temes

19 de set. 2022

RIALP MATXICOTS

 


Darrerament les curses de muntanya s’han anat professionalitzant molt, i el nivell dels corredors també ha anat pujant. Una nova fornada d’esportistes truca a la porta, i es que de la meva generació ja en quedem poquets.

La Rialp Matxicots és una cursa magnífica, amb un poble abocat a l’esdeveniment, uns voluntaris de primera, molt ben marcada i en un indret espectacular, i que sempre voldré repetir. Però la veritat es que cada vegada costa més, encara recordo una 11ena o una 14ena posició a la classificació en aquesta mateixa cursa, fa més de deu anys, però enguany m’haig de conformar en arribar el 90. Que hi farem, he passat el covid que m’ha deixat tocat, falta d’entrenament i que m’he fet vell...

Sortida a quarts de set del matí, encara és fosc i després de donar una volta pel poble ja encarem els primers corriols de pujada. Em trobo bastant bé i mentre es fa de dia vaig recordant tots els camins d’altres anys. A la pujada a l’antiga estació d’esquí de Llesuí ja noto que alguna cosa no acaba d’anar bé, però vaig tirant. Al coll de Triador al peu del Montsant de Pallars ja vaig rustit i la pujada fins al cim per la canal se’m fa eterna. Al Monterroio, més del mateix: males sensacions, mentre contínuament em van passant corredors.

La veritat es que si no fos pel paisatge i que fa un dia radiant, sense fred ni calor, ho deixaria estar. Però no, de moment aguanto com puc. La baixada del Monterroio la baixo bastant bé però ja tinc al cap la pròxima pujada que sé que es molt dreta. Després de passar els estanys de Mainera, arriben Les Picardes, o una paret gairebé vertical on m’hi deixo els pulmons. Vaig molt lent i em costa avançar, les cames van prou bé però tinc una sensació d’ofec molt desagradable. Passem una llarga cresta i tornem a baixar. De fet, per fer 4500+ durant 50 quilòmetres, és el que té; pujades llargues i baixades infinites...

Ja tinc el “pitjor” de la cursa fet, ara es tracta de resistir i de deixar passar el temps i els quilòmetres però la veritat es que la última pujada fins al poble de Caregue i la ultima baixada final em sobrava. N’he acabat moltes de curses “per collons” i ja sé com es fa, així que paciència. Em segueixen passant corredors i jo continuo en cursa, sense perdre la dignitat, sabent que es tracta de sobreviure. Sobreviure a un mateix, perquè jo sol m’he posat aquí, i sol me’n sortiré.

Arribo per fi de nou a Rialp després de 10h i 9m, em sap greu perquè aquesta vegada l’únic que he sentit es alleujament, ni eufòria, ni alegria, ni aquella sensació de plenitud i satisfacció d’altres vegades. També sé que no tots els dies surt el sol i que aquestes experiències sumen més que no pas resten, i amb el temps es recorden amb la mateixa intensitat.

Gràcies Rialp. Aquí estem.




















7 de set. 2022

OBJECTIUS

 


D’aquí a deu dies si tot va bé, un any més, participaré a la Rialp Matxicots. Al igual que el trail del Bisaura, una cursa que significa molt per a mi, una cursa emblemàtica i que sempre voldré repetir. La vaig fer el 2012, el 2014 i el 2019, quan era de 84km i més de 6000+. El 2019 vaig repetir en format marató i aquest any 51k.

Però la veritat és que tan és els quilòmetres a fer, a mi em va bé tot i el que valoro més és l’organització, allunyada de grans marques i circuits “oficials”, sense tanta parafernàlia i tanta tonteria, els seus voluntaris, les seves pujades i baixades impossibles, el Pallars és el Pallars i les seves muntanyes mai no deceben.

Arribo havent fet els deures a corre cuita, estudiant el dia abans de l’examen i una mica fluix, francament. Primer va ser un gripassu molt fort que em va deixar KO gairebé un mes, després, quan començava a agafar ritme, una patacada baixant de Tagamanent que em va deixar els genolls ben inflats unes quantes setmanes més i desprès el covid per acabar-ho de reblar, amb unes febrades molt altes i acabant a l’hospital.

