temes

4 de jul. 2021

AIGUES OBERTES

 


L’altre dia vaig nedar quasi quatre mil metres al mar, i dies després cinc mil. No hagués dit mai de la vida que seria capaç de fer-ho, i es que fa tant sols un any que vaig començar a nedar una mica més “seriosament”

Jo no he sigut mai nedador, nedava, si, però mil metrets i cap a casa, i a la piscina, que no té res a veure a fer-ho al mar. Havia fet algunes travessies, curtes, la de Banyoles, Roses o Sau, i prou.

 Des de que vaig començar a entrenar pel triatló, a principis d’any, que vaig anar sumant metres i metres, anava gairebé cada dia a la piscina i poc a poc, vaig anar agafant fons, fins a nedar una hora sencera, fent tres mil metres i sense parar. Ja sé que això no es cap cosa de l’altre món, però per a mi a significat moltes hores de dedicació, i posar-hi molta empenta i energia.

A ple hivern vaig anar al mar unes quantes vegades, i allò si que es un altre món, a més de la dificultat pròpia del medi i l’esforç, s’hi ha de sumar la temperatura. Ja sé que hi ha gent que neda a pèl, i jo, anant amb neoprè, sóc conscient de que encara em queda un llarg camí per recórrer, per conèixer tots els secrets que amaga aquesta activitat.

Nedar al mar, al mig del mar, et fa sentir petit de veritat, allà ets conscient de que tot depèn de tu, has de remar si o si, i la distàncies agafen una altre dimensió.

 M’encanta.

Jo, tot just acabo d’arribar a aquest esport i crec que el que em queda per aprendre es moltíssim, però si miro enrere, fa tant sols un any, hi veig un gran pas, i això em satisfà enormement. Un cop per setmana anem a nedar amb l’Adela, ella ha nedat de sempre i li es més fàcil, però gaudim els dos del mar i això per un pare, es doble satisfacció.

Doncs això, mentre espero a que les infiltracions de factors de creixement a la fàscia plantar facin efecte, que no perdo el temps. De moment no puc córrer, ja hi tornaré, segur, però no té sentit fer-ho com ho estava fent fins ara, així que a gaudir de nedar, del mar i de tot l’aprenentatge que vaig adquirint.

Ah! i la bicicleta també, però aquesta es una altre història...



20 de juny 2021

SENGLARMAN

 


Des de que em van proposar aquest senglarman la colla del club atlètic Torelló que no vaig dubtar ni un moment, el triatló es un esport molt enfocat a la competició, així que fer un triatló de llarga distància casolà, et permet gaudir de la diversió i l’esport a la vegada.

 El repte era nedar de les illes Formigues a Calella, pedalar fins a Queralbs i després pujar a Núria i al Puigmal, acabant a Fontalba. Res, “una matada inhumana sense cap sentit...”

 A quarts de sis del matí ja estem a la bonica cala de port bo de Calella, una barca ens porta fins a les illes Formigues, som varis nedadors, alguns només faran aquest segment, i també hi ha en Jordi que ens acompanya amb el caiac.

L’aigua està una mica xarbotada i comencem a nedar mentre el sol surt per l’horitzó, hi ha una llum tota estranya que li dona un aire de misteri, i ho fa tot més èpic encara. Només d’arrencar i ja tinc males sensacions, la respiració se’m entretalla i haig de fer esforços per seguir els altres, al primer reagrupament encara estic una mica descol·locat però mica en mica començo a gaudir del mar, de les onades i de tot plegat. Nedem uns 3000metres fins a arribar a la platja de nou, hem tardat encara no una hora i la experiència a sigut magnífica.

Recorrem els carrers de Calella, caiac en mà i descalços, per arribar a la furgoneta on tenim les bicis. Ens canviem i comencem a pedalar. Som set valents, i la Marta que ens anirà fent l’assistència. Entre una cosa i una altre, però, perdem bastant temps i ja anem una mica tard, però el bon humor i el bon rotllo que no falti, m’encanta...

Ara toca fer 150km  amb 2600+ fins a arribar a Queralbs, fa molta xafogor i hi ha un ambient enrarit, fruit de la pols en suspensió que li dóna al cel un to metàl·lic. La ruta segueix sense cap sobresalt, anem fent alguna parada i a Santa Pau parem a dinar, aquí ja hi arribem una mica justos, bueno, algun més que d’altres, i més d’un que va sobrat, però d’això es tracta, cadascú va al ritme que vol i anem fent reagrupaments. Cap problema.

Després d’això, arribarà la primera xinxeta del dia: el coll de Canes, que no es poca cosa, però es fa prou bé i després ja enfilem fins a Ripoll. La Marta ens subministra aigua i el que ens cal i la veritat es que s’agraeix, doncs aquesta humitat fa suar molt.

Arribant a Ribes de Freser se’ns posa a ploure i jo ja porto mitja pàjara i algú altre també, i fem una altre parada al bar, mentre va fent ruixats. Per un moment penso que la cosa l’hem de deixar aquí, perquè pujar plovent fins a Queralbs i després fer el Puigmal en aquestes condicions no es gaire assenyat. Però al final para de ploure i seguim la ruta prevista. Arribo a Queralbs una mica justet, necessito menjar i beure...

Mentre ens canviem, torna a fer un bon ruixat i decidim que pujarem a Nuria, deixarem estar el Puigmal, doncs entre una cosa i l’altre ja son quarts de set de la tarda.

 

A mi mullar-me no m’agrada, no m’ha agradat mai, de seguida agafo fred i em desanimo, però si he arribat fins aquí, ara no llençaré la tovallola, així que cap a Núria, entomant un ruixat rere un altre i amb la previsió d’arribar fins a Fontalba desprès, on ens espera la furgo. He pogut menjar i m’he refet, al final la llarga distància és això; anar gestionant el menjar i l’aigua, la set i la gana, però també l’estat d’ànim, l’empenta l’energia i les ganes, l’optimisme i el sentit de l’humor.

