temes

24 d’abr. 2021

EL TAST

 



I avui, un 10k, vinga va, encara que sé que no estic en el meu millor moment, però farem el que podrem. El Tast de la Mitja, una cursa poligonera i més aviat lletjota, però amb les actuals circumstàncies no es pot demanar més.

Només d’escalfar ja em noto buit, després de rodar mitja hora faig quatre rectes i les sensacions son horribles, de fet, fa tres dies que vaig passar una gastroenteritis molt forta i encara estic tou.

El dimarts, quan vaig acabar l’entrenament amb el grup de fanàtik, a l’arribar a casa, vaig tenir una diarrea descontrolada i uns espasmes a l’abdomen, que em vaig acollonir. Amb les hores la cosa no millorava i vaig acabar a urgències, enxufat al suero i medicació. Vaig quedar planxat, deshidratat i fet mistos. A les tres de la nit em van deixar marxar a casa, una mica millor però amb un rebombori als budells que allò semblava un ramat de gripaus famèlics.

En fi, coses que passen. Així que avui corrent a 4’ i pico i encara gràcies. Sortint des de  l’últim calaix, amb els populars populars, i sabent que es tracta de córrer, a les dures i a les madures, ja vindran temps millors.

Jo no he sigut mai ràpid però al final 41:59, sense patir gaire, un temps de merda però ja m’està bé, s’ha de saber estar amb tot el que hi ha i a tot arreu, i per tot el que estic entrenant corrent últimament es suficient.

 


 

11 d’abr. 2021

VERTICAL SOBREPUNY


Ja sé que un quilòmetre vertical no entra dins la preparació d’un triatló, però vaja, a mi no em ve d’aquí. Es tracta de passar-ho bé i no prendre-s’ho gaire seriosament, al capdavall, és esport, res important, i el que no vull es haver d’estar-me’n de fer el que em ve de gust.

M’encanten aquestes curses explosives, posar el motor a màxima revolució i intentar no entrar a la zona vermella, regulant, però sempre al màxim del que un pot donar.

Pujada al cim del Sobrepuny des de la Nou de Berguedà, 800 metres positius en 3’5 km, no es que sigui molt, n’he fet d’altres de mes llargs i mes drets, però per no haver-ho entrenat gairebé, ja està bé. Aquesta cursa ja hi estava apuntat l’any passat però al final es va suspendre, com moltes d’altres vaja, de fet, fa més d’un any de la ultima cursa i la veritat es que ja en tenia ganes.

Sortim de quatre en quatre però bastant seguits, això fa que pel corriol estret de pujada es faci algun tap, corredors més ràpids que han d’anar passant gent i de més lents que els empenyen pel darrere.

Una boira i molta humitat conforme ens anem acostant al cim, les cames en cremen i me les noto carregades de la ultima tirada llarga de fa tan sols quatre dies, el cor que sembla que hagi d’explotar i la suor que em regalima per la cara, m’encanta.

Al final 42:20, i 6è de categoria màster, un temps discret però sabent que encara puc rascar uns minuts. Si tot va bé, d’aquí un mes tornaré al KV de Barruera, a veure si ho preparo una mica, però sense descuidar el putu ironman de finals de Maig que ja se’m està fent pesat, tanta bici i tant nedar...gas!






17 de març 2021

TRI OLIMPIC

 


Avui he fet un triatló olímpic, pim pam. La intenció es nedar 1500m, 40km de bici i 10k corrent, tot seguit, és a dir, una cosa darrere l’altre...

A les deu del matí ja estic nedant a la piscina i m’he deixat la bici i les coses per córrer preparat al cotxe. Nedo al costat de dos triatletes, un per banda, que van a tota hòstia, però vaja, jo anar fent. Em noto els braços carregats dels 5000m nedats d’ahir, però tot i així em surt una mitja de 1:54 els 100m, 28minuts. Bueno ja està bé.

Surto esperitat de l’aigua i faig una transició el més ràpida que puc, però entre canviar-me i anar a buscar els cotxe, la bici, les cales i tot plegat hi estic més de 7 minuts. Començo a pedalar amb ganes, fot un fred que deu n’hi dó, el sol tapat de núvols i 8 graus només.

Trio una ruta fàcil i planeta, vaig improvisant carreteres per quadrar 40km exactes. Les cames em cremen però per dins estic enfredorat de l’aigua.

A mitja alçada de la carretera de Santa Eugènia em passa un camió carregat de porcs a pocs metres, la mare que el va parir! I poc després un hundai blanc em passa a un pam. Cagomlaputa si l’enganxo li rebento el cap!

Va David, no t’estressis i tira palante. Lateral de la C­-17 amunt, i avall. Amunt i avall, voltes per Vic sud i això ja ho tinc.1h 27m i una mitja de gairebé 28 km/h. Prou bé, tret del susto amb els cotxes i el putu camió.

Una altre transició lenta, 5 minuts ben bons. Quant baixo de la bici tinc els peus glaçats, em poso les bambes i ara vé quant el maten... collons que es dur això! Entre els peus freds i les cames de fusta vaig molt encarcarat. Intento córrer a ritme però no tinc cames. Vaja, això de les transicions al triatló ja ho té això, així que paciència i mica en mica. Em noto el bessó que fa dies que em demana l’hora, i el taló que també em molesta, però faig els 10km bastant còmode. No em complico la vida i faig 5km d’anar i cinc de tornar pel mateix lloc, i em surten 48 minuts i escaig, a un ritme de 4:49.

Total: bé, content, ha sortit més o menys com tenia planejat.

