MARXA JUFRÉ RIUPRIMER

 

@marxa_jufre_riuprimer

Diumenge passat em vaig posar la disfressa de ciclista per tornar per tercera vegada a la marxa Jufré-Riuprimer, aquest any a la curta, que tampoc és tan curta; 112 km amb bici no es fan cada dia.

Però la cosa va anar prou bé, vam sortir amb en @miacarolbruguera enxufadíssims, xupant roda de grups de ciclistes que anaven un pèl ràpid per nosaltres, fins que al final la distància i el desnivell et posa al teu lloc.

Als avituallaments gairebé sense parar i les baixades a tomba oberta, disfrutant del bon rotllo i ambient ciclista. Al Dragon Khan del collons se’m fa fer una mica bola i a Fonfreda vaig remuntar-ho per acabar amb 4hores i 14 minuts.

I després la ultima xinxeta del dia: acabar d’arribar a Muntanyola. Bona matinal esportiva popular i bona rustida també...

 

MARXA CICLOTURISTA JUFRÉ RIUPRIMER

 

Avui toca una mica de bici, vinga va. La marxa Jufré Riuprimer l’he fet un parell de vegades i sempre he enganxat una bona calorada, i aquest any no podia ser menys. Es tracta de fer una bona ruta en grup, pels pobles de la comarca d’Osona i del Lluçanès i com que surt del costat de casa, doncs no hi puc faltar.

Surto de treballar i he dormit poquet, però el suficient. Tinc el temps just per anar a casa i baixar amb bici, 6km extres però tots de baixada, fer un cafè i cap a la sortida.

Serpentegem per les carreteres que faig cada dia, fent les rotondes al revés i a bon ritme. Primera pujada a la Trona, i es fa prou bé, les cames estan fresques i encara no fa calor. Després farem tot un reguitzell de pobles pel Lluçanès que no em feu dir el nom perquè no ho recordo, però tot molt maco. Vaig rodant molta estona en grup però haig de reconèixer que em costa seguir, vaig un punt per sobre del que hauria i això es paga més endavant. Però vaja, que d’una manera o altre ho farem...

En un punt de la carretera la marxa es divideix en la curta d'111km i la llarga de 156km, però ara no farem mitjos dies havent dies sencers, així que cap a la llarga. Portem vuitanta i pico km i quan me’n adono el gps ja en marca 100.

I quan portes més de cent quilòmetres a cavall de la bici vulguis que no, et començes a notar cansadot, és el que hi ha, et fa mal el cul i tens molèsties vàries, i a més, cau una xusca que em crema el clatell, però no passa res, amb alegria i pedala que pedala...

Al penúltim avituallament hi arribo justet, sense aigua i una mica escalivat, em foto quinze litres d’aigua i omplo el bidó i marxo sol cap a Oristà. Al collons de Dragon Khan ja veig estrelletes, mare meva quina calor! Em torno a quedar sense aigua i arribo a Fontfreda rustidíssim, però torno a veure fort i ja només em queda l’ultim coll que l’he fet un munt de vegades i que no n’hi ha per tant així que tira, tira p’arriba gamarús...

I cap a Santa Eulàlia que vaig, arribant bastant sencer dintre del que cap, al final em surten 160km amb 2500+ que faig en 6h i 15m.

Molt content una vegada més, per poder gaudir de la bici, de l’esport i de la vida, que són quatre dies i s’han d’aprofitar.

Gràcies a tots.

 

MARCHA CICLOTURISTA TERRA DE REMENCES

 

Porto tota la vida sentint a parlar d’aquesta clàssica marxa cicloturista, i en aquesta 25ena edició, vinga va, m’apunto. Ara mateix no estic per fer 178 km en bici, així que faré la curta de només 100km, perquè últimament surto poquet en bici, i quan ho faig no passo dels 80km.

Vuit del matí, 2200 bicicletes a Sant Esteve d’en Bas i jo camuflat entre mig, amb la disfressa de ciclista i amb l’únic objectiu de passar una matinal esportiva, res més. Sempre dic que jo sóc corredor, no sóc ciclista, però a aquestes alçades de la vida ja tan m’he fa, em sento una mica com peix fora de l’aigua però que collons, es tracta de pedalar, i d’això ja en sé, més de pressa o mes lent, tan hi fa.

