temes

26 de nov. 2022

CARRILET

 


Per avui he planificat una altre tirada llarga al meu estimat carrilet, com no. Aquesta ruta l’he fet moltes vegades i me la conec molt bé; un circuit planet, amb lleugera baixada, de terra, i sense cap mes complicació que la de seguir el camí. Jo només m’haig de preocupar de córrer i la Fina em fa els avituallaments, a les Planes d’Hostoles km20, a Amer km30, Anglès km40 i fins a Girona 50km.

Però avui amb una marató n’he tingut prou, porto temps entrenant intens entre setmana i tirada llarga el cap de setmana i avui he començat a notar la fatiga. Les velles lesions sembla que em tornin a visitar i bueno, que no tots els dies surt el sol. La setmana passada em vaig fer 50km i les sensacions van ser molt més bones, acabant molt sencer i amb ganes de més.

Avui he tingut feina per arrodonir la tirada, ritmes lents i desganat, primer ho volia deixar als 30km, mort de fred i una mica aburridot, desprès als 40km i finalment m’he arrossegat com un cuc dos quilòmetres més per fer almenys una marató  i salvar el dia.

Que hi farem, jo de moment segueixo amb el meu pla de les 12h de Can Dragó, el proper dia 17. Vaig una mica curt de preparació, però de moment la il·lusió i l’empenta la tinc i per fer aquests tipus de proves es el que cal; grans dosis de motivació, tancar els ulls i deixar-se portar.

Ja veurem...



19 de nov. 2022

50k


 I avui, 50 quilòmetres a la pista, vinga va, que la cosa es va escalfant. Gràcies al Paco Robles i companyia per compartir una bona matinal, gaudint d’això que tan ens agrada; córrer.

Arribem a les vuit del matí i fa fresqueta a les pistes d’atletisme de la Garriga, bé, dic pistes per dir alguna cosa, perquè no deixa de ser una esplanada de sauló compactat de 400m., però per fer el que anem a fer n’hi ha de sobres.

Ells van a fer 100km, jo de moment només tinc clar que vull fer una bona tirada i ja veurem de quan i quins ritmes, però al final ha sortit un bon entrenament. Els primers 10km molt suaus per entrar en calor, fins al km 20 una mica més ràpid però molt còmode també. Del vint al trenta apreto una mica i marco els parcials entre 4’30 i 4’50 el km. Vaig bastant bé, fa una mica d’aire fred però res que no es pugui aguantar.

Passo la marató en 3h45m molt còmode i fins als 50km rodant tots junts a ritme trotón. Recordo anys enrere, quan preparava l’Spartathlon que feia les maratons en 3h 40m i molt còmode. N’havia fet moltíssimes, una a la setmana gairebé, a més de tirades molt més llargues, així que crec que vaig ven encaminat. M’he trobat bé, sense patir gens i menjant dos plàtans i un gel només.

Hagués pogut fer fer una mica més, potser arribar a 80km, o fer 6h, però crec que tampoc cal desgastar-se tant, dilluns vull continuar entrenant i més km em passarien factura.

Doncs res, seguim picant pedra.

M’encanta.




18 de nov. 2022

CÓRRER PER CÓRRER

 


El diumenge vaig córrer aquesta cursa amb aquest nom tan encertat, es traca d’això: córrer per córrer, pel plaer de fer-ho i compartir-ho. Poques curses hi ha com aquesta, que a més de ser gratuïta et donen l’esmorzar; un entrepà de buti i cervesa artesana. Molt agraït a l’organització, no es pot demanar més.

Per la meva part, es tractava de fer una tirada llarga. Vaig arribar quan encara no hi havia ningú, dues hores abans, vaig fer tot el circuit al inrevés i vaig seguir rodant passeig del Ter amunt, passeig del Ter avall, saludant aquí i allà els molts corredors que conec.

