temes

24 de jul. 2022

TRANSFRONTERERA

 


Segona travessia a mar obert de l’any, la veritat és que des de que puc córrer això de nedar ho estic deixant una mica de banda, però només una mica, perquè també m’agrada molt.

Es tracta d’anar d’un país a un altre, però el mar no hi entén de fronteres i és exactament igual una banda que l’altra. Sortim del bonic poble de Cerbère i hem d’arribar a Portbou, 3500m, vorejant tot el cap.

 Des de l’0rganització ens comuniquen que a 100m només de sortir, hi ha unes onades importants, primer ens vindran de costat i després d’esquena. Estic amb la meva filla, l’Adela, i li dic que no les tinc totes, ella també està una mica acollonida i pactem que anirem junts, i que si llavors ella es troba bé, tirarà. L’Adela neda molt millor que jo, jo em defenso, però a la piscina es una cosa i amb el mar emprenyat una altre...

Ens tenen apunt de sortir una bona estona, esperant que arribin els valents que fan la travessia d’anar i tornar. Finalment entrem a l’aigua, nedo molt suau i tranquil, per anar escalfant. L’aigua no està gens freda, més aviat calentota però a mi el neoprè mai em fa nosa. Al cap d’uns metre comencen unes fortes onades, intento no barallar-m’hi gaire i deixar fluir, però de tant en tant foto una bona glopada d’aigua.

Amb tot plegat, perdo l’Adela, hi ha nedadors per tot arreu i ja no sé on és. Ara les onades ens comencen a anar a favor, es divertit nedar així i lluny del que m’havia pensat, estic disfrutant moltíssim. De tant en quant la boia que porto se’m creua entre els braços, empesa pel vent, la veritat es que les onades i el vent és important però jo nedo bé, molt còmode.

Passat aquest petit tràngol, començo a apretar i a passar nedadors, no es que vagi molt ràpid però van caient, ara un, ara un altre. Fet i fet ja portem 2000m i estic gaudint com mai, em concentro amb respirar i amb les braçades, i els metres van sortint.

Quan estàs a mar obert et sents immensament petit, aquí has de remar si o si, i quan mires el fons del mar i veus aquella foscor, barrejada amb les bombolles que tu mateix fabriques, tot es transforma. Es un altre món, i amb l’esforç que hi poses, has d’anar avançant lentament. M’encanta.

Començo a veure el fons del mar amb roques i peixets. Aixeco el cap i ja veig l’arc d’arribada, i a uns 500 metres encara tinc esma per nedar amb ganes, amb força i donant-ho tot.

Arribo a la platja de Portbou molt bé, amb 1 hora i 6 minuts i super content, ha estat una experiència fantàstica i he nedat, per ser un “corredor de terra endins” molt i molt bé. l’Adela només fa dos minuts que ha arribat i a ella també li ha anat molt bé.

Una travessia molt maca, amb un dia esplèndid i molt ven organitzada per  swim No límits. Després un bon dinar i cap a casa, no es pot demanar res més!

 











20 de jul. 2022

2KV COLLARADA

 


Diumenge vaig córrer el doble quilòmetre vertical del Collarada, em vaig apuntar a aquesta cursa perquè de seguida que la vaig conèixer em va cridar l’atenció, sempre m’han agradat les curses verticals, i si és doble quilòmetre vertical, doncs encara millor.

Arribem a Villanúa el dia abans, i fot una calor que no sabem on amagant-se, passem el dia buscant ombres i banyant-nos al riu. Quan arriba la nit estic baldat per la calor, a dins l’autocaravana estem a quaranta graus i no hi ha manera de descansar. Però passada la mitjanit comença a refrescar i puc dormir una mica.

Sortida a les vuit del matí, som poquets corredors perquè la majoria fan  “puyar y baxar”, i surten vint minuts més tard, nosaltres “ puyar nomás”

Fa setmanes que no tinc bones sensacions corrent, deprés de passar el putu covid vaig quedar molt atonyinat, cada dia anava millorant però molt mica en mica. Avui, sembla que tot això ja queda enrere i puc fotre-li gas sense por.

