ONCOTRAIL 2024

 I una setmana després de l’Spartathlon, amb les cames una mica tocades encara, em torno a embolicar amb una altre cursa. La veritat es que no vaig saber dir que no, tot i no saber com em respondria el cos i de si estaria recuperat, però vaja, que només es viu una vegada home!

Vaig a anar a parar amb un equip fantàstic, super ben avinguts, super bon rotllo i tot i que em van portar amb el ganxo tot el dia, vaig sobreviure a les cinc etapes i vaig complir, a més, ho vaig fer gaudint com mai, del recorregut, del paisatge, de formar part d’un projecte que es molt més que una cursa.

Em vaig tornar a sentir corredor, controlant l’esforç, sabent regular i sobretot compartint estrebades i també riures i bons moments. L’equip de suport fantàstic i tot plegat per una bona causa.

Gràcies Kriter per deixar-me formar part d’aquest equip, ho he gaudit moltíssim i aquest Oncotrail el recordaré sempre.

Seguim!

MY THIRD SPARTATHLON (DNF)

 

Estic novament a l’esplanada al peu de l’Acròpolis d’Atenes, arribar fins aquí ja Déu ni do el difícil que ha sigut: gairebé dos anys per fer la marca, un sorteig i tres mesos d’entrenament intens. El que em queda per davant son 246km que conec molt bé, l’esforç que hi haig de posar és descomunal, però no cal pensar-hi ara, es tracta d’anar fent, mica en mica.

Aquests darrers dies no han sigut massa bons; el dimecres abans de marxar vaig caure per un marge, res, una relliscada tonta, però em va quedar un bon mal al genoll i la nit abans de la cursa, nerviós, no vaig poder dormir gens, res de res, zero. També es veritat que aquest darrer mes no vaig entrenar tot el que voldria ja que una lesió al tendó del tibial posterior no m’ho va permetre, però vaja, al final això ho vaig salvar, in extremis...

I entre els nervis i el genoll i el peu, m’he anat fent una bola que em supera, pel matí, dues hores abans de sortir em sento com si m’hagués passat un camió per sobre, buf, em trobo fatal... però vaja, una vegada a la sortida em passa tot i em trobo prou bé, o almenys m’ho sembla.

Quan haig de fer una cosa d’aquestes a mi em dona per tancar-me amb mi mateix, em concentro, i no estic per fotos ni romanços, necessito connectar amb el meu jo interior i focalitzar tota l’energia amb el que vaig a fer. M’acomiado de la Fina i l’Adela que m’aniran fent el seguiment i em poso cap a la sortida de la mítica Spartathlon, juntament amb 380 corredors més, és emocionant estar aquí tinc sensacions contraposades però una vegada sortim, ja només es tracta de córrer, com faig cada dia.

Travessem tot Atenes, entre mig dels cotxes, hi ha molt de trànsit, soroll, fum, ja no ho recordava, l’Spartathlon es així, cutre de collons i aquí rau la seva gràcia i la seva duresa. Els primers 10km son per provar la maquinària, em trobo prou bé i sembla que m’han passat tots els mals. Estic content de ser aquí i l’actitud es positiva.

Passo el km 20 i el 30 i el 40 i tot al seu lloc, aquesta distància l’he entrenat moltíssim aquest estiu i tot va bé. Explicat així sembla fàcil, però fàcil, fàcil tampoc ho és, tinc les meves pujades i baixades també, però sempre disfrutant. Vaig bevent a tots i cada un dels avituallaments, em prenc sals sovint i em bec els carbohidrats també. Tot rutlla, fa calor, bastanta calor, però fins hi tot això ho tinc entrenat; juliol i agost he sortit a córrer al migdia i a primera hora de la tarda, a 35 i a 40 graus i això en principi no es un problema per a mi.

Passo la marató amb quatre hores justes i bastant còmode, aquí em poden assistir per primera vegada. La Fina i L’Adela m’ho tenen tot apunt; reposo sals, gels, em canvio les bambes i torno a sortir al cap de res, amb determinació, content i sabent que falta moltíssim però que de moment tot va de puta mare.

