REFLEXIONS POST BACKYARD

 

Ha passat només un dia des de la Backyard i el meu cap està ple de coses que tenia ganes de compartir.

Jo crec que el que em va passar es que no vaig tenir prou ganes de lluitar-la, jo sé que puc fer molts més quilòmetres, 134 tampoc son tants i moltes vegades he sobrepassat aquesta distància i amb menys temps. També sé i que una vegada el cap et diu que prou, al cos encara li queda moooolta energia. El que passa es que sobrepassar aquest punt té conseqüències, estar quinze dies o mes per recuperar, estar al llindar de fer-se mal o directament lesionar-se. Aquestes conseqüències ara mateix no estic disposat a assumir-les, el meu objectiu es tornar a Grecia al setembre i guanyar una Backyard no entra als meus plans.

Si que es veritat que a priori anava a per totes, o això creia, perquè una vegada van començar a venir maldades, vaig rendir-me a la primera. Lo del bassó ho hagués pogut gestionar diferent, ho sé, però va ser l’excusa perfecta per abandonar. Varis corredors em van dir que em donaven com a favorit, no sé quina fama dec tenir, però en aquest cas en van ben equivocar.

També es veritat que els altres dos corredors que van quedar a la volta 18 se’ls veia forts i amb ganes d’arribar fins al final. Jo ho hagués fet diferent, corrent junts a cada volta, esperant-nos si cal, xerrant, compartint...però em vaig trobar dos corredors amb ganes de guerra, cada un al seu aire, sense interactuar gaire i jo no ho veig així, ep! no es una critica, es una altre manera de veure-ho.

Per a mi el córrer es molt més que una marca o una posició, sempre ho he dit, i d’aquesta cursa valoro molt més totes les hores que vaig estar amb tots els corredors, les xerrades, els comentaris, les pauses, les mirades i els silencis i la germanor que no pas haver-m’hi deixat la pell.

I també, com no, donar les gràcies a la Fina, em va fer una assistència professional, em va fer arròs, té, bocates, em va anar a comprar vichy i va estar amb mi tota la nit. Es un sol de noia i sense ella no sóc res.

I ja està, demà reinicio els entrenaments i a veure si puc anar sumant i incrementant quilòmetres setmana a setmana. L’Spartathlon m'espera!

BACKYARD ULTRA DE TERRA ENDINS

 

Tercera vegada que participo en una Backyard el funcionament de la qual es molt senzill: donar una volta a un circuit de 6’7 km cada hora. En principi pot semblar fàcil, però amb el pas de les hores es va complicant. Guanya quan només en queda un.

La gent del club atlètic natació Torelló ens han preparar un recorregut molt maco, al costat del riu, i molt variat; caminets, asfalt, alguna rampa, una mica de tot i molt distret.

Sortim 80 corredors a les 9 del matí i apali, a donar voltes. L’ambient es festiu i distès i mica en mica els corredors es van auto eliminant. Jo vaig amb l’objectiu d’anar mica en mica. Primer superar la meva marca de 15 voltes, després arribar a 20 i després si pot ser a 24, però falta molt i s’ha d’anar volta a volta, menjant i bevent i guardant sempre una mica.

Faig una volta amb el gran Oriol Antolí, que es l’estrella invitada, un tio que es capaç d’estar quatre dies donant voltes a una Backyard, em deixa impressionat quan parla de la quarta i la cinquena nit sense dormir, o fent micro sons de 5 minuts...mare meva!

De moment  vaig bé, m’adono que si vaig molt lent se’m carreguen els tibials i a partir de la sisena volta li dono una mica més de gas i la cosa millora. Fa calor al sol, però a l’ombra s’està bé. Vaig fent, ara parlant amb un, ara parlant amb un altre.

Arriba la nit i ja només quedem 7 corredors, jo vaig bé, he arribat a la quinzena volta i encara en faig un parell mes. La primera part del recorregut es ple de pedres i vaig molt incòmode, molt atent a no caure, no m’hi veig gairebé. La segona part es mes rodadora i vaig lleuger per l’asfalt, tot i que hi ha alguna pujada que deunidó.

A la volta 18 ja només quedem tres corredors, però m’adono que els altres dos no tenen pas intenció de plegar, jo vaig bastant sencer i només tinc ganes de que es faci de dia. Volta 19 i em començo a notar el bessó, el que em vaig fer un trencament fa només 15 dies. A la volta 20 ja surto tocat i el bessó no em deixa córrer i camino més que no pas corro i faig tota la volta mig coix, i arribo a només un minut de tornar a sortir.

