temes

15 de maig 2022

MARCHA CICLOTURISTA TERRA DE REMENCES

 


Porto tota la vida sentint a parlar d’aquesta clàssica marxa cicloturista, i en aquesta 25ena edició, vinga va, m’apunto. Ara mateix no estic per fer 178 km en bici, així que faré la curta de només 100km, perquè últimament surto poquet en bici, i quan ho faig no passo dels 80km.

Vuit del matí, 2200 bicicletes a Sant Esteve d’en Bas i jo camuflat entre mig, amb la disfressa de ciclista i amb l’únic objectiu de passar una matinal esportiva, res més. Sempre dic que jo sóc corredor, no sóc ciclista, però a aquestes alçades de la vida ja tan m’he fa, em sento una mica com peix fora de l’aigua però que collons, es tracta de pedalar, i d’això ja en sé, més de pressa o mes lent, tan hi fa.

Els primers quilòmetres es fan ràpids, esquivant bicicletes, frenant i accelerant, anem molt espessos i ho trobo molt perillós, la prioritat és no caure, però n’he vist més d’un i més de dos rodolant per terra. Quan la cosa es comença a estirar ja estem fent el primer port, les cames estan fresques i es deixa fer. A la baixada li foto candela i als plans sempre buscant un bon grupet, però o van massa ràpid, o van massa lents, així que faig molts trams sol. Però també faig molts quilòmetres a roda que em serveixen per recuperar. Alguna vegada em poso al davant a tirar però les cames em cremen i no aguanto gaire. Quan surto en bici gairebé sempre vaig sol, però en aquests moments penso que maco que es el ciclisme en grup!

 El coll de Canes el conec bé, el vaig fer no fa gaire, un dia que feia molt fred, es llargot però la baixada encara ho és més, així que a tota òstia cap a Olot altre vegada.

Passem per carreteres interiors fins a les Preses i això ja ho tenim. Aquí hi bufa el vent que emprenya una mica, però res de l’altre món. I pim pam, amb tres hores i vint minuts, ja torno a ser a Sant Esteve.

La veritat es que he trobat a faltar 20 0 30 km més, per acabar-ho d’arrodonir, però vaja, ja en tinc prou. L’any que ve la llarga, tot i que fer Barcons i Condreu, amb la calor que comença a fer...deunidoret...

Pròxima parada: Jufré i Quebrantahuesos, gas als pedals!



 

1 de maig 2022

CURSA VIA CASTRUM

 



Empès per les bones sensacions de diumenge passat a Alpens, vaig voler fer un quart de volta més, una altre cursa i una nova apretadeta de cargols. A vegades em sembla que això no té aturador, i així és. Córrer és com la gana, encara que mengis molt, sempre en tornes a tenir al cap d’unes hores.

 Aquesta cursa no l’havia fet mai, hi havia tres opcions, 30, 21 i 12 km, em quedo amb la del mig, ni curta ni llarga, 21km 100+. Trenta ara mateix em sembla excessiu i dotze potser una mica curt, jo que sé, a mi em va bé tot...

Sortida a tot drap, com sempre, ni escalfaments ni òsties, tots junts les tres curses. Bon ambient en un dia radiant, molt maco el poble de Santa Eulàlia de Puigoriol, no hi havia estat mai. A les primeres pujadotes, es fan els primers taps, no passa res, haver corregut més a la sortida nanu, però aquestes sortides canó no m’agraden, fins que no porto mitja horeta no em començo a trobar bé i als primers quilòmetres perdo moltes pistonades.

Cursa súper corriolera, amb trams (per a mí) molt tècnics, a les baixades semblo el Chiquito, però on es pot córrer i cara amunt, li foto estella tot el que puc. Les sensacions són boníssimes, corrent amb decisió, controlant la respiració, m’encanta ser aquí, que jo he nascut per això collons!

21km que se’m han fet curts, si ho arribo a saber m’inscric a la de trenta. Corriols pel mig del bosc, camps a través, per sota les Balmes, caminets fets expressament i també algun tram ràpid, amb la terra molla i tova, una delícia córrer per aquí.

Muscularment molt sencer, alguna molèstia al peu però en general molt bé, mica en mica vaig tornant a ser el que era; un corredor, amb la versió que més m’agrada de mi, imparable i corrent tot el que se’m posa pel davant.

Estic molt content, aquests de la Via Castrum tenen una cursa molt maca, molt ben organitzada i amb molt de futur. Fins i tot l’entrepà de botifarra era boníssim!

Al final dissetè de la general i segon de iaios, 2h 21m, però això es el de menys, en poder córrer en tinc prou. 

Gas!

 




 


24 d’abr. 2022

TRAIL TRES COMARQUES

 


El divendres a ultima hora vaig decidir anar a Alpens a córrer el trail tres comarques, em vaig apuntar el dissabte al vespre i avui al matí ja estava corrent. Vaig decidir córrer la cursa curta, que quasi bé em fa vergonya, després de tants i tants quilòmetres, durant tants anys, sembla que no pugui ser. Però si, no sempre més és millor, així que 12 kilumetrillus 500+, i cap a casa.

Aquesta cursa ja la vaig córrer a l’any 2009 i també al 2019, i sembla que ha perdut una mica de participants. Poden presumir de ser la segona cursa de muntanya més antiga de Catalunya, que es diu aviat, i organització i recorregut no tenen res a envejar a altres “mega events trail run xtrem”, ja m’enteneu...

Surto a tota metxa després d’haver escalfat uns quaranta minuts, em noto una mica l’abductor de les sèries de dimecres, però crec que aguantarà. També em noto una mica cansat, porto tota la setmana entrenant; dilluns 72km amb bici, dimarts dues sessions de natació, al matí a l’Estany de Banyoles i per la tarda amb el grup d’aigües obertes, dimecres un intent de pujar a Matagalls al matí i per la tarda les sèries amb Fanàtik, dijous altre vegada a nedar, que acabo baldat, divendres un petit rodatge de 44km en bici i dissabte natació matinal. Total, que ja descansaré quan em mori...

El primer tram es corredor, però de seguida ens posem per una pista amb moooolt de fang, desgasta molt córrer per aquí i costa mantenir l’equilibri però es divertit.