Però bueno, no passa res, aquí estic com sempre, amb ganes de córrer i sabent que em queden moltes setmanes per anar recuperant. Dissabte que ve  faré el que podré, però el que si que també faré, serà gaudir d’un indret fantàstic i d’una nova aventura, perquè, amb un pitrall al pit o sense, sempre busco el mateix. Aquest estiu vaig pujar al Montperdut i les sensacions van ser les mateixes que en una cursa, la mateixa roba, les mateixes bambes, la mateixa motxilla... i les mateixes cames, perquè al cap i a la fi, es tracta de córrer i res més. Córrer com una manera de viure, de sentir i de compartir.

Per aquest final d'any i pel proper torno a tenir uns objectius molt ambiciosos, ja vorem com va.

Vinga, gas a la burra!

 


24 de jul. 2022

TRANSFRONTERERA

 


Segona travessia a mar obert de l’any, la veritat és que des de que puc córrer això de nedar ho estic deixant una mica de banda, però només una mica, perquè també m’agrada molt.

Es tracta d’anar d’un país a un altre, però el mar no hi entén de fronteres i és exactament igual una banda que l’altra. Sortim del bonic poble de Cerbère i hem d’arribar a Portbou, 3500m, vorejant tot el cap.

 Des de l’0rganització ens comuniquen que a 100m només de sortir, hi ha unes onades importants, primer ens vindran de costat i després d’esquena. Estic amb la meva filla, l’Adela, i li dic que no les tinc totes, ella també està una mica acollonida i pactem que anirem junts, i que si llavors ella es troba bé, tirarà. L’Adela neda molt millor que jo, jo em defenso, però a la piscina es una cosa i amb el mar emprenyat una altre...

Ens tenen apunt de sortir una bona estona, esperant que arribin els valents que fan la travessia d’anar i tornar. Finalment entrem a l’aigua, nedo molt suau i tranquil, per anar escalfant. L’aigua no està gens freda, més aviat calentota però a mi el neoprè mai em fa nosa. Al cap d’uns metre comencen unes fortes onades, intento no barallar-m’hi gaire i deixar fluir, però de tant en tant foto una bona glopada d’aigua.

Amb tot plegat, perdo l’Adela, hi ha nedadors per tot arreu i ja no sé on és. Ara les onades ens comencen a anar a favor, es divertit nedar així i lluny del que m’havia pensat, estic disfrutant moltíssim. De tant en quant la boia que porto se’m creua entre els braços, empesa pel vent, la veritat es que les onades i el vent és important però jo nedo bé, molt còmode.

Passat aquest petit tràngol, començo a apretar i a passar nedadors, no es que vagi molt ràpid però van caient, ara un, ara un altre. Fet i fet ja portem 2000m i estic gaudint com mai, em concentro amb respirar i amb les braçades, i els metres van sortint.

Quan estàs a mar obert et sents immensament petit, aquí has de remar si o si, i quan mires el fons del mar i veus aquella foscor, barrejada amb les bombolles que tu mateix fabriques, tot es transforma. Es un altre món, i amb l’esforç que hi poses, has d’anar avançant lentament. M’encanta.

Començo a veure el fons del mar amb roques i peixets. Aixeco el cap i ja veig l’arc d’arribada, i a uns 500 metres encara tinc esma per nedar amb ganes, amb força i donant-ho tot.

Arribo a la platja de Portbou molt bé, amb 1 hora i 6 minuts i super content, ha estat una experiència fantàstica i he nedat, per ser un “corredor de terra endins” molt i molt bé. l’Adela només fa dos minuts que ha arribat i a ella també li ha anat molt bé.

Una travessia molt maca, amb un dia esplèndid i molt ven organitzada per  swim No límits. Després un bon dinar i cap a casa, no es pot demanar res més!

