MARATÓ DE BARCELONA 2026

 

Aquesta marató l’he fet set vegades 2007 (3’59), 2014 (3’10), 2015 (3’03), 2016 (3’10), 2017 (3’16), 2018 (3’05) i 2026 (3’18). Una marató et posa sempre al teu lloc, sempre, no perdona res i la d’enguany no va ser una excepció. Les darreres sis setmanes vaig entrenar poquíssim, trampejant lesions i molèsties vàries i em vaig posar a la línia de sortida, una vegada més, sense cap més intenció que acabar. Però la marató no t’ho posa mai fàcil i vaig haver de lluitar-la fins a l’últim metre.

Fa un airet fresc a Barcelona de bon matí, vaig amb els amics del CA Vic, cada un amb el seu particular objectiu, el meu no és cap altre que sobreviure. Vaig intentar entrenar-la “bé” però que va, al segon mes ja anava rustit, però vaja, que he sumat bones tirades i bones sessions a la pista i en veritat no “estamos tan mal”l.

Sortim al primer calaix, a darrere els keniates, al puntuar pel campionat de Catalunya i d’Espanya, ho fan així. Ja em va passar a la marató de Castelló  però no hi havia tanta gent, aquesta vegada tinc trenta dos mil corredors a darrere.

 Mare meva, a la sortida em passen per sobre i jo que intento anar al meu ritme però es molt difícil, em deixo portar i el primer km el faig a quatre i poc. M’atropella la llebre de 2’45 i milers i milers de corredors més ràpids que jo. Estic així fins al km 12 mes o menys. Tot bé, un pèl ràpid però tot al seu lloc.

Començo a gaudir de córrer, ritmillu i pim pam, m’encanta. Però de seguida m’atrapen els més ràpids del següent calaix, que havien sortit 10 minuts mes tard, cops de colze, alguna empenta i massa gent la veritat.

Passo la mitja amb 1h 36m, molt còmode, però al km25 ja vaig demanant l’hora. Al km 27 em vull morir i al 30 penso seriosament en abandonar, tinc les cames garratibades i el ritme ha baixat considerablement. I doncs? Que et pensaves gamarús? Però res, tiro del que se’m dona més bé; aguantar i patir.

Del 30 al 37 es un putu martiri, però encara marco parcials a 4’40, va, que només es tracta de paciència, però els últims tres se’m fan eterns i corro arrossegant els peus

 Però per fi arribo una vegada més a la línia de meta d’una altre marató, aquesta vegada no se’m neguen els ulls ni hi sé veure la èpica, simplement sento un gran alleujament i res més.

Però una vegada a casa em sento veritablement satisfet, he superat la meva 43ena marató, he patit el que no està escrit, però al final el que queda és un pòsit a l’anima molt difícil d’explicar.

Que perquè corro maratons? Doncs no ho sé la veritat, fàcil no és, i cada vegada costa més, però mira tu, aquí estic.

I res, al final 3h18m, 7è de Catalunya i 12è d’Espanya M55

Gràcies a tots, especialment a en Roger i en Mia que ens van fer un avituallament  collonut i felicitar als companys del CA Vic per una gran matinal.

MATXOS

 

Tercer any consecutiu que corro aquesta cursa, però aquesta vegada en la seva versió més curta, que tampoc es tan curta, 48km donen per molt. I crec que vaig encertar, perquè últimament, per temes laborals, no he pogut entrenar tot el que voldria, però la veritat es que em vaig trobar molt bé i tot va anar rodó.

Sortida a les sis del matí, i això semblen els Sant Fermins...mare meva, jo agafo un ritmillu i putruc putruc anar fent, abans de pujar al Puigsacalm ja em desvio cap al coll de Bracons, deixo les aglomeracions i a partir d’aquí aniré pràcticament sol, gaudint dels silencis dels boscos i d’aquesta primavera tan espectacular. Dosificant, corrent de manera controlada i regulant, buscant aquell punt de satisfacció/rendiment que tan costa de trobar.

Però estic corrent bé, fort al pla i a les pujades, i prudent a les baixades, com sempre vaja. Aquesta nit he descansat bé, zero pressió, zero nervis, i avui a gaudir del córrer i de la natura. Estic satisfet del que faig i com ho faig i sabent que estic on vull ser i fent el que faig, no puc demanar més.