I res, aquí ho deixo, amb 20 voltes i 134km que no està gens malament.

Felicitats al CANT, una prova collonuda i amb molt de futur i felicitar al guanyador, un nanu que venia a fer 10 voltes i va i guanya amb 28.

 

MATXOS

 

Tercer any consecutiu que corro aquesta cursa, però aquesta vegada en la seva versió més curta, que tampoc es tan curta, 48km donen per molt. I crec que vaig encertar, perquè últimament, per temes laborals, no he pogut entrenar tot el que voldria, però la veritat es que em vaig trobar molt bé i tot va anar rodó.

Sortida a les sis del matí, i això semblen els Sant Fermins...mare meva, jo agafo un ritmillu i putruc putruc anar fent, abans de pujar al Puigsacalm ja em desvio cap al coll de Bracons, deixo les aglomeracions i a partir d’aquí aniré pràcticament sol, gaudint dels silencis dels boscos i d’aquesta primavera tan espectacular. Dosificant, corrent de manera controlada i regulant, buscant aquell punt de satisfacció/rendiment que tan costa de trobar.

Però estic corrent bé, fort al pla i a les pujades, i prudent a les baixades, com sempre vaja. Aquesta nit he descansat bé, zero pressió, zero nervis, i avui a gaudir del córrer i de la natura. Estic satisfet del que faig i com ho faig i sabent que estic on vull ser i fent el que faig, no puc demanar més.

Em passa un noi i es gira, em diu que ha llegit el meu llibre i que per culpa meva està fent el que fa, li agraeixo i això em dóna un plus de força i motivació.

Quilòmetres de puja i baixa però molts llocs corribles, gestiono el cansament i el desgast físic perfectament, hidratant-me i menjant quan cal. Tot rutlla perquè sé com fer-ho.

La part final una mica pesada, per trobar-me els corredors de la cursa de 25km i haver d’anar esquivant, però vaja, tampoc es un problema molt gran. Fa calor, molta calor, però això ho porto bé. Si fa quinze dies em queixava de la pluja, el vent i el fred, ara no em queixaré del sol, nooo, sóc un putu lagartu!

I ja està. Arribada amb 6hores 39minuts. Molt bé, bastant sencer i muscularment amb les potes relativament fresques. Molt agraït als matxos, un any més participant d’aquesta gran festa. Gràcies!

 

100km de L'Ardèche

 

Tercera vegada que vinc a l’Ardèche, primer a fer l’ultra de 222km que no vaig acabar, després a fer les 100 milles que tan bé en van anar i vaig completar en 20h, i ara els100km, que s’han quedat en la meitat.

 Bueno, es el que hi ha, no sempre les coses surten com esperàvem. Son varis els factors que van desencadenar el resultat, però sobretot va ser un procés mental: la previsió meteorològica era dolentíssima, pluja i vent i jo amb aquestes condicions sóc molt vulnerable, ho sé, de seguida agafo fred i se’m llaguen els peus i em general em dóna molt mal rotllo, no m’agrada mullar-me! Això va fer que els dies previs ja no estigués convençut i els pensaments van anar modulant un estat físic i anímic que no era òptim. Per córrer 100km hi has de posar alguna cosa més que entrenament i ganes, hi has de posar il·lusió, convenciment, tenacitat, i sobretot creure en tu encara que les circumstàncies et siguin desfavorables.

I vaig fallar, la pluja em va condicionar tant que va acabar essent determinat i tot ho vaig cuinar a dins el meu cap.

La sortida m’enganxa sense saber que fer: si córrer només 5km o 20km o directament no sortir. Males sensacions ja des de el principi, vent, pluja...no tinc clar fins a on arribaré i malgrat que tinc en Mia que m’ajuda anant al meu costat amb la bici, no ho veig clar. A partir del km 25 ja vaig rostit, moll i sense ganes i al km 28  giro cua i decideixo tornar. Faré almenys un entrenament de 50km i a veure si salvem el dia...

I res, això vaig fer, córrer una bona tirada i ja està. També es veritat que 100km es una distància que conec prou bé però que vaig subestimar una mica, i no, això no es pot fer mai, i també estic pendent d’altres problemes físics i de salut que vaig arrossegant de fa temps i que tampoc hi ajuden.