Els primers quilòmetres es fan ràpids, esquivant bicicletes, frenant i accelerant, anem molt espessos i ho trobo molt perillós, la prioritat és no caure, però n’he vist més d’un i més de dos rodolant per terra. Quan la cosa es comença a estirar ja estem fent el primer port, les cames estan fresques i es deixa fer. A la baixada li foto candela i als plans sempre buscant un bon grupet, però o van massa ràpid, o van massa lents, així que faig molts trams sol. Però també faig molts quilòmetres a roda que em serveixen per recuperar. Alguna vegada em poso al davant a tirar però les cames em cremen i no aguanto gaire. Quan surto en bici gairebé sempre vaig sol, però en aquests moments penso que maco que es el ciclisme en grup!

 El coll de Canes el conec bé, el vaig fer no fa gaire, un dia que feia molt fred, es llargot però la baixada encara ho és més, així que a tota òstia cap a Olot altre vegada.

Passem per carreteres interiors fins a les Preses i això ja ho tenim. Aquí hi bufa el vent que emprenya una mica, però res de l’altre món. I pim pam, amb tres hores i vint minuts, ja torno a ser a Sant Esteve.

La veritat es que he trobat a faltar 20 0 30 km més, per acabar-ho d’arrodonir, però vaja, ja en tinc prou. L’any que ve la llarga, tot i que fer Barcons i Condreu, amb la calor que comença a fer...deunidoret...

Pròxima parada: Jufré i Quebrantahuesos, gas als pedals!

 

MARCHA CICLOTURISTICA QUEBRANTAHUESOS

 

Ja no recordo quan ni perquè em vaig inscriure a aquesta marxa, feia tan temps que l’havien anat posposant, que quan va arribar el dia, gairebé em va enganxar desprevingut.

Les previsions meteorològiques eren dolentíssimes, però el dia abans feia un dia radiant, com el que va fer el dia després, així doncs, just les hores de pedalar, donaven aigua, vent i fred...

I així es van complir:

A les set del matí ja està llampegant i mentre es fa de dia, uns núvols negres i amenaçadors tapen el cel. M’estic a la autocaravana i ho tinc tot apunt, m’he abrigat tant com he pogut però es que tampoc tinc roba per aquestes circumstàncies; una samarreta tèrmica, un paravent impermeable lleuger i uns guants de làtex, això es tot.

La veritat es que no sé si sortir, està claríssim que ens mullarem i fer 200km així, no em ve massa de gust. Però al final, decideixo que sortiré, faré una estona i torno, encara ni que siguin 10km.

Vaig cap a la sortida a les vuit del matí, em poso en un dels últims calaixos i just quant comencem a pedalar cau una tromba d’aigua que t’hi cagues. Penso que faré deu minuts i prou, perquè ja tinc els peus i les cames xopes, les mans i el cos de moment aguanten bé.

Sortim de Sabinánigo i seguim per una autovia tallada al trànsit de cotxes, hi ha força ambient i em sorprèn dels ciclistes que han sortit, uns 1600 de 6000 inscrits.

Jo segueixo pensant que en qualsevol moment giraré i tornaré per allà on he vingut. Però mira tu, al final la pluja afluixa una mica i em sento prou bé, amb ganes de pedalar, així que segueixo el grup pensant a veure fins on arribo

No et pots posar a roda perquè l’aigua de la bicicleta de davant t’esquitxa a la cara, vaig moll, tinc una mica de fred però em sento amb energia per anar pedalant, sense desgastar massa i intentant “gaudir” una mica.

Però la pluja no para, a vegades afluixa una mica i va fent ruixats intensos de tant en tant. La humitat ja m’ha començat a calar i miro de intensificar el ritme per generar calor. Les ambulàncies van passant, n’hi ha moltíssimes, algunes es posen al costat dels corredors i els van seguint al mateix ritme, com voltors al mig del desert. Haig de intentar no acabar a dins d’alguna...

 

 I fet i fet, arribo a dalt al primer port, al coll de Somport, fa bastant vent, plou, hi ha molta boira. Hi ha molts ciclistes parats, abrigant-se i preparant-se per la baixada. Sento algú  dient que estem a 9 graus i la veritat es que no fa falta que m’ho diguin que ja ho noto.

Estic relativament bé, vaig amarat de tot arreu i tinc fred, però res que no pugui suportar. Em quedo sorprès de mi mateix de com he arribat fins aquí, 50km en aquestes condicions i encara em sento animat, fa dues hores que no volia ni sortir i després volia girar cua i ara ja tinc el primer port fet.

