temes

29 de gen. 2023

TRAIL ROCACORBA

 


Feia anys que sentia a parlar d’aquesta cursa, així que cap a Canet d’Adri hi falta gent. En diuen marató però són “només” 36km, un detall que pot semblar poca cosa, però en 6 km poden passar moltes coses.

Avui mateix n’és un exemple... però anem per parts.

Primera cursa de l’any i la primera amb el meu nou equip: 9hsports.

Sortida a les 8 del matí amb un fred considerable, molta gent a la sortida i 1700+ per davant. Surto tranquil i corro còmode, sense estrebades que encara em noto la màquina molt freda. Primeres pujades i comencen els primers taps, vaja, paciència i anar fent. Als plans li foto gas i a les pujades també, i a les baixades pim pam, xino xano, com sempre vaja, després de tantes curses i de tants anys això ja sé com es fa; es tracta de gaudir i res més, escoltar el cos i passar una matinal a la natura, esforçant-m’hi, si, però no tot es rendiment i ritme, posicions i classificacions, en ser-hi en tinc ben prou.

La vall de Llèmena, una zona poc coneguda per a mi, amb corriols per tot arreu, alzinars i cims discrets però molt ben parits. Una cursa molt ben marcada, buscant un recorregut atractiu, amb algun tram tècnic però també molt corrible.

Sense adonar-me ja estic al km 15, vaig passant els avituallaments i gairebé no paro, porto de tot. Alguna baixada em costa més que altra, sobretot per les pedres i la fullaraca que no deixa veure-les.

Km 20 i tot al seu lloc. Disfrutant com un cabirol.

Km 25 i em trobo de puta mare, muscularment vaig molt bé i encara em sento amb energia.

Km 30; enganxo un xargai en una pista em giro el turmell i caic a terra, collons quin mal! A partir d’aquí he afluixat moltíssim, em passen corredors a grapats i jo que només vull arribar. Em falten 6km que els faig com puc i arribo amb un sentiment agredolç, tan bé que anava ostieee!

Al final  4h55m, 78è classificat i 5è de categoria, però això més ben igual, ara mateix hi tinc una bona pilota al turmell. Però això tampoc m’aturarà, Bueno uns dies i prou.

Va, Gas!










26 de des. 2022

CURSA DE NA'DALT

 

I per acabar la temporada, vinga li, una cronoescalada, això és un no parar, de fet, la meva temporada va començar quan vaig començar a córrer fa un pilot d’anys i s’acabarà quan deixi de córrer o en mori, que espero sigui el mateix dia...

A Sant Pere de Torelló hi tenen una cursa super ben parida el dia de Sant Esteve, una cursa amb un ambientassu brutal que puja fins a Bellmunt.

Es la meva cinquena participació i també la més lenta, però no passa res, passen els anys i cada vegada costa més, però amb ser-hi estic més que content i satisfet.

He sortit més aviat a reservar i quan m’he n’he adonat, m’estava adormint, llavors he cardat una apretada que m’he passat una mica i he posat la màquina amb l’agulla a la zona vermella, amb el cor a mil i suant com una truja. No passa res, recupero pulsacions i altre vegada peu a baix per arribar a dalt totalment buit, saltant-me cargols i molles per tot arreu i deixant una fumera negre al meu darrere.

Va! 38’06 de foc per les cames i els pulmons!

Gas a la burra!

18 de des. 2022

12 HORES FAIL

 




Ahir vaig tornar a córrer a can Dragó, sempre que marxo d’allà penso que no hi tornaré mai més, però també sé que sempre hi acabo tornant. Les curses d’ultrafons en pista son molt dures, el tartan et castiga, el ritme, la monotonia, i més si comencen a sortir problemes. Ahir no era el meu dia, ja només de llevar-me ho vaig notar, en forma de molèsties al gluti i a l’adductor

Portava tota la setmana descansant, i anímicament em trobava bé, tenia ganes de córrer i més quan arribo a les pistes i veig tot el muntatge, saludant a tots els amics de l’ultrafons, aquí i allà.