 











20 de jul. 2022

2KV COLLARADA

 


Diumenge vaig córrer el doble quilòmetre vertical del Collarada, em vaig apuntar a aquesta cursa perquè de seguida que la vaig conèixer em va cridar l’atenció, sempre m’han agradat les curses verticals, i si és doble quilòmetre vertical, doncs encara millor.

Arribem a Villanúa el dia abans, i fot una calor que no sabem on amagant-se, passem el dia buscant ombres i banyant-nos al riu. Quan arriba la nit estic baldat per la calor, a dins l’autocaravana estem a quaranta graus i no hi ha manera de descansar. Però passada la mitjanit comença a refrescar i puc dormir una mica.

Sortida a les vuit del matí, som poquets corredors perquè la majoria fan  “puyar y baxar”, i surten vint minuts més tard, nosaltres “ puyar nomás”

Fa setmanes que no tinc bones sensacions corrent, deprés de passar el putu covid vaig quedar molt atonyinat, cada dia anava millorant però molt mica en mica. Avui, sembla que tot això ja queda enrere i puc fotre-li gas sense por.

M’agrada aquest tipus de cursa perquè es tracta de posar la màquina a màxim rendiment però sense passar-se, això s’aconsegueix coneixent molt bé les teves capacitats, el teu estat de forma i les teves aptituds. Anys d’experiència, de provar ritmes i llindars, de saber no passar a la zona vermella però mantenir-se al límit. M’encanta.

La cursa serpenteja per un corriol de muntanya per arribar a un bosc de pins i boixos, més endavant trobarem faig, després una llarguíssims pala d’herba i més amunt uns passos tècnics de roca, amb cadenes on s’ha de grimpar una mica.

Em trobo bé, i vaig controlant tota l’estona la respiració. Estic content de ser aquí, em sento com peix a l’aigua, gaudint d’aquesta fantàstica muntanya i posant-me a prova, una vegada més. No hi ha un metre de pla, i ho faig tot corrent, puntejant, llevat de les parts més tècniques, més o menys a mitja cursa, on trobarem roca i una tartera bastant llarga.

Aquí la cosa es comença a posar xunga, faig tres passes endavant i dues enrere, perdo l’equilibri, i no hi ha manera d’agafar un ritme. Vaig mirant el rellotge que em marca el desnivell positiu i tot just en porto 1400+, encara falta molt!

Em passen un, dos, tres corredors, i també una corredora, van tots amb pals i veig com els utilitzen. Potser jo hauria de fer-ho també, però es que no m’agrada, m’hi entrebanco i em fan nosa i total, a aquestes alçades ja vaig bé així.

Acabada la puta tartera, fem de nou uns passos on s’ha de grimpar, vaig encegat mirant on poso peus i mans, donant-ho tot, amb els pulmons apunt d’explotar i el cor que em surt per la boca. L’altímetre em marca 1600m+, encara falta una mica, però quan me’n adono...colloooons, però si ja sóc a dalt!

Arribo al cim que encara em queda una mica de corda, però super content i feliç. 8’5 km i 1700+, això es el que em marca el gps, però vaja, tant és. Una cursa fantàstica, amb tres avituallaments i molts voluntaris que t’animen i t’ajuden arreu. A dalt les vistes son espectaculars, muntanyes i mes  muntanyes, i em quedo una estona gaudint de tot l’espectacle mentre recupero l’alè. Ara s’ha de baixar, però ja no cal córrer...je je.

I al final, tercer de categoria “super veterano” +55, i 30è de la general.











 


 

 

2 de jul. 2022

TRAIL FONTS DEL MONTSENY

 


No sé ni quan ni perquè em vaig inscriure a aquesta cursa, suposo que per què està al costat de casa i passa per camins i corriols del Montseny que he fet tantes vegades.

 De fet avui tot m’anava en contra: recorregut llargot, 29km, amb baixades tècniques, amb poc entrenament, fisiològicament encara una mica tocat i amb agulletes de la cursa d’abans d’ahir, i per acabar-ho de reblar, amb una bona calorada.

Però la cosa no podia haver anat millor, avui he tirat d’experiència, sabent regular a les pujades, ràpid als plans (poquets) i prudent a les baixades, menjant i sobretot bevent quan calia i arribant molt sencer.

