest magnífic pintor que em té al.lucinat.

NOSALTRES TAMBÉ HI ÉREM

2011-04-04T19:58:00.000+02:00

He escrit aquesta carta als diaris que espero publiquin:

Vàrem assistir el passat dilluns a l’estrena del documental dirigit per Albert Om, “ETA a la ciutat dels Sants” i voldríem fer unes reflexions, com a ciutadans, però també com a professionals.

Fa molts anys que som bombers, aquell dia, alguns estàvem de guàrdia, d’altres no, però érem a pocs carrers de la caserna, alguns a pocs metres. Després de sentir l’explosió vàrem anar al lloc dels fets i, com nosaltres, moltíssima gent. Allà ens vam trobar amb els bombers del Parc de Vic, més tard arribarien bombers de tot Catalunya. Vàrem estar tota la nit treient runa, treballant, buscant supervivents i cossos sense vida entremig de tanta desolació. Ningú no ens ho va demanar, és la nostra feina i la nostra obligació, ho vàrem fer per vocació i ho tornaríem a fer. Aquells fets tan cruents ens varen copsar profundament, però ens van ensenyar, si cal, a estimar encara més la nostra professió. Tant de bo aquest succés no hagués passat mai, però va passar, i els bombers hi vàrem ser des del primer moment.

Aquest escrit no vol crear polèmica, tampoc és una crítica al treball periodístic, només és una mostra d’un sentiment que tenim: que no se’ns ha reconegut la nostra feina. No busquem protagonisme, els bombers sempre hi som si fa falta, però a l’estrena del documental ens vàrem sentir menystinguts. Alguns bombers vàrem veure el documental des del ”galliner” i molts companys des de la sala annexa, i molts d’altres no varen ni poder entrar. Tampoc hi va haver representació oficial.

Queda clara la visió “política” del documental, no entrarem a valorar de com ha de tractar aquest tema Albert Om, però a l’estrena vàrem ser relegats a segon terme. Hi havia representació política, de la policia (guàrdia urbana i mossos), òbviament de la guàrdia civil i de les víctimes, també gent de l’esfera social vigatana i ciutadans de tota la comarca, però els bombers no hi érem representats.

Només volíem mostrar el descontent sobre aquest fet i que, lluny de tenir transcendència, per sobre de tot, el que realment importa són les víctimes i la seva memòria, i que actes com aquell no es repeteixin mai més. Des d’aquestes ratlles, un record a les seves famílies.

44

2011-03-30T19:59:00.002+02:00

Ja feia dies que hi donava voltes, sortiria a córrer 44km com cada any com un campió. M’havia buscat fins i tot una ruta, facileta i plana, sense gaires complicacions, un recorregut de 22km d’anada i els mateixos de tornada per gaudir d’una bona estona de fer una de les coses que més m’agraden. Des de la marató de diumenge passat que havia recuperat força bé i ho veia possible.

Ho tenia tot preparat i apunt, tenia fins i tot la musica al mp3, la roba, l’aigua, les bambes, i parlant amb la Fina li comento el que tinc intenció de fer i em contesta:

-però si no és demà!, és demà passat el teu aniversari!...capullo! (això no ho va dir ella, ho dic jo).

Collons. Em feia tanta il·lusió i en tenia tantes ganes que la impaciència va poder més i em vaig adelantar. Quina tallada de rotllo, bé, és igual ja ho faré demà passat.

Però per aquest dia, em conviden a dinar i calculo que hauré de córrer molt, vull dir que m’hauré d’afanyar moltíssim per ser a l’hora de dinar i canvio de plans. Correré al costat de casa, així m’estalvio viatges amb cotxe cap aquí i cap allà, però penso que 44km són molts i encara recordo de com vaig acabar de cansat l’any passat. Torno a canviar de plans: ho faré en bici, però no, no és el mateix, això si que és un quiero y no puedo. No sé..., que se suposa que s’ha de fer el dia del teu aniversari?, quedar-se a casa?, anar a treballar com si no passes res?, enganxar-se al feisbuc esperant que tots els 1463 “amics” et felicitin?.que faig? busco un bon canto i m’escrustono el cap a hòsties?, me la matxaco 44 vegades?,Total, que lo prometido es deuda i decideixo pujar 44 vegades a la creu de la Miranda com havia decidit en el seu moment, si senyor!.

Surto de casa decidit, fins al peu de la creu i tinc 4km que em serviran d’escalfament.. Em sento com si fes alguna mena de penitència, osti, i si em veu algú?, es pensaran que estic sonat, pujant i baixant un caminet de 150m.com un carcamal. Encara no sé quanta estona hi estaré, pujar i baixar crec que hi puc tardar uns 2minuts, o sigui que amb una hora i mitja o enllesteixo, serà un bon entrenament.

Vaig pensant en coses meves, en com ho escriuré al bloc tot això, cada vegada és més difícil fer un bon post, jo m’hi faig tant com puc, però surt el que surt, penso que en el fons, els blocaires ens sentim diferents i originals i la majoria som més vulgars i horteres que la Yola Berrocal, que ja és dir pobreta. Vaig pensant amb la Traca i els seus cadellets, en que ja se’n a mort un, que difícil que és la vida!, no hi ha hagut lloc per tu noi!. No s’ha espavilat a mamar i la mare l’ha apartat, aquesta nit s’ha mort, hi ha molta competència i pocs mugrons i t’ha tocat nanu.

Em poso música motivadora i surto volant pel camí carener en direcció a la creu. No hi vaig mai a córrer amb música però quant ho faig em fa un efecte brutal, semblo el protagonista d’una pel·lícula i per això ho guardo per ocasions especials.

Pel camí em trobo dues salamandres aixafades i es que després de ploure sempre passa igual, em sap greu, m’agraden aquests animalons i no els vull veure morts. M’agraden pel seu color, per la manera de bellugar-se lenta i pausada pel tot el que representen i perquè és el meu animal totem,...o era el ruc?... bé, tan se val.

Arrivo i amb l’objectiu a la vistal, la primera pujada es per veure quant tardo, pujo lleuger i tardo 50 segons, això està fet nanu! I vinga amunt i avall. Quant en porto 10 paro una miqueta per beure i penso que amb aquesta penitència segur que em faré un racó al cel. Si Déu existeix (cosa que estic totalment segur de que no) segur que m’observa i pensa: aquest xicot si que val!. L’altre dia a la creu de Matagalls vaig llegir l’ inscripció que hi ha al darrera:

Catalans tots de genollons en terra

mireu aquí lo signe de la Creu

com de la Pàtria en la més alta serra

aixampla avui los braços

per acostar-los amb tots sos fills a Déu.

Eixampla més tes branques gegantines

Bla bla bla, bla bla bla

a tots la Creu de Crist ens fa germans.

Em van venir ganes de pixar-m’hi.... i es que jo també he escoltat la polla records i he sigut anti-sistema, i algo queda. Tot el que fa tuf d’església em.....

En fi, deixem les creus. Segueixo pujant amb musica de Kortatu i a partir de la pujadeta nº 20 em començo a rallar. La cosa serà seriosa, poca broma. Porto ja molta estona i faig una nova parada. Reprenc i curiosament a partir de la pujada 25 em sento millor i vaig a sac fins a la 40, ara si que ho tinc!. Penso, eufòric, que senzill és automotivar-se i que fàcil que és disfrutar d’un mateix al mig d’aquest món pudrit de merda sense gaires parafernàlies, ho haig de fer més sovint això.

Faig les últimes 4 pujades com un boig i torno cap a casa a bon ritme content i amb les endorfines que em surten per les orelles. Avui he fet un bon entrenament, diferent i aprofitat, han sortit dues hores justes i 17km. amb 380+- de desnivell. Bona aquesta david!

I per acabar unes frases del mestre Sisa:

..jo vull fer un salt, triple mortal

i sense xarxa, fotre-li marxa!

Pujar al trapezi

i del vertigen fer-ne despreci

de cap per avall...

Res més, una abraçada a tots i per molts anys!.

S'HA GIRAT FEINA

2011-03-28T12:18:00.000+02:00

MARATÓ DE MUNTANYA DE LA VALL DEL CONGOST

2011-03-21T16:45:00.005+01:00

Aquestes cròniques són les que més m’agrada escriure, les de les vivències viscudes intensament, esculpides al cos, i a foc lent, tatuades a la memòria per sempre. Experiències místico-atlètiques en diria jo, aquelles on el cos i la ment es fonen per anar en una sola direcció i tot l’esforç i i l’empenta que hi posem esdevé un fet per si mateix, i genera una intensa emoció independentment de l’objectiu i dels resultat final. Por, esforç, il·lusió, emoció, dolor, coratge, patiment, sobre-esforç, felicitat, suor, sang , llàgrimes...