I de cop, cap al km 50 em començo a trobar les cames contracturades, a les baixades em fa molt mal a la zona exterior dels quàdriceps. Camino una estoneta i torno a córrer, però cada vegada és pitjor. La carretera va paral·lela al mar, es un lloc prou maco i ara ja no hi ha tants cotxes, però va fent tobogans i a les baixades no puc córrer. Em comencen a passar corredors, un a un, es un degoteig constant, però jo no em desanimo, la primera xinxeta del dia ja ha arribat, potser massa d’hora, però jo no em rendeixo fàcilment. Truco en Marc el meu fisio i em comenta que pot ser un tema de recolzaments; no fa pas massa que el podòleg em va retocar les plantilles i les bambes que fa poc m’he canviat tampoc estan molt rodades. No sé, alguna cosa estic fent malament.

Vaig alternant córrer i caminar però el dolor no desapareix. Em prenc sals i aigua, tota la que puc, i plàtans i tot el que arreplego, però la cosa no millora. Km 60, i km 70...fot una calor que esquerda el cap, vaig rustidíssim, no ho entenc, m’hi esforço tot el que puc i intento capgirar la situació. El meu cap comença a donar-hi voltes i aquí comença la meva decadència. Al km 82 de nou em poden fer assistència, aquí hi ha el primer tall, hi arribo fet mistos, amb les cames com dos troncs i amb un estat anímic molt dolent.

Però bueno, jo sé que aquestes situacions en una cursa tant llarga es donen moltes vegades, es tracta de resistir, aguantar com sigui i continuar, moltes vegades es poden revertir, però la veritat es que en aquest mateix avituallament, els altres anys que les vaig fer, vaig passar-hi una hora i mitja abans i molt millor del que vaig ara.

La Cristina, companya catalana, hi arriba poc després que jo i marxa una mica abans, surto al seu darrere per intentar almenys anar amb algú i compartir alguna cosa, però la veig lluny i no la pillo. Paro a pixar per primera vegada des de les 7 del matí, fa més de vuit hores i surt una cosa espessa i fluorescent, penso que potser no que m’he hidratat prou, però ara ja vaig tard. Aquí ja si que vaig mooolt cardat, arribo als avituallaments poc abans dels temps de tall, 5 o 10 minuts i decideixo que amb aquest estat no puc continuar. Ho deixo, plego, em fa una punxada al cor però no hi puc fer més.

Entro a l’avituallament del km 93 decidit a renunciar però la Fina em fot una bronca del quinze: tanta comèdia per deixar-ho aquí? Tanta merda de Spartathlon tot l’estiu donant la tabarra per ara plegar? Va! Tira gamarús! I té raó, tota la raó. Vaig molt ratllat i el que necessito es que algú em foti canya i continuo malgrat el meu estat.

A l’avituallament del km 102 ja hi arribo molt just, ja l’estant desmuntant i es arribar i marxar pràcticament, es molt decadent i trist. Es de nit, per darrere meu hi veig algun cadàver que s’arrossega, com jo, abatut.

A km 112 hi ha el pròxim avituallament, la Fina em truca i em diu que tanquen a les 22.25, miro el rellotge i penso que tinc temps però es a dalt d’un poblet, per una carretera sinuosa i que fa molta pujada, intento córrer i anar el mes ràpid que puc però finalment hi arribo dos minuts tard.

Res, a tomapelcul, estic fora, tinc un sentiment de ràbia però a la vegada d’alleujament i em rendeixo, l’Spartathlon ha pogut amb mi. No hagués dit mai que això em podia passar, però m’ha passat.

A aquesta cursa li tenia moltes ganes, de feia molt temps, volia tornar a sentir tot el que vaig sentir les dues vegades que la vaig acabar, però no ha pogut ser. Em sap greu per la Fina i l’Adela, elles ho hagessin fet tot per mi i jo els hi he fallat.

