temes

13 d’oct. 2019

TRAIL DEL BISAURA



Primer de tot, donar les gràcies a la gent del Bisaura per fer una de les curses mes ben parides que hi ha al mon mundial, després de dos edicions estant en un avituallament, eguany tocava tornar a córrer. Aquesta cursa ja la vaig córrer al 2014 i al 2015 i ara ja puc dir que tinc la triple corona.
Aquest any estic tornant a córrer totes les curses que més m’han agradat, i totes per tercera vegada. La Rialp matxicots, el trail del Bisaura i si tot va bé, vull tornar a repetir per tercera vegada els 100km de Belvès i...l’Spartathlon...bé, ejem ejem, això ja ho veurem...

Així que res, després de tots els problemes físics que arrossego últimament, em torno a plantar a la línea de sortida d’una nova aventura esportiva. Sóc conscient que estic anant per la corda fluixa i que les coses poden sortir malament, per això estar aquí, ja és un èxit, arribar ja serà la hòstia...

Sortida forta a quarts de vuit del matí, em sorprenc a mi mateix de les bones sensacions que tinc. Aquest no era el pla  inicial però vaja, una vegada llençat que sigui el que sigui tú, que son quatre dies i s’ha de viure el present.
Em situo dels cinquanta primers i vinga, pujada amunt i baixada avall, corrent a ritme viu als plans, prudent a les baixades, i cremant les potes pujant, com sempre faig vaja, ja no sé fer-ho d’una altre manera.
El circuit que ens han preparat aquests cabrons es espectacular, de fet gairebé no hi ha camí, el camí l’obren ells desbroçant, pel mig del bosc i dels torrents, grimpant entre arrels i pedres, molt feréstec tot, Bisaura cent per cent, estan sonats...
Però curiosament avui m’hi trobo bé en aquest terreny, coneix-ho bé les meves limitacions i sé on puc collar-me els cargols i a on no, i tot i que no he entrenat tot el que hauria, sé fins on puc arribar.
Fins a Vidrà vaig  molt i molt bé, sense estrebades, pujant amb força i deixant que em passin corredors a grapats a les baixades. Avituallaments ràpids; agafar aigua, un plàtan i tornem-hi. Però a partir d’aquí la cosa es comença a posar una mica més difícil. En canvio les bambes que m’ha portat la Fina a l’avituallament perquè els meus pobres peus ho estan demanant a crits i vinga, tornem-hi.
Segueixo l’estela d’en Xevi Edo tot pujant a Bellmunt, pujada puta, llarga i que em deixa rebentat. Arribo a Bellmunt amb tots els llums vermells encesos, el de la temperatura, falta d’oli, líquid encefaloraquidi  i sense frens! Cagomdeu que estic rustit!

La baixada a partir d’aquí se’m fa especialment llarga, la conec bé i a més la calor comença a apretar. Fins aquí em anat bastant bé, amb boira i una mica de vent als cims, però ara arriba aquell moment que tan m’agrada de les curses, quan ja n’estàs fins els collons, cansat, deshidratat, amb la panxa regirada, amb calor, i a tot això t’has de sobreposar com sigui.
Res, es tracta de deixar fluir, no atabalar-s’hi, gestionar els recursos que tens, observar, sentir...sentir el cos, avançar mica en mica i tenir paciència i sobretot fer-ho amb alegria. 

Paciència perquè tot arriba, després de vàries hores essent una piltrafa, arriba aquell moment que et tornes a sentir corredor, tornes a sentir l’energia i tot torna al seu lloc.
Faig els últims vuit kilòmetres a tot gas, corrent amb ganes i amb una força renovada, per arribar altre vegada a Sant Quirze després de 8hores i 50minuts per fer els 56km i 3400+.
Feliç i content de poder tornar a sentir tot això, el Bisaura s’ho mereix.


 Vaig quedar tercer de màsters però no m'entero de res i vaig marxar abans d'hora, no hi ha foto de podi, cagumlou!!







15 de set. 2019

RIALP MATXICOTS



Dos quarts de set del matí, frontal al cap, motxilla a l’esquena i tota la indumentària per passar unes quantes hores a la muntanya. Estic novament a la línea de sortida d’una altre aventura, una més, i es que la veritat, ho trobava a faltar. Busco un raconet per concentrar-me, veig molts amics i gent coneguda però els evito, tinc ganes d’estar amb mi, perquè al final, el que vaig a fer, ho hauré de fer tot sol. Estic emocionat, es un moment íntim i personal i aquí estic, apunt per tornar-hi.
L’espeaker no para de xerrar i sento una frase que em fa adonar del privilegi que tinc de ser aquí: “qui no ha corregut la Rialp Matxicots, no coneix les curses de muntanya!”, té tota la raó, i es que aquesta es la meva quarta participació, tres anys fent la ultra 2012, 2014 i 2015,i aquest any  la “marató”, 48km 4200+, ai mare...