Arribant a Fontalba hi carda un bon vent, pluja forta i tot està ple d’aigua i boira, vaig ven xop i ja tenim ganes d’arribar, i ho fem a l’esprint, al mes pur estil friki, sonat i tocat dels collons que es pot ser, però d’això es tracta, ja som senglarmans!

Al final 14h 32m i arribem exultants, molls i enfredorats però contents, el Puigmal no l’hem pogut pujar però amb el que hem fet estem totalment satisfets, almenys jo.

Molt agraït al bojos aquests, m’han donat l’oportunitat de gaudir del triatló d’una altre manera, autèntica i feréstega, salvatje, una experiència de les de recordar.

Moltes gràcies senglars!









 

16 de juny 2021

OLLA VERTICAL

 



Aquesta cursa ja hi estava apuntat de l’any passat, així que cap a Núria hi falta gent. Pujada al Puigmal des de el santuari, 1000+ en 4km.No estic massa motivat, la veritat, des de el triatló que no entreno massa i a tot arreu i per tot no es pot estar, així que m’ho agafo molt tranquil.

Tant es així, que només el primers metres i ja quedo gairebé l’últim, pujo molt còmode, potser massa i tot, però avui no tinc ganes de patir i en aquest tipus de curses es pateix només de sortir i fins al final.

A mig fer passo un corredor que diu que té seixanta anys, ho sé perquè no para de repetir-ho al públic, que n’hi ha, i que ha vingut a animar, en un dia radiant i assoleiat. No és pot demanar més, em trobo bé i pujo al Puigmal com ho he fet tantes altres vegades, gaudint d’una matinal muntanyenca i esportiva.

Al final 1h 6m i el 80è classificat de 120 corredors, i 5è de Catalunya de categoria màster, però això és irrellevant, amb ser a la línia de sortida i tornar sencer cap a casa em dono per satisfet.

I una altre cosa: aquesta es la cursa de muntanya numero 100 que faig, bé, n’he fet moltes més, moltíssimes més si compto les d’asfalt i ultrafons, però aquesta es la que fa cent al bloc, i que n’he escrit alguna cosa. Sembla fàcil però no ho és, perquè després de molts anys encara sóc aquí, al peu del canó, i moriré amb les bambes posades...


Aquí l'enllaç per lleguirles totes...https://galopaquegalopa.blogspot.com/search/label/curses%20de%20muntanya

31 de maig 2021

MY FIRST LONG DISTANCE TRIATHLON (2)

 


Em sento un novato entre mig de tanta cabra, tan casc aereo i monos ajustats. Estic dels nervis, entre tota la parafernàlia de les transicions i preparar el material i tots els dubtes de com reaccionaran els meus pobres genolls, no ho veig gens clar.

Però al final no es tan complicat, deixar la bici ,el casc i les bambes i ja està. Bueno i el xip, i el dorsal i les ulleres i el rellotge i els bidons i jo que sé quantes coses més.

El dia abans estic atabalat, i per la nit no dormo una merda. A les quatre ja estic llevat esmorzant, avui serà un dia llarg.

Em poso el neoprè a la platja, quan surt el sol, els participants comencen a arribar i a quarts de set ja estic apunt per sortir, juntament amb mil triatletes mes. Surto a l’últim calaix, al meu darrere hi ha vint o trenta persones només.

L’aigua està fredota i de seguida em concentro amb el que haig de fer; respirar tranquil, agafar un bon ritme de creuer i sobretot gaudir del mar i de nedar, ho he fet moltes vegades últimament. Començo a passar nedadors i la veritat es que vaig molt bé, el neoprè m’ha quedat molt ben ajustat i estic còmode a dins l’aigua i em permeto el luxe de pujar una mica el ritme i seguir passant gent.

Primera boia i allà cauen ostias como panes, la rodejo com puc i vinga, seguim. La segona boia la passo foten cops de peu i braçades ràpides, això es campi qui pugui i no et pots quedar enrere. Una mica més i ja acabem, els quasi quatre mil metres se’m fan curts i tot, no me’n adono que ja estem arribant. Surto de l’aigua fresc com un enciam i sorprès de com ho he fet: de puta mare. Total 1h 18m.

La transició fins a buscar la bici se’m fa una mica llarga, quatre cents metres corrent descalç pels carrers de Platja d’Aro que em deixen els peus adolorits, però vaja, fet i fet ja estic pedalant. M’he canviat i m’he posat el mallot de ciclista, ben eixugat, i gas als pedals.

La gent surt bastant enxufada, i jo també, però es que vaig molt bé. Ja sé que haig de fer 180km però no m’espanta, ja els faré.

Pujant el primer coll ens trobem la carretera ben molla, sembla que per aquí hi ha fet un ruixat no fa gaire, està ben ennuvolat i baixant de Romanyà ja comença a ploure. Quedo amarat d’aigua en pocs minuts i haig de vigilar a la baixada que això es molt perillós. Ens passa un corredor a tota castanya per l’esquerre i penso que està sonat, hi ha un revolt en un pont i la carretera està ben molla.

La bici li marxa, cau de costat i segueix ressolant fins a picar amb la biga del guarda rail i...desapareix. El tio s’ha fotut d’alta baix del pont. Parem jo i un altre corredor mentre les altres bicis segueixen passant. Miro i el veig allà baix, a una alçada de vuit o deu metres, s’intenta aixecar i la cama i tot el seu cos li fa uns moviments mol estranys. Li dic que no es mogui, crido si algú te un telèfon però les bicis segueixen corrent i no en té ningú. Al final decideixo baixar, pel final del pont, pel mig de les bardisses i les ortigues aconsegueixo arribar on es ell. He deixat de ser un esportista i ara sóc bomber, es la meva feina, i aquell noi necessita ajuda. Li demano com es diu que estigui tranquil, i que no es mogui i no m’entén, perquè no es català. Crec que pot tenir una fractura de pelvis i està greu, s’ha fotut una hòtia monumental. Al cap de poc baixa un altre noi que no era de la cursa i em diu que ell se’n fa càrrec, que trucarà a l’organització, jo li dic que truqui al 112, que allà el que cal son bombers i sanitaris.

