SUBIDA AL PICO VELETA

 

No sé que té aquesta cursa que fa que sempre vulgui repetir, i mira que és dura de collons, pot semblar que sigui com una marató, una mica més, però no, això es una ultra en tota regla. 50km i 2700+ que es diu aviat, i tot per carretera. Però per acabar-la a més d’entrenament, cal paciència, anar fent quan les cames diuen prou i la respiració es torna feixuga a 3000 metres d’alçada.

 Quarta vegada que participo i aquest any vaig fer cinc minuts menys que l’any passat, que ja està bé. 5hores 39 minuts, molt lluny de la meva millor marca aquí, 5’08. però molt satisfet de saber gestionar, una vegada més, una cursa llarga, difícil i dura.

Vaig sortir conservador els primers 10k de “falso llano” (4’15-4’30) i a partir d’aquí too p’arriba. Fins al km 20-27 bastant bé, no sense esforç, però després em va costar tot molt, al 32 ja feia ca-co i al 37 caminava més que no pas corria, i mira que ho havia entrenat bé eh?  tot el juliol cara amunt, vaig fer varies pujades de mes de 1000+ amb 20 km com la de coll de Pal o de St. Llorenç de Morunys fins a Tuixent, d’Arbúcies a coll de Te i alguna més, però potser no n’hi va haver prou.

Però res, molt content de poder ser-hi, com sempre, amb un 60ena posició a la general i quart de categoria.

 Però sobretot content per veure a la Laia Andreu fer un tercer lloc al podi i compartir amb en Xevi Salat un llarg cap de setmana, gaudint tots tres d’un tipus de cursa diferent.

 

TRIATLÓ OLIMPIC PONT DE SUERT

 

Tercer triatló que faig a la meva vida, primer va ser un half (2011) després distància ironman (2021) i ara un olímpic. El triatló es un esport difícil d’entrenar, sempre hi ha una disciplina que es queda per fer i saber repartir els esforços costa molt,  i a més, es un esport de pensar; has de pensar amb un munt de coses que si la bici, casc, ulleres, cales, neoprè, vaselina, gorro i ulleres, dorsal, mitjons, bambes...has de contar les voltes que portes i les que et falten...jo que sé, m’hi faig un embolic i a cada transició surto pensant que em deixo coses. Però al final es tracta de gaudir-ho, jo m’ho agafo com un joc i suposo que amb el temps tot això ho mecanitzes i deixa de ser un problema.

Però la veritat es que a cada triatló que he fet sempre m’ha passat coses. I aquest no va ser diferent.

NEDAR

A la natació vaig sortir fred, de fet, moments abans de sortir estava tremolant, anar fins a la sortida del pantà a les set del matí amb la bici em va deixar glaçat i el que em venia menys de gust en aquell moment era ficar-me a l’aigua, però va, ho vaig salvar i l’aigua tampoc estava tan freda. Però va ser fer només quatre braçades i ja m’ofegava, no trobava ritme i em costava respirar. M’anaven passant nedadors i jo intentant nedar amb la respiració entretallada i amb un mal rotllo de collons. Vaig tenir el que es coneix com a broncoespasme. A la primera boia hi vaig arribar com vaig poder, fent braça i nedant amb el cap a fora. Vaig veure una barca i vaig pensar de parar i demanar ajuda i plegar. Però em feia ràbia, vaig a nedar quasi cada dia i només havia de fer el de sempre, al final em vaig concentrar i mica en mica vaig anar trobant sensacions, però ja anava dels últims (ho això creia, però tampoc anava tan malament)

Al tram de l’ultima boia vaig passar molta gent i ja nedava bé, però vaig perdre molt temps. Vaig sortir de l’aigua bastant sencer, sabent que ho podia haver fet molt millor però bueno, que hi farem.

Transició lenta, no hi estic acostumat i em costa pensar amb tot el que haig de fer i em prenc el meu temps.

BICI.