M’agrada aquest tipus de cursa perquè es tracta de posar la màquina a màxim rendiment però sense passar-se, això s’aconsegueix coneixent molt bé les teves capacitats, el teu estat de forma i les teves aptituds. Anys d’experiència, de provar ritmes i llindars, de saber no passar a la zona vermella però mantenir-se al límit. M’encanta.

La cursa serpenteja per un corriol de muntanya per arribar a un bosc de pins i boixos, més endavant trobarem faig, després una llarguíssims pala d’herba i més amunt uns passos tècnics de roca, amb cadenes on s’ha de grimpar una mica.

Em trobo bé, i vaig controlant tota l’estona la respiració. Estic content de ser aquí, em sento com peix a l’aigua, gaudint d’aquesta fantàstica muntanya i posant-me a prova, una vegada més. No hi ha un metre de pla, i ho faig tot corrent, puntejant, llevat de les parts més tècniques, més o menys a mitja cursa, on trobarem roca i una tartera bastant llarga.

Aquí la cosa es comença a posar xunga, faig tres passes endavant i dues enrere, perdo l’equilibri, i no hi ha manera d’agafar un ritme. Vaig mirant el rellotge que em marca el desnivell positiu i tot just en porto 1400+, encara falta molt!

Em passen un, dos, tres corredors, i també una corredora, van tots amb pals i veig com els utilitzen. Potser jo hauria de fer-ho també, però es que no m’agrada, m’hi entrebanco i em fan nosa i total, a aquestes alçades ja vaig bé així.

Acabada la puta tartera, fem de nou uns passos on s’ha de grimpar, vaig encegat mirant on poso peus i mans, donant-ho tot, amb els pulmons apunt d’explotar i el cor que em surt per la boca. L’altímetre em marca 1600m+, encara falta una mica, però quan me’n adono...colloooons, però si ja sóc a dalt!

Arribo al cim que encara em queda una mica de corda, però super content i feliç. 8’5 km i 1700+, això es el que em marca el gps, però vaja, tant és. Una cursa fantàstica, amb tres avituallaments i molts voluntaris que t’animen i t’ajuden arreu. A dalt les vistes son espectaculars, muntanyes i mes  muntanyes, i em quedo una estona gaudint de tot l’espectacle mentre recupero l’alè. Ara s’ha de baixar, però ja no cal córrer...je je.

I al final, tercer de categoria “super veterano” +55, i 30è de la general.











 


 

 

2 de jul. 2022

TRAIL FONTS DEL MONTSENY

 


No sé ni quan ni perquè em vaig inscriure a aquesta cursa, suposo que per què està al costat de casa i passa per camins i corriols del Montseny que he fet tantes vegades.

 De fet avui tot m’anava en contra: recorregut llargot, 29km, amb baixades tècniques, amb poc entrenament, fisiològicament encara una mica tocat i amb agulletes de la cursa d’abans d’ahir, i per acabar-ho de reblar, amb una bona calorada.

Però la cosa no podia haver anat millor, avui he tirat d’experiència, sabent regular a les pujades, ràpid als plans (poquets) i prudent a les baixades, menjant i sobretot bevent quan calia i arribant molt sencer.

Sortida a quarts de vuit de Viladrau, a tota metxa com sempre, jo em quedo per la meitat i buscant sensacions, aquestes tarden a arribar perquè em noto els abductors, sobretot l’esquerre que em molesta bastant. No passa res, per pujar no fan falta, es quan estiro la gambada que es queixen. Tot controlat.

