temes

8 de maig 2020

TORNEM-HI



No parlaré del que se suposa que hauria de parlar, aquests dies ja vaig prou saturat del tema i ha arribat un moment en que ja no vull sentir res més. He acabat fins els collons d’escoltar bajanades, a les xarxes socials, a la tv i arreu, d’epidemiòlegs de pa sucat amb oli, de mascaretes així o aixà, de polis de balcó, de virus, xinos,  confinament, i sobretot, de polítics. Tothom té una opinió i tothom encara la situació com sap i pot, i no seré jo que critiqui ni jutgi a ningú.
Quan va començar tot això i ens van confinar, jo vaig seguir corrent cada dia, és veritat. Tinc un corriol a la porta de casa que no hi passa gairebé mai ningú, alguna bicicleta el cap de setmana i prou. Baixava fins a baix el torrent i tornar a pujar, trenta minutets com feia moltes altres vegades i avall... però en el fons, em sentia culpable i ho feia d’amagat i amb el cul apretat. Però també sabia, que els meus actes no perjudicaven a ningú directament, així que seguia desobeint. Córrer pel passadís o pujar escales interiors... ho sento però no. Si és pot córrer, es corre, i si no, doncs no, no passa res.

Així vaig anar fent fins que un dia em vaig fotre una girada al turmell d’aquelles que et deixen clavat, un mal agut i punyent que et diu clarament que t’has fet mal de veritat. Així que res, vaig haver de parar per força, vaig arribar a pensar que el karma havia actuat, fins i tot em va venir al cap aquella frase de “el pecat a fet forat” però no, no hi vull creure en aquestes coses, t’has fet mal i prou.
Però en les circumstàncies en que estàvem, vaig pensar que m’aniria bé parar una mica, des de la última cursa , fa tres mesos, que arrossegava un dolor al genoll d’una forta patacada, i entre les restriccions i tot plegat...tres setmanes de relax, de veure la tele i beure cervesa, i a veure que...
I bé, el turmell es va anar guarint, el morat i la inflamació va anar desapareixent fins que vaig poder tornar a córrer. Però el genoll seguia igual.
Al final una visita al fisio em va confirmar una tendinitis al rotulià, una lesió que no havia tingut mai i que atribueixo a la caiguda i als posteriors dos-cents i pico km amb bicicleta pocs dies després.
Aquest any tenia uns objectius esportius molt ambiciosos, volia fer una incursió al triatló de llarga distància, havia aconseguit tenir una continuïtat amb la natació i la bicicleta i tenia ganes de provar. Volia fer la copa catalana de curses verticals, fins i tot m’havia federat a la feec i a la fedme després de molts anys de no fer-ho. Estava inscrit a l’ultra Montseny, als Matxos, que es una cursa que fa molts anys que vull fer i per una cosa o altre cada any em quedo sense.  Havia d’anar a pedalar a la clàssica Quebrantahuesos, a córrer a l’olla... en fi, que tot això ara ha quedat en res.
Jo crec que aquest any no hi hauran curses, i ja veurem l’any que ve. El meu estat de forma és deplorable, però segur que no sóc l'únic, però vaja, que no passa res, estic tranquil i a l’espera. Surto cada dia a fer just vint minuts, a rodar suau amb la bici i sobretot a caminar, a gaudir d’aquesta magnífica primavera que, malgrat tot, estem tenint, mentre contemplo com el món se'n va a la merda.

Salut per tothom!

12 de març 2020

MUNTANYOLA-GIRONA, I TORNAR.



Tenia ganes de fer una bona tirada en bici, i com que les carreteres de la comarca ja me les conec totes, decideixo anar fins a Girona per tornar l’endemà. La ruta que escolleixo la vaig improvisant sobre la marxa, sense cap mes pretensió que sumar km i desnivell.
Surto a quarts de deu del matí de casa i fot un fred que pela, arribo a Vic que no em sento els peus ni les mans, però mica en mica el sol em va escalfant i em vaig recuperant. Vaig seguint tot el lateral de la C17 en direcció a Ripoll.
A l’alçada de Montesquiu em trobo els mossos i em diuen que no puc continuar, que giri a la Farga de Bebié. Vaja, no discutiré amb dos jovenets amb ulleres de sol i una pistola a la cintura, així que canvi de plans i torno cap a Sant Quirze per anar a buscar Besora, Vidrà i Collfred. Els que hagueu fet aquest coll en bici ja sabeu com les gasta, tot i que és pitjor per l’altre banda. Però amb paciència i anar fent es deixa fer.

