temes

23 d’ag. 2019

TORNEM-HI


Avui es d’aquells dies que recordaré molt de temps, un dia d’aquells que marquen un abans i un després, un dia especial. I no es el meu aniversari, ni  Nadal, ni festa major ni merdes d’aquestes, un dia qualsevol que em marca l’inici d’un nou cicle personal i esportiu.
 Pots comptar...collonades...
Avui he sigut capaç de córrer 25 km, pim pam, amb molèsties, però amb bastant dignitat. Des de la última revinclada al turmell que no aixecava el cap, periostitis, edema ossi...jo que sé... Nostre senyor, quan va repartir els peus al món, a mi em va tocar una merda de les grosses, uns peus de cartró amb turmells de goma-espuma, una porqueria que no em deixa ni aguantar-me dret, en fi, que hi farem...
Però aquí estic, amb forces renovades i disposat a córrer tot el pugui novament. No sé fins on arribaré, potser serà poca cosa, però encara no em rendeixo. He passat per tots els estats; des de la reconversió a ciclista fins a llençar la tovallola, però ara mateix, vull intentar ser el que era, o si més no acostar-m’hi.
Així que aviat, intentaré córrer en aquests propers tres mesos, la marató de la Rialp matxicots, el trail del Bisaura i la marató del Montseny, tres curses que tinc guardades en un raconet del meu cor i que sempre voldré repetir.
Potser no arribo ni fins a la cantonada del carrer, potser tot quedarà en un desig o una il·lusió, però com he sentit en algun lloc per aquí a les xarxes:  “Que no nos quiten la gloria del intento” (Sancho Panza a don Quijote)...



23 de juny 2019

TRAIL ULLDETER


Primera cursa de l’any després d’un llarg període de “descans” obligat, bueno, la primera no, vaig córrer la cursa tres comarques d’Alpens, el kilòmetre vertical de la Batega el bac i alguna més, però a mig gas, lesionat i desentrenat, i amb molt males sensacions.
Però avui m’he trobat força bé, ja porto unes quantes setmanes entrenant una mica millor, tot i que encara no sóc el que era. Últimament he anat fent una progressió, lenta però bastant constant. Primer sortia a trotar quinze minuts, amb això era feliç i en tenia prou, després ja va ser mitja hora i després una hora. Les setmanes anaven passant i algun dia feia algun entrenament una mica més canyat , sèries o fàrlecks que em deixava fet una merda, però mica en mica, amb paciència, i anant intercalant sortides amb bici, he anat agafant ritme i cada vegada em trobo millor. El peu em segueix molestant però que hi farem, a veure fins on arribo..

Així que cap a Camprodon hi falta gent, aquesta cursa ja la vaig córrer fa dos anys, versió llarga, of course. Ara no, no estic per aquestes matxacades i amb 24 km i 1300+ en tinc més que suficient. Però al final això es el que em fa feliç i curt o llarg, aquí estic, disposat a córrer com un desgraciat, donar-ho tot, i tornar cap a casa sencer, si puc.
Sortida a les vuit del matí amb un dia radiant d’estiu. M’agrada ser aquí, la veritat es que ho trobava a faltar, em sento com peix a l’aigua i córrer es de les coses que més m’agraden, que em fan sentir millor i a les curses...doncs això, que em sento a gust i deixant de banda el resultat, sempre hi estic bé.
Tot i que, aquest, no es el meu terreny, cursa un pèl massa tècnica pel meu gust, però que hi farem, això no em treu de disfrutar com un carcamal.
Em poso bastant endavant però la gent surt a tota òstia i als primers corriols ja hi ha tap. Jo pujaria més despresa però tota la corrua de corredors em frenen. A les primeres baixades em passen per sobre, i jo faig el que puc, voldria anar més ràpid però no puc, els meus pobres turmells ja no dones més de si. Però a la pujada, altre vegada atrapo als que m’havien passat. El de sempre vaja, veig que això no ha canviat; poc corredor i molt “baixador”...

A la última baixada m’ha travessat un cabirol pel camí, i mentre intentava veure’l em foto una revinclada al turmell i la conseqüent patacada. Una més, però la veritat es que ja no estic per aquestes sotragades i putruc putruc cap a l’arribada, mentre em passen corredors a grapats.
Arribo bastant trallat, més que res per la calor, amb tres hores i dotze minuts i ara si, puc dir que ja he ressuscitat...
Com diu el pròleg d’en Sebas Guim,al  llibre galopaquegalopa: ...en David és d’aquelles persones que seguiran corrent fins que les seves cames diguin prou. I, quan això passi, seguirà corrent, encara una mica més...

Doncs això, l’Esquella de Pardines m’espera...










