temes

12 de juny 2022

VERTICAL MONTSERRAT

 


Es tracta de pujar els 2180 esgraons que hi ha al cremallera de Montserrat, salvant un desnivell de 440 metres. Es una cosa que no he fet mai, no es ven bé córrer però l’esforç que hi has de posar es considerable i semblant a un kilòmetre vertical.

La cursa és de caràcter solidari i els beneficis aniran a la fundació Sant Joan de déu, així que ja m’està bé el que surti. Tenint en comte que el dia abans encara tinc febre i que porto tota la setmana amb un gripassu que no m’hi veig, el resultat de tot plegat no serà massa bo, però com dic, es tracta de col·laborar i res més.

Escalfo uns quaranta minuts pel camí de la santa cova, tot es ple de sants, cristos i mare de deus, la veritat es que tot això em causa bastant rebuig, es com si s’hagin apropiat de la muntanya de Montserrat, però bueno, jo a lo meu.

Surt un corredor cada trenta segons i quan em toca a mi ja estic suant a raig fet. Em noto el pulmons tapats i de tan en quant estossego amb aquella tos espessa i malparida, encara no estic recuperat i faré el que podré.

Primers esgraons i jo a tot drap, puntejant tota l’estona. Al cap de poc ja em noto les pulsacions a tope i les sensacions son dolentíssimes; i és clar borinot, que t’esperaves?, si ahir encara tenies febre. Però no passa res, s’ha de saber estar a les dures i a les madures així que controlant el motor que no s’escalfi, procurant mantenir l’agulla just a la línia vermella.

Si els pujo de dos en dos es massa, d’un en un, massa poc, corrent també és massa, així que vaig combinant  les tres maneres per no passar-me. Em noto com embussat, muscularment vaig bé, però la manxa no dono per més. L’últim tram d’escales es molt seguit i si vas seguint una cadència fixe gairebé mareja. El que té de bo de tot plegat es que quan t’enadones, ja has arribat.

17 minuts i 39 segons d’agonia infernal, arribo donant-ho tot i amb la màquina treient fum i saltant-te-li molles i cargols. Ja està fet, una cursa diferent a totes, no és ven bé de córrer però la veritat es que m’agrada’t. Després em quedo per veure arribar als primers bombers i deunidó la rustida, sort que la major part del recorregut va per l’ombra, crec que l’any que ve potser hi participaré, s’ha de provar tot en aquesta vida...






6 de juny 2022

MARXA CICLOTURISTA JUFRÉ RIUPRIMER




 


Avui toca una mica de bici, vinga va. La marxa Jufré Riuprimer l’he fet un parell de vegades i sempre he enganxat una bona calorada, i aquest any no podia ser menys. Es tracta de fer una bona ruta en grup, pels pobles de la comarca d’Osona i del Lluçanès i com que surt del costat de casa, doncs no hi puc faltar.

Surto de treballar i he dormit poquet, però el suficient. Tinc el temps just per anar a casa i baixar amb bici, 6km extres però tots de baixada, fer un cafè i cap a la sortida.

Serpentegem per les carreteres que faig cada dia, fent les rotondes al revés i a bon ritme. Primera pujada a la Trona, i es fa prou bé, les cames estan fresques i encara no fa calor. Després farem tot un reguitzell de pobles pel Lluçanès que no em feu dir el nom perquè no ho recordo, però tot molt maco. Vaig rodant molta estona en grup però haig de reconèixer que em costa seguir, vaig un punt per sobre del que hauria i això es paga més endavant. Però vaja, que d’una manera o altre ho farem...

En un punt de la carretera la marxa es divideix en la curta d'111km i la llarga de 156km, però ara no farem mitjos dies havent dies sencers, així que cap a la llarga. Portem vuitanta i pico km i quan me’n adono el gps ja en marca 100.

I quan portes més de cent quilòmetres a cavall de la bici vulguis que no, et començes a notar cansadot, és el que hi ha, et fa mal el cul i tens molèsties vàries, i a més, cau una xusca que em crema el clatell, però no passa res, amb alegria i pedala que pedala...

Al penúltim avituallament hi arribo justet, sense aigua i una mica escalivat, em foto quinze litres d’aigua i omplo el bidó i marxo sol cap a Oristà. Al collons de Dragon Khan ja veig estrelletes, mare meva quina calor! Em torno a quedar sense aigua i arribo a Fontfreda rustidíssim, però torno a veure fort i ja només em queda l’ultim coll que l’he fet un munt de vegades i que no n’hi ha per tant així que tira, tira p’arriba gamarús...

I cap a Santa Eulàlia que vaig, arribant bastant sencer dintre del que cap, al final em surten 160km amb 2500+ que faig en 6h i 15m.

Molt content una vegada més, per poder gaudir de la bici, de l’esport i de la vida, que són quatre dies i s’han d’aprofitar.

Gràcies a tots.

 




29 de maig 2022

PUJADA A COLL DE PAL

 


La pujada a coll de Pal es una clàssica i veterana cursa que sempre havia volgut fer. Es un tipus de cursa, que al igual que la subida al Veleta i la subida a l’Angliru, tenen un mateix component de duresa i peculiaritat; son les tres úniques curses a Espanya que pugen un port de muntanya per la carretera. Es molt possible que n’hi hagi alguna més, però jo no la conec.