La sortida m’enganxa fred i encarcarat però mica en mica em vaig situant. A la primera hora foto una suada que quedo xop, no es que faci molta calor però amb l’esforç del principi ja em sol passar. Primeres pujades fortes i intentant córrer i no caminar, bones sensacions de moment.
Comença a fer-se de dia i les vistes del Pallars son impressionants, com sempre. Passem una llarga carena per l’antiga estació d’esquí de LLessuí  en direcció al Montsent de Pallars. Això si que es una muntanya!. Aquest estiu vaig estar-hi i el recordo perfectament, poca broma amb el montanyote aquest, la mare que el va parir...però amb un tres i no res ja estic passant per la canal abans de fer el cim. Pujo bé, còmode, amb les pulsacions disparades però controlant, i sense pals.

Fins aquí tot en ordre, els meus pobres peus de moment no es queixen gaire i els turmells tampoc. Les cames, tot i el poc entrenament d’aquest últims mesos, tampoc, ja veurem a la baixada, però de moment estic gaudint, pujant amb ganes i amb les forces que m’acompanyen.
Coronem Montsant i anem cap al Monterroio, el terreny cada vegada es mes guarro, amb pedra solta però molt bonic, amb el seu color rogenc característic.

A dalt i ha un home d’un control que em diu, amb aquell accent lleidatà tan característic: “puta mare, Monterroio a la saca!” , aquestes senzilles paraules em fan saltar una llagrimeta, estic feliç de poder tornar a córrer, d’enfrontar-me amb mi mateix una vegada més, estic feliç de ser aquí i de fer el que estic fent. Vinga gas a la burra que encara queda molta teca.

La tartera que baixa per darrera, la baixo prou bé, però em queden les puntes dels dits fets merda; degut a l’artrosis dels peus, no em puc collar gaire els cordons de les bambes, això fa que el peu en balli excessivament i em provoca friccions. En fi, es el que hi ha, ho vaig trampejant com puc, però a partir de les Picardes la meva cursa canvia i es gira com un mitjó. 

Encara em de baixar mes de 2000 metres i cada passa es un suplici, ja gairebé no puc córrer i ho faig tot caminant, excepte les pujades...he he he. Que hi farem, a passar-les putes com d’altres vegades, tan bé que anava...
Però tiro d’experiència, ho he fet mil vegades això, així que poc a poc i intentar sobreviure. Sobreviure a un mateix, perquè aquí m’hi he posat tot sol, i tot sol me’n sortiré. Tot i així, em ve una mica de mal humor, podria baixar una mica millor, no gaire més tampoc, però es que em carden molt mal els dits del peus, i com que trepitjo malament, tot el peu se’n ressent

Però res, xino xano i a acabar, després de 9 hores i mitja d’escalivada, dono per acabada la meva Matxicots, una cursa que estimo i que sempre voldré repetir; pels seus paisatges, per les seves imponents pujades i baixades impossibles, per l’organització, pels voluntaris i per tot plegat.
Gràcies Rialp, m’hagués agradat estar a l’alçada com altres anys però no ha pogut ser del tot. 

Però, poder estar a la línea de sortida ja es molt, i a la de l’arribada ja es un premi, per tant, torno a casa satisfet perquè torno a ser jo.

D’aquí un mes, Trail del Bisaura, un altre pepino del bons...!




8 de set. 2019

36a TRAVESSIA A SAU



Aquesta travessia la vaig fer fa un munt d’anys, el 2011 concretament, quan encara nedava regularment, després ho vaig deixar una bona temporada i fins avui.
La veritat es que abans de sortir estava bastant acollonit, feia dos anys que no nedava i aquesta última setmana a fer els deures a corre-cuita; dos mil metres de merda i uns quants més la setmana abans al mar, amb unes meduses com pilotes de futbol nedant amb mi...
Amb aquest panorama he anat avui a nedar a Sau, entabanat per la meva filla per fer els 2200 metres. De la riba al campanar, fins a la boia de l’altra riba i tornar.
Però la cosa ha anat prou bé, m’he concentrat, he agafat un ritme i controlant la respiració, pim pam, quaranta minuts i ja ho he tingut enllestit, fins i tot m’he pres el luxe d’apretar una miqueta i passar algun nedador.
A vegades, com menys preparo les coses, més bé surten, i no es que nedar dos mil metres sigui una gran cosa però, si sempre dic que jo no sóc ciclista, encara menys sóc nedador.