11 de juny 2019

MARXA CICLISTA JUFRÉ RIUPRIMER



L’any passat, mes o menys per aquestes mateixes dates, tornava en moto d’un dinar familiar amb la meva filla asseguda al darrere. Feia molta calor i ens va enganxar la típica tempesta d’estiu, amb llamps i trons i aigua a bots i a barrals.
Ens vàrem refugiar a sota d’un pont de la carretera, on hi havia més motoristes parats, que al igual que nosaltres, també buscaven aixopluc.
Ens vàrem treure el casc i ens vàrem espolsar l’aigua de les espatlles, anàvem xops i enfredorats. Les mirades de complicitat amb els demés motoristes no es van fer esperar, eren un grup de dues parelles, ja entrats en anys, un noi que anava sol amb una moto molt gran i dos més que em sembla que eren estrangers. Gairebé no hi cabíem a sota el pont, i els esquitxos de la pluja que queia amb força ens feia arraulir-nos cada vegada més.
Un dels nois es va dirigir a mi buscant la meva mà, i com si ens coneixéssim  de tota la vida vàrem intercanviar quatre paraules que ara mateix no recordo.
Acte seguit es va presentar, es deia Marco, i segons em va dir venia de Puigcerdà. Els altres, feien bromes entre ells  i comentaven que dura era la vida de motard, perquè allà a sota el pont, tots érem companys, tots erem motards.
Aquells minuts a sota aquell pont, amb la tempesta que queia, amb aquell grup de gent desconeguda,em van fer vibrar, em van fer sentir que pertanyia a alguna cosa i allà tots érem germans.
Jo vaig en moto, però mai m’he sentit motard, suposo que es una qüestió de voluntat, o potser no. El fet d’anar en moto et converteix en motard automaticament? Jo he escrit un llibre però no per això em considero un escriptor, ho potser escriptor es el que escriu? No ho sé. Però d’aquesta anècdota, en va néixer aquesta reflexió.
Explico tot això, perquè el diumenge, vaig participar a la marxa ciclista Jufré Riuprimer, 110km i 1800de desnivell positiu que vaig fer en quatre hores i escaig. Jo no sóc ciclista, tot i que surto regularment i m’agrada, no em considero un ciclista, vés quina tonteria.
 Allà a la sortida, amb la bicicleta entre les cames, rodejat de mil bicicletes més, em vaig sentir un foraster, com algú que està suplantant la identitat d’algú altre, com si anés disfressat, com un peix fora de l’aigua vaja...
Però tot i així em vaig trobar bé, em va sortir una mitjana de 26’5 km/h, que per a mi es molt, i a estones vaig rodar en grup, fent relleus, i disfrutant del ciclisme, en una, tot s'ha de dir, magnífica organització.
Però jo sóc corredor, es una qüestió d’identitat, suposo, o de voluntat, no ho sé. Mentre corro, em trobo a mi mateix, tan es que vagi sol o en una cursa amb deu mil persones, em sento que formo part de tot allò, jo sóc allò. Amb la bicicleta tot això canvia i esdevé una activat esportiva i res més, no sé si amb el temps aconseguiré que la bici sigui alguna cosa més, no ho sé.
De moment segueixo sent corredor, i encara que no pugui córrer gaire, segueixo sent corredor, perquè estimo el córrer i la bicicleta sempre serà un substitut, com una mecanització del córrer, un succedani, una metadona.
Potser amb el temps, acabaré sent ciclista, o motard, o qualsevol altre cosa, vés a saber...
Feia molts dies que no escrivia res, he estat una mica apartat de tot això però mica en mica estic tornant. La lesió segueix estant allà, però em deixa fer, poquet, però puc córrer, que ja es molt. Gairebé ha passat un any, un any més vell i cada vegada més cardat, però encara no llenço la tovallola, convino la bici amb el córrer, i també la moto...



14 de febr. 2019

galopaquegalopa, si puc...





La publicació del llibre galopaquegalopa sembla que hagi sigut com una mala astrugància. Estic molt agraït a tots els que m’han comprat el llibre, als que m’han ajudat a la seva realització i difusió, i molt content, ja que amb només dos mesos, ja gairebé no me’n queden, un èxit total vaja, estic mirant per fer una segona edició.Per cert, si el voleu comprar on-line AQUÍ
Però sembla que el titol “deu anys de córrer” m’hagi portat fins aquí: deu anys i prou, i fins aquí he arribat...

Després de la subida al Veleta, ja fa uns quants mesos, en que vaig acabar amb el turmell com un pepino, que no aixeco el cap. He tingut recaigudes i més recaigudes, perquè el pitjor de lesionar-se no és la lesió en si, és tornar una vegada i una altre al mateix, cada dia, durant mesos. Si que he fet coses entre mig, alguna cursa i algun entrenament però sempre a batzegades, amb molèsties i malament, i així no es pot anar.