Deixo al Javier i li dono ànims, torno a pujar i no trobo la bici, algú me l’ha canviat de lloc o ja no sé on l’havia deixat. Em cremen les cames de les ortigades i les esgarrinxes que m’he fet i he agafat fred, doncs vaig ben moll. Reprenc la marxa una mica tocat, fet i fet he perdut uns vint minuts, però he fet el que havia de fer, això ho tinc clar.

Vaig fent quilòmetres, para de ploure i la temperatura es agradable. Anar en bici m’agrada i gaudeixo de l’Empordà i del paisatge. Vaig pensant en la bossa de menjar que he deixat i que ens porten al km 90, m’he fet un arròs amb tonyina i també tinc dàtils i fruits secs. Es important menjar que això es molt llarg i els gels i les barretes no se’n pot abusar que llavors et deixen l’estómac fet merda.

Però estem al km 110 i jo no veig res, a l’últim avituallament tampoc he vist res, cap cartell ni res que avisi. Així arribo fins al km 120 i m’adono que me’l he passat, vaja, hauràs de tirar del que et donin que son plàtans i taronges, i gels i barretes de tot tipus. Pinten bastos...perquè jo sé que s’ha de menjar, si no, et quedes vuit ràpid i només disposo de tota aquesta merda, sort en tinc dels plàtans, a cada avituallament me’n menjo un parell, cada 20 km mes o menys.

I fet i fet arribem al port de santa Pellaia, aquest ja l’he fet tres vegades i me’l conec, així que com que estic bé d’energia i d’ànims el faig a sac i passant moltes bicicletes. Als plans les bicis aquestes em tornen a passar però vaig bé així, si alguna cosa he descobert es que se’m dona prou bé la muntanya, sóc més escalador que rodador..jeje

Fot una calor que esquerda el casc, i xafogor. En un dels avituallaments ens diuen que no tenen aigua, només isotònic, i jo ja tinc la panxa del revés i no m’entra res, només vull veure aigua, i no en tenen!

Fem el port de Sant Grau i pujo molt bé també, tinc energia però ja tinc ganes d’arribar, però encara falten uns 20 km. Sant Feliu... i Platja d’Aro per fi. Total 7h 10m

Arribo molt bé, tret de la panxa, cames bastant fresques i amb ganes de córrer. Hi ha molta gent animant i Platja d’Aro es una festa, la veritat es que s’agraeix, després de tantes hores sol. Mentre m’estic cordant les bambes, ja a dins del box de la transició un jutge em diu: “esto que has echo es descalificación directa”, vaja, m’he canviat de roba i es veu que no es pot fer, però com que em veu tant palangana i novato em perdona i em diu “no pasa nada, vete a córrer”...

I surto a córrer com els braus a la plaça, amb ganes i força, cap molèstia, cap sensació dolenta, ara si, sóc corredor!

Però la cosa dura el que dura, cap al km 20 ja estic rostit, noto la falta d’entrenament i de quilòmetres i els genolls em comencen a fer mal. Per acabar-ho de reblar, cau una tempesta que ens deixa xops, el terra es ple de bassals i aquests 20 km últims se’m fan una mica pesats, sort que de córrer així ja en sé i camino molt poquet, només quan arribo a l’avituallament i una mica després. El peu em fa mal i els genolls també, però aguantaran, estic patint bastant, però cal tenir paciència i tot arriba, i per fi acabo la quarta i última volta del circuit. Total 4h 17m.

I ja està, ja l’he fet, el dia abans no donava un duro per mi, però els genolls i el peu s’han portat prou bé i tot l’entrenament d’aquests darrers mesos ha sortit, llevat del córrer, però tot no es pot tenir. Queda pendent un triatló d’aquests fent el segment de córrer ràpid, que jo crec que es pot fer, així que ja tinc feina...

Gràcies a tots els que m’heu animat tots aquests dies, abans i després, als que estàveu allà, a la gent del club atlètic Torelló, però sobretot a la Fina, que es un sol...

Total 13h 8m, un temps discret i que crec que puc millorar.

Ja sóc un calaburraman!











 

 



27 de maig 2021

MY FIRST LONG DISTANCE TRIATHLON (1)


 Sempre havia volgut fer un triatló d’aquests, ja fa molts anys, però sempre ho anava posposant, per preu, per temps, per una cosa o per una altre.

 Entrenar això no es fàcil, és veritat, fa deu anys vaig fer un half i ja vaig veure que la cosa es complica, i molt, al haver d’entrenar tres coses ben diferents. I es que el triatló, no es la suma de tres esports, si no la fusió. Així es com ho veig jo, i mira que no en tinc ni idea, però penso que als entrenaments sempre has de mantenir un bon nivell en els tres segments, si et passes en un, va en detriment dels altres dos i sempre tens la sensació de que no ho atrapes. Al final son els tres, un darrere l’altre i tots tres junts.

 Córrer, es molt mes fàcil, només necessites unes bambes i ho pots fer sempre, amb mal temps, amb calor, de nit, plovent, amb neu...de totes maneres vaja. La infraestructura que necessites pel triatló es molt mes complexa, bicicleta, piscina, neoprè...jo que sé, un pilot de coses...

Vaig començar a gestar aquest repte a finals d’any, quan per culpa d’una fascitis que se’m estava allargant més del comte i que encara dura, vaig començar a córrer menys i a pedalar i nedar més. A l’Octubre vaig començar a anar amb btt també i tot l’hivern anant a la piscina gairebé cada dia. L’u de gener em vaig inscriu-re i ja vaig començar a agafar-m’ho més seriosament, tenia cinc mesos per davant.

