temes

25 d’oct. 2020

UN ANY SENSE CURSES

Un any sense curses, així ha estat i serà el 2020, tret de la cursa de Llançà i la dos turons de Moià, la mitja de Granollers... i res més.
 Estava inscrit a l’ultra del Montseny, als Matxos, al kv+ de Barruera, a la Quebrantahuesos...i moltes més, i més recentment al trail de Llèmena, que tampoc ha pogut ser. 
De fet, quasi que m’han fet un favor, perquè ara mateix, només vaig a córrer un dia a la setmana i encara gràcies, perquè l’endemà no puc quasi ni caminar. Porto arrossegant una fascitis al peu que m’està matant, tots aquests mesos em deixava fer però amb molèsties, fins que ja arribat el moment de parar i a veure com ho trampejo.
 No passa res, he sortit de moltíssimes lesions i aquesta en serà una més. Sé del cert que tornaré a córrer, però ara toca això. 
Per fer-me passar la pena m’he comprat una bici de muntanya i estic gaudint com mai, surto quasi bé cada dia a descobrir camins, corriols, i a perdre’m per aquests mons de Déu, ni gps, ni rutes, ni hòsties, el que surti... i la veritat es que disfruto moltíssim.
 I també vaig a nedar, piscina amunt, piscina avall, fins que el cor em diu prou, vet aquí la meva vida esportiva... 
Perquè, si haig de ser sincer, això de córrer amb mascareta i amb tots aquests protocols de seguretat no em ve gens de gust. Gens. Tot això que estem vivint actualment amb la merda del covid dels collons, no ho porto gaire bé, la veritat, i tota aquesta parafarnàlia a mi em va una mica gran. 
El món de l’esport i en el meu cas, el popular,  crec  que ha canviat i canviarà, o directament desapareixerà, però a mi ara mateix ja m’està bé. Van passant els dies, les setmanes, i els mesos i això cada vegada s’embolica més i no hi veig futur. La nova subnormalitat acabarà essent normal, però s’emportarà per davant moltes coses, entre elles, les curses...que hi farem...

22 d’ag. 2020

30 ANYS


Aquest estiu ha fet trenta anys que vaig entrar al cos de bombers de la Generalitat de Catalunya, bé, de fet ja portava quatre campanyes forestals, així que podria dir que en fa gairebé trenta quatre.
Aquesta es una professió que amb els anys, t’acaba agradant, és veritat. Jo no sóc bomber per vocació, simplement la vida m’hi va portar, i ara, després de tots aquests anys, puc estar agraït per haver tingut la sort de ser-ho.
Corria l’any 1986, quan amb 18 anys només, vaig tenir el meu primer contacte amb els camions vermells. Recordo la primera guàrdia anar a un foc forestal pels voltants de Montserrat i arribar a casa a les tres de la matinada, fet una merda i amb pudor de fum, vaig pensar que allò prometia...
Perquè desprès d’aquella primera sortida en van venir moltes més, moltísimes. També hi van haver estius més amables, però en general treballàvem bastant, i si no era apagant foc ho fèiem en les tasques de manteniment del parc.

A l’any 1990 ja vaig entrar com a professional, interí, però amb la responsabilitat d’estar cobrint una plaça de Bomber, al parc de Torelló, que en aquells temps era de mínims dos bombers per guàrdia. Recordo aquella època com d’aprenentatge però realment, al ser un parc petit, teníem poques sortides.

A l’any 1992, després de tornar a fer les oposicions, ja vaig entrar de funcionari, oposicions que no tenen res a veure amb les que es fan actualment, tot s’ha de dir. La meva destinació va ser el parc de Mollet del Vallès, però com que el parc encara s’havia de construir, vam anar a parar provisionalment al parc de Granollers.
D’aquella època també en guardo molts bons records, d’aquells anys però, la majoria de bombers actualment estan jubilats. Hi vaig estar tres anys, jo, i tota la plantilla del parc de Mollet. Recordo sobretot l’estiu de l’any 1994, que va cremar mig Catalunya, on ens vàrem enfrontar al caos absolut durant  molts dies, vam viure moltes situacions de perill i vam treballar com mai. També recordo molts serveis d’accidents de trànsit a les autopistes, molts focs d’indústria i en general, treballar amb mitjans i eines molt precàries.