He fet repòs absolut dos mesos, he fet EPI, trenta sessions d’ultrasons, trenta de magnetoteràpia, m’he comprat una màquina i tot i me la poso cada la nit. He anat a metges, fisioterapeutes, més metges, per la SS, per la mútua de la federació, per privat, més repòs, m’han fet radiografies, ressonàncies, infiltracions, mamografies i colonoscòpies...he canviat de podòleg, plantilles noves, més repòs, dentistes, oculistes, ginecòlegs i pediatres ...jo que sé, de tot! només em falta visitar curanderus i veterinaris...

I aquí estic, amb el putu tibial i el putu peu donant pel sac, sense poder córrer ni pedalar, ni res de res. A la que milloro una mica i començo a entrenar, pam! Una altre vegada!
Però una cosa està clara, malgrat tot, no perdo l’esperança, ni el bon humor, amb els meus alts i baixos, és clar, per què hi ha dies en que només penso en tirar la tovallola i dies en que penso que tot plegat, podria ser molt pitjor. A més, ara mateix, valoro molt més tot el que he fet; mogollon de curses, ultres i maratons i dues spartathlons, i que collons!  que me quiten lo bailao!

Dons això, ahir  em van infiltrar àcid hialurònic i crec que aquesta serà la bona. I després mica en mica i a tornar-ho a provar, perquè, collons, si no corro?...que faig?



5 de nov. 2018

TORNEM-HI



Després de moltes molèsties i problemes varis, arriba un punt en que has de reconèixer que t’has lesionat. Costa molt arribar aquí, però una vegada acceptes la situació, tot és molt millor. 
Va, para una mica que fins i tot t’anirà bé...
Però ben bé que és lesionarse? Que et faci mal alguna cosa?, o que et mal t’impedeixi córrer? Es difícil concretar, perquè els corredors sempre correm amb algun mal o algun tipus de molèstia, es inevitable, almenys jo. Una altre cosa molt diferent és el patiment que et comporta com a conseqüència d’aquest mal. Jo crec que tinc el llindar del dolor bastant amunt, per això em costa tant arribar fins al punt de dir; no puc més.
He estat dos mesos parat, completament parat. Com a màxim caminava tres-cents metres. Ni bicicleta, ni natació ni res. Això, per una persona acostumada a córrer cada dia es molt dur, no ho sabeu prou.
Però ara la cosa pinta més bé, el tendó del tibial torna a ser el que era (no hi ha res com un xute de cortisona)  i tot plegat tinc una visió més positiva de la meva...diguem-ne patologia.

Fa vint i cinc anys vaig caure des de nou metres mentre escalava, tota l’hòstia se la va emportar un peu, i la cosa va quedar com va quedar, bastant bé dins la gravetat. Em va costar molt recuperar-me però amb els anys ho vaig aconseguir. I ara, amb uns quants milers de quilòmetres  a sobre i unes quantes reblincades més, el peu es queixa. Normal.
He desenvolupat una artrosis degenerativa, però vaja, que a la meva edat, no deixa de ser normal. Tota l’estructura del peu i turmell està alterada i mecànicament  no acaba de funcionar bé. Això em dóna molts problemes als tibials però també a tota la cadena del fèmur en avall.

L’altre dia em va visitar un metge de medicina esportiva i em va dir que hi ha futbolistes professionals amb un peu pitjor que el meu, això em va animar força i he decidit que continuaré amb el meu pla, que no es cap altre que córrer tot el pugui, com feia fins ara, vaja.
A la seguretat social em diuen que això ho operen, fixen dos o tres ossos del peu amb un cargol i llestos, així de fàcil i s’ha acabat el mal...
Però això seria la última de les coses que faria, abans deixaria de córrer, igualment un cop operat no ho podria fer, així que res d’operar.
Em cal paciència, adequar les càrregues i volums i sobretot creure en mi. Aquest fet es molt important, d’entrada, no s’ha de creure tot el que et diuen, i la intuïció, aquell recurs que tots tenim, hi juga un paper important.
Així que res, prova superada, però amb un condicionant mes, que hi farem. Ja fa tres setmanes que he començat a entrenar i les sensacions són ben estranyes, em sento com un nàufrag acabat de rescatar, com un ressuscitat, però amb la il·lusió de sempre,

Som-hi, gas a la burra!

14 de set. 2018

galopaquegalopa, 10 anys



Doncs mira, a lo tonto a lo tonto...ja han passat deu anys, galopaquegalopa compleix deu anys.
403 entrades, 122782 visualitzacions i de moment segueixo aquí, fent el burro, sense cap més pretensió que deixar constància de les meves experiències vitals i esportives. Setembre de 2008, i el destí ha volgut  que aquesta efemèrides coincideixi amb una parada tècnica que potser s’està allargant massa...