L’endemà quan em desperto penso en el que hagués pogut ser i no va ser, fins hi tot em nego a fer-me una foto als peus de Leònides, no me la mereixo aquesta foto, això seria com arribar a Santiago fent només l’ultima etapa i no tot el camino.

Però no passa res, l’Spartathlon es així de cruel, a la mínima estàs a fora i aquest any, amb només la meitat de corredors arribats, encara més. Encara no entenc que es el que em va passar exactament, segurament la suma de totes les petites coses que em van anar passant i que aquí explico. Ara mateix, no sé si hi haurà un altre intent, es possible, però no ho tinc clar.

I ja està, passo pàgina i de pressa, aquest mateix dissabte vaig participar a l’Oncotrail, amb l’equip Kriter i tinc molts projectes a curt i llarg plaç.

Va! a galopar!

I gràcies a tots pels ànims!

 

PUJADA AL PUIGSAGORDI

I una altre cursa en pujada, aquesta no me la volia perdre. Pujada al Puigsagordi, una cursa molt ben organitzada i amb molta il·lusió, li pronostico una llarga vida.

M’he trobat bé, però la veritat es que he anat al 80%, a una setmana de Grècia no volia fer-me mal, que un petit trencament o una contractura em poden anar fatal, així que putuc putruc i arribant encara tenia gas per esprintar.

37 minuts per fer 6’5km amb 550+, 39è. I en Genís 3er.

 

 

SPARTATHLON (3)

 

ARRIBADA SPARTATHLON 2016

Realment no sé que és el que m’empeny a fer una cursa de 246km, hi dono voltes i més voltes i encara no ho entenc. Fa falta complicar-se la vida d’aquesta manera? si jo estic molt bé com estic; porto una vida tranquil·la, tinc una feina que m’agrada, tinc temps lliure, salut, una família estupenda i no sé quantes coses bones més, no em puc queixar. Però, de veritat que cal arrossegar-se durant tot un dia i una nit i un altre dia? Passant-les putes, amb els peus adolorits i l’organisme i la ment al límit?

Doncs mira, si. Això quan s’ha tastat una vegada sempre vols repetir. Necessito tornar-me a posar a prova, arribar molt més enllà del que seria raonable, més enllà de l’esgotament físic i mental, més enllà de tot. Demostrar-me a mi mateix fins on sóc capaç d’arribar, simplement ho vull fer, perquè crec que puc.

Però ahir li deia a la Fina, la meva coach, nutricionista, entrenadora, fisio, manager i amant, que aquest any no volia posar-me pressió, que no volia patir abans per una cosa que en el fons, tampoc es tan important. Altres vegades m’ha passat que els dies previs estic molt nerviós, no dormo, i sembla que s’hagi d’acabar el mon, però una vegada comença la cursa, l’únic que haig de fer és córrer, i ja està, així que aquesta vegada vull que sigui diferent; jo ho donaré tot, fins on calgui, però en el seu moment.

Aquest estiu he entrenat com mai, 600km al juliol i 700 a l’agost i ara m’estan sortint tots els mals, aquest setembre ha sigut fluixet, no passa res, ho trampejaré com pugui i serà el que serà, jo hauré fet tot el que està a les meves mans i al final, sigui quin sigui el resultat estarà bé. De fet, això s’entrena fins al km 100, despès ja si continues ho fas amb altres coses...

Jo hi he posat temps, dedicació, diners, empenta i passió i això m’ajuda a viure, a estar ocupat i distret, dialogant amb el meu cos dia a dia i aquest estiu el recordaré durant molt temps. He entrenat sol, a 40 graus, doblant matí i tarda molts dies i ara arriba el moment de la veritat però sóc molt conscient que també puc fallar.

La gent em fa comentaris de tota mena i molts em miren amb cara d’incomprensió, jo els entenc i no faig cap esforç per què ho entenguin, no cal. No vull semblar un gran atleta ni un super heroi ni res d’això, perquè no ho sóc, potser es pensen que per fer això cal unes qualitats excepcionals i res mes lluny de la realitat. L’únic que cal es voler-ho fer, si ho vols, ja trobes la manera, jo ho he fet, a base d’anys i de pica pedra, no hi ha secrets.