Gaudeixo del Montseny com mai, amb una agradable fresqueta per dins les fagedes en un dia radiant. En un punt del recorregut que no recordo, comencen a passar-me els corredors de la de 19km, els tres primers els deixo passar amablement però els demés que s’esperin, tu. La veritat es que es un cunyassu perquè a cada moment em demanen pas, els corriols son estrets i jo faig el que puc i faig nosa, ja ho sé, però també me’n fan ells a mi, a més, això no són els mundials collons!. En fi, mica en mica la cursa es va estirant, em veig a més d’un anar de quatre grapes, genolls pelats i tal, res greu.

Vaig corrent amb la quarta noia i en una baixada ens trobem la que anava segona asseguda a terra; una altre patacada, un noi l’està atenent i ja ha avisat, així que es posa tercera i ben contenta.

Bàsicament la cursa son dues grans pujades i dues grans baixades, amb tobogans pel mig, resseguint moltes fonts de la zona, alguna encara raja, però la majoria ben seques. Algun tram se’m fa llarg però paro a tots els avituallaments i bec molt. La baixada final molt pistera i li puc fotre gardela, encara tinc cames i vaig recollint cadàvers. Arribada de nou a Viladrau poc lluïda, amb un pujador que tots ens arrosseguem com cuques, amb una xusca que cau que esquerda el cap.

 Una cursa més, maca, molt maca, i ben organitzada, llàstima de la calor. Jo mica en mica em vaig trobant millor i estic disfrutant com mai del córrer, i el que em queda encara...

Pròxima parada, corriols de foc, gas!




1 de jul. 2022

CURSA ELS 7 PORTALS

 


Ahir vaig córrer la cursa popular 7 portals, uns 5km pel casc antic de Vic, una cursa de festa major, de caire festiu, però no per això menys competitiva. Sembla que per ser poca cosa no n’hagi d’explicar gaire res, però mira, Déu n’hi do les coses que van passar, perquè en això del córrer cada dia és una aventura, i les coses com les vius, és com les recordaràs...

Saludo un munt de gent, la plaça està a petar de gent, 600 corredors i jo en sóc un més. Vinc de la piscina, volia fer un entrenament suau però al final ho he donat tot, les sèries han sortit totes més o menys amb els temps previstos i estic satisfet. De fet, fa setmanes que no acabo d’anar fi, des de la infecció vírica respiratòria, que vaig passar, covid o no, que no aixeco el cap, hi ha dies que sembla que ja estigui bé però n’hi ha que em trobo molt cansat, a més, es com si  em faltés aire al respirar, no sé, jo vaig fent, intentant fer vida normal.

Sortida a tota castanya i en baixada, mare meva, semblem cavalls desbocats. El primer km en surt a 3:47 i bones sensacions. A partir d’aquí ja tot ha sigut de més a menys. Jo crec recordar que tenia un motoret d’una Sanglas 400, justet però que anava fi i rodat, i amb això podia anar a tot arreu, ara es com si me l’hagessin canviat per una 125cc.

No hi ha manera, no tiro ni en baixada. Que hi farem, les sèries de natació tampoc hi han ajudat però una mica més de gas hi hauria d’haver. Però no, les cames van bé però els pulmons no em donen més de si.

Al final un temps discret, arribant amb una rescalfada considerable, però content de compartir aquests moments esportius amb tota la gent de la comarca. I xapó per en Genís, guanyador de la cursa un any més, almenys si el pare no xuta que ho faci el fill.

Vinga seguim, demà, trail les fonts del Montseny...

12 de juny 2022

VERTICAL MONTSERRAT

 


Es tracta de pujar els 2180 esgraons que hi ha al cremallera de Montserrat, salvant un desnivell de 440 metres. Es una cosa que no he fet mai, no es ven bé córrer però l’esforç que hi has de posar es considerable i semblant a un kilòmetre vertical.

La cursa és de caràcter solidari i els beneficis aniran a la fundació Sant Joan de déu, així que ja m’està bé el que surti. Tenint en comte que el dia abans encara tinc febre i que porto tota la setmana amb un gripassu que no m’hi veig, el resultat de tot plegat no serà massa bo, però com dic, es tracta de col·laborar i res més.