Sortida a quarts de vuit de Viladrau, a tota metxa com sempre, jo em quedo per la meitat i buscant sensacions, aquestes tarden a arribar perquè em noto els abductors, sobretot l’esquerre que em molesta bastant. No passa res, per pujar no fan falta, es quan estiro la gambada que es queixen. Tot controlat.

Gaudeixo del Montseny com mai, amb una agradable fresqueta per dins les fagedes en un dia radiant. En un punt del recorregut que no recordo, comencen a passar-me els corredors de la de 19km, els tres primers els deixo passar amablement però els demés que s’esperin, tu. La veritat es que es un cunyassu perquè a cada moment em demanen pas, els corriols son estrets i jo faig el que puc i faig nosa, ja ho sé, però també me’n fan ells a mi, a més, això no són els mundials collons!. En fi, mica en mica la cursa es va estirant, em veig a més d’un anar de quatre grapes, genolls pelats i tal, res greu.

Vaig corrent amb la quarta noia i en una baixada ens trobem la que anava segona asseguda a terra; una altre patacada, un noi l’està atenent i ja ha avisat, així que es posa tercera i ben contenta.

Bàsicament la cursa son dues grans pujades i dues grans baixades, amb tobogans pel mig, resseguint moltes fonts de la zona, alguna encara raja, però la majoria ben seques. Algun tram se’m fa llarg però paro a tots els avituallaments i bec molt. La baixada final molt pistera i li puc fotre gardela, encara tinc cames i vaig recollint cadàvers. Arribada de nou a Viladrau poc lluïda, amb un pujador que tots ens arrosseguem com cuques, amb una xusca que cau que esquerda el cap.

 Una cursa més, maca, molt maca, i ben organitzada, llàstima de la calor. Jo mica en mica em vaig trobant millor i estic disfrutant com mai del córrer, i el que em queda encara...

Pròxima parada, corriols de foc, gas!




1 de jul. 2022

CURSA ELS 7 PORTALS

 


Ahir vaig córrer la cursa popular 7 portals, uns 5km pel casc antic de Vic, una cursa de festa major, de caire festiu, però no per això menys competitiva. Sembla que per ser poca cosa no n’hagi d’explicar gaire res, però mira, Déu n’hi do les coses que van passar, perquè en això del córrer cada dia és una aventura, i les coses com les vius, és com les recordaràs...

Saludo un munt de gent, la plaça està a petar de gent, 600 corredors i jo en sóc un més. Vinc de la piscina, volia fer un entrenament suau però al final ho he donat tot, les sèries han sortit totes més o menys amb els temps previstos i estic satisfet. De fet, fa setmanes que no acabo d’anar fi, des de la infecció vírica respiratòria, que vaig passar, covid o no, que no aixeco el cap, hi ha dies que sembla que ja estigui bé però n’hi ha que em trobo molt cansat, a més, es com si  em faltés aire al respirar, no sé, jo vaig fent, intentant fer vida normal.

Sortida a tota castanya i en baixada, mare meva, semblem cavalls desbocats. El primer km en surt a 3:47 i bones sensacions. A partir d’aquí ja tot ha sigut de més a menys. Jo crec recordar que tenia un motoret d’una Sanglas 400, justet però que anava fi i rodat, i amb això podia anar a tot arreu, ara es com si me l’hagessin canviat per una 125cc.

No hi ha manera, no tiro ni en baixada. Que hi farem, les sèries de natació tampoc hi han ajudat però una mica més de gas hi hauria d’haver. Però no, les cames van bé però els pulmons no em donen més de si.

Al final un temps discret, arribant amb una rescalfada considerable, però content de compartir aquests moments esportius amb tota la gent de la comarca. I xapó per en Genís, guanyador de la cursa un any més, almenys si el pare no xuta que ho faci el fill.

Vinga seguim, demà, trail les fonts del Montseny...