Collons!, i tot això només corrent?, no has fumat oi?, pensa que l’LSD se’t menja les neurones que es un contentu nanu.

Si noi, tot això i molt més.

Des de la marató de Donosti, fa cinc mesos, que no em posava un numero al pit, ves, quina collonada, però ho trobava a faltar, cinc mesos es molt temps i tenia ganes de tornar a sentir aquell cuquet a dins, aquells nervis, de donar-ho tot i sortir a morir, d’arribar destrossat arrossegant-me i amb les cames com dos pals i amb aquella sensació de buit i plenitud a la vegada....i així ha estat.

De fet, a Donosti vaig tenir una mala experiència, em va quedar un mal rotllo a dins que cada vegada que hi pensava em feia una fiblada a l’ànima. Al Congost, el que buscava, inconscientment, era treure’m el mal gust del fracàs i renovar el records que portem a la maleta del passat. Ara, tot això ja queda enrere, el passat és decadent i jo encaro el futur amb el record recent del triomf a la mà, apunt per arxivar i guardar per sempre.

Més o menys la meva marató va anar així:

Estic corrent com moltes altres vegades rodejat de gent, són les 7 del matí, porto l’equipació verda de Diedre que tant m’agrada i em sento com en Superman amb la seva capa. Es curiós, potser perquè només me la poso per les curses, però em fa un efecte molt estimulant. No tinc gaire sentiment de “club” però jo m’hi sento còmode, de fet, és un club una mica friki i jo aquí ja hi encaixo.

Conec un munt de gent i tots en anem saludant abans, durant i després de la cursa, si es que sempre som els mateixos!...és divertit anar-nos trobant aquí i allà i es que estem tots una mica tronats.

Els primers kilòmetres son per provar la màquina, no em trobo mai bé del tot fins que fa més de mitja hora que corro i és a partir de llavors quant m’adono de com estic, o sigui, que no faig cas del tendó d’aquiles que em tiba, de les 170 pulsacions que marca el pulsòmetre, del mal a la cuixa i al genoll, del fred que tinc i les males sensacions. Jo a lo meu. Ni putu cas, va! ,corre david!.

Tinc la sensació que avui han sortit fluixos i em coloco amb els cap de cursa, no és el meu lloc, ja ho sé, però m’agrada sortir a rebentar, A la primera baixada ja els perdo i mica en mica em vaig trobant millor.

Em sento prou bé, així que apreto fort i vinga a fotre-li canya cara amunt, m’agrada com estic corrent i penso amb optimisme que tot anirà bé. També sé que tard o d’hora ho acabaré pagant...

I tot a anat molt i molt bé fins que m’he trobat en Mia que s’havia girat el turmell, avui la sort no a estat de la seva banda i m’ha fet recordar el que en podia passar a mi mateix com tantes altres vegades. Mala sort nanu, amb 15 dies, com nou.

Després de pujar i baixar per un pilot de corriols de muntanya envoltats d’alzines, amb els 30-40 primers corredors, he passat la mitja-marató amb dues hores i mitja, un temps molt bo i encara em sentia amb ganes i força.... així que... gas!. Ha durat poc.

Aquí comença la cursa de veritat, amb la pujada al purgatori, l’he feta tota amb el peu del gas a fons, però després de més de tres hores i més de 25km les cames i tot el cos comencen a queixar-se. Em vénen al cap tres paraules: persistència, perseverança i resistència, toma ya, com m’automotivo, je je.

Una mica més endavant em trobo l’Albert fet mistos, blanc com una marededéu, jo tampoc vaig massa fi però vaig fent i el deixo enrere, em coincidit a l’avituallament de can Bellver i jo aquí m’hi he estat força estona, menjant i bevent i ell ha marxat, i quant el torno a trobar ja estava estirat a terra, collons tiu!... res, un baixon, però m’ha tornat a recordar el que també em pot passar, vaig una mica per sobre del meu ritme i em començo a trobar francament cansat, o sigui que baixo una marxa i xino-xano.

Pajarón.

Au, ja hi som, el de sempre: mareig, pampallugues, nàuseas, les mans adormides....bé, ja sé de que va, però no per això deixa de ser dur córrer així, molt dur. Vaig baixant, petat, per un camí ple de pedres, em passen molts corredors però no m’importa, es tracta d’arribar i encara queda molta tela. Amb aquestes que em trobo un corredor estirat a terra agafant-se el turmell i fent ganyotes de dolor. Osti, estàs bé?, et fa falta aigua?, una barreta? Vols que avisi els del control?, em contesta que ja han avisat els que anaven a davant i el deixo allà recargolant-se. M’ha sabut greu, jo hi he estat moltes vegades en aquesta situació i novament em recorda que puc llepar en qualsevol moment, o sigui que baixo mooolt a poc a poc i anar fent. david, no fem el capullo que ens coneixem, penso.

Amb la baixada de ritme agafo fred però al cap de pocs kilòmetres, ja em sento molt millor i baixo una mica més decidit. De cop,sento uns esbufegs pel darrera i m’aparto per deixar passar i em quedo de pasta de boniato. Collons! però si és el pòtol que fa un moment semblava que es moria!

-Que?, ja estàs millor?. Si, al final no a sido naá, em contesta. La mare que el va parir!, aquest noi hauria d’apuntar-se al institut del teatre, quina comèdia!. He intentat seguir-lo però no podia, anava foll, collons quin personal...

Molta estona després el veig de resquitllada en una pujada, jo ja torno a anar bé gràcies al 4 gels que m’he pres,l’ocellot fa estona que ha marxat volant i li foto canya, tinc ganes d’atrapar-lo, quan estic a la seva alçada li etzibo: hombre!, el resucitao!. Em sembla que no li a fet gaire gràcia. Jo almenys quant em faig mal ho faig bé, home!. Vaia cuentu el colega. En fi, jo a lo meu.

Agrair com sempre a la claca els ànims i mostres de suport, els he trobat al cap de poc de creuar el riu, aquesta esquella que no pari!

Els 10 últims km se m’han fet molt i molt llargs,he perdut molt temps aquí, pujo molt feixuc i ja no dic res de baixar...les cames em cremen i em sento que en qualsevol moment tindré un defalliment.

Pajarón.

La segona pàjara m’ha vingut a dos km de l’arribada. Aquesta és seriosa He anat fent la goma amb la primera dona molta estona, a les pujades la deixava enrera però a les baixades passava saltant com un cabirol i al final l’he perdut de vista. M’arrossego com puc fins a Aiguafreda amb una hipoglucèmia de cavall, bé, de burro, però content perquè ja li tinc el peu al coll. Malgrat tot, avui arribo bastant sencer, no m’he fet mal enlloc, ni tan sols he caigut cap vegada i els turmells són al seu lloc, tinc totes les ungles i tot això, ja és un èxit.

Una vegada més, passo per l’arc d’arribada, amb un temps de 6h 18m, amb aquella satisfacció i aquella plenitud que només aquest esport tan dur ens sap donar. Una vegada més he subestimat la distància i he arribat molt just, justíssim. Aquesta vegada si que li he vist les orelles al llop. Em fet el senglar i em disfrutat com cabres però per avui, ja en tenim prou.

L’any passat vaig quedar el 25è amb un temps de 5h 59m, bé ,ho veia difícil millorar però el que si que queda clar és que el nivell dels corredors va pujant cada any, el que ha fet 5h 59m aquest any a quedat el 40è. Enguany, en conformo amb la posició 59 i el 10è de veterans. Potser m’ha faltat entrenament i m’he atrevit amb una cosa que per haver-la fet tres anys consecutius em pensava que ja ho tenia mig fet i no, no és així. De fet, vaig començar a entrenar el dia 1 de Febrer, massa just. Ara mateix tinc les cames que no sé ni caminar, de pujar escales ni parlar-ne però feliç, perquè torno ha estar recuperat i amb ganes de tralla, molta tralla!...

Que més dir d’aquesta marató!, un referent dins les curses de muntanya, una cursa que ens estimem de debò perquè està feta amb carinyo i rigor.

Remarcar la primera posició d’en Marc Carós amb un temps de 4h 48m, darrera seu, a un minut, en Manel Amor, tots dos de Diedre, sou uns monstres...

Ara a descansar pensant amb la propera, La transvulcania, osti, quines ganes!

Fins l’any vinent Congost.

BENVINGUT A LA VIDA

2011-03-09T10:09:00.001+01:00

Fascinant... com fa la mare per que respiri l'elefantó, i la primera alenada... m'ha deixat flipat.

LA MIRANDA 15, 18, 20...

2011-03-03T12:06:00.000+01:00

Bé, m’he descomptat, tan és.