Em considero un corredor mediocre, molt mediocre, com jo n’hi ha a milers, no destaco en res i ho dic sincerament, per això intentar aquest repte una vegada més, em fa sentir que malgrat les meves qualitats sóc capaç de trencar aquesta barrera i anar més enllà del que jo mateix crec que puc.

L’Spartathlon es una cursa màgica, em transporta a mons llunyans on mai m’imaginaria poder estar, a través de la distància i el córrer arribo a estats mentals indescriptibles, gairebé místics i els corredors que hi participen son tots ells corredors germans amb els mateixos objectius que jo: arribar a Sparta!

Doncs això, que passi el que passi, jo seré el mateix. Aquesta vegada em semblava que anava per gastar l’últim cartutxo com a corredor, però per dins ja sé que no. Una medalla no em canviarà la vida i per moltes que en tingui sempre em voldré més, perquè això no s’acaba mai, i mentre pugui, sempre seguiré corrent, passi el que passi.

Falta una setmana, va, amb determinació i sense por.

WORLD MASTERS MOUNTAIN RUNNING CHAMPIONSHIP

 

Amb aquest nom tan espatarrant vaig córrer una cursa divendres, un quilòmetre vertical que resulta era campionat del mon màster. Bueno, ara mateix no és la meva guerra però m’agrada d' haver-hi sigut, a Canfranc i les seves muntanyes sempre es agraït d’anar-hi.

Vaig marxar dijous, vaig córrer divendres i a la tarda ja tornava a ser a casa, pim pam, gairebé sembla que ho hagi somiat...

Recollida de dorsals i això sembla un geriàtric, mare meva quan de vieju, però ja m’agradaria córrer amb 70 i 75 anys com ho fan aquets, perquè la veritat es que aquí no n’hi ha cap de coix.

Sortida amb fred i plugim, ens diuen que a dalt el cim està nevant. 1000+ i 6km too pa’rriba. Al primer corriol ja es forma un tap, jo aniria més de pressa i em desgasto a anar avançant, cada vegada que passo un corredor quedo desfondat  i necessito uns minuts per recuperar. Gas a fondu, les cames em cremen i els pulmons apunt d’explotar. M’encanta.

Sembla que vulgui surtir el sol i va fent ullades, les muntanyes i el paisatge una passada. Un anglès em passa per posar-se a davant a fer nosa, el torno a passar i al cap d’uns minuts i torna, m’ho fa 5 o 6 vegades fins que li dic que ja està bé, renego i em cago amb tot, no m’entén el que dic però ja ho ha entès, ja... el deixo enrere i encaro l’últim tram que es força dret, vaig mort, m’he cansat excessivament amb les apretades i gairebé no puc. Ho dóno tot i arribo amb poc més d’una hora, una vegada més, una cursa més i una rustida més.

Doncs res, el 145 de la general de 350 i 24è de M55. Una cursa xula, un mundial que sempre fa gràcia i bones sensacions. Va!, que no estamos tan mal.

15 dies i cap a Grècia, ara si que si...

VERTICALP

 

Ja sé que per preparar una cursa de 246km fer una vertical no hi encaixa gaire, però bueno, jo ho faig així, necessito anar canviant constantment de ritmes, de desnivells i de lloc, i penso que malament tampoc m’anirà.

Una cursa xulíssima, amb 7km i 1400+, amb un recorregut que demana a crits fer-hi una vertical com aquesta, finalitzant a la Tossa. Felicitats a la gent d’Alp perquè tenen una cursa molt ben parida, i ho dic jo que n’he fet moltíssimes.