Surto cagant llets amb la bici, les cames em cremen, tinc ganes de pedalar i de donar-ho tot. Plat gros, pinyó petit, fent força. Quatre voltes a un circuit d’uns 8 km. Carretera malparida que no saps si puja o si baixa. M’enganxo amb un grupet i anem fent relleus, però quasi sempre vaig jo a davant, ho dono tot, les cames em cremen i els pulmons m’exploten. Arribo a pont de Suert altre vegada i he remuntat 10 posicions, va, que vas de puta mare!

CÓRRER.

Deixo la bici, em poso les bambes i surto ràpid amb el casc posat, haig de recular i el deixo. Intento anar a ritme però m’he desgastat moltíssim a la bici i em falta energia, tot i així passo moltíssims corredors i les sensacions son bones.

Vaig respirant per la boca molt ràpid i noto com m’entra alguna cosa al coll, estossego i noto una cosa peluda. De seguida sento la fiblada i el dolor a la gola. Sóc conscient que m’ha picat una abella o una vespa i mica en mica vaig notant com s’infla. Jo sé que això es una emergència vital i a la segona volta li dic a la Fina que busqui un metge per si de cas...i segueixo corrent.

Vaig molt pendent del coll, em costa molt empassar líquid però de moment respiro bé, amb tot plegat ja no sé si porto tres o quatre voltes, és igual, tiro cap a meta perquè el rellotge ja em marca quasi 10km. He remuntat 20 posicions i m’he trobat molt bé corrent però el ritme era el que era perquè estava pendent d’una altre cosa la veritat.

I ja està. Triatló finalitzat amb 2 hores 50 minuts i amb una 48ena classificació de 200 participants, que no està tan malament

Després el metge de la cursa em va portar al CAP i em van punxar un corticoide i un antihistamínic però no va ser fins l’endemà que se’m va començar a desinflar.

Això del tiatló d’una manera o una altre sempre em diverteix...

 

48è CROSS DE SANT JOAN I 10 ena CURSA DELS 7 PORTALS

 

Dues curses més per aquest estiu, distància 6km una i 5km l'altre, sense grans ets ni uts, però gaudint d'exprimir-se corrent, participant i fent créixer l'esport popular i compartit amb amics d'entrenaments.

 

52ena PUJADA A LA SALUT

 

I diumenge passat...una altre vertical, 550+ amb dos km i escaig, una cursa collonuda, casolana i de tota la vida, 52 edicions l’avalen. No l’havia fet mai, i mira que porto molts anys sentint-ne a parlar. Se’m va fer curta la veritat, i mira que jo hi disfruto com un carcamal amb aquest tipus de cursa, però quan em començava a trobar bé ja quasi arribava. Al final 28’36 i 20è classificat.

Res, moltes gràcies Sant Feliu de Pallerols, per molts anys podem seguir pujant a la Salut! 

 

PUIGESTELUP

 

Aquesta cursa recordo haver-la fet amb en Genís, @genisferrandez48 que aleshores era júnior, a l’any 2013, en la primera edició (KV d’Ogassa), es va fer un parell d’anys i després es va deixar de fer.

En aquesta nova primera edició també hi vaig voler participar. Canvia el nom però la muntanya segueix essent la mateixa i la mateixa pujada malparida, 1050+ en només 4’5km, de terreny tècnic i difícil, amb passos amb l’herba molt alta, forats, i pel mig de la tartera, bueno, res que no es pugui fer, però la veritat es que em va costar. Anar una hora a tot el que donen les potes i els pulmons no és fàcil, entre mig em vaig relaxar una mica, pujant a mig gas, per tornar a apretar al final. Porto moltes setmanes encadenant curses i no es pot anar sempre a tope, cal dosificar i regular que un ja porta molt tute. Però em va agradar de ser-hi, amb tots els verticalerus, que ja els conec a gairebé tots i sempre som els mateixos.

Al final 1h 6m i 48è classificat, però això és irrellevant, va valer molt més la pena el gaudir d’aquesta magnífica muntanya, de pujar al seu cim en un dia radiant i unes vistes espectaculars i de passar un matí esportiu i a l’aire lliure com a mi m’agrada. Com sempre donar les gràcies als que organitzen aquestes curses perquè jo les disfruto molt. Pròxima parada: pujada a la Salut. @pujada_a_la_salut

Gas a la burra!