Però el que té de bo estar lesionat, és que et deixa molt temps lliure i em puc dedicar a altres coses, es la única cosa positiva que hi veig. Porto un mes just sense fer res, hi quan dic res, vull dir res; ni córrer ni bicicleta, ni caminar, ni res de res, no puc!. Des de la subida al Veleta que vaig quedar tocat del tendó del tibial anterior, que estic parat, i la cosa sembla que va per llarg...
Així que he aprofitat per tirar endavant un projecte que em fa molta il·lusió i que feia molt de temps que tenia en ment: escriure un llibre.

De fet, ja el tenia escrit, perquè no és res més que una recopilació de cròniques de curses d’aquests deu últims anys. N’he fet una introducció i he intentat crear un fil conductor i una estructura. Després de tants anys escrivint, veure-ho en format paper, amb fotos i portada i tapa dura i tot això, fa molta patxoca. Haig de donar les gràcies a en Robert Jové que és el que em va engrescar a fer-ho possible.
Encara és al forn, però ho tinc prou avançat com per dir que gairebé és una realitat, falten els últims retocs i acabar de donar-li forma, però en breu, en un parell de mesos màxim, sortirà a la llum.
Segueixo galopant, en sentit figurat, però galopant.

Gràcies a tots, seguiré informant.

4 de set. 2018

J.R.



L’altre dia vaig pujar a les golfes i la vaig veure, la vaig sospesar amb les dues mans, vaig observar els dibuixos de les betes de la seva fusta i el seu tall esmolat i vaig recordar, una vegada més, la seva història.
Sempre que la veig em fa pensar amb ell, la vam comprar a Torelló, en una ferreteria del carrer Capsevila, la vam fer servir uns temps i amb els anys, va anar quedant arraconada.  

Les destrals sempre m’han agradat, és un eina molt efectiva, bonica, una eina ancestral. M’agrada el seu cop, i veure com surten disparades les estelles, el seu so, el seu pes, la fusta combinada amb el ferro, el seu tall progressiu fent un angle tancat.
I ara, trenta anys després, he decidit que aquest record resti per sempre. He gravat el seu nom al mànec, com un tatuatge a la pell i l’he tornat a esmolar.

Aquesta destral serà sempre la d’en Joan Roquer, i ara més que mai.

Tinc una foto enganxada amb un iman a la nevera, on surt ell amb aquesta destral, i de tant en quant me la miro. M’encanta. Es un record etern que en guardo, el d’ell  i el de la destral.

En Joan Roquer era un gran amic, el trobo a faltar. Trobo a faltar les seves converses, el seu punt de vista, sempre obert i tolerant. Més enllà dels seus excessos, hi havia una persona sensible i intel·ligent, senzilla i amable i que m’agrada  de recordar

Fins i tot a casa tenim un plat que es diu “pilotilles Joan Roquer”, que era el que cuinava la Fina quan venia a dinar.


Ara en Joan ja no hi és, però el seu record, d’una manera o d’una altre hi serà per sempre.