Faig una parada per menjar una mica i gas cap a les Preses, tot baixada. Les cames van prou bé i en general tot va rutllant. A les Planes d’Hostoles giro cap a la vall de Llèmena, no hi ha ni una ànima enlloc, ni cotxes, ni tractors, ni persones ni res, el coronavirus ja s’ha carregat a tothom o què? Però de sobte torno a la civilització i arribo a Sant Gregori, ple de cotxes, semàfors i follón, i el mateix per travessar tot Girona. Arribo a casa la meva filla i allà em quedaré fins demà.
Al final sis hores i mitja per fer 140km i 2100+.Després de sopar, a quarts de deu, ja sóc al llit, estic petat.
L’endemà surto d’hora i em torno a barallar amb el trànsit de Girona, però de seguida enfilo la carretera cap a Santa Coloma. Em sento les cames carregades d’ahir i sobretot el cul, però que hi farem...
Deunidoret  les pujades que hi ha per aquí, collons però si vaig rustit!, quan m’adono d’això faig una parada per menjar i tornem-hi. A Sant Hilari m’equivoco de carretera i baixo fins a Arbúcies i per arribar fins a coll de Revell es un suplici. Mare meva quina pujada!
Em passen quaranta o cinquanta ciclistes d’un equip Alemany o Holandes, no sé ben bé, que van enxufadíssims i jo que faig el que puc, em sento buit d’energia però ja sé que arribat aquest punt, encara em queda molta corda.
Així que cap a Espinelves, Sant Julià, Vic, Santa Eulàlia i Muntanyola. 100 quikometrets més i 2100+, una mica més lents però va, que no estem tan malament, dimarts em queixava de que em trobava cansat i ara dos dies seguits de tralla. Tinc el cul com un tomàquet i les cames de fusta però estic molt satisfet.

Encara no sóc un ciclista?



9 de març 2020

MATAGALLS


Des d'aquelles primeres Matagalls-Vic, de fa més de vint i cinc anys, fins avui mateix, al Matagalls hi he pujat cents de vegades. Hi va haver una època, que hi anava dos o tres cops per setmana. Hi he estat amb neu, amb calor extrema, amb boira, fred, plovent, cansat, content, caminant, corrent, sol, amb multitud, per feina...de totes les maneres vaja.
 Es una muntanya propera, amable, coneguda, i que em queda a vint minuts de casa.

L’entrenament que he fet avui l’he fet moltíssimes vegades també; pujar al Matagalls des de  Collformic, baixar a sant Marçal per collpregon i tornar, uns 15km i 1300+.
 Ja fa temps que vaig deixar d’anotar els registres, perquè cada vegada em costa més, vaig més lent i més feixuc. La vegada que ho vaig fer més ràpid, amb dues hores pelades, però avui no és el cas, avui he pujat i baixat com he pogut, amb mal al genolls de l’ultima patacada i al peu, de la revinclada de fa dues o tres setmanes, ja no ho recordo. La qüestió es que, fisioteràpicament, vaig obrint fronts i costen molt de tancar, però també és veritat que he parat una estona i m’he pixat a la creu, (que espero abans no em mori, veure-la a fora del cim...)

No em queixo, poder fer-ho ja és molt, i en poder estar a la muntanya que estimo, saludar les vaques i fer una bona suada, ja en tinc prou i no necessito res més.
 Però d’aquí molt poc haig de córrer una ultra per aquí mateix, al Montseny, i no les tinc totes; últimament  em sento cansat, em fan mal les articulacions i les coses que fa només un parell d’anys  em semblaven fàcils, ara em semblen difícils.

A veure com anirà, de moment  vaig insistint, corrent , pedalant o nedant, i anar sumant, però molts dies acabo pensant que el que faig és desgastar-me més que no pas entrenar. Es una sensació molt estranya, perquè jo no he forçat mai tant com per acabar sobre-entrenat, de veritat que no. Tot el que he fet ho he fet sense cap mena de sacrifici ni esforç, tot ha fluït de manera natural i amb il·lusió, el motor de la motivació no era cap altre que jo mateix, quelcom que em sortia de dins, sense més.
Avui a Matagalls pensava en tot això, vet aquí.


Doncs això. 

1 de març 2020

CORRIOLS DE FOC, VALLFOGONA




Em vaig apuntar a aquesta cursa com a preparació de l’ ultra Montseny d’aquí un mes, 30 km i 1500+ per fer un bon entrenament i de pas conèixer Vallfogona del Ripollès, que no hi havia estat mai.
Fa quinze dies em vaig fer una revinclada al peu i no vaig poder anar a la mitja de Barcelona, així que tenia ganes de cursa. Sóc així jo, m’agrada córrer aquí i allà i si pot ser amb un pitrall al pit, doncs millor.
L’objectiu no es cap altre que gaudir del córrer una bona tirada, una marató ara mateix em sembla excessiu, i una mitja massa poc, trenta està bé, ni això ni allò.

Anant cap a la sortida parlo amb el gran Salvador Vilalta i coincidim en vàries coses, una; que tots dos defugim les grans curses comercials, amb catifa vermella a l’arribada i tota la fanfàrria, les curses casolanes i senzilles, sense grans pretensions (com aquesta) són les millors. L’altre, que el sol fet d’estar a la  línea de sortida ja és molt, i jo hi afegeixo que donar tota la volta i tornar a arribar ja es l’hòstia...