Després vaig sortir a ritme còmode per fer els deu quilòmetres de la cursa, en 43minuts i en acabar vaig seguir gairebé una hora més. Amb total 33km per dins la boira i amb un clima totalment “manlleuenc”, menys mal que al final va sortir el sol.

Doncs res, felicitar a Olimpic Manlleu per mantenir aquests esdeveniments. Jo, a seguir corrent i entrenant tot el que pugui i com no, a la meva manera, participant-hi.

5 de nov. 2022

CANVI DE PLANS

 


Avui he tornat a fer un entrenament llarg a les pistes d’atletisme de cara a les 12h de can Dragó, ha sortit bastant bé, millor del que m’esperava, dues hores i mitja per fer 30km. Bé.

La setmana passada volia córrer el cros de Mollerussa, darrerament també he entrenat qualitat i intensitat, perquè sé que si millora la capacitat aeròbica i la velocitat millora també la resistència, i encara que siguin dues distàncies molt diferents sempre es complementen. Però una petita lesió al recte anterior m’ho va impedir, no passa res, canvi de plans; entrenaré per muntanya suau.

I de fet, aquest diumenge, volia córrer al trail Llèmena, campionat de Catalunya ultra per la federació d’atletisme, però un accident laboral que ha patit el meu fill m’ho ha fet desestimar. No passa res, canvi de plans de nou.

 El nanu es va trencat el maxil·lar, va perdre vàries dents i té la boca feta un nyap, només de veure el seu estat em vaig marejar, i mira que jo per la meva feina, estic acostumat a veure ferits, però aquella situació em va superar una mica. Em sap molt greu, si pogués li canviaria ara mateix. Mentre l’operaven a la vall d’Hebron pensava que al final, el que més desitgem, és que els nostres éssers estimats estiguin bé, la salut és el més important, per a tots, encara que de vegades no ho vulguem veure. I encara que el córrer és una part molt important de la meva vida, la meva família ho és molt més.

Per això aquests canvis de plans constants i al anar reconduint els objectius esportius és una cosa perfectament normal, al meu entendre. Perquè al final els reptes esportius són només això, i que si no es compleixen tampoc passa res, és tracta de gaudir del camí, arribem a port o no.

Avui corrent a la pista pensava en tot això, en un matí del primer dia d’hivern, vet aquí.

 I no, no busco el like, no m’agrada el postureig, però m’agrada escriure-ho i compartir-ho perquè així ordeno els pensaments i em fa sentir que vaig pel camí correcte.

Gràcies per lleguir-me.

16 d’oct. 2022

EL PUTU TRAIL DEL BISAURA

 


El putu trail del Bisaura es un tipus de cursa que mai retransmetria tv3, allunyada de grans marques i de grans figures mediàtiques del moment. Es per això, i pel seu esperit autèntic i desenfadant que sempre hi torno.

La vaig córrer l’any 2014, 2015 i el 2019 i he estat en un avituallament molts anys. Es una cursa casolana, propera, feta amb estima i amb gent al capdavant coneixedors del territori com cap altre, una cursa que em queda al costat de casa i que no hi puc faltar, s’ha de fer, si o si.

Porto unes setmanes entrenant bastant bé, sembla que les molèsties derivades del covid van minvant i les lesions que s’acumulen al llarg dels anys em donen un respir. Cada vegada em sento millor i ho aprofito per córrer tot el que puc, jo no sóc de guardar cartílag pel dia de demà, noooo, perquè aquesta vida és així; qualsevol dia la cosa es gira i apa, a prendre pel cul, així que s’ha d’aprofitar. Sempre dic que poder estar a la línia de sortida ja és molt, i a la de l’arribada ja serà la bomba.

Surto tranquil i a fer la meva cursa, s’ha acabat això de les sortides canó, ara a veure-les a venir i intentar acabar amb dignitat i si pot ser, amb un cartutxo encara a la recàmara, 56 quilòmetres i 3800+ per davant, en un dia que es preveu net i assolellat i una mica calorós, i tot un territori Bisaura per resseguir, amunt i avall...m’encanta.