Estic amb en Mia, com no podia ser d’una altre manera, ell em farà l’assistència i em dona suport psicològic que tanta falta fa quan portes tantes hores. Ell és com un germà per a mi, i en temes atlètics hi confio plenament, ens coneixem i compenetrem com amb ningú. Després de les fotos de rigor, sortim, amb un temps humit i ennuvolat. Em trobo bastant bé i surto a ritme viu però controlat. Marco tots els km per sota de 4’50 algun a 4 i poc, ja ho faig jo això: combino voltes més ràpides i de més lentes, i fins al km 20 tot va bastant bé. Trobo que hi ha massa gent a la pista i els corredors més lents fan una mica de nosa, però vaja, anar fent, que això es molt llarg.

A partir del km 30 ja em tiben els isquios, el gluti em fa mal, i corro malament. Fisiològicament em trobo bé, amb energia, però el dolor va a més i no hi puc fer res. Passo la marató amb 3h36m i veig com poc a poc s’esfuma l’objectiu. Vaig molt adolorit i així no es pot anar. Si et passa això a una hora d’acabar, acabes com sigui, però encara falta moltíssim.

A mig fer, entre el públic, hi trobo en Quim, i paro per fer-li una abraçada, tan es perdre uns segons, me’n alegro molt de veure’l tot i que m’agradaria veure’l corrent.

Paro una estona i decideixo que ho tornaré a provar passats uns minuts, però si estic igual ho deixo. I finalment abandono als 50km, amb 4h i mitja de cursa només.

No passa res, he perdut una batalla però no la guerra. Ho tornaré a provar, seguiré entrenant i sobretot gaudint del camí. Com diu la samarreta d’aquest any: no surrender...





10 de des. 2022

TRAIL ARDENYA

 


I avui, una altre marató, i ja en van...buf, no ho sé, moltes...La d’avui m’ha costat una mica més, la he lluitat fins al darrer quilòmetre tot i que he sortit molt fluix i sense saber si podria córrer. Aquesta nit m’ha passat una cosa molt estranya: l’adductor se’m ha contracturat mentre dormia i m’he despertat de cop amb molt de mal. Quan m’he llevat em cardava un mal de mil dimonis i el més sensat hagués sigut no sortir, però hi ha un refrany que diu; no deixis per demà la marató que puguis fer avui, je je, així que gas i sense por. De fet, l’altre dia vaig córrer el cros de Granollers més un rodatge i ja em va fer un amago, però no li vaig donar importància i aquesta nit, sembla ha petat.

Molts amics i cares conegudes a Santa Cristina d’Aro. Aquesta cursa ja la vaig fer l’any 2014, quan era marató i mitja, 63km, i ja sé on m’he ficat: terreny difícil i cursa molt ratonera, però per fer volum ja m’està bé.

La veritat es que només de sortir ja em feia mal però era un mal tolerable i així he anat tot el matí. A estones me’n feia bastant i a estones em passava una mica. A mitja cursa he pensat que si havia aguantat 21km n’aguantaria 21 més (raonament totalment estúpid, ja ho sé) perquè aquestes coses solen anar a més i no a menys, però mira tú, els corredors som així...

Cap al km 35 anava bastant cardat però no m’he acollonit encara, he seguit ranquejant a les baixades, pujant amb ganes, perquè a les pujades es quan més bé anava i als plans on li podia fotre fava corria bastant coix. Bueno, si de normal ja corro raro, imagineu amb l’adductor com una pedra...

Però res, jo li vaig foten, corriols i mes corriols, pujadetes, baixadetes, trams molt tècnics plens de gran roques, sorra...de tot tenen aquests malparits de l’Ardenya, però una cursa molt ben marcada, tot s’ha de dir, i passant per llocs molt emboscants i molt xulos. Llàstima que el dia no ha acompanyat gaire, però podria ser pitjor, almenys no fa fred, ni plou, ni fa vent...