No sento que això sigui un fracàs, ni molt menys, són coses que passen i que passaran, no som perfectes, ni robots...

En fi, seguim.  

 

MARATONS

MARATÓ DE BARCELONA 2007 3'59

 

MARATÓ DE ZURICH 2008 3'36

MARATÓ DE FLORÈNCIA 2009 3'21

MARATÓ DE DONOSTI 2010 XXX

MARATÓ DE BARCELONA 2014 3'10

MARATÓ DE BARCELONA 2015 3'03

MARATÓ DE BARCELONA 2016 2'10

MARATÓ DE BARCELONA 2017 3'16

MARATÓ DE BARCELONA 2018 3'05

MARATÓ DE SEVILLA 2024 3'15

MARATÓ DE CASTELLÓ 2024 3'23

MARATÓ DE CASTELLÓ

 

El repte era fer dues maratons seguides i la veritat és que no ha estat fàcil. Home, normal, no es pot fer tot i ser a tot arreu, però vaja, jo em dono per satisfet. Va ser una marató molt lluitada, una més, i amb un aprovat justet.

Sortim els del campionat d’Espanya màster a primera línia, darrere els keniates, per megafonia sento a parlar de la “elite Española” referint-se a nosaltres...jajaja aquest tio no sap del que parla...

Jo com sempre tranquil, he fet un bon escalfament i tot està bé. Els primer quilòmetres fluids, sensacions estranyes però bastant bé. Al km 6 ja en noto les cames, i al 8 ja les tinc tieses. Al km12 tinc la sensació de portar-ne 32...

Collons, que t’esperaves gamarús? Però res, vaig tirant i aguantant el dolor. Es nomes dolor, perquè de forces em trobo prou bé. Passo la mitja una mica més ràpid que a Sevilla, amb 1’34 i ja començo a entreveure que avui pinten bastos.

Fem una llarguíssima recte que no s’acaba mai i tornant el vent bufa de cara, vaig sol, sense públic, km 28 i ja vaig totalment rustit; les cames em cremen i em quedo buit d’energia. Camino una mica i decideixo deixar-ho estar, se m’està fent duríssim i no vull patir més, va, plego. Però també sé que abandonar es molt pitjor, després estaré tota la setmana donant-li voltes i amb mal rotllo, així que torno a córrer intentant mantenir un ritme, però que va, no puc. La llebre de 3’15 m’atrapa i em passen per sobre els 30 corredors que van amb ella, els segueixo uns metres però no puc mantenir el ritme, vaig completament esgotat.

He fotut un pet que encara ressona, però no passa res, amb dignitat i a acabar com sigui, si busco bé al meu interior ja sé que sempre hi queda alguna cosa. Just aquí em trobo en Jose i en Mia que m’animen i això em torna una mica a agafar un ritmillo suficient per anar fent.

I res, arribo trinxat, però content perquè ho he tornat a fer, he superat els meus dimonis i he sabut gestionar una situació difícil. Segona mitja amb 1’49 i un temps final de 3’23. Aquí no regalen res, una marató és sempre una marató, a Sevilla vaig guardar una mica i aquí ja quasi no quedava res, al final no he fet bé ni una cosa ni l’altre, però aquí estic, podent córrer i gaudint, que és el que comte.

Pròxima parada: 100km de l’Ardèche.

 

MARATÓ DE SEVILLA

 

Anava a aquesta marató sense cap expectativa, sense un objectiu clar i definit, més enllà de passar un cap de setmana a Sevilla fent el que més m’agrada, o sigui corrent. Aquestes darreres setmanes he sumat bons entrenaments, però sempre de manera puntual, amb això vull dir que no vaig fer cap setmana sencera d’un gran volum; quan no era un refredat era un grip, i quan no era una petita contractura, era un doloret al genoll...en fi, el de sempre. Però jo ja sóc gat vell, i això d’anar al límit als entrenaments ja sé que es molt perillós de cara a lesionar-se, així que moltes setmanes he entrenat només tres dies i alguna potser menys i tot, però ja em sembla bé.

Haig de donar les gràcies a L’Elena Congost i a en Roger Esteve per deixar-me entrenar amb ells molts matins, jo sóc un mindundi, i poder fer els seus entrenaments a les pistes m’ha donat una certa regularitat. Ells ho fan de manera molt professional i meticulosa i jo m’hi afegia quan podia i també l’ajudava amb alguna sèrie, o si mes no, les tirades de 25-30km eren més distretes. Els hi estic agraït.