A la sortida molts amics i cares conegudes, en trobo en Jean Pierre i amb ell anirem tot el dia, ara jo a davant, ara ell. Només sortir, uns 100 corredors es posen per davant, però no passa res, a molts els aniré enganxant a les pujades i als plans, perquè tinc la sensació que molta gent només corre cara avall, demanant pas com si allò fos el campionat del món...en fi...

El recorregut, semblant al de cada any, passant per llocs emblemàtics Bisaurencs i molt macos, el castell de Milany, Llaers, les baumes del Teixidor, el salt del Mir o el del Molí... les vistes increïbles, i jo que corro amb molt bones sensacions, passant avituallaments gairebé sense parar i gaudint com sempre del córrer i del entorn, amb aquell sentiment de ser al lloc que em toca, galopant i trotant com un boig que és el que em fa feliç.

A la carena que passa per Bellmunt començo a notar-me cansadot, amb 40km a les potes allò sembla una broma de mal gust, però sé que arribat aquí encara em queda molta corda. Després de tantes curses i de tants anys corrent, m’he convertit en un expert en gestionar el cansament, ja sé com es fa, ho sé fer, ho he fet mil vegades i en veritat és un exercici de paciència, escoltar el cos, treure-li tota la energia i intentar no fer-se mal.

El trail del Bisaura es més que una cursa de muntanya, és per sobre de tot una festa, però també una cursa molt dura que et posa a prova fins al últim quilòmetre, una cursa per aprendre a gestionar els teus propis recursos, i a més, fer-ho gaudint, perquè l’organització ho té tot apunt, a un nivell altíssim i que no té res a envejar de les grans curses internacionals.

A partir de Bellmunt la cosa es comença a posar una mica xunga, mal de cames i molta calor, però no passa res, fotl-li gas David!. I al final, després d’un pilot de quilòmetres, pujades i baixades, cordes, de travessar rius i fagedes, prats i castells, de corriols i camins de cabra, arribes a meta i et fan saltar dos troncs d’un metre d’alçada... i els saltes. Arribem amb en JP junts en la posició 54, mira si n’hem fet de feina, bastant sencers dintre del que cap, i segon i tercer màster, woow!

Estic molt content, després de tants problemes físics com he anat arrossegant aquests últims temps puc estar molt satisfet, torno a ser el que era: un corredor.

Moltes gràcies Bisaura, he tornat a gaudir com mai de la vostra cursa, sou collonuts!

 












9 d’oct. 2022

30 K

 


Aquest matí he fet trenta quilòmetres corrent a la pista d’atletisme, no es que sigui una proesa però n’estic molt satisfet.

 Des de la Matxicots, que porto un parell de curses; la bicicletada de Sta. Eulàlia i l’Oncotrail, no n’havia dit res perquè tampoc hi havia res rellevant a explicar, més enllà de participar en esdeveniments esportius més o menys multitudinaris, gaudir del plaer de córrer i de pedalar, compartir moments i quilòmetres, res més. A més, en aquests temps de postureo el que val és la foto i tampoc en tenia cap...

Però avui ha sigut diferent. M’he retrobat amb el meu jo més profund, corrent en solitari durant gairebé tres hores, donant voltes i més voltes, optimitzant la gambada, escoltant la respiració, jugant a tornar a ser ultrafondista, i pensant en el meu passat atlètic però sobretot de futur. Ja fa dies que em volta pel cap i avui he decidit de veritat que finalment ho intentaré.

Vull tornar a l’Spartathlon.

I ho dic amb la boca petita perquè sé que serà molt difícil: primer haig de solucionar uns problemes físics que m’han quedat desprès del covid, llavors haig de seguir entrenant com un cabró, fer molts quilòmetres, (això d’avui no és res) per poder fer 120km a les 12 hores de Can Dragó, (ja hi estic inscrit) que és la marca mínima que demanen. Llavors entraré en un sorteig i esperar a que em toqui. Tot això tenint en comte el rellotge biològic que va contant anys, i que cada vegada es més difícil. Quasi res.