16 d’ag. 2018

SUBIDA AL PICO VELETA



Un any més Cap a Granada, a la “subida al pico Veleta”, m’encanta aquesta cursa, "la subida mas dura del mundo" 34 edicions,  50 kilòmetres de pura pujada, i per asfalt, com a mi m’agrada, sense pedres, ni fang, ni les maleïdes baixades...
Set del matí, encara és de nit quan l’Olga i la Fina ens deixen al Ruben i a mi a la sortida, quatre voltes per allà, saludar a molts amics i vinga som-hi; una altre vegada amb un pitrall al pit i amb ganes de donar-ho tot. L’objectiu és baixar de cinc hores, fa quatre anys vaig fer 5:19, o sigui que sóc ambiciós, però si no surt, tampoc passa res. Aquest és l’objectiu “esportiu”, però en realitat l’objectiu és viure una experiència intensament i gaudir de la vida, res més.
Fa quatre dies que no faig res, darrerament, és l’estratègia que segueixo abans de les curses; sortir molt descansat i reposat, i amb ganes, com quan surten a passejar els gossos després de dos dies de no fer-ho.
Les sensacions són boníssimes i corro amb el grup capdavanter, mica en mica ens anem estirant i em quedo amb un grupet, dels trenta primers, i a bon ritme. Quedo sorprès del meu rendiment, veig ritmes de, entre quatre i quatre quinze m/km, i vaig còmode, tibant del grup.
Sortim de la ciutat i enfilem la carretera i les primeres pujades, de moment molt suaus. Deixo el grupet mica en mica fins a atrapar un altre escamot de cinc corredors. Em sento bé, concentrat, intento corro eficientment, estirant la gambada, espatlles rectes, brasejant amb força i entrant de punta. Pim pam, pim, pam, ostia m’encanta aquesta sensació, em sento un corredor, un gran corredor, correria fins al infinit  així, el temps es para i em sento feliç.
Atrapo un altre grup i segueixo molt bé, ritme de marató, apretadet però controlant, no em fa mal res i estic gaudint com mai. Penso amb el que em queda però no m’acollono, la mateixa cursa em posarà al meu lloc.
Al kilòmetre quinze comencen les  pujades de veritat, em passen uns quants corredors i entre ells la que quedaria primera dona, abaixo el ritme però segueixo amb energia. Això és molt llarg i a més del cansament, s’ha de gestionar l’alçada, de moment no es nota però no crec que tardi...
Recordo la cursa perfectament de fa quatre anys, i recordo on vaig començar a caminar, cap al km trenta més o menys.  Aquest any vaig una mica millor i no camino fins bastant més amunt, però al final, és inevitable. Muscularment vaig bé però em falta l’aire, vaig amb les pulsacions disparades i no em queda més remei que afluixar, és el que té el Veleta, a partir dels 2500- 3000 metres la cosa es posa xunga de veritat.
No passa res, poc a poc, Em passen varis corredors més però jo a la meva, vaig mirant el temps i encara estic per baixar de cinc hores.
40 km. Revolts i més revolts, veig el Veleta allà dalt encara, i sembla que no hi hagi d’arribar mai. Vaig alternant el caminar i el córrer però corro més que no pas camino, i això ja es un èxit.
Cap al kilòmetre quaranta tres, començo a patir, l’esforç que hi poso es considerable però vull seguir corrent. Poso el meu pobre organisme una vegada més al límit, i segueixo serpentejant per la carretera, caminant algun trosset però amb la determinació d’arribar a dalt corrent. Miro el rellotge i porto gairebé cinc hores, i és aquí on em deixo anar, em relaxo i veient que no arribo a l’objectiu, deixo de lluitar amb mi mateix i em limito a avançar.
Però estic bé, ho he donat tot i m’he sentit fort, he pujat amb dignitat i no arrossegant-me i tot plegat em fa feliç.
Finalment cinc hores i vuit minuts, i una arribada molt justa per darrere un corredor que m’acaba de passar, el tercer veterà M-50. Vaja,  medalla de xocolata i 30è de la general. No està malament.
Però de tot plegat, em quedo amb el gran cap de setmana passat amb bons amics, rient com carcamals i gaudint de fer turisme, d’Andalusia, de la gastronomia, de les cervesetes i de la vida mateixa. Gràcies!



Sortida

Amb el gran Perico, un Menorquí tot terreny



Moment de l'arribada

Corrent a ritme


El gran Ruben Piñol, que es va cascar tota la cursa marxant
Pujades per un tub...

2 d’ag. 2018

MARVEJOLS-MENDE



Em vaig apuntar a aquesta cursa com a preparació per a la Subida al pico Veleta, a Granada, d’aquí a un mes, però la veritat es que va tenir prou pes específic com per classificar-la com a “cursa de les que s’han de fer”
Quaranta sis edicions i un nivell atlètic impressionant, Keniates, Ugandesos, Etíops, Russos...jo que sé, allà hi havia gent de tot el món, i mes ferro que el que he vist mai a totes les curses juntes. Importants premis en metàl·lic, animació en gairebé tot el recorregut, i un prestigi esportiu i atlètic d’envejar...
 Vint i dos kilòmetres i sis-cents metres de desnivell positiu, la cursa fa dos pujades i dues baixades, sense pedres, ni fang, ni xargais, ni res, tot asfalt. Una cursa dura de collons, encara que amb els números no ho sembli...

Hi vaig anar amb en Mia Carol i la Laia Andreu, dos pata negra de la comarca d’Osona, a més dels atletes d’en David Kipelio. Tots van fer un carrerón, fins i tot jo, quedant top 10 de la meva categoria i arribant el 183è de la general, que tenint en comte el nivellàs de la prova, està molt bé, estic molt content.
I es que es tractava de córrer amb pujada, i això m’agrada molt, unes bones rampes fins a arribar a un coll i allà deixar-se anar, estirar bé la gambada i córrer cara avall, per tornar a fer un altre coll, una mica més baix, i tot baixada a sac fins a meta.

Explicat així pot semblar fàcil, però no ho és gens. Pujant,  les pulsacions es posen a mil i has de intentar mantenir un ritme, i baixant, la musculatura pateix molt. Vaig marcar parcials de 3:20 m/km i el desgast  que això comporta és enorme.

Em vaig equivocar a l’hora de triar les sabatilles, vaig córrer amb voladores i crec que una mica més d’amortiguació hagués anat molt millor.  Només va ser 1h 44m, però tres dies després encara tenia les cames de fusta, avui estic molt millor i apunt pel que calgui.