Així que res, sortida i gas a fons. Cursa molt corredora, sense gaires llocs tècnics, amb pistes amples i desnivells suaus, alguna pujadota també, però res de l’altre món.  Em trobo força bé, em molesta una mica el peu encara, però a part d’això tot al seu lloc. Vaig fent la goma amb algun corredor i alguna corredora, el de sempre, vaja...
Passen els quilòmetres i vaig fent, gaudint, sabedor que sóc un privilegiat  i amb tots els entrebancs que em vaig trobant últimament, encara sóc aquí, corrent, amunt, avall,incansable, m’encanta.
Al km 27 mes o menys, a l’ultima baixada, vaig pensant en tot el que he fet aquest matí, en com de satisfet que em sento i que la cosa no podia anar millor, ja ensumo l’arribada quan de sobte, m’enpuntego amb una pedra i surto volant per fer una aterriçada d’aquelles de campionat...
 La mare que ho va parir! quin mecu m’acabo de fotre, em fa molt mal el genoll, vull seguir corrent però no puc, paren varis corredors que m’ajuden i jo que em recargolo de dolor a terra, tant, que em marejo i tot.
Ostia santa!, una suor freda em recorre l’esquena i sóc conscient que m’he fet mal. Però mica en mica el dolor remet, començo a caminar coixejant primer, per continuar trotant, no sense mal, els tres últims quilòmetres fins a l’arribada.

Res, el genoll ben inflat i a veure demà, crec que no arribarà la sang al riu...

Doncs això, que si caic m’aixeco, i si em faig mal espero a guarir-me, si em lesiono, em recupero, una vegada i mil vegades, les que siguin, jo no em rendeixo mai, mai.


 Mai!







17 de febr. 2020

MITJA DE BARCELONA, MARATÓ DE CASTELLÓ I SANT MIQUEL DEL FAI




Vaig a donar a menjar a la burra i m’adono que hi ha el fil del tancat trencat, han netejat la línea elèctrica i les branques que han caigut l’han petat. Baixo per un petit marge, perdo l’equilibri i recolzo malament el peu, creeeck, sento una fiblada al dit gros i caic a terra. Una caiguda ben tonta que em deixa ben coix tota la tarda i l’endemà. 
Vaja, la mitja marató de Barcelona de Diumenge, a prendre pel sac...
Però no passa res, el Diumenge poso la tele i m’ho miro per TV3 i per l’ordinador miro la marató de Castelló que hi corre el meu fill Genís, als 10.000m.
Per un canal vaig veient com arriben els Keniates, els corredors de 1h 2m, els de 1h 6m els de 1h 10m i de tots els temps, i per l’altre veig la sortida d’en Genís i els seus companys corredors d’en Kipelio.
Molt emocionant tot plegat, veure arribar un munt d’amics i coneguts a la mitja de Barcelona i veure a en Genís a Castelló fer la seva millor marca i arribant quart, darrere els africans i amb un temps de 30:47. Molt content per ell i orgullós, si no pot córrer el pare, almenys el fill...

Després agafo la bici i m’arribo fins a Sant Miquel del Fai, passant per Sant Feliu de Codines i cap a Muntanyola altre vegada. 85km i 1300+.
No, no es el que volia, però si no es pot córrer, doncs a pedalar, a barallar-se amb el fred i un tap de boira a l’alçada de Tona primer, amb la caloreta del migdia després, amb cinc milions de motos que et passen arran, domingueros, pixapins, desaprensius i descerebrats varis... en fi... el ciclisme és infinitament més desagraït que el córrer, ho he dit sempre.

Doncs això. Farem el que podrem...

2 de febr. 2020

MITJA DE GRANOLLERS



Aquesta cursa l’he corregut  catorze vegades, que es diu aviat. Catorze anys, que no han sigut consecutius, a la línea de sortida d’una de les mitjes més multitudinàries que hi ha. Un munt de gent (sis mil, crec) fent el mateix, tots amb diferents expectatives però amb el mateix objectiu: completar una mitja marató, m’encanta...
Aquestes darreres setmanes he pogut entrenar bastant bé, vull dir que, malgrat tots els entrebancs i pals a les rodes que em vaig trobant pel camí, segueixo amb pas ferm i decidit, amb totes les meves limitacions però amb il·lusió i optimisme. Lluny queda aquelles mitjes de donar-ho tot, de córrer a ritmes impossibles (per a mi) i aguantar tot el que vingui, d’arriscar, de patir, d’arribar totalment buit i amb les cames de fusta. Ara es tracta de ser-hi, apretar només una mica i seguir gaudint del córrer un any més.