I a quatre quilòmetres de l’arribada, quan ja anava assaborint una plàcida arribada, m’apareix un veteranu pel darrere amb ganes de guerra, ara em fotaràs l’atxassu tio? i jo que apreto, i ell més, i jo més, i em passa, collons com hi va! no no no, això no ho pots deixar així David. Li foto gas i fem els darrers kilòmetres ara tu, ara jo, i arribem a l’esprint uns 10 metres jo per davant.

I res, primer màster 50 i el 29è de la general. No estamos tan mal...

Gràcies Ardenya, teniu una cursa collonuda!

Ara si, a descansar, i a veure el putu adductor com recupera. Pròxima parada: 12h pista de can Dragó...ai mare...






CROS DE GRANOLLERS

 



26 de nov. 2022

CARRILET

 


Per avui he planificat una altre tirada llarga al meu estimat carrilet, com no. Aquesta ruta l’he fet moltes vegades i me la conec molt bé; un circuit planet, amb lleugera baixada, de terra, i sense cap mes complicació que la de seguir el camí. Jo només m’haig de preocupar de córrer i la Fina em fa els avituallaments, a les Planes d’Hostoles km20, a Amer km30, Anglès km40 i fins a Girona 50km.

Però avui amb una marató n’he tingut prou, porto temps entrenant intens entre setmana i tirada llarga el cap de setmana i avui he començat a notar la fatiga. Les velles lesions sembla que em tornin a visitar i bueno, que no tots els dies surt el sol. La setmana passada em vaig fer 50km i les sensacions van ser molt més bones, acabant molt sencer i amb ganes de més.

Avui he tingut feina per arrodonir la tirada, ritmes lents i desganat, primer ho volia deixar als 30km, mort de fred i una mica aburridot, desprès als 40km i finalment m’he arrossegat com un cuc dos quilòmetres més per fer almenys una marató  i salvar el dia.

Que hi farem, jo de moment segueixo amb el meu pla de les 12h de Can Dragó, el proper dia 17. Vaig una mica curt de preparació, però de moment la il·lusió i l’empenta la tinc i per fer aquests tipus de proves es el que cal; grans dosis de motivació, tancar els ulls i deixar-se portar.

Ja veurem...



19 de nov. 2022

50k


 I avui, 50 quilòmetres a la pista, vinga va, que la cosa es va escalfant. Gràcies al Paco Robles i companyia per compartir una bona matinal, gaudint d’això que tan ens agrada; córrer.

Arribem a les vuit del matí i fa fresqueta a les pistes d’atletisme de la Garriga, bé, dic pistes per dir alguna cosa, perquè no deixa de ser una esplanada de sauló compactat de 400m., però per fer el que anem a fer n’hi ha de sobres.

Ells van a fer 100km, jo de moment només tinc clar que vull fer una bona tirada i ja veurem de quan i quins ritmes, però al final ha sortit un bon entrenament. Els primers 10km molt suaus per entrar en calor, fins al km 20 una mica més ràpid però molt còmode també. Del vint al trenta apreto una mica i marco els parcials entre 4’30 i 4’50 el km. Vaig bastant bé, fa una mica d’aire fred però res que no es pugui aguantar.

Passo la marató en 3h45m molt còmode i fins als 50km rodant tots junts a ritme trotón. Recordo anys enrere, quan preparava l’Spartathlon que feia les maratons en 3h 40m i molt còmode. N’havia fet moltíssimes, una a la setmana gairebé, a més de tirades molt més llargues, així que crec que vaig ven encaminat. M’he trobat bé, sense patir gens i menjant dos plàtans i un gel només.

Hagués pogut fer fer una mica més, potser arribar a 80km, o fer 6h, però crec que tampoc cal desgastar-se tant, dilluns vull continuar entrenant i més km em passarien factura.

Doncs res, seguim picant pedra.

M’encanta.