La qüestió era posar-me les piles i ja ho he fet, ja estic en marxa. Potser hi he pujat unes 25 vegades però he fet molts més kilòmetres. Aquestes 4 últimes setmanes han estat de prova i malgrat no estar sencer del tot puc encarar el futur amb més optimisme. Sortides de 3-4 hores, d’aquelles de tornar a casa tou i baldat i sortides diàries de 1h o més, en total quasi 300km i amb ganes de més, però sense anar gas a fons.

Intentaré el pròxim dia 20 la marató de muntanya de la vall del Congost per tercer any, i dic intentaré per que veig molt difícil baixar de les 6hores com vaig fer l'any passat, però per provar...

I al Maig cap a la Tranvulcania, si no em trenco pel camí ja serà molt. La veritat es que no sé com ho fan altres corredors però jo ho trobo molt dur. Aquestes distàncies , amb tot l’entrenament associat, lesions, feina.... bufff!... però, com gaudim al mateix temps. Desprès d’això, ja veurem, potser acabo la temporada. Temporada?, quina temporada... potser m’he fet vell?

Va, tira!, gamarús...

CARA A CARA

2011-02-16T16:17:00.000+01:00

LA MIRANDA 10, 11, 12, 13, i 14

2011-02-11T19:39:00.000+01:00

Aquest pas no arribo a 44 de cap manera..

TRENCANOUS

2011-02-08T16:23:00.002+01:00

Aquest artefacte va aparèixer ahir de dins un calaix de la cuina. Papa – que és això? per a què serveix? de on l’has tret? - em diu el meu fill.- Això és un trencanous i el vaig guanyar fa molts anys en una cursa...

...doncs si, fa quasi bé 30 anys ja corria i m’enrecordo especialment d’aquesta cursa perquè només tenia 14 anys i varen ser 25km. Recordo el fred que feia i la boira que hi havia, recordo que vaig córrer amb un” xandall” verd amb unes ratlles blanques als braços i unes bambes adidas, ho recordo com si fos ahir. Vaig patir molt, moltíssim, també recordo el meu entrenador, en J Mª Vilà, animant-me a la carretera i recordo que no vaig caminar gens, ho vaig fer tot corrent. Una barbaritat.

Avui en dia a un nanu de 14 anys no se li deixa fer una cursa de 25 km i a més d’asfalt. No recordo des de on varem sortir però si de l’arribada i de poca cosa més. Aquell dia vaig plantar una llavor i 30 anys després a germinat, avui, gràcies a aquell dia em sento un corredor, un corredor petardo i quasi sempre lesionat, però corredor. Aquell dia em varen injectar un virus i fins avui que viu amb mi.

Deixant de banda una llarga època de sexe, drogues i rock&roll (bé, sobretot de drogues, sexe poquet, la veritat) no he parat mai de córrer, és una cosa que sempre a anat amb mi i que espero no abandoni mai.

Es curiós com un objecte tan tonto l’he conservat tan de temps, a més, em sembla que no l’he fet servir mai, jo les nous, com a bon garrulu que sóc, les trenco sempre amb les dents. Potser a aparescut d’un racó del fons d’un calaix per recordar-me qui sóc i on vaig...

El nom es d’un club que hi havia a la comarca d’Osona fa molts anys: club atlètic Saturn i la distància van ser 25km, suposo que encara no hi havia mitjes maratons.

Me’n vaig a córrer..

2011-02-07T19:45:00.001+01:00

2011-02-05T20:48:00.002+01:00

MATAGALLS...

2011-02-01T13:53:00.000+01:00

LA MIRANDA 6 7 8 i 9

2011-01-30T18:07:00.000+01:00

-8º

2011-01-26T19:38:00.000+01:00

LA MIRANDA, 1 2 3 4 i 5

2011-01-24T14:33:00.001+01:00

Una mica fart de tot, desmotivat i desmoralitzat, mica en mica vaig recuperant una part de mi que havia perdut, puc sortir a córrer una miqueta cada dia (que ja es molt) i lluny encara d’estar recuperat del tot ,em proposo un petit repte per veure si així em poso les piles...

El dia 30 de Març faré 44 anys, cada any des de en fa dos, surto a córrer tants km com anys faig, res, una bajanada com una altre. Aquest any veient que no estaré apunt per aquest dia m’he proposat pujar a la creu de la Miranda 44 vegades. Tinc temps, calculo que ho podré fer amb aquests dos mesos i pico que queden.

Des de casa hi tinc 4km, o sigui hauré de fer 8 km més els 100 metres de forta pujada del final, amb total 352km. No és molt, volia fer el mateix però amb el Matagalls però ja vaig veure que seria mooooolt difícil. Bé, si algun dia ho faig en bici també val i si estic molt apurat aniré fins al peu de la muntanya amb cotxe i faré l’últim tram caminant. Total, yo me lo guis i yo me lo com, però intentaré no fer trampa i fer-ho tot corrent.

No és que m’agradin especialment les creus, ni m’agafa’t cap fervor religiós, és més, no m’agraden les creus i jo de dalt dels cims de les muntanyes les treuria totes, totes!. Que maco seria el Puigmal i l’Aneto, el Taga, etc. etc. sense cap creu, net i pelat...però bé, és un indret característic don visc, amb vistes a la plana i al Montsey i un lloc que freqüento des de fa molts anys i que m’agrada. Tampoc es tracta de fer maratons cada dia com qui menja olives, o sigui que poc a poc...

El dimarts passat vaig començar i amb avui, ja en porto cinc....., va!, Ànims David.

2011-01-19T13:07:00.000+01:00

La veritat és que ho trobava a faltar, tan temps sense passar per aquí després de més de dos anys escrivint alguna cosa cada setmana. Però francament, ara mateix, no se m’acudeix res que explicar.

Això del bloc és com un confessionari, una teràpia egocèntrica que ens demana cada vegada més temps. Un munt de gent es llença cada dia al teclat per explicar-nos les seves aventures, les seves misèries, els seus anhels i les seves il·lusions. Cada dia es llença’n al ciberespai mils de posts cada un escrit no sense esforç. On van a parar tots aquests esforços?.Qui són tota aquesta gent?.

En el fons parlem amb nosaltres mateixos i sense adonar-nos, pensem amb veu alta i esperem que les nostres paraules ens tornin com un eco després de ser llegides per algú, probablement, anònim.

N’hi ha que descriuen plans d’entrenament portats a la pràctica minuciosament amb totes les seves conseqüències, (que avorrit), n’hi ha que expliquen histories pseudoesportives sense cap mena de passió, com robots, sense posar-hi alguna referència emocional, (més avorrit encara), n’hi ha d’altres que expliquen amb pels i senyals i amb dades de caràcter fisico-matemàtic, experiències totalment banals i sense cap interès. D’altres traspuen il·lusió i covardia a parts iguales. Molts es senten el centre de l’univers i un model a seguir (pobrets). Alguns amb una gran qualitat literària i d’altres amb faltes d’ortografia garrafals, s’esforcen per fer-nos vibrar amb la seva quotidianitat. Molts de caire polític (insuportables),d’altres amb notícies publicades a la xarxa i que pel simple fet de publicar-les “ells” potser es creuen que “ells” són la noticia .Alguns, poesia pura i d’altres amb sentit de l’ humor, molts que escriuen coses genials i motivadores, seriosos, tristos....en fi, un reguitzell de energúmens pertorbats dels quals formo part.

Amb tot, el que volia dir és que ara mateix no hi ha gaire res a explicar: el burro està tancat a la cort i no el deixen sortir, roman solitari i capcot amb llurs nyafres encara obertes i la mirada perduda, sense perspectives de futur ni il·lusió ni projectes.

La travessia pel desert continua.

2011-01-11T16:46:00.002+01:00

2010-12-18T19:22:00.002+01:00

Si presento la mudança
entremig del meu costum,
és que alguna cosa hi dansa.
Serà boira, serà llum?
Ara sóc com el qui es llença
dins la nau al mar pregon:
prou la ruta és dins sa pensa,
però la fi, qui sap on?
Esperança no em fa nosa,
m'ha dut sempre a bon camí,
i en parlar-me ella una cosa
me l'havia de complir.
Per això en tinc alegria
sens que en sàpiga res cert:
missatger que ella m'envia
son missatge ja ha complert.

Clementina Arderiu

CALENDARI

2010-12-13T15:51:00.001+01:00

Volia escriure aquesta carta dirigida a algun diari com ja he fet altres vegades però al final me’n he desdit, no vull aixafar la guitarra a ningú, però al meu bloc hi escric el que em sembla...

El calendari que han editat els bombers de la generalitat no m’agrada.

Fa més de vint anys que treballo com a bomber i tots aquests anys em donen, crec, una certa perspectiva per opinar sobre aquest tema. Els bombers no som superhomes ni pertanyem a un col·lectiu de superdotats, no. Lluny dels tòpics, els bombers som professionals molt normals que desenvolupem una important tasca social, però la nostra feina no és ni més digne, ni més difícil ni més compromesa que qualsevol altre.