Conclusions: el triatló és més que la suma de tres esports, les transicions són molt importants i s’han d’entrenar també.

Vinga va, seguim aprenent i experimentant, això es divertidíssim,

 gas a la burra!






10 de març 2021

TRIATLÓ

 

Aquest matí a la piscina, he sentit per fi que fluïa amb l’aigua, porto des de l’Octubre picant pedra, metres i metres nedant i tot just avui he notat que estava guanyant una mica, només una mica, però suficient per no sentir que estic en un lloc hostil, amb la respiració entretallada i el cos fred. Dos minuts al cent metres, 20 als 1000, i no surto d’aquí, però almenys ara vaig còmode.

De fet avui, havia d’anar a nedar al mar, però una invasió de meduses que ha entrat amb la llevantada, a tot el litoral, m’ha fet avortar. No passa res, un altre dia.

I es que entrenar un triatló es francament difícil. Sempre dic que jo no sóc ciclista, ni nedador, ni encara menys triatleta, jo sóc corredor, però ves per on amb les meves circumstàncies actuals em veig abocat a diversificar els entrenaments. Si no puc córrer gaire, doncs a pedalar i a nedar, i així he arribat fins aquí, vet aquí...

Demà toca tirada llarga amb la bici, a veure si puc fer mes de 150km. I demà passat a córrer una mica, intentar agafar ritme de creuer amb el cansament acumulat, i després a nedar, i després tornem a començar amb la bici, i córrer, i nedar...

Per la setmana que ve, tinc pensats uns entrenaments molt engrescadors, ja que la cosa dóna per molt i la veritat es que m’ho estic passant super bé. No en tinc ni puta idea, entreno per sensacions, sense mètode ni programa, a la brava, com sempre he fet, amb els meus errors i els meus encerts i això encara em motiva més. 

A tothom que li explicat que estava entrenant per fer un ironman m’ha fet la mateixa reflexió: tu rai, que estàs acostumat a la llarga distància...Si si, es veritat, però també sé que no regalen res, que s’ha d’entrenar molt i posar-hi quelcom més que voluntat; focalitzar l’objectiu, passió, i sobretot grans dosis d’entusiasme.

I amb aquestes estic, cada dia, aprenent molt i tossut com sempre.

Va!

8 de març 2021

AIXÍ ANEM...


 

Tot va començar a finals d’estiu amb un mal d’esquena mentre dormia, un mal punyent a la zona baixa que em despertava per la nit, de dia anava fent però amb molèsties. Vaig començar un reguitzell de visites mèdiques...capçalera, traumatòleg, rx, ressonància, anàlisis, reumatòleg...més ressonàncies, anàlisis...entre mig de tot això em van dir: “em de descartar un tumor o una infecció”... total, que amb tot això del covid, encara estic pendent d’un diagnòstic definitiu.

De mentre jo vaig entrenant, tot el que em deixa l’esquena i totes les molèsties associades, el peu, el genoll... perquè pel que sembla, pot ser un procés inflamatori d’una malaltia reumàtica,  

I tant es així que des de el u de gener no he parat ni un sol dia i molts doblo entrenament, i ja posats, m’he proposat no fer-ho durant un any. Em refereixo a entrenar de córrer, bicicleta btt i de carretera, nedar, i si no, mínim una hora de treball de força o simplement caminar. De fet, al rellotge esportiu que porto, hi trobo a faltar moltes activitats que realitzo i que no comptabilitzo com a entrenament com ara: “cortar leña”, “ir a buscar una bala de paja i descargarla a mano” o bé “arreglar las pezuñas al burro” que també cansen i et posen fort, en fi, tot suma....

Així que cada dia pujo una activitat a l’strava, o dues, i em motivo amb el dia a dia. També m’he inscrit a un ironman, mira tú, porto molts anys volent fer-lo  i ara em veig amb cor, ja veurem si tot plegat es pot materialitzar. Perquè la veritat es que trobo a faltar posar-me un pitrall, doncs ja fa un any de la última cursa. En aquest cas, serà diferent, només vaig fer un half fa deu anys i em va semblar una cosa molt difícil d’entrenar i ara, i amb poc temps, m’haig de posar les piles i nedar i pedalar com un cabró, córrer poquet, de moment.

També he començat a fer dieta, prendre suplements i coses d’aquestes, a partir dels cinquanta s’ha de fer un pas més, si no, et quedes enrere.

Entre mig de tot això he passat el covid, totalment asimptomàtic, i així estem, trampejant problemes de salut però amb ganes d’esport i competició, conscient que he començat una nova etapa i que no sé on em portarà. Més o menys com tothom, vaja, sortejant aquests temps estranys que ens han tocat viure.

Salut!

 


13 de des. 2020

MUNTANYOLA


 

Ens agradi o no, Muntanyola no es un poble “normal”, i no ho dic en sentit negatiu, però si que es veritat que pateix problemes que altres pobles no tenen. El seu format d’urbanització té els seus avantatges i els seus inconvenients i per molt que ens esforcem i en “Peyu” digui el que digui, sempre serà el que és.

Ara bé, està a les nostres mans convertir el nostre “poble” en un lloc més agradable per viure-hi.

  Un dels problemes associats a aquest format, a les parcel·les i terrenys de grans dimensions, són els gossos. Segurament estareu d’acord amb mi en que el gossos, així en general, representen una molèstia o directament un greu problema.

Des de gossos abandonats provinents d’altres municipis, a lladrucs insistents a tot hora, passant per gossos voltant pels carrers, de nit i de dia, soroll i crits arreu...