Ai ai ai, que això fa olor de triatló...

Vinga, que m’estic posant les piles, aquest motor vell i rovellat encara li queden uns quants kilòmetres més per fer, per terra mar o aire...

Fins dissabte a la Rialp Matxicots!








23 d’ag. 2019

TORNEM-HI


Avui es d’aquells dies que recordaré molt de temps, un dia d’aquells que marquen un abans i un després, un dia especial. I no es el meu aniversari, ni  Nadal, ni festa major ni merdes d’aquestes, un dia qualsevol que em marca l’inici d’un nou cicle personal i esportiu.
 Pots comptar...collonades...
Avui he sigut capaç de córrer 25 km, pim pam, amb molèsties, però amb bastant dignitat. Des de la última revinclada al turmell que no aixecava el cap, periostitis, edema ossi...jo que sé... Nostre senyor, quan va repartir els peus al món, a mi em va tocar una merda de les grosses, uns peus de cartró amb turmells de goma-espuma, una porqueria que no em deixa ni aguantar-me dret, en fi, que hi farem...
Però aquí estic, amb forces renovades i disposat a córrer tot el pugui novament. No sé fins on arribaré, potser serà poca cosa, però encara no em rendeixo. He passat per tots els estats; des de la reconversió a ciclista fins a llençar la tovallola, però ara mateix, vull intentar ser el que era, o si més no acostar-m’hi.
Així que aviat, intentaré córrer en aquests propers tres mesos, la marató de la Rialp matxicots, el trail del Bisaura i la marató del Montseny, tres curses que tinc guardades en un raconet del meu cor i que sempre voldré repetir.
Potser no arribo ni fins a la cantonada del carrer, potser tot quedarà en un desig o una il·lusió, però com he sentit en algun lloc per aquí a les xarxes:  “Que no nos quiten la gloria del intento” (Sancho Panza a don Quijote)...



23 de juny 2019

TRAIL ULLDETER


Primera cursa de l’any després d’un llarg període de “descans” obligat, bueno, la primera no, vaig córrer la cursa tres comarques d’Alpens, el kilòmetre vertical de la Batega el bac i alguna més, però a mig gas, lesionat i desentrenat, i amb molt males sensacions.
Però avui m’he trobat força bé, ja porto unes quantes setmanes entrenant una mica millor, tot i que encara no sóc el que era. Últimament he anat fent una progressió, lenta però bastant constant. Primer sortia a trotar quinze minuts, amb això era feliç i en tenia prou, després ja va ser mitja hora i després una hora. Les setmanes anaven passant i algun dia feia algun entrenament una mica més canyat , sèries o fàrlecks que em deixava fet una merda, però mica en mica, amb paciència, i anant intercalant sortides amb bici, he anat agafant ritme i cada vegada em trobo millor. El peu em segueix molestant però que hi farem, a veure fins on arribo..

Així que cap a Camprodon hi falta gent, aquesta cursa ja la vaig córrer fa dos anys, versió llarga, of course. Ara no, no estic per aquestes matxacades i amb 24 km i 1300+ en tinc més que suficient. Però al final això es el que em fa feliç i curt o llarg, aquí estic, disposat a córrer com un desgraciat, donar-ho tot, i tornar cap a casa sencer, si puc.
Sortida a les vuit del matí amb un dia radiant d’estiu. M’agrada ser aquí, la veritat es que ho trobava a faltar, em sento com peix a l’aigua i córrer es de les coses que més m’agraden, que em fan sentir millor i a les curses...doncs això, que em sento a gust i deixant de banda el resultat, sempre hi estic bé.
Tot i que, aquest, no es el meu terreny, cursa un pèl massa tècnica pel meu gust, però que hi farem, això no em treu de disfrutar com un carcamal.
Em poso bastant endavant però la gent surt a tota òstia i als primers corriols ja hi ha tap. Jo pujaria més despresa però tota la corrua de corredors em frenen. A les primeres baixades em passen per sobre, i jo faig el que puc, voldria anar més ràpid però no puc, els meus pobres turmells ja no dones més de si. Però a la pujada, altre vegada atrapo als que m’havien passat. El de sempre vaja, veig que això no ha canviat; poc corredor i molt “baixador”...