Però que seria la vida sense il·lusions, sense reptes, sense horitzons, així que p’alante i sense por. Un llarg viatge sempre comença per una primer pas, avui ja l’he fet.

A per la triple corona.

 


19 de set. 2022

RIALP MATXICOTS

 


Darrerament les curses de muntanya s’han anat professionalitzant molt, i el nivell dels corredors també ha anat pujant. Una nova fornada d’esportistes truca a la porta, i es que de la meva generació ja en quedem poquets.

La Rialp Matxicots és una cursa magnífica, amb un poble abocat a l’esdeveniment, uns voluntaris de primera, molt ben marcada i en un indret espectacular, i que sempre voldré repetir. Però la veritat es que cada vegada costa més, encara recordo una 11ena o una 14ena posició a la classificació en aquesta mateixa cursa, fa més de deu anys, però enguany m’haig de conformar en arribar el 90. Que hi farem, he passat el covid que m’ha deixat tocat, falta d’entrenament i que m’he fet vell...

Sortida a quarts de set del matí, encara és fosc i després de donar una volta pel poble ja encarem els primers corriols de pujada. Em trobo bastant bé i mentre es fa de dia vaig recordant tots els camins d’altres anys. A la pujada a l’antiga estació d’esquí de Llesuí ja noto que alguna cosa no acaba d’anar bé, però vaig tirant. Al coll de Triador al peu del Montsant de Pallars ja vaig rustit i la pujada fins al cim per la canal se’m fa eterna. Al Monterroio, més del mateix: males sensacions, mentre contínuament em van passant corredors.

La veritat es que si no fos pel paisatge i que fa un dia radiant, sense fred ni calor, ho deixaria estar. Però no, de moment aguanto com puc. La baixada del Monterroio la baixo bastant bé però ja tinc al cap la pròxima pujada que sé que es molt dreta. Després de passar els estanys de Mainera, arriben Les Picardes, o una paret gairebé vertical on m’hi deixo els pulmons. Vaig molt lent i em costa avançar, les cames van prou bé però tinc una sensació d’ofec molt desagradable. Passem una llarga cresta i tornem a baixar. De fet, per fer 4500+ durant 50 quilòmetres, és el que té; pujades llargues i baixades infinites...

Ja tinc el “pitjor” de la cursa fet, ara es tracta de resistir i de deixar passar el temps i els quilòmetres però la veritat es que la última pujada fins al poble de Caregue i la ultima baixada final em sobrava. N’he acabat moltes de curses “per collons” i ja sé com es fa, així que paciència. Em segueixen passant corredors i jo continuo en cursa, sense perdre la dignitat, sabent que es tracta de sobreviure. Sobreviure a un mateix, perquè jo sol m’he posat aquí, i sol me’n sortiré.

Arribo per fi de nou a Rialp després de 10h i 9m, em sap greu perquè aquesta vegada l’únic que he sentit es alleujament, ni eufòria, ni alegria, ni aquella sensació de plenitud i satisfacció d’altres vegades. També sé que no tots els dies surt el sol i que aquestes experiències sumen més que no pas resten, i amb el temps es recorden amb la mateixa intensitat.

Gràcies Rialp. Aquí estem.




















7 de set. 2022

OBJECTIUS

 


D’aquí a deu dies si tot va bé, un any més, participaré a la Rialp Matxicots. Al igual que el trail del Bisaura, una cursa que significa molt per a mi, una cursa emblemàtica i que sempre voldré repetir. La vaig fer el 2012, el 2014 i el 2019, quan era de 84km i més de 6000+. El 2019 vaig repetir en format marató i aquest any 51k.

Però la veritat és que tan és els quilòmetres a fer, a mi em va bé tot i el que valoro més és l’organització, allunyada de grans marques i circuits “oficials”, sense tanta parafernàlia i tanta tonteria, els seus voluntaris, les seves pujades i baixades impossibles, el Pallars és el Pallars i les seves muntanyes mai no deceben.