A un gos se li pot ensenyar gairebé qualsevol cosa, a buscar droga, explosius o tofònes, a guiar una persona invident o a menar un ramat d’ovelles. Es igual, la seva intel·ligència està més que contrastada i a través d’una bona educació pot esdevenir un ser increïblement eficaç i eficient en la seva tasca, i pot ser, a més, un animal que ens acompanyi i ens faci la nostra existència, i la seva, molt millor.

Els gossos de Muntanyola sembla que la seva única finalitat a la vida sigui bordar. Bordar a tota hora. Sense cap mena d’estímul ni educació, es l’únic que saben fer.

Passejar pels carrers de Muntanyola es converteix en un veritable repte per les nostres orelles, els lladrucs es succeeixen d’una casa a l’altre, amb un, dos, tres o més gossos a cada una. Viure aquí s’ha convertit en un suplici, cada dia sentir a bordar cents de gossos, el del veí i el de més enllà. Contaminació acústica en diuen, migdiades frustrades i nits d’estiu insuportables...una situació totalment impensable en una ciutat com Vic, per exemple, i ja no parlo de països com Holanda o Bèlgica...

Amb tot, molts veïns i propietaris d’aquests animals, veuen la situació com a “normal”, cony! Que fan els gossos? Bordar, no?

Doncs no. A mi m’agradaria que Muntanyola fes un pas endavant, que es convertís en un lloc agradable i on el respecte i la llibertat al silenci sigues prioritària.

Jo no sé quina és la solució a aquest problema, francament. Les sancions i les prohibicions poden ser un camí, però crec més adient pedagogia i educació. Des de l’ajuntament cal ser valent i encarar el problema. Em consta que hi està treballant, però queda encara un llarg camí per recórrer. Per una societat més moderna i civilitzada.

Com he sentit a dir per les xarxes, d'una persona molt compromesa: tenir animals no et converteix en millor persona, cuidar-los i educar-los si.

 

  

 

25 d’oct. 2020

UN ANY SENSE CURSES

Un any sense curses, així ha estat i serà el 2020, tret de la cursa de Llançà i la dos turons de Moià, la mitja de Granollers... i res més.
 Estava inscrit a l’ultra del Montseny, als Matxos, al kv+ de Barruera, a la Quebrantahuesos...i moltes més, i més recentment al trail de Llèmena, que tampoc ha pogut ser. 
De fet, quasi que m’han fet un favor, perquè ara mateix, només vaig a córrer un dia a la setmana i encara gràcies, perquè l’endemà no puc quasi ni caminar. Porto arrossegant una fascitis al peu que m’està matant, tots aquests mesos em deixava fer però amb molèsties, fins que ja arribat el moment de parar i a veure com ho trampejo.
 No passa res, he sortit de moltíssimes lesions i aquesta en serà una més. Sé del cert que tornaré a córrer, però ara toca això. 
Per fer-me passar la pena m’he comprat una bici de muntanya i estic gaudint com mai, surto quasi bé cada dia a descobrir camins, corriols, i a perdre’m per aquests mons de Déu, ni gps, ni rutes, ni hòsties, el que surti... i la veritat es que disfruto moltíssim.
 I també vaig a nedar, piscina amunt, piscina avall, fins que el cor em diu prou, vet aquí la meva vida esportiva... 
Perquè, si haig de ser sincer, això de córrer amb mascareta i amb tots aquests protocols de seguretat no em ve gens de gust. Gens. Tot això que estem vivint actualment amb la merda del covid dels collons, no ho porto gaire bé, la veritat, i tota aquesta parafarnàlia a mi em va una mica gran. 
El món de l’esport i en el meu cas, el popular,  crec  que ha canviat i canviarà, o directament desapareixerà, però a mi ara mateix ja m’està bé. Van passant els dies, les setmanes, i els mesos i això cada vegada s’embolica més i no hi veig futur. La nova subnormalitat acabarà essent normal, però s’emportarà per davant moltes coses, entre elles, les curses...que hi farem...

22 d’ag. 2020

30 ANYS


Aquest estiu ha fet trenta anys que vaig entrar al cos de bombers de la Generalitat de Catalunya, bé, de fet ja portava quatre campanyes forestals, així que podria dir que en fa gairebé trenta quatre.
Aquesta es una professió que amb els anys, t’acaba agradant, és veritat. Jo no sóc bomber per vocació, simplement la vida m’hi va portar, i ara, després de tots aquests anys, puc estar agraït per haver tingut la sort de ser-ho.
Corria l’any 1986, quan amb 18 anys només, vaig tenir el meu primer contacte amb els camions vermells. Recordo la primera guàrdia anar a un foc forestal pels voltants de Montserrat i arribar a casa a les tres de la matinada, fet una merda i amb pudor de fum, vaig pensar que allò prometia...
Perquè desprès d’aquella primera sortida en van venir moltes més, moltísimes. També hi van haver estius més amables, però en general treballàvem bastant, i si no era apagant foc ho fèiem en les tasques de manteniment del parc.

A l’any 1990 ja vaig entrar com a professional, interí, però amb la responsabilitat d’estar cobrint una plaça de Bomber, al parc de Torelló, que en aquells temps era de mínims dos bombers per guàrdia. Recordo aquella època com d’aprenentatge però realment, al ser un parc petit, teníem poques sortides.