Vam estrenar el parc de Mollet en situació encara més precària, però amb la il·lusió de ser una plantilla jove i enèrgica. Podria explicar molts i molts serveis, tinc molts records de sortides a foc d’habitatge i d’accidents, industries...una mica de tot però en general era una feina més “urbana”. Excepte l’any 1998, on la campanya forestal va tornar a ser desastrosa.
I per sempre més, cada any quan arriba l’estiu, recordo aquests dos anys: el 94 i el 98, perquè sempre  he pensat que allò es pot tornar a repetir i crec sincerament que serà molt més catastròfic i aquest cop, definitiu. Però no em pertoca a mi fer anàlisis ni prediccions, es només una sensació, que els que vam viure aquests focs, crec que tots tenim.
Pels volts de l’any 2000, ja no ho recordo, ja vaig anar al parc de Vic, que es on estic actualment. Aquí la feina es una mica més “rural”, en el sentit que fem més serveis en entorns naturals, recerques de persones perdudes  boletaires i demés,  rescat d’animals, etc, però sense descuidar la part mes cosmopolita de carreteres i polígons industrials de la comarca d’Osona.
Jo crec que a Vic, el problema que tenim ara mateix, es l’envelliment de la plantilla, ens hem fet grans i no hi ha hagut canvi generacional, però no entraré en temes polítics, es el que hi ha...
Tots aquests anys m’han servit per aprendre alguna cosa en quan a seguretat i prevenció, a donar un cop de mà als demés i ajudar sempre que es pugui, perquè si alguna cosa bona té aquesta feina, es la certesa de que sempre anem a ajudar als altres, sempre. Potser la part més difícil es la de la convivència; les guàrdies son molt llargues i s’han de compartir moments de tota mena, de treball i de descans, àpats etc...
De finals dels 90 i principis del 2000, recordo molt tots els serveis d’accidents de trànsit, que eren moltíssims. Els caps de setmana sortíem tres, quatre, set, deu vegades, moltes de nit, sobretot dissabte a la nit. Ara això ha canviat una mica, d’accidents n’hi han i n’hi hauran, però res a veure amb aquella època.

Per ser bomber no fa falta res en especial, jo diria que qualsevol pot ser-ho, no és una feina com una altre, això no, però, lluny dels tòpics i dels estereotips, qualsevol amb interès pot desenvolupar-la.  
A mi m’agraden tots els serveis i de moment, encara no em fa mandra anar-hi, però si que es veritat que alguna vegada he passat por, por de veritat, i tantes d’altres que recordo i recordaré sempre. Recordo la vegada que vàrem bolcar el camió de bombers, (crònica AQUÍ), o aquell servei en que un camió va caure a la via i una mica més i ens atropella el tren, l’atemptat a la caserna de la guàrdia civil de Vic, atrapaments  a foc forestal on has de marxar cames ajudeu-me, naus industrials cremant amb virulència, industries de dissolvents, transformadors... jo que sé, una mica de tot...
Estic preparant un llibre amb totes les vivències de tots aquests anys, i els que em queden encara, i que quan em jubili, espero publicar, de moment això es tot, gràcies i a per trenta anys més...

AQUÍ, una crònica, AQUÍ una altre,

I aquí quatre fotos








16 d’ag. 2020

SEMPRE CORRENT



Des de la ultima cursa, ara fa mig any, han passat moltes coses, però, esportivament parlant potser no tantes. Després de moltes setmanes amb una tendinitis al rotulià de la que que ja em pensava que no en sortiria, després d’un esquinç al turmell (el 158è) molt fort, i després de dies i dies de sortir a córrer poc i malament, sembla que la cosa es va posant al seu lloc. 


Avui per fi m’he tornat a sentir corredor, he aconseguit encadenar tres dies seguits, amb algun ritme una mica viu i amb distàncies una mica decents. Mentre corria recordava tot el que aquesta activitat m’ha aportat al llarg d’aquests últims anys, els moments tan intensos i la gran satisfacció personal que ha esdevingut. Sobretot recordava les curses d’ultradistància, les hores i hores en solitud per la muntanya o la concentració en una pista d’atletisme, les llarguíssimes carreteres gregues i tota la preparació i els mils de quilòmetres corrent damunt les meves cames.
 I es que ho trobava a faltar. Ho trobo a faltar. Trobo a faltar posar el cor a mil i les cames dures, la respiració entretallada i les hores compartides amb el meu altre jo, el que corre, el de debò. 
Trobo a faltar fer projectes, cada vegada més difícils i més llargs i repetir els que ja he fet, córrer maratons com qui es menja un entrepà, un dia i un altre, sense fi, sempre corrent. 
Sentir-me invencible i saber que puc, sempre corrent! 
Perquè, tot i que avui he sentit quelcom semblant , crec que tot això s’acaba, han arribat les rebaixes.
 He superat un munt de lesions: esquinços als turmells, inflamació de la banda iliotibial, pubàlgia, tendinitis rotuliana, fascitis plantar, tendosinovitis al tibial anterior, trencaments musculars varis, síndrome del piramidal, pinçament del menisc, ciàtica, artrosis...jo que sé, el normal suposo, per un corredor indisciplinat , sense programa, ni entrenador, sense seny, tot passió. 

 I amb aquestes estic, intentant tornar a sentir-me corredor, perquè és el que sóc. Ja camino, i vaig en bici, i també nedo, i ho gaudeixo, però avui m’he adonat que no puc lluitar contra una força sobrenatural que s’apodera de mi, que em fa sentir com cap altre cosa que faig. 


Seguiré corrent tot el que pugui, perquè jo no sóc de guardar cartílag, sempre he pensat que s’ha de viure el moment, ara i aquí. 

Sóc un putu Forest Gump, coix i encarcarat, seguiré corrent..