Una cursa molt maca i recomanable que penso repetir, sens dubte.

Gas a la burra!







21 de jul. 2018

TRAIL VIELHA MOLIÈRES 3010



Dissabte passat vaig participar a la marató de Molières, a la vall D’Aran, una marató salvatge en tots els sentits. 42 km d’alta muntanya i 4100 metres de desnivell positiu, passant per pujades infinites, per baixades impossibles d’herba, tarteres, rius, zones amb molta neu, boscos espessos i pedres, moltes pedres...

No és el meu terreny, però vaja, jo m’atreveixo amb tot i per disfrutar d’un dia a la muntanya només calen ganes i dues cames. Però el dia abans no les tenia totes, no anava gaire predisposat a patir i vaig estar dubtant de si fer la cursa curta. Però al final, vaig pensar que perquè fer mitjos dies havent-t’hi dies sencers, cagumlaputa!. La Fina em va convèncer quan em va dir: si ets una mula!

No sóc un corredor ràpid ni especialment hàbil, la meva única virtut és aquesta, i això és el que sóc; una puta mula.

Vaig sortir a darrere, amb l’escamot de cua i a veure-les a venir, sense cap pressa i sense cap més pretensió que gaudir, i, això si, acumular una bona setmana d’entrenaments. Només feia una setmana que vaig fer tirada llarga al carrilet, 30km a ritme, el dimecres, 153km amb bicicleta i uns quants entrenaments més que em van deixar arreglat, o sigui que gaire fresc no hi anava.

Però la cosa no podia anar millor, vaig saber gestionar el cansament, i vaig menjar i sobretot beure quan calia. Vaig superar tots els obstacles on no em moc amb la soltura que voldria, baixades llarguíssimes que em van deixar les cames fetes merda, passos amb grans pedres on havies d’anar  saltant constantment, i la baixada del Mulleres amb molta neu...no hi va haver ni un tros amable, bé, si, arribant a Vielha una pista planeta i llarga, on vaig aprofitar per córrer amb ganes i sentir-me de nou corredor i no una puta cabra...però amb tot, sempre disfrutant.

Total, 10 hores i mitja passejant aquesta meva pobre carcanada per les muntanyes, una bona rustida i deixant enrere alguna lesió que no em deixava ser qui sóc.

Una marató molt recomenable per qui els hi agradi la muntanya de veritat, ben organitzada i a un lloc singular.









29 de maig 2018

LES MILLORS CURSES



Volia fer un petit resum de les millors curses en que he participat en aquests darrers anys, no és una llista de millor a pitjor, ni hi són totes, tampoc és que vulgui fer la pilota als organitzadors, simplement són algunes curses que han significat quelcom important per a mi, podrien ser moltes més, però també podrien ser moltes menys. En general les curses massa pretensioses, amb grans noms i grans marques al darrere i massa fanfàrria em tiren enrere, m’agrada més buscar l’essència del córrer per si mateix, i quelcom diferent, així que he seleccionat aquestes i parlar-ne una mica.

SPARTATHLON
Sense cap mena de dubte, aquesta cursa va per davant. Aquí em vaig definir definitivament com a corredor d’ultrafons, i va haver un abans i un després de la meva primera edició i la cosa encara continua, tinc pendent una tercera...
La Spartathlon és una cursa mítica, mare de totes les maratons i origen de les ultradistàncies. No li fa falta catifes vermelles a l’arribada, ni musica èpica ni tonteries d’aquestes, perquè l’Spartathlon és èpica per ella mateixa. Es una cursa duríssima, austera, sense grans infraestructures ni ressò mediàtic però es que no li fa falta, el que la conegui una mica sabrà del que parlo.
Es tracta de la mateixa manera al primer corredor com a l’últim, aquí no hi ha distincions, ni èlit ni collonades, tots som corredors i punt. No hi ha premis en metàl·lic ni reconeixement de cap mena, més enllà d’una corona d’olivera i besar els peus de Leònides a l’arribada.
Fa molts anys que la conec, i al principi la veia com un somni llunyà i impossible per a mi, però mira com són les coses, al final he aconseguit ser part viva de la cursa mateixa i gaudir-la i patir-la a parts iguales.
246 kilòmetres d’asfalt, travessant la costa per les carreteres gregues, amb calor i humitat, amb uns temps de tall que et deixen fora al mínim contratemps, amb presència de corredors de tot el món i nivell molt alt. A vegades em pregunto que collons hi faig jo aquí, a la meva edat i amb el meu nivell....és qüestió de passió, voluntat  i determinació...
crònica 2016 aquí
              2017 aquí