12 de juny 2022

VERTICAL MONTSERRAT

 


Es tracta de pujar els 2180 esgraons que hi ha al cremallera de Montserrat, salvant un desnivell de 440 metres. Es una cosa que no he fet mai, no es ven bé córrer però l’esforç que hi has de posar es considerable i semblant a un kilòmetre vertical.

La cursa és de caràcter solidari i els beneficis aniran a la fundació Sant Joan de déu, així que ja m’està bé el que surti. Tenint en comte que el dia abans encara tinc febre i que porto tota la setmana amb un gripassu que no m’hi veig, el resultat de tot plegat no serà massa bo, però com dic, es tracta de col·laborar i res més.

Escalfo uns quaranta minuts pel camí de la santa cova, tot es ple de sants, cristos i mare de deus, la veritat es que tot això em causa bastant rebuig, es com si s’hagin apropiat de la muntanya de Montserrat, però bueno, jo a lo meu.

Surt un corredor cada trenta segons i quan em toca a mi ja estic suant a raig fet. Em noto el pulmons tapats i de tan en quant estossego amb aquella tos espessa i malparida, encara no estic recuperat i faré el que podré.

Primers esgraons i jo a tot drap, puntejant tota l’estona. Al cap de poc ja em noto les pulsacions a tope i les sensacions son dolentíssimes; i és clar borinot, que t’esperaves?, si ahir encara tenies febre. Però no passa res, s’ha de saber estar a les dures i a les madures així que controlant el motor que no s’escalfi, procurant mantenir l’agulla just a la línia vermella.

Si els pujo de dos en dos es massa, d’un en un, massa poc, corrent també és massa, així que vaig combinant  les tres maneres per no passar-me. Em noto com embussat, muscularment vaig bé, però la manxa no dono per més. L’últim tram d’escales es molt seguit i si vas seguint una cadència fixe gairebé mareja. El que té de bo de tot plegat es que quan t’enadones, ja has arribat.

17 minuts i 39 segons d’agonia infernal, arribo donant-ho tot i amb la màquina treient fum i saltant-te-li molles i cargols. Ja està fet, una cursa diferent a totes, no és ven bé de córrer però la veritat es que m’agrada’t. Després em quedo per veure arribar als primers bombers i deunidó la rustida, sort que la major part del recorregut va per l’ombra, crec que l’any que ve potser hi participaré, s’ha de provar tot en aquesta vida...






6 de juny 2022

MARXA CICLOTURISTA JUFRÉ RIUPRIMER




 


Avui toca una mica de bici, vinga va. La marxa Jufré Riuprimer l’he fet un parell de vegades i sempre he enganxat una bona calorada, i aquest any no podia ser menys. Es tracta de fer una bona ruta en grup, pels pobles de la comarca d’Osona i del Lluçanès i com que surt del costat de casa, doncs no hi puc faltar.

Surto de treballar i he dormit poquet, però el suficient. Tinc el temps just per anar a casa i baixar amb bici, 6km extres però tots de baixada, fer un cafè i cap a la sortida.

Serpentegem per les carreteres que faig cada dia, fent les rotondes al revés i a bon ritme. Primera pujada a la Trona, i es fa prou bé, les cames estan fresques i encara no fa calor. Després farem tot un reguitzell de pobles pel Lluçanès que no em feu dir el nom perquè no ho recordo, però tot molt maco. Vaig rodant molta estona en grup però haig de reconèixer que em costa seguir, vaig un punt per sobre del que hauria i això es paga més endavant. Però vaja, que d’una manera o altre ho farem...

En un punt de la carretera la marxa es divideix en la curta d'111km i la llarga de 156km, però ara no farem mitjos dies havent dies sencers, així que cap a la llarga. Portem vuitanta i pico km i quan me’n adono el gps ja en marca 100.

I quan portes més de cent quilòmetres a cavall de la bici vulguis que no, et començes a notar cansadot, és el que hi ha, et fa mal el cul i tens molèsties vàries, i a més, cau una xusca que em crema el clatell, però no passa res, amb alegria i pedala que pedala...