La natació es on anava més peix, així que metres i mes metres, fins que vaig aconseguir fer tres mil metres en menys d’una hora còmodament, amb total he fet 130mil metres. Amb la bici anava alternant sortides per carretera i btt i últimament només amb la de carretera, en total he fet 2500km. El córrer el tenia bastant deixat, dos dies a la setmana i encara gràcies, tot el que em deixava el peu. Una tirada a la setmana de 20-25 o 30km, i un dia de farleks o pujades, i ja està, 600km només. No sé si es poc o molt, la veritat, jo no tinc entrenador ni en vull, penso que fent-ho a la meva manera, tot i no ser la òptima, em sento més honest amb mi mateix i probablement m’equivoqui però que hi farem...

A finals de febrer, em sortien setmanes de vint hores d’entrenaments, tres o quatre cops per setmana doblava i algun dia triple, alternant nedar, bicicleta, córrer i treball de força. No vaig descansar cap dia. Al Març ja anava rustit, em feien sempre mal les cames i els braços...tenia molta son i molta gana i ja vaig veure que m’havia passat de rosca, crec  que vaig passar un petit sobre entrenament que vaig solventar bastant bé, sense deixar d’entrenar però aixecant el peu de l’accelerador. A partir d’aquell moment, només faria un entrenament al dia, ben fet, però només un. També vaig apuntar-me a alguna cursa de muntanya, més que res per canviar d’aires i per divertir-me.

En tot aquest temps he hagut de barallar-me amb les restriccions, amb els confinaments, amb el fet de només poder nedar una hora a la piscina, no poder sortir a reconèixer el circuit de la bici, sense poder nedar al mar...etc. La climatologia tampoc hi ha ajudat massa, amb un hivern fred i una primavera també freda i plujosa.

També vaig passar una petita otitis que vaig trampejar amb antibiòtic sense cap més conseqüència. Quan faltaven quinze dies només, em vaig fotre de cap en una cursa i en van quedar els dos genolls inflats com dues pomes, vaig pensar que allò ja no ho remuntava...

Però mira, aquí estic, apunt per sortir el diumenge, amb els genolls adolorits encara, i venint de  deu dies de repòs absolut. Avui he sortit suau amb la bici i ahir vaig anar a nedar al mar i no vaig massa fi, però crec que ho provaré. Fins ahir tenia els meus dubtes, i encara els tinc. Si de normal ja anava al 80%, ara estic al 50%, aquests últims quinze dies m’han matat, però potser m’han anat bé per descansar, no ho sé. Jo he fet tot el que he pogut, més bé o més malament i ara a veure si sóc capaç d’acabar, perquè encara tinc els genolls ben inflats. Objectiu: acabar.

Però al final si la cosa no surt com m’agradaria, tampoc passa res, si ho penso bé, l’esport es una cosa ben absurda i jo ho faig perquè si no m’avorreixo, no m’hi va la salut, ni la feina, ni el meu benestar, simplement son reptes personals que ajuden a suportar aquesta existència que ens ha tocat viure.

Vinga, gas a la burra!

 

16 de maig 2021

KV CARA AMON


 Dissabte vaig tornar a córrer un quilòmetre vertical, bé, córrer és un dir, perquè 1400+ en menys de 5 km, es moooolt dret i de córrer poquet, gairebé tot caminant.

Jo crec que la cursa s’hauria de dir cara amunt i no Cara Amon, però vaja, que ja sabia el que hi havia i no em queixo, aquest tipus de curses s’han de saber gaudir, però sobretot t’han d’agradar i a mi m’encanten.

També perquè ja estic fart d’entrenar el putu triatló, de nedar i pedalar tot el dia, i un canvi d’escenari se’m posa bé.

De Barruera cap dalt a una muntanyota propera de 2400m d’alçada que no recordo el nom i apa, cames i amunt!. Vaig sense pals, les mans als genolls i a bufar com un cabró. Es campionat de Catalunya de la Feec, en categories junior, infantil i cadet i aquests nanus pujen que dona gust veure’ls. Jo em sento una mica fora d’òrbita, la veritat. No he entrenat res d’això, només un altre kv que vaig fer fa un mes i escaig i ja està.

Surto fred i una mica encarcarat però amb deu minuts ja estic suant a raig fet, regulant les pulsacions i sobretot intentant gaudir del moment, de fer exercici, de la muntanya, del paisatge i de tot plegat. Al final, les sensacions son molt bones, arribant a dalt amb gas i bastant bé, una cursa xulíssima.

75è classificat, 7è de iaios, una hora i setze minuts i apali, cap avall tranquil·lament que això ja està.

Vaig xerrant amb no sé qui, caminant, i tot plegat perdo l’equilibri i caic rodolant per unes pedres malparides. Em foto una castanya que deunidó, picant amb els dos genolls varies vegades. Res home, una hòstia més, de tantes que m’he cardat, ja veurem com acaba tot plegat perquè pinten bastos... 









 

24 d’abr. 2021

EL TAST

 



I avui, un 10k, vinga va, encara que sé que no estic en el meu millor moment, però farem el que podrem. El Tast de la Mitja, una cursa poligonera i més aviat lletjota, però amb les actuals circumstàncies no es pot demanar més.

Només d’escalfar ja em noto buit, després de rodar mitja hora faig quatre rectes i les sensacions son horribles, de fet, fa tres dies que vaig passar una gastroenteritis molt forta i encara estic tou.

El dimarts, quan vaig acabar l’entrenament amb el grup de fanàtik, a l’arribar a casa, vaig tenir una diarrea descontrolada i uns espasmes a l’abdomen, que em vaig acollonir. Amb les hores la cosa no millorava i vaig acabar a urgències, enxufat al suero i medicació. Vaig quedar planxat, deshidratat i fet mistos. A les tres de la nit em van deixar marxar a casa, una mica millor però amb un rebombori als budells que allò semblava un ramat de gripaus famèlics.

En fi, coses que passen. Així que avui corrent a 4’ i pico i encara gràcies. Sortint des de  l’últim calaix, amb els populars populars, i sabent que es tracta de córrer, a les dures i a les madures, ja vindran temps millors.