A la última baixada m’ha travessat un cabirol pel camí, i mentre intentava veure’l em foto una revinclada al turmell i la conseqüent patacada. Una més, però la veritat es que ja no estic per aquestes sotragades i putruc putruc cap a l’arribada, mentre em passen corredors a grapats.
Arribo bastant trallat, més que res per la calor, amb tres hores i dotze minuts i ara si, puc dir que ja he ressuscitat...
Com diu el pròleg d’en Sebas Guim,al  llibre galopaquegalopa: ...en David és d’aquelles persones que seguiran corrent fins que les seves cames diguin prou. I, quan això passi, seguirà corrent, encara una mica més...

Doncs això, l’Esquella de Pardines m’espera...










11 de juny 2019

MARXA CICLISTA JUFRÉ RIUPRIMER



L’any passat, mes o menys per aquestes mateixes dates, tornava en moto d’un dinar familiar amb la meva filla asseguda al darrere. Feia molta calor i ens va enganxar la típica tempesta d’estiu, amb llamps i trons i aigua a bots i a barrals.
Ens vàrem refugiar a sota d’un pont de la carretera, on hi havia més motoristes parats, que al igual que nosaltres, també buscaven aixopluc.
Ens vàrem treure el casc i ens vàrem espolsar l’aigua de les espatlles, anàvem xops i enfredorats. Les mirades de complicitat amb els demés motoristes no es van fer esperar, eren un grup de dues parelles, ja entrats en anys, un noi que anava sol amb una moto molt gran i dos més que em sembla que eren estrangers. Gairebé no hi cabíem a sota el pont, i els esquitxos de la pluja que queia amb força ens feia arraulir-nos cada vegada més.
Un dels nois es va dirigir a mi buscant la meva mà, i com si ens coneixéssim  de tota la vida vàrem intercanviar quatre paraules que ara mateix no recordo.
Acte seguit es va presentar, es deia Marco, i segons em va dir venia de Puigcerdà. Els altres, feien bromes entre ells  i comentaven que dura era la vida de motard, perquè allà a sota el pont, tots érem companys, tots erem motards.
Aquells minuts a sota aquell pont, amb la tempesta que queia, amb aquell grup de gent desconeguda,em van fer vibrar, em van fer sentir que pertanyia a alguna cosa i allà tots érem germans.
Jo vaig en moto, però mai m’he sentit motard, suposo que es una qüestió de voluntat, o potser no. El fet d’anar en moto et converteix en motard automaticament? Jo he escrit un llibre però no per això em considero un escriptor, ho potser escriptor es el que escriu? No ho sé. Però d’aquesta anècdota, en va néixer aquesta reflexió.
Explico tot això, perquè el diumenge, vaig participar a la marxa ciclista Jufré Riuprimer, 110km i 1800de desnivell positiu que vaig fer en quatre hores i escaig. Jo no sóc ciclista, tot i que surto regularment i m’agrada, no em considero un ciclista, vés quina tonteria.
 Allà a la sortida, amb la bicicleta entre les cames, rodejat de mil bicicletes més, em vaig sentir un foraster, com algú que està suplantant la identitat d’algú altre, com si anés disfressat, com un peix fora de l’aigua vaja...
Però tot i així em vaig trobar bé, em va sortir una mitjana de 26’5 km/h, que per a mi es molt, i a estones vaig rodar en grup, fent relleus, i disfrutant del ciclisme, en una, tot s'ha de dir, magnífica organització.
Però jo sóc corredor, es una qüestió d’identitat, suposo, o de voluntat, no ho sé. Mentre corro, em trobo a mi mateix, tan es que vagi sol o en una cursa amb deu mil persones, em sento que formo part de tot allò, jo sóc allò. Amb la bicicleta tot això canvia i esdevé una activat esportiva i res més, no sé si amb el temps aconseguiré que la bici sigui alguna cosa més, no ho sé.
De moment segueixo sent corredor, i encara que no pugui córrer gaire, segueixo sent corredor, perquè estimo el córrer i la bicicleta sempre serà un substitut, com una mecanització del córrer, un succedani, una metadona.
Potser amb el temps, acabaré sent ciclista, o motard, o qualsevol altre cosa, vés a saber...
Feia molts dies que no escrivia res, he estat una mica apartat de tot això però mica en mica estic tornant. La lesió segueix estant allà, però em deixa fer, poquet, però puc córrer, que ja es molt. Gairebé ha passat un any, un any més vell i cada vegada més cardat, però encara no llenço la tovallola, convino la bici amb el córrer, i també la moto...



14 de febr. 2019

galopaquegalopa, si puc...





La publicació del llibre galopaquegalopa sembla que hagi sigut com una mala astrugància. Estic molt agraït a tots els que m’han comprat el llibre, als que m’han ajudat a la seva realització i difusió, i molt content, ja que amb només dos mesos, ja gairebé no me’n queden, un èxit total vaja, estic mirant per fer una segona edició.Per cert, si el voleu comprar on-line AQUÍ
Però sembla que el titol “deu anys de córrer” m’hagi portat fins aquí: deu anys i prou, i fins aquí he arribat...

Després de la subida al Veleta, ja fa uns quants mesos, en que vaig acabar amb el turmell com un pepino, que no aixeco el cap. He tingut recaigudes i més recaigudes, perquè el pitjor de lesionar-se no és la lesió en si, és tornar una vegada i una altre al mateix, cada dia, durant mesos. Si que he fet coses entre mig, alguna cursa i algun entrenament però sempre a batzegades, amb molèsties i malament, i així no es pot anar.

He fet repòs absolut dos mesos, he fet EPI, trenta sessions d’ultrasons, trenta de magnetoteràpia, m’he comprat una màquina i tot i me la poso cada la nit. He anat a metges, fisioterapeutes, més metges, per la SS, per la mútua de la federació, per privat, més repòs, m’han fet radiografies, ressonàncies, infiltracions, mamografies i colonoscòpies...he canviat de podòleg, plantilles noves, més repòs, dentistes, oculistes, ginecòlegs i pediatres ...jo que sé, de tot! només em falta visitar curanderus i veterinaris...

I aquí estic, amb el putu tibial i el putu peu donant pel sac, sense poder córrer ni pedalar, ni res de res. A la que milloro una mica i començo a entrenar, pam! Una altre vegada!
Però una cosa està clara, malgrat tot, no perdo l’esperança, ni el bon humor, amb els meus alts i baixos, és clar, per què hi ha dies en que només penso en tirar la tovallola i dies en que penso que tot plegat, podria ser molt pitjor. A més, ara mateix, valoro molt més tot el que he fet; mogollon de curses, ultres i maratons i dues spartathlons, i que collons!  que me quiten lo bailao!

Dons això, ahir  em van infiltrar àcid hialurònic i crec que aquesta serà la bona. I després mica en mica i a tornar-ho a provar, perquè, collons, si no corro?...que faig?



5 de nov. 2018

TORNEM-HI



Després de moltes molèsties i problemes varis, arriba un punt en que has de reconèixer que t’has lesionat. Costa molt arribar aquí, però una vegada acceptes la situació, tot és molt millor. 
Va, para una mica que fins i tot t’anirà bé...
Però ben bé que és lesionarse? Que et faci mal alguna cosa?, o que et mal t’impedeixi córrer? Es difícil concretar, perquè els corredors sempre correm amb algun mal o algun tipus de molèstia, es inevitable, almenys jo. Una altre cosa molt diferent és el patiment que et comporta com a conseqüència d’aquest mal. Jo crec que tinc el llindar del dolor bastant amunt, per això em costa tant arribar fins al punt de dir; no puc més.
He estat dos mesos parat, completament parat. Com a màxim caminava tres-cents metres. Ni bicicleta, ni natació ni res. Això, per una persona acostumada a córrer cada dia es molt dur, no ho sabeu prou.
Però ara la cosa pinta més bé, el tendó del tibial torna a ser el que era (no hi ha res com un xute de cortisona)  i tot plegat tinc una visió més positiva de la meva...diguem-ne patologia.

Fa vint i cinc anys vaig caure des de nou metres mentre escalava, tota l’hòstia se la va emportar un peu, i la cosa va quedar com va quedar, bastant bé dins la gravetat. Em va costar molt recuperar-me però amb els anys ho vaig aconseguir. I ara, amb uns quants milers de quilòmetres  a sobre i unes quantes reblincades més, el peu es queixa. Normal.
He desenvolupat una artrosis degenerativa, però vaja, que a la meva edat, no deixa de ser normal. Tota l’estructura del peu i turmell està alterada i mecànicament  no acaba de funcionar bé. Això em dóna molts problemes als tibials però també a tota la cadena del fèmur en avall.