L’ edició d’aquest calendari per part d’uns quants bombers, malauradament ens representa a tots però segurament molts i estem en desacord i no ens hi sentim identificats i crec que els valors que hauríem de promulgar, com a bombers, són uns altres. Els bombers, els ídols dels nens, han caigut, ara ja no ho són, doncs surten ensenyant el cul, molt pedagògic no és, que diguem...

Potser la pretensió era fer un calendari alegre, desenfadat i una mica picant, però el resultat , personalment, no m’agrada. Hi han gustos per a tots però jo , el trobo cutre de collons.

Em sap greu perquè segurament les persones que han intervingut en la seva elaboració, moltes de les quals conec, ho han fet amb totes les ganes i il·lusió del món però s’han apuntat al carro de la moda on el culte al cos, el sexe i la imatge son prioritats socials i excloents.

No pretenc boicotejar res, però algú ho havia de dir.

SI NO GUANYA EL PARE, QUE GUANYI EL FILL...

2010-12-07T18:27:00.000+01:00

http://www.genisblok.blogspot.com/

MARATÓ DONOSTIA

2010-12-01T08:37:00.005+01:00

CRÒNICA D'UN FINAL PREVISIBLE

Sempre que començo a escriure una experiència esportiva o d’un altre caire intento reflectir si pot ser amb poques paraules, la sensació general que tinc, com si ho volgués resumir tot amb una paraula. La paraula que definiria més bé aquesta marató seria aquesta: previsible. En el fons de la meva consciència ja sabia que això no podia acabar bé, malgrat tot, em resistia a assumir que estic lesionat, trencat i molt cansat.

Arribem a Sant Sebastian a mitja tarda de dissabte en Miquel en Mia i jo i anem directament a buscar els dorsals. L’estadi d’Anoeta em dona mal rollo, no sé perquè però tinc ganes de marxar, fot un fred de collons i anem cap a l’hotel. Després de voltar per tota la ciutat buscant un lloc que ens facin un plat de macarrons, entrem en un bar i menjo unes tallarines però el fred no em passa.

A la nit estirat al llit em sento relaxat però encara tremolo, se m’ha posat el fred al ossos i no hi ha manera. No estic nerviós, mal presagi.

Després de dormir prou bé, anem a esmorzar però menjo sense gana. No tinc els nervis d’altres vegades, estic tranquil i sé que faré el que podré però quelcom m’indica que no estic on hauria d’estar.

Ja a la línea de sortida totes aquestes sensacions desapareixen i em sento millor, amb ganes. La música d’ AC/DC a tota hòstia i ajuda, se’m posa la pell de gallina i em sento un maratonià de cap a peus .Rodejat de tota aquella gent em fong entre mig i tots som un.

Sento el tret de sortida i començo a córrer i tota aquesta sensació s’esvaeix, ara estic sol, cada corredor a d’esforçar-se per ell mateix i jo en sóc un més.

L’objectiu és sortir per sota de 4’25 m/km i a veure que passa, amb un temps final de 3’10 o 3’15, estaria més que satisfet. Els primers km van prou bé, per fi m’ha passat el fred tot i que estem a dos graus, fa un vent una mica emprenyador però fins al km 10 tot va sobre rodes,4’11-4’09-4’29-4’15-4’21-4’12-4’21-4’27-4’11-4’15.

La marató fa dues voltes a un circuit gran i una a un de petit, això fa que passis moltes vegades pel mateix lloc i els cartells dels km queden barrejats, tan aviat veus el 10 com el 27 com el 6, això es una mica liat però fa que ens anem creuant amb en Mia que va enxufadíssim i amb en Miquel que no corre però està amb el públic animant com el que més.

Vaig amb un grup de 15 o 20 corredors, al mig hi ha una tal Eva més famosa que la moños. Venga Eva!, Aupa Eva, tothom anima a l’Eva i jo al costat perquè animant-la a ella també m’animen a mi. Un corredor del davant del mateix equip que l’Eva (CD Hernani) es gira i em diu: venga pasa palante un poco, i jo que li dic: nada, nada, a xupar rueda!. je je, estic jo per tirar del grup! ara bé, a l’Eva la porten quasi bé a coll...

Rodem a 4’20 – 4’30 fins al km20 a partir d’aquí el grup es disgrega i torno anar sol, plovisqueja una mica i fa fred i em començo a notar cansat. Passo la mitja amb 1’34 i em torno a enganxar amb un altre grup, aquests van una mica més lents, però ja em va bé. Al mig també hi ha una altre noia, la Leire. Venga Leire!! Oso ondo, oso ondo! Vamos Leire!! I jo enganxat a la Leire com una paparra, collons amb la Leire! més famosa que el papa. Els km van passant no sense esforç: 4’46-4’53-4’30- 4’32-4’51..., noto que vaig baixant el ritme... ,i de cop! sento una punxada molt forta al abdominal, al costat de l’ingle, collooooons!, que passa!, començo a afluixar i perdo el grup, se’n va la Leire, llàstima, tan bé que m’anava. Faig dos km més com puc però em fa molt mal, de seguida veig que haig d’abandonar, no en tinc cap dubte, la meva capacitat de patiment no es tanta i no té sentit fer-se més mal, els corredors em passen a grapats i amb ells la llebre de 3’15, hòstia quina ràbia!. Intento córrer un parell de vegades però no puc, la puvàlgia que fa mesos i mesos que arrossego ha sortit amb tota la seva força i “asta aquí emos llegao”.

Res, que això d’acabat, ho tinc claríssim, porto molts mesos fent el burro i ara a petat de veritat. La gent m’anima i jo vaig caminant mig coix i em fa ràbia, calleu collons!, que jo ja no estic en cursa! Però no hi ha manera: venga, venga aunque sea andando coño, venga pá meta cojones (aquests vascos son la polla) malaguanyats ànims, em sap greu.

Potser en una altre circumstància ho intentaria, donant-ho tot, però ara em sento totalment buit i no puc. Em queden 8km de no res però no puc, estic derrotat, tururut...

Aquesta marató se’m resisteix, que hi farem, ja es el segon intent.

Paro el rellotge i no vull saber res més de maratons, atumapelcul!, camino per darrera la gent fins que em trobo en Miquel, així anem fins a l’estadi, entro per darrera, no vull que marqui el xip doncs jo, ja fa estona que he acabat.

A nivell organitzatiu m’ha decepcionat bastant, no donen ni samarreta ni medalla (de fet, no me la mereixo) una ampolla de vi i un formatge i vasquetestrelles, per recollir la bossa, un quart d’hora entre mig d’empentes i un caos de gent, no sé, i això de donar voltes a un circuit no em va agradar.

Bé, com deia, un final previsible. No es pot ser a tot arreu i fer-ho tot. He subestimat la distància i em creia que lesionat i sense entrenament seriós podria superar-me i no ha estat així. Ara sí que si que plego, almenys un parell de mesos i després ja veurem. Decididament surto de l’armari i entono el mea culpa.

La conclusió es que he fet massa el friki i no me’n he sortit, no es pot anar sense previsions, sense programa, sense planificar res, sense disciplina...o si.

Aquí, al costat d'en jimmy jump

RUC PER SEMPRE

2010-11-20T19:39:00.003+01:00

Un any més hem anat al concurs morfològic de la fira de Sant Martirià, a Banyoles, i un any més la Llima a tornat a guanyar el primer premi.

Aquest any he constatat un retrocés de la raça en general, tant pel nombre d’exemplars com la qualitat dels mateixos. Costa molt fer bons pollins, costa de que quedin prenyades les someres i quan hi queden el perden al cap de poc, avortaments, parts dobles... un mal any, vaja.

La crisis suposo que també hi deu fer i el fet de que, de fet, és una causa perduda.

Amb tot, la Llima és la millor burra del món mundial amb diferència i estem contents.

Tots els disgustos,les emprenyades, les visites del veterinari, els pollins morts, el traginar de bales amunt i avall, els abeuradors glaçats, els euros gastats...tot, queda compensat. Bé, més o menys. Després de més de 15 anys de fer de pagès sense ser-ho i de patir pel bestiar dia i nit, començo a estar-ne una mica tip.

Però avui he vist clar que haig de seguir, no puc deixar-ho tot penjat i haig d’aguantar. Com una cursa d’ultrafons, al final, després de passar-les canutes hores i hores el que compta i el que queda, és la satisfacció de superar-se un mateix. No sé a on ens portarà tot això però seguirem. Continuaren fent el burro.

En realitat aquest post es un petit homenatge a les nostres burres, i com s’estimen unes burres?, si sona còmic i tot.

No sé, son molts anys i formen part de la família, veure-les a néixer, a mamar, a créixer.... entranyable. La seva olor, el tacte, les mirades.