Jo no he sigut mai ràpid però al final 41:59, sense patir gaire, un temps de merda però ja m’està bé, s’ha de saber estar amb tot el que hi ha i a tot arreu, i per tot el que estic entrenant corrent últimament es suficient.

 


 

11 d’abr. 2021

VERTICAL SOBREPUNY


Ja sé que un quilòmetre vertical no entra dins la preparació d’un triatló, però vaja, a mi no em ve d’aquí. Es tracta de passar-ho bé i no prendre-s’ho gaire seriosament, al capdavall, és esport, res important, i el que no vull es haver d’estar-me’n de fer el que em ve de gust.

M’encanten aquestes curses explosives, posar el motor a màxima revolució i intentar no entrar a la zona vermella, regulant, però sempre al màxim del que un pot donar.

Pujada al cim del Sobrepuny des de la Nou de Berguedà, 800 metres positius en 3’5 km, no es que sigui molt, n’he fet d’altres de mes llargs i mes drets, però per no haver-ho entrenat gairebé, ja està bé. Aquesta cursa ja hi estava apuntat l’any passat però al final es va suspendre, com moltes d’altres vaja, de fet, fa més d’un any de la ultima cursa i la veritat es que ja en tenia ganes.

Sortim de quatre en quatre però bastant seguits, això fa que pel corriol estret de pujada es faci algun tap, corredors més ràpids que han d’anar passant gent i de més lents que els empenyen pel darrere.

Una boira i molta humitat conforme ens anem acostant al cim, les cames en cremen i me les noto carregades de la ultima tirada llarga de fa tan sols quatre dies, el cor que sembla que hagi d’explotar i la suor que em regalima per la cara, m’encanta.

Al final 42:20, i 6è de categoria màster, un temps discret però sabent que encara puc rascar uns minuts. Si tot va bé, d’aquí un mes tornaré al KV de Barruera, a veure si ho preparo una mica, però sense descuidar el putu ironman de finals de Maig que ja se’m està fent pesat, tanta bici i tant nedar...gas!






17 de març 2021

TRI OLIMPIC

 


Avui he fet un triatló olímpic, pim pam. La intenció es nedar 1500m, 40km de bici i 10k corrent, tot seguit, és a dir, una cosa darrere l’altre...

A les deu del matí ja estic nedant a la piscina i m’he deixat la bici i les coses per córrer preparat al cotxe. Nedo al costat de dos triatletes, un per banda, que van a tota hòstia, però vaja, jo anar fent. Em noto els braços carregats dels 5000m nedats d’ahir, però tot i així em surt una mitja de 1:54 els 100m, 28minuts. Bueno ja està bé.

Surto esperitat de l’aigua i faig una transició el més ràpida que puc, però entre canviar-me i anar a buscar els cotxe, la bici, les cales i tot plegat hi estic més de 7 minuts. Començo a pedalar amb ganes, fot un fred que deu n’hi dó, el sol tapat de núvols i 8 graus només.

Trio una ruta fàcil i planeta, vaig improvisant carreteres per quadrar 40km exactes. Les cames em cremen però per dins estic enfredorat de l’aigua.

A mitja alçada de la carretera de Santa Eugènia em passa un camió carregat de porcs a pocs metres, la mare que el va parir! I poc després un hundai blanc em passa a un pam. Cagomlaputa si l’enganxo li rebento el cap!

Va David, no t’estressis i tira palante. Lateral de la C­-17 amunt, i avall. Amunt i avall, voltes per Vic sud i això ja ho tinc.1h 27m i una mitja de gairebé 28 km/h. Prou bé, tret del susto amb els cotxes i el putu camió.

Una altre transició lenta, 5 minuts ben bons. Quant baixo de la bici tinc els peus glaçats, em poso les bambes i ara vé quant el maten... collons que es dur això! Entre els peus freds i les cames de fusta vaig molt encarcarat. Intento córrer a ritme però no tinc cames. Vaja, això de les transicions al triatló ja ho té això, així que paciència i mica en mica. Em noto el bessó que fa dies que em demana l’hora, i el taló que també em molesta, però faig els 10km bastant còmode. No em complico la vida i faig 5km d’anar i cinc de tornar pel mateix lloc, i em surten 48 minuts i escaig, a un ritme de 4:49.

Total: bé, content, ha sortit més o menys com tenia planejat.

Conclusions: el triatló és més que la suma de tres esports, les transicions són molt importants i s’han d’entrenar també.

Vinga va, seguim aprenent i experimentant, això es divertidíssim,

 gas a la burra!






10 de març 2021

TRIATLÓ

 

Aquest matí a la piscina, he sentit per fi que fluïa amb l’aigua, porto des de l’Octubre picant pedra, metres i metres nedant i tot just avui he notat que estava guanyant una mica, només una mica, però suficient per no sentir que estic en un lloc hostil, amb la respiració entretallada i el cos fred. Dos minuts al cent metres, 20 als 1000, i no surto d’aquí, però almenys ara vaig còmode.

De fet avui, havia d’anar a nedar al mar, però una invasió de meduses que ha entrat amb la llevantada, a tot el litoral, m’ha fet avortar. No passa res, un altre dia.

I es que entrenar un triatló es francament difícil. Sempre dic que jo no sóc ciclista, ni nedador, ni encara menys triatleta, jo sóc corredor, però ves per on amb les meves circumstàncies actuals em veig abocat a diversificar els entrenaments. Si no puc córrer gaire, doncs a pedalar i a nedar, i així he arribat fins aquí, vet aquí...

Demà toca tirada llarga amb la bici, a veure si puc fer mes de 150km. I demà passat a córrer una mica, intentar agafar ritme de creuer amb el cansament acumulat, i després a nedar, i després tornem a començar amb la bici, i córrer, i nedar...

Per la setmana que ve, tinc pensats uns entrenaments molt engrescadors, ja que la cosa dóna per molt i la veritat es que m’ho estic passant super bé. No en tinc ni puta idea, entreno per sensacions, sense mètode ni programa, a la brava, com sempre he fet, amb els meus errors i els meus encerts i això encara em motiva més. 