Aquesta vegada he comès l’error d’estrenar unes bambes el dia de la cursa, si, ja ho seee, això no s’ha de fer mai, però mira, m’hi vaig trobar tant bé només  de posar-me-les que vaig pensar que no passaria res. I si que ha passat...

Escalfem gairebé una hora amb l’Encarna, començem a ritme suau i progressivament anem pujant. Quatre rectes i cap a la sortida. Tot està al seu lloc i tinc l’optimisme que sempre m’acompanya abans de sortir en una cursa.
Però només de sortir, em comença a molestar la zona interior del peu, una mica més amunt del pont. Vaja, no passa res, abaixo el ritme i em poso entre 4´10 i 4’30 m/km, ara amunt ara avall. 
Les sensacions son bones, muscularment vaig bé però el peu cada vegada molesta més. Sense voler trobo que trepitjo per la zona exterior del peu, així no em fa tant mal. Passo el km cinc molt còmode, gaudint com sempre, d’una matinal esportiva  i atlètica.
Arribant a la Garriga, al Km 10 tinc ganes de deixar-ho estar, no vull que em passi com a la mitja de Ripoll, al Novembre passat, on em vaig fer mal, per burro i mesell. Però m’adono que arronsant una mica els dits del peu i trepitjant per fora, deixa de fer-me mal. 
I així arribo al km 15, corrent una mica de canto però mantenint el ritme.

Es el que hi ha, això no em frenarà, i aprofito la baixada dels últims quilòmetres per deixar anar les cames, allargar la gambada i fotra-li més gas, però el peu em fa un parell de punxades i ep!, poc a poc.
Arribo altre vegada al pavelló de Granollers relativament bé i marco un temps de 1h 32m 58s.
Bueno, no estem tant malament, pel que fa a entrenaments es el que podia sortir, m’hagués agradat baixar de 1h 30 però vist amb perspectiva reconec que he fet el que havia de fer, conservar i intentar no fer-me mal.
Repassant les dades a l’ordinador veig que malgrat tot vaig mantenir un ritme molt constant, tret del primer quilòmetre que el vaig fer a 4, els demés molt semblants.

Doncs res, aquí estic, amb una mitja més a les cames. Cada vegada costa més ser-hi, per això cada vegada estic més content i ho gaudeixo com un regal. Amb tot, ara mateix, després de fer una petita migdiada, em sento totalment destruït, desmuntat, desllorigat i fet merda...és el que té l’asfalt. I l’edad...
Granollers sempre estarà al meu calendari, una cursa que m'estimo i conec profundamet. Gràcies a tota l'organització i voluntaris.

D’aquí quinze dies, mitja marató de Barcelona.

Gas a la burra!

19 de gen. 2020

CURSA DOS TURONS, MOIÀ



Un altre diumenge de cursa, aquesta vegada a Moià, molt a la vora de casa, així que s’hi ha d’anar. Si alguna cosa he après aquesta vegada és que ja no recupero com abans, des de diumenge passat a Llançà, he sortit només dos dies: el dimecres un rodatge rapidet de 17 km, i el dijous 17 més una mica més lents, i res més. I avui m’he trobat cansat, sense gaires ganes de patir ni d’apretar.
Sortida a quarts de deu del mati per fer una mitja marató amb 1000m positius, amb un fred i un vent que pela, aquesta cursa l’he corregut moltes vegades, i quan es feia el canicros també, però aquesta any l’han canviat totalment, des de el recorregut fins al punt de sortida i arribada.

M’ha agradat força, un tipus de cursa que em va prou bé per la meva manera de córrer; sense gaires llocs tècnics, ràpida i corredora.
M’he trobat bé, llevat d’una molèstia al bessó que m’ha fet la guitza només de sortir, però al final ha aguantat. El peu, el turmell, el gluti...en fi, moltes parts del meu cos que no acaben de funcionar bé, i no em deixen córrer de manera fluïda i harmoniosa. Però tan és, això no em treu de gaudir igualment, m’adapto al terreny, als elements, a la distància, i a les meves pròpies limitacions...

I al final, una 42 ena posició i tercer de màster, amb un temps de 2h 9m.

Això doncs, ho dono per bo, sumo més que no pas resto, i vaig acumulant quilòmetres que ara mateix és el que m’interessa; tinc uns projectes esportius molt ambiciosos aquest any, i és possible que no hi arribi, però ho haig de provar, amb il·lusió i determinació, saltant entrebancs i esquivant davallades, físiques i anímiques, però aquí estic, amb l’actitud i  l’esperit que sempre m’empeny i fa que no em rendeixi mai.


Pròxima estació: mitja marató de Granollers, la que serà la meva 14 ena participació...gas a la burra!