7 d’ag. 2020

DONKEY ART






24 de jul. 2020

GUARDIA CIVIL



L’altre dia, mentre estava fent una excursió pel Pirineu Aragonès, vaig rebre una trucada de l’Ajuntament de Muntanyola. La noia, molt amable i cordial, tot s’ha de dir, em va explicar que la guàrdia civil havia estat al poble  (per altres temes) i havien vist la burra, que ara mateix està en unes feixes al costat de l’ajuntament i que buscaven al propietari. El tema, es que havien vist que tenia moltes mosques i una ferida al morro que n’estava plena també, i que avisessin a l’amo que allò no podia ser.

La veritat, aquesta no me l’esperava.

Després de 26 anys cuidant la burra, hiverns i estius, bales amunt bales avall, fer  tancats, veterinaris, abeuradors glaçats, nevades i passar problemes de tota mena i sempre sempre al peu del canó. Mai li ha faltat de res, mai. Em considero un defensor dels animals, els cuido i els estimo, pateixo per ells i intento donar’els-hi una vida digne de ser viscuda, encara que sigui una vida de ruc o una vida de gos.

I ara venen els putus piolins a donar-me lliçons de com cuidar els animals, i una merda!

Es veu que la sensibilitat dels agents del Seprona es extremadament  misericordiosa, ells vetllen pel benestar animal d’una manera intensa i amb una sensibilitat caritativa exquisida.
Tothom que hagi tingut bestiar sabrà que les mosques son molt emprenyadores, una petita ferida es converteix en una de gran i els hi ocasiona molt mal estar. Tanmateix és un problema de difícil solució, hi ha productes de tota mena, ungüents, pomades i remeis casolans i els faig servir tots, però ostia, que només he marxat una setmana!


Això no és una critica a l’ajuntament de Muntanyola, al contrari, de fet, me la deixen tenir en uns terrenys de la seva propietat i en aquest sentit els hi estic agraït. També es veritat que hi ha propietaris d’animals molt desgraciats, que fa falta algú que ho vetlli, perquè amb la responsabilitat individual potser no n’hi ha prou, però francament, aquesta amonestació per part de qui ho ha fet, crec que no me la mereixo.

8 de maig 2020

TORNEM-HI



No parlaré del que se suposa que hauria de parlar, aquests dies ja vaig prou saturat del tema i ha arribat un moment en que ja no vull sentir res més. He acabat fins els collons d’escoltar bajanades, a les xarxes socials, a la tv i arreu, d’epidemiòlegs de pa sucat amb oli, de mascaretes així o aixà, de polis de balcó, de virus, xinos,  confinament, i sobretot, de polítics. Tothom té una opinió i tothom encara la situació com sap i pot, i no seré jo que critiqui ni jutgi a ningú.
Quan va començar tot això i ens van confinar, jo vaig seguir corrent cada dia, és veritat. Tinc un corriol a la porta de casa que no hi passa gairebé mai ningú, alguna bicicleta el cap de setmana i prou. Baixava fins a baix el torrent i tornar a pujar, trenta minutets com feia moltes altres vegades i avall... però en el fons, em sentia culpable i ho feia d’amagat i amb el cul apretat. Però també sabia, que els meus actes no perjudicaven a ningú directament, així que seguia desobeint. Córrer pel passadís o pujar escales interiors... ho sento però no. Si és pot córrer, es corre, i si no, doncs no, no passa res.

Així vaig anar fent fins que un dia em vaig fotre una girada al turmell d’aquelles que et deixen clavat, un mal agut i punyent que et diu clarament que t’has fet mal de veritat. Així que res, vaig haver de parar per força, vaig arribar a pensar que el karma havia actuat, fins i tot em va venir al cap aquella frase de “el pecat a fet forat” però no, no hi vull creure en aquestes coses, t’has fet mal i prou.
Però en les circumstàncies en que estàvem, vaig pensar que m’aniria bé parar una mica, des de la última cursa , fa tres mesos, que arrossegava un dolor al genoll d’una forta patacada, i entre les restriccions i tot plegat...tres setmanes de relax, de veure la tele i beure cervesa, i a veure que...
I bé, el turmell es va anar guarint, el morat i la inflamació va anar desapareixent fins que vaig poder tornar a córrer. Però el genoll seguia igual.
Al final una visita al fisio em va confirmar una tendinitis al rotulià, una lesió que no havia tingut mai i que atribueixo a la caiguda i als posteriors dos-cents i pico km amb bicicleta pocs dies després.
Aquest any tenia uns objectius esportius molt ambiciosos, volia fer una incursió al triatló de llarga distància, havia aconseguit tenir una continuïtat amb la natació i la bicicleta i tenia ganes de provar. Volia fer la copa catalana de curses verticals, fins i tot m’havia federat a la feec i a la fedme després de molts anys de no fer-ho. Estava inscrit a l’ultra Montseny, als Matxos, que es una cursa que fa molts anys que vull fer i per una cosa o altre cada any em quedo sense.  Havia d’anar a pedalar a la clàssica Quebrantahuesos, a córrer a l’olla... en fi, que tot això ara ha quedat en res.
Jo crec que aquest any no hi hauran curses, i ja veurem l’any que ve. El meu estat de forma és deplorable, però segur que no sóc l'únic, però vaja, que no passa res, estic tranquil i a l’espera. Surto cada dia a fer just vint minuts, a rodar suau amb la bici i sobretot a caminar, a gaudir d’aquesta magnífica primavera que, malgrat tot, estem tenint, mentre contemplo com el món se'n va a la merda.