A tothom que li explicat que estava entrenant per fer un ironman m’ha fet la mateixa reflexió: tu rai, que estàs acostumat a la llarga distància...Si si, es veritat, però també sé que no regalen res, que s’ha d’entrenar molt i posar-hi quelcom més que voluntat; focalitzar l’objectiu, passió, i sobretot grans dosis d’entusiasme.

I amb aquestes estic, cada dia, aprenent molt i tossut com sempre.

Va!

8 de març 2021

AIXÍ ANEM...


 

Tot va començar a finals d’estiu amb un mal d’esquena mentre dormia, un mal punyent a la zona baixa que em despertava per la nit, de dia anava fent però amb molèsties. Vaig començar un reguitzell de visites mèdiques...capçalera, traumatòleg, rx, ressonància, anàlisis, reumatòleg...més ressonàncies, anàlisis...entre mig de tot això em van dir: “em de descartar un tumor o una infecció”... total, que amb tot això del covid, encara estic pendent d’un diagnòstic definitiu.

De mentre jo vaig entrenant, tot el que em deixa l’esquena i totes les molèsties associades, el peu, el genoll... perquè pel que sembla, pot ser un procés inflamatori d’una malaltia reumàtica,  

I tant es així que des de el u de gener no he parat ni un sol dia i molts doblo entrenament, i ja posats, m’he proposat no fer-ho durant un any. Em refereixo a entrenar de córrer, bicicleta btt i de carretera, nedar, i si no, mínim una hora de treball de força o simplement caminar. De fet, al rellotge esportiu que porto, hi trobo a faltar moltes activitats que realitzo i que no comptabilitzo com a entrenament com ara: “cortar leña”, “ir a buscar una bala de paja i descargarla a mano” o bé “arreglar las pezuñas al burro” que també cansen i et posen fort, en fi, tot suma....

Així que cada dia pujo una activitat a l’strava, o dues, i em motivo amb el dia a dia. També m’he inscrit a un ironman, mira tú, porto molts anys volent fer-lo  i ara em veig amb cor, ja veurem si tot plegat es pot materialitzar. Perquè la veritat es que trobo a faltar posar-me un pitrall, doncs ja fa un any de la última cursa. En aquest cas, serà diferent, només vaig fer un half fa deu anys i em va semblar una cosa molt difícil d’entrenar i ara, i amb poc temps, m’haig de posar les piles i nedar i pedalar com un cabró, córrer poquet, de moment.

També he començat a fer dieta, prendre suplements i coses d’aquestes, a partir dels cinquanta s’ha de fer un pas més, si no, et quedes enrere.

Entre mig de tot això he passat el covid, totalment asimptomàtic, i així estem, trampejant problemes de salut però amb ganes d’esport i competició, conscient que he començat una nova etapa i que no sé on em portarà. Més o menys com tothom, vaja, sortejant aquests temps estranys que ens han tocat viure.

Salut!

 


13 de des. 2020

MUNTANYOLA


 

Ens agradi o no, Muntanyola no es un poble “normal”, i no ho dic en sentit negatiu, però si que es veritat que pateix problemes que altres pobles no tenen. El seu format d’urbanització té els seus avantatges i els seus inconvenients i per molt que ens esforcem i en “Peyu” digui el que digui, sempre serà el que és.

Ara bé, està a les nostres mans convertir el nostre “poble” en un lloc més agradable per viure-hi.

  Un dels problemes associats a aquest format, a les parcel·les i terrenys de grans dimensions, són els gossos. Segurament estareu d’acord amb mi en que el gossos, així en general, representen una molèstia o directament un greu problema.

Des de gossos abandonats provinents d’altres municipis, a lladrucs insistents a tot hora, passant per gossos voltant pels carrers, de nit i de dia, soroll i crits arreu...

A un gos se li pot ensenyar gairebé qualsevol cosa, a buscar droga, explosius o tofònes, a guiar una persona invident o a menar un ramat d’ovelles. Es igual, la seva intel·ligència està més que contrastada i a través d’una bona educació pot esdevenir un ser increïblement eficaç i eficient en la seva tasca, i pot ser, a més, un animal que ens acompanyi i ens faci la nostra existència, i la seva, molt millor.

Els gossos de Muntanyola sembla que la seva única finalitat a la vida sigui bordar. Bordar a tota hora. Sense cap mena d’estímul ni educació, es l’únic que saben fer.

Passejar pels carrers de Muntanyola es converteix en un veritable repte per les nostres orelles, els lladrucs es succeeixen d’una casa a l’altre, amb un, dos, tres o més gossos a cada una. Viure aquí s’ha convertit en un suplici, cada dia sentir a bordar cents de gossos, el del veí i el de més enllà. Contaminació acústica en diuen, migdiades frustrades i nits d’estiu insuportables...una situació totalment impensable en una ciutat com Vic, per exemple, i ja no parlo de països com Holanda o Bèlgica...

Amb tot, molts veïns i propietaris d’aquests animals, veuen la situació com a “normal”, cony! Que fan els gossos? Bordar, no?

Doncs no. A mi m’agradaria que Muntanyola fes un pas endavant, que es convertís en un lloc agradable i on el respecte i la llibertat al silenci sigues prioritària.

Jo no sé quina és la solució a aquest problema, francament. Les sancions i les prohibicions poden ser un camí, però crec més adient pedagogia i educació. Des de l’ajuntament cal ser valent i encarar el problema. Em consta que hi està treballant, però queda encara un llarg camí per recórrer. Per una societat més moderna i civilitzada.

Com he sentit a dir per les xarxes, d'una persona molt compromesa: tenir animals no et converteix en millor persona, cuidar-los i educar-los si.