Encaro la baixada amb optimisme, pensant que si només és això, ja ho podré aguantar, tot i que sé que es molt llarga i molt perillosa.

Però quan porto uns 10km baixant em comencen a venir escalfreds i tremolors, les mans no me les trobo i els peus els tinc com dos peces de gel. I la carretera segueix baixant i baixant i el vent es fred, i baixa aigua per tot arreu i mica en mica en vaig acollonint, penso que això que estic fent es una temeritat i una imprudència.

Ja gairebé no puc frenar, les mans no em responen i la mandíbula em tremola com el parafang d’un tractor. Faig 10km més i només tinc ganes de que s’acabi, que vingui la pujada! Però que va, això no s’acaba mai. Estic tremolant molt i em noto com la energia sem en va, estic entrant en una hipotèrmia severa i haig de reaccionar. I just quan tinc aquest pensament, veig un bus de l’organització recollint corredors, així que paro i dono per finalitzada la quebrantahuesos.

Doncs res, fins aquí he arribat, de fet, estava cantat, però després de tant temps esperant, ho havia de provar.

 N’he acabat moltes de curses “per collons” he arribat a límits inusitats, ho he donat tot moltes vegades, però això ha sigut corrent. En bicicleta aquest esperit em sembla que no el tinc, o si més no, no l’he exercitat prou.

Una activitat esportiva més que em queda pendent d’acabar...

 

MUNTANYOLA-GIRONA, I TORNAR.

Tenia ganes de fer una bona tirada en bici, i com que les carreteres de la comarca ja me les conec totes, decideixo anar fins a Girona per tornar l’endemà. La ruta que escolleixo la vaig improvisant sobre la marxa, sense cap mes pretensió que sumar km i desnivell.

Surto a quarts de deu del matí de casa i fot un fred que pela, arribo a Vic que no em sento els peus ni les mans, però mica en mica el sol em va escalfant i em vaig recuperant. Vaig seguint tot el lateral de la C17 en direcció a Ripoll.

A l’alçada de Montesquiu em trobo els mossos i em diuen que no puc continuar, que giri a la Farga de Bebié. Vaja, no discutiré amb dos jovenets amb ulleres de sol i una pistola a la cintura, així que canvi de plans i torno cap a Sant Quirze per anar a buscar Besora, Vidrà i Collfred. Els que hagueu fet aquest coll en bici ja sabeu com les gasta, tot i que és pitjor per l’altre banda. Però amb paciència i anar fent es deixa fer.

Faig una parada per menjar una mica i gas cap a les Preses, tot baixada. Les cames van prou bé i en general tot va rutllant. A les Planes d’Hostoles giro cap a la vall de Llèmena, no hi ha ni una ànima enlloc, ni cotxes, ni tractors, ni persones ni res, el coronavirus ja s’ha carregat a tothom o què? Però de sobte torno a la civilització i arribo a Sant Gregori, ple de cotxes, semàfors i follón, i el mateix per travessar tot Girona. Arribo a casa la meva filla i allà em quedaré fins demà.

Al final sis hores i mitja per fer 140km i 2100+.Després de sopar, a quarts de deu, ja sóc al llit, estic petat.

L’endemà surto d’hora i em torno a barallar amb el trànsit de Girona, però de seguida enfilo la carretera cap a Santa Coloma. Em sento les cames carregades d’ahir i sobretot el cul, però que hi farem...

Deunidoret  les pujades que hi ha per aquí, collons però si vaig rustit!, quan m’adono d’això faig una parada per menjar i tornem-hi. A Sant Hilari m’equivoco de carretera i baixo fins a Arbúcies i per arribar fins a coll de Revell es un suplici. Mare meva quina pujada!

Em passen quaranta o cinquanta ciclistes d’un equip Alemany o Holandes, no sé ben bé, que van enxufadíssims i jo que faig el que puc, em sento buit d’energia però ja sé que arribat aquest punt, encara em queda molta corda.

Així que cap a Espinelves, Sant Julià, Vic, Santa Eulàlia i Muntanyola. 100 quikometrets més i 2100+, una mica més lents però va, que no estem tan malament, dimarts em queixava de que em trobava cansat i ara dos dies seguits de tralla. Tinc el cul com un tomàquet i les cames de fusta però estic molt satisfet.

Encara no sóc un ciclista?