Salut per tothom!

12 de març 2020

MUNTANYOLA-GIRONA, I TORNAR.



Tenia ganes de fer una bona tirada en bici, i com que les carreteres de la comarca ja me les conec totes, decideixo anar fins a Girona per tornar l’endemà. La ruta que escolleixo la vaig improvisant sobre la marxa, sense cap mes pretensió que sumar km i desnivell.
Surto a quarts de deu del matí de casa i fot un fred que pela, arribo a Vic que no em sento els peus ni les mans, però mica en mica el sol em va escalfant i em vaig recuperant. Vaig seguint tot el lateral de la C17 en direcció a Ripoll.
A l’alçada de Montesquiu em trobo els mossos i em diuen que no puc continuar, que giri a la Farga de Bebié. Vaja, no discutiré amb dos jovenets amb ulleres de sol i una pistola a la cintura, així que canvi de plans i torno cap a Sant Quirze per anar a buscar Besora, Vidrà i Collfred. Els que hagueu fet aquest coll en bici ja sabeu com les gasta, tot i que és pitjor per l’altre banda. Però amb paciència i anar fent es deixa fer.

Faig una parada per menjar una mica i gas cap a les Preses, tot baixada. Les cames van prou bé i en general tot va rutllant. A les Planes d’Hostoles giro cap a la vall de Llèmena, no hi ha ni una ànima enlloc, ni cotxes, ni tractors, ni persones ni res, el coronavirus ja s’ha carregat a tothom o què? Però de sobte torno a la civilització i arribo a Sant Gregori, ple de cotxes, semàfors i follón, i el mateix per travessar tot Girona. Arribo a casa la meva filla i allà em quedaré fins demà.
Al final sis hores i mitja per fer 140km i 2100+.Després de sopar, a quarts de deu, ja sóc al llit, estic petat.
L’endemà surto d’hora i em torno a barallar amb el trànsit de Girona, però de seguida enfilo la carretera cap a Santa Coloma. Em sento les cames carregades d’ahir i sobretot el cul, però que hi farem...
Deunidoret  les pujades que hi ha per aquí, collons però si vaig rustit!, quan m’adono d’això faig una parada per menjar i tornem-hi. A Sant Hilari m’equivoco de carretera i baixo fins a Arbúcies i per arribar fins a coll de Revell es un suplici. Mare meva quina pujada!
Em passen quaranta o cinquanta ciclistes d’un equip Alemany o Holandes, no sé ben bé, que van enxufadíssims i jo que faig el que puc, em sento buit d’energia però ja sé que arribat aquest punt, encara em queda molta corda.
Així que cap a Espinelves, Sant Julià, Vic, Santa Eulàlia i Muntanyola. 100 quikometrets més i 2100+, una mica més lents però va, que no estem tan malament, dimarts em queixava de que em trobava cansat i ara dos dies seguits de tralla. Tinc el cul com un tomàquet i les cames de fusta però estic molt satisfet.

Encara no sóc un ciclista?



9 de març 2020

MATAGALLS


Des d'aquelles primeres Matagalls-Vic, de fa més de vint i cinc anys, fins avui mateix, al Matagalls hi he pujat cents de vegades. Hi va haver una època, que hi anava dos o tres cops per setmana. Hi he estat amb neu, amb calor extrema, amb boira, fred, plovent, cansat, content, caminant, corrent, sol, amb multitud, per feina...de totes les maneres vaja.
 Es una muntanya propera, amable, coneguda, i que em queda a vint minuts de casa.

L’entrenament que he fet avui l’he fet moltíssimes vegades també; pujar al Matagalls des de  Collformic, baixar a sant Marçal per collpregon i tornar, uns 15km i 1300+.
 Ja fa temps que vaig deixar d’anotar els registres, perquè cada vegada em costa més, vaig més lent i més feixuc. La vegada que ho vaig fer més ràpid, amb dues hores pelades, però avui no és el cas, avui he pujat i baixat com he pogut, amb mal al genolls de l’ultima patacada i al peu, de la revinclada de fa dues o tres setmanes, ja no ho recordo. La qüestió es que, fisioteràpicament, vaig obrint fronts i costen molt de tancar, però també és veritat que he parat una estona i m’he pixat a la creu, (que espero abans no em mori, veure-la a fora del cim...)

No em queixo, poder fer-ho ja és molt, i en poder estar a la muntanya que estimo, saludar les vaques i fer una bona suada, ja en tinc prou i no necessito res més.
 Però d’aquí molt poc haig de córrer una ultra per aquí mateix, al Montseny, i no les tinc totes; últimament  em sento cansat, em fan mal les articulacions i les coses que fa només un parell d’anys  em semblaven fàcils, ara em semblen difícils.