A mi m’agrada molt aquest tipus de cursa perquè té components de la muntanya; paratges de gran bellesa, alçada i desnivell i també trets de les curses en ruta, sense complicacions tècniques, sense pedres, ni fang ni baixades.

La subida al Veleta l’he fet dues vegades, una cursa maquíssima i també molt dura que surt de Granada i acaba al cim del pico Veleta, 50km i 3000+. Aquí a Bagà es tracta de pujar fins a coll de Pal; 19km i 1300+. A l’Angliru hi aniré algun dia... Vinga som-hi!

No he entrenat específicament per això, però vaja, tampoc vaig a guanyar res, es tracta de córrer i res més. A aquestes alçades ja no m’interessa el crono, només es tracta de gaudir de l’activitat en comú i de la muntanya, donant-ho tot, això si, però fins on arribi i a exigir-me moderadament, intentant trobar  l’equilibri entre rendiment-patiment-gaudiment. Una cosa molt difícil, ja ho sé, i més ara que tinc tants fronts oberts, que entre córrer, nedar i la bici no dóno a l’avast...

Sortida tranquil·la pels carrers de Bagà, em recorda la cavalls del vent de fa un pilot d’anys, però en sentit contrari i amb molta menys gent. Per davant una bona quilometrada i una bona pujada. Em poso al costat de la gran Laia Andreu, un referent per a mi perquè hi he corregut moltes vegades al seu darrere, els altres companys del Club atlètic Vic ja els he perdut de vista només de sortir. La carretera puja bastant sostinguda, llevat del km dos o tres que fa un pla i una lleugera baixada.

Em trobo la mar de bé però deixo escapar la llebre que porto al davant i em quedo sol, i així correré tota la cursa. M’adono que tot i anar lent, mantinc una bona cadència i  només cal anar regulant les pulsacions. Muscularment no tinc gairebé desgast, corro amb passa curta, bracejant vigorosament i intentant ser el màxim d’eficient.  

Fa un dia radiant, el sol apreta de valent però a mesura que anem guanyant alçada s’està molt millor. Vaig pensant en que n’estic de feliç d’estar aquí i en un revol se’m apareix el Pedraforca, majestuós i imponent, que maco que és tot plegat.

Avanço algun corredor i els quilòmetres passen bastant ràpid, tant ràpid que quan me’n adono només me’n falten tres. Potser m’he relaxat una mica; que estàs fent una cursa tio! Però ara ja no cal estressar-se, miro el rellotge i no crec que pugi baixar de dues hores, però tan és. Arribo a dalt amb una hora i quatre minuts, super content i amb una bala a la recàmara encara, però vaja, que no ve d’aquí... Un bon entrepà i un beure i a gaudir de les vistes.

Una cursa maquíssima, molt casolana, organitzada molt bé pels amics de Bagà, moltes felicitats!

Vinga, gas a la burra.





 




15 de maig 2022

MARCHA CICLOTURISTA TERRA DE REMENCES

 


Porto tota la vida sentint a parlar d’aquesta clàssica marxa cicloturista, i en aquesta 25ena edició, vinga va, m’apunto. Ara mateix no estic per fer 178 km en bici, així que faré la curta de només 100km, perquè últimament surto poquet en bici, i quan ho faig no passo dels 80km.

Vuit del matí, 2200 bicicletes a Sant Esteve d’en Bas i jo camuflat entre mig, amb la disfressa de ciclista i amb l’únic objectiu de passar una matinal esportiva, res més. Sempre dic que jo sóc corredor, no sóc ciclista, però a aquestes alçades de la vida ja tan m’he fa, em sento una mica com peix fora de l’aigua però que collons, es tracta de pedalar, i d’això ja en sé, més de pressa o mes lent, tan hi fa.

Els primers quilòmetres es fan ràpids, esquivant bicicletes, frenant i accelerant, anem molt espessos i ho trobo molt perillós, la prioritat és no caure, però n’he vist més d’un i més de dos rodolant per terra. Quan la cosa es comença a estirar ja estem fent el primer port, les cames estan fresques i es deixa fer. A la baixada li foto candela i als plans sempre buscant un bon grupet, però o van massa ràpid, o van massa lents, així que faig molts trams sol. Però també faig molts quilòmetres a roda que em serveixen per recuperar. Alguna vegada em poso al davant a tirar però les cames em cremen i no aguanto gaire. Quan surto en bici gairebé sempre vaig sol, però en aquests moments penso que maco que es el ciclisme en grup!

 El coll de Canes el conec bé, el vaig fer no fa gaire, un dia que feia molt fred, es llargot però la baixada encara ho és més, així que a tota òstia cap a Olot altre vegada.

Passem per carreteres interiors fins a les Preses i això ja ho tenim. Aquí hi bufa el vent que emprenya una mica, però res de l’altre món. I pim pam, amb tres hores i vint minuts, ja torno a ser a Sant Esteve.

La veritat es que he trobat a faltar 20 0 30 km més, per acabar-ho d’arrodonir, però vaja, ja en tinc prou. L’any que ve la llarga, tot i que fer Barcons i Condreu, amb la calor que comença a fer...deunidoret...