Amb ells dos i amb en Jose i en Mia farem un bon equip del CA Vic, els dos últims li faran de llebre per baixar de 3’10.

Surto del calaix de 3’15-3’30, sense cap pressió, zero nervis, cap problema. Correré aquesta marató i surti el que surti. Els primers km tranquil, testant la maquinària, ritme controlat i gaudint de l’ambient d’una de les millors maratons que he fet. Em poso a 4’30 molt còmode, potser massa i tot, però jo sé que la marató t’acaba posant al teu lloc i saber regular es bàsic. Una altre cosa es si vols anar a buscar una bona marca, llavors cal arriscar una mica, però avui no és el cas.

Als avituallaments donen ampolles d’aigua i no començo a beure fins al km 10, però a partir d’aquí només donen petits gots d’aigua. Em passo fins a la mitja marató (1,36) esperant les ampolles per poder beure bé però a cada avituallament només hi ha gots. Jo no sé beure així, m’ho foto tot per sobre i només faig un glopet. Quan m’adono de la situació ja es una mica tard, estic una mica deshidratat i l’abductor em fa una punxada que per moments penso que haig de plegar.

Res, es tracta de gestionar-ho, com he fet tantíssimes vegades; el que cal es beure bastant, prendre sals i tranquil·litat. A l’avituallament del km 25 paro i em foto cinc i sis gots d’aigua i vinga tornem-hi. Els ritme a baixat una mica i he perdut uns 10 segons, però vaja, no em ve d’aquí. A partir d’aquí ho faré dos o tres vegades més així als avituallaments fins a sentir-me novament hidratat.

Comença a fotre calor, 22 graus marca un termòmetre que veig. Km 30 i comencen les rebaixes...

Però tinc la certesa que ho sabré gestionar, ho he fet moltes vegades, de fet, córrer petat es la meva especialitat je je, arrossegar-se com un cuc i sobreviure a tot el que vingui. Però avui tampoc és el cas, vaig tocadet però tampoc no tant, he trampejat prou bé el tema de l’aigua i segueixo mantenint un bon ritme, puc córrer amb dignitat encara i sobretot estic gaudint. Sempre que surto de la zona de confort em quedo en un estat mental molt especial, un lloc desagradable però alhora molt emocionant, allà ets sents viu de veritat, sents que tot depèn de tu, del teu esforç i la teva determinació, i els últims km d’una marató sempre son així.

Mantinc bastant bé el ritme mentre al meu voltant hi veig una desfeta de corredors caminant que la marató ha pogut amb ells, no paro d’avançar corredors i jo que em sento amb força encara.

Km 41 i això ja ho tinc, els carrers de Sevilla son una festa de gent animant i després de l’últim km entro a meta amb 3h 15m, molt satisfet i relativament sencer.

Volia apretar aquests km finals però em guardo una mica per la setmana que ve, a la marató de Castelló, de fet, el repte es poder fer les dues, a veure si sóc capaç de superar-ho això...ai mare...

Però el més gratificant d’aquest cap de setmana ha sigut veure a l’Elena aconseguir la seva fita de fer marca mínima per anar als jocs paralímpics a París. Jo l’he vist entrenar setmana rere setmana i la veritat es que s’ho mereix, moltes felicitats Elena! i a en Roger l’entrenador també!

Vinga, gas!

 

MITJA MARATÓ DE SITGES

 

El dimecres vaig fer una tirada de 30k i vaig acabar amb un doloret al genoll considerable, una visita al fisio em confirma el que sospitava: el menisc inflamat  segurament degut a unes bambes noves. Bueno, descanso uns dies i el diumenge, havent dormit dues hores només, em presento a la mitja de Sitges.

Va, no passa res, correré amb les meves velles brooks caldera, ni placa de carbono ni hòsties, a gaudir d’una matinal esportiva i ja està. No vull marcar-me un temps, ni un ritme, simplement a gaudir.

Surto de l’últim calaix i haig de fer filigranes per poder córrer còmode, anar fent zigz-zaga entre la multitud. A partir del km 2 ja anem més esponjats, miro el rellotge i en marca un ritme de 3,49, ieeeep! frena que no anem a guanyar el mundial David!. A partir d’aquí intentant mantenir un córrer viu però sense patir massa, a la que em noto que forço més del comte, aixeco el peu de l’accelerador. El genoll bé, cap molèstia, tot al seu lloc, corrent tranquil i sense estrebades, al costat del mar i pels carrer interiors de Sitges.