Unes fortes pujades i més pista, la cursa es bastant corrible, i ràpida i m’ho estic passant bé, em sento bé, em sento fort i em sento ràpid. Bueno ràpid es una manera de parlar, vull dir que mantinc les pulsacions a dalt de tot a tothora, sense descans, peu a baix!

Per un petit corriol enfangat hi ha gent animant, amb tambors i instruments, foten un xivarri que s’escolta des de molt enllà. M’encanta, es el petit Zegama d’Alpens, si senyor, es mereixen un somriure i un agraïment.

Prats d’herba, corrent entre les vaques, algun corriol una mica més tècnic, pistes per córrer a tot drap, estirant la gambada, esquivant les pedres...genial, feia temps que no tenia aquestes sensacions tan potents.

Fet i fet ja quasi portem 10km, ara només queda la baixada que la faig prou ràpida per ser jo, em quedo sorprès de l’agilitat que encara conservo, i es que muscularment encara estic sencer, i em queda xispa i gas per entrar de nou a la plaça esprintant per que no em passin dos corredor que m’apreten pel darrere.

Al final 22è i 2on màster, una hora i disset minuts, però això és irrellevant, el que comte son les sensacions i la experiència i la certesa de saber que desprès de tantes curses, i de tants entrebancs, encara disfruto com un malparit corrent per aquest món.

 






14 d’abr. 2022

PELS CAMINS DELS MATXOS

 


Dissabte passat vaig participar a la cursa “pels camins dels matxos”, després de cinc inscripcions fallides, la primera fa més de deu anys, aquest, per fi he pogut participar, aquest any si. A aquesta cursa li tenies ganes de veritat, i tot i que no estic en el meu millor moment esportiu, he aconseguit estar a la sortida i hores després a l’arribada, que ja és molt. Perquè no és com es comença si no com s’acaba, això ho tenia clar només de sortir, i després de fer tantes curses és una cosa que mai pots oblidar.

De fet, ja no recordo quina va ser la última cursa llarga que vaig fer, mirant enrere, i sense comptar el triatló distància Ironman de l’any passat, crec recordar el trail del Bisaura del 2019, o la Rialp matxicots també del mateix any, entre mig han passat moltes coses, però jo segueixo essent el mateix, una mica rovellat, però si més no, amb el mateix esperit de sempre.

Paciència, resistir, continuar, riure i plorar, per creuar una vegada més la línia d’arribada, ves quina cosa més tonta, una cosa que no serveix per a res, només per alimentar l’esperit d’emocions, i viure intensament moments fugaços de felicitat entre mig d’aquesta absurda existència.

Sis del matí, és fosc. Com sempre a aquesta mena de sortides, en aquesta mena de curses em poso seriós, m’haig de concentrar i m’aïllo de tot i de tothom, ara només existeixo jo i la distància, entre mig sé que hi haurà moments de tota mena, però ara cal una mica d’introspecció i confiar en mi. He fet moltes vegades distàncies i desnivells similars, i molt més, moltíssim més, però això no es garantia de res, això no ho regalen i m’hi hauré d’esforçar.

Amb aquesta actitud surto de Torelló, tranquil, serè, amb el cap clar i les cames fresques. Som-hi!

Primers quilòmetres molt tranquils, per escalfar la maquinària, que el dia serà llarg i no cal esveraments que la distància et posa al teu lloc, al lloc que et correspon. Aquí no hi secrets, ets el que entrenes, i sé per experiència, que amb el volum que porto no serà fàcil. En altres ocasions hagués sortit amb el peu a baix, donant-ho tot fins a rebentar, i llavors aguantar com pogués fins a l’última apretada. Avui m’ho agafo molt tranquil i a les primeres pujades ja camino.

Arribo a Bellmunt que ja es de dia, molt bé, gaudint del que estic fent, donant gràcies, una vegada més, per poder ser-hi, i feliç.

Fins al Puigsacalm vaig molt còmode, creuant-me amb un munt de corredors que em precedeixen, en conec a molts i no paro de saludar aquí i allà. A dalt el cim hi ha un home que carda uns crits d’ànim que jo crec que els deuen sentir fins a baix a la vall d’en Bas, VAAAAA!, VAAAAA! Mare meva quin ambient, i es que això es una festa i d’això es tracta, de passar-ho bé.

Cap al prat de la Vola es fa una mica llarg, allà m’espera la Fina que com sempre em dona un cop de mà, em canvio el calçat i em dóna menjar, és un sol de noia i sempre al meu costat, li estic molt agraït. I ara toca el putu bucle de Cabrera... això si que es fa llarg. Pujo les escales poc a poc, molt poc a poc i a dalt un noi que està per allà em diu: aquí comencen els matxos...

 I molt cert, aquí començo a notar el cansament, i fins al prat de la Vola es fa llarguíssim, i total, per tornar a ser al mateix lloc. Però no passa res, arribats aquí, al cos encara li queda molta corda, es tracta d’aguantar, resistir i persistir.

Però les cames em fan figa, el peu em fa mal i ja sé que hi hauré de posar molt de la meva part.

Encara gràcies que no fa calor, tampoc fa fred, així que corro trotant als plans, molt suau, deixant-me acompanyar pel paisatge i de la zona, gaudint de les fagedes i dels prats.

I cap al castell del moros que vaig, resseguint tota la carena pedregosa fins a Torelló. Maleint la meva pobre carcanada, amb les cames una mica tocades però animat i content.

Arribant a Torelló es posa a ploure i faig els últims tres km sota la pluja, i arribo amb 9h i 57m, moll, cansat i super content de gaudir d’aquests 63km de pur trail.

Doncs res, després de tants anys ja puc dir que que sóc un matxo i encara que no estava prou preparat puc estar content de com m’ha anat. Una cursa que m’ha agradat molt, ben organitzada, molt ben marcada i amb un esperit festiu i també competitiu al costat de casa.

Moltes gràcies matxos!





 


 

3 d’abr. 2022

CURSA DEL ROC GROS

 


Primera cursa de l’any, amb tots els problemes físics que arrossego últimament, però vaja, los viejos rockeror nunca mueren, i aquí estic.