Pròxima parada: Jufré i Quebrantahuesos, gas als pedals!



 

1 de maig 2022

CURSA VIA CASTRUM

 



Empès per les bones sensacions de diumenge passat a Alpens, vaig voler fer un quart de volta més, una altre cursa i una nova apretadeta de cargols. A vegades em sembla que això no té aturador, i així és. Córrer és com la gana, encara que mengis molt, sempre en tornes a tenir al cap d’unes hores.

 Aquesta cursa no l’havia fet mai, hi havia tres opcions, 30, 21 i 12 km, em quedo amb la del mig, ni curta ni llarga, 21km 100+. Trenta ara mateix em sembla excessiu i dotze potser una mica curt, jo que sé, a mi em va bé tot...

Sortida a tot drap, com sempre, ni escalfaments ni òsties, tots junts les tres curses. Bon ambient en un dia radiant, molt maco el poble de Santa Eulàlia de Puigoriol, no hi havia estat mai. A les primeres pujadotes, es fan els primers taps, no passa res, haver corregut més a la sortida nanu, però aquestes sortides canó no m’agraden, fins que no porto mitja horeta no em començo a trobar bé i als primers quilòmetres perdo moltes pistonades.

Cursa súper corriolera, amb trams (per a mí) molt tècnics, a les baixades semblo el Chiquito, però on es pot córrer i cara amunt, li foto estella tot el que puc. Les sensacions són boníssimes, corrent amb decisió, controlant la respiració, m’encanta ser aquí, que jo he nascut per això collons!

21km que se’m han fet curts, si ho arribo a saber m’inscric a la de trenta. Corriols pel mig del bosc, camps a través, per sota les Balmes, caminets fets expressament i també algun tram ràpid, amb la terra molla i tova, una delícia córrer per aquí.

Muscularment molt sencer, alguna molèstia al peu però en general molt bé, mica en mica vaig tornant a ser el que era; un corredor, amb la versió que més m’agrada de mi, imparable i corrent tot el que se’m posa pel davant.

Estic molt content, aquests de la Via Castrum tenen una cursa molt maca, molt ben organitzada i amb molt de futur. Fins i tot l’entrepà de botifarra era boníssim!

Al final dissetè de la general i segon de iaios, 2h 21m, però això es el de menys, en poder córrer en tinc prou. 

Gas!

 




 


24 d’abr. 2022

TRAIL TRES COMARQUES

 


El divendres a ultima hora vaig decidir anar a Alpens a córrer el trail tres comarques, em vaig apuntar el dissabte al vespre i avui al matí ja estava corrent. Vaig decidir córrer la cursa curta, que quasi bé em fa vergonya, després de tants i tants quilòmetres, durant tants anys, sembla que no pugui ser. Però si, no sempre més és millor, així que 12 kilumetrillus 500+, i cap a casa.

Aquesta cursa ja la vaig córrer a l’any 2009 i també al 2019, i sembla que ha perdut una mica de participants. Poden presumir de ser la segona cursa de muntanya més antiga de Catalunya, que es diu aviat, i organització i recorregut no tenen res a envejar a altres “mega events trail run xtrem”, ja m’enteneu...

Surto a tota metxa després d’haver escalfat uns quaranta minuts, em noto una mica l’abductor de les sèries de dimecres, però crec que aguantarà. També em noto una mica cansat, porto tota la setmana entrenant; dilluns 72km amb bici, dimarts dues sessions de natació, al matí a l’Estany de Banyoles i per la tarda amb el grup d’aigües obertes, dimecres un intent de pujar a Matagalls al matí i per la tarda les sèries amb Fanàtik, dijous altre vegada a nedar, que acabo baldat, divendres un petit rodatge de 44km en bici i dissabte natació matinal. Total, que ja descansaré quan em mori...

El primer tram es corredor, però de seguida ens posem per una pista amb moooolt de fang, desgasta molt córrer per aquí i costa mantenir l’equilibri però es divertit.

Unes fortes pujades i més pista, la cursa es bastant corrible, i ràpida i m’ho estic passant bé, em sento bé, em sento fort i em sento ràpid. Bueno ràpid es una manera de parlar, vull dir que mantinc les pulsacions a dalt de tot a tothora, sense descans, peu a baix!

Per un petit corriol enfangat hi ha gent animant, amb tambors i instruments, foten un xivarri que s’escolta des de molt enllà. M’encanta, es el petit Zegama d’Alpens, si senyor, es mereixen un somriure i un agraïment.

Prats d’herba, corrent entre les vaques, algun corriol una mica més tècnic, pistes per córrer a tot drap, estirant la gambada, esquivant les pedres...genial, feia temps que no tenia aquestes sensacions tan potents.

Fet i fet ja quasi portem 10km, ara només queda la baixada que la faig prou ràpida per ser jo, em quedo sorprès de l’agilitat que encara conservo, i es que muscularment encara estic sencer, i em queda xispa i gas per entrar de nou a la plaça esprintant per que no em passin dos corredor que m’apreten pel darrere.

Al final 22è i 2on màster, una hora i disset minuts, però això és irrellevant, el que comte son les sensacions i la experiència i la certesa de saber que desprès de tantes curses, i de tants entrebancs, encara disfruto com un malparit corrent per aquest món.