A veure com anirà, de moment  vaig insistint, corrent , pedalant o nedant, i anar sumant, però molts dies acabo pensant que el que faig és desgastar-me més que no pas entrenar. Es una sensació molt estranya, perquè jo no he forçat mai tant com per acabar sobre-entrenat, de veritat que no. Tot el que he fet ho he fet sense cap mena de sacrifici ni esforç, tot ha fluït de manera natural i amb il·lusió, el motor de la motivació no era cap altre que jo mateix, quelcom que em sortia de dins, sense més.
Avui a Matagalls pensava en tot això, vet aquí.


Doncs això. 

1 de març 2020

CORRIOLS DE FOC, VALLFOGONA




Em vaig apuntar a aquesta cursa com a preparació de l’ ultra Montseny d’aquí un mes, 30 km i 1500+ per fer un bon entrenament i de pas conèixer Vallfogona del Ripollès, que no hi havia estat mai.
Fa quinze dies em vaig fer una revinclada al peu i no vaig poder anar a la mitja de Barcelona, així que tenia ganes de cursa. Sóc així jo, m’agrada córrer aquí i allà i si pot ser amb un pitrall al pit, doncs millor.
L’objectiu no es cap altre que gaudir del córrer una bona tirada, una marató ara mateix em sembla excessiu, i una mitja massa poc, trenta està bé, ni això ni allò.

Anant cap a la sortida parlo amb el gran Salvador Vilalta i coincidim en vàries coses, una; que tots dos defugim les grans curses comercials, amb catifa vermella a l’arribada i tota la fanfàrria, les curses casolanes i senzilles, sense grans pretensions (com aquesta) són les millors. L’altre, que el sol fet d’estar a la  línea de sortida ja és molt, i jo hi afegeixo que donar tota la volta i tornar a arribar ja es l’hòstia...

Així que res, sortida i gas a fons. Cursa molt corredora, sense gaires llocs tècnics, amb pistes amples i desnivells suaus, alguna pujadota també, però res de l’altre món.  Em trobo força bé, em molesta una mica el peu encara, però a part d’això tot al seu lloc. Vaig fent la goma amb algun corredor i alguna corredora, el de sempre, vaja...
Passen els quilòmetres i vaig fent, gaudint, sabedor que sóc un privilegiat  i amb tots els entrebancs que em vaig trobant últimament, encara sóc aquí, corrent, amunt, avall,incansable, m’encanta.
Al km 27 mes o menys, a l’ultima baixada, vaig pensant en tot el que he fet aquest matí, en com de satisfet que em sento i que la cosa no podia anar millor, ja ensumo l’arribada quan de sobte, m’enpuntego amb una pedra i surto volant per fer una aterriçada d’aquelles de campionat...
 La mare que ho va parir! quin mecu m’acabo de fotre, em fa molt mal el genoll, vull seguir corrent però no puc, paren varis corredors que m’ajuden i jo que em recargolo de dolor a terra, tant, que em marejo i tot.
Ostia santa!, una suor freda em recorre l’esquena i sóc conscient que m’he fet mal. Però mica en mica el dolor remet, començo a caminar coixejant primer, per continuar trotant, no sense mal, els tres últims quilòmetres fins a l’arribada.

Res, el genoll ben inflat i a veure demà, crec que no arribarà la sang al riu...

Doncs això, que si caic m’aixeco, i si em faig mal espero a guarir-me, si em lesiono, em recupero, una vegada i mil vegades, les que siguin, jo no em rendeixo mai, mai.


 Mai!







17 de febr. 2020

MITJA DE BARCELONA, MARATÓ DE CASTELLÓ I SANT MIQUEL DEL FAI




Vaig a donar a menjar a la burra i m’adono que hi ha el fil del tancat trencat, han netejat la línea elèctrica i les branques que han caigut l’han petat. Baixo per un petit marge, perdo l’equilibri i recolzo malament el peu, creeeck, sento una fiblada al dit gros i caic a terra. Una caiguda ben tonta que em deixa ben coix tota la tarda i l’endemà. 
Vaja, la mitja marató de Barcelona de Diumenge, a prendre pel sac...
Però no passa res, el Diumenge poso la tele i m’ho miro per TV3 i per l’ordinador miro la marató de Castelló que hi corre el meu fill Genís, als 10.000m.
Per un canal vaig veient com arriben els Keniates, els corredors de 1h 2m, els de 1h 6m els de 1h 10m i de tots els temps, i per l’altre veig la sortida d’en Genís i els seus companys corredors d’en Kipelio.
Molt emocionant tot plegat, veure arribar un munt d’amics i coneguts a la mitja de Barcelona i veure a en Genís a Castelló fer la seva millor marca i arribant quart, darrere els africans i amb un temps de 30:47. Molt content per ell i orgullós, si no pot córrer el pare, almenys el fill...

Després agafo la bici i m’arribo fins a Sant Miquel del Fai, passant per Sant Feliu de Codines i cap a Muntanyola altre vegada. 85km i 1300+.
No, no es el que volia, però si no es pot córrer, doncs a pedalar, a barallar-se amb el fred i un tap de boira a l’alçada de Tona primer, amb la caloreta del migdia després, amb cinc milions de motos que et passen arran, domingueros, pixapins, desaprensius i descerebrats varis... en fi... el ciclisme és infinitament més desagraït que el córrer, ho he dit sempre.