En fi, que aquest parell ocupen un lloc al fons del nostre cor i volia dir-ho.

TOTES LES FOTOS

BESTIARI

2010-11-11T20:00:00.002+01:00

PUIGSACALM EXTREM MOUNTAIN MARATHON

2010-11-01T19:52:00.010+01:00

Amb aquest nom tant suggerent, gràcies a un grup de gent que estimen la muntanya, es va celebrar el diumenge aquesta bonica i dura cursa que amb el temps pot arribar a ser un referent dins el món de les curses de muntanya.

La marató del Puigsacalm, ara sí, amb un nom mes d’estar per casa, recorre paratges increïbles per la vall d’en Bas i el Cabrerés. Fagedes interminables, penya-segats, salts d’aigua i kilòmetres i kilòmetres de corriols que s’endinsen pel mig de boscos plens de fades i follets.

El dissabte al vespre va ploure bastant i fins al migdia el temps no es va aclarir. Ja anant cap a Sant Esteve d’en Bas els neteja vidres del cotxe no donaven a l’abast de l’aigua que queia. Fins 15minuts abans de donar la sortida encara no tenia clar si sortiria, vaig fer una corredissa fins al bar per fer un tallat i em feia mal tot, encara portava l’escalfor dels llençols al cos i amb un moment vaig quedar xop.

No. Així no podem anar enlloc david, una cosa es mullar-se un cop ja portes estona corrent i l’altre es començar en fred ja moll, a més tenia el gluti encara massegat de la contractura de burro que portava. Em sembla que me’n torno a casa...

Total, que m’estic a dins el cotxe amb l’escalfor de la calefacció observant com els corredors es posen el dorsal i les bambes i es preparen pel que serà de ben segur una batalla. A parat de ploure però jo no les tinc totes. Finalment em decideixo: correré, o almenys ho intentaré. Em canvio amb una revolada i surto trotan cap a la sortida, saludo un munt de gent i es que avui i som “tots”. Amb un moment em trobo corrent envoltat de valents i amb un pilot de kilòmetres pel davant.

Sorprenentment les sensacions són bones, molt bones. No m’ho puc creure. Ara si que no entenc res, estava convençut de que seria fer un parell de km i tornaria enrere amb el cap cot, caminant desanimat altre cop cap a la sortida. No va ser així.

Aquests primers metres hi ha força gent animant, en Marc Erra em crida: va david, que les passaràs putes! I jo que li contesto: les passaré molt putes! I a més, convençut.

Amb aquesta predisposició em situo al grup capdavanter, som 15 o 20 i avui no sé que els hi passa però van lents, després de fer 4 o 5 km planers a bon ritme, a les primeres pujades, la cosa canvia, mica en mica tothom es va situant al lloc que li correspon menys jo, que sempre vaig de més a menys i encara m’han de passar mooooolts corredors.

El terreny està bastant malament però almenys no plou ni fa fred, el que si que bufa un vent una mica emprenyador que fa caure les fulles donant-li un caire molt de tardor a tot plegat. Vaig corrent bastant bé i amb ganes, tot i que avui tocarà patir una mica.

Pujant a les olletes hi ha els Koales amb el seu festival, animant i fent gresca que sempre es d’agrair, m’ofereixen cervesa però els hi dic que no, em sap greu, no soc prou koala...

La primera part del recorregut la conec molt bé, ja la hi fet vàries vegades, anem passant per corriols estrets, travessant rierols fins arribar al salt de sallent, llavors baixem altre cop. El bosc està espectacular i m’hi sento a gust malgrat la mullena i la boira.

Pujant a la canal dels ganxos es posa a ploure, vaja, ja anàvem massa bé, és només un ruixat però quedem ben arreglats. Un voluntari que estava en una zona difícil per la que havíem de baixar ajudats per unes cordes, em diu que vaig dels 30 primers. La baixada posterior del Puigsacalm va ser divertida però francament perillosa, més d’un es va fer mal i es que el fang no et deixa aguantar-te dret , cul a terra i avaaaaaaaall...

Arribo a coll de Bracons al km 25, em sembla, bastant sencer, els germans Rota ja m’han atrapat i també d’altres corredors, vaig dels 40 primers i encara falta molt.

Vaig corrent amb ells força estona fins que en Raül se’n va, l’Enric es queda amb mi i anem tots dos una mica tocats. Sort del gel que em dona que em refà una mica, però també l’acabo perdent i em quedo sol. Així aniré fins l’arribada, sol.

Pujant a Cabrera només penso amb el gel que m’havia de donar la Fina, així havíem quedat, ja que porto l’ocellot a sobre, com sempre vaja,... de fet, aquesta cursa és una mica el de sempre: un repte prou gros de fang, suor, dolor,cansament i superació. Ja hi sóc tant sovint aquí que em resulta fàcil i tot, sé que son moments puntuals i el record que llavors queda es ben diferent. Amb tot la ingle em molesta bastant i el genoll em fa mal...però tot plegat em resulta molt familiar.

Arribant a Cabrera em trobo l’Edgar i em diu: va, que vas molt bé!, la teva dona era aquí però ha marxat.....
Lleig, molt lleig. Això no es fa. Jo que esperava aquest moment, els ànims, els aplaudiments....el gel. En fi,casos de força major, hauré de seguir amb la força de la cansalada, la butifarra, les castanyes i el vi ranci que em vaig fotre ahir per la castanyada.

De cabrera fins a Falgars s’ha m’ha fet llarguíssim, però em distrec observant l’indret, els prats plens de vaques i gaudint d’unes ullades de sol reconfortant. Vaig totalment sol i de tant en tant em passa algun corredor.

La baixada cap a Sant Esteve, llarga, llarga, i es que els km no em quadren, em porto 39 i a l’avituallament amb uns nens molt trempats em diuen que me’n falten 6 i mig. Al final en faria 45’570, o això es el que em marcava el rellotge.

Finalment veig el poble i el pavelló de on havíem sortit. Avui li he vist les orelles al llop però una vegada més ho he superat. Entro a l’arc d’arribada amb 6hores i 33minuts en la posició 47 de la general i el 12 de veterans, deunidó la matada, però com sempre, molt content.

No sé què té aquest esport que ens fa patir tant però a l’hora ens dóna tantes satisfaccions, avui he passat fred, calor, sed, dolor i m’he cansat com un animal però em queda un pòsit a l’ànima de satisfacció indescriptible.

Ara si que si que toca descansar. O no.
La salamandra torna a bellugar.

NO ANEM BÉ...

2010-10-26T16:13:00.000+02:00

...o tot lo bé que voldria. Porto tot l’any arrossegant molèsties, dolors, lesions i ara el cos se’m queixa a crits. No sé, potser hauria de descansar, però no em ve de gust, encara em falten dues maratons per acabar la temporada, si es que s’acaba algun dia la temporada...

Em fa mal la carcanada i no vaig bé, em fa mal el genoll i el turmell i fa molt de temps que tinc una puvàlgia de burro i ara tinc ciàtica o una contractura al isquiotibial o jo que collons sé, i així no es pot anar de cap manera. No em queixo, podria ser pitjor i jo m’ho he buscat.

La qüestió es que sempre seré un baliga-balaga i no he fet les coses bé. Diumenge aniré a la marató del Puigsacalm de qualsevol manera i d’aquí quatre setmanes tinc la marató de Donosti. M’hagués agradat preparar-la bé per intentar fer tres hores o almenys acostar-mi i ara el temps se’m tira a sobre i no he fet els deures.

Des de cavalls del vent que vaig fent el tonto i es que potser el que em convé es això: descansar i pensar en la temporada que ve i tancar un any prou bo.

Al gener vaig començar amb el trail blanc, una mica fart de neu d’un hivern molt fred.

Pel febrer vaig fer la meva primera duatló de muntanya (i l’última...) i la mitja de Granollers amb un bon registre: 1’24’40, una marca, que encara puc superar (si es que no en tenim mai prou...).

El Març va ser un bon mes amb el canicross de Badalona la marató de la vall del congost i la marató d’aniversari.

L’ Abril el varem coronar amb la Costa Brava Extrem , una de les millors curses que he fet i amb millor resultat.

Pel Maig l’indescriptible Zegama,.... sublim.

Pel Juny vaig estar a punt de tancar la paradeta però al final no ho vaig fer. (Un, que es emocionalment inestable), i l’esparracada d’Andorra.... jua jua jua.

Al Juliol em vaig treure l’espina de l’olla i vaig triomfar al trail de l’Emmona.

L’Agost i Setembre vaig entrenar com un cabron per acabar a l’Octubre molt content a la cavalls del vent.

Total, que ara surto a córrer i em sento buit. No tinc esma ni tinc el que s’ha de tenir per fer tot això que vull fer. Tinc la sensació mentre corro de que estic trencat, no sé que em passa.