Escalfo uns quaranta minuts pel camí de la santa cova, tot es ple de sants, cristos i mare de deus, la veritat es que tot això em causa bastant rebuig, es com si s’hagin apropiat de la muntanya de Montserrat, però bueno, jo a lo meu.

Surt un corredor cada trenta segons i quan em toca a mi ja estic suant a raig fet. Em noto el pulmons tapats i de tan en quant estossego amb aquella tos espessa i malparida, encara no estic recuperat i faré el que podré.

Primers esgraons i jo a tot drap, puntejant tota l’estona. Al cap de poc ja em noto les pulsacions a tope i les sensacions son dolentíssimes; i és clar borinot, que t’esperaves?, si ahir encara tenies febre. Però no passa res, s’ha de saber estar a les dures i a les madures així que controlant el motor que no s’escalfi, procurant mantenir l’agulla just a la línia vermella.

Si els pujo de dos en dos es massa, d’un en un, massa poc, corrent també és massa, així que vaig combinant  les tres maneres per no passar-me. Em noto com embussat, muscularment vaig bé, però la manxa no dono per més. L’últim tram d’escales es molt seguit i si vas seguint una cadència fixe gairebé mareja. El que té de bo de tot plegat es que quan t’enadones, ja has arribat.

17 minuts i 39 segons d’agonia infernal, arribo donant-ho tot i amb la màquina treient fum i saltant-te-li molles i cargols. Ja està fet, una cursa diferent a totes, no és ven bé de córrer però la veritat es que m’agrada’t. Després em quedo per veure arribar als primers bombers i deunidó la rustida, sort que la major part del recorregut va per l’ombra, crec que l’any que ve potser hi participaré, s’ha de provar tot en aquesta vida...






6 de juny 2022

MARXA CICLOTURISTA JUFRÉ RIUPRIMER




 


Avui toca una mica de bici, vinga va. La marxa Jufré Riuprimer l’he fet un parell de vegades i sempre he enganxat una bona calorada, i aquest any no podia ser menys. Es tracta de fer una bona ruta en grup, pels pobles de la comarca d’Osona i del Lluçanès i com que surt del costat de casa, doncs no hi puc faltar.

Surto de treballar i he dormit poquet, però el suficient. Tinc el temps just per anar a casa i baixar amb bici, 6km extres però tots de baixada, fer un cafè i cap a la sortida.

Serpentegem per les carreteres que faig cada dia, fent les rotondes al revés i a bon ritme. Primera pujada a la Trona, i es fa prou bé, les cames estan fresques i encara no fa calor. Després farem tot un reguitzell de pobles pel Lluçanès que no em feu dir el nom perquè no ho recordo, però tot molt maco. Vaig rodant molta estona en grup però haig de reconèixer que em costa seguir, vaig un punt per sobre del que hauria i això es paga més endavant. Però vaja, que d’una manera o altre ho farem...

En un punt de la carretera la marxa es divideix en la curta d'111km i la llarga de 156km, però ara no farem mitjos dies havent dies sencers, així que cap a la llarga. Portem vuitanta i pico km i quan me’n adono el gps ja en marca 100.

I quan portes més de cent quilòmetres a cavall de la bici vulguis que no, et començes a notar cansadot, és el que hi ha, et fa mal el cul i tens molèsties vàries, i a més, cau una xusca que em crema el clatell, però no passa res, amb alegria i pedala que pedala...

Al penúltim avituallament hi arribo justet, sense aigua i una mica escalivat, em foto quinze litres d’aigua i omplo el bidó i marxo sol cap a Oristà. Al collons de Dragon Khan ja veig estrelletes, mare meva quina calor! Em torno a quedar sense aigua i arribo a Fontfreda rustidíssim, però torno a veure fort i ja només em queda l’ultim coll que l’he fet un munt de vegades i que no n’hi ha per tant així que tira, tira p’arriba gamarús...

I cap a Santa Eulàlia que vaig, arribant bastant sencer dintre del que cap, al final em surten 160km amb 2500+ que faig en 6h i 15m.