Doncs això. Farem el que podrem...

2 de febr. 2020

MITJA DE GRANOLLERS



Aquesta cursa l’he corregut  catorze vegades, que es diu aviat. Catorze anys, que no han sigut consecutius, a la línea de sortida d’una de les mitjes més multitudinàries que hi ha. Un munt de gent (sis mil, crec) fent el mateix, tots amb diferents expectatives però amb el mateix objectiu: completar una mitja marató, m’encanta...
Aquestes darreres setmanes he pogut entrenar bastant bé, vull dir que, malgrat tots els entrebancs i pals a les rodes que em vaig trobant pel camí, segueixo amb pas ferm i decidit, amb totes les meves limitacions però amb il·lusió i optimisme. Lluny queda aquelles mitjes de donar-ho tot, de córrer a ritmes impossibles (per a mi) i aguantar tot el que vingui, d’arriscar, de patir, d’arribar totalment buit i amb les cames de fusta. Ara es tracta de ser-hi, apretar només una mica i seguir gaudint del córrer un any més.

Aquesta vegada he comès l’error d’estrenar unes bambes el dia de la cursa, si, ja ho seee, això no s’ha de fer mai, però mira, m’hi vaig trobar tant bé només  de posar-me-les que vaig pensar que no passaria res. I si que ha passat...

Escalfem gairebé una hora amb l’Encarna, començem a ritme suau i progressivament anem pujant. Quatre rectes i cap a la sortida. Tot està al seu lloc i tinc l’optimisme que sempre m’acompanya abans de sortir en una cursa.
Però només de sortir, em comença a molestar la zona interior del peu, una mica més amunt del pont. Vaja, no passa res, abaixo el ritme i em poso entre 4´10 i 4’30 m/km, ara amunt ara avall. 
Les sensacions son bones, muscularment vaig bé però el peu cada vegada molesta més. Sense voler trobo que trepitjo per la zona exterior del peu, així no em fa tant mal. Passo el km cinc molt còmode, gaudint com sempre, d’una matinal esportiva  i atlètica.
Arribant a la Garriga, al Km 10 tinc ganes de deixar-ho estar, no vull que em passi com a la mitja de Ripoll, al Novembre passat, on em vaig fer mal, per burro i mesell. Però m’adono que arronsant una mica els dits del peu i trepitjant per fora, deixa de fer-me mal. 
I així arribo al km 15, corrent una mica de canto però mantenint el ritme.

Es el que hi ha, això no em frenarà, i aprofito la baixada dels últims quilòmetres per deixar anar les cames, allargar la gambada i fotra-li més gas, però el peu em fa un parell de punxades i ep!, poc a poc.
Arribo altre vegada al pavelló de Granollers relativament bé i marco un temps de 1h 32m 58s.
Bueno, no estem tant malament, pel que fa a entrenaments es el que podia sortir, m’hagués agradat baixar de 1h 30 però vist amb perspectiva reconec que he fet el que havia de fer, conservar i intentar no fer-me mal.
Repassant les dades a l’ordinador veig que malgrat tot vaig mantenir un ritme molt constant, tret del primer quilòmetre que el vaig fer a 4, els demés molt semblants.

Doncs res, aquí estic, amb una mitja més a les cames. Cada vegada costa més ser-hi, per això cada vegada estic més content i ho gaudeixo com un regal. Amb tot, ara mateix, després de fer una petita migdiada, em sento totalment destruït, desmuntat, desllorigat i fet merda...és el que té l’asfalt. I l’edad...
Granollers sempre estarà al meu calendari, una cursa que m'estimo i conec profundamet. Gràcies a tota l'organització i voluntaris.

D’aquí quinze dies, mitja marató de Barcelona.

Gas a la burra!

19 de gen. 2020

CURSA DOS TURONS, MOIÀ



Un altre diumenge de cursa, aquesta vegada a Moià, molt a la vora de casa, així que s’hi ha d’anar. Si alguna cosa he après aquesta vegada és que ja no recupero com abans, des de diumenge passat a Llançà, he sortit només dos dies: el dimecres un rodatge rapidet de 17 km, i el dijous 17 més una mica més lents, i res més. I avui m’he trobat cansat, sense gaires ganes de patir ni d’apretar.
Sortida a quarts de deu del mati per fer una mitja marató amb 1000m positius, amb un fred i un vent que pela, aquesta cursa l’he corregut moltes vegades, i quan es feia el canicros també, però aquesta any l’han canviat totalment, des de el recorregut fins al punt de sortida i arribada.

M’ha agradat força, un tipus de cursa que em va prou bé per la meva manera de córrer; sense gaires llocs tècnics, ràpida i corredora.
M’he trobat bé, llevat d’una molèstia al bessó que m’ha fet la guitza només de sortir, però al final ha aguantat. El peu, el turmell, el gluti...en fi, moltes parts del meu cos que no acaben de funcionar bé, i no em deixen córrer de manera fluïda i harmoniosa. Però tan és, això no em treu de gaudir igualment, m’adapto al terreny, als elements, a la distància, i a les meves pròpies limitacions...