18 de nov. 2022

CÓRRER PER CÓRRER

 


El diumenge vaig córrer aquesta cursa amb aquest nom tan encertat, es traca d’això: córrer per córrer, pel plaer de fer-ho i compartir-ho. Poques curses hi ha com aquesta, que a més de ser gratuïta et donen l’esmorzar; un entrepà de buti i cervesa artesana. Molt agraït a l’organització, no es pot demanar més.

Per la meva part, es tractava de fer una tirada llarga. Vaig arribar quan encara no hi havia ningú, dues hores abans, vaig fer tot el circuit al inrevés i vaig seguir rodant passeig del Ter amunt, passeig del Ter avall, saludant aquí i allà els molts corredors que conec.

Després vaig sortir a ritme còmode per fer els deu quilòmetres de la cursa, en 43minuts i en acabar vaig seguir gairebé una hora més. Amb total 33km per dins la boira i amb un clima totalment “manlleuenc”, menys mal que al final va sortir el sol.

Doncs res, felicitar a Olimpic Manlleu per mantenir aquests esdeveniments. Jo, a seguir corrent i entrenant tot el que pugui i com no, a la meva manera, participant-hi.

5 de nov. 2022

CANVI DE PLANS

 


Avui he tornat a fer un entrenament llarg a les pistes d’atletisme de cara a les 12h de can Dragó, ha sortit bastant bé, millor del que m’esperava, dues hores i mitja per fer 30km. Bé.

La setmana passada volia córrer el cros de Mollerussa, darrerament també he entrenat qualitat i intensitat, perquè sé que si millora la capacitat aeròbica i la velocitat millora també la resistència, i encara que siguin dues distàncies molt diferents sempre es complementen. Però una petita lesió al recte anterior m’ho va impedir, no passa res, canvi de plans; entrenaré per muntanya suau.

I de fet, aquest diumenge, volia córrer al trail Llèmena, campionat de Catalunya ultra per la federació d’atletisme, però un accident laboral que ha patit el meu fill m’ho ha fet desestimar. No passa res, canvi de plans de nou.

 El nanu es va trencat el maxil·lar, va perdre vàries dents i té la boca feta un nyap, només de veure el seu estat em vaig marejar, i mira que jo per la meva feina, estic acostumat a veure ferits, però aquella situació em va superar una mica. Em sap molt greu, si pogués li canviaria ara mateix. Mentre l’operaven a la vall d’Hebron pensava que al final, el que més desitgem, és que els nostres éssers estimats estiguin bé, la salut és el més important, per a tots, encara que de vegades no ho vulguem veure. I encara que el córrer és una part molt important de la meva vida, la meva família ho és molt més.

Per això aquests canvis de plans constants i al anar reconduint els objectius esportius és una cosa perfectament normal, al meu entendre. Perquè al final els reptes esportius són només això, i que si no es compleixen tampoc passa res, és tracta de gaudir del camí, arribem a port o no.

Avui corrent a la pista pensava en tot això, en un matí del primer dia d’hivern, vet aquí.

 I no, no busco el like, no m’agrada el postureig, però m’agrada escriure-ho i compartir-ho perquè així ordeno els pensaments i em fa sentir que vaig pel camí correcte.

Gràcies per lleguir-me.

16 d’oct. 2022

EL PUTU TRAIL DEL BISAURA

 


El putu trail del Bisaura es un tipus de cursa que mai retransmetria tv3, allunyada de grans marques i de grans figures mediàtiques del moment. Es per això, i pel seu esperit autèntic i desenfadant que sempre hi torno.

La vaig córrer l’any 2014, 2015 i el 2019 i he estat en un avituallament molts anys. Es una cursa casolana, propera, feta amb estima i amb gent al capdavant coneixedors del territori com cap altre, una cursa que em queda al costat de casa i que no hi puc faltar, s’ha de fer, si o si.

