ULTR'ARDÈCHE 2

 

Una vegada a casa i més tranquil, volia explicar com em va anar la cursa; no tan bé com hagués volgut, però vaja, hi han dies de tot.

Arribem el dia abans a la bonica regió de l’Ardèche, a prop d Lyon, França, on organitzen una cursa maquíssima d’ultrafons clàssic, plena de corredors de primer nivell i amb un historial i unes marques que fan por, amb una organització casolana i molt diferent del que estic acostumat, lluny de marques comercials i speakers baladrers

He descansat prou bé i a les quatre del matí ja em llevo per esmorzar i fer els preparatius. Sortida a les sis del matí i 222km i 3500+ per davant, però val més no pensar-hi amb això, es tracta d’anar fent, córrer i res més, i tot el que vindrà ja m’ho trobaré.

Ritme suau, còmode, controlant de no passar-se i gaudint del paratge. Corredors francesos, italians, polonesos, romanesos, suïssos... i en David de ca la burra per aquí al mig, amb la disfressa d’ultrafondista i sense por. Els primers quilòmetres, fins al 30 o així, em passen volant, quedo meravellat del que em dóna aquest meu pobre cos, em molesta una mica el turmell però res més. Coincideixo bastants km amb la gallega Maite Rojo, anem xerrant i es agradable i distret, però en un punt del camí ens separem i ja no la veuré més.

Passo la marató amb 4h 10m, molt còmode i sense cap estrebada. El dia es va llevant i el sol comença a escalfar, però no fa massa calor... encara.

En un punt del recorregut passem per un camí que sembla la ruta del carrilet, amb ponts, túnels i molta gent amb bicicleta, el camí es molt llarg, va fent pujada i el sol apreta de valent, ara ja si. Sense adonar-me veig que he fet una suada del quinze i començo a tenir molta set, encara falten cinc quilòmetres per l’avituallament i hi arribo completament sec. Allà hi ha la Fina i en Joan que em donen aigua amb gas i descanso una bona estona mentre menjo i m’hidrato bé.

Porto un bidó que he reciclat de l’autocaravana perquè el meu me l’he deixat a casa, el problema es que hi tenia sabó i l’aigua agafa un gust perfumat molt fastigós. Vaja putada, hauràs d’anar bevent sabó toooota la cursa nanu...

Aquest fet crec que va fer que no begués prou i mica en mica em vaig anar deshidratant, vés quina tonteria. Estic al quilòmetre 80 i ara ve una llarga pujada, més de 1500+ que em deixa fet mistos, i mira que anava bé eh? però em noto els adductors totalment contracturats i em costa molt córrer.

Doncs si no puc córrer, a caminar, no em rendeixo a la primera, però els quilòmetres costen molt de passar. Intento córrer algun tram, i ho faig, però cada vegada amb més dolor. La falta de líquid em passa factura, intento beure tot el puc i prenc sals, surto empanxonat dels avituallaments cada vegada, però noto que no n’hi ha prou.

Arribo als 100 km i no les tinc totes, cada vegada pitjor, no hi ha manera de remuntar-ho això. Jo sé que cal paciència, a vegades no saps perquè, però deixes d’anar malament i tens un repunt d’energia, la situació canvia i tot s’esdevé diferent, i ho aprofites per avançar, no es pot llençar la tovallola a la primera, cal perseverar i creure en un mateix, en l’entrenament i en les teves capacitats.

Però mica en mica em vaig consumint i apagant i al km 110 m’enganxa la pluja, amb llamps i trons i faig tota una hora sota l’aigua, només em faltava això ara, quan arribo a l’avituallament, km117, ja de nit, la Fina em fa un plat de pasta, em canvio tota la roba i les bambes i torno a sortir, amb el frontal perquè es ven fosc.

Però res, faig cent metres i començo a tremolar i penso: però on vas gamarús? I giro sobre els meus passos i ho dono per finalitzat. Amb el meu estat no em veig amb cor de fer els 100km que encara em falten.

I ja està, això es el que em va passar. Estic bé, cap problema, jo no sóc d’aquell tipus de corredors que presumeixen de no haver abandonat a cap cursa, que n’hi ha, això es esport, i tampoc passa res, a recuperar i a seguir corrent, que es el que m’agrada.

Com a reflexió final haig de dir que no va ser una única causa la meva retirada, se’m hi va sumar altres petits problemes físics i potser un excés de confiança; vaig subestimar una mica el desnivell i no ho vaig preparar tan a consciència com altres vegades, però tot i així l’experiència ha valgut molt la pena i anímicament estic molt bé, amb projectes futurs i amb més ganes que mai.

I no, jo no em rendeixo, noooo, l’any que ve hi torno perquè és una cursa que val molt la pena i vull repetir.

Gràcies a tots.