 






14 d’abr. 2022

PELS CAMINS DELS MATXOS

 


Dissabte passat vaig participar a la cursa “pels camins dels matxos”, després de cinc inscripcions fallides, la primera fa més de deu anys, aquest, per fi he pogut participar, aquest any si. A aquesta cursa li tenies ganes de veritat, i tot i que no estic en el meu millor moment esportiu, he aconseguit estar a la sortida i hores després a l’arribada, que ja és molt. Perquè no és com es comença si no com s’acaba, això ho tenia clar només de sortir, i després de fer tantes curses és una cosa que mai pots oblidar.

De fet, ja no recordo quina va ser la última cursa llarga que vaig fer, mirant enrere, i sense comptar el triatló distància Ironman de l’any passat, crec recordar el trail del Bisaura del 2019, o la Rialp matxicots també del mateix any, entre mig han passat moltes coses, però jo segueixo essent el mateix, una mica rovellat, però si més no, amb el mateix esperit de sempre.

Paciència, resistir, continuar, riure i plorar, per creuar una vegada més la línia d’arribada, ves quina cosa més tonta, una cosa que no serveix per a res, només per alimentar l’esperit d’emocions, i viure intensament moments fugaços de felicitat entre mig d’aquesta absurda existència.

Sis del matí, és fosc. Com sempre a aquesta mena de sortides, en aquesta mena de curses em poso seriós, m’haig de concentrar i m’aïllo de tot i de tothom, ara només existeixo jo i la distància, entre mig sé que hi haurà moments de tota mena, però ara cal una mica d’introspecció i confiar en mi. He fet moltes vegades distàncies i desnivells similars, i molt més, moltíssim més, però això no es garantia de res, això no ho regalen i m’hi hauré d’esforçar.

Amb aquesta actitud surto de Torelló, tranquil, serè, amb el cap clar i les cames fresques. Som-hi!

Primers quilòmetres molt tranquils, per escalfar la maquinària, que el dia serà llarg i no cal esveraments que la distància et posa al teu lloc, al lloc que et correspon. Aquí no hi secrets, ets el que entrenes, i sé per experiència, que amb el volum que porto no serà fàcil. En altres ocasions hagués sortit amb el peu a baix, donant-ho tot fins a rebentar, i llavors aguantar com pogués fins a l’última apretada. Avui m’ho agafo molt tranquil i a les primeres pujades ja camino.

Arribo a Bellmunt que ja es de dia, molt bé, gaudint del que estic fent, donant gràcies, una vegada més, per poder ser-hi, i feliç.

Fins al Puigsacalm vaig molt còmode, creuant-me amb un munt de corredors que em precedeixen, en conec a molts i no paro de saludar aquí i allà. A dalt el cim hi ha un home que carda uns crits d’ànim que jo crec que els deuen sentir fins a baix a la vall d’en Bas, VAAAAA!, VAAAAA! Mare meva quin ambient, i es que això es una festa i d’això es tracta, de passar-ho bé.

Cap al prat de la Vola es fa una mica llarg, allà m’espera la Fina que com sempre em dona un cop de mà, em canvio el calçat i em dóna menjar, és un sol de noia i sempre al meu costat, li estic molt agraït. I ara toca el putu bucle de Cabrera... això si que es fa llarg. Pujo les escales poc a poc, molt poc a poc i a dalt un noi que està per allà em diu: aquí comencen els matxos...

 I molt cert, aquí començo a notar el cansament, i fins al prat de la Vola es fa llarguíssim, i total, per tornar a ser al mateix lloc. Però no passa res, arribats aquí, al cos encara li queda molta corda, es tracta d’aguantar, resistir i persistir.

Però les cames em fan figa, el peu em fa mal i ja sé que hi hauré de posar molt de la meva part.

Encara gràcies que no fa calor, tampoc fa fred, així que corro trotant als plans, molt suau, deixant-me acompanyar pel paisatge i de la zona, gaudint de les fagedes i dels prats.

I cap al castell del moros que vaig, resseguint tota la carena pedregosa fins a Torelló. Maleint la meva pobre carcanada, amb les cames una mica tocades però animat i content.

Arribant a Torelló es posa a ploure i faig els últims tres km sota la pluja, i arribo amb 9h i 57m, moll, cansat i super content de gaudir d’aquests 63km de pur trail.

Doncs res, després de tants anys ja puc dir que que sóc un matxo i encara que no estava prou preparat puc estar content de com m’ha anat. Una cursa que m’ha agradat molt, ben organitzada, molt ben marcada i amb un esperit festiu i també competitiu al costat de casa.

Moltes gràcies matxos!





 


 

3 d’abr. 2022

CURSA DEL ROC GROS

 


Primera cursa de l’any, amb tots els problemes físics que arrossego últimament, però vaja, los viejos rockeror nunca mueren, i aquí estic.

Aquesta cursa ja l’havia fet dues vegades, 2012 i 2018 i avui tenia la particularitat que es feia al revés, o sigui en sentit contrari. Jo no he notat diferència, la veritat, les mateixes pujadetes i baixadetes guarres de sempre, i es que la zona sembla poca cosa però Déu n’hi do la quantitat de corriols i caminets i el desnivell total que surt.