A l’any 1992, després de tornar a fer les oposicions, ja vaig entrar de funcionari, oposicions que no tenen res a veure amb les que es fan actualment, tot s’ha de dir. La meva destinació va ser el parc de Mollet del Vallès, però com que el parc encara s’havia de construir, vam anar a parar provisionalment al parc de Granollers.
D’aquella època també en guardo molts bons records, d’aquells anys però, la majoria de bombers actualment estan jubilats. Hi vaig estar tres anys, jo, i tota la plantilla del parc de Mollet. Recordo sobretot l’estiu de l’any 1994, que va cremar mig Catalunya, on ens vàrem enfrontar al caos absolut durant  molts dies, vam viure moltes situacions de perill i vam treballar com mai. També recordo molts serveis d’accidents de trànsit a les autopistes, molts focs d’indústria i en general, treballar amb mitjans i eines molt precàries.

Vam estrenar el parc de Mollet en situació encara més precària, però amb la il·lusió de ser una plantilla jove i enèrgica. Podria explicar molts i molts serveis, tinc molts records de sortides a foc d’habitatge i d’accidents, industries...una mica de tot però en general era una feina més “urbana”. Excepte l’any 1998, on la campanya forestal va tornar a ser desastrosa.
I per sempre més, cada any quan arriba l’estiu, recordo aquests dos anys: el 94 i el 98, perquè sempre  he pensat que allò es pot tornar a repetir i crec sincerament que serà molt més catastròfic i aquest cop, definitiu. Però no em pertoca a mi fer anàlisis ni prediccions, es només una sensació, que els que vam viure aquests focs, crec que tots tenim.
Pels volts de l’any 2000, ja no ho recordo, ja vaig anar al parc de Vic, que es on estic actualment. Aquí la feina es una mica més “rural”, en el sentit que fem més serveis en entorns naturals, recerques de persones perdudes  boletaires i demés,  rescat d’animals, etc, però sense descuidar la part mes cosmopolita de carreteres i polígons industrials de la comarca d’Osona.
Jo crec que a Vic, el problema que tenim ara mateix, es l’envelliment de la plantilla, ens hem fet grans i no hi ha hagut canvi generacional, però no entraré en temes polítics, es el que hi ha...
Tots aquests anys m’han servit per aprendre alguna cosa en quan a seguretat i prevenció, a donar un cop de mà als demés i ajudar sempre que es pugui, perquè si alguna cosa bona té aquesta feina, es la certesa de que sempre anem a ajudar als altres, sempre. Potser la part més difícil es la de la convivència; les guàrdies son molt llargues i s’han de compartir moments de tota mena, de treball i de descans, àpats etc...
De finals dels 90 i principis del 2000, recordo molt tots els serveis d’accidents de trànsit, que eren moltíssims. Els caps de setmana sortíem tres, quatre, set, deu vegades, moltes de nit, sobretot dissabte a la nit. Ara això ha canviat una mica, d’accidents n’hi han i n’hi hauran, però res a veure amb aquella època.

Per ser bomber no fa falta res en especial, jo diria que qualsevol pot ser-ho, no és una feina com una altre, això no, però, lluny dels tòpics i dels estereotips, qualsevol amb interès pot desenvolupar-la.  
A mi m’agraden tots els serveis i de moment, encara no em fa mandra anar-hi, però si que es veritat que alguna vegada he passat por, por de veritat, i tantes d’altres que recordo i recordaré sempre. Recordo la vegada que vàrem bolcar el camió de bombers, (crònica AQUÍ), o aquell servei en que un camió va caure a la via i una mica més i ens atropella el tren, l’atemptat a la caserna de la guàrdia civil de Vic, atrapaments  a foc forestal on has de marxar cames ajudeu-me, naus industrials cremant amb virulència, industries de dissolvents, transformadors... jo que sé, una mica de tot...
Estic preparant un llibre amb totes les vivències de tots aquests anys, i els que em queden encara, i que quan em jubili, espero publicar, de moment això es tot, gràcies i a per trenta anys més...

AQUÍ, una crònica, AQUÍ una altre,

I aquí quatre fotos








16 d’ag. 2020

SEMPRE CORRENT



Des de la ultima cursa, ara fa mig any, han passat moltes coses, però, esportivament parlant potser no tantes. Després de moltes setmanes amb una tendinitis al rotulià de la que que ja em pensava que no en sortiria, després d’un esquinç al turmell (el 158è) molt fort, i després de dies i dies de sortir a córrer poc i malament, sembla que la cosa es va posant al seu lloc. 


Avui per fi m’he tornat a sentir corredor, he aconseguit encadenar tres dies seguits, amb algun ritme una mica viu i amb distàncies una mica decents. Mentre corria recordava tot el que aquesta activitat m’ha aportat al llarg d’aquests últims anys, els moments tan intensos i la gran satisfacció personal que ha esdevingut. Sobretot recordava les curses d’ultradistància, les hores i hores en solitud per la muntanya o la concentració en una pista d’atletisme, les llarguíssimes carreteres gregues i tota la preparació i els mils de quilòmetres corrent damunt les meves cames.
 I es que ho trobava a faltar. Ho trobo a faltar. Trobo a faltar posar el cor a mil i les cames dures, la respiració entretallada i les hores compartides amb el meu altre jo, el que corre, el de debò. 
Trobo a faltar fer projectes, cada vegada més difícils i més llargs i repetir els que ja he fet, córrer maratons com qui es menja un entrepà, un dia i un altre, sense fi, sempre corrent. 
Sentir-me invencible i saber que puc, sempre corrent! 
Perquè, tot i que avui he sentit quelcom semblant , crec que tot això s’acaba, han arribat les rebaixes.
 He superat un munt de lesions: esquinços als turmells, inflamació de la banda iliotibial, pubàlgia, tendinitis rotuliana, fascitis plantar, tendosinovitis al tibial anterior, trencaments musculars varis, síndrome del piramidal, pinçament del menisc, ciàtica, artrosis...jo que sé, el normal suposo, per un corredor indisciplinat , sense programa, ni entrenador, sense seny, tot passió. 