 M’he trobat bastant bé, potser una mica cansat d’aquestes ultimes setmanes, però en general estic satisfet, no li puc demanar més a aquesta pobre meva carcanada, aquest tipus de curses s’han d’entrenar específicament. La canal del final se’m a entravessat una mica, allà he perdut pistonada, però al final, he baixat d’una hora i mitja que era el temps que m’havia proposat abans de sortir. 1h28m i 62è classificat.

Aquesta setmana només 110km, amb una marató per sota de les quatre hores i una vertical per rematar-ho.

Va, seguim que aquesta propera setmana si que promet...

TRAIL DEL MOIXERÓ

 

Em vaig apuntar a aquesta cursa més que res per sumar quilòmetres, m’agrada anar variant d’escenari i de modalitat. Un dia vaig a les pistes, un altre faig el circuit que tinc a Malla, un altre al llac de Banyoles, un altre al carrilet, al Montseny, al Puigsacalm, donant voltes al parc de Bombers i si no pel voltant de casa, i si no...doncs faig una cursa, la qüestió es anar variant per no desmotivar-me. I es que aquesta setmana l’acabo amb gairebé 160km, i això es molt per a mi, tot el dia estic corrent i aquesta vegada la preparació per anar a Grècia està sent una mica feixuga.

La cursa en si, doncs bé. He sortit tranquil i de seguida em notava els bessons de les sèries de 200 del dimarts, a les pistes de Font Romeu. A la llarga pujada fins al coll de Tancalaporta he patit una mica, normalment aquí es on vaig més bé, però em noto la fatiga d’aquestes ultimes setmanes i faig el que puc. A la baixada mica en mica, que les pedres estan molles i hi ha molt fang, la meva prioritat es no fer-me mal.

I res, arribada de nou a Bagà després de cinc hores i pico 37km i 2200+, bastant fresc dintre del que cap. Aquesta cursa es pels amants del trail running, a mi tot això ja em ve una mica gran, em sobren pedres, fang, bastons i gorres del revés...

El mes passat el vaig acabar amb gairebé 600km, aquest en volia fer 1000, però ja veig que serà impossible, però vaja, que vaig bé, tot al seu lloc.

Demà més.

SEMI MARATHON DU MONT VENTOUX

 

Una altre cursa xulíssima, a un lloc mític del ciclisme, aquesta vegada corrent i com l’any passat al coll de la Bonette, a un tipus de cursa de muntanya, a la muntanya, però per asfalt. El divendres el vaig fer en bici i ja vaig veure que la cosa no seria fàcil, a més, porto una bona setmana de tralla: dilluns una marató, dimarts 12km, dimecres 15km pel matí i per la tarda la cursa 7 portals, el dijous 12km, el divendres 53km amb bici i dissabte 14km més, total que diumenge ja estic una mica rostit, però ja ho farem...

Sortida del poble de Bédoin i els primers km son de “falso llano” però de seguida comencen les rampes al 10%. Mare meva quina suada estem fent, per la nit a plogut i hi ha molta humitat. Atrapo la Laia que havia sortit davant meu, està una mica en baixa forma i ella es la culpable de que estigui aquí. Anem fent, tot cara amunt, la carretera no dóna treva ni un sol metre.

Veig que tinc una mica de gas i la deixo una mica enrere, vaig amb les pulsacions disparades i vinga pujar, ajudant-me amb els braços i tirant de bessons. Es un córrer molt diferent que al pla, m’agrada córrer així, però no pots afluixar ni un moment. 21km així es fan molts llargs, però m’encanta, aquestes curses son un veritable divertimento per a mi. Quan falten tres o quatre quilòmetres em comencen a venir rampes als bessons, ja quasi bé no puc córrer, vaig molt atrancat, però que hi farem, ho faig com puc.

Em passa la Laia i no la puc seguir i arribem al cim del Mont Ventoux amb 15 o 20 segons de diferència, amb el bessons al clatell però super content. Acabo la setmana amb 125km i bastant bé, tot al seu lloc. 

Vinga seguim, gas a la burra!