I al final, una 42 ena posició i tercer de màster, amb un temps de 2h 9m.

Això doncs, ho dono per bo, sumo més que no pas resto, i vaig acumulant quilòmetres que ara mateix és el que m’interessa; tinc uns projectes esportius molt ambiciosos aquest any, i és possible que no hi arribi, però ho haig de provar, amb il·lusió i determinació, saltant entrebancs i esquivant davallades, físiques i anímiques, però aquí estic, amb l’actitud i  l’esperit que sempre m’empeny i fa que no em rendeixi mai.


Pròxima estació: mitja marató de Granollers, la que serà la meva 14 ena participació...gas a la burra!





12 de gen. 2020

MITJA MARATÓ DE L'ALBERA



Bon cap de setmana a Llançà, a la mitja de l’Albera, una zona molt maca i que no coneixia vista des de l’hivern, sempre que hi havia estat era a l’estiu, amb una calor del drac i tot rostit. Avui, molta verdor, el cel blau i sense calitja, el Canigó nevat al fons...brutal.
En quan a la cursa en si, m’ha agradat força, bona organització, molt corrible tota la primera meitat i cap al final, llevat d’una baixada guarra de pedres en que no ho puc fer-ho, els meus pobres turmells ja no donen més de si...
Sortida a les nou del matí amb un fred  que pela, els cotxes estan tots blancs d’una fina capa de gebre, collons aquests de Llançà, com les gasten!
Vinc d’escalfar gairebé 45m. la gent em mira una mica estranyada: on va aquest tio, si falta una hora encara...? però jo ho haig de fer així; els vells motors dièsel necessiten un bon escalfament...
Així que res, saludar uns quants amics de la comarca i sortida, gas a la burra i 23 km i 1100+ per davant. Em trobo bastant bé tot i que últimament surto a córrer poquet, tres cops per setmana com a molt,  i massa ràpid no estic, però vaja, estar a la línea de sortida ja és un èxit, a la de l’arribada ja serà la bomba.
A la primera pujada, passant un corredor ja em foto la primera òstia, els genolls pelats i un trau al palmell de la mà, vaja...agafa-t’ho amb calma que no prenguem mal. A les pujades li foto gas, com sempre, i a les baixades putruc putruc, com el chiquito, i anar baixant...
23 quilòmetres tampoc donen per tant, dues hores i mitja i ja torno a ser a Llançà, una mica cansadot però contentíssim de poder fer el que més m’agrada, perquè córrer, forma part del que sóc i això em fa feliç.
Una 46 ena posició i un temps de 2h 30m, ja en tinc ben prou, estic satisfet i il·lusionat  per com començo l’any, a veure fins on arribo...

Pròxima parada: cursa dos turons de Moià...

27 de des. 2019

CURSA DE NA'DALT, CRONOESCALADA A BELLMUNT



Doncs un any més, cap a la cursa de Na’Dalt, a donar-ho tot a la pujada fins a Bellmunt. M’encanta aquesta cursa i sempre que pugui hi tornaré, perquè son molt ben parits, hi ha un ambientassu i un bon rotllo que fa de tot plegat una festa lúdico-esportiva excepcional.

Després d’un bon escalfament  (és el secret, crec, per no fotre un pet més amunt)  començar a ritme, regulant les pulsacions i sempre un pèl menys que més. A les primeres grimpades les cames ja em cremen, el cor a mil i suant  com un gos. Intento mantenir, puntejant on puc, i corrent als petits plans. Em passen varis corredors que van enxufadíssims, però al final, el que s’ha entrenat és el que acaba sortint, i arribo a les escales amb el motor reescalfat i alguna llum vermella encesa. No passa res, m’ho he passat de collons i encara em queda una mica de gas per apretar fins a la creu.

Fa tres anys seguits que hi participo i aquests dos últims anys he fet el mateix temps exacte: 37m 46s, això si que és clavar-ho.


Lluny queda aquell  35.45 de fa tres anys, però ja tornarà, ja...





15 de des. 2019

LES NO 12 HORES DE CAN DRAGÓ



Em vaig apuntar a les 12 hores de can Dragó, més per ganes que per anar a fer qualsevol altra cosa, a can Dragó, hi tinc una relació d’amor-odi molt potent, allà hi he patit el que no està escrit, però també he viscut moments d’intensa plenitud.

En realitat jo anava a fer l’assistència e en Mia, en aquests tipus de curses es important que algú estigui per tu, et doni el menjar i el beure quan cal, la roba i tot el que necessites, a més de donar suport psicològic, jo diria fins i tot que es imprescindible.
Així que l’objectiu no era cap altra que rodar amb ell unes hores, que ara mateix no estic per fer aquestes distàncies ni estic per aquests saraus.