L’altre dia em va visitar un metge de medicina esportiva i em va dir que hi ha futbolistes professionals amb un peu pitjor que el meu, això em va animar força i he decidit que continuaré amb el meu pla, que no es cap altre que córrer tot el pugui, com feia fins ara, vaja.
A la seguretat social em diuen que això ho operen, fixen dos o tres ossos del peu amb un cargol i llestos, així de fàcil i s’ha acabat el mal...
Però això seria la última de les coses que faria, abans deixaria de córrer, igualment un cop operat no ho podria fer, així que res d’operar.
Em cal paciència, adequar les càrregues i volums i sobretot creure en mi. Aquest fet es molt important, d’entrada, no s’ha de creure tot el que et diuen, i la intuïció, aquell recurs que tots tenim, hi juga un paper important.
Així que res, prova superada, però amb un condicionant mes, que hi farem. Ja fa tres setmanes que he començat a entrenar i les sensacions són ben estranyes, em sento com un nàufrag acabat de rescatar, com un ressuscitat, però amb la il·lusió de sempre,

Som-hi, gas a la burra!

14 de set. 2018

galopaquegalopa, 10 anys



Doncs mira, a lo tonto a lo tonto...ja han passat deu anys, galopaquegalopa compleix deu anys.
403 entrades, 122782 visualitzacions i de moment segueixo aquí, fent el burro, sense cap més pretensió que deixar constància de les meves experiències vitals i esportives. Setembre de 2008, i el destí ha volgut  que aquesta efemèrides coincideixi amb una parada tècnica que potser s’està allargant massa...

Però el que té de bo estar lesionat, és que et deixa molt temps lliure i em puc dedicar a altres coses, es la única cosa positiva que hi veig. Porto un mes just sense fer res, hi quan dic res, vull dir res; ni córrer ni bicicleta, ni caminar, ni res de res, no puc!. Des de la subida al Veleta que vaig quedar tocat del tendó del tibial anterior, que estic parat, i la cosa sembla que va per llarg...
Així que he aprofitat per tirar endavant un projecte que em fa molta il·lusió i que feia molt de temps que tenia en ment: escriure un llibre.

De fet, ja el tenia escrit, perquè no és res més que una recopilació de cròniques de curses d’aquests deu últims anys. N’he fet una introducció i he intentat crear un fil conductor i una estructura. Després de tants anys escrivint, veure-ho en format paper, amb fotos i portada i tapa dura i tot això, fa molta patxoca. Haig de donar les gràcies a en Robert Jové que és el que em va engrescar a fer-ho possible.
Encara és al forn, però ho tinc prou avançat com per dir que gairebé és una realitat, falten els últims retocs i acabar de donar-li forma, però en breu, en un parell de mesos màxim, sortirà a la llum.
Segueixo galopant, en sentit figurat, però galopant.

Gràcies a tots, seguiré informant.

4 de set. 2018

J.R.



L’altre dia vaig pujar a les golfes i la vaig veure, la vaig sospesar amb les dues mans, vaig observar els dibuixos de les betes de la seva fusta i el seu tall esmolat i vaig recordar, una vegada més, la seva història.
Sempre que la veig em fa pensar amb ell, la vam comprar a Torelló, en una ferreteria del carrer Capsevila, la vam fer servir uns temps i amb els anys, va anar quedant arraconada.  

Les destrals sempre m’han agradat, és un eina molt efectiva, bonica, una eina ancestral. M’agrada el seu cop, i veure com surten disparades les estelles, el seu so, el seu pes, la fusta combinada amb el ferro, el seu tall progressiu fent un angle tancat.
I ara, trenta anys després, he decidit que aquest record resti per sempre. He gravat el seu nom al mànec, com un tatuatge a la pell i l’he tornat a esmolar.

Aquesta destral serà sempre la d’en Joan Roquer, i ara més que mai.

Tinc una foto enganxada amb un iman a la nevera, on surt ell amb aquesta destral, i de tant en quant me la miro. M’encanta. Es un record etern que en guardo, el d’ell  i el de la destral.

En Joan Roquer era un gran amic, el trobo a faltar. Trobo a faltar les seves converses, el seu punt de vista, sempre obert i tolerant. Més enllà dels seus excessos, hi havia una persona sensible i intel·ligent, senzilla i amable i que m’agrada  de recordar

Fins i tot a casa tenim un plat que es diu “pilotilles Joan Roquer”, que era el que cuinava la Fina quan venia a dinar.


Ara en Joan ja no hi és, però el seu record, d’una manera o d’una altre hi serà per sempre.