Una cursa de poble, feta amb dedicació i amb una organització impecable, estic molt content, aquesta gent d’Hostalets són collonuts.

A nivell esportiu m’he trobat fluix, he trobat a faltar...això, mes curses, més ritme de competició, més entrenaments, més quilòmetres...

No fa pas tants anys que feia entre vint i trenta curses a l’any, algun any fins i tot més, i ho trobava a faltar, però ara mateix, val més menjar poc i pair bé...

La sortida ha sigut tranquil·la, feia molt fred per ser un mes d’Abril, i els primers quilòmetres planets m’han anat bé per escalfar. A les primeres pujades fortes s’han fet uns taps de corredors que no em deixaven anar còmode, jo hagués anat molt més ràpid, però vaja, que més endavant ho he agraït. Jo sóc de pujar ràpid i de córrer ràpid als plans, però a les baixades m’ho agafo amb calma, i més, després d’una primera reblincada al turmell.

He anat relativament bé quasi tota la cursa, davant la primera dona als primers 10km,  i un cop m’ha passat i m’he tornat a girar el turmell, no tant bé, però vaja, he tingut temps de parar als avituallaments, de beure com cal, de gaudir del córrer sense deixar-me portar per aquella agonia i presses de les curses.

Ja sóc gat vell, i no em ve d’aquí. Estar a la línia de sortida ja es molt, a la de l’arribada ja serà la hòstia, així que després d’una tercera girada de turmell i de notar el bessó que em comença a demanar l’hora, decideixo anar encara molt més tranquil i mirar d’assegurar el tir.

Així que cap a Hostalets, pim pam, la ultima baixada i pla i avall, uns últims quilòmetres apretadets i donant-ho tot, manu a manu amb un altre veterà corredor, per arribar en dues hores i tretze minuts, bastant sencer malgrat tot. 55è classificat, 4art categoria màster.

Avui m’he tornat a sentir corredor que bona falta en feia, però també dir que amb ser-hi en tenia prou, ara a veure com recupera aquesta meva maquinària, vella i atrotinada, que la setmana que ve la necessito a tope pels camins dels Matxos...

 

 

1 de març 2022

HORITZONS

 


Aquest any havia de ser el de la recuperació, ja fa setmanes que es va fer el trail del senglar, a Santa Eulàlia de Riuprimer, aquesta cursa no hi podia faltar, passava pels camins i corriols que he fet cents de vegades, i alguns de nous també, el meu terreny de joc, a casa. A més, era una primera edició en que els organitzadors hi van posar esforç i il·lusió i si podia donar un cop de mà participant-hi, doncs que millor que fer-ho. Però, com a la cursa de Bellmunt, tampoc va poder ser, un petit trencament al soli em va fer la guitza a última hora.

Perquè la cosa no està com per anar fent curses a la babalà, com feia abans, ara m’ho miro tot dues vegades abans d’encigalar-m’hi. Perquè la veritat, ja no recordo quina va ser la ultima, deu fer molts mesos, i des de que va començar la merda aquesta del covid, que tot ha estat diferent.

També perquè vaig anar encadenant lesions: primer va ser una tenosinovitis al tibial anterior que em va durar, amb intermitències, un any. Després una tendinitis al rotulià que se’m va solapar amb una fascitis de llarga evolució que m’ha durat dos anys i que encara cueja.

Es veritat que venia d’una llarga temporada entrenant molt, tres anys que van ser molt fructífers i on vaig ser molt feliç esportivament parlant. Vaig fer dos spartathlons i un munt de curses de tota mena, maratons i ultres, per muntanya i asfalt, em sentia invencible i a més, vaig escriure un llibre sobre tot això i em pensava, pobre de mí, que això duraria per sempre...

Però no, al final m’han arribat les rebaixes i el temps m’ha posat al meu lloc. I per acabar-ho de reblar, he descobert, després de moltes proves, que tinc una malaltia inflamatòria. Una espondiloartropatia que em dóna molt pel sac, i, he passat amb pocs anys, de córrer cent quilòmetres a la setmana a ser un pacient del reumatòleg. Bueno, no passa res, no vull ser dramàtic, es el que hi ha, però ara entenc totes aquestes lesions que havia tingut, ja que tot forma part del mateix.

Tot això es tradueix en un dolor a la zona del sacra, per una inflamació, que va causant desgast i problemes varis. I el córrer, no hi ajuda gaire.

Però jo no llenço la tovallola, encara no, no em resigno a ser un malalt i estic buscant la manera de portar-ho. De moment he canviat el que menjo i controlo molt les càrregues. M’he “passat” al triatló, per allargar tant com pugui la meva vida esportiva, i nedar ja forma part del meu dia a dia. A més, em sembla que de moment, deixo de banda la llarga distància, ara mateix no m’ho puc permetre.

Porto setmanes mirant el calendari i no em decideixo encara, vull fer el triatló Altriman, però els seus 5000+ em fan una mica de iuiu i crec que amb el half ja aniré servit. La marxa ciclista Quebrantahuesos m’espera de nou i m’he inscrit al Matxos també, una cursa que no he pogut fer mai tot hi estar apuntat quatre o cinc vegades, totes per lesió, i abans de morir la vull fer, no es que m’hagi de morir eh? però ja m’enteneu...  A veurem com va tot plegat, però crec que aquest any tampoc hi arribo.

 També vull fer vàries travessies de natació, gaudeixo molt de les aigües obertes i la intenció es anar allargant distàncies, i aquesta setmana he començat amb un nou grup d’entrenament, però mica en mica...

Així que res, així estic, vaig amb un esclop i una espardenya però de moment encara hi sóc.

 

31 de gen. 2022

NO A LA FRED

 


Diumenge passat vaig participar a la travessia No a la fred, a Sant Feliu de Guíxols. Va fer un dia radiant de sol, amb una temperatura prou agradable a fora de l’aigua, perquè a dins, si no fos pel neoprè, no sé jo...

Tot i així molts valents ho van fer sense, es una cosa que m’agradaria provar i sé que tard o d’hora ho faré, però de moment amb neoprè molt millor.

Es tractava d’anar fins al segon freu i tornar, també si es volia, es podia girar al primer, 2700m o 1500m, o el que vaig fer jo: que va ser girar a un entremig, i me’n van sortir 2300.

La veritat es que aquest hivern no he nedat cap dia al mar, llevat d’una altre travessia a Port de la Selva, a principis d’any, però que només van ser 1000m, amb un dia de fred i boira, això si.

I com tot en aquesta vida s’hi ha d’agafar el costum, s’ha d’entrenar i exercitar, si no, passa el que passa. A mig recorregut vaig agafar fred, i tot i anar amb neoprè, vaig començar a tremolar. La natació la porto prou bé, hi vaig gairebé cada dia, i la distància fins a 5000m la tinc bastant controlada, però el fred no.

Recordo l’any passat per aquesta època que em va agafar fort i vaig anar a nedar al mar moltes vegades, molts dies sol, i un dia a Tossa vaig sortir de l’aigua molt just, tremolant i sense poder moure les mans, em vaig espantar una mica, perquè això ve sense avisar i glugluglu...

Total, que cap a Sant Feliu hi falta gent, una bona matinal esportiva i nedant tranquil·lament i sense gaire trencadissa, una mica de fred i prou.





29 de des. 2021

365

 


A finals de l’any passat, al mes de desembre concretament, vaig entrenar tots els 31 dies, estava començant a preparar el triatló de Platja d’Aro i em vaig adonar que no havia descansat ni un dia.

Va ser a llavors, quan em vaig proposar fer el mateix, tots els dies de l’any següent, el 2021. I així ha estat: 365 activitats esportives en un any.

Però la veritat es que he fet una mica de trampa, tot s’ha de dir.

 Al Gener vaig començar molt bé, em van sortir mes d’una activitat al dia, perquè molts dies doblava, però vaig decidir que només en contaria una. Així va passar el Febrer i el Març, fent unes 20 hores setmanals, però a l’Abril vaig trencar la ratxa: després d’entrenar vaig tenir una diarrea i uns vòmits molt forts que em van fer passar la nit a l’hospital, vaig tenir una gastroenteritis molt forta i una deshidratació severa.

Durant dos o tres dies vaig ser incapaç d’aixecar-me del sofà, així que vaig pensar que tots els dies que havia doblat, ja servien per tapar aquest forat. Es el que té marcar-se un mateix un repte, que tu poses les normes i les condicions, i t’hi vas adaptant segons s’escaigui per fer-t’ho venir bé.

A l’estiu també hi va haver algun dia que no vaig poder entrenar, però la feina que feia ja era suficient com per engegar el gps i marcar un bon recorregut, a algun foc forestal, per exemple, també algun dia de tallar i estellar llenya i feines agrícoles i ramaderes vàries, perquè l’exercici forma part del meu dia a dia i a vegades no distingeixo l’esport pur i dur, de qualsevol activitat física.

Al Juny em vaig fer un tractament amb factors de creixement al peu, per la fascitis plantar, i el podòleg em va dir que havia d’estar quatre mesos sense córrer i caminat molt poc. Vaig pensar que seria difícil mantenir el ritme d’una activitat diària però al final, entre la bici de carretera i la btt i sobretot nedant, ho vaig fer.

També hi ha hagut dies que només he anat a caminar una mica, i dies que només he fet 5k corrent, però el compromís sempre hi ha sigut, cada dia.

I si un dia, pel que sigui, no he pogut fer res, he mirat de fer dues o tres activitats el dia següent, portant en tot moment un control dels dies i de les activitats.

I fins avui. 365 activitats que m’han servit per agafar un compromís amb mi mateix encara més ferm. Sembla fàcil però no ho és, amb un any passen moltes coses i sempre hi ha dies que pel que sigui no va bé. Com ahir, que per exigències del guió covidià, em vaig quedar sense la cursa de Bellmunt...

Córrer, nedar, pedalar, caminar, muntanya, treball de força, raquetes, vies ferrades...una mica de tot i cada dia .Han sigut 1000km corrent amb 36000+, 5400km amb 97000+ de bicicleta, i 277000m de natació.