La cursa de 24 hores pista es la més dura que hi ha. No dic “una” de les mes dures, si no la més dura, directament. Donar voltes fins al teu límit durant un dia i una nit, sense parar, es de bojos. S’hi ha d’anar amb tota l’artilleria mental i física que un es capaç de reunir, i tot i així, hi ha moltes variants que no pots controlar.
Jo hi he participat cinc vegades i en tres d’elles he acabant abandonant una hora o altre. Es una prova que et posa a prova, valgui la redundància. Allà estàs sol amb tu mateix, les teves cames, i tots els teus recursos mentals per continuar corrent molt més enllà del que seria raonable fer-ho. Allà descobreixes que quan et penses que no pots més, encara no estàs ni a la meitat del que pots arribar a fer. Es una prova bestial, que et tritura i et masega per dins fins a deixar-te el cos i el cervell destrossat. Es així.

Ahir en Mia no va tenir el seu dia, ho va deixar abans de les 7 hores, i mira que havia entrenat com un cabró durant tres mesos, però no va sortir. El conec prou bé per saber que a la pista no estava en situació i malgrat anar primer classificat, ho va deixar estar.
Ja dic que aquesta prova és la mes salvatge i cruel que un corredor pot arribar a fer...

Ànims Mia, ets un tio de puta mare i un corredor excepcional.

Per la meva part, només dir que vaig córrer una hora i mitja, per fer 17 km que se’m van posar de meravella, gaudint del córrer amb el meu amic i tots els sonats de l’ultrafons, i tant és així, que avui, he anat a acompanyar al meu fill Genís al cros de Banyoles, i he tornat a córrer, la cursa open, de nomes 3km... 
No tinc remei...

cròniques  2012,   2013,  2014,  2015





18 de nov. 2019

MITJA MARATÓ DE RIPOLL



La pitjor mitja de la meva vida, així podria resumir la cursa d’ahir a Ripoll, una cursa  on no em vaig trobar gens bé, amb el gluti contracturat només de sortir i una ciàtica que arrossego des de dimarts. Que hi farem, a carallot i troç de ruc no em guanya ningú, perquè el més sensat hagués sigut quedar-me a casa, fer un rodatge suau o millor encara, anar a la piscina a fer xip xap...
1h 42m es un desastre, és anar a trotar per la carretera i perdre el temps. Les expectatives tampoc es que fossin gaire altes, però vaja, m’esperava quelcom millor. De fet, vaig caminar quatre o cinc vegades...i en una d’elles, un motorista de l’organització em va dir: ara bé l’ambulància!  si hoooome, abans mort!
I així es com vaig arribar, ferit de mort però amb dignitat, sabent estar, a les dures i a les madures i lluny del que sóc.

Però ara ja està fet, només em queda recuperar bé, seguir entrenant i ja vindran temps millors, jo no em desanimo, bueno, una mica sí, però que hi farem, perquè hi hagi dies bons, n’hi ha d’haver de dolents...

9 de nov. 2019

LA SITJA DEL LLOP



Vaig estar dubtant fins a l’ultim dia, però finalment el divendres em vaig decidir, correria el kilòmetre vertical del Montseny. Des de el tast de la mitja de fa quinze dies, en que em vaig fer un petit trencament al isquiotibial que no corria, estic en baixa forma i molt desentrenat per aquest tipus de cursa, però vaja, que no passa res, per gaudir d’una matinal esportiva a la Muntanya i gaudir del Montseny, de la cursa i dels amics no fa falta gaire més.
I així ha estat, he gaudit molt pujant al turó del l’Home, amb les pulsacions desbocades i el cor bategant com un tambor a dins el pit. Tampoc ho he donat tot, ja que em molestava una mica l’isquio i m’he estimat ser prudent. Bé, ser prudent hagués sigut quedar-me a casa, descansar i guarir-me bé, però jo això no ho ser fer.
Sortida en massa des de el poble del Montseny, menys de cent corredors, amb un dia fred però amb un sol radiant. No apreto massa que no em vull desfondar que això com més s’enfila, més dret és. Agafo un bon ritme i controlant les pulsacions, trotant bastant al principi i gens al final. En general m’he trobat bé però amb la sensació que em faltava motor, com anar amb una moto 125, que fots gas però la cosa no tira, no és que tingui un motor BMW jo, però bueno, una mica millor si que he estat.
Enfilem primer per l’asfalt, algun tros de pista i corriol amunt, entre alzines al principi i faigs la part de dalt, adelanto algun corredor i algun més a mi, i després d’una hora i vuit minuts arribo al cim del turó de l’Home, a darrere de la segona classificada, al final, he fet el mateix temps que l’any passat.
No em puc queixar.
Segueixo amb la tonteria de repetir les curses tres vegades, aquesta ja la vaig córrer l’any passat i també fa dos anys ( amb un temps de 1h 2m)  així que, més lentes, però ja les tinc totes tres.
Sempre dic que estar a la línea de sortida ja es molt, a la de l’arribada ja és la hòstia, i si a més es fa gaudint, amb passió, i tornes a casa i no et fa mal res, ja és la bomba...
Així que avui estic satisfet, m’he tornat a sentir corredor i tot i que una mica més vell i rovellat, sóc optimista de cara a tot el que vindrà.

Gràcies Montseny!



Arxiu del blog