 I amb aquestes estic, intentant tornar a sentir-me corredor, perquè és el que sóc. Ja camino, i vaig en bici, i també nedo, i ho gaudeixo, però avui m’he adonat que no puc lluitar contra una força sobrenatural que s’apodera de mi, que em fa sentir com cap altre cosa que faig. 


Seguiré corrent tot el que pugui, perquè jo no sóc de guardar cartílag, sempre he pensat que s’ha de viure el moment, ara i aquí. 

Sóc un putu Forest Gump, coix i encarcarat, seguiré corrent..






7 d’ag. 2020

DONKEY ART






24 de jul. 2020

GUARDIA CIVIL



L’altre dia, mentre estava fent una excursió pel Pirineu Aragonès, vaig rebre una trucada de l’Ajuntament de Muntanyola. La noia, molt amable i cordial, tot s’ha de dir, em va explicar que la guàrdia civil havia estat al poble  (per altres temes) i havien vist la burra, que ara mateix està en unes feixes al costat de l’ajuntament i que buscaven al propietari. El tema, es que havien vist que tenia moltes mosques i una ferida al morro que n’estava plena també, i que avisessin a l’amo que allò no podia ser.

La veritat, aquesta no me l’esperava.

Després de 26 anys cuidant la burra, hiverns i estius, bales amunt bales avall, fer  tancats, veterinaris, abeuradors glaçats, nevades i passar problemes de tota mena i sempre sempre al peu del canó. Mai li ha faltat de res, mai. Em considero un defensor dels animals, els cuido i els estimo, pateixo per ells i intento donar’els-hi una vida digne de ser viscuda, encara que sigui una vida de ruc o una vida de gos.

I ara venen els putus piolins a donar-me lliçons de com cuidar els animals, i una merda!

Es veu que la sensibilitat dels agents del Seprona es extremadament  misericordiosa, ells vetllen pel benestar animal d’una manera intensa i amb una sensibilitat caritativa exquisida.
Tothom que hagi tingut bestiar sabrà que les mosques son molt emprenyadores, una petita ferida es converteix en una de gran i els hi ocasiona molt mal estar. Tanmateix és un problema de difícil solució, hi ha productes de tota mena, ungüents, pomades i remeis casolans i els faig servir tots, però ostia, que només he marxat una setmana!


Això no és una critica a l’ajuntament de Muntanyola, al contrari, de fet, me la deixen tenir en uns terrenys de la seva propietat i en aquest sentit els hi estic agraït. També es veritat que hi ha propietaris d’animals molt desgraciats, que fa falta algú que ho vetlli, perquè amb la responsabilitat individual potser no n’hi ha prou, però francament, aquesta amonestació per part de qui ho ha fet, crec que no me la mereixo.

8 de maig 2020

TORNEM-HI



No parlaré del que se suposa que hauria de parlar, aquests dies ja vaig prou saturat del tema i ha arribat un moment en que ja no vull sentir res més. He acabat fins els collons d’escoltar bajanades, a les xarxes socials, a la tv i arreu, d’epidemiòlegs de pa sucat amb oli, de mascaretes així o aixà, de polis de balcó, de virus, xinos,  confinament, i sobretot, de polítics. Tothom té una opinió i tothom encara la situació com sap i pot, i no seré jo que critiqui ni jutgi a ningú.
Quan va començar tot això i ens van confinar, jo vaig seguir corrent cada dia, és veritat. Tinc un corriol a la porta de casa que no hi passa gairebé mai ningú, alguna bicicleta el cap de setmana i prou. Baixava fins a baix el torrent i tornar a pujar, trenta minutets com feia moltes altres vegades i avall... però en el fons, em sentia culpable i ho feia d’amagat i amb el cul apretat. Però també sabia, que els meus actes no perjudicaven a ningú directament, així que seguia desobeint. Córrer pel passadís o pujar escales interiors... ho sento però no. Si és pot córrer, es corre, i si no, doncs no, no passa res.

Així vaig anar fent fins que un dia em vaig fotre una girada al turmell d’aquelles que et deixen clavat, un mal agut i punyent que et diu clarament que t’has fet mal de veritat. Així que res, vaig haver de parar per força, vaig arribar a pensar que el karma havia actuat, fins i tot em va venir al cap aquella frase de “el pecat a fet forat” però no, no hi vull creure en aquestes coses, t’has fet mal i prou.
Però en les circumstàncies en que estàvem, vaig pensar que m’aniria bé parar una mica, des de la última cursa , fa tres mesos, que arrossegava un dolor al genoll d’una forta patacada, i entre les restriccions i tot plegat...tres setmanes de relax, de veure la tele i beure cervesa, i a veure que...
I bé, el turmell es va anar guarint, el morat i la inflamació va anar desapareixent fins que vaig poder tornar a córrer. Però el genoll seguia igual.
Al final una visita al fisio em va confirmar una tendinitis al rotulià, una lesió que no havia tingut mai i que atribueixo a la caiguda i als posteriors dos-cents i pico km amb bicicleta pocs dies després.
Aquest any tenia uns objectius esportius molt ambiciosos, volia fer una incursió al triatló de llarga distància, havia aconseguit tenir una continuïtat amb la natació i la bicicleta i tenia ganes de provar. Volia fer la copa catalana de curses verticals, fins i tot m’havia federat a la feec i a la fedme després de molts anys de no fer-ho. Estava inscrit a l’ultra Montseny, als Matxos, que es una cursa que fa molts anys que vull fer i per una cosa o altre cada any em quedo sense.  Havia d’anar a pedalar a la clàssica Quebrantahuesos, a córrer a l’olla... en fi, que tot això ara ha quedat en res.
Jo crec que aquest any no hi hauran curses, i ja veurem l’any que ve. El meu estat de forma és deplorable, però segur que no sóc l'únic, però vaja, que no passa res, estic tranquil i a l’espera. Surto cada dia a fer just vint minuts, a rodar suau amb la bici i sobretot a caminar, a gaudir d’aquesta magnífica primavera que, malgrat tot, estem tenint, mentre contemplo com el món se'n va a la merda.