Porto unes setmanes entrenant bastant bé, sembla que les molèsties derivades del covid van minvant i les lesions que s’acumulen al llarg dels anys em donen un respir. Cada vegada em sento millor i ho aprofito per córrer tot el que puc, jo no sóc de guardar cartílag pel dia de demà, noooo, perquè aquesta vida és així; qualsevol dia la cosa es gira i apa, a prendre pel cul, així que s’ha d’aprofitar. Sempre dic que poder estar a la línia de sortida ja és molt, i a la de l’arribada ja serà la bomba.

Surto tranquil i a fer la meva cursa, s’ha acabat això de les sortides canó, ara a veure-les a venir i intentar acabar amb dignitat i si pot ser, amb un cartutxo encara a la recàmara, 56 quilòmetres i 3800+ per davant, en un dia que es preveu net i assolellat i una mica calorós, i tot un territori Bisaura per resseguir, amunt i avall...m’encanta.

A la sortida molts amics i cares conegudes, en trobo en Jean Pierre i amb ell anirem tot el dia, ara jo a davant, ara ell. Només sortir, uns 100 corredors es posen per davant, però no passa res, a molts els aniré enganxant a les pujades i als plans, perquè tinc la sensació que molta gent només corre cara avall, demanant pas com si allò fos el campionat del món...en fi...

El recorregut, semblant al de cada any, passant per llocs emblemàtics Bisaurencs i molt macos, el castell de Milany, Llaers, les baumes del Teixidor, el salt del Mir o el del Molí... les vistes increïbles, i jo que corro amb molt bones sensacions, passant avituallaments gairebé sense parar i gaudint com sempre del córrer i del entorn, amb aquell sentiment de ser al lloc que em toca, galopant i trotant com un boig que és el que em fa feliç.

A la carena que passa per Bellmunt començo a notar-me cansadot, amb 40km a les potes allò sembla una broma de mal gust, però sé que arribat aquí encara em queda molta corda. Després de tantes curses i de tants anys corrent, m’he convertit en un expert en gestionar el cansament, ja sé com es fa, ho sé fer, ho he fet mil vegades i en veritat és un exercici de paciència, escoltar el cos, treure-li tota la energia i intentar no fer-se mal.

El trail del Bisaura es més que una cursa de muntanya, és per sobre de tot una festa, però també una cursa molt dura que et posa a prova fins al últim quilòmetre, una cursa per aprendre a gestionar els teus propis recursos, i a més, fer-ho gaudint, perquè l’organització ho té tot apunt, a un nivell altíssim i que no té res a envejar de les grans curses internacionals.

A partir de Bellmunt la cosa es comença a posar una mica xunga, mal de cames i molta calor, però no passa res, fotl-li gas David!. I al final, després d’un pilot de quilòmetres, pujades i baixades, cordes, de travessar rius i fagedes, prats i castells, de corriols i camins de cabra, arribes a meta i et fan saltar dos troncs d’un metre d’alçada... i els saltes. Arribem amb en JP junts en la posició 54, mira si n’hem fet de feina, bastant sencers dintre del que cap, i segon i tercer màster, woow!

Estic molt content, després de tants problemes físics com he anat arrossegant aquests últims temps puc estar molt satisfet, torno a ser el que era: un corredor.

Moltes gràcies Bisaura, he tornat a gaudir com mai de la vostra cursa, sou collonuts!

 












9 d’oct. 2022

30 K

 


Aquest matí he fet trenta quilòmetres corrent a la pista d’atletisme, no es que sigui una proesa però n’estic molt satisfet.

 Des de la Matxicots, que porto un parell de curses; la bicicletada de Sta. Eulàlia i l’Oncotrail, no n’havia dit res perquè tampoc hi havia res rellevant a explicar, més enllà de participar en esdeveniments esportius més o menys multitudinaris, gaudir del plaer de córrer i de pedalar, compartir moments i quilòmetres, res més. A més, en aquests temps de postureo el que val és la foto i tampoc en tenia cap...

Però avui ha sigut diferent. M’he retrobat amb el meu jo més profund, corrent en solitari durant gairebé tres hores, donant voltes i més voltes, optimitzant la gambada, escoltant la respiració, jugant a tornar a ser ultrafondista, i pensant en el meu passat atlètic però sobretot de futur. Ja fa dies que em volta pel cap i avui he decidit de veritat que finalment ho intentaré.