Al penúltim avituallament hi arribo justet, sense aigua i una mica escalivat, em foto quinze litres d’aigua i omplo el bidó i marxo sol cap a Oristà. Al collons de Dragon Khan ja veig estrelletes, mare meva quina calor! Em torno a quedar sense aigua i arribo a Fontfreda rustidíssim, però torno a veure fort i ja només em queda l’ultim coll que l’he fet un munt de vegades i que no n’hi ha per tant així que tira, tira p’arriba gamarús...

I cap a Santa Eulàlia que vaig, arribant bastant sencer dintre del que cap, al final em surten 160km amb 2500+ que faig en 6h i 15m.

Molt content una vegada més, per poder gaudir de la bici, de l’esport i de la vida, que són quatre dies i s’han d’aprofitar.

Gràcies a tots.

 




29 de maig 2022

PUJADA A COLL DE PAL

 


La pujada a coll de Pal es una clàssica i veterana cursa que sempre havia volgut fer. Es un tipus de cursa, que al igual que la subida al Veleta i la subida a l’Angliru, tenen un mateix component de duresa i peculiaritat; son les tres úniques curses a Espanya que pugen un port de muntanya per la carretera. Es molt possible que n’hi hagi alguna més, però jo no la conec.

A mi m’agrada molt aquest tipus de cursa perquè té components de la muntanya; paratges de gran bellesa, alçada i desnivell i també trets de les curses en ruta, sense complicacions tècniques, sense pedres, ni fang ni baixades.

La subida al Veleta l’he fet dues vegades, una cursa maquíssima i també molt dura que surt de Granada i acaba al cim del pico Veleta, 50km i 3000+. Aquí a Bagà es tracta de pujar fins a coll de Pal; 19km i 1300+. A l’Angliru hi aniré algun dia... Vinga som-hi!

No he entrenat específicament per això, però vaja, tampoc vaig a guanyar res, es tracta de córrer i res més. A aquestes alçades ja no m’interessa el crono, només es tracta de gaudir de l’activitat en comú i de la muntanya, donant-ho tot, això si, però fins on arribi i a exigir-me moderadament, intentant trobar  l’equilibri entre rendiment-patiment-gaudiment. Una cosa molt difícil, ja ho sé, i més ara que tinc tants fronts oberts, que entre córrer, nedar i la bici no dóno a l’avast...

Sortida tranquil·la pels carrers de Bagà, em recorda la cavalls del vent de fa un pilot d’anys, però en sentit contrari i amb molta menys gent. Per davant una bona quilometrada i una bona pujada. Em poso al costat de la gran Laia Andreu, un referent per a mi perquè hi he corregut moltes vegades al seu darrere, els altres companys del Club atlètic Vic ja els he perdut de vista només de sortir. La carretera puja bastant sostinguda, llevat del km dos o tres que fa un pla i una lleugera baixada.

Em trobo la mar de bé però deixo escapar la llebre que porto al davant i em quedo sol, i així correré tota la cursa. M’adono que tot i anar lent, mantinc una bona cadència i  només cal anar regulant les pulsacions. Muscularment no tinc gairebé desgast, corro amb passa curta, bracejant vigorosament i intentant ser el màxim d’eficient.  

Fa un dia radiant, el sol apreta de valent però a mesura que anem guanyant alçada s’està molt millor. Vaig pensant en que n’estic de feliç d’estar aquí i en un revol se’m apareix el Pedraforca, majestuós i imponent, que maco que és tot plegat.

Avanço algun corredor i els quilòmetres passen bastant ràpid, tant ràpid que quan me’n adono només me’n falten tres. Potser m’he relaxat una mica; que estàs fent una cursa tio! Però ara ja no cal estressar-se, miro el rellotge i no crec que pugi baixar de dues hores, però tan és. Arribo a dalt amb una hora i quatre minuts, super content i amb una bala a la recàmara encara, però vaja, que no ve d’aquí... Un bon entrepà i un beure i a gaudir de les vistes.

Una cursa maquíssima, molt casolana, organitzada molt bé pels amics de Bagà, moltes felicitats!

Vinga, gas a la burra.





 




.

Arxiu del blog