Em passa un noi i es gira, em diu que ha llegit el meu llibre i que per culpa meva està fent el que fa, li agraeixo i això em dóna un plus de força i motivació.

Quilòmetres de puja i baixa però molts llocs corribles, gestiono el cansament i el desgast físic perfectament, hidratant-me i menjant quan cal. Tot rutlla perquè sé com fer-ho.

La part final una mica pesada, per trobar-me els corredors de la cursa de 25km i haver d’anar esquivant, però vaja, tampoc es un problema molt gran. Fa calor, molta calor, però això ho porto bé. Si fa quinze dies em queixava de la pluja, el vent i el fred, ara no em queixaré del sol, nooo, sóc un putu lagartu!

I ja està. Arribada amb 6hores 39minuts. Molt bé, bastant sencer i muscularment amb les potes relativament fresques. Molt agraït als matxos, un any més participant d’aquesta gran festa. Gràcies!

 

LES NO 24H PISTA

 

Matinal d’ultrafons en pista a Serrahima, amb organitzadors que any rere any s’esforcen perquè tot surti rodó. Molts amics i coneguts en totes les distàncies 6h, 12h i 24h, però jo avui vinc a fer poquet, així que surto a ritmillu amb la idea de fer 50km i cap a casa.

Corro còmode entre 4’30 i 4’45, em flipo una mica i algun km més ràpid. Em sap greu perquè tothom corre més lent i m’han d’anar deixant pas, em sap molt greu de veritat, ells han de córrer tot el dia i tota la nit i a sobre han d’aguantar aquest dropu que va a tota òstia, però només seran unes hores i després ja no faré més nosa.

Em noto la marató de dissabte passat, les sèries de dimarts i la tirada de gairebé 30km de dimecres, però això és el que vull aconseguir; córrer amb fatiga i anar fotent canya a veure fins on arribo...

Tinc molt bones sensacions, em noto una mica els adductors però res més, a partir del km 25 començo a afluixar una mica i a partir del trenta vaig una mica  rustit, però aguanto bastant bé fins a completar la distància marató. Desestimo els 50km perquè em deixarien massa trallat i dilluns vull continuar entrenant.

Doncs res, un bon entrenament compartit amb ultrafondistes de veritat, aquesta vegada no he estat a l’alçada, però que hi farem, em sembla que dono per tancat el 2023. Aquest any que ve, vull fer una mitja (Sitges) una marató (Sevilla) i uns 100km (ja veurem quins...) entre altres coses, és clar...

TRAIL ARDENYA

 

I avui, una altre marató, i ja en van...buf, no ho sé, moltes...La d’avui m’ha costat una mica més, la he lluitat fins al darrer quilòmetre tot i que he sortit molt fluix i sense saber si podria córrer. Aquesta nit m’ha passat una cosa molt estranya: l’adductor se’m ha contracturat mentre dormia i m’he despertat de cop amb molt de mal. Quan m’he llevat em cardava un mal de mil dimonis i el més sensat hagués sigut no sortir, però hi ha un refrany que diu; no deixis per demà la marató que puguis fer avui, je je, així que gas i sense por. De fet, l’altre dia vaig córrer el cros de Granollers més un rodatge i ja em va fer un amago, però no li vaig donar importància i aquesta nit, sembla ha petat.

Molts amics i cares conegudes a Santa Cristina d’Aro. Aquesta cursa ja la vaig fer l’any 2014, quan era marató i mitja, 63km, i ja sé on m’he ficat: terreny difícil i cursa molt ratonera, però per fer volum ja m’està bé.

La veritat es que només de sortir ja em feia mal però era un mal tolerable i així he anat tot el matí. A estones me’n feia bastant i a estones em passava una mica. A mitja cursa he pensat que si havia aguantat 21km n’aguantaria 21 més (raonament totalment estúpid, ja ho sé) perquè aquestes coses solen anar a més i no a menys, però mira tú, els corredors som així...

Cap al km 35 anava bastant cardat però no m’he acollonit encara, he seguit ranquejant a les baixades, pujant amb ganes, perquè a les pujades es quan més bé anava i als plans on li podia fotre fava corria bastant coix. Bueno, si de normal ja corro raro, imagineu amb l’adductor com una pedra...