Aquesta cursa ja l’havia fet dues vegades, 2012 i 2018 i avui tenia la particularitat que es feia al revés, o sigui en sentit contrari. Jo no he notat diferència, la veritat, les mateixes pujadetes i baixadetes guarres de sempre, i es que la zona sembla poca cosa però Déu n’hi do la quantitat de corriols i caminets i el desnivell total que surt.

Una cursa de poble, feta amb dedicació i amb una organització impecable, estic molt content, aquesta gent d’Hostalets són collonuts.

A nivell esportiu m’he trobat fluix, he trobat a faltar...això, mes curses, més ritme de competició, més entrenaments, més quilòmetres...

No fa pas tants anys que feia entre vint i trenta curses a l’any, algun any fins i tot més, i ho trobava a faltar, però ara mateix, val més menjar poc i pair bé...

La sortida ha sigut tranquil·la, feia molt fred per ser un mes d’Abril, i els primers quilòmetres planets m’han anat bé per escalfar. A les primeres pujades fortes s’han fet uns taps de corredors que no em deixaven anar còmode, jo hagués anat molt més ràpid, però vaja, que més endavant ho he agraït. Jo sóc de pujar ràpid i de córrer ràpid als plans, però a les baixades m’ho agafo amb calma, i més, després d’una primera reblincada al turmell.

He anat relativament bé quasi tota la cursa, davant la primera dona als primers 10km,  i un cop m’ha passat i m’he tornat a girar el turmell, no tant bé, però vaja, he tingut temps de parar als avituallaments, de beure com cal, de gaudir del córrer sense deixar-me portar per aquella agonia i presses de les curses.

Ja sóc gat vell, i no em ve d’aquí. Estar a la línia de sortida ja es molt, a la de l’arribada ja serà la hòstia, així que després d’una tercera girada de turmell i de notar el bessó que em comença a demanar l’hora, decideixo anar encara molt més tranquil i mirar d’assegurar el tir.

Així que cap a Hostalets, pim pam, la ultima baixada i pla i avall, uns últims quilòmetres apretadets i donant-ho tot, manu a manu amb un altre veterà corredor, per arribar en dues hores i tretze minuts, bastant sencer malgrat tot. 55è classificat, 4art categoria màster.

Avui m’he tornat a sentir corredor que bona falta en feia, però també dir que amb ser-hi en tenia prou, ara a veure com recupera aquesta meva maquinària, vella i atrotinada, que la setmana que ve la necessito a tope pels camins dels Matxos...

 

 

1 de març 2022

HORITZONS

 


Aquest any havia de ser el de la recuperació, ja fa setmanes que es va fer el trail del senglar, a Santa Eulàlia de Riuprimer, aquesta cursa no hi podia faltar, passava pels camins i corriols que he fet cents de vegades, i alguns de nous també, el meu terreny de joc, a casa. A més, era una primera edició en que els organitzadors hi van posar esforç i il·lusió i si podia donar un cop de mà participant-hi, doncs que millor que fer-ho. Però, com a la cursa de Bellmunt, tampoc va poder ser, un petit trencament al soli em va fer la guitza a última hora.

Perquè la cosa no està com per anar fent curses a la babalà, com feia abans, ara m’ho miro tot dues vegades abans d’encigalar-m’hi. Perquè la veritat, ja no recordo quina va ser la ultima, deu fer molts mesos, i des de que va començar la merda aquesta del covid, que tot ha estat diferent.

També perquè vaig anar encadenant lesions: primer va ser una tenosinovitis al tibial anterior que em va durar, amb intermitències, un any. Després una tendinitis al rotulià que se’m va solapar amb una fascitis de llarga evolució que m’ha durat dos anys i que encara cueja.

Es veritat que venia d’una llarga temporada entrenant molt, tres anys que van ser molt fructífers i on vaig ser molt feliç esportivament parlant. Vaig fer dos spartathlons i un munt de curses de tota mena, maratons i ultres, per muntanya i asfalt, em sentia invencible i a més, vaig escriure un llibre sobre tot això i em pensava, pobre de mí, que això duraria per sempre...

Però no, al final m’han arribat les rebaixes i el temps m’ha posat al meu lloc. I per acabar-ho de reblar, he descobert, després de moltes proves, que tinc una malaltia inflamatòria. Una espondiloartropatia que em dóna molt pel sac, i, he passat amb pocs anys, de córrer cent quilòmetres a la setmana a ser un pacient del reumatòleg. Bueno, no passa res, no vull ser dramàtic, es el que hi ha, però ara entenc totes aquestes lesions que havia tingut, ja que tot forma part del mateix.

Tot això es tradueix en un dolor a la zona del sacra, per una inflamació, que va causant desgast i problemes varis. I el córrer, no hi ajuda gaire.

Però jo no llenço la tovallola, encara no, no em resigno a ser un malalt i estic buscant la manera de portar-ho. De moment he canviat el que menjo i controlo molt les càrregues. M’he “passat” al triatló, per allargar tant com pugui la meva vida esportiva, i nedar ja forma part del meu dia a dia. A més, em sembla que de moment, deixo de banda la llarga distància, ara mateix no m’ho puc permetre.

Porto setmanes mirant el calendari i no em decideixo encara, vull fer el triatló Altriman, però els seus 5000+ em fan una mica de iuiu i crec que amb el half ja aniré servit. La marxa ciclista Quebrantahuesos m’espera de nou i m’he inscrit al Matxos també, una cursa que no he pogut fer mai tot hi estar apuntat quatre o cinc vegades, totes per lesió, i abans de morir la vull fer, no es que m’hagi de morir eh? però ja m’enteneu...  A veurem com va tot plegat, però crec que aquest any tampoc hi arribo.

 També vull fer vàries travessies de natació, gaudeixo molt de les aigües obertes i la intenció es anar allargant distàncies, i aquesta setmana he començat amb un nou grup d’entrenament, però mica en mica...

Així que res, així estic, vaig amb un esclop i una espardenya però de moment encara hi sóc.

 

31 de gen. 2022

NO A LA FRED

 


Diumenge passat vaig participar a la travessia No a la fred, a Sant Feliu de Guíxols. Va fer un dia radiant de sol, amb una temperatura prou agradable a fora de l’aigua, perquè a dins, si no fos pel neoprè, no sé jo...