SPARTATHLON (2)

 

Tinc un circuit  a Malla, d’uns 15km, que faig sovint. Ahir vaig fer-hi una marató, i no es que sigui res de l’altre món, però n’estic força satisfet. Van sortir uns ritmes molt suaus i muscularment avui em trobo perfecte, alguna molèstia articular i res més. Però ara mateix, tal i com em va passar fa set anys quan entrenava també l’Spartathlon, qualsevol cosa em sembla poc, per molts quilòmetres que faci sempre em quedo amb la sensació de que això no es res.

Perquè...com s’entrenen 246km? Doncs jo la veritat es que encara no ho sé, el més difícil es no fer-s’hi mal, anar al límit de les teves capacitats però sense lesionar-se. I sobretot, la motivació. Ara estic a tope però sé que vindran moments de baixada i quan em trobo bé ho haig d’aprofitar. Però tot plegat ho trobo apassionant i un viatge introspectiu que va més enllà d’una preparació esportiva.

M’agrada tenir plans d’aquest tipus, perquè em fa tenir un motiu per llevar-me cada dia i fotra-li gas, sense por, a veure on arribo.

Com he llegit per les xarxes aquests dies: si t’agrada com crema, no compta com a infern...

SPARTATHLON (1)

 

Doncs això, tot ok.

 Estic preparat per aquests tres mesos vinents, on córrer serà l’activitat principal, matí i tarda, l’Spartathlon m’espera. De fet, havia de començar fa un mes, però una lesió al tibial posterior no em deixava entrenar com a mi m’agrada i ho he hagut de posposar. Al maig també vaig tenir notícies del pneumòleg, que em va dir que tenia i una important reducció de la capacitat pulmonar, suposo que 34 anys de bomber i ex-fumador no hi han ajudat, però no passa res, això tampoc m’aturarà, no em farà variar ni un centímetre  la meva relació amb el córrer.

Doncs va, aquí estic, disposat a donar-ho tot una vegada més, arribaré on arribaré, no ho sé, però jo hi posaré tot el que tinc, per començar, aquest mes de juliol, vull fer 500km.

Tenir un objectiu d’aquesta envergadura va més enllà d’un repte esportiu, cal una relació amb un mateix molt especial i un grau de compromís molt gran. Es un acte totalment egoista i que no transcendeix absolutament en res, només en les pròpies expectatives, que si haig de ser sincer, no són gaire elevades.

Però ho intentaré, 7 anys després. A per la triple corona, ara si.

 

REFLEXIONS POST BACKYARD

 

Ha passat només un dia des de la Backyard i el meu cap està ple de coses que tenia ganes de compartir.

Jo crec que el que em va passar es que no vaig tenir prou ganes de lluitar-la, jo sé que puc fer molts més quilòmetres, 134 tampoc son tants i moltes vegades he sobrepassat aquesta distància i amb menys temps. També sé i que una vegada el cap et diu que prou, al cos encara li queda moooolta energia. El que passa es que sobrepassar aquest punt té conseqüències, estar quinze dies o mes per recuperar, estar al llindar de fer-se mal o directament lesionar-se. Aquestes conseqüències ara mateix no estic disposat a assumir-les, el meu objectiu es tornar a Grecia al setembre i guanyar una Backyard no entra als meus plans.

Si que es veritat que a priori anava a per totes, o això creia, perquè una vegada van començar a venir maldades, vaig rendir-me a la primera. Lo del bassó ho hagués pogut gestionar diferent, ho sé, però va ser l’excusa perfecta per abandonar. Varis corredors em van dir que em donaven com a favorit, no sé quina fama dec tenir, però en aquest cas en van ben equivocar.

També es veritat que els altres dos corredors que van quedar a la volta 18 se’ls veia forts i amb ganes d’arribar fins al final. Jo ho hagués fet diferent, corrent junts a cada volta, esperant-nos si cal, xerrant, compartint...però em vaig trobar dos corredors amb ganes de guerra, cada un al seu aire, sense interactuar gaire i jo no ho veig així, ep! no es una critica, es una altre manera de veure-ho.