Vull tornar a l’Spartathlon.

I ho dic amb la boca petita perquè sé que serà molt difícil: primer haig de solucionar uns problemes físics que m’han quedat desprès del covid, llavors haig de seguir entrenant com un cabró, fer molts quilòmetres, (això d’avui no és res) per poder fer 120km a les 12 hores de Can Dragó, (ja hi estic inscrit) que és la marca mínima que demanen. Llavors entraré en un sorteig i esperar a que em toqui. Tot això tenint en comte el rellotge biològic que va contant anys, i que cada vegada es més difícil. Quasi res.

Però que seria la vida sense il·lusions, sense reptes, sense horitzons, així que p’alante i sense por. Un llarg viatge sempre comença per una primer pas, avui ja l’he fet.

A per la triple corona.

 


19 de set. 2022

RIALP MATXICOTS

 


Darrerament les curses de muntanya s’han anat professionalitzant molt, i el nivell dels corredors també ha anat pujant. Una nova fornada d’esportistes truca a la porta, i es que de la meva generació ja en quedem poquets.

La Rialp Matxicots és una cursa magnífica, amb un poble abocat a l’esdeveniment, uns voluntaris de primera, molt ben marcada i en un indret espectacular, i que sempre voldré repetir. Però la veritat es que cada vegada costa més, encara recordo una 11ena o una 14ena posició a la classificació en aquesta mateixa cursa, fa més de deu anys, però enguany m’haig de conformar en arribar el 90. Que hi farem, he passat el covid que m’ha deixat tocat, falta d’entrenament i que m’he fet vell...

Sortida a quarts de set del matí, encara és fosc i després de donar una volta pel poble ja encarem els primers corriols de pujada. Em trobo bastant bé i mentre es fa de dia vaig recordant tots els camins d’altres anys. A la pujada a l’antiga estació d’esquí de Llesuí ja noto que alguna cosa no acaba d’anar bé, però vaig tirant. Al coll de Triador al peu del Montsant de Pallars ja vaig rustit i la pujada fins al cim per la canal se’m fa eterna. Al Monterroio, més del mateix: males sensacions, mentre contínuament em van passant corredors.

La veritat es que si no fos pel paisatge i que fa un dia radiant, sense fred ni calor, ho deixaria estar. Però no, de moment aguanto com puc. La baixada del Monterroio la baixo bastant bé però ja tinc al cap la pròxima pujada que sé que es molt dreta. Després de passar els estanys de Mainera, arriben Les Picardes, o una paret gairebé vertical on m’hi deixo els pulmons. Vaig molt lent i em costa avançar, les cames van prou bé però tinc una sensació d’ofec molt desagradable. Passem una llarga cresta i tornem a baixar. De fet, per fer 4500+ durant 50 quilòmetres, és el que té; pujades llargues i baixades infinites...

Ja tinc el “pitjor” de la cursa fet, ara es tracta de resistir i de deixar passar el temps i els quilòmetres però la veritat es que la última pujada fins al poble de Caregue i la ultima baixada final em sobrava. N’he acabat moltes de curses “per collons” i ja sé com es fa, així que paciència. Em segueixen passant corredors i jo continuo en cursa, sense perdre la dignitat, sabent que es tracta de sobreviure. Sobreviure a un mateix, perquè jo sol m’he posat aquí, i sol me’n sortiré.

Arribo per fi de nou a Rialp després de 10h i 9m, em sap greu perquè aquesta vegada l’únic que he sentit es alleujament, ni eufòria, ni alegria, ni aquella sensació de plenitud i satisfacció d’altres vegades. També sé que no tots els dies surt el sol i que aquestes experiències sumen més que no pas resten, i amb el temps es recorden amb la mateixa intensitat.

Gràcies Rialp. Aquí estem.




















.

Arxiu del blog