Tot i així molts valents ho van fer sense, es una cosa que m’agradaria provar i sé que tard o d’hora ho faré, però de moment amb neoprè molt millor.

Es tractava d’anar fins al segon freu i tornar, també si es volia, es podia girar al primer, 2700m o 1500m, o el que vaig fer jo: que va ser girar a un entremig, i me’n van sortir 2300.

La veritat es que aquest hivern no he nedat cap dia al mar, llevat d’una altre travessia a Port de la Selva, a principis d’any, però que només van ser 1000m, amb un dia de fred i boira, això si.

I com tot en aquesta vida s’hi ha d’agafar el costum, s’ha d’entrenar i exercitar, si no, passa el que passa. A mig recorregut vaig agafar fred, i tot i anar amb neoprè, vaig començar a tremolar. La natació la porto prou bé, hi vaig gairebé cada dia, i la distància fins a 5000m la tinc bastant controlada, però el fred no.

Recordo l’any passat per aquesta època que em va agafar fort i vaig anar a nedar al mar moltes vegades, molts dies sol, i un dia a Tossa vaig sortir de l’aigua molt just, tremolant i sense poder moure les mans, em vaig espantar una mica, perquè això ve sense avisar i glugluglu...

Total, que cap a Sant Feliu hi falta gent, una bona matinal esportiva i nedant tranquil·lament i sense gaire trencadissa, una mica de fred i prou.





29 de des. 2021

365

 


A finals de l’any passat, al mes de desembre concretament, vaig entrenar tots els 31 dies, estava començant a preparar el triatló de Platja d’Aro i em vaig adonar que no havia descansat ni un dia.

Va ser a llavors, quan em vaig proposar fer el mateix, tots els dies de l’any següent, el 2021. I així ha estat: 365 activitats esportives en un any.

Però la veritat es que he fet una mica de trampa, tot s’ha de dir.

 Al Gener vaig començar molt bé, em van sortir mes d’una activitat al dia, perquè molts dies doblava, però vaig decidir que només en contaria una. Així va passar el Febrer i el Març, fent unes 20 hores setmanals, però a l’Abril vaig trencar la ratxa: després d’entrenar vaig tenir una diarrea i uns vòmits molt forts que em van fer passar la nit a l’hospital, vaig tenir una gastroenteritis molt forta i una deshidratació severa.

Durant dos o tres dies vaig ser incapaç d’aixecar-me del sofà, així que vaig pensar que tots els dies que havia doblat, ja servien per tapar aquest forat. Es el que té marcar-se un mateix un repte, que tu poses les normes i les condicions, i t’hi vas adaptant segons s’escaigui per fer-t’ho venir bé.

A l’estiu també hi va haver algun dia que no vaig poder entrenar, però la feina que feia ja era suficient com per engegar el gps i marcar un bon recorregut, a algun foc forestal, per exemple, també algun dia de tallar i estellar llenya i feines agrícoles i ramaderes vàries, perquè l’exercici forma part del meu dia a dia i a vegades no distingeixo l’esport pur i dur, de qualsevol activitat física.

Al Juny em vaig fer un tractament amb factors de creixement al peu, per la fascitis plantar, i el podòleg em va dir que havia d’estar quatre mesos sense córrer i caminat molt poc. Vaig pensar que seria difícil mantenir el ritme d’una activitat diària però al final, entre la bici de carretera i la btt i sobretot nedant, ho vaig fer.

També hi ha hagut dies que només he anat a caminar una mica, i dies que només he fet 5k corrent, però el compromís sempre hi ha sigut, cada dia.

I si un dia, pel que sigui, no he pogut fer res, he mirat de fer dues o tres activitats el dia següent, portant en tot moment un control dels dies i de les activitats.

I fins avui. 365 activitats que m’han servit per agafar un compromís amb mi mateix encara més ferm. Sembla fàcil però no ho és, amb un any passen moltes coses i sempre hi ha dies que pel que sigui no va bé. Com ahir, que per exigències del guió covidià, em vaig quedar sense la cursa de Bellmunt...

Córrer, nedar, pedalar, caminar, muntanya, treball de força, raquetes, vies ferrades...una mica de tot i cada dia .Han sigut 1000km corrent amb 36000+, 5400km amb 97000+ de bicicleta, i 277000m de natació.

A veure aquest 2022 si sóc capaç d’inventar-me una altre tonteria d’aquestes,  que em serveixi per seguir fent el burro, gaudint de la natura, de l’exercici i de la vida.

Va!



20 de nov. 2021

LA SITJA DEL LLOP

 



Després de cinc mesos sense córrer tenia ganes de provar-me, quatre entrenaments de rodar, un parell de pujades a Matagalls i apali, un kilòmetre vertical entre pechu i espalda, tu...

Aquesta cursa l’he fet quatre vegades, la vegada que l’he fet més ràpid, en 1h 2m, i fa un parell d’anys 1h 8m.

He sortit desganat, pensant-me que patiria com un gos i que necessitaria, almenys, una hora i quart per pujar al Turó de l’Home des de el poble del Montseny. Tinc el peu que encara no està recuperat, a més, estic molt desentrenat, surto molt poc a córrer i res es com abans, (esportivament parlant).

Però com em va dir en Xevi, jo sóc un putu veteranu del Vietnam, curtit en mil batalles i aquí estic, a les dures i a les madures.

I al final la cosa ha anat molt bé, he disfrutat moltíssim i les sensacions han sigut molt bones. M’encanten aquestes curses, peu a baix i gas a fons, fins on donin els pulmons, suant a raig fet i les cames que et cremen.

Que no estamos tan mal, collons! 1h 9m per fer 1200 metres positius, en 6´5 km. 29è classificat de 90 corredors i...em carda mal tot...!

Avui m’he tornat a sentir corredor, ho trobava a faltar, ja veurem demà com em llevo, però aquesta es una altre història, mentre pugui, gas a la burra, sempre...!