16 d’ag. 2018

SUBIDA AL PICO VELETA



Un any més Cap a Granada, a la “subida al pico Veleta”, m’encanta aquesta cursa, "la subida mas dura del mundo" 34 edicions,  50 kilòmetres de pura pujada, i per asfalt, com a mi m’agrada, sense pedres, ni fang, ni les maleïdes baixades...
Set del matí, encara és de nit quan l’Olga i la Fina ens deixen al Ruben i a mi a la sortida, quatre voltes per allà, saludar a molts amics i vinga som-hi; una altre vegada amb un pitrall al pit i amb ganes de donar-ho tot. L’objectiu és baixar de cinc hores, fa quatre anys vaig fer 5:19, o sigui que sóc ambiciós, però si no surt, tampoc passa res. Aquest és l’objectiu “esportiu”, però en realitat l’objectiu és viure una experiència intensament i gaudir de la vida, res més.
Fa quatre dies que no faig res, darrerament, és l’estratègia que segueixo abans de les curses; sortir molt descansat i reposat, i amb ganes, com quan surten a passejar els gossos després de dos dies de no fer-ho.
Les sensacions són boníssimes i corro amb el grup capdavanter, mica en mica ens anem estirant i em quedo amb un grupet, dels trenta primers, i a bon ritme. Quedo sorprès del meu rendiment, veig ritmes de, entre quatre i quatre quinze m/km, i vaig còmode, tibant del grup.
Sortim de la ciutat i enfilem la carretera i les primeres pujades, de moment molt suaus. Deixo el grupet mica en mica fins a atrapar un altre escamot de cinc corredors. Em sento bé, concentrat, intento corro eficientment, estirant la gambada, espatlles rectes, brasejant amb força i entrant de punta. Pim pam, pim, pam, ostia m’encanta aquesta sensació, em sento un corredor, un gran corredor, correria fins al infinit  així, el temps es para i em sento feliç.
Atrapo un altre grup i segueixo molt bé, ritme de marató, apretadet però controlant, no em fa mal res i estic gaudint com mai. Penso amb el que em queda però no m’acollono, la mateixa cursa em posarà al meu lloc.
Al kilòmetre quinze comencen les  pujades de veritat, em passen uns quants corredors i entre ells la que quedaria primera dona, abaixo el ritme però segueixo amb energia. Això és molt llarg i a més del cansament, s’ha de gestionar l’alçada, de moment no es nota però no crec que tardi...
Recordo la cursa perfectament de fa quatre anys, i recordo on vaig començar a caminar, cap al km trenta més o menys.  Aquest any vaig una mica millor i no camino fins bastant més amunt, però al final, és inevitable. Muscularment vaig bé però em falta l’aire, vaig amb les pulsacions disparades i no em queda més remei que afluixar, és el que té el Veleta, a partir dels 2500- 3000 metres la cosa es posa xunga de veritat.
No passa res, poc a poc, Em passen varis corredors més però jo a la meva, vaig mirant el temps i encara estic per baixar de cinc hores.
40 km. Revolts i més revolts, veig el Veleta allà dalt encara, i sembla que no hi hagi d’arribar mai. Vaig alternant el caminar i el córrer però corro més que no pas camino, i això ja es un èxit.
Cap al kilòmetre quaranta tres, començo a patir, l’esforç que hi poso es considerable però vull seguir corrent. Poso el meu pobre organisme una vegada més al límit, i segueixo serpentejant per la carretera, caminant algun trosset però amb la determinació d’arribar a dalt corrent. Miro el rellotge i porto gairebé cinc hores, i és aquí on em deixo anar, em relaxo i veient que no arribo a l’objectiu, deixo de lluitar amb mi mateix i em limito a avançar.
Però estic bé, ho he donat tot i m’he sentit fort, he pujat amb dignitat i no arrossegant-me i tot plegat em fa feliç.
Finalment cinc hores i vuit minuts, i una arribada molt justa per darrere un corredor que m’acaba de passar, el tercer veterà M-50. Vaja,  medalla de xocolata i 30è de la general. No està malament.
Però de tot plegat, em quedo amb el gran cap de setmana passat amb bons amics, rient com carcamals i gaudint de fer turisme, d’Andalusia, de la gastronomia, de les cervesetes i de la vida mateixa. Gràcies!



Sortida

Amb el gran Perico, un Menorquí tot terreny



Moment de l'arribada

Corrent a ritme


El gran Ruben Piñol, que es va cascar tota la cursa marxant
Pujades per un tub...