MARXA CICLISTA JUFRÉ RIUPRIMER

L’any passat, mes o menys per aquestes mateixes dates, tornava en moto d’un dinar familiar amb la meva filla asseguda al darrere. Feia molta calor i ens va enganxar la típica tempesta d’estiu, amb llamps i trons i aigua a bots i a barrals.

Ens vàrem refugiar a sota d’un pont de la carretera, on hi havia més motoristes parats, que al igual que nosaltres, també buscaven aixopluc.

Ens vàrem treure el casc i ens vàrem espolsar l’aigua de les espatlles, anàvem xops i enfredorats. Les mirades de complicitat amb els demés motoristes no es van fer esperar, eren un grup de dues parelles, ja entrats en anys, un noi que anava sol amb una moto molt gran i dos més que em sembla que eren estrangers. Gairebé no hi cabíem a sota el pont, i els esquitxos de la pluja que queia amb força ens feia arraulir-nos cada vegada més.

Un dels nois es va dirigir a mi buscant la meva mà, i com si ens coneixéssim  de tota la vida vàrem intercanviar quatre paraules que ara mateix no recordo.

Acte seguit es va presentar, es deia Marco, i segons em va dir venia de Puigcerdà. Els altres, feien bromes entre ells  i comentaven que dura era la vida de motard, perquè allà a sota el pont, tots érem companys, tots erem motards.

Aquells minuts a sota aquell pont, amb la tempesta que queia, amb aquell grup de gent desconeguda,em van fer vibrar, em van fer sentir que pertanyia a alguna cosa i allà tots érem germans.

Jo vaig en moto, però mai m’he sentit motard, suposo que es una qüestió de voluntat, o potser no. El fet d’anar en moto et converteix en motard automaticament? Jo he escrit un llibre però no per això em considero un escriptor, ho potser escriptor es el que escriu? No ho sé. Però d’aquesta anècdota, en va néixer aquesta reflexió.

Explico tot això, perquè el diumenge, vaig participar a la marxa ciclista Jufré Riuprimer, 110km i 1800de desnivell positiu que vaig fer en quatre hores i escaig. Jo no sóc ciclista, tot i que surto regularment i m’agrada, no em considero un ciclista, vés quina tonteria.

 Allà a la sortida, amb la bicicleta entre les cames, rodejat de mil bicicletes més, em vaig sentir un foraster, com algú que està suplantant la identitat d’algú altre, com si anés disfressat, com un peix fora de l’aigua vaja...

Però tot i així em vaig trobar bé, em va sortir una mitjana de 26’5 km/h, que per a mi es molt, i a estones vaig rodar en grup, fent relleus, i disfrutant del ciclisme, en una, tot s'ha de dir, magnífica organització.

Però jo sóc corredor, es una qüestió d’identitat, suposo, o de voluntat, no ho sé. Mentre corro, em trobo a mi mateix, tan es que vagi sol o en una cursa amb deu mil persones, em sento que formo part de tot allò, jo sóc allò. Amb la bicicleta tot això canvia i esdevé una activat esportiva i res més, no sé si amb el temps aconseguiré que la bici sigui alguna cosa més, no ho sé.

De moment segueixo sent corredor, i encara que no pugui córrer gaire, segueixo sent corredor, perquè estimo el córrer i la bicicleta sempre serà un substitut, com una mecanització del córrer, un succedani, una metadona.

Potser amb el temps, acabaré sent ciclista, o motard, o qualsevol altre cosa, vés a saber...

Feia molts dies que no escrivia res, he estat una mica apartat de tot això però mica en mica estic tornant. La lesió segueix estant allà, però em deixa fer, poquet, però puc córrer, que ja es molt. Gairebé ha passat un any, un any més vell i cada vegada més cardat, però encara no llenço la tovallola, convino la bici amb el córrer, i també la moto...

SPARTATHLON (3)

bueno què? falta molt per arribar a dalt ostieeeee!

Ahir a la tarda vaig anar cap a Núria amb la intenció de pujar al Balandrau per la canal aquella tan dreta, però al cap de poc vaig girar cua i vaig acabar fent una passejada a ritme de prenyada. I es que aquestes ultimes setmanes he entrenat molt, potser massa, perquè tot el dia vaig cansat, m’adormo per les cantonades i tinc molta gana. 

La setmana passada, 425 km a cavall de la bici, em van deixar els collons morats, literalment, però va valdre la pena,  perquè va ser un bon entrenament de resistència, dotze hores anar  i dotze tornar. 