 

  

 

25 d’oct. 2020

UN ANY SENSE CURSES

Un any sense curses, així ha estat i serà el 2020, tret de la cursa de Llançà i la dos turons de Moià, la mitja de Granollers... i res més.
 Estava inscrit a l’ultra del Montseny, als Matxos, al kv+ de Barruera, a la Quebrantahuesos...i moltes més, i més recentment al trail de Llèmena, que tampoc ha pogut ser. 
De fet, quasi que m’han fet un favor, perquè ara mateix, només vaig a córrer un dia a la setmana i encara gràcies, perquè l’endemà no puc quasi ni caminar. Porto arrossegant una fascitis al peu que m’està matant, tots aquests mesos em deixava fer però amb molèsties, fins que ja arribat el moment de parar i a veure com ho trampejo.
 No passa res, he sortit de moltíssimes lesions i aquesta en serà una més. Sé del cert que tornaré a córrer, però ara toca això. 
Per fer-me passar la pena m’he comprat una bici de muntanya i estic gaudint com mai, surto quasi bé cada dia a descobrir camins, corriols, i a perdre’m per aquests mons de Déu, ni gps, ni rutes, ni hòsties, el que surti... i la veritat es que disfruto moltíssim.
 I també vaig a nedar, piscina amunt, piscina avall, fins que el cor em diu prou, vet aquí la meva vida esportiva... 
Perquè, si haig de ser sincer, això de córrer amb mascareta i amb tots aquests protocols de seguretat no em ve gens de gust. Gens. Tot això que estem vivint actualment amb la merda del covid dels collons, no ho porto gaire bé, la veritat, i tota aquesta parafarnàlia a mi em va una mica gran. 
El món de l’esport i en el meu cas, el popular,  crec  que ha canviat i canviarà, o directament desapareixerà, però a mi ara mateix ja m’està bé. Van passant els dies, les setmanes, i els mesos i això cada vegada s’embolica més i no hi veig futur. La nova subnormalitat acabarà essent normal, però s’emportarà per davant moltes coses, entre elles, les curses...que hi farem...

22 d’ag. 2020

30 ANYS


Aquest estiu ha fet trenta anys que vaig entrar al cos de bombers de la Generalitat de Catalunya, bé, de fet ja portava quatre campanyes forestals, així que podria dir que en fa gairebé trenta quatre.
Aquesta es una professió que amb els anys, t’acaba agradant, és veritat. Jo no sóc bomber per vocació, simplement la vida m’hi va portar, i ara, després de tots aquests anys, puc estar agraït per haver tingut la sort de ser-ho.
Corria l’any 1986, quan amb 18 anys només, vaig tenir el meu primer contacte amb els camions vermells. Recordo la primera guàrdia anar a un foc forestal pels voltants de Montserrat i arribar a casa a les tres de la matinada, fet una merda i amb pudor de fum, vaig pensar que allò prometia...
Perquè desprès d’aquella primera sortida en van venir moltes més, moltísimes. També hi van haver estius més amables, però en general treballàvem bastant, i si no era apagant foc ho fèiem en les tasques de manteniment del parc.

A l’any 1990 ja vaig entrar com a professional, interí, però amb la responsabilitat d’estar cobrint una plaça de Bomber, al parc de Torelló, que en aquells temps era de mínims dos bombers per guàrdia. Recordo aquella època com d’aprenentatge però realment, al ser un parc petit, teníem poques sortides.

A l’any 1992, després de tornar a fer les oposicions, ja vaig entrar de funcionari, oposicions que no tenen res a veure amb les que es fan actualment, tot s’ha de dir. La meva destinació va ser el parc de Mollet del Vallès, però com que el parc encara s’havia de construir, vam anar a parar provisionalment al parc de Granollers.
D’aquella època també en guardo molts bons records, d’aquells anys però, la majoria de bombers actualment estan jubilats. Hi vaig estar tres anys, jo, i tota la plantilla del parc de Mollet. Recordo sobretot l’estiu de l’any 1994, que va cremar mig Catalunya, on ens vàrem enfrontar al caos absolut durant  molts dies, vam viure moltes situacions de perill i vam treballar com mai. També recordo molts serveis d’accidents de trànsit a les autopistes, molts focs d’indústria i en general, treballar amb mitjans i eines molt precàries.

Vam estrenar el parc de Mollet en situació encara més precària, però amb la il·lusió de ser una plantilla jove i enèrgica. Podria explicar molts i molts serveis, tinc molts records de sortides a foc d’habitatge i d’accidents, industries...una mica de tot però en general era una feina més “urbana”. Excepte l’any 1998, on la campanya forestal va tornar a ser desastrosa.
I per sempre més, cada any quan arriba l’estiu, recordo aquests dos anys: el 94 i el 98, perquè sempre  he pensat que allò es pot tornar a repetir i crec sincerament que serà molt més catastròfic i aquest cop, definitiu. Però no em pertoca a mi fer anàlisis ni prediccions, es només una sensació, que els que vam viure aquests focs, crec que tots tenim.
Pels volts de l’any 2000, ja no ho recordo, ja vaig anar al parc de Vic, que es on estic actualment. Aquí la feina es una mica més “rural”, en el sentit que fem més serveis en entorns naturals, recerques de persones perdudes  boletaires i demés,  rescat d’animals, etc, però sense descuidar la part mes cosmopolita de carreteres i polígons industrials de la comarca d’Osona.
Jo crec que a Vic, el problema que tenim ara mateix, es l’envelliment de la plantilla, ens hem fet grans i no hi ha hagut canvi generacional, però no entraré en temes polítics, es el que hi ha...
Tots aquests anys m’han servit per aprendre alguna cosa en quan a seguretat i prevenció, a donar un cop de mà als demés i ajudar sempre que es pugui, perquè si alguna cosa bona té aquesta feina, es la certesa de que sempre anem a ajudar als altres, sempre. Potser la part més difícil es la de la convivència; les guàrdies son molt llargues i s’han de compartir moments de tota mena, de treball i de descans, àpats etc...
De finals dels 90 i principis del 2000, recordo molt tots els serveis d’accidents de trànsit, que eren moltíssims. Els caps de setmana sortíem tres, quatre, set, deu vegades, moltes de nit, sobretot dissabte a la nit. Ara això ha canviat una mica, d’accidents n’hi han i n’hi hauran, però res a veure amb aquella època.