24 d’oct. 2021

TRAVESSIA ILLES MEDES

 

 


Desde finals de l’any passat que vaig començar a nedar al mar han passat moltes coses, vaig rescatar el neoprè que tenia guardat a l’armari de feia deu anys i vinga, metres i metres, aquí i allà. Ens hem corregut tota la costa Brava amunt i avall; Llançà, Pals, l’Estartit, Begur, Sant Feliu de Guíxols, Blanes, S’agaró, La Gola del Ter, Palamós, Calella, Platja d’Aro…

I tot això convinat amb metres i més metres a la piscina. Pel mig van caure un parell de triatlons de llarga distància ,onades, vent, alguna enfredorada i algunes meduses, tot plegat, un bon aprenentatge. Així que faltava posar fi a la temporada amb una travessia al mar, i com no podía ser d’una altre manera, amb la meva filla Adela. Amb l’Adela ens entenem molt bé, nedem sempre de costat i al mateix ritme i a més es un plaer compartir aquests bons moments amb ella, es un sol de noia.

Sortim de casa que encara es fosc i el termometre marca 7 graus només i en arribar a l’Estartit en marca 12, passa un birujillo que la veritat, no ve gaire de gust possar-se a l’aigua. Quan falta mitja hora per la sortida ens comuniquen que la travessa llarga de 5’1km s’ha anulat i que farem tots la de 3’9km. Es veu que a darrere les illes, a mar obert, hi bufa un fort vent i hi han moltes onades.

Bé, que hi farem, no podrem donar la volta sencera a les illes. Esperem mitja hora més i sortim uns quatre-cents nedadors. Em sorprèn de la quantitat de gent que es dedica a això, normalment al mar, no ens trobem a gaire gent nedant, però avui sembla que són tots aquí.

L’aigua està fredota però es només la primera sensació, al cap de poc ja s’hi està bé. Com alguna altre vegada m’ha passat, no acabo de trobar-m’hi bé, em costa respirar i tinc males sensacions.

Però després dels primers mil metres la cosa millora molt i començo a gaudir, entro en harmonia amb el mar i nedo amb ganes. Segur que els japonesos tenen una paraula específica per definir aquest estat: un fluir al medi, sentir-se moldejat per les onades, abraçat pel mar i gaudint de l’esforç, una passada vaja.

Tan, que al final se’ns ha fet curt, i quan ens hem donat comte ja tornem a veure l’arc de sortida i amb un tres i no res, ja som de nou a la platja.

Hem tardat una hora i tretze minuts i al final ha sortit un bon ritme: a 1´58 minuts/100m. I a més, ella ha quedat tercera de la seva categoria!

Una bona matinal aquàtica que em rematat amb un bon dinar, i ara ja si, guardo el neoprè per una temporada.

 




14 d’oct. 2021

QUATRE MESOS SENSE CÓRRER

 


El dia 23 de Juny va ser l’últim dia que vaig sortir a córrer, he estat tot l’estiu sense fer-ho, el tractament amb factors de creixement i l’abast de la lesió així ho requerien. I es que havia arribat un moment en que posar el peu a terra era un suplici, sempre dolor, a cada passa, durant mesos i mesos...

Però avui he tornat a córrer, han sigut quaranta cinc minuts de trotar i sembla que les molèsties van desapareixent. Algun altre dia ja ho havia provat, caminant i intentant de córrer, però les molèsties seguien allà.

Quatre mesos pot semblar poc, inclús per algú, pot semblar una cosa banal i insignificant, però per a mi ha sigut i està essent molt llarg.

En aquest temps m’he dedicat a la bici però sobretot a nedar, he descobert la natació en aigües obertes i ho he anat combinant amb sortides amb la btt i amb la de carretera.

Però jo sóc corredor, ho dic i ho diré sempre. Tots els altres esports o activitats no són res més que un succedani del que a mi m’agrada, i per fi avui he pogut córrer i quan he arribat a casa em saltaven les llàgrimes de felicitat.

No tinc clar com evolucionarà aquesta meva fascitis plantar, o fasciosis o com collons es digui, el que tinc clar es que no hi ha mal que duri cent anys, i un dia o altre s’ha d’acabar. De moment puc fer una miqueta, que ja es molt i em cal paciència i anar poc a poc, per mirar de no fer passos enrere, que també es una possibilitat...

Vinga, gas!

 

20 de set. 2021

MARCHA CICLOTURISTICA QUEBRANTAHUESOS

 


Ja no recordo quan ni perquè em vaig inscriure a aquesta marxa, feia tan temps que l’havien anat posposant, que quan va arribar el dia, gairebé em va enganxar desprevingut.

Les previsions meteorològiques eren dolentíssimes, però el dia abans feia un dia radiant, com el que va fer el dia després, així doncs, just les hores de pedalar, donaven aigua, vent i fred...

I així es van complir:

A les set del matí ja està llampegant i mentre es fa de dia, uns núvols negres i amenaçadors tapen el cel. M’estic a la autocaravana i ho tinc tot apunt, m’he abrigat tant com he pogut però es que tampoc tinc roba per aquestes circumstàncies; una samarreta tèrmica, un paravent impermeable lleuger i uns guants de làtex, això es tot.

La veritat es que no sé si sortir, està claríssim que ens mullarem i fer 200km així, no em ve massa de gust. Però al final, decideixo que sortiré, faré una estona i torno, encara ni que siguin 10km.

Vaig cap a la sortida a les vuit del matí, em poso en un dels últims calaixos i just quant comencem a pedalar cau una tromba d’aigua que t’hi cagues. Penso que faré deu minuts i prou, perquè ja tinc els peus i les cames xopes, les mans i el cos de moment aguanten bé.

Sortim de Sabinánigo i seguim per una autovia tallada al trànsit de cotxes, hi ha força ambient i em sorprèn dels ciclistes que han sortit, uns 1600 de 6000 inscrits.

Jo segueixo pensant que en qualsevol moment giraré i tornaré per allà on he vingut. Però mira tu, al final la pluja afluixa una mica i em sento prou bé, amb ganes de pedalar, així que segueixo el grup pensant a veure fins on arribo

No et pots posar a roda perquè l’aigua de la bicicleta de davant t’esquitxa a la cara, vaig moll, tinc una mica de fred però em sento amb energia per anar pedalant, sense desgastar massa i intentant “gaudir” una mica.