12 de gen. 2020

MITJA MARATÓ DE L'ALBERA



Bon cap de setmana a Llançà, a la mitja de l’Albera, una zona molt maca i que no coneixia vista des de l’hivern, sempre que hi havia estat era a l’estiu, amb una calor del drac i tot rostit. Avui, molta verdor, el cel blau i sense calitja, el Canigó nevat al fons...brutal.
En quan a la cursa en si, m’ha agradat força, bona organització, molt corrible tota la primera meitat i cap al final, llevat d’una baixada guarra de pedres en que no ho puc fer-ho, els meus pobres turmells ja no donen més de si...
Sortida a les nou del matí amb un fred  que pela, els cotxes estan tots blancs d’una fina capa de gebre, collons aquests de Llançà, com les gasten!
Vinc d’escalfar gairebé 45m. la gent em mira una mica estranyada: on va aquest tio, si falta una hora encara...? però jo ho haig de fer així; els vells motors dièsel necessiten un bon escalfament...
Així que res, saludar uns quants amics de la comarca i sortida, gas a la burra i 23 km i 1100+ per davant. Em trobo bastant bé tot i que últimament surto a córrer poquet, tres cops per setmana com a molt,  i massa ràpid no estic, però vaja, estar a la línea de sortida ja és un èxit, a la de l’arribada ja serà la bomba.
A la primera pujada, passant un corredor ja em foto la primera òstia, els genolls pelats i un trau al palmell de la mà, vaja...agafa-t’ho amb calma que no prenguem mal. A les pujades li foto gas, com sempre, i a les baixades putruc putruc, com el chiquito, i anar baixant...
23 quilòmetres tampoc donen per tant, dues hores i mitja i ja torno a ser a Llançà, una mica cansadot però contentíssim de poder fer el que més m’agrada, perquè córrer, forma part del que sóc i això em fa feliç.
Una 46 ena posició i un temps de 2h 30m, ja en tinc ben prou, estic satisfet i il·lusionat  per com començo l’any, a veure fins on arribo...

Pròxima parada: cursa dos turons de Moià...

27 de des. 2019

CURSA DE NA'DALT, CRONOESCALADA A BELLMUNT



Doncs un any més, cap a la cursa de Na’Dalt, a donar-ho tot a la pujada fins a Bellmunt. M’encanta aquesta cursa i sempre que pugui hi tornaré, perquè son molt ben parits, hi ha un ambientassu i un bon rotllo que fa de tot plegat una festa lúdico-esportiva excepcional.

Després d’un bon escalfament  (és el secret, crec, per no fotre un pet més amunt)  començar a ritme, regulant les pulsacions i sempre un pèl menys que més. A les primeres grimpades les cames ja em cremen, el cor a mil i suant  com un gos. Intento mantenir, puntejant on puc, i corrent als petits plans. Em passen varis corredors que van enxufadíssims, però al final, el que s’ha entrenat és el que acaba sortint, i arribo a les escales amb el motor reescalfat i alguna llum vermella encesa. No passa res, m’ho he passat de collons i encara em queda una mica de gas per apretar fins a la creu.

Fa tres anys seguits que hi participo i aquests dos últims anys he fet el mateix temps exacte: 37m 46s, això si que és clavar-ho.


Lluny queda aquell  35.45 de fa tres anys, però ja tornarà, ja...





15 de des. 2019

LES NO 12 HORES DE CAN DRAGÓ



Em vaig apuntar a les 12 hores de can Dragó, més per ganes que per anar a fer qualsevol altra cosa, a can Dragó, hi tinc una relació d’amor-odi molt potent, allà hi he patit el que no està escrit, però també he viscut moments d’intensa plenitud.

En realitat jo anava a fer l’assistència e en Mia, en aquests tipus de curses es important que algú estigui per tu, et doni el menjar i el beure quan cal, la roba i tot el que necessites, a més de donar suport psicològic, jo diria fins i tot que es imprescindible.
Així que l’objectiu no era cap altra que rodar amb ell unes hores, que ara mateix no estic per fer aquestes distàncies ni estic per aquests saraus.

La cursa de 24 hores pista es la més dura que hi ha. No dic “una” de les mes dures, si no la més dura, directament. Donar voltes fins al teu límit durant un dia i una nit, sense parar, es de bojos. S’hi ha d’anar amb tota l’artilleria mental i física que un es capaç de reunir, i tot i així, hi ha moltes variants que no pots controlar.
Jo hi he participat cinc vegades i en tres d’elles he acabant abandonant una hora o altre. Es una prova que et posa a prova, valgui la redundància. Allà estàs sol amb tu mateix, les teves cames, i tots els teus recursos mentals per continuar corrent molt més enllà del que seria raonable fer-ho. Allà descobreixes que quan et penses que no pots més, encara no estàs ni a la meitat del que pots arribar a fer. Es una prova bestial, que et tritura i et masega per dins fins a deixar-te el cos i el cervell destrossat. Es així.

Ahir en Mia no va tenir el seu dia, ho va deixar abans de les 7 hores, i mira que havia entrenat com un cabró durant tres mesos, però no va sortir. El conec prou bé per saber que a la pista no estava en situació i malgrat anar primer classificat, ho va deixar estar.
Ja dic que aquesta prova és la mes salvatge i cruel que un corredor pot arribar a fer...