Però res, jo li vaig foten, corriols i mes corriols, pujadetes, baixadetes, trams molt tècnics plens de gran roques, sorra...de tot tenen aquests malparits de l’Ardenya, però una cursa molt ben marcada, tot s’ha de dir, i passant per llocs molt emboscants i molt xulos. Llàstima que el dia no ha acompanyat gaire, però podria ser pitjor, almenys no fa fred, ni plou, ni fa vent...

I a quatre quilòmetres de l’arribada, quan ja anava assaborint una plàcida arribada, m’apareix un veteranu pel darrere amb ganes de guerra, ara em fotaràs l’atxassu tio? i jo que apreto, i ell més, i jo més, i em passa, collons com hi va! no no no, això no ho pots deixar així David. Li foto gas i fem els darrers kilòmetres ara tu, ara jo, i arribem a l’esprint uns 10 metres jo per davant.

I res, primer màster 50 i el 29è de la general. No estamos tan mal...

Gràcies Ardenya, teniu una cursa collonuda!

Ara si, a descansar, i a veure el putu adductor com recupera. Pròxima parada: 12h pista de can Dragó...ai mare...

CARRILET

 

Per avui he planificat una altre tirada llarga al meu estimat carrilet, com no. Aquesta ruta l’he fet moltes vegades i me la conec molt bé; un circuit planet, amb lleugera baixada, de terra, i sense cap mes complicació que la de seguir el camí. Jo només m’haig de preocupar de córrer i la Fina em fa els avituallaments, a les Planes d’Hostoles km20, a Amer km30, Anglès km40 i fins a Girona 50km.

Però avui amb una marató n’he tingut prou, porto temps entrenant intens entre setmana i tirada llarga el cap de setmana i avui he començat a notar la fatiga. Les velles lesions sembla que em tornin a visitar i bueno, que no tots els dies surt el sol. La setmana passada em vaig fer 50km i les sensacions van ser molt més bones, acabant molt sencer i amb ganes de més.

Avui he tingut feina per arrodonir la tirada, ritmes lents i desganat, primer ho volia deixar als 30km, mort de fred i una mica aburridot, desprès als 40km i finalment m’he arrossegat com un cuc dos quilòmetres més per fer almenys una marató  i salvar el dia.

Que hi farem, jo de moment segueixo amb el meu pla de les 12h de Can Dragó, el proper dia 17. Vaig una mica curt de preparació, però de moment la il·lusió i l’empenta la tinc i per fer aquests tipus de proves es el que cal; grans dosis de motivació, tancar els ulls i deixar-se portar.

Ja veurem...

TRAIL VIELHA MOLIÈRES 3010

Dissabte passat vaig participar a la marató de Molières, a la vall D’Aran, una marató salvatge en tots els sentits. 42 km d’alta muntanya i 4100 metres de desnivell positiu, passant per pujades infinites, per baixades impossibles d’herba, tarteres, rius, zones amb molta neu, boscos espessos i pedres, moltes pedres...

No és el meu terreny, però vaja, jo m’atreveixo amb tot i per disfrutar d’un dia a la muntanya només calen ganes i dues cames. Però el dia abans no les tenia totes, no anava gaire predisposat a patir i vaig estar dubtant de si fer la cursa curta. Però al final, vaig pensar que perquè fer mitjos dies havent-t’hi dies sencers, cagumlaputa!. La Fina em va convèncer quan em va dir: si ets una mula!

No sóc un corredor ràpid ni especialment hàbil, la meva única virtut és aquesta, i això és el que sóc; una puta mula.

Vaig sortir a darrere, amb l’escamot de cua i a veure-les a venir, sense cap pressa i sense cap més pretensió que gaudir, i, això si, acumular una bona setmana d’entrenaments. Només feia una setmana que vaig fer tirada llarga al carrilet, 30km a ritme, el dimecres, 153km amb bicicleta i uns quants entrenaments més que em van deixar arreglat, o sigui que gaire fresc no hi anava.