Salut per tothom!

12 de març 2020

MUNTANYOLA-GIRONA, I TORNAR.



Tenia ganes de fer una bona tirada en bici, i com que les carreteres de la comarca ja me les conec totes, decideixo anar fins a Girona per tornar l’endemà. La ruta que escolleixo la vaig improvisant sobre la marxa, sense cap mes pretensió que sumar km i desnivell.
Surto a quarts de deu del matí de casa i fot un fred que pela, arribo a Vic que no em sento els peus ni les mans, però mica en mica el sol em va escalfant i em vaig recuperant. Vaig seguint tot el lateral de la C17 en direcció a Ripoll.
A l’alçada de Montesquiu em trobo els mossos i em diuen que no puc continuar, que giri a la Farga de Bebié. Vaja, no discutiré amb dos jovenets amb ulleres de sol i una pistola a la cintura, així que canvi de plans i torno cap a Sant Quirze per anar a buscar Besora, Vidrà i Collfred. Els que hagueu fet aquest coll en bici ja sabeu com les gasta, tot i que és pitjor per l’altre banda. Però amb paciència i anar fent es deixa fer.

Faig una parada per menjar una mica i gas cap a les Preses, tot baixada. Les cames van prou bé i en general tot va rutllant. A les Planes d’Hostoles giro cap a la vall de Llèmena, no hi ha ni una ànima enlloc, ni cotxes, ni tractors, ni persones ni res, el coronavirus ja s’ha carregat a tothom o què? Però de sobte torno a la civilització i arribo a Sant Gregori, ple de cotxes, semàfors i follón, i el mateix per travessar tot Girona. Arribo a casa la meva filla i allà em quedaré fins demà.
Al final sis hores i mitja per fer 140km i 2100+.Després de sopar, a quarts de deu, ja sóc al llit, estic petat.
L’endemà surto d’hora i em torno a barallar amb el trànsit de Girona, però de seguida enfilo la carretera cap a Santa Coloma. Em sento les cames carregades d’ahir i sobretot el cul, però que hi farem...
Deunidoret  les pujades que hi ha per aquí, collons però si vaig rustit!, quan m’adono d’això faig una parada per menjar i tornem-hi. A Sant Hilari m’equivoco de carretera i baixo fins a Arbúcies i per arribar fins a coll de Revell es un suplici. Mare meva quina pujada!
Em passen quaranta o cinquanta ciclistes d’un equip Alemany o Holandes, no sé ben bé, que van enxufadíssims i jo que faig el que puc, em sento buit d’energia però ja sé que arribat aquest punt, encara em queda molta corda.
Així que cap a Espinelves, Sant Julià, Vic, Santa Eulàlia i Muntanyola. 100 quikometrets més i 2100+, una mica més lents però va, que no estem tan malament, dimarts em queixava de que em trobava cansat i ara dos dies seguits de tralla. Tinc el cul com un tomàquet i les cames de fusta però estic molt satisfet.

Encara no sóc un ciclista?



9 de març 2020

MATAGALLS


Des d'aquelles primeres Matagalls-Vic, de fa més de vint i cinc anys, fins avui mateix, al Matagalls hi he pujat cents de vegades. Hi va haver una època, que hi anava dos o tres cops per setmana. Hi he estat amb neu, amb calor extrema, amb boira, fred, plovent, cansat, content, caminant, corrent, sol, amb multitud, per feina...de totes les maneres vaja.
 Es una muntanya propera, amable, coneguda, i que em queda a vint minuts de casa.

L’entrenament que he fet avui l’he fet moltíssimes vegades també; pujar al Matagalls des de  Collformic, baixar a sant Marçal per collpregon i tornar, uns 15km i 1300+.
 Ja fa temps que vaig deixar d’anotar els registres, perquè cada vegada em costa més, vaig més lent i més feixuc. La vegada que ho vaig fer més ràpid, amb dues hores pelades, però avui no és el cas, avui he pujat i baixat com he pogut, amb mal al genolls de l’ultima patacada i al peu, de la revinclada de fa dues o tres setmanes, ja no ho recordo. La qüestió es que, fisioteràpicament, vaig obrint fronts i costen molt de tancar, però també és veritat que he parat una estona i m’he pixat a la creu, (que espero abans no em mori, veure-la a fora del cim...)

No em queixo, poder fer-ho ja és molt, i en poder estar a la muntanya que estimo, saludar les vaques i fer una bona suada, ja en tinc prou i no necessito res més.
 Però d’aquí molt poc haig de córrer una ultra per aquí mateix, al Montseny, i no les tinc totes; últimament  em sento cansat, em fan mal les articulacions i les coses que fa només un parell d’anys  em semblaven fàcils, ara em semblen difícils.