Arribo havent fet els deures a corre cuita, estudiant el dia abans de l’examen i una mica fluix, francament. Primer va ser un gripassu molt fort que em va deixar KO gairebé un mes, després, quan començava a agafar ritme, una patacada baixant de Tagamanent que em va deixar els genolls ben inflats unes quantes setmanes més i desprès el covid per acabar-ho de reblar, amb unes febrades molt altes i acabant a l’hospital.

Però bueno, no passa res, aquí estic com sempre, amb ganes de córrer i sabent que em queden moltes setmanes per anar recuperant. Dissabte que ve  faré el que podré, però el que si que també faré, serà gaudir d’un indret fantàstic i d’una nova aventura, perquè, amb un pitrall al pit o sense, sempre busco el mateix. Aquest estiu vaig pujar al Montperdut i les sensacions van ser les mateixes que en una cursa, la mateixa roba, les mateixes bambes, la mateixa motxilla... i les mateixes cames, perquè al cap i a la fi, es tracta de córrer i res més. Córrer com una manera de viure, de sentir i de compartir.

Per aquest final d'any i pel proper torno a tenir uns objectius molt ambiciosos, ja vorem com va.

Vinga, gas a la burra!

 


24 de jul. 2022

TRANSFRONTERERA

 


Segona travessia a mar obert de l’any, la veritat és que des de que puc córrer això de nedar ho estic deixant una mica de banda, però només una mica, perquè també m’agrada molt.

Es tracta d’anar d’un país a un altre, però el mar no hi entén de fronteres i és exactament igual una banda que l’altra. Sortim del bonic poble de Cerbère i hem d’arribar a Portbou, 3500m, vorejant tot el cap.

 Des de l’0rganització ens comuniquen que a 100m només de sortir, hi ha unes onades importants, primer ens vindran de costat i després d’esquena. Estic amb la meva filla, l’Adela, i li dic que no les tinc totes, ella també està una mica acollonida i pactem que anirem junts, i que si llavors ella es troba bé, tirarà. L’Adela neda molt millor que jo, jo em defenso, però a la piscina es una cosa i amb el mar emprenyat una altre...

Ens tenen apunt de sortir una bona estona, esperant que arribin els valents que fan la travessia d’anar i tornar. Finalment entrem a l’aigua, nedo molt suau i tranquil, per anar escalfant. L’aigua no està gens freda, més aviat calentota però a mi el neoprè mai em fa nosa. Al cap d’uns metre comencen unes fortes onades, intento no barallar-m’hi gaire i deixar fluir, però de tant en tant foto una bona glopada d’aigua.

Amb tot plegat, perdo l’Adela, hi ha nedadors per tot arreu i ja no sé on és. Ara les onades ens comencen a anar a favor, es divertit nedar així i lluny del que m’havia pensat, estic disfrutant moltíssim. De tant en quant la boia que porto se’m creua entre els braços, empesa pel vent, la veritat es que les onades i el vent és important però jo nedo bé, molt còmode.

Passat aquest petit tràngol, començo a apretar i a passar nedadors, no es que vagi molt ràpid però van caient, ara un, ara un altre. Fet i fet ja portem 2000m i estic gaudint com mai, em concentro amb respirar i amb les braçades, i els metres van sortint.

Quan estàs a mar obert et sents immensament petit, aquí has de remar si o si, i quan mires el fons del mar i veus aquella foscor, barrejada amb les bombolles que tu mateix fabriques, tot es transforma. Es un altre món, i amb l’esforç que hi poses, has d’anar avançant lentament. M’encanta.

Començo a veure el fons del mar amb roques i peixets. Aixeco el cap i ja veig l’arc d’arribada, i a uns 500 metres encara tinc esma per nedar amb ganes, amb força i donant-ho tot.