Però la cosa no podia anar millor, vaig saber gestionar el cansament, i vaig menjar i sobretot beure quan calia. Vaig superar tots els obstacles on no em moc amb la soltura que voldria, baixades llarguíssimes que em van deixar les cames fetes merda, passos amb grans pedres on havies d’anar  saltant constantment, i la baixada del Mulleres amb molta neu...no hi va haver ni un tros amable, bé, si, arribant a Vielha una pista planeta i llarga, on vaig aprofitar per córrer amb ganes i sentir-me de nou corredor i no una puta cabra...però amb tot, sempre disfrutant.

Total, 10 hores i mitja passejant aquesta meva pobre carcanada per les muntanyes, una bona rustida i deixant enrere alguna lesió que no em deixava ser qui sóc.

Una marató molt recomenable per qui els hi agradi la muntanya de veritat, ben organitzada i a un lloc singular.

WEB

MARATÓ VIES VERDES, 30KM

Em vaig apuntar en aquesta cursa com a tirada llarga i preparació per la marató de Barcelona, perquè, el que em fa falta es això: tirades llargues a ritme.

Sortim a les nou del matí de Cassà de la Selva,  juntament amb en Mia que sembla que ja està recuperat, me’n alegro molt per ell, ja el trobava a faltar.

 El ritme és fort, anem dels deu primers però jo tinc bones sensacions així que gas a les cames. A partir del kilòmetre cinc m’adono que n’haig de fer trenta, i a aquest ritme fotaré un pet segur, així que abaixo un punt i perdo el grupet de corredors que anàvem i em quedo sol. No passa res, naixem sols i morim sols, així que a córrer sol...

Ritmes de 4m/Km, bona temperatura, no em fa mal res i corro amb ganes. Em sento un privilegiat per poder fer el que estic fent, a la meva edat i amb el meu historial sembla impossible que encara estigui aquí.

La via verda que va d’Olot a Girona l’he fet corrent cents de vegades però a partir de Girona no ho havia fet mai. Es bastant igual, amb lleugera baixada i un terreny de sauló compactat ideal per córrer còmode i a ritme.

I això és el que faig; córrer còmode i a ritme, intentant observar els moviments, optimitzant la gambada, mirada enllà...m’encanta.

Els kilòmetres passen sense gaire esforç, vaig sol, tinc corredors per davant i per darrere però tots estan molt lluny. D’anar amb grupet segur que hagués esgarrapat alguns segons a cada kilòmetre però vaja, que això és un entrenament i no m’hi haig de deixar la pell.

Passo el km vint relativament bé, em tiba un isquio i els bessons durs com pedres però res de  l’altre món.

 Miro el rellotge i penso que encara puc baixar de dues hores, així que apreto una mica més, ja que em venen trepitjant els talons dos corredors.

Però tot dura el que dura i a partir del vint i cinc foto un pet que em quedo clavat. Passo de córrer a quatre, a quatre trenta i em quedo sense cames, però m’hi esforço tot el que puc. Cinc kilòmetres passen volant...

Arribada a Platja d’Aro amb 2h 4m i 2s, un temps bastant bo i satisfet del test d’avui, he punxat una mica però que hi farem. També és veritat que he sortit un pèl per sobre, i això es paga...

I al final 21è classificat de la general i 3er de Màster 50,
Felicitar en Jordi Uró per la seva primera posició absoluta i a en Mia tres minuts per davant meu.

La setmana vinent faré la mitja de Cambrils i d’aquí tres setmanes la marató de Barcelona, i mentre el cos aguanti...correré tot el que se’m posi per davant...

gas!

100KM solidaris Caldes de Montbui "Corre pels que no poden"

Sempre que sé d’alguna cursa solidària miro d’apuntar-m’hi, llavors, si puc anar-hi o no ja ho decidiré més endavant, almenys sé, que la meva inscripció no son diners llençats. Feia tres anys que m’apuntava a aquesta cursa i al final no hi podia anar, però aquest any si.

100 kilòmetres, en aquest moment em semblava massa, així que decideixo apuntar-me a la marató.

Porto des de el dilluns entrenant dur, així que l’únic que vull fer és una bona tirada a ritme per tancar la setmana. Però ja se sap...una vegada posats, amb un dorsal... les sensacions son boníssimes, cap molèstia, corro amb moltes ganes i disfrutant al màxim, això s’ha d’aprofitar.