A veure com anirà, de moment  vaig insistint, corrent , pedalant o nedant, i anar sumant, però molts dies acabo pensant que el que faig és desgastar-me més que no pas entrenar. Es una sensació molt estranya, perquè jo no he forçat mai tant com per acabar sobre-entrenat, de veritat que no. Tot el que he fet ho he fet sense cap mena de sacrifici ni esforç, tot ha fluït de manera natural i amb il·lusió, el motor de la motivació no era cap altre que jo mateix, quelcom que em sortia de dins, sense més.
Avui a Matagalls pensava en tot això, vet aquí.


Doncs això. 

1 de març 2020

CORRIOLS DE FOC, VALLFOGONA




Em vaig apuntar a aquesta cursa com a preparació de l’ ultra Montseny d’aquí un mes, 30 km i 1500+ per fer un bon entrenament i de pas conèixer Vallfogona del Ripollès, que no hi havia estat mai.
Fa quinze dies em vaig fer una revinclada al peu i no vaig poder anar a la mitja de Barcelona, així que tenia ganes de cursa. Sóc així jo, m’agrada córrer aquí i allà i si pot ser amb un pitrall al pit, doncs millor.
L’objectiu no es cap altre que gaudir del córrer una bona tirada, una marató ara mateix em sembla excessiu, i una mitja massa poc, trenta està bé, ni això ni allò.

Anant cap a la sortida parlo amb el gran Salvador Vilalta i coincidim en vàries coses, una; que tots dos defugim les grans curses comercials, amb catifa vermella a l’arribada i tota la fanfàrria, les curses casolanes i senzilles, sense grans pretensions (com aquesta) són les millors. L’altre, que el sol fet d’estar a la  línea de sortida ja és molt, i jo hi afegeixo que donar tota la volta i tornar a arribar ja es l’hòstia...

Així que res, sortida i gas a fons. Cursa molt corredora, sense gaires llocs tècnics, amb pistes amples i desnivells suaus, alguna pujadota també, però res de l’altre món.  Em trobo força bé, em molesta una mica el peu encara, però a part d’això tot al seu lloc. Vaig fent la goma amb algun corredor i alguna corredora, el de sempre, vaja...
Passen els quilòmetres i vaig fent, gaudint, sabedor que sóc un privilegiat  i amb tots els entrebancs que em vaig trobant últimament, encara sóc aquí, corrent, amunt, avall,incansable, m’encanta.
Al km 27 mes o menys, a l’ultima baixada, vaig pensant en tot el que he fet aquest matí, en com de satisfet que em sento i que la cosa no podia anar millor, ja ensumo l’arribada quan de sobte, m’enpuntego amb una pedra i surto volant per fer una aterriçada d’aquelles de campionat...
 La mare que ho va parir! quin mecu m’acabo de fotre, em fa molt mal el genoll, vull seguir corrent però no puc, paren varis corredors que m’ajuden i jo que em recargolo de dolor a terra, tant, que em marejo i tot.
Ostia santa!, una suor freda em recorre l’esquena i sóc conscient que m’he fet mal. Però mica en mica el dolor remet, començo a caminar coixejant primer, per continuar trotant, no sense mal, els tres últims quilòmetres fins a l’arribada.

Res, el genoll ben inflat i a veure demà, crec que no arribarà la sang al riu...

Doncs això, que si caic m’aixeco, i si em faig mal espero a guarir-me, si em lesiono, em recupero, una vegada i mil vegades, les que siguin, jo no em rendeixo mai, mai.


 Mai!







17 de febr. 2020

MITJA DE BARCELONA, MARATÓ DE CASTELLÓ I SANT MIQUEL DEL FAI




Vaig a donar a menjar a la burra i m’adono que hi ha el fil del tancat trencat, han netejat la línea elèctrica i les branques que han caigut l’han petat. Baixo per un petit marge, perdo l’equilibri i recolzo malament el peu, creeeck, sento una fiblada al dit gros i caic a terra. Una caiguda ben tonta que em deixa ben coix tota la tarda i l’endemà. 
Vaja, la mitja marató de Barcelona de Diumenge, a prendre pel sac...
Però no passa res, el Diumenge poso la tele i m’ho miro per TV3 i per l’ordinador miro la marató de Castelló que hi corre el meu fill Genís, als 10.000m.
Per un canal vaig veient com arriben els Keniates, els corredors de 1h 2m, els de 1h 6m els de 1h 10m i de tots els temps, i per l’altre veig la sortida d’en Genís i els seus companys corredors d’en Kipelio.
Molt emocionant tot plegat, veure arribar un munt d’amics i coneguts a la mitja de Barcelona i veure a en Genís a Castelló fer la seva millor marca i arribant quart, darrere els africans i amb un temps de 30:47. Molt content per ell i orgullós, si no pot córrer el pare, almenys el fill...

Després agafo la bici i m’arribo fins a Sant Miquel del Fai, passant per Sant Feliu de Codines i cap a Muntanyola altre vegada. 85km i 1300+.
No, no es el que volia, però si no es pot córrer, doncs a pedalar, a barallar-se amb el fred i un tap de boira a l’alçada de Tona primer, amb la caloreta del migdia després, amb cinc milions de motos que et passen arran, domingueros, pixapins, desaprensius i descerebrats varis... en fi... el ciclisme és infinitament més desagraït que el córrer, ho he dit sempre.

Doncs això. Farem el que podrem...