Ànims Mia, ets un tio de puta mare i un corredor excepcional.

Per la meva part, només dir que vaig córrer una hora i mitja, per fer 17 km que se’m van posar de meravella, gaudint del córrer amb el meu amic i tots els sonats de l’ultrafons, i tant és així, que avui, he anat a acompanyar al meu fill Genís al cros de Banyoles, i he tornat a córrer, la cursa open, de nomes 3km... 
No tinc remei...

cròniques  2012,   2013,  2014,  2015





18 de nov. 2019

MITJA MARATÓ DE RIPOLL



La pitjor mitja de la meva vida, així podria resumir la cursa d’ahir a Ripoll, una cursa  on no em vaig trobar gens bé, amb el gluti contracturat només de sortir i una ciàtica que arrossego des de dimarts. Que hi farem, a carallot i troç de ruc no em guanya ningú, perquè el més sensat hagués sigut quedar-me a casa, fer un rodatge suau o millor encara, anar a la piscina a fer xip xap...
1h 42m es un desastre, és anar a trotar per la carretera i perdre el temps. Les expectatives tampoc es que fossin gaire altes, però vaja, m’esperava quelcom millor. De fet, vaig caminar quatre o cinc vegades...i en una d’elles, un motorista de l’organització em va dir: ara bé l’ambulància!  si hoooome, abans mort!
I així es com vaig arribar, ferit de mort però amb dignitat, sabent estar, a les dures i a les madures i lluny del que sóc.

Però ara ja està fet, només em queda recuperar bé, seguir entrenant i ja vindran temps millors, jo no em desanimo, bueno, una mica sí, però que hi farem, perquè hi hagi dies bons, n’hi ha d’haver de dolents...

9 de nov. 2019

LA SITJA DEL LLOP



Vaig estar dubtant fins a l’ultim dia, però finalment el divendres em vaig decidir, correria el kilòmetre vertical del Montseny. Des de el tast de la mitja de fa quinze dies, en que em vaig fer un petit trencament al isquiotibial que no corria, estic en baixa forma i molt desentrenat per aquest tipus de cursa, però vaja, que no passa res, per gaudir d’una matinal esportiva a la Muntanya i gaudir del Montseny, de la cursa i dels amics no fa falta gaire més.
I així ha estat, he gaudit molt pujant al turó del l’Home, amb les pulsacions desbocades i el cor bategant com un tambor a dins el pit. Tampoc ho he donat tot, ja que em molestava una mica l’isquio i m’he estimat ser prudent. Bé, ser prudent hagués sigut quedar-me a casa, descansar i guarir-me bé, però jo això no ho ser fer.
Sortida en massa des de el poble del Montseny, menys de cent corredors, amb un dia fred però amb un sol radiant. No apreto massa que no em vull desfondar que això com més s’enfila, més dret és. Agafo un bon ritme i controlant les pulsacions, trotant bastant al principi i gens al final. En general m’he trobat bé però amb la sensació que em faltava motor, com anar amb una moto 125, que fots gas però la cosa no tira, no és que tingui un motor BMW jo, però bueno, una mica millor si que he estat.
Enfilem primer per l’asfalt, algun tros de pista i corriol amunt, entre alzines al principi i faigs la part de dalt, adelanto algun corredor i algun més a mi, i després d’una hora i vuit minuts arribo al cim del turó de l’Home, a darrere de la segona classificada, al final, he fet el mateix temps que l’any passat.
No em puc queixar.
Segueixo amb la tonteria de repetir les curses tres vegades, aquesta ja la vaig córrer l’any passat i també fa dos anys ( amb un temps de 1h 2m)  així que, més lentes, però ja les tinc totes tres.
Sempre dic que estar a la línea de sortida ja es molt, a la de l’arribada ja és la hòstia, i si a més es fa gaudint, amb passió, i tornes a casa i no et fa mal res, ja és la bomba...
Així que avui estic satisfet, m’he tornat a sentir corredor i tot i que una mica més vell i rovellat, sóc optimista de cara a tot el que vindrà.

Gràcies Montseny!