Però la pluja no para, a vegades afluixa una mica i va fent ruixats intensos de tant en tant. La humitat ja m’ha començat a calar i miro de intensificar el ritme per generar calor. Les ambulàncies van passant, n’hi ha moltíssimes, algunes es posen al costat dels corredors i els van seguint al mateix ritme, com voltors al mig del desert. Haig de intentar no acabar a dins d’alguna...

 

 I fet i fet, arribo a dalt al primer port, al coll de Somport, fa bastant vent, plou, hi ha molta boira. Hi ha molts ciclistes parats, abrigant-se i preparant-se per la baixada. Sento algú  dient que estem a 9 graus i la veritat es que no fa falta que m’ho diguin que ja ho noto.

Estic relativament bé, vaig amarat de tot arreu i tinc fred, però res que no pugui suportar. Em quedo sorprès de mi mateix de com he arribat fins aquí, 50km en aquestes condicions i encara em sento animat, fa dues hores que no volia ni sortir i després volia girar cua i ara ja tinc el primer port fet.

Encaro la baixada amb optimisme, pensant que si només és això, ja ho podré aguantar, tot i que sé que es molt llarga i molt perillosa.

Però quan porto uns 10km baixant em comencen a venir escalfreds i tremolors, les mans no me les trobo i els peus els tinc com dos peces de gel. I la carretera segueix baixant i baixant i el vent es fred, i baixa aigua per tot arreu i mica en mica en vaig acollonint, penso que això que estic fent es una temeritat i una imprudència.

Ja gairebé no puc frenar, les mans no em responen i la mandíbula em tremola com el parafang d’un tractor. Faig 10km més i només tinc ganes de que s’acabi, que vingui la pujada! Però que va, això no s’acaba mai. Estic tremolant molt i em noto com la energia sem en va, estic entrant en una hipotèrmia severa i haig de reaccionar. I just quan tinc aquest pensament, veig un bus de l’organització recollint corredors, així que paro i dono per finalitzada la quebrantahuesos.

Doncs res, fins aquí he arribat, de fet, estava cantat, però després de tant temps esperant, ho havia de provar.

 N’he acabat moltes de curses “per collons” he arribat a límits inusitats, ho he donat tot moltes vegades, però això ha sigut corrent. En bicicleta aquest esperit em sembla que no el tinc, o si més no, no l’he exercitat prou.

Una activitat esportiva més que em queda pendent d’acabar...

 



4 de jul. 2021

AIGUES OBERTES

 


L’altre dia vaig nedar quasi quatre mil metres al mar, i dies després cinc mil. No hagués dit mai de la vida que seria capaç de fer-ho, i es que fa tant sols un any que vaig començar a nedar una mica més “seriosament”

Jo no he sigut mai nedador, nedava, si, però mil metrets i cap a casa, i a la piscina, que no té res a veure a fer-ho al mar. Havia fet algunes travessies, curtes, la de Banyoles, Roses o Sau, i prou.

 Des de que vaig començar a entrenar pel triatló, a principis d’any, que vaig anar sumant metres i metres, anava gairebé cada dia a la piscina i poc a poc, vaig anar agafant fons, fins a nedar una hora sencera, fent tres mil metres i sense parar. Ja sé que això no es cap cosa de l’altre món, però per a mi a significat moltes hores de dedicació, i posar-hi molta empenta i energia.

A ple hivern vaig anar al mar unes quantes vegades, i allò si que es un altre món, a més de la dificultat pròpia del medi i l’esforç, s’hi ha de sumar la temperatura. Ja sé que hi ha gent que neda a pèl, i jo, anant amb neoprè, sóc conscient de que encara em queda un llarg camí per recórrer, per conèixer tots els secrets que amaga aquesta activitat.

Nedar al mar, al mig del mar, et fa sentir petit de veritat, allà ets conscient de que tot depèn de tu, has de remar si o si, i la distàncies agafen una altre dimensió.

 M’encanta.

Jo, tot just acabo d’arribar a aquest esport i crec que el que em queda per aprendre es moltíssim, però si miro enrere, fa tant sols un any, hi veig un gran pas, i això em satisfà enormement. Un cop per setmana anem a nedar amb l’Adela, ella ha nedat de sempre i li es més fàcil, però gaudim els dos del mar i això per un pare, es doble satisfacció.

Doncs això, mentre espero a que les infiltracions de factors de creixement a la fàscia plantar facin efecte, que no perdo el temps. De moment no puc córrer, ja hi tornaré, segur, però no té sentit fer-ho com ho estava fent fins ara, així que a gaudir de nedar, del mar i de tot l’aprenentatge que vaig adquirint.

Ah! i la bicicleta també, però aquesta es una altre història...



20 de juny 2021

SENGLARMAN

 


Des de que em van proposar aquest senglarman la colla del club atlètic Torelló que no vaig dubtar ni un moment, el triatló es un esport molt enfocat a la competició, així que fer un triatló de llarga distància casolà, et permet gaudir de la diversió i l’esport a la vegada.

 El repte era nedar de les illes Formigues a Calella, pedalar fins a Queralbs i després pujar a Núria i al Puigmal, acabant a Fontalba. Res, “una matada inhumana sense cap sentit...”

 A quarts de sis del matí ja estem a la bonica cala de port bo de Calella, una barca ens porta fins a les illes Formigues, som varis nedadors, alguns només faran aquest segment, i també hi ha en Jordi que ens acompanya amb el caiac.

L’aigua està una mica xarbotada i comencem a nedar mentre el sol surt per l’horitzó, hi ha una llum tota estranya que li dona un aire de misteri, i ho fa tot més èpic encara. Només d’arrencar i ja tinc males sensacions, la respiració se’m entretalla i haig de fer esforços per seguir els altres, al primer reagrupament encara estic una mica descol·locat però mica en mica començo a gaudir del mar, de les onades i de tot plegat. Nedem uns 3000metres fins a arribar a la platja de nou, hem tardat encara no una hora i la experiència a sigut magnífica.

Recorrem els carrers de Calella, caiac en mà i descalços, per arribar a la furgoneta on tenim les bicis. Ens canviem i comencem a pedalar. Som set valents, i la Marta que ens anirà fent l’assistència. Entre una cosa i una altre, però, perdem bastant temps i ja anem una mica tard, però el bon humor i el bon rotllo que no falti, m’encanta...