Em poso a 4:15 i vaig marcant tots els parcials a cada volta que fa 2’5 km. Em sento fort, tot i que una marató és una marató i no es pot subestimar mai.

Passo la mitja amb 1h 30m, el circuit fa una lleugera baixada al principi per pujar la part final i la veritat es que es nota, revolts, pedres, arrels... res del altre mon, però que em fan estar atent, no és el mateix que córrer per asfalt...

Cap al kilòmetre 30 em ve la primera davallada però res important, porto 2h 11m i el ritme baixa una mica, sobretot a la pujada. No vull semblar pedant si dic que aquesta marató se’m va fer curta i tot, perquè quan me’n adono només em queden dues voltes, o sigui, 5 km que els faig a tota castanya i exultant, sobretot després de que algú em digui que vaig primer.

Amb els corredors de la marató, dels 100 km, i els del relleus, ja no sé com vaig, em pensava que anava quart, així que subidón i a per totes.

Al final 3h 8m i molt sencer, molt bon temps per a mi, tenint en conte el circuit que era.

Gran cursa a Caldes de Montbui, una cursa discreta, sense pretensions, més enllà de donar un cop de mà per una causa solidària i de passar una bona diada gaudint del córrer i de tots els amics de l'ultrafons.
Próxima parada; mundial de 100km...ai mare...

WEB

MARATÓ D'EMPÚRIES

No sóc supersticiós però m’agraden el números cap i cua, els repetits, els que porten molts zeros, però vaja, que quan s’ha de córrer, s’ha de córrer i el numero del dorsal poc hi pot fer.  Ja veus la sort que em va portar, el que havia de ser una marató es va convertir en una mitja, encara no sé perquè; per la forta tramuntana deien, però jo no ho veig clar, la veritat. Córrer amb vent és una putada, si, però perillós? En fi...

Vaig sortir emprenyat i a un ritme massa fort, la intenció inicial era fer una bona tirada com a entrenament i al final va ser una bona rostida. En general em vaig sentir bé, no em feia mal res excepte una mica el genoll. Vaig notar que em faltava gas, això si, però es normal, la xispa és el primer que es perd. Els primers 10000 amb 41m, i després en clara davallada.

Tot i així content del resultat, a quinze dies d’acabar uns 100km i sortint a rodar un parell o tres de dies només, 1h 30m 03s, que tenint en compte les fortes ratxes de vent i l’ondulació del circuit està molt bé.

Segons van dir l’organització, estem convidats per la marató del 2017, així que queda pendent.

Pròxima estació....6 hores de resistència de Martorell....ai, ai, ai....

MARATÓ DEL MONTSENY

Per cinquè any consecutiu torno a la marató del Montseny, és una marató que té una mica de tot: parts ràpides i rodadores, trams tècnics, llargues pujades i baixades i que amb els seus 2700 metres de desnivell positiu la fan prou dura si vas passat de voltes. El Montseny es el meu lloc d’entrenament habitual així que la conec de sobres, massa bé diria jo.

Afronto aquesta nova marató amb uns bons entrenaments, no tan de muntanya pura i dura però si de bons ritmes i intensitats. La setmana passada vaig córrer un cros de només 2900 metres i tot i que les sensacions no van ser massa bones, vaig notar que tenia xispa. No hi ha secret, la qüestió es entrenar...

Em trobo corrent de bon matí en direcció a Sant Bernat, abans però, donarem unes quantes voltes. Em trobo molt bé i vaig prement l’accelerador, sense manies. Miro el pulsòmetre i m’esgarrifo del que veig però no m’acoquino, he posat la màquina a tota pastilla aquestes darreres setmanes i això em dóna confiança tot i que una marató és una marató i sempre t’acaba posant al teu lloc. Les primeres rampes les faig totes corrent, puntejant, amb alegria i em quedo sorprès de les bones sensacions. Avui ho petes David.

 Fa dos anys vaig fer 5 hores 31 minuts, així que l’objectiu serà intentar rebaixar aquest temps però vaja, que tampoc em ve d’aquí, la qüestió és disfrutar i sobretot, mirar d’arribar sencer a casa.

La pujada fins al collet de l’home mort la faig molt bé, avançant corredors i amb energia. Portem quasi vint kilòmetres i em sento que vaig molt bé, les cames no es queixen i el motor va fi i engrassat, una mica passat de voltes però de moment no s’encén cap llum vermella.