A veure aquest 2022 si sóc capaç d’inventar-me una altre tonteria d’aquestes,  que em serveixi per seguir fent el burro, gaudint de la natura, de l’exercici i de la vida.

Va!



20 de nov. 2021

LA SITJA DEL LLOP

 



Després de cinc mesos sense córrer tenia ganes de provar-me, quatre entrenaments de rodar, un parell de pujades a Matagalls i apali, un kilòmetre vertical entre pechu i espalda, tu...

Aquesta cursa l’he fet quatre vegades, la vegada que l’he fet més ràpid, en 1h 2m, i fa un parell d’anys 1h 8m.

He sortit desganat, pensant-me que patiria com un gos i que necessitaria, almenys, una hora i quart per pujar al Turó de l’Home des de el poble del Montseny. Tinc el peu que encara no està recuperat, a més, estic molt desentrenat, surto molt poc a córrer i res es com abans, (esportivament parlant).

Però com em va dir en Xevi, jo sóc un putu veteranu del Vietnam, curtit en mil batalles i aquí estic, a les dures i a les madures.

I al final la cosa ha anat molt bé, he disfrutat moltíssim i les sensacions han sigut molt bones. M’encanten aquestes curses, peu a baix i gas a fons, fins on donin els pulmons, suant a raig fet i les cames que et cremen.

Que no estamos tan mal, collons! 1h 9m per fer 1200 metres positius, en 6´5 km. 29è classificat de 90 corredors i...em carda mal tot...!

Avui m’he tornat a sentir corredor, ho trobava a faltar, ja veurem demà com em llevo, però aquesta es una altre història, mentre pugui, gas a la burra, sempre...!

24 d’oct. 2021

TRAVESSIA ILLES MEDES

 

 


Desde finals de l’any passat que vaig començar a nedar al mar han passat moltes coses, vaig rescatar el neoprè que tenia guardat a l’armari de feia deu anys i vinga, metres i metres, aquí i allà. Ens hem corregut tota la costa Brava amunt i avall; Llançà, Pals, l’Estartit, Begur, Sant Feliu de Guíxols, Blanes, S’agaró, La Gola del Ter, Palamós, Calella, Platja d’Aro…

I tot això convinat amb metres i més metres a la piscina. Pel mig van caure un parell de triatlons de llarga distància ,onades, vent, alguna enfredorada i algunes meduses, tot plegat, un bon aprenentatge. Així que faltava posar fi a la temporada amb una travessia al mar, i com no podía ser d’una altre manera, amb la meva filla Adela. Amb l’Adela ens entenem molt bé, nedem sempre de costat i al mateix ritme i a més es un plaer compartir aquests bons moments amb ella, es un sol de noia.

Sortim de casa que encara es fosc i el termometre marca 7 graus només i en arribar a l’Estartit en marca 12, passa un birujillo que la veritat, no ve gaire de gust possar-se a l’aigua. Quan falta mitja hora per la sortida ens comuniquen que la travessa llarga de 5’1km s’ha anulat i que farem tots la de 3’9km. Es veu que a darrere les illes, a mar obert, hi bufa un fort vent i hi han moltes onades.

Bé, que hi farem, no podrem donar la volta sencera a les illes. Esperem mitja hora més i sortim uns quatre-cents nedadors. Em sorprèn de la quantitat de gent que es dedica a això, normalment al mar, no ens trobem a gaire gent nedant, però avui sembla que són tots aquí.

L’aigua està fredota però es només la primera sensació, al cap de poc ja s’hi està bé. Com alguna altre vegada m’ha passat, no acabo de trobar-m’hi bé, em costa respirar i tinc males sensacions.

Però després dels primers mil metres la cosa millora molt i començo a gaudir, entro en harmonia amb el mar i nedo amb ganes. Segur que els japonesos tenen una paraula específica per definir aquest estat: un fluir al medi, sentir-se moldejat per les onades, abraçat pel mar i gaudint de l’esforç, una passada vaja.

Tan, que al final se’ns ha fet curt, i quan ens hem donat comte ja tornem a veure l’arc de sortida i amb un tres i no res, ja som de nou a la platja.

Hem tardat una hora i tretze minuts i al final ha sortit un bon ritme: a 1´58 minuts/100m. I a més, ella ha quedat tercera de la seva categoria!

Una bona matinal aquàtica que em rematat amb un bon dinar, i ara ja si, guardo el neoprè per una temporada.

 




14 d’oct. 2021

QUATRE MESOS SENSE CÓRRER

 


El dia 23 de Juny va ser l’últim dia que vaig sortir a córrer, he estat tot l’estiu sense fer-ho, el tractament amb factors de creixement i l’abast de la lesió així ho requerien. I es que havia arribat un moment en que posar el peu a terra era un suplici, sempre dolor, a cada passa, durant mesos i mesos...

Però avui he tornat a córrer, han sigut quaranta cinc minuts de trotar i sembla que les molèsties van desapareixent. Algun altre dia ja ho havia provat, caminant i intentant de córrer, però les molèsties seguien allà.

Quatre mesos pot semblar poc, inclús per algú, pot semblar una cosa banal i insignificant, però per a mi ha sigut i està essent molt llarg.