Per a mi el córrer es molt més que una marca o una posició, sempre ho he dit, i d’aquesta cursa valoro molt més totes les hores que vaig estar amb tots els corredors, les xerrades, els comentaris, les pauses, les mirades i els silencis i la germanor que no pas haver-m’hi deixat la pell.

I també, com no, donar les gràcies a la Fina, em va fer una assistència professional, em va fer arròs, té, bocates, em va anar a comprar vichy i va estar amb mi tota la nit. Es un sol de noia i sense ella no sóc res.

I ja està, demà reinicio els entrenaments i a veure si puc anar sumant i incrementant quilòmetres setmana a setmana. L’Spartathlon m'espera!

BACKYARD ULTRA DE TERRA ENDINS

 

Tercera vegada que participo en una Backyard el funcionament de la qual es molt senzill: donar una volta a un circuit de 6’7 km cada hora. En principi pot semblar fàcil, però amb el pas de les hores es va complicant. Guanya quan només en queda un.

La gent del club atlètic natació Torelló ens han preparar un recorregut molt maco, al costat del riu, i molt variat; caminets, asfalt, alguna rampa, una mica de tot i molt distret.

Sortim 80 corredors a les 9 del matí i apali, a donar voltes. L’ambient es festiu i distès i mica en mica els corredors es van auto eliminant. Jo vaig amb l’objectiu d’anar mica en mica. Primer superar la meva marca de 15 voltes, després arribar a 20 i després si pot ser a 24, però falta molt i s’ha d’anar volta a volta, menjant i bevent i guardant sempre una mica.

Faig una volta amb el gran Oriol Antolí, que es l’estrella invitada, un tio que es capaç d’estar quatre dies donant voltes a una Backyard, em deixa impressionat quan parla de la quarta i la cinquena nit sense dormir, o fent micro sons de 5 minuts...mare meva!

De moment  vaig bé, m’adono que si vaig molt lent se’m carreguen els tibials i a partir de la sisena volta li dono una mica més de gas i la cosa millora. Fa calor al sol, però a l’ombra s’està bé. Vaig fent, ara parlant amb un, ara parlant amb un altre.

Arriba la nit i ja només quedem 7 corredors, jo vaig bé, he arribat a la quinzena volta i encara en faig un parell mes. La primera part del recorregut es ple de pedres i vaig molt incòmode, molt atent a no caure, no m’hi veig gairebé. La segona part es mes rodadora i vaig lleuger per l’asfalt, tot i que hi ha alguna pujada que deunidó.

A la volta 18 ja només quedem tres corredors, però m’adono que els altres dos no tenen pas intenció de plegar, jo vaig bastant sencer i només tinc ganes de que es faci de dia. Volta 19 i em començo a notar el bessó, el que em vaig fer un trencament fa només 15 dies. A la volta 20 ja surto tocat i el bessó no em deixa córrer i camino més que no pas corro i faig tota la volta mig coix, i arribo a només un minut de tornar a sortir.

I res, aquí ho deixo, amb 20 voltes i 134km que no està gens malament.

Felicitats al CANT, una prova collonuda i amb molt de futur i felicitar al guanyador, un nanu que venia a fer 10 voltes i va i guanya amb 28.

 

MATXOS

 

Tercer any consecutiu que corro aquesta cursa, però aquesta vegada en la seva versió més curta, que tampoc es tan curta, 48km donen per molt. I crec que vaig encertar, perquè últimament, per temes laborals, no he pogut entrenar tot el que voldria, però la veritat es que em vaig trobar molt bé i tot va anar rodó.

Sortida a les sis del matí, i això semblen els Sant Fermins...mare meva, jo agafo un ritmillu i putruc putruc anar fent, abans de pujar al Puigsacalm ja em desvio cap al coll de Bracons, deixo les aglomeracions i a partir d’aquí aniré pràcticament sol, gaudint dels silencis dels boscos i d’aquesta primavera tan espectacular. Dosificant, corrent de manera controlada i regulant, buscant aquell punt de satisfacció/rendiment que tan costa de trobar.