26 d’oct. 2019

EL TAST



I avui, un deu mil, vinga va, gas a les cames i a veure com va. Ja no recordo quan va ser la ultima vegada que vaig córrer per asfalt, però tant és, sóc un tot terreny i m’atreveixo amb tot, prudent però decidit.
 Sortida des de la Garriga per anar fins a Granollers, és a dir la meitat de la mitja marató que es fa al Febrer.
Surto a bon ritme, a part d’una ventet una mica molest, tot rutlla perfecte, em trobo bé, còmode. 
Primer Quilòmetre a 3:40, frena burro que vas massa embalat.! Quilòmetre 2 a 3:50, molt millor. Al quilòmetre 3 ja em poso a 3.55 i mantinc bastant bé fins al km 8, m’està sortint un parcial per sota de 4 minuts al km, per baixar de quaranta minuts, que era l’objectiu inicial.
Em trobo de meravella, estic content de ser aquí, amb els companys del club atlètic Granollers i un munt de gent més corrent amb mi. Una matinal esportiva com tantes i tantes d’altres que he gaudit.
I de sobte, només passar el cartell del km 8, crec! L’isquiotibial em fot una punxada que quedo clavat, intento córrer però em fa molt mal i de seguida veig que la cosa es seriosa. Caminant coix, arribo com puc fins a l’arribada i entro abans de marcar el temps, ja fa estona que he acabat.
Res, una ruptura muscular segurament, però de ben segur que em deixarà uns quants dies fora de joc. No passa res, això no m’arronsarà. No sé exactament perquè ha passat però tan se val, no cal donar-hi voltes, uns dies de descans i a tornar-hi...


Gas a la burra!

23 d’oct. 2019

100km corre pels que no poden



Cursa solidària organitzada per l’amic Paco Robles que ja vaig fer fa tres anys, no hi podia faltar. Hi vaig a fer l’assistència d’en Mia, que fa els 100km i de pas m’apunto a la marató que al final es queda en mitja marató. Bones sensacions, rodant còmode a 4:33 per fer els 21km en 1h 36m.
 No estic tant malament, tot i que em sento les cames i el cansament del trail del Bisaura de només fa una setmana.

Va!, seguim fent el cafre!

13 d’oct. 2019

TRAIL DEL BISAURA



Primer de tot, donar les gràcies a la gent del Bisaura per fer una de les curses mes ben parides que hi ha al mon mundial, després de dos edicions estant en un avituallament, eguany tocava tornar a córrer. Aquesta cursa ja la vaig córrer al 2014 i al 2015 i ara ja puc dir que tinc la triple corona.
Aquest any estic tornant a córrer totes les curses que més m’han agradat, i totes per tercera vegada. La Rialp matxicots, el trail del Bisaura i si tot va bé, vull tornar a repetir per tercera vegada els 100km de Belvès i...l’Spartathlon...bé, ejem ejem, això ja ho veurem...

Així que res, després de tots els problemes físics que arrossego últimament, em torno a plantar a la línea de sortida d’una nova aventura esportiva. Sóc conscient que estic anant per la corda fluixa i que les coses poden sortir malament, per això estar aquí, ja és un èxit, arribar ja serà la hòstia...

Sortida forta a quarts de vuit del matí, em sorprenc a mi mateix de les bones sensacions que tinc. Aquest no era el pla  inicial però vaja, una vegada llençat que sigui el que sigui tú, que son quatre dies i s’ha de viure el present.
Em situo dels cinquanta primers i vinga, pujada amunt i baixada avall, corrent a ritme viu als plans, prudent a les baixades, i cremant les potes pujant, com sempre faig vaja, ja no sé fer-ho d’una altre manera.
El circuit que ens han preparat aquests cabrons es espectacular, de fet gairebé no hi ha camí, el camí l’obren ells desbroçant, pel mig del bosc i dels torrents, grimpant entre arrels i pedres, molt feréstec tot, Bisaura cent per cent, estan sonats...
Però curiosament avui m’hi trobo bé en aquest terreny, coneix-ho bé les meves limitacions i sé on puc collar-me els cargols i a on no, i tot i que no he entrenat tot el que hauria, sé fins on puc arribar.
Fins a Vidrà vaig  molt i molt bé, sense estrebades, pujant amb força i deixant que em passin corredors a grapats a les baixades. Avituallaments ràpids; agafar aigua, un plàtan i tornem-hi. Però a partir d’aquí la cosa es comença a posar una mica més difícil. En canvio les bambes que m’ha portat la Fina a l’avituallament perquè els meus pobres peus ho estan demanant a crits i vinga, tornem-hi.
Segueixo l’estela d’en Xevi Edo tot pujant a Bellmunt, pujada puta, llarga i que em deixa rebentat. Arribo a Bellmunt amb tots els llums vermells encesos, el de la temperatura, falta d’oli, líquid encefaloraquidi  i sense frens! Cagomdeu que estic rustit!

La baixada a partir d’aquí se’m fa especialment llarga, la conec bé i a més la calor comença a apretar. Fins aquí em anat bastant bé, amb boira i una mica de vent als cims, però ara arriba aquell moment que tan m’agrada de les curses, quan ja n’estàs fins els collons, cansat, deshidratat, amb la panxa regirada, amb calor, i a tot això t’has de sobreposar com sigui.
Res, es tracta de deixar fluir, no atabalar-s’hi, gestionar els recursos que tens, observar, sentir...sentir el cos, avançar mica en mica i tenir paciència i sobretot fer-ho amb alegria. 