En aquest temps m’he dedicat a la bici però sobretot a nedar, he descobert la natació en aigües obertes i ho he anat combinant amb sortides amb la btt i amb la de carretera.

Però jo sóc corredor, ho dic i ho diré sempre. Tots els altres esports o activitats no són res més que un succedani del que a mi m’agrada, i per fi avui he pogut córrer i quan he arribat a casa em saltaven les llàgrimes de felicitat.

No tinc clar com evolucionarà aquesta meva fascitis plantar, o fasciosis o com collons es digui, el que tinc clar es que no hi ha mal que duri cent anys, i un dia o altre s’ha d’acabar. De moment puc fer una miqueta, que ja es molt i em cal paciència i anar poc a poc, per mirar de no fer passos enrere, que també es una possibilitat...

Vinga, gas!

 

20 de set. 2021

MARCHA CICLOTURISTICA QUEBRANTAHUESOS

 


Ja no recordo quan ni perquè em vaig inscriure a aquesta marxa, feia tan temps que l’havien anat posposant, que quan va arribar el dia, gairebé em va enganxar desprevingut.

Les previsions meteorològiques eren dolentíssimes, però el dia abans feia un dia radiant, com el que va fer el dia després, així doncs, just les hores de pedalar, donaven aigua, vent i fred...

I així es van complir:

A les set del matí ja està llampegant i mentre es fa de dia, uns núvols negres i amenaçadors tapen el cel. M’estic a la autocaravana i ho tinc tot apunt, m’he abrigat tant com he pogut però es que tampoc tinc roba per aquestes circumstàncies; una samarreta tèrmica, un paravent impermeable lleuger i uns guants de làtex, això es tot.

La veritat es que no sé si sortir, està claríssim que ens mullarem i fer 200km així, no em ve massa de gust. Però al final, decideixo que sortiré, faré una estona i torno, encara ni que siguin 10km.

Vaig cap a la sortida a les vuit del matí, em poso en un dels últims calaixos i just quant comencem a pedalar cau una tromba d’aigua que t’hi cagues. Penso que faré deu minuts i prou, perquè ja tinc els peus i les cames xopes, les mans i el cos de moment aguanten bé.

Sortim de Sabinánigo i seguim per una autovia tallada al trànsit de cotxes, hi ha força ambient i em sorprèn dels ciclistes que han sortit, uns 1600 de 6000 inscrits.

Jo segueixo pensant que en qualsevol moment giraré i tornaré per allà on he vingut. Però mira tu, al final la pluja afluixa una mica i em sento prou bé, amb ganes de pedalar, així que segueixo el grup pensant a veure fins on arribo

No et pots posar a roda perquè l’aigua de la bicicleta de davant t’esquitxa a la cara, vaig moll, tinc una mica de fred però em sento amb energia per anar pedalant, sense desgastar massa i intentant “gaudir” una mica.

Però la pluja no para, a vegades afluixa una mica i va fent ruixats intensos de tant en tant. La humitat ja m’ha començat a calar i miro de intensificar el ritme per generar calor. Les ambulàncies van passant, n’hi ha moltíssimes, algunes es posen al costat dels corredors i els van seguint al mateix ritme, com voltors al mig del desert. Haig de intentar no acabar a dins d’alguna...

 

 I fet i fet, arribo a dalt al primer port, al coll de Somport, fa bastant vent, plou, hi ha molta boira. Hi ha molts ciclistes parats, abrigant-se i preparant-se per la baixada. Sento algú  dient que estem a 9 graus i la veritat es que no fa falta que m’ho diguin que ja ho noto.

Estic relativament bé, vaig amarat de tot arreu i tinc fred, però res que no pugui suportar. Em quedo sorprès de mi mateix de com he arribat fins aquí, 50km en aquestes condicions i encara em sento animat, fa dues hores que no volia ni sortir i després volia girar cua i ara ja tinc el primer port fet.

Encaro la baixada amb optimisme, pensant que si només és això, ja ho podré aguantar, tot i que sé que es molt llarga i molt perillosa.

Però quan porto uns 10km baixant em comencen a venir escalfreds i tremolors, les mans no me les trobo i els peus els tinc com dos peces de gel. I la carretera segueix baixant i baixant i el vent es fred, i baixa aigua per tot arreu i mica en mica en vaig acollonint, penso que això que estic fent es una temeritat i una imprudència.

Ja gairebé no puc frenar, les mans no em responen i la mandíbula em tremola com el parafang d’un tractor. Faig 10km més i només tinc ganes de que s’acabi, que vingui la pujada! Però que va, això no s’acaba mai. Estic tremolant molt i em noto com la energia sem en va, estic entrant en una hipotèrmia severa i haig de reaccionar. I just quan tinc aquest pensament, veig un bus de l’organització recollint corredors, així que paro i dono per finalitzada la quebrantahuesos.

Doncs res, fins aquí he arribat, de fet, estava cantat, però després de tant temps esperant, ho havia de provar.

 N’he acabat moltes de curses “per collons” he arribat a límits inusitats, ho he donat tot moltes vegades, però això ha sigut corrent. En bicicleta aquest esperit em sembla que no el tinc, o si més no, no l’he exercitat prou.

Una activitat esportiva més que em queda pendent d’acabar...

 



.

Arxiu del blog