Ara toca fer 150km  amb 2600+ fins a arribar a Queralbs, fa molta xafogor i hi ha un ambient enrarit, fruit de la pols en suspensió que li dóna al cel un to metàl·lic. La ruta segueix sense cap sobresalt, anem fent alguna parada i a Santa Pau parem a dinar, aquí ja hi arribem una mica justos, bueno, algun més que d’altres, i més d’un que va sobrat, però d’això es tracta, cadascú va al ritme que vol i anem fent reagrupaments. Cap problema.

Després d’això, arribarà la primera xinxeta del dia: el coll de Canes, que no es poca cosa, però es fa prou bé i després ja enfilem fins a Ripoll. La Marta ens subministra aigua i el que ens cal i la veritat es que s’agraeix, doncs aquesta humitat fa suar molt.

Arribant a Ribes de Freser se’ns posa a ploure i jo ja porto mitja pàjara i algú altre també, i fem una altre parada al bar, mentre va fent ruixats. Per un moment penso que la cosa l’hem de deixar aquí, perquè pujar plovent fins a Queralbs i després fer el Puigmal en aquestes condicions no es gaire assenyat. Però al final para de ploure i seguim la ruta prevista. Arribo a Queralbs una mica justet, necessito menjar i beure...

Mentre ens canviem, torna a fer un bon ruixat i decidim que pujarem a Nuria, deixarem estar el Puigmal, doncs entre una cosa i l’altre ja son quarts de set de la tarda.

 

A mi mullar-me no m’agrada, no m’ha agradat mai, de seguida agafo fred i em desanimo, però si he arribat fins aquí, ara no llençaré la tovallola, així que cap a Núria, entomant un ruixat rere un altre i amb la previsió d’arribar fins a Fontalba desprès, on ens espera la furgo. He pogut menjar i m’he refet, al final la llarga distància és això; anar gestionant el menjar i l’aigua, la set i la gana, però també l’estat d’ànim, l’empenta l’energia i les ganes, l’optimisme i el sentit de l’humor.

Arribant a Fontalba hi carda un bon vent, pluja forta i tot està ple d’aigua i boira, vaig ven xop i ja tenim ganes d’arribar, i ho fem a l’esprint, al mes pur estil friki, sonat i tocat dels collons que es pot ser, però d’això es tracta, ja som senglarmans!

Al final 14h 32m i arribem exultants, molls i enfredorats però contents, el Puigmal no l’hem pogut pujar però amb el que hem fet estem totalment satisfets, almenys jo.

Molt agraït al bojos aquests, m’han donat l’oportunitat de gaudir del triatló d’una altre manera, autèntica i feréstega, salvatje, una experiència de les de recordar.

Moltes gràcies senglars!









 

16 de juny 2021

OLLA VERTICAL

 



Aquesta cursa ja hi estava apuntat de l’any passat, així que cap a Núria hi falta gent. Pujada al Puigmal des de el santuari, 1000+ en 4km.No estic massa motivat, la veritat, des de el triatló que no entreno massa i a tot arreu i per tot no es pot estar, així que m’ho agafo molt tranquil.

Tant es així, que només el primers metres i ja quedo gairebé l’últim, pujo molt còmode, potser massa i tot, però avui no tinc ganes de patir i en aquest tipus de curses es pateix només de sortir i fins al final.

A mig fer passo un corredor que diu que té seixanta anys, ho sé perquè no para de repetir-ho al públic, que n’hi ha, i que ha vingut a animar, en un dia radiant i assoleiat. No és pot demanar més, em trobo bé i pujo al Puigmal com ho he fet tantes altres vegades, gaudint d’una matinal muntanyenca i esportiva.

Al final 1h 6m i el 80è classificat de 120 corredors, i 5è de Catalunya de categoria màster, però això és irrellevant, amb ser a la línia de sortida i tornar sencer cap a casa em dono per satisfet.

I una altre cosa: aquesta es la cursa de muntanya numero 100 que faig, bé, n’he fet moltes més, moltíssimes més si compto les d’asfalt i ultrafons, però aquesta es la que fa cent al bloc, i que n’he escrit alguna cosa. Sembla fàcil però no ho és, perquè després de molts anys encara sóc aquí, al peu del canó, i moriré amb les bambes posades...


Aquí l'enllaç per lleguirles totes...https://galopaquegalopa.blogspot.com/search/label/curses%20de%20muntanya

31 de maig 2021

MY FIRST LONG DISTANCE TRIATHLON (2)

 


Em sento un novato entre mig de tanta cabra, tan casc aereo i monos ajustats. Estic dels nervis, entre tota la parafernàlia de les transicions i preparar el material i tots els dubtes de com reaccionaran els meus pobres genolls, no ho veig gens clar.

Però al final no es tan complicat, deixar la bici ,el casc i les bambes i ja està. Bueno i el xip, i el dorsal i les ulleres i el rellotge i els bidons i jo que sé quantes coses més.

El dia abans estic atabalat, i per la nit no dormo una merda. A les quatre ja estic llevat esmorzant, avui serà un dia llarg.

Em poso el neoprè a la platja, quan surt el sol, els participants comencen a arribar i a quarts de set ja estic apunt per sortir, juntament amb mil triatletes mes. Surto a l’últim calaix, al meu darrere hi ha vint o trenta persones només.

L’aigua està fredota i de seguida em concentro amb el que haig de fer; respirar tranquil, agafar un bon ritme de creuer i sobretot gaudir del mar i de nedar, ho he fet moltes vegades últimament. Començo a passar nedadors i la veritat es que vaig molt bé, el neoprè m’ha quedat molt ben ajustat i estic còmode a dins l’aigua i em permeto el luxe de pujar una mica el ritme i seguir passant gent.

Primera boia i allà cauen ostias como panes, la rodejo com puc i vinga, seguim. La segona boia la passo foten cops de peu i braçades ràpides, això es campi qui pugui i no et pots quedar enrere. Una mica més i ja acabem, els quasi quatre mil metres se’m fan curts i tot, no me’n adono que ja estem arribant. Surto de l’aigua fresc com un enciam i sorprès de com ho he fet: de puta mare. Total 1h 18m.