Tot això te fàcil solució, és clar, no córrer i ja està, però no puc. Em sento un carcamal, sóc un pertorbat, un desequilibrat. Estic malalt.

La salamandra ja no galopa...

CAVALLS DEL VENT

2010-10-04T09:13:00.009+02:00

Vinc de l’hospital de recollir una ressonància magnètica i vaig cap a veure el traumatòleg de la mútua. Després d’analitzar l’informe radiològic em confirma que no hi ha lesió al menisc ni als lligaments, deu ser el cartílag, em diu, hauries de mirar de no córrer durant una temporada ni tampoc bicicleta, només nedar esquena o crol. El que no li he dit es que demà mateix tinc una cursa de 84km i de 10000m de desnivell...

Poc després truco al fisioterapeuta i li explico. Gassssss.... em diu.

I és ben bé que al final no pots fer cas de ningú, només d’un mateix, i el cos em demanava marxa o sigui que decideixo fotre-li canya malgrat les molèsties que encara tinc.

La nit la passo amb punxades al genoll i dormo poc, a les cinc ja estic llevat i amb ganes de córrer i enfilem cap a Bagà.

Recollim el dorsal, parlem ara amb un, ara amb uns altres i és que els corredors som com una gran família i m’hi sento a gust. Anem a guarnir-nos per l’ocasió: les bambes amb les plantilles, els mitjons, les malles, la samarreta, el rellotge, la ronyonera, l’aigua, les sals, els gels, la vaselina, el frontal...bufff! semblem toreros.

Anem cap a la sortida nerviosos però eufòrics. Poc abans de sortir parlo amb els meus turmells: porteu-vos bé malparits que us conec. També parlo amb el meu genoll però intento ser més delicat: oi que et portaràs bé rei?, tots em contesten siiiii, però jo no les tinc totes, a la meva puvàlgia crònica no li dic res, aquesta amb un ibuprofè la tinc controlada.

Per fi donen la sortida i marxem quasi 700 corredors pels carrers estrets del poble, m’he posat bastant al davant doncs tinc intenció d’apretar fort, al menys fins a la primera meitat, després ja veurem, si faig 16hores ja estic conten, fent-ne 14 encara més.

Serpentegem pel mig de Bagà fins que comença la primera pujada, són 1600m de desnivell que s’han de superar fins al segon avituallament. Anem junts un grup de corredors de diedre a ritme viu, m’agrada pujar, sobretot ara que em sento fresc.

Fa un dia molt maco, molt clar i nítid i les muntanyes majestuoses al nostre davant per travessar-les, per pujar-les i baixar-les, per un moment em sento que estic al meu lloc al món. M’agrada.

Jo no sóc molt donat a recordar noms de cims, de colls i de valls, o sigui que no m’atabalaré a intentar recordar el nom dels llocs, només dir que el primer avituallament el vaig passar sense parar-me i el segon em vaig parar poquíssim. Vàrem fer aquest primer tram molt ràpid,anava dels 50 primers i jo em sentia bé, fresc, amb molta força encara i amb ganes, però com sol passar en aquestes curses tan llargues amb un moment, tot canvia. Cap al km 25 em ve el primer baixon, fa molta estona que baixem i fa calor, se m’ha acabat l’aigua i vaig mort de set i el turmell esquerra em fa el primer avís: quiet cabron la mare que et va parir!!, sembla que no és res. El genoll de moment no molesta però ell és allà, i el noto.

Arrivo al tercer avituallament i aquest cop sí, paro,bec, menjo quatre avellanes mentre miro el cul d’una noia molt guapa.

Tornem-hi, m’he recuperat. Encara estic viu i estic en cursa i falta moooolta tela. Sorprenentment per a mi arribo a la meitat de la cursa amb facilitat, sense grans daltabaixos, he anat relativament bé tota l’estona. Em canvio els mitjons i em menjo un plat de macarrons a palu secu, sense tomàquet ni res que se’m posen una mica malament, estic agafant fred i decideixo tirar. La pujada al pas dels Gosolans a 2430 metres se las pela, llarga llarga, a dalt i fa vent i tinc fred i corro més ràpid doncs ara ja es cara avall. Em vénen imatges de la noia de l’avituallament.

La baixada de serra Pedregosa fins a l’avituallament del refugi del Gresolet se’m fa llarga de collons, està clar que lo meu no és baixar i vaig perdent posicions, els corredors em passen, com sempre ,i això em desanima una mica: tant d’esforç per arribar fins aquí i ara aquests et venen pel darrera i et foten l’atxassu sense poguer-hi fer res, però és el que hi ha.

Després de repostar aigua enfilo cap amunt amb ganes, em sento bé i pujo com un mul, estem al km 60 i pico i ja li començo a veure el final a tot això, ja s’ha fet de nit i em sento el cos molt estrany, de fet quasi bé no he menjat res en tot el dia i tinc l’estómac regirat, quant arribo als avituallaments i veig tota aquella estesa de menjar amb fruita i galetes, embotit i coca-cola, els ulls se m’hi en van però llavors no em ve de gust res. Vaig tirant de gels de carbohidrats ,cafeïna ,taurina i jo que sé quantes merdes més que porten i és això que en malmet la panxa i el cervell.

A partir d’aquí hi ha hagut un punt d’inflexió, he començat a anar a menys i he passat un pajarón guapo guapo pujant al refugi de Sant Jordi. Veig pampallugues i tinc calfreds i vaig caminant molt lent, res, el de sempre, qui no ha tingut una pájara?, ja passarà. Em sembla que he subestimat el que encara em faltava i és que encara falta molt i només de pensar amb la baixada que em queda, ja m’amorro.

Travessant el riu em foto a dins l’aigua fins a la cintura, collooooons! Això si que em talla el rollo, ara a més de fos i cego vaig moll.

Total, que sé que acabaré,segur, a més amb un bon temps, però les sensacions no són bones,i em costarà. Em surt l’esperit guerrer que tots portem dins i lluito, m’hi esforço, pateixo.

La última baixada se m’ha entravessat i m’han passat potser 15 o 20 corredors i jo que no hi puc fer res. Tot sol, parlant amb els meus turmells i el meu pobre genoll en la foscor: sou uns cabrons! ho veieu com em feu anar? no veieu que per la vostre culpa estic perdent moltes posicions i molt temps? Com havíem quedat? Però no serveix de res, és el que hi ha i em resigno, ja fa temps que he assumit la meva “discapacitat”.

Sol, en la foscor de la nit i cansat com un burro, tinc moments de lucidesa entre mig de l’ofuscació mental ,en el fons estic molt content i satisfet, he fet una molt bona travessa i ho he superat, crec, amb nota. Ja falta poc.

Entro a l’arc d’arribada entre aplaudiments després de 14hores i 33minuts en la posició 72, que de fet ,és el que havia de fer ja que portava el dorsal nº 71, je je ,a veure si ho supereu això...

Felicitats a tots els que heu participat, als que han fet 9 hores i als que n’han fet 23, als que heu abandonat i a tots els que ho feu possible, però especialment a en Mia, que s’ha cascat una cursa impressionant, el que va començar com una tonteria a acabat formant part de les nostres vides. Una part de mi es queda en aquelles muntanyes però m’enduc molt més del que hi perdo.

Cavalls del vent, una experiència...

classificacions.

CURSA DELS CABIROLS

2010-09-25T20:21:00.001+02:00

Cursa de muntanya dels cabirols, Avinyó.14'6km ,1200+-

No volia anar-hi, però al final, al veure que anava quart a la lliga catalana de curses de muntanya, em va fer decidir. Sóc i seré un corredor mediocre però això no treu que alguna vegada tingui algun premi, i això és el que va passar, vaig quedar setè a la general i primer de veterans i amb molt bones sensacions. L’anècdota va ser que per un error de l’organització el premi se’l va endur un altre i a mi, al anar a reclamar una vegada acabada l’entrega de premis, en van donar la raó i em van demanar disculpes: vols una llonganissa? Em van dir, i tant... i amb això va quedar tancat el tema.

Bé, tant se val, algú va marxar cap a casa amb una copa que no li pertanyia, però francament, m’estimo més una bona llonganissa, je je...

La cursa, de pocs km, va ser molt ràpida, em vaig trobar fort i vaig córrer bé, i encara vaig acabar, com la setmana passada, amb la sensació de que no ho havia donat tot. Amb tot, ara em situo al tercer lloc a la classificació de la lliga.

Sembla que tots els entrenaments d’aquest estiu van donant fruit, totes les pujades al Matagalls, a Tagamanent, al Puigsacalm a la creu de Gurb a la Miranda, a Sant Marçal, tots els km i tots els litres de suor escampats per aquests mons de Déu, per fi serveixen per alguna cosa.