Molt content una vegada més, per poder gaudir de la bici, de l’esport i de la vida, que són quatre dies i s’han d’aprofitar.

Gràcies a tots.

 




29 de maig 2022

PUJADA A COLL DE PAL

 


La pujada a coll de Pal es una clàssica i veterana cursa que sempre havia volgut fer. Es un tipus de cursa, que al igual que la subida al Veleta i la subida a l’Angliru, tenen un mateix component de duresa i peculiaritat; son les tres úniques curses a Espanya que pugen un port de muntanya per la carretera. Es molt possible que n’hi hagi alguna més, però jo no la conec.

A mi m’agrada molt aquest tipus de cursa perquè té components de la muntanya; paratges de gran bellesa, alçada i desnivell i també trets de les curses en ruta, sense complicacions tècniques, sense pedres, ni fang ni baixades.

La subida al Veleta l’he fet dues vegades, una cursa maquíssima i també molt dura que surt de Granada i acaba al cim del pico Veleta, 50km i 3000+. Aquí a Bagà es tracta de pujar fins a coll de Pal; 19km i 1300+. A l’Angliru hi aniré algun dia... Vinga som-hi!

No he entrenat específicament per això, però vaja, tampoc vaig a guanyar res, es tracta de córrer i res més. A aquestes alçades ja no m’interessa el crono, només es tracta de gaudir de l’activitat en comú i de la muntanya, donant-ho tot, això si, però fins on arribi i a exigir-me moderadament, intentant trobar  l’equilibri entre rendiment-patiment-gaudiment. Una cosa molt difícil, ja ho sé, i més ara que tinc tants fronts oberts, que entre córrer, nedar i la bici no dóno a l’avast...

Sortida tranquil·la pels carrers de Bagà, em recorda la cavalls del vent de fa un pilot d’anys, però en sentit contrari i amb molta menys gent. Per davant una bona quilometrada i una bona pujada. Em poso al costat de la gran Laia Andreu, un referent per a mi perquè hi he corregut moltes vegades al seu darrere, els altres companys del Club atlètic Vic ja els he perdut de vista només de sortir. La carretera puja bastant sostinguda, llevat del km dos o tres que fa un pla i una lleugera baixada.

Em trobo la mar de bé però deixo escapar la llebre que porto al davant i em quedo sol, i així correré tota la cursa. M’adono que tot i anar lent, mantinc una bona cadència i  només cal anar regulant les pulsacions. Muscularment no tinc gairebé desgast, corro amb passa curta, bracejant vigorosament i intentant ser el màxim d’eficient.  

Fa un dia radiant, el sol apreta de valent però a mesura que anem guanyant alçada s’està molt millor. Vaig pensant en que n’estic de feliç d’estar aquí i en un revol se’m apareix el Pedraforca, majestuós i imponent, que maco que és tot plegat.

Avanço algun corredor i els quilòmetres passen bastant ràpid, tant ràpid que quan me’n adono només me’n falten tres. Potser m’he relaxat una mica; que estàs fent una cursa tio! Però ara ja no cal estressar-se, miro el rellotge i no crec que pugi baixar de dues hores, però tan és. Arribo a dalt amb una hora i quatre minuts, super content i amb una bala a la recàmara encara, però vaja, que no ve d’aquí... Un bon entrepà i un beure i a gaudir de les vistes.

Una cursa maquíssima, molt casolana, organitzada molt bé pels amics de Bagà, moltes felicitats!

Vinga, gas a la burra.





 




15 de maig 2022

MARCHA CICLOTURISTA TERRA DE REMENCES

 


Porto tota la vida sentint a parlar d’aquesta clàssica marxa cicloturista, i en aquesta 25ena edició, vinga va, m’apunto. Ara mateix no estic per fer 178 km en bici, així que faré la curta de només 100km, perquè últimament surto poquet en bici, i quan ho faig no passo dels 80km.

Vuit del matí, 2200 bicicletes a Sant Esteve d’en Bas i jo camuflat entre mig, amb la disfressa de ciclista i amb l’únic objectiu de passar una matinal esportiva, res més. Sempre dic que jo sóc corredor, no sóc ciclista, però a aquestes alçades de la vida ja tan m’he fa, em sento una mica com peix fora de l’aigua però que collons, es tracta de pedalar, i d’això ja en sé, més de pressa o mes lent, tan hi fa.

Els primers quilòmetres es fan ràpids, esquivant bicicletes, frenant i accelerant, anem molt espessos i ho trobo molt perillós, la prioritat és no caure, però n’he vist més d’un i més de dos rodolant per terra. Quan la cosa es comença a estirar ja estem fent el primer port, les cames estan fresques i es deixa fer. A la baixada li foto candela i als plans sempre buscant un bon grupet, però o van massa ràpid, o van massa lents, així que faig molts trams sol. Però també faig molts quilòmetres a roda que em serveixen per recuperar. Alguna vegada em poso al davant a tirar però les cames em cremen i no aguanto gaire. Quan surto en bici gairebé sempre vaig sol, però en aquests moments penso que maco que es el ciclisme en grup!

 El coll de Canes el conec bé, el vaig fer no fa gaire, un dia que feia molt fred, es llargot però la baixada encara ho és més, així que a tota òstia cap a Olot altre vegada.

Passem per carreteres interiors fins a les Preses i això ja ho tenim. Aquí hi bufa el vent que emprenya una mica, però res de l’altre món. I pim pam, amb tres hores i vint minuts, ja torno a ser a Sant Esteve.

La veritat es que he trobat a faltar 20 0 30 km més, per acabar-ho d’arrodonir, però vaja, ja en tinc prou. L’any que ve la llarga, tot i que fer Barcons i Condreu, amb la calor que comença a fer...deunidoret...

Pròxima parada: Jufré i Quebrantahuesos, gas als pedals!



 

1 de maig 2022

CURSA VIA CASTRUM

 



Empès per les bones sensacions de diumenge passat a Alpens, vaig voler fer un quart de volta més, una altre cursa i una nova apretadeta de cargols. A vegades em sembla que això no té aturador, i així és. Córrer és com la gana, encara que mengis molt, sempre en tornes a tenir al cap d’unes hores.

 Aquesta cursa no l’havia fet mai, hi havia tres opcions, 30, 21 i 12 km, em quedo amb la del mig, ni curta ni llarga, 21km 100+. Trenta ara mateix em sembla excessiu i dotze potser una mica curt, jo que sé, a mi em va bé tot...

Sortida a tot drap, com sempre, ni escalfaments ni òsties, tots junts les tres curses. Bon ambient en un dia radiant, molt maco el poble de Santa Eulàlia de Puigoriol, no hi havia estat mai. A les primeres pujadotes, es fan els primers taps, no passa res, haver corregut més a la sortida nanu, però aquestes sortides canó no m’agraden, fins que no porto mitja horeta no em començo a trobar bé i als primers quilòmetres perdo moltes pistonades.

Cursa súper corriolera, amb trams (per a mí) molt tècnics, a les baixades semblo el Chiquito, però on es pot córrer i cara amunt, li foto estella tot el que puc. Les sensacions són boníssimes, corrent amb decisió, controlant la respiració, m’encanta ser aquí, que jo he nascut per això collons!

21km que se’m han fet curts, si ho arribo a saber m’inscric a la de trenta. Corriols pel mig del bosc, camps a través, per sota les Balmes, caminets fets expressament i també algun tram ràpid, amb la terra molla i tova, una delícia córrer per aquí.

Muscularment molt sencer, alguna molèstia al peu però en general molt bé, mica en mica vaig tornant a ser el que era; un corredor, amb la versió que més m’agrada de mi, imparable i corrent tot el que se’m posa pel davant.

Estic molt content, aquests de la Via Castrum tenen una cursa molt maca, molt ben organitzada i amb molt de futur. Fins i tot l’entrepà de botifarra era boníssim!

Al final dissetè de la general i segon de iaios, 2h 21m, però això es el de menys, en poder córrer en tinc prou. 

Gas!

 




 


24 d’abr. 2022

TRAIL TRES COMARQUES

 


El divendres a ultima hora vaig decidir anar a Alpens a córrer el trail tres comarques, em vaig apuntar el dissabte al vespre i avui al matí ja estava corrent. Vaig decidir córrer la cursa curta, que quasi bé em fa vergonya, després de tants i tants quilòmetres, durant tants anys, sembla que no pugui ser. Però si, no sempre més és millor, així que 12 kilumetrillus 500+, i cap a casa.

Aquesta cursa ja la vaig córrer a l’any 2009 i també al 2019, i sembla que ha perdut una mica de participants. Poden presumir de ser la segona cursa de muntanya més antiga de Catalunya, que es diu aviat, i organització i recorregut no tenen res a envejar a altres “mega events trail run xtrem”, ja m’enteneu...

Surto a tota metxa després d’haver escalfat uns quaranta minuts, em noto una mica l’abductor de les sèries de dimecres, però crec que aguantarà. També em noto una mica cansat, porto tota la setmana entrenant; dilluns 72km amb bici, dimarts dues sessions de natació, al matí a l’Estany de Banyoles i per la tarda amb el grup d’aigües obertes, dimecres un intent de pujar a Matagalls al matí i per la tarda les sèries amb Fanàtik, dijous altre vegada a nedar, que acabo baldat, divendres un petit rodatge de 44km en bici i dissabte natació matinal. Total, que ja descansaré quan em mori...

El primer tram es corredor, però de seguida ens posem per una pista amb moooolt de fang, desgasta molt córrer per aquí i costa mantenir l’equilibri però es divertit.

Unes fortes pujades i més pista, la cursa es bastant corrible, i ràpida i m’ho estic passant bé, em sento bé, em sento fort i em sento ràpid. Bueno ràpid es una manera de parlar, vull dir que mantinc les pulsacions a dalt de tot a tothora, sense descans, peu a baix!

Per un petit corriol enfangat hi ha gent animant, amb tambors i instruments, foten un xivarri que s’escolta des de molt enllà. M’encanta, es el petit Zegama d’Alpens, si senyor, es mereixen un somriure i un agraïment.

Prats d’herba, corrent entre les vaques, algun corriol una mica més tècnic, pistes per córrer a tot drap, estirant la gambada, esquivant les pedres...genial, feia temps que no tenia aquestes sensacions tan potents.

Fet i fet ja quasi portem 10km, ara només queda la baixada que la faig prou ràpida per ser jo, em quedo sorprès de l’agilitat que encara conservo, i es que muscularment encara estic sencer, i em queda xispa i gas per entrar de nou a la plaça esprintant per que no em passin dos corredor que m’apreten pel darrere.

Al final 22è i 2on màster, una hora i disset minuts, però això és irrellevant, el que comte son les sensacions i la experiència i la certesa de saber que desprès de tantes curses, i de tants entrebancs, encara disfruto com un malparit corrent per aquest món.

 






14 d’abr. 2022

PELS CAMINS DELS MATXOS

 


Dissabte passat vaig participar a la cursa “pels camins dels matxos”, després de cinc inscripcions fallides, la primera fa més de deu anys, aquest, per fi he pogut participar, aquest any si. A aquesta cursa li tenies ganes de veritat, i tot i que no estic en el meu millor moment esportiu, he aconseguit estar a la sortida i hores després a l’arribada, que ja és molt. Perquè no és com es comença si no com s’acaba, això ho tenia clar només de sortir, i després de fer tantes curses és una cosa que mai pots oblidar.

De fet, ja no recordo quina va ser la última cursa llarga que vaig fer, mirant enrere, i sense comptar el triatló distància Ironman de l’any passat, crec recordar el trail del Bisaura del 2019, o la Rialp matxicots també del mateix any, entre mig han passat moltes coses, però jo segueixo essent el mateix, una mica rovellat, però si més no, amb el mateix esperit de sempre.

Paciència, resistir, continuar, riure i plorar, per creuar una vegada més la línia d’arribada, ves quina cosa més tonta, una cosa que no serveix per a res, només per alimentar l’esperit d’emocions, i viure intensament moments fugaços de felicitat entre mig d’aquesta absurda existència.

Sis del matí, és fosc. Com sempre a aquesta mena de sortides, en aquesta mena de curses em poso seriós, m’haig de concentrar i m’aïllo de tot i de tothom, ara només existeixo jo i la distància, entre mig sé que hi haurà moments de tota mena, però ara cal una mica d’introspecció i confiar en mi. He fet moltes vegades distàncies i desnivells similars, i molt més, moltíssim més, però això no es garantia de res, això no ho regalen i m’hi hauré d’esforçar.

Amb aquesta actitud surto de Torelló, tranquil, serè, amb el cap clar i les cames fresques. Som-hi!

Primers quilòmetres molt tranquils, per escalfar la maquinària, que el dia serà llarg i no cal esveraments que la distància et posa al teu lloc, al lloc que et correspon. Aquí no hi secrets, ets el que entrenes, i sé per experiència, que amb el volum que porto no serà fàcil. En altres ocasions hagués sortit amb el peu a baix, donant-ho tot fins a rebentar, i llavors aguantar com pogués fins a l’última apretada. Avui m’ho agafo molt tranquil i a les primeres pujades ja camino.

Arribo a Bellmunt que ja es de dia, molt bé, gaudint del que estic fent, donant gràcies, una vegada més, per poder ser-hi, i feliç.

Fins al Puigsacalm vaig molt còmode, creuant-me amb un munt de corredors que em precedeixen, en conec a molts i no paro de saludar aquí i allà. A dalt el cim hi ha un home que carda uns crits d’ànim que jo crec que els deuen sentir fins a baix a la vall d’en Bas, VAAAAA!, VAAAAA! Mare meva quin ambient, i es que això es una festa i d’això es tracta, de passar-ho bé.

Cap al prat de la Vola es fa una mica llarg, allà m’espera la Fina que com sempre em dona un cop de mà, em canvio el calçat i em dóna menjar, és un sol de noia i sempre al meu costat, li estic molt agraït. I ara toca el putu bucle de Cabrera... això si que es fa llarg. Pujo les escales poc a poc, molt poc a poc i a dalt un noi que està per allà em diu: aquí comencen els matxos...

 I molt cert, aquí començo a notar el cansament, i fins al prat de la Vola es fa llarguíssim, i total, per tornar a ser al mateix lloc. Però no passa res, arribats aquí, al cos encara li queda molta corda, es tracta d’aguantar, resistir i persistir.

Però les cames em fan figa, el peu em fa mal i ja sé que hi hauré de posar molt de la meva part.

Encara gràcies que no fa calor, tampoc fa fred, així que corro trotant als plans, molt suau, deixant-me acompanyar pel paisatge i de la zona, gaudint de les fagedes i dels prats.

I cap al castell del moros que vaig, resseguint tota la carena pedregosa fins a Torelló. Maleint la meva pobre carcanada, amb les cames una mica tocades però animat i content.

Arribant a Torelló es posa a ploure i faig els últims tres km sota la pluja, i arribo amb 9h i 57m, moll, cansat i super content de gaudir d’aquests 63km de pur trail.

Doncs res, després de tants anys ja puc dir que que sóc un matxo i encara que no estava prou preparat puc estar content de com m’ha anat. Una cursa que m’ha agradat molt, ben organitzada, molt ben marcada i amb un esperit festiu i també competitiu al costat de casa.

Moltes gràcies matxos!





 


 

.

Arxiu del blog