La baixada fins a Sant Marçal la conec com les escales de casa però aquest any està coberta d’un bon gruix de fulles que em fan ser prudent i baixo amb molt de comte. A sota les fulles hi ha pedres i em fa por revinclar-me el turmell, res, el de sempre, em passen corredors a grapats però m’és ben igual, jo a la meva.

Arribo a Sant Marçal fresc com una rosa, només he caigut una vegada  i no m’he fet res, quasi bé no m’ho crec i encaro la pujada a les Agudes amb ganes. Aquesta també me la conec bé, es llarga de collons i com més amunt, més dreta, i més ple de pedres. Tot plegat ho estic disfrutant moltíssim, m’agrada com ho estic gestionant i em trobo fantàstic, no puc demanar més.

El tram fins al turó de L’Home se’m entravessa una mica, està ple d’arrels i pedres i no em deixa anar ràpid tot i que en tinc ganes. Recordo que quant passava per aquí els altres anys anava bastant fos i encara em quedava el pitjor: la llarga baixada fins arribar de nou a Sant Esteve. Però avui no és el cas, estic optimista i confio amb mi, ves quina tonteria, però el cap és el cinquanta per cent de totes les curses i avui estic pletòric.

Estic corrent com a mi m’agrada, regulant, però sempre just per sota el límit de les meves capacitats, és difícil a vegades gestionar això i avui ho estic clavant, no he patit en cap moment i sempre he tingut les regnes de tot el que estava fent, és una sensació que em satisfà enormement perquè després de tants anys corrent he après a escoltar-me, a gaudir, a intentar ser jo mateix i a expressar-me mentre corro, entrant en comunió amb el meu jo més profund.

Comença a fer bastanta calor i tinc un principi de rampa als bessons que em tornen a la realitat. Haig de beure be i prendre sals i així ho faig en un dels avituallaments. No sóc de parar gaire però aquí m’hi estic uns minuts per recuperar-me i encaro els últims deu kilòmetres de nou amb ganes, corrent a tot el que em donen les cames i els pulmons.

Aquest últim tram se’m ha fet una mica llarg, però, que vols!, això és una marató i el desgast de l’organisme és enorme. Però estic content, perquè arribo a meta amb gas a les cames, corrent les ultimes rampes i feliç de superar una nova cursa i una nova marató.

Al final 5:41, no he pogut rebaixar el temps però tant és, també és veritat que aquest any han allargat la cursa uns tres kilòmetres i a mi el GPS em marca 46’650. 80è classificat, 15è veterans.

Bona matinal al Montseny, amb un dia gairebé primaveral, gaudint  a tope de la muntanya, de l’esport i dels amics!

Fins aviat.

TRAIL DEL BISAURA

Un cop més estic a la línea de sortida d’una nova cursa, aquest estiu ha sigut un no parar, potser hauria d'afluixar una mica, però que collons, si són quatre dies...

Son les sis del matí i engeguem amb la perspectiva de cinquanta kilòmetres  i 3100md+,per davant, a traves de la bonica subcomarca del Bisaura; fagedes, vaumes, prats d’un verd infinit, castells, vaques... de tot tenen aquests malparits, a més, organitzen la cursa amb molt de carinyo i tan el recorregut, el marcatge, els voluntaris, tot absolutament tot, et fa sentir que estàs corrent una cursa excepcional, en tots els sentits. Fins hi tot la samarreta que dónen és la òstia, on s'hi pot llegir: "de les úniques bogeries que em penedeixo són les que no he fet"... uns catxondos, vaja...
 De fet, jo havia de córrer la cursa més llarga, la de vuitanta kilòmetres però aquesta setmana la Fina es va trencar tíbia i peroné i hagués arribat massa tard. A més l’endemà seriem dos coixos a casa...

Em trobo bé i corro amb ganes, porto tota la setmana descansant i m’he passat hores i hores d’hospital que m’han deixat amb ganes de tralla, però al cap de poc de sortir, m’adono que en realitat avui no tinc ganes de patir. Faré la cursa, si, però potser més lent de l’habitual, disfrutant dels paisatges i de l’entorn.