La setmana que bé espero trobar-me encara millor per arribar a Bagà amb el cap ben alt i no gaire trinxat.... a la cavalls del vent.

CURSA DE MUNTANYA DE VIC

2010-09-20T13:49:00.000+02:00

Surto disparat amb ganes, em sento el cor bategar a dins el pit molt ràpid i aquell formigueig a les cames...al meu voltant, tots corren, sento mal aquí i mal allà, però al cap de poca estona tot passa. Cadascú va trobant el seu lloc a la cursa, alguns reservant, d’altres a fons.

Les primeres pujades, curtes però intenses, el cor encara més ràpid. Vaig xop de suor.

A la baixada arrisco una mica i perdo posicions però de pla corro com una llebre, estiro la cama tant com puc i llenço el peu, les caderes altes, la mirada enllà...

Més pujada, aquesta ja la conec, amunt cap a la creu de Gurb, fot-li David!

Cara avall, torno a perdre pistonades, cagumlespedresdelscollons. Pla i avall, corro, correm, ensumo l’arribada i apujo el ritme i el cos em respon i una mica més i també respon, i així fins l’arribada, amb la sensació de que encara em quedava un cartutxo...

25è a la general i 11è de veterans i molt bones sensacions que al final es el que val i el que perdura i a més, premi al sorteig de material. Toma ya.

En Genís, primer classificat, i tots contents cap a casa...

LA FUERZA INTERIOR

2010-09-15T10:22:00.003+02:00

La fuerza interior

No me gusta competir contra otras personas. Prefiero el término conseguir a ganar. Este último implica contienda, el primero lograr lo que uno busca o pretende. Este rasgo de mi carácter tiene un lado desfavorable: nunca seré campeón del mundo ni ganaré carrera alguna. Pero también tiene un aspecto positivo: nunca tendré que esforzarme por ser campeón del mundo ni por ganar carrera alguna. Esto, que no deja de ser una introducción, resume las dos filosofías propias del corredor aficionado. Nada más llegar de su participación en el maratón de Amsterdam, el marido de una compañera de trabajo, que ha sido campeón del mundo de ultrafondo militar, declaraba en una revista: "El deporte popular es más sano, agradable y relajante; no tiene nada que ver con la tensión de la competición, con sus rutinas de trabajo. Aquí se disfruta...". Atletas con más renombre aún avalan estas afirmaciones. La aseveración que en boca de Martín merece ser escuchada, en la mía, que troto a más de cinco minutos el kilómetro, siembra dudas más que razonables acerca de mi cualificación para adentrarme en la reflexión. Ahora bien, la falta de estrés competitivo me ha permitido algunas licencias. Cuando uno no corre para ganar se toma la actividad de otra manera. No me refiero a que vaya a las carreras con el ánimo envidiable de plasmar la experiencia en un reportaje fotográfico. Tampoco me refiero a que vaya saltando de flor en flor. Me canso. Acabo extenuado como el que más. Con mis allegados bromeo diciendo que el único mérito que tengo es el de aguantar muchos kilómetros cansado. Las licencias se refieren tanto al antes de correr, como al después, como durante la carrera.

Antes de correr

No necesito entrenador. En mis comienzos en esta actividad del correr, como supongo que le ha pasado a muchos otros, intenté que mi cuerpo se adaptara a los planes de entrenamiento que circulaban por la Red o en publicaciones de los gurús del ramo. Alguna lesión fue el pago por mi osadía. Probé más tarde a adaptar los planes de entrenamiento a mi cuerpo. Aquí tuve ya más acierto y mejoré bastante en mi rendimiento, pero no disfrutaba en las competiciones. Si pretendía participar tanto en carreras cortas como en largas, tanto en montaña como en llano, no servía el mismo tipo de trabajo. Al final, opté por mezclar lo mejor de ambos mundos; del entrenamiento, la planificación y el método; de mi cuerpo, los ciclos de actividad y descanso, el sutil lenguaje para comunicar el estado de forma y de ánimo. De esta manera, me calzo las zapatillas o las botas de montaña y salgo a correr, a trotar o a patear por el monte basándome en las sensaciones que ese día me transmite mi organismo. Cuando estoy cansado, no salgo. Si no me apetece, no salgo. Si hace un día de perros, procuro salir. A medida que se acerca el día de la prueba, sobre todo si ésta es sobre una distancia respetable, descanso totalmente de correr hasta una semana.

Después de correr

No necesito masajista. Antes iba, por costumbre, una vez cada 15 días, al principio de la semana que tenía pensado competir y hasta dos veces en la semana siguiente a una paliza kilométrica. Después de cada sesión, me costaba un par de días recuperar la sensación de piernas sin dolor, y algún tiempo más recobrarme de los 24 euros que me cobraba el fisioterapeuta, de corta edad pero larga destreza en sus manos. Ahora utilizo otros remedios; si no más naturales, sí al menos más personales. Elaboré una selección de los estiramientos que mejores resultados me aportaban y los realizo después de cada entrenamiento o carrera. Antes de cada ducha; sea invierno o verano, haya corrido o no, unos minutos de agua fría en las piernas. Cuando siento una gran pesadez un automasaje con alcohol de romero me descansa bastante los músculos. La semana siguiente a una prueba toca descanso. Nada de descanso activo. Descanso total lamiendo las heridas. Cuando las piernas comienzan a recuperarse del esfuerzo, paulatina vuelta a la actividad.

Durante la carrera

Observarnos mientras corremos es maravillarse. Sentir cómo se cargan algunos músculos y otros no, cómo el cansancio nos hace perder la postura erguida, cómo el agotamiento afecta a la concentración, cómo un esfuerzo prolongado de diez o más horas provoca una caída en las defensas orgánicas y el cuerpo tarda incluso semanas en recuperarse totalmente. No es un cansancio físico, tampoco es cansancio psíquico ni falta de motivación; es una especie de vacío que se percibe algo más abajo del hombligo y que nos hace suspirar de vez en cuando. Los entrenamientos se vuelven más cortos y espaciados. Algunos dicen que puede ser sobreentrenamiento. En estos casos lo mejor es el descanso. Ante una prueba de 50 kilómetros en adelante, descanso completamente la semana anterior y posterior a la carrera. La diferencia se hace notar, no tanto en el resultado como en el estado de ánimo, que al fin es lo que más me interesa. La recuperación posterior también es menos agónica. Sin embargo, aún estando convencido de lo que acabo de escribir, he tenido la inmensa fortuna de correr una prueba dura por etapas. En estas circunstancias el organismo no se comporta conforme a lo previsto. Después del primer día de esfuerzo, miras el futuro con incertidumbre. Te sientes cansado y sólo ha transcurrido un día de carrera. Descansas mal y al siguiente día no tienes certeza de poder aguantar otros cuarenta kilómetros corriendo por el mismísimo infierno. No sólo se soporta, sino que el cuerpo sufre una especie de transformación y surge el "superatleta" que todos llevamos dentro; se aguanta otro día y otro ... Se obra uno de los muchos milagros que esconde el cuerpo humano.

Sufro más cuanto más corta es la prueba o el entrenamiento, ya que el ritmo suele ser más elevado. Las pruebas de larga distancia se presentan como un libro abierto para quien quiera realizar un viaje al autoconocimiento de su cuerpo. Después de horas al trote, los músculos, tendones, articulaciones, sistema vascular y respiratorio se calientan, se estabilizan y rinden a otro nivel, que nada tiene que ver con el habitual. Hasta ese momento no somos conscientes que nuestro cuerpo funciona como un todo. Los sistemas que componen nuestro organismo tienen una inteligencia propia que les hace funcionar y cumplir su finalidad sin más participación. Es el inconsciente quien controla el sistema automático. Cada sistema funciona de forma egoísta para garantizar su cometido. Es cuando la voluntad lleva horas sometiendo al organismo a un esfuerzo continuado, cuando los sistemas se unen buscando la economía energética; se unen para buscar la eficacia. Absolutamente todas las partes del cuerpo se concentran en ese objetivo. Sólo la propia supervivencia del organismo es capaz de obrar un milagro semejante.

Me considero un corredor solitario, quizás por eso cada vez me gusta menos correr por las ciudades; prefiero la montaña, los caminos, incluso las carreteras. A su vez, la observación de uno mismo, la sensación de plenitud que provoca el esfuerzo, es motivo suficiente de satisfacción y la principal causa de que vuelvas a correr otro día. Bueno, eso y la droga del correr. No es que el hecho de correr sea droga alguna para nadie. Lo que ocurre, según los fisiólogos, es que a causa del frotamiento producido en las glándulas suprarrenales por la acción de trotar, se estimulan las endorfinas elaboradas por la glándula pituitaria y llamadas también "hormonas de la felicidad". Esta estimulación causa el mismo placer que actos tan dispares como la risa, amamantar a un niño, tener relaciones sexuales, amar a alguien... Siempre digo que lo que más me gusta de correr es detenerme. Es entones cuando nos invade este secreto placer. Solamente quien corra de manera habitual comprenderá a qué me estoy refiriendo.