TRAIL DEL BISAURA
Una cursa feta amb passió, coneixedors del seu territori i amb una organització exquisida. He tingut el privilegi de córrer dues vegades la versió de 50km i de col·laborar-hi en un avituallament en dues més. He vist la seva creació, el seu creixement i la seva projecció i no puc més que felicitar-los per la feina feta, una cursa sense cap més pretensió que fer gaudir al corredor, portant-lo a racons i indrets fantàstics, dura, però encara falta la versió XXL... a veure...
crònica 2015 aquí
              2014 aquí
web

TRAIL MENORCA CAMÍ DE CAVALLS
Aquesta cursa va ser la primera vegada que m’enfrontava a tants kilòmetres, vam viure la primera edició, amb tot lo bo i el dolent que això comporta, recordo acabar-la per collons junt amb en Joel Jaile, va ser bestial. Ara la cursa s’ha profesionalitzat molt però l’encant de Menorca perdura. Aquí vam créixer com a corredors, però l’organització també ho va fer amb nosaltres i d’aquella edició en queda una bona amistat.
Un traçat natural, una volta al perímetre d’una illa, amb una història al darrere i uns paisatges de conte. Molt recomanable.
crònica 2012 aquí

24 HORES CORREDORS.CAT
Sens dubte aquesta es la que més m’ha fet patir, córrer 24 hores en una pista d’atletisme per fer el màxim de kilòmetres que ets capaç, es duríssim, mentalment i físicament esgotador. No es tracta d’arribar enlloc si no de no parar, córrer i córrer de dia i de nit, donant voltes...brutal.
El primer any en vaig fer 165, el segon 185 i el tercer 176, abandonant quan faltaven encara tres hores, a més de vàries edicions on no he passat de les 6 o les 12 hores. S’ha d’estar molt zumbat...però a veure si aquest any  hi torno...
crònica 2015 aquí

COSTA BRAVA XTREM RUNNING
L’única ultra per etapes que he fet, tinc molt bon record de la primera edició, ara, ja s’ha deixat de fer. Recordo guanyar una etapa, com em vaig sentir desbordat per l’emoció... per altra banda la costa Brava dóna molt joc per córrer, encara que no ho sembli, amb trams de sorra, camins, corriols, asfalt, carreteres, urbanitzacions, cales... de tot..
crònica 2010 aquí

L’OLLA DE NURIA
Vaig viure la primera edició també i la segona, que es va neutralitzar per mal temps, després encara l’he fet quatre vegades més. Una cursa maca maca, tota amb alçada i a alta muntanya.
web

MARATO DE BARCELONA
Des de que la vaig córrer per primera vegada que em va atrapar, les maratons d’asfalt són el que són; una lluita contra el crono i contra tu mateix, esgarrapant uns minuts a cada edició. Es com una catarsi col·lectiva, rodejat de mils de corredors, tots com tu, més ràpids o més lents, però tots iguals, m’encanta...

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS
Es la cursa que he fet més vegades, catorze edicions, crec. La primera ni  recordo quin any era però si que recordo que encara era fumador, i just abans de sortir em fumava un cigarro mig d’amagat en un portal, i al arribar, directe al cotxe a fumar-ne un altre. Tot i així les feia al voltant d’una hora trenta. Aquest any amb 1h 24m i els que queden encara...


RIALP MATXICOTS
La Rialp matxicots no es un ultra de muntanya qualsevol, les seves muntanyes l’organització i tot plegat el fan un dels meus preferits. L’he fet tres vegades, totes tres fent podi en categoria i l’he gaudit intensament. M’encanten aquelles muntanyes, el Montsant de Pallars,  Mainera... amb una organització impecable i un poble abocat al corredor.
crònica 2015 aquí

SUBIDA PICO VELETA
Aquesta cursa ho té tot. Es una cursa d’asfalt però amb recorregut de muntanya, sortint de 500+ i pujant fins als 3400 metres d’alçada. Es pot córrer a ritme els primers deu km, però després la carretera comença a pujar molt dreta, amb alguns trams mot drets i unes paelles considerables. A la sortida pots estar a 35 graus i arribant a dalt a 3 o 4 només i amb vent. L’alçada juga un paper important perquè a partir de 3000 metres la cosa es posa seriosa i no pots ni respirar. Una cursa duríssima i molt veterana, amb 34 anys d’història que espero aquest any repetir.
crònica 2014 aquí

TRANSVULCANIA
Una altra cursa en una illa paradisíaca, un ultra amb grans desnivells i amb un descens final que et deixa baldat, de 2400+ a nivell del mar amb tan sols 17 km. Vaig tenir la sort de viure una de les primeres edicions, ara em consta que també s’ha professionalitzat molt, però crec que perdura l’essència.
crònica 2011 aquí