Per ser bomber no fa falta res en especial, jo diria que qualsevol pot ser-ho, no és una feina com una altre, això no, però, lluny dels tòpics i dels estereotips, qualsevol amb interès pot desenvolupar-la.  
A mi m’agraden tots els serveis i de moment, encara no em fa mandra anar-hi, però si que es veritat que alguna vegada he passat por, por de veritat, i tantes d’altres que recordo i recordaré sempre. Recordo la vegada que vàrem bolcar el camió de bombers, (crònica AQUÍ), o aquell servei en que un camió va caure a la via i una mica més i ens atropella el tren, l’atemptat a la caserna de la guàrdia civil de Vic, atrapaments  a foc forestal on has de marxar cames ajudeu-me, naus industrials cremant amb virulència, industries de dissolvents, transformadors... jo que sé, una mica de tot...
Estic preparant un llibre amb totes les vivències de tots aquests anys, i els que em queden encara, i que quan em jubili, espero publicar, de moment això es tot, gràcies i a per trenta anys més...

AQUÍ, una crònica, AQUÍ una altre,

I aquí quatre fotos








16 d’ag. 2020

SEMPRE CORRENT



Des de la ultima cursa, ara fa mig any, han passat moltes coses, però, esportivament parlant potser no tantes. Després de moltes setmanes amb una tendinitis al rotulià de la que que ja em pensava que no en sortiria, després d’un esquinç al turmell (el 158è) molt fort, i després de dies i dies de sortir a córrer poc i malament, sembla que la cosa es va posant al seu lloc. 


Avui per fi m’he tornat a sentir corredor, he aconseguit encadenar tres dies seguits, amb algun ritme una mica viu i amb distàncies una mica decents. Mentre corria recordava tot el que aquesta activitat m’ha aportat al llarg d’aquests últims anys, els moments tan intensos i la gran satisfacció personal que ha esdevingut. Sobretot recordava les curses d’ultradistància, les hores i hores en solitud per la muntanya o la concentració en una pista d’atletisme, les llarguíssimes carreteres gregues i tota la preparació i els mils de quilòmetres corrent damunt les meves cames.
 I es que ho trobava a faltar. Ho trobo a faltar. Trobo a faltar posar el cor a mil i les cames dures, la respiració entretallada i les hores compartides amb el meu altre jo, el que corre, el de debò. 
Trobo a faltar fer projectes, cada vegada més difícils i més llargs i repetir els que ja he fet, córrer maratons com qui es menja un entrepà, un dia i un altre, sense fi, sempre corrent. 
Sentir-me invencible i saber que puc, sempre corrent! 
Perquè, tot i que avui he sentit quelcom semblant , crec que tot això s’acaba, han arribat les rebaixes.
 He superat un munt de lesions: esquinços als turmells, inflamació de la banda iliotibial, pubàlgia, tendinitis rotuliana, fascitis plantar, tendosinovitis al tibial anterior, trencaments musculars varis, síndrome del piramidal, pinçament del menisc, ciàtica, artrosis...jo que sé, el normal suposo, per un corredor indisciplinat , sense programa, ni entrenador, sense seny, tot passió. 

 I amb aquestes estic, intentant tornar a sentir-me corredor, perquè és el que sóc. Ja camino, i vaig en bici, i també nedo, i ho gaudeixo, però avui m’he adonat que no puc lluitar contra una força sobrenatural que s’apodera de mi, que em fa sentir com cap altre cosa que faig. 


Seguiré corrent tot el que pugui, perquè jo no sóc de guardar cartílag, sempre he pensat que s’ha de viure el moment, ara i aquí. 

Sóc un putu Forest Gump, coix i encarcarat, seguiré corrent..






7 d’ag. 2020

DONKEY ART






24 de jul. 2020

GUARDIA CIVIL



L’altre dia, mentre estava fent una excursió pel Pirineu Aragonès, vaig rebre una trucada de l’Ajuntament de Muntanyola. La noia, molt amable i cordial, tot s’ha de dir, em va explicar que la guàrdia civil havia estat al poble  (per altres temes) i havien vist la burra, que ara mateix està en unes feixes al costat de l’ajuntament i que buscaven al propietari. El tema, es que havien vist que tenia moltes mosques i una ferida al morro que n’estava plena també, i que avisessin a l’amo que allò no podia ser.

La veritat, aquesta no me l’esperava.

Després de 26 anys cuidant la burra, hiverns i estius, bales amunt bales avall, fer  tancats, veterinaris, abeuradors glaçats, nevades i passar problemes de tota mena i sempre sempre al peu del canó. Mai li ha faltat de res, mai. Em considero un defensor dels animals, els cuido i els estimo, pateixo per ells i intento donar’els-hi una vida digne de ser viscuda, encara que sigui una vida de ruc o una vida de gos.

I ara venen els putus piolins a donar-me lliçons de com cuidar els animals, i una merda!

Es veu que la sensibilitat dels agents del Seprona es extremadament  misericordiosa, ells vetllen pel benestar animal d’una manera intensa i amb una sensibilitat caritativa exquisida.
Tothom que hagi tingut bestiar sabrà que les mosques son molt emprenyadores, una petita ferida es converteix en una de gran i els hi ocasiona molt mal estar. Tanmateix és un problema de difícil solució, hi ha productes de tota mena, ungüents, pomades i remeis casolans i els faig servir tots, però ostia, que només he marxat una setmana!


Això no és una critica a l’ajuntament de Muntanyola, al contrari, de fet, me la deixen tenir en uns terrenys de la seva propietat i en aquest sentit els hi estic agraït. També es veritat que hi ha propietaris d’animals molt desgraciats, que fa falta algú que ho vetlli, perquè amb la responsabilitat individual potser no n’hi ha prou, però francament, aquesta amonestació per part de qui ho ha fet, crec que no me la mereixo.

.

Arxiu del blog