Hem anat molta estona de nit, ven bé dues hores i no m’agrada. No m’agrada córrer de nit, una estoneta val, però dues hores se’m fan llargues, amb prou feines m’hi veig de dia, ja no dic res per la nit... A més tinc el frontal amb poca pila i cada vegada va a pitjor.

 Superat el primer contratemps, segueixo amb el ànims amunt però amb poques ganes d’apretar. He anat fent la goma molta estona amb la que ha quedat segona dona, l’Anna Macià, però al final l’he perdut, aquestes veteranes baixen que volen...

Vinga som-hi David, m’enganxo amb un escamot de cinc o sis corredors i seguim a bon ritme, a les baixades se’m escapen però a les pujades recupero. Hem passat per llocs màgics, molt bonics, flipant tot i em reconforta saber que estic al lloc indicat per gaudir d’una matinal ludico-esportiva com cap altre.

M’agrada com estic corrent, apretant als plans i prudent al llocs més tècnics però alhora gaudint com un carcamal i sempre guardant una miqueta que això és molt llarg.

Recordo algun tram de l’any passat però res a veure amb l’edició del 2014, en que ens va ploure bastant i el terreny estava impracticable, fent una passa endavant i dues enrere travessant rius amb l’aigua fins el genoll i altres herbes...

A Vidrà em fan una rebuda que semblo una estrella de hollywood i una dona de l’avituallament em diu: “això no es una cursa qualsevol, això es el Bisaura!”, tota la raó senyora. Brutal.

Fet i fet ja porto trenta cinc kilòmetres i em trobo molt bé, em sorprèn lo bé que he anat fins aquí i gairebé no me’n he adonat. Però jo sé a dins meu que avui no estic per donar-ho tot i tot i anar dels vint primers, em falta motivació. No es que no m’ho estigui passant bé però no tinc ganes de estrujar-me gaire, la veritat, així que agafar un ritmillu i fins a meta.

La segona xinxeta del dia arriba a la pujada a Bellmunt per una cresta malparida i guarra a mes no poder, aquí em desgasto una mica massa i atrapo uns corredors que m’havien passat com fletxes feia molta estona, però una vegada a darrere seu, allà em quedo. Els hi dic que son molt valents baixant però que pujant s’amorren, jejeje....en fi, tothom corre com pot i la questió és no perdre el bon humor.

 A l’avituallament de Bellmunt, carrego bé d’aigua perquè comença a fer caloreta i una noia jove em passa al davant, anem fent la baixada i em deixa passar i em segueix de molt a prop. Li dic si vol passar i em diu que no, que ja li va bé que li marqui el ritme, està preocupada perquè va tercera i creu que la quarta la té a tocar. Dons ja saps que et toca noia.

A partir d’aquí la meva cursa a canviat com un mitjó, he passat d’estar desmotivat i anar a mig gas a córrer com un esperitat. 
La Clàudia em segueix i anem a bon ritme, quan veig que se’m distancia, afluixo una mica i així anem fent. En un altre avituallament, mentre bevem em mira i em diu: m’ajudes? Oi tan reina, jo et porto a l’arribada en braços si cal. Aquest fet m’ha entendrit profundament i m’ha arribat al cor, he decidit que aquella ja no era la meva cursa i ho he fet tot per ella.

Hem fet un final de cursa, molt ràpid, avançant algun corredor i sense treva, pim pam, corrent al meu darrere i jo content de poder ajudar.

Finalment arribem de nou a Sant Quirze després de 7 hores i 20 minuts, ella tercera i jo setzè, i quart de veterans, cansats però contents, molt contents, fins i tot m’ha fet un petó...jeje

El Bisaura no decep mai, una cursa excepcional per a corredors excepcionals.

Agrair als sonats d’en Toni Font i en Jordi Torruella, ànimes de la cursa, per fer-nos gaudir de valent. Aquesta cursa està predestinada a ser un referent, tan per organització com per recorregut. I felicitar com no, als tres primer classificats: Jordi Macià, Manel Amor i Benet Pous, quines bèsties!

Visca el Bisaura!