Sortint a les set del matí cap a la Palma d'ebre

Fa unes setmanes encadenava dos i fins i tot tres sessions al dia, baixant  corrents fins a Vic a entrenar amb el grup d’en Kipelio i acabant fent 25 o 30 km cada dia.

Un dia vaig anar a córrer per la ruta del carrilet, vaig sortir d’Olot i em vaig dir a mi mateix: “fins que el cor et digui prou”... van ser 39km agònics, mort de set, de gana i de misèria...

He sortit a córrer amb les cames contracturades del dia abans, cansat, baldat, sense dormir...

Efecte túnel, directe cap a la mort. Tram entre Olot i les planes d'Hostoles...

Sobre entrenament? Potser si, un entrenador ho sabria, però jo no sóc d’aquestes coses i prefereixo equivocar-me jo sol. A mi no m’agrada que em diguin el que haig de fer, ves, quina vajanada, però es que és així. Vaig demanar consell als que hi entenen sobre la complementació nutricional; que si glutamina, que si omega 3, que si aminoàcids ramificats... i al final em quedo, com un que conec de la banda d’Aiguafreda,  amb el bocata pernil, una voll i un cafè...

Intento “profesionalitzar-me”, però noi, no em surt, que voleu que us digui.  Sóc conscient que m’enfronto al repte esportiu més gran de la meva vida i seria molt important que utilitzés tots aquests recursos: pautes d’entrenament, dieta, complements...però al final sé que el que cal són dos collons ben posats i una mica d’entrenament, o molt...

Aquesta cursa m’està absorbint el cervell, cada passa que faig, cada kilòmetre em recorda el que tinc pendent a finals de Setembre, i tot i que sé que les possibilitats d’èxit son més aviat poques, m’estic divertint molt, em fa estar alerta i permanentment  connectat amb mi mateix a través del córrer.

De moment segueixo amb el meu pla, que no es cap altre que córrer tan com pugui, de dia i de nit, per pla, per muntanya, cara avall i cara amunt i tot el que se’m posi per davant, perquè córrer ja forma part del meu dia a dia i encara que potser no estigui fent les coses com “hauria” de fer-les, les faig tal qual ragen.

A veure com em va.

Pròxima parada: ultra Catllaràs.

BICI

Ruta amb bici de carretera: Vic-Guils del Cantó, 165km i tornar el dia seguent, total 330km feta al juliol del 2015. Anar 8 hores i tornar amb 7.

TÀNDEM

Amb un pilot de ferralla m'he fet un tàndem.

DUATLÓ DE VALL TER

Aquest cap de setmana a sigut intents a nivell esportiu. El dissabte vaig córrer la cursa de festa major de Torelló, 5000m, tot i no haver entrenat gaire per aquestes distàncies, em vaig trobar molt bé. Amb un temps de 19’55 vaig córrer la segona part bastant relaxat, a ritme còmode per guardar una miqueta pel que vindria l’endemà.

I l’endemà cap a vall Ter, al duatló hybrid, és a dir: la combinació de cronoescalada ciclista i cursa de muntanya, amb un desnivell total de 1800+.

Sortim 200 bicicletes de Setcases i em poso bastant enrere, jo no sóc ciclista i l’ intenció  és pujar bastant xino-xano. No em trobo massa bé, em sento les cames cansades i carregades d’ahir i vaig pujant com puc. A mig camí, cap al km 5, tinc les cames molt millor i aprofito una miqueta per agafar ritme però no em noto fi del tot.

Arribo a la transició amb 55 minuts i gairebé està tot ple de bicicletes, ostiaaaaa, si que vaig enrere, bé no passa res, jo a lo meu. Em poso les bambes, carrego la motxilla i amunt. Les cames no milloren però agafo un ritmillu prou bo que em permet fins i tot trotar de tant en tant malgrat la pujada. Començo a avançar corredors i això em motiva, mica en mica vaig agafant ritme i cada vegada em sento millor, està clar que sóc un diesel...

Arribo al pic de la Dona pletòric i disposat a remuntar posicions, tantes com pugi, sento l’energia i les ganes de córrer encara que les cames estan dures i no van com haurien d’anar.

En un tram de recta i bastant planer avanço un corredor i tot seguit, collooons!, m’empuntego amb una pedra i surto volant com en superman, foto una aterrissada d’aquelles de quedar ben pla a terra. Espero uns segons a aixecar-me,  l’òstia a sigut considerable i em ragen el dos genolls de sang, el colze, la cuixa... va parir! quina llet m’acabo de fotre...