Però estic corrent bé, fort al pla i a les pujades, i prudent a les baixades, com sempre vaja. Aquesta nit he descansat bé, zero pressió, zero nervis, i avui a gaudir del córrer i de la natura. Estic satisfet del que faig i com ho faig i sabent que estic on vull ser i fent el que faig, no puc demanar més.

Em passa un noi i es gira, em diu que ha llegit el meu llibre i que per culpa meva està fent el que fa, li agraeixo i això em dóna un plus de força i motivació.

Quilòmetres de puja i baixa però molts llocs corribles, gestiono el cansament i el desgast físic perfectament, hidratant-me i menjant quan cal. Tot rutlla perquè sé com fer-ho.

La part final una mica pesada, per trobar-me els corredors de la cursa de 25km i haver d’anar esquivant, però vaja, tampoc es un problema molt gran. Fa calor, molta calor, però això ho porto bé. Si fa quinze dies em queixava de la pluja, el vent i el fred, ara no em queixaré del sol, nooo, sóc un putu lagartu!

I ja està. Arribada amb 6hores 39minuts. Molt bé, bastant sencer i muscularment amb les potes relativament fresques. Molt agraït als matxos, un any més participant d’aquesta gran festa. Gràcies!

 

100km de L'Ardèche

 

Tercera vegada que vinc a l’Ardèche, primer a fer l’ultra de 222km que no vaig acabar, després a fer les 100 milles que tan bé en van anar i vaig completar en 20h, i ara els100km, que s’han quedat en la meitat.

 Bueno, es el que hi ha, no sempre les coses surten com esperàvem. Son varis els factors que van desencadenar el resultat, però sobretot va ser un procés mental: la previsió meteorològica era dolentíssima, pluja i vent i jo amb aquestes condicions sóc molt vulnerable, ho sé, de seguida agafo fred i se’m llaguen els peus i em general em dóna molt mal rotllo, no m’agrada mullar-me! Això va fer que els dies previs ja no estigués convençut i els pensaments van anar modulant un estat físic i anímic que no era òptim. Per córrer 100km hi has de posar alguna cosa més que entrenament i ganes, hi has de posar il·lusió, convenciment, tenacitat, i sobretot creure en tu encara que les circumstàncies et siguin desfavorables.

I vaig fallar, la pluja em va condicionar tant que va acabar essent determinat i tot ho vaig cuinar a dins el meu cap.

La sortida m’enganxa sense saber que fer: si córrer només 5km o 20km o directament no sortir. Males sensacions ja des de el principi, vent, pluja...no tinc clar fins a on arribaré i malgrat que tinc en Mia que m’ajuda anant al meu costat amb la bici, no ho veig clar. A partir del km 25 ja vaig rostit, moll i sense ganes i al km 28  giro cua i decideixo tornar. Faré almenys un entrenament de 50km i a veure si salvem el dia...

I res, això vaig fer, córrer una bona tirada i ja està. També es veritat que 100km es una distància que conec prou bé però que vaig subestimar una mica, i no, això no es pot fer mai, i també estic pendent d’altres problemes físics i de salut que vaig arrossegant de fa temps i que tampoc hi ajuden.

No sento que això sigui un fracàs, ni molt menys, són coses que passen i que passaran, no som perfectes, ni robots...

En fi, seguim.  

 

MARATONS

MARATÓ DE BARCELONA 2007 3'59

 

MARATÓ DE ZURICH 2008 3'36

MARATÓ DE FLORÈNCIA 2009 3'21

MARATÓ DE DONOSTI 2010 XXX

MARATÓ DE BARCELONA 2014 3'10

MARATÓ DE BARCELONA 2015 3'03

MARATÓ DE BARCELONA 2016 2'10

MARATÓ DE BARCELONA 2017 3'16

MARATÓ DE BARCELONA 2018 3'05

MARATÓ DE SEVILLA 2024 3'15

MARATÓ DE CASTELLÓ 2024 3'23