Paciència perquè tot arriba, després de vàries hores essent una piltrafa, arriba aquell moment que et tornes a sentir corredor, tornes a sentir l’energia i tot torna al seu lloc.
Faig els últims vuit kilòmetres a tot gas, corrent amb ganes i amb una força renovada, per arribar altre vegada a Sant Quirze després de 8hores i 50minuts per fer els 56km i 3400+.
Feliç i content de poder tornar a sentir tot això, el Bisaura s’ho mereix.


 Vaig quedar tercer de màsters però no m'entero de res i vaig marxar abans d'hora, no hi ha foto de podi, cagumlou!!







15 de set. 2019

RIALP MATXICOTS



Dos quarts de set del matí, frontal al cap, motxilla a l’esquena i tota la indumentària per passar unes quantes hores a la muntanya. Estic novament a la línea de sortida d’una altre aventura, una més, i es que la veritat, ho trobava a faltar. Busco un raconet per concentrar-me, veig molts amics i gent coneguda però els evito, tinc ganes d’estar amb mi, perquè al final, el que vaig a fer, ho hauré de fer tot sol. Estic emocionat, es un moment íntim i personal i aquí estic, apunt per tornar-hi.
L’espeaker no para de xerrar i sento una frase que em fa adonar del privilegi que tinc de ser aquí: “qui no ha corregut la Rialp Matxicots, no coneix les curses de muntanya!”, té tota la raó, i es que aquesta es la meva quarta participació, tres anys fent la ultra 2012, 2014 i 2015,i aquest any  la “marató”, 48km 4200+, ai mare...

La sortida m’enganxa fred i encarcarat però mica en mica em vaig situant. A la primera hora foto una suada que quedo xop, no es que faci molta calor però amb l’esforç del principi ja em sol passar. Primeres pujades fortes i intentant córrer i no caminar, bones sensacions de moment.
Comença a fer-se de dia i les vistes del Pallars son impressionants, com sempre. Passem una llarga carena per l’antiga estació d’esquí de LLessuí  en direcció al Montsent de Pallars. Això si que es una muntanya!. Aquest estiu vaig estar-hi i el recordo perfectament, poca broma amb el montanyote aquest, la mare que el va parir...però amb un tres i no res ja estic passant per la canal abans de fer el cim. Pujo bé, còmode, amb les pulsacions disparades però controlant, i sense pals.

Fins aquí tot en ordre, els meus pobres peus de moment no es queixen gaire i els turmells tampoc. Les cames, tot i el poc entrenament d’aquest últims mesos, tampoc, ja veurem a la baixada, però de moment estic gaudint, pujant amb ganes i amb les forces que m’acompanyen.
Coronem Montsant i anem cap al Monterroio, el terreny cada vegada es mes guarro, amb pedra solta però molt bonic, amb el seu color rogenc característic.

A dalt i ha un home d’un control que em diu, amb aquell accent lleidatà tan característic: “puta mare, Monterroio a la saca!” , aquestes senzilles paraules em fan saltar una llagrimeta, estic feliç de poder tornar a córrer, d’enfrontar-me amb mi mateix una vegada més, estic feliç de ser aquí i de fer el que estic fent. Vinga gas a la burra que encara queda molta teca.

La tartera que baixa per darrera, la baixo prou bé, però em queden les puntes dels dits fets merda; degut a l’artrosis dels peus, no em puc collar gaire els cordons de les bambes, això fa que el peu en balli excessivament i em provoca friccions. En fi, es el que hi ha, ho vaig trampejant com puc, però a partir de les Picardes la meva cursa canvia i es gira com un mitjó. 

Encara em de baixar mes de 2000 metres i cada passa es un suplici, ja gairebé no puc córrer i ho faig tot caminant, excepte les pujades...he he he. Que hi farem, a passar-les putes com d’altres vegades, tan bé que anava...
Però tiro d’experiència, ho he fet mil vegades això, així que poc a poc i intentar sobreviure. Sobreviure a un mateix, perquè aquí m’hi he posat tot sol, i tot sol me’n sortiré. Tot i així, em ve una mica de mal humor, podria baixar una mica millor, no gaire més tampoc, però es que em carden molt mal els dits del peus, i com que trepitjo malament, tot el peu se’n ressent

Però res, xino xano i a acabar, després de 9 hores i mitja d’escalivada, dono per acabada la meva Matxicots, una cursa que estimo i que sempre voldré repetir; pels seus paisatges, per les seves imponents pujades i baixades impossibles, per l’organització, pels voluntaris i per tot plegat.
Gràcies Rialp, m’hagués agradat estar a l’alçada com altres anys però no ha pogut ser del tot. 

Però, poder estar a la línea de sortida ja es molt, i a la de l’arribada ja es un premi, per tant, torno a casa satisfet perquè torno a ser jo.

D’aquí un mes, Trail del Bisaura, un altre pepino del bons...!






Arxiu del blog