Arribo a la platja de Portbou molt bé, amb 1 hora i 6 minuts i super content, ha estat una experiència fantàstica i he nedat, per ser un “corredor de terra endins” molt i molt bé. l’Adela només fa dos minuts que ha arribat i a ella també li ha anat molt bé.

Una travessia molt maca, amb un dia esplèndid i molt ven organitzada per  swim No límits. Després un bon dinar i cap a casa, no es pot demanar res més!

 











20 de jul. 2022

2KV COLLARADA

 


Diumenge vaig córrer el doble quilòmetre vertical del Collarada, em vaig apuntar a aquesta cursa perquè de seguida que la vaig conèixer em va cridar l’atenció, sempre m’han agradat les curses verticals, i si és doble quilòmetre vertical, doncs encara millor.

Arribem a Villanúa el dia abans, i fot una calor que no sabem on amagant-se, passem el dia buscant ombres i banyant-nos al riu. Quan arriba la nit estic baldat per la calor, a dins l’autocaravana estem a quaranta graus i no hi ha manera de descansar. Però passada la mitjanit comença a refrescar i puc dormir una mica.

Sortida a les vuit del matí, som poquets corredors perquè la majoria fan  “puyar y baxar”, i surten vint minuts més tard, nosaltres “ puyar nomás”

Fa setmanes que no tinc bones sensacions corrent, deprés de passar el putu covid vaig quedar molt atonyinat, cada dia anava millorant però molt mica en mica. Avui, sembla que tot això ja queda enrere i puc fotre-li gas sense por.

M’agrada aquest tipus de cursa perquè es tracta de posar la màquina a màxim rendiment però sense passar-se, això s’aconsegueix coneixent molt bé les teves capacitats, el teu estat de forma i les teves aptituds. Anys d’experiència, de provar ritmes i llindars, de saber no passar a la zona vermella però mantenir-se al límit. M’encanta.

La cursa serpenteja per un corriol de muntanya per arribar a un bosc de pins i boixos, més endavant trobarem faig, després una llarguíssims pala d’herba i més amunt uns passos tècnics de roca, amb cadenes on s’ha de grimpar una mica.

Em trobo bé, i vaig controlant tota l’estona la respiració. Estic content de ser aquí, em sento com peix a l’aigua, gaudint d’aquesta fantàstica muntanya i posant-me a prova, una vegada més. No hi ha un metre de pla, i ho faig tot corrent, puntejant, llevat de les parts més tècniques, més o menys a mitja cursa, on trobarem roca i una tartera bastant llarga.

Aquí la cosa es comença a posar xunga, faig tres passes endavant i dues enrere, perdo l’equilibri, i no hi ha manera d’agafar un ritme. Vaig mirant el rellotge que em marca el desnivell positiu i tot just en porto 1400+, encara falta molt!

Em passen un, dos, tres corredors, i també una corredora, van tots amb pals i veig com els utilitzen. Potser jo hauria de fer-ho també, però es que no m’agrada, m’hi entrebanco i em fan nosa i total, a aquestes alçades ja vaig bé així.

Acabada la puta tartera, fem de nou uns passos on s’ha de grimpar, vaig encegat mirant on poso peus i mans, donant-ho tot, amb els pulmons apunt d’explotar i el cor que em surt per la boca. L’altímetre em marca 1600m+, encara falta una mica, però quan me’n adono...colloooons, però si ja sóc a dalt!

Arribo al cim que encara em queda una mica de corda, però super content i feliç. 8’5 km i 1700+, això es el que em marca el gps, però vaja, tant és. Una cursa fantàstica, amb tres avituallaments i molts voluntaris que t’animen i t’ajuden arreu. A dalt les vistes son espectaculars, muntanyes i mes  muntanyes, i em quedo una estona gaudint de tot l’espectacle mentre recupero l’alè. Ara s’ha de baixar, però ja no cal córrer...je je.

I al final, tercer de categoria “super veterano” +55, i 30è de la general.











 


 

 

.

Arxiu del blog