Decenas de pequeños detalles van formando parte del conocimiento que adquieres por propia experiencia; no porque te lo contaron o lo leíste en alguna revista, sino porque lo interiorizaste a través de tus sentidos y emociones. Correr con unas u otras zapatillas, cómo y cuándo correr con bastones, con cuál prenda voy más cómodo, correr con música según el estado de ánimo o el recorrido o el paisaje, qué comer o beber en largos recorridos, qué esfuerzos me causarán agujetas y cuáles no...

Cuando se comienza a correr por la montaña se tiene el prejuicio de la dureza de los desniveles en subida, el desnivel positivo que llamamos. Al poco tiempo queda en evidencia el error. Las carreras se ganan en las bajadas. Las lesiones se dan en las bajadas. Los desniveles negativos suelen ser el talón de Aquiles de aquellos que tuvimos la osadía de correr por las alturas. La maravilla de conexiones neuronales que tenemos por cerebro nos permite una rápida adaptación a este medio. De las primeras cosas que nos sorprenden cuando realizamos vertiginosos descensos es la destreza del cerebro para llevar el pie a posarse en el único sitio posible y en tan sólo una fracción de segundo. Pero esto no debería llamarnos la atención; el cerebro es capaz de mayores hazañas, otra cosa son nuestras piernas. Hace tiempo circulaba por Internet unas frases que muestro, con permiso de su desconocido autor, con el objeto de probar los reflejos del cerebro. Con sólo poner unas letras en su correcto lugar, somos capaces de leer y comprender el mensaje de un texto. Ahí va para vuestro deleite y sorpresa:

C13R70 D14 D3 V3R4N0 3574B4 3N L4 PL4Y4 0853RV4ND0 D05 CH1C45 8R1NC4ND0 3N 14 4R3N4, 357484N 7R484J484N MUCH0 C0N57RUY3ND0 UN C4571LL0 D3 4R3N4 C0N 70RR35, P454D1Z05, 0CUL705 Y PU3N735. CU4ND0 357484N 4C484ND0 V1N0 UN4 0L4 D357RUY3ND0 70D0 R3DUC13ND0 3L C4571LL0 4 UN M0N70N D3 4R3N4 Y 35PUM4 P3N53 9U3 D35PU35 DE 74N70 35FU3RZ0 L45 CH1C45 C0M3NZ4R14N 4 L10R4R, P3R0 3N V3Z D3 350, C0RR13R0N P0R L4 P14Y4 R13ND0 Y JU64ND0 Y C0M3NZ4R0N 4 C0N57RU1R 07R0 C4571LL0 C0MPR3ND1 9U3 H4814 4PR3ND1D0 UN4 6R4N L3CC10N; 64574M05 MUCH0 713MP0 D3 NU357R4 V1D4 C0N57RUY3ND0 4L6UN4 C054 P3R0 CU4ND0 M45 74RD3 UN4 0L4 L1364 4 D357RU1R 70D0, S010 P3RM4N3C3 14 4M1574D, 3L 4M0R Y 3L C4R1Ñ0, Y L45 M4N05 D3 49U3LL05 9U3 50N C4P4C35 D3 H4C3RN05 50NRR31R.

Pero hay una vivencia en concreto que me tiene como embrujado, que me hace reflexionar hasta el punto de no comprender nada, que me maravilla hasta atormentarme. Tuve un maestro de sabiduría que se esforzó en enseñarme que aquello que se mueve a más velocidad en el universo no es la luz, sino el pensamiento. Con la misma elocuencia y seguridad afirmaba que lo más sorprendente y maravilloso de este mundo se encontraba en nuestro interior... Quizá se refería a esa energía invisible y misteriosa.

Muchos hemos experimentado que después de recorrer decenas de kilómetros, con miles de metros de desnivel y varias horas de esfuerzo, llegamos al fin a meta con las fuerzas justas para esbozar una sonrisa de satisfacción. De repente, como si un grifo de energía se abriera, nos inunda una fuerza que nos hincha el corazón, nos quita el cansancio de las piernas y alarga nuestra zancada, un torrente de emoción se agolpa en nuestra garganta, hasta fluir a veces por nuestros ojos. Hasta ahora sólo sé que nace en nuestro interior, que no tiene nada que ver con el entrenamiento que hayamos realizado y sí tiene mucho que ver con nuestro compromiso personal.

He devorado literatura intentando comprender este maravilloso fenómeno pero, paradojas de la vida, cuando encuentro algo que comienza a tener sentido acabo adentrándome en las arenas movedizas del conocimiento iniciático. Una idea me obsesiona desde la primera experiencia. Hasta ahora, la emoción que provoca ese fluir de energía interna ha sobrevenido de manera involuntaria. ¿Podríamos invocarla de forma consciente y voluntaria?. ¿Es ésa energía oculta la que han encontrado atletas que todos consideramos con unas dotes excepcionales?.

Cada cual tiene unos motivos distintos para enfrentarse a carreras que desafían el sentido común. Yo confieso que no busco aventura alguna en estas pruebas. Busco que alteren mis emociones y conciencia cotidianas, para encontrarme con esos fugaces momentos de indescriptible felicidad. No me resigno a encontrar el secreto para domesticar esa fuerza interior... Si algún día doy con él, seréis los primeros en enteraros.

Carlos Aguado. Corredor de ultrafondo

EL TAGA EN BICI

2010-09-13T18:08:00.002+02:00

Deunidó la matada, i com sempre... per terra, lesió al menisc, ja anàvem massa bé...

CLIMBINGDOG

2010-09-07T15:43:00.001+02:00

Pedraforca pel coll de verdet, pollegó superior, Calderé, tartera i pollegó inferior, Estasen, Gresolet i tornar..

PRECAUCIÓ

2010-09-05T20:52:00.001+02:00

Avui corrent pel collsacabra m'he trobat aquest cartell, m'agradat tan que m'he parat per fer-li una foto.
Bé, jo anava corrent i amb un animal, per tant, doble precaució.
Llàstima que només és una "recomanació" i és que entre 4x4, motos, ciclistes, corredors, domingueros, quads, boletaires, excursionistes, caçadors i fauna autòctona és molt dificil la convivència.
Ja ho sabeu, pels vols de Tavertet ,els animals i les persones primer...

UNA DE RUCS

2010-08-31T08:58:00.000+02:00

ADÉU, CANICROSS

2010-08-19T08:59:00.001+02:00

Ara que les temperatures han baixat una mica he tornat a sortir a córrer amb la Traca, i he estat reflexionant sobre el canicross.
Amb aquest esport em vaig introduir en el mon de les curses i a ser competitiu, vaig viure moments molt intensos i vaig conèixer molta gent, però tot això va ser amb la Delta, un gos molt especial, va ser ella qui em va ensenyar a fer canicross a mi i no a l'inrevés.
Ara, mirat amb perspectiva, i amb un altre gos,ho veig tot molt diferent:

Perquè haig de córrer amb el gos lligat a la cintura si sempre va deslligat?, quant surto a córrer, a casa, i fins i tot pel carrer, la Traca va sempre lliure.

Perquè les distàncies a les curses de canicross són tan curtes?, amb la Traca he sortit 15, 20, 30km sense cap problema, ella ha après a córrer davant meu a uns quants metres i a optimitzar el ritme.

Perquè aquest esport està considerat una modalitat del músching?, francament, no hi veig relació.Tindria sentit si es practiques amb gossos de tir o nòrdics que tenen l'instint de traccionar, però la majoria de gent van amb gossos "normals" i la línia de tir va sempre fluixa, per tant el gos es limita a anar al davant i córrer al nostre ritme. També he vist però, molts gossos corrent al costat i al darrera.

Perquè la majoria de curses de canicross son tan lluny? a Tarragona, LLeida...
Per tot això i més coses he decidit que fins aquí he arribat. S'ha acabat el canicross. Potser participaré en algun puntualment però crec que no hi tornaré. Enrera deixo moltes curses i també més d'un podi però ara mateix em sento una mica estúpid corrent lligat a la Traca.
Aquest escrit no pretén ser una crítica al canicross ni vull ofendre ningú, considero que es un esport molt bonic i que combina moltes coses malgrat no acabi de arrencar a Catalunya.
Jo, ara mateix, practico un altre "canicross": si la temperatura ho permet, surto a córrer quasi bé cada dia, per muntanya, i la Traca ve sempre amb mi. Veu aigua dels basals i corre amb ganes a davant meu i és feliç, i jo també...