La transició fins a buscar la bici se’m fa una mica llarga, quatre cents metres corrent descalç pels carrers de Platja d’Aro que em deixen els peus adolorits, però vaja, fet i fet ja estic pedalant. M’he canviat i m’he posat el mallot de ciclista, ben eixugat, i gas als pedals.

La gent surt bastant enxufada, i jo també, però es que vaig molt bé. Ja sé que haig de fer 180km però no m’espanta, ja els faré.

Pujant el primer coll ens trobem la carretera ben molla, sembla que per aquí hi ha fet un ruixat no fa gaire, està ben ennuvolat i baixant de Romanyà ja comença a ploure. Quedo amarat d’aigua en pocs minuts i haig de vigilar a la baixada que això es molt perillós. Ens passa un corredor a tota castanya per l’esquerre i penso que està sonat, hi ha un revolt en un pont i la carretera està ben molla.

La bici li marxa, cau de costat i segueix ressolant fins a picar amb la biga del guarda rail i...desapareix. El tio s’ha fotut d’alta baix del pont. Parem jo i un altre corredor mentre les altres bicis segueixen passant. Miro i el veig allà baix, a una alçada de vuit o deu metres, s’intenta aixecar i la cama i tot el seu cos li fa uns moviments mol estranys. Li dic que no es mogui, crido si algú te un telèfon però les bicis segueixen corrent i no en té ningú. Al final decideixo baixar, pel final del pont, pel mig de les bardisses i les ortigues aconsegueixo arribar on es ell. He deixat de ser un esportista i ara sóc bomber, es la meva feina, i aquell noi necessita ajuda. Li demano com es diu que estigui tranquil, i que no es mogui i no m’entén, perquè no es català. Crec que pot tenir una fractura de pelvis i està greu, s’ha fotut una hòtia monumental. Al cap de poc baixa un altre noi que no era de la cursa i em diu que ell se’n fa càrrec, que trucarà a l’organització, jo li dic que truqui al 112, que allà el que cal son bombers i sanitaris.

Deixo al Javier i li dono ànims, torno a pujar i no trobo la bici, algú me l’ha canviat de lloc o ja no sé on l’havia deixat. Em cremen les cames de les ortigades i les esgarrinxes que m’he fet i he agafat fred, doncs vaig ben moll. Reprenc la marxa una mica tocat, fet i fet he perdut uns vint minuts, però he fet el que havia de fer, això ho tinc clar.

Vaig fent quilòmetres, para de ploure i la temperatura es agradable. Anar en bici m’agrada i gaudeixo de l’Empordà i del paisatge. Vaig pensant en la bossa de menjar que he deixat i que ens porten al km 90, m’he fet un arròs amb tonyina i també tinc dàtils i fruits secs. Es important menjar que això es molt llarg i els gels i les barretes no se’n pot abusar que llavors et deixen l’estómac fet merda.

Però estem al km 110 i jo no veig res, a l’últim avituallament tampoc he vist res, cap cartell ni res que avisi. Així arribo fins al km 120 i m’adono que me’l he passat, vaja, hauràs de tirar del que et donin que son plàtans i taronges, i gels i barretes de tot tipus. Pinten bastos...perquè jo sé que s’ha de menjar, si no, et quedes vuit ràpid i només disposo de tota aquesta merda, sort en tinc dels plàtans, a cada avituallament me’n menjo un parell, cada 20 km mes o menys.

I fet i fet arribem al port de santa Pellaia, aquest ja l’he fet tres vegades i me’l conec, així que com que estic bé d’energia i d’ànims el faig a sac i passant moltes bicicletes. Als plans les bicis aquestes em tornen a passar però vaig bé així, si alguna cosa he descobert es que se’m dona prou bé la muntanya, sóc més escalador que rodador..jeje

Fot una calor que esquerda el casc, i xafogor. En un dels avituallaments ens diuen que no tenen aigua, només isotònic, i jo ja tinc la panxa del revés i no m’entra res, només vull veure aigua, i no en tenen!

Fem el port de Sant Grau i pujo molt bé també, tinc energia però ja tinc ganes d’arribar, però encara falten uns 20 km. Sant Feliu... i Platja d’Aro per fi. Total 7h 10m

Arribo molt bé, tret de la panxa, cames bastant fresques i amb ganes de córrer. Hi ha molta gent animant i Platja d’Aro es una festa, la veritat es que s’agraeix, després de tantes hores sol. Mentre m’estic cordant les bambes, ja a dins del box de la transició un jutge em diu: “esto que has echo es descalificación directa”, vaja, m’he canviat de roba i es veu que no es pot fer, però com que em veu tant palangana i novato em perdona i em diu “no pasa nada, vete a córrer”...

I surto a córrer com els braus a la plaça, amb ganes i força, cap molèstia, cap sensació dolenta, ara si, sóc corredor!

Però la cosa dura el que dura, cap al km 20 ja estic rostit, noto la falta d’entrenament i de quilòmetres i els genolls em comencen a fer mal. Per acabar-ho de reblar, cau una tempesta que ens deixa xops, el terra es ple de bassals i aquests 20 km últims se’m fan una mica pesats, sort que de córrer així ja en sé i camino molt poquet, només quan arribo a l’avituallament i una mica després. El peu em fa mal i els genolls també, però aguantaran, estic patint bastant, però cal tenir paciència i tot arriba, i per fi acabo la quarta i última volta del circuit. Total 4h 17m.

I ja està, ja l’he fet, el dia abans no donava un duro per mi, però els genolls i el peu s’han portat prou bé i tot l’entrenament d’aquests darrers mesos ha sortit, llevat del córrer, però tot no es pot tenir. Queda pendent un triatló d’aquests fent el segment de córrer ràpid, que jo crec que es pot fer, així que ja tinc feina...

Gràcies a tots els que m’heu animat tots aquests dies, abans i després, als que estàveu allà, a la gent del club atlètic Torelló, però sobretot a la Fina, que es un sol...

Total 13h 8m, un temps discret i que crec que puc millorar.

Ja sóc un calaburraman!











 

 



.

Arxiu del blog