Avituallament a Vidrà, la cara satisfacció ho diu tot. Foto de la Montse Soldevila

SERRALLONGA TRAIL

La marató d’avui és una perfecte desconeguda, és la primera edició i no en tinc cap referència, ni tan sols he estat mai al poble d’Osor, només sé que son 42 kilòmetres  i 2200 de desnivell positiu i que tinc ganes de córrer, això si. Empès per les bones sensacions de fa quinze dies a la marató del Montcalm he volgut córrer de nou aquesta distància, com un entrenament més, de cara a la ultra de Rialp.

 De bon matí em trobo al Sergi i en Xevi  a la recollida de dorsals i tinc el primer contratemps: no surto a la llista d’inscrits, de fet dues nenes de sis o set anys son les encarregades de mirar les llistes i a quarts de set del matí, encara de nit, no sé... em sembla que no els hi tocaria fer-ho.... Em fan anar d’aquí cap allà i al final si que sortia. En fi, res greu, però avui m’he deixat la neurona a casa i no estic per tonteries, ho sento.

Sortim poquets corredors de la zona esportiva a tot drap, veig que no hi ha gaire cultura atlètica ja que ningú, absolutament ningú ha escalfat res, només jo he fet quatre rectes mentre feien el briefing perquè sempre diuen el mateix.

De seguida la pista s’enfila cara amunt en una pujada constant i mantinguda, durant gairebé 10 kilòmetres. Ha sigut el pitjor de tota la marató, no s’acabava mai i he quedat desfondat poc després de començar a pujar. No he parat de córrer en tota l’estona, això si, però m’ha costat lo meu. Arribem al primer avituallament i vaig moll com un ànec, hi ha una boira espessa i molta humitat. El noi del control ens dóna ànims i ens diu que ja s’acaba la pista i que comença el corriol.... però res de res, pista i mes pista, ara de baixada però.

El paissatge m’agrada: ara avets, ara pins, ara faig. Em passat pel costat d’un cedre enorme i molt bonic i la zona és salvatge, com les Guilleries mateix, però tot pista forestal. De fet, aquesta ja m’he l’esperava i per això m’he posat les Hoka amb una amortiguació descomunal que em fan anar com si volés.

Com si volés, però a la que comença la zona més tècnica, ja no vaig tan bé, perdo tacte i em fan mal les plantes del peus, curiosament, al peu bo més, el que no tinc la fascitis. Crec que m’està sortint una butllofa i em començo a ratllar. Mira que n’ets de burro, no es pot estrenar unes bambes en cursa, i menys una marató!, burro burro i burro i a més a més m’he deixat les plantilles a casa, al costat de la neurona...

Res, ajo (derse) y agua (ntarse), no hi ha més. Malgrat tot, les cames van bastant fresques i les sensacions generals son bastant bones. Al final paro i m’apreto bé els cordons i ara si, era això, anava fluix de cordons. No hi ha pitjor sensació que la de córrer fluix de cordons, òstia quina ràbia em carda.

Vinga gas David, ara anem millor.  Després d’infinitat de pista forestal enfilem per un corriol amunt i em trobo uns corredors que em venen de cara, ja m’he equivocat de nou, penso, però no, són els corredors de la cursa de 21km que es creuen amb nosaltres. Amb tants anys de córrer i tantes curses fetes, això encara no ho havia vist mai...en fi. Arribo a  dalt, a Sant Miquel de les formigues que aquí si que hi havia estat i gas avall pel mig del bosc. Em sento de puta mare i atrapo algun corredor però la major part del recorregut l’he fet completament sol, i això m’agrada.

Vinga més pista! Kilòmetres i kilòmetres de pista i jo que baixo a tota llet, exultant, pletòric, feliç... m’encanta aquesta sensació!

Els últims kilòmetres començo a notar el cansament, però em sembla que ja arribo. El rellotge em marca 40 kilòmetres i no pot faltar gaire, així que pujo una marxa i torno a baixar amb tot el que em donen les cames i els pulmons. Atrapo dos o tres corredors més i això encara m’anima més.

41km, ja arribo! 42km, ja hi sóc!, 43km, òstia no arribo. 44km, cagum la puta, falta gaire? Km 44’300 ara si, entro a meta una vegada més, amb energia i amb una marató més a les cames.

Satisfet i content, molt content.

44’290km, 2200d+,  4hores 55 minuts, 13è classificat de la general, no hi havia categories.

Ara si, Rialp Matxicots!