2 de febr. 2020

MITJA DE GRANOLLERS



Aquesta cursa l’he corregut  catorze vegades, que es diu aviat. Catorze anys, que no han sigut consecutius, a la línea de sortida d’una de les mitjes més multitudinàries que hi ha. Un munt de gent (sis mil, crec) fent el mateix, tots amb diferents expectatives però amb el mateix objectiu: completar una mitja marató, m’encanta...
Aquestes darreres setmanes he pogut entrenar bastant bé, vull dir que, malgrat tots els entrebancs i pals a les rodes que em vaig trobant pel camí, segueixo amb pas ferm i decidit, amb totes les meves limitacions però amb il·lusió i optimisme. Lluny queda aquelles mitjes de donar-ho tot, de córrer a ritmes impossibles (per a mi) i aguantar tot el que vingui, d’arriscar, de patir, d’arribar totalment buit i amb les cames de fusta. Ara es tracta de ser-hi, apretar només una mica i seguir gaudint del córrer un any més.

Aquesta vegada he comès l’error d’estrenar unes bambes el dia de la cursa, si, ja ho seee, això no s’ha de fer mai, però mira, m’hi vaig trobar tant bé només  de posar-me-les que vaig pensar que no passaria res. I si que ha passat...

Escalfem gairebé una hora amb l’Encarna, començem a ritme suau i progressivament anem pujant. Quatre rectes i cap a la sortida. Tot està al seu lloc i tinc l’optimisme que sempre m’acompanya abans de sortir en una cursa.
Però només de sortir, em comença a molestar la zona interior del peu, una mica més amunt del pont. Vaja, no passa res, abaixo el ritme i em poso entre 4´10 i 4’30 m/km, ara amunt ara avall. 
Les sensacions son bones, muscularment vaig bé però el peu cada vegada molesta més. Sense voler trobo que trepitjo per la zona exterior del peu, així no em fa tant mal. Passo el km cinc molt còmode, gaudint com sempre, d’una matinal esportiva  i atlètica.
Arribant a la Garriga, al Km 10 tinc ganes de deixar-ho estar, no vull que em passi com a la mitja de Ripoll, al Novembre passat, on em vaig fer mal, per burro i mesell. Però m’adono que arronsant una mica els dits del peu i trepitjant per fora, deixa de fer-me mal. 
I així arribo al km 15, corrent una mica de canto però mantenint el ritme.

Es el que hi ha, això no em frenarà, i aprofito la baixada dels últims quilòmetres per deixar anar les cames, allargar la gambada i fotra-li més gas, però el peu em fa un parell de punxades i ep!, poc a poc.
Arribo altre vegada al pavelló de Granollers relativament bé i marco un temps de 1h 32m 58s.
Bueno, no estem tant malament, pel que fa a entrenaments es el que podia sortir, m’hagués agradat baixar de 1h 30 però vist amb perspectiva reconec que he fet el que havia de fer, conservar i intentar no fer-me mal.
Repassant les dades a l’ordinador veig que malgrat tot vaig mantenir un ritme molt constant, tret del primer quilòmetre que el vaig fer a 4, els demés molt semblants.

Doncs res, aquí estic, amb una mitja més a les cames. Cada vegada costa més ser-hi, per això cada vegada estic més content i ho gaudeixo com un regal. Amb tot, ara mateix, després de fer una petita migdiada, em sento totalment destruït, desmuntat, desllorigat i fet merda...és el que té l’asfalt. I l’edad...
Granollers sempre estarà al meu calendari, una cursa que m'estimo i conec profundamet. Gràcies a tota l'organització i voluntaris.

D’aquí quinze dies, mitja marató de Barcelona.

Gas a la burra!

19 de gen. 2020

CURSA DOS TURONS, MOIÀ



Un altre diumenge de cursa, aquesta vegada a Moià, molt a la vora de casa, així que s’hi ha d’anar. Si alguna cosa he après aquesta vegada és que ja no recupero com abans, des de diumenge passat a Llançà, he sortit només dos dies: el dimecres un rodatge rapidet de 17 km, i el dijous 17 més una mica més lents, i res més. I avui m’he trobat cansat, sense gaires ganes de patir ni d’apretar.
Sortida a quarts de deu del mati per fer una mitja marató amb 1000m positius, amb un fred i un vent que pela, aquesta cursa l’he corregut moltes vegades, i quan es feia el canicros també, però aquesta any l’han canviat totalment, des de el recorregut fins al punt de sortida i arribada.

M’ha agradat força, un tipus de cursa que em va prou bé per la meva manera de córrer; sense gaires llocs tècnics, ràpida i corredora.
M’he trobat bé, llevat d’una molèstia al bessó que m’ha fet la guitza només de sortir, però al final ha aguantat. El peu, el turmell, el gluti...en fi, moltes parts del meu cos que no acaben de funcionar bé, i no em deixen córrer de manera fluïda i harmoniosa. Però tan és, això no em treu de gaudir igualment, m’adapto al terreny, als elements, a la distància, i a les meves pròpies limitacions...

I al final, una 42 ena posició i tercer de màster, amb un temps de 2h 9m.

Això doncs, ho dono per bo, sumo més que no pas resto, i vaig acumulant quilòmetres que ara mateix és el que m’interessa; tinc uns projectes esportius molt ambiciosos aquest any, i és possible que no hi arribi, però ho haig de provar, amb il·lusió i determinació, saltant entrebancs i esquivant davallades, físiques i anímiques, però aquí estic, amb l’actitud i  l’esperit que sempre m’empeny i fa que no em rendeixi mai.


Pròxima estació: mitja marató de Granollers, la que serà la meva 14 ena participació...gas a la burra!





Arxiu del blog