Els km passen bastant ràpid, hi ha algun repetjó, canvis de direcció i girs de 180 graus, però en general un circuit maco. Son dues voltes. Penso que vull guardar la “dosis de patiment” per futures curses, les de llarga distància, que són les que més m’agraden, així que m’hi faig però tampoc no tant.

I pim pam, 21km i 1h 30m. Primera cursa de l’any i una mitja més, compartida amb grans amics, va, que això no ha fet més que començar!

 

LES NO 24H PISTA

 

Matinal d’ultrafons en pista a Serrahima, amb organitzadors que any rere any s’esforcen perquè tot surti rodó. Molts amics i coneguts en totes les distàncies 6h, 12h i 24h, però jo avui vinc a fer poquet, així que surto a ritmillu amb la idea de fer 50km i cap a casa.

Corro còmode entre 4’30 i 4’45, em flipo una mica i algun km més ràpid. Em sap greu perquè tothom corre més lent i m’han d’anar deixant pas, em sap molt greu de veritat, ells han de córrer tot el dia i tota la nit i a sobre han d’aguantar aquest dropu que va a tota òstia, però només seran unes hores i després ja no faré més nosa.

Em noto la marató de dissabte passat, les sèries de dimarts i la tirada de gairebé 30km de dimecres, però això és el que vull aconseguir; córrer amb fatiga i anar fotent canya a veure fins on arribo...

Tinc molt bones sensacions, em noto una mica els adductors però res més, a partir del km 25 començo a afluixar una mica i a partir del trenta vaig una mica  rustit, però aguanto bastant bé fins a completar la distància marató. Desestimo els 50km perquè em deixarien massa trallat i dilluns vull continuar entrenant.

Doncs res, un bon entrenament compartit amb ultrafondistes de veritat, aquesta vegada no he estat a l’alçada, però que hi farem, em sembla que dono per tancat el 2023. Aquest any que ve, vull fer una mitja (Sitges) una marató (Sevilla) i uns 100km (ja veurem quins...) entre altres coses, és clar...

SEMPRE ENDAVANT

 

 Foto de la Backyard de Sant Joan les Fonts.

Fa dies que no faig cap cursa i fa dies que no escric res, però al final córrer es molt més que fer curses, i escriure m’ajuda a aclarir les idees, així que, a veure que em surt...

Avui he corregut una marató, pim pam, i no és que sigui res de l’altre món, però estic satisfet perquè a sigut una cosa totalment improvisada. El meu mètode d’entrenament diguem que no es gaire científic, no m’agrada seguir un programa i vaig fent sobre la marxa. Hi ha dies que intento alguna cosa i no surt i molts altres que el cos em dóna tot el que li demano. Entrenar per sensacions en diuen, i és com m’agrada fer-ho. També es veritat que quan tinc un objectiu a la vista intento fer tot el que puc, encadenar entrenaments de tot tipus i corrent tot el que se’m posa per davant, però sempre m’adapto al que em diuen les cames i el moment.

Ara mateix tinc al cap les 24hores en pista el proper dia 16, però crec que no les faré. Allà si ha d’anar amb tota l’energia i entusiasme que un es capaç de reunir, no valen mitges tintes i ho has de donar tot, sempre. L’entrenament d’avui, rodant còmode a 5’ i poc el km, em dona confiança pel futur però no es suficient per intentar els 200km, que era el que em vaig proposar quan em vaig inscriure.

Però no passa res, es tracta d’anar modulant les perspectives a cada moment, canviant els objectius si fa falta i adaptar-se a tot el que vagi venint. De moment jo segueixo corrent, i totes aquestes hores galopant damunt les meves cames les gaudeixo igualment.

CAMPIONAT DE CATALUNYA DE CROS MÀSTER

 

El Diumenge vaig córrer el campionat de Catalunya de cros màster, com la temporada passada, i vaig escriure això:

"Sóc conscient que avui  no estava al meu lloc, ni per distància ni modalitat, però si per categoria. Però que collons, si es tracta de córrer!, res més, i d’això ja en sé, més ràpid o més lent, donant-ho tot o a fer el que es pugui, tant és.

A vegades ens encaparrem en voler obtenir uns resultats, una marca, un objectiu i la veritat es que no cal. Surt, corre, i gaudeix de la vida home.

I això es el que he fet, sortir a donar-ho tot, sabent les meves limitacions i el meu estat de forma, i la veritat és que he gaudit com mai. Un circuit de 4500m, amb unes bones pujades, enfangat i amb un fred de maria santíssima.

He gaudit perquè malgrat tot, m’he trobat bé, corrent a tot el que em donaven les cames, apretant a les pujades i recuperant l’alè a les baixades, avançant corredors i posicions i sentint-me corredor. I arribar amb una desena posició M55, no estamos tan mal!

I perquè he pogut córrer amb dos grans corredors i referents i perquè he pogut compartir una gran matinal atlètica amb els companys d’entrenament del club atlètic Vic, Ha estat genial.

Un dia molt maco, vivint intensament les petites coses del dia a dia i de cada setmana, gràcies a tots".

Doncs això mateix. i aquesta vegada onzè i primers per equips. I sense fang...

LA SITJA DEL LLOP. KM VERTICAL AL TURÓ DE L'HOME

 

Quart any que participo en aquesta cursa, un quilòmetre vertical que es queda amb 1185+ en 6 km. Organitzada pels amics de la marató del Montseny, any rere any i ja en van 10. Crec recordar un millor temps de 1h i 2m però avui m’haig de conformar en 1h 8m, però que no està gens malament, el mateix temps de fa dos anys. 

Estic content, per haver tingut una contractura al gluti les darreres setmanes i algun problemilla més de salud, i no haver pogut entrenar com a mi m’agrada, ja està bé.

Un bon escalfament i sortida a tota castanya, cara amunt des de el primer metre i com més t’acostes al cim del Turó de l’Home, cada vegada més dret. Res que no pugui gestionar, gaudint de posar la màquina a tota metxa i sabent que encara em queda corda per temps. Arribada emboirada i ventada, guardant una mica que demà... campionat de Catalunya de cros màster...

Vull ser a tot arreu i fer-ho tot, alguns dies millor i d’altres de no tan bé, però aquí estic.

CURSA DE MUNTANYA DE BESALÚ

 

Mentre pugui i el cos aguanti aniré fent curses d’aquestes, d’aquestes i de les altres, de totes vaja, perquè jo m’ho passo bé, participo d’esdeveniments socials i esportius, conec zones noves i gent, faig salut i em serveixen com a preparació d’objectius i reptes de més envergadura, i tot plegat em fa tenir un motiu per seguir corrent i per viure.

Aquesta cursa està feta amb molt d’entusiasme per la gent de Besalú i tant en organització, com recorregut, avituallaments i preu...tot perfecte.

Per la part purament esportiva doncs res, el de sempre; un primer tap a la sortida, corriols amunt i avall, però també zones amples i bones per poder córrer, algun tram d’enllaç i anar fent. Prudent a les baixades i pujant amb ganes, resseguint la Garrotxa al peu dels Munts entre mig d’alzinars.

 2h 11m per fer 21km 800+ i arribant el 23è.

Va!

EL PUTU TRAIL DEL BISAURA

 

El trail del Bisaura és, abans que tot, una festa. Si, però també s’ha de córrer, t’hi has d’esforçar i aguantar totes les putadetes que et tenen preparades; baixar per cordes, pel mig del torrent, passar per dins de forats, baumes, pujades infernals, pedres per aburrir... una mica de tot en els seus 55km i 3600+.

Hi anava una mica fluix, i crec que vaig subestimar una mica la cursa, sembla que per haver-la fet sis vegades s’hagi de fer sola i no, però vaja, l’objectiu era acabar, i si pot ser dignament, doncs molt millor, i amb això crec que ja vaig complir.

Em van passar vàries coses rellevants, com rampes als bessons a partir del km 15, o posar el peu entre mig de dues pedres passat Vidrà i fotre’m un mal de Déu durant mitja hora i pensar que havia de plegar. Acabar el que quedava de cursa arrossegant-me i mig coix però amb un somriure a la cara i sobretot feliç.

Feliç de poder-hi ser i ja està, prendre’s això massa seriosament no val la pena i cap al final, cada vegada que em passava algú pensava que en el fons, en poder córrer ja en tinc prou.

Doncs això, un putu trail del Bisaura més, finalitzat i sobretot disfrutat.

Sou collonuts!