A partir d’aquí ja res a sigut igual, m’he desmotivat i l’ intenció és arribar i prou. Fem tota la carena que ens portarà al pic de bastiments i vaig tou, em fa mal tota la carcanada i em couen les ferides. Baixo moooolt tranquil, no vull tornar a caure que la setmana vinent tinc una altre cursa i aquesta si que em sabria greu perdre-me-la, així que poc a poc cap al coll de la marrana i encara avançant algun corredor més.

Arribo de nou a Vall Ter amb 2h i 31m, no sé la classificació però jo crec que dels trenta primers....començant pel final...jajajaja.

Bona matinal i cursa interessant pels qui els agradi un format més explosiu, jo em conformo amb no haver-me trencat coll i barres...

Una mica decebut pel resultat però no sempre les coses surten bé, l’important ha sigut sumar 
un bon entrenament  i saludar bons amics.

A DUES RODES

El dia 30 vaig participar a la marxa cicloturista Jufré-Riuprimer, i vaig constatar que si sóc mal corredor, encara sóc pitjor ciclista. Mai havia participat en una prova esportiva semblant i em va agradar força, tot i que això de marxa cicloturista... ejem, ejem...allò va ser una cursa amb totes les de la llei, amb un tram cronometrat i classificacions.

Van ser 104 kilòmetres intensos, anant a ritme des de el principi. Passats els primers minuts, el grup, de quasi 400 bicis, es va anar estirant, menys mal, perquè ho trobo molt perillós, la veritat, vaig estar apunt de caure varies vegades. I de seguida va començar el tram cronometrat: la pujada a la Trona...

Pujo amb el cor disparat, dret sobre la bici i em passen els ciclistes per totes bandes, no estic acostumat a aquests ritmes i les cames em cremen. Em fet pocs kilòmetres fins aquí i he anat tota l’estona amb grup, però ara si que em trobo tot sol amb la pujada i els pedals. Al final però, no ha sigut tant, en un tres i no res comencem la baixada i m’enganxo amb un bon grupet, l’ambient és distès i van xerrant. Jo procuro no deixar-los i seguir al seu ritme, però sincerament, em costa prou. Tot i això el kilòmetres van passant i jo xupant roda.

Dos corredors venen per darrera i ens passen fent-nos la clenxa, al meu grupet tot son comentaris en veu baixa i mirades...és evident, s’han picat. El ritme puja considerablement i segueixen als dos corredors, jo faig el que puc però amb dos minuts em despenjo i em quedo més sol que la una.

Fot una calor de collons, estic...no sé ni on estic!, perdut al mig del no res en una carretera de mala mort i cansat com un burro.

Para a pixar i tinc les cames encarcarades, collons que és dur això del ciclisme!, em fot nosa la bici, ara mateix marxaria corrent...

Decideixo esperar al pròxim grup i a veure si els puc seguir però no ve ningú, finalment veig una figura que s’acosta i em preparo per enganxar-m’hi. El tio passa cagant llets, acoplat i sense deixar de pedalar, la carretera fa lleugera baixada i jo que el segueixo a un pam de la seva roda. El paio va mirant enrere i sembla que no li agrada, cada vegada va més fort i jo a darrere seu com una paparra, ai collons!

El deixo. Això sembla el tour de França, hi ha una competitivitat que fa por. Que hi farem, seguim.

A l’avituallament d’Avinyó em menjo 25 plàtans i em bec 2 litres d’aigua. Va david, que això ja ho tens. Em falten 15 kilòmetres amb una bona pujada i una llarga baixada final. La calor cada vegada es deixa sentir més i l’asfalt bull. Tinc ganes d’arribar, la veritat, fins aquí ha anat tot força bé, però a cavall de la bici, les coses passen a un altre ritme, més ràpid, fugaçment, fiuuuuuu.....

Arribo una altre vegada a Santa Eulàlia una mica justet de forces però content perquè el que m’agrada és provar coses noves i aquesta ho ha sigut.

57è classificat de la marxa curta, 3:46:27

203è classificat pujada a la Trona

El mon del ciclisme és ple de misteris...

EL TAGA EN BICI

 

     Deunidó la matada, i com sempre... per terra, lesió al menisc, ja anàvem massa bé...