2 d’ag. 2018

MARVEJOLS-MENDE



Em vaig apuntar a aquesta cursa com a preparació per a la Subida al pico Veleta, a Granada, d’aquí a un mes, però la veritat es que va tenir prou pes específic com per classificar-la com a “cursa de les que s’han de fer”
Quaranta sis edicions i un nivell atlètic impressionant, Keniates, Ugandesos, Etíops, Russos...jo que sé, allà hi havia gent de tot el món, i mes ferro que el que he vist mai a totes les curses juntes. Importants premis en metàl·lic, animació en gairebé tot el recorregut, i un prestigi esportiu i atlètic d’envejar...
 Vint i dos kilòmetres i sis-cents metres de desnivell positiu, la cursa fa dos pujades i dues baixades, sense pedres, ni fang, ni xargais, ni res, tot asfalt. Una cursa dura de collons, encara que amb els números no ho sembli...

Hi vaig anar amb en Mia Carol i la Laia Andreu, dos pata negra de la comarca d’Osona, a més dels atletes d’en David Kipelio. Tots van fer un carrerón, fins i tot jo, quedant top 10 de la meva categoria i arribant el 183è de la general, que tenint en comte el nivellàs de la prova, està molt bé, estic molt content.
I es que es tractava de córrer amb pujada, i això m’agrada molt, unes bones rampes fins a arribar a un coll i allà deixar-se anar, estirar bé la gambada i córrer cara avall, per tornar a fer un altre coll, una mica més baix, i tot baixada a sac fins a meta.

Explicat així pot semblar fàcil, però no ho és gens. Pujant,  les pulsacions es posen a mil i has de intentar mantenir un ritme, i baixant, la musculatura pateix molt. Vaig marcar parcials de 3:20 m/km i el desgast  que això comporta és enorme.

Em vaig equivocar a l’hora de triar les sabatilles, vaig córrer amb voladores i crec que una mica més d’amortiguació hagués anat molt millor.  Només va ser 1h 44m, però tres dies després encara tenia les cames de fusta, avui estic molt millor i apunt pel que calgui.

Una cursa molt maca i recomanable que penso repetir, sens dubte.

Gas a la burra!







21 de jul. 2018

TRAIL VIELHA MOLIÈRES 3010



Dissabte passat vaig participar a la marató de Molières, a la vall D’Aran, una marató salvatge en tots els sentits. 42 km d’alta muntanya i 4100 metres de desnivell positiu, passant per pujades infinites, per baixades impossibles d’herba, tarteres, rius, zones amb molta neu, boscos espessos i pedres, moltes pedres...

No és el meu terreny, però vaja, jo m’atreveixo amb tot i per disfrutar d’un dia a la muntanya només calen ganes i dues cames. Però el dia abans no les tenia totes, no anava gaire predisposat a patir i vaig estar dubtant de si fer la cursa curta. Però al final, vaig pensar que perquè fer mitjos dies havent-t’hi dies sencers, cagumlaputa!. La Fina em va convèncer quan em va dir: si ets una mula!

No sóc un corredor ràpid ni especialment hàbil, la meva única virtut és aquesta, i això és el que sóc; una puta mula.

Vaig sortir a darrere, amb l’escamot de cua i a veure-les a venir, sense cap pressa i sense cap més pretensió que gaudir, i, això si, acumular una bona setmana d’entrenaments. Només feia una setmana que vaig fer tirada llarga al carrilet, 30km a ritme, el dimecres, 153km amb bicicleta i uns quants entrenaments més que em van deixar arreglat, o sigui que gaire fresc no hi anava.

Però la cosa no podia anar millor, vaig saber gestionar el cansament, i vaig menjar i sobretot beure quan calia. Vaig superar tots els obstacles on no em moc amb la soltura que voldria, baixades llarguíssimes que em van deixar les cames fetes merda, passos amb grans pedres on havies d’anar  saltant constantment, i la baixada del Mulleres amb molta neu...no hi va haver ni un tros amable, bé, si, arribant a Vielha una pista planeta i llarga, on vaig aprofitar per córrer amb ganes i sentir-me de nou corredor i no una puta cabra...però amb tot, sempre disfrutant.

Total, 10 hores i mitja passejant aquesta meva pobre carcanada per les muntanyes, una bona rustida i deixant enrere alguna lesió que no em deixava ser qui sóc.

Una marató molt recomenable per qui els hi agradi la muntanya de veritat, ben organitzada i a un lloc singular.









Arxiu del blog