ULTRA CLEAN MARATHON

 

La intenció era fer la marató de Barcelona, però com que aquest dia treballava, vaig pensar que faria una marató d’entrenament el dia abans. Però va sortir la oportunitat de participar en aquesta altra cursa, en un altre format i modalitat, tot desconegut per a mi. Es tracta de recollir tots els residus que ens anem trobant al llarg del recorregut, dividit en sis trams i per equips. A més de netejar, intentar conscienciar i col·laborar en un mon mes net i millor.Haig de reconèixer que la primera vegada que vaig sentir a parlar d'això, vaig pensar: vaja xorrada, però mira, aquí estic...

El nostre equip es de només tres, la Roser, en Mateu i jo, cap problema, com menys serem més riurem...

Sortida a quarts de vuit del matí, ens donen una bossa per a cada un per posar la brossa i un guant, i vinga, 60 km per davant. La gent surt bastant ràpida i en arribar al tram al costat del riu tothom recull el que li sembla, però no es que hi hagi gaire porqueria, la veritat. Estic una mica descol·locat, no sé si córrer o parar a recollir papers, fer les dues coses no ho acabo de veure clar. Però mica en mica hi anem trobant el truquillu i la diversió, i la bossa es va omplint.

Arribem al primer tram tercers per equips, els primer els de Salomon, després els de merrel i nosaltres, suunto Klasmark. Vulguis que no, això es una cursa, i la competitiva hi és, tot i que jo avui me l’he deixada a casa.

De Manlleu enfilem cap a Roda, pel costat del riu sempre, anem xerrant distesament, recollint alguna llauna aquí i un plasticot allà...es tracta d’això, res més, de gaudir del córrer i a més intentar deixar els llocs per a on passem una mica més nets. Passem pel pantà, per Vilanova de Sau, anem fem trams, sense gaires estrebades i gaudint. Un membre de l’equip movent el cotxe en algun tram, i sempre en tercera posició, no és que m’importi gaire això, però bueno.

Porto aquestes ultimes setmanes fem bastant volum i em trobo una mica cansat, però poc a poc les sensacions van millorant i cap al final em sento molt millor que quan he començat, ja ho tenim els ultrerus això...jeje.

Doncs res, final d’etapa a ritmillu, intentant pescar alguna llauna però la veritat es que està tot bastant net, i arribada una altre vegada a Vic en quarta posició. Molt content de l’experiència i sobretot de la companyia, moltes gràcies Mateu i Roser, sou collonuts!, i gràcies també a Suunto-Klassmark.

Al final em van sortir 49km, molt ben aprofitats i sobretot molt ben compartits, i a més vam quedar tercers perquè els de davant els van penalitzar per arribar amb la bossa buida...jajaja

 

 

PUJADA A SANT ISIDRET

 

I avui tocava la pujada a Sant Isidret, una cursa de poble, 21km i 600+.Vinga va, surto de treballar i vaig cap a Olost, m’inscric, que encara no ho estava, i me’n vaig a escalfar. Quedo meravellat del que aguanten aquestes meves pobres potes, fa tan sols una setmana que vaig córrer més de 100 km, el dimarts ja vaig entrenar bastant normal i el dijous ja vaig doblar, matí i tarda i ara em trobo estupendament.

Sortida a tot drap des de la plaça de l’església, som poquets, em sento de puta mare, corro amb ganes i disfrutant. Al km 4 em giro una mica el turmell, però res, xapa i pintura. Vinga, amunt i avall, sense grans pujades ni grans baixades, i tot molt corrible, la majoria corriol desbrossat pel mig del bosc però també alguna pista ample.

Passo els avituallaments i no paro en cap, el turmell em molesta una mica però em deixa córrer. A partir del km 15 començo a passar algun corredor fins que el turmell em torna a visar, ieeeep! poc a poc que es tracta d’arribar sencer!