MARATÓ DEL MONTSENY
La primera edició va ser èpica de veritat. Vam viure una ciclogènesis explosiva, o el que vindria a ser un aiguat de collons. Aigua, vent i fred. Només la vam acabar una quarta part dels corredors, corrent amb l’aigua fins als turmells i travessant el Tordera amb aigua fins a la cintura...mare meva! i al Turó del Home temperatura de sensació de -20 graus.
Després d’aquesta primera edició encara l’he corregut quatre vegades més, amb més o menys intensitat, però sempre gaudint del Montseny.
crònica 2011 aquí


MARATÓ DEL MONTCALM
Aquesta cursa l’he fet quatre vegades, bé, de fet una no vaig passar del km 10 perquè em vaig fotre una galeta, i només començar. És una  marató de muntanya de veritat, pujant al cim de la pica d’Estats i molt corredora al principi i final de la cursa. Una cursa amb més de vint i cinc edicions a l’espatlla, que es diu aviat, però que no et deixa indiferent. A França hi ha un altre tarannà amb no tanta infraestructura potser, però amb tots els serveis. Una cursa maca que tot corredor de muntanya hauria de fer.
crònica 2012 aquí

CURSA DE NA’DALT
Una cronoescalada al santuari de Bellmunt el dia de Sant Esteve, una cursa diferent, en un dia diferent, una cursa divertida i desenfadada però no per això menys dura, sobretot si puges a tota castanya i arribes a dalt donant-ho tot...


I fins aquí.
Ja he dit que no hi són totes, falten la marató de Campdevànol, la de la vall del Congost, l’Emmona, els 100km de Belvès, la monegros desert, la cursa del Roc Gros, Zegama i un llarg etcètera, són uns quants anys corrents i m’adono que ja tinc un historial. Algunes les he obviat expressament perquè em van deixar un mal record i no m’agraden, com son l’ultra del Montblanc, l’ultra Pirineu o l’ultra d’Andorra, algun campionat del món i alguna de mitja muntanya...


21 de maig 2018

TANTO VA EL CÁNTARO A LA FUENTE...



...que al final se rompe”

Doncs això, m’he trencat. Porto molts mesos amb una molèstia al peu, que després ha passat a dolor i finalment amb lesió. Pensava que eren molèsties d’una fractura que vaig tenir fa vint i cinc anys, però ja fa temps que cada vegada anava a pitjor. Vaig acabar els 100 km de Belvès amb el peu com un pepino, però al cap de quinze dies ja tornava a córrer, com si res. Vaig fer la cursa dels gitanos de Taradell, tirades de 30km, i ahir a les 6 hores de resistència de Martorell, vaig haver de plegar al cap de dues hores quan portava 30km, ben coix.
Avui tinc el peu xungo, el tendó del tibial anterior ,crec, demà el fisio m’ho confirmarà, i gairebé no puc ni caminar.

Es difícil reconèixer que m’he lesionat, em costa molt. Sempre vaig amb mal aquí mal allà, ranquejant d’una pota o de l’altra, amb molèsties de tot tipus i a tot arreu. Doncs res, ara ja he tocat fons, a recuperar costi el que costi i a seguir...o no...

La veritat es que aquesta vegada ho veig tot negre. Aquest dies haig de fer el pagament per anar per tercer any a Grècia, a l’Spartathlon i em sembla que ho deixo córrer. Sembla que per haver-la acabat dues vegades la cosa sigui fàcil, 246km, pim pam i cap a casa, però no, costa molt, s’ha d’entrenar molt i tot ha d’anar rodat. Jo he tingut sort aquest dos anys,  i em sembla que ara ja l’estic posant a prova la sort.

Des de principis d’any que he anat entrenant cada vegada més, més volum i més intensitat, he fet  tres o quatre cros, un deu mil, dues mitjes, una marató, un 30km, un 100km, tres mitges muntanya, i varis entrenaments de 25, 30 i 40 km. pujant volum i kilòmetres setmana rere setmana.
Tot això encarat al setembre, per arribar-hi rodat, i el que em queda encara...

Però ara haig de parar, no passa res. En el fons, arribat aquí, molt a dins al meu interior, reconec que m’ho mereixo. No he fet cas dels senyals del cos, em pensava que era un superdotat, un superman, un ultra corredor de veritat i que podia amb tot, i no, només sóc un corredor mediocre i vulgar.

No passa res, estic bé, només ho explico. Així com explico els meus triomfs i les meves petites victòries, també explico les meves misèries.
Així que aquest any crec que no hi haurà Spartathlon, a més, estic inscrit al campionat del món de 100km a Croàcia que són tres setmanes abans només, i jo amb tot no puc. Ara ho he vist clar.
Així que ara l’objectiu es recuperar, ressetejar el cervell i tornar a ser el que era.


Arxiu del blog