I això he fet, arribar sencer i super content, una cursa més, un entrenament més i una volta de cargol més que aquest any es presenta amb grans reptes... Gràcies amics d’Olost! Pròxima parada: marató de Barcelona “virtual”...jajaja, va, gas!

 

12 HORES ULTRARUNNING BARCELONA

 

Sempre que participo en aquesta mena de curses en veig en l’obligació de donar explicacions, explicacions pel fet d’estar 12 hores donant voltes corrents a una pista d’atletisme, sense cap més motivació que la de fer el màxim de quilòmetres que siguis capaç. Realment costa d’entendre, ni jo mateix m’ho acabo de creure, però una vegada ho has fet la satisfacció es màxima.

Es tracta de sortir de la zona de confort, però de sortir molt més enllà de la troposfera i del sistema solar, i de la galàxia, i una vegada allà, explorar l’ànima, on cada gota de suor i cada gram d’esforç es converteixen en una cosa extraordinària.

Penso que l’esport i en aquest cas, l’esport portat a situacions extremes, no deixa de ser una cosa ven absurda, no serveix per a res, però una vegada tenim les necessitats bàsiques cobertes es tracta de trobar una activitat que ens faci sentir vius. I aquí estic jo, corrent tot el que es pot córrer i tan lluny com em sigui possible.

Ahir a la pista d’atletisme de Serrahima ho vaig donar tot, i ho dic de veritat. Vaig córrer tot el que vaig poder, o tot el que vaig saber, perquè aquí el que cal, a més de córrer, es gestionar l’alimentació i la hidratació, i sobretot el cap.

Només de sortir ja tenia males sensacions, em va costar arribar al km 10 i més encara al km 20. Però conec molt bé aquesta sensació i es tracta de tenir paciència, seguir corrent encara que tot et vagi en contra, bussejar a dins meu i trobar-hi encara que sigui només una mica de ganes de continuar.

L’objectiu es arribar a 120km, que es la marca per poder tornar a l’Spartathlon, ho veig difícil, però no impossible. Haig de marcar tots els km per sota de 6m/km, i al principi es fàcil, a un ritme trotón i agradable, però amb les hores cada vegada costa més de mantenir. Passo la marató en 3h 50m, amb els meus alts i baixos però bastant bé, les males sensacions inicials ja no les tinc però l’esforç que he fet per arribar fins aquí es considerable. Moltes vegades he fet tirades de 40 i 50km, i molt més fàcil que avui, però de moment no em desanimo.

Passo els 50km en 4h 45h, ara ha arribat la Fina que em dona suport psicològic i m’ajuda amb l’avituallament. De moment estic amb els temps previstos i tinc un quart d’hora de marge encara. Passo el parcial de 6hores amb 62 km, molt lluny de la meva millor marca 72km (de la qual n’estic molt orgullós).

Vinga seguim, però amb el pas de les hores veig que el meu rendiment va baixant. Tinc un repunt d’energia quan arriba el guanyador de la passada Backyard de fa 15 dies i m’anima, he parat un moment ha canviar-me les bambes perquè les que portava m’han fet una butllofa, però res, una butllofa no m’aturarà.

Seguim corrent, compartint pista amb corredors extraordinaris que em doblen una vegada i una altra. Hi ha una noia polonesa que corre hores i hores sense  parar, faig unes voltes al seu darrere i va a 4’30m/km, com un rellotge, clavat. Impressionant. Comparteixo petites converses amb tots els corredors, els animo cada vegada que els passo o en passen. M’encanta aquesta fraternitat, ara tots som germans, units per la duresa del tartan i de l’esforç.

Al kilòmetre 60 i més enllà, al 70, miro la pantalla i m’adono que el rellotge gps em marca quatre km més del que porto realment. Aquí ja hi hagut un punt d’inflexió i m’he desanimat molt, i al km 80 porto 79km, ja estic fora del que volia aconseguir. Però no passa res, avui ho penso donar tot, surti el que surti i la veritat es que em costa moltíssim arribar als 100km. Es una distància que he fet moltes vegades i m’agrada molt, però avui hi tardo 10 hores i 27m.

I fins arribar a les 12hores es un calvari indescriptible, gairebé no puc córrer i faig moltes hores caminant, però no em rendeixo encara, sumo voltes i mes voltes i la ultima hora gasto el darrer cartutxo, corrent amb ganes i arribo a 111km. El gps em marca gairebé 115km.

Ja està, una més. Una vegada més he posat el cos al límit, les cames em fan molt mal, els peus...gairebé no puc ni caminar, però em sento feliç i pletòric perquè sé que ho he donat tot. L’Spartathlon haurà d’esperar...

Moltes gràcies ultrarunning Barcelona!

CAMPIONAT DE CATALUNYA CROS MASTER

 

foto d'Albert Torrent

Avui he corregut el campionat de Catalunya de cros màster. Sóc conscient que avui  no estava al meu lloc, ni per distància ni modalitat, però si per categoria. Però que collons, si es tracta de córrer!, res més, i d’això ja en sé, més ràpid o més lent, donant-ho tot o a fer el que es pugui, tant és.

Fa tan sols una setmana que vaig fer 100km i ja sé que no es pot fer tot i ser a tot arreu... o si, jo ve que ho faig, o si més no ho intento, i al final surt el que surt i jo content.

A vegades ens encaparrem en voler obtenir uns resultats, una marca, un objectiu i la veritat es que no cal. Surt, córrer, i gaudeix de la vida home.

I això es el que he fet, sortir a donar-ho tot, sabent les meves limitacions i el meu estat de forma, i la veritat és que he gaudit com mai. Un circuit de 4500m, amb unes bones pujades, enfangat i amb un fred de maria santíssima.

He gaudit perquè malgrat tot, m’he trobat bé, corrent a tot el que em donaven les cames, apretant a les pujades i recuperant l’alè a les baixades, avançant corredors i posicions i sentint-me corredor. I arribar amb una desena posició M55 ja ha sigut la bomba, francament, top10 no m’ho esperava, no estamos tan mal!

I perquè he pogut córrer amb el meu amic Mia i perquè he pogut compartir una gran matinal atlètica amb els companys d’entrenament del club atlètic Vic, veient-los a tots en les seves respectives curses i quedant segons en els relleus mixtes. Ha estat genial.

Un dia molt maco, vivint intensament les petites coses del dia a dia i de cada setmana, gràcies a tots. Vinga!, pròxima parada : 12hores ultrarunning Barcelona...

Foto d'Albert Torrent

BACKYARD ULTRA

 

Ahir vaig participar a la Backyard ultra, una modalitat que ens arriba d’Estats Units i que sembla que està arrelant força, aquí i arreu. Es tracta de fer una volta en un circuit de 6’7 km cada hora. Cada hora es dóna la sortida i pots completar la volta amb el temps que desitgis, si la fas més ràpida tens més temps per descansar fins a la següent sortida, si tardes més, òbviament et queda menys temps per descansar, menjar i beure i fer tot el que et calgui.

El rècord d’Espanya són 51 voltes i el del món 101 voltes. Xifres que em semblen una barbaritat, perquè pot semblar fàcil però us asseguro que no ho és gens. La distància es prou llarga com per no poder-la fer caminant, i prou curta com per anar al trot suau, però el desgast que vas acumulant és el que et va minvant. Es una cursa de resistència, pura i dura. Aquí no valen “només” les aptituds atlètiques, aquí s’ha de saber gestionar el que beus i menges, com descanses i fins i tot dorms...en fi, una frikada de dimensions colossals...

Per la meva part anava a provar i a veure que passa, a fer una bona tirada i com a preparació de cara a properes curses llargues que vull fer. L’objectiu no és cap altre que córrer, formar part i participar d’aquest esdeveniment...indescriptible...

Miami platja, molts amics i coneguts a la sortida, són les 9 del vespre i estic disposat a córrer tota la nit, com tots vaja, 200 persones que han vingut fins aquí, per fer el mateix que jo. M’encanta.

Sortim per fer la primera volta i de seguida agafem un corriol estret on es fan els primers taps, és igual, no hi ha pressa, però a mi no m’acaba de convèncer córrer així. Entre les pedres, de nit i tot plegat no acabo d’anar bé, però faig la primera volta al circuit, que em sembla bastant guarrillo, la veritat, ple de pedres, pujadetes, canvis de sentit, bassals, fang... 49’05minuts.

A la segona volta ja em poso a davant i vaig tota l’estona amb els primers, a ritmillu però sense passar-se tampoc. Tardo 45’09 minuts i quan arribo, toc de campana de rigor i vaig fins a l’autocaravana, a 50 metres, i allà hi ha la Fina que em prepara brou calent i una mica d’arròs. Fantàstic.

Vinga tornem-hi, tercera volta. Carda un fred que  estic tremolant, corro a un ritme tan baix que no entro en calor. Una part de recorregut va paral·lel a l’autopista i es senten els camions com si passessin pel costat. Hi fot un aire gèlid que no em deixa córrer còmode. El camí es un pedregar, sec i malparit, de nit, i amb el soroll de l’autopista, que voleu que us digui, no es el lloc més maco del món però aquí estem... 46’23minuts.

Quarta volta, res, vaig parlant ara amb un ara amb l’altra, però la gent va tant tapada pel fred que no reconec a ningú. Em trobo bastant bé, però el fred m’està matant. Tardo 40,25minuts.

Cinquena volta i ja començo a pillar-hi el truquillu. Es tracta de córrer, sense estrebades i, quan arribo vaig fins a l’autocaravana. M’escalfo, ja que la Fina té la calefacció a tota hòstia, menjo un plàtan, uns dàtils, m’hidrato...m’estiro una mica, tanco els ulls i quan falten dos minutets, torno a anar cap a la sortida. 44’08minuts.

Sisena volta, son les tres de la nit i això es una mica pesadot però vaig fent. Mentre corro vaig bé, no em sento cansat ni em fa mal res, simplement vaig seguint el camí. Vaig molt sol, ja que la majoria de gent fa les voltes entre 50 i 58 minuts. A mi m’agrada fer-ho més ràpid per tenir temps per descansar, bueno, més que descansar es desconnectar. A dins l’autocaravana hi tinc un micromón, calent, lluny del soroll de la megafonia i m’hi sento molt bé, es com estar a casa. 46’20minuts

Setena volta. 45’10minuts. Més del mateix.

Vuitena volta, 45’00 minuts. Són les cinc del matí, tinc fred i amb ganes que surti el sol, però no paro de córrer, pim pam.

Novena volta, sis del matí, falta poc per fer-se de dia però encara és negre nit. Fem una volta en cada sentit, una cap a la dreta i l’altre a l’esquerre, la gent diu que una es pitjor que l’altre però a mi em semblen igual de xungues, a més, no aconsegueixo memoritzar el recorregut i estic constantment buscant les cintes. Tardo 42’10 minuts.

Desena volta, aquí ja comencen les rebaixes, no es que porti molts  quilòmetres, (67) però tota la nit sense dormir, el fred i el mantenir la concentració constantment em passen factura. Tant es així, que en una part del recorregut, jo i dos corredors més, ens passem de llarg i fem uns 300 metres de més, apa, desfés el camí altra vegada. Arribo amb 48’21 minuts i una mica ratllat.

Volta 11, per fi es fa de dia i flipo en colors. Els corriols i els camins semblen encara més llargs i les pujades son més dretes, però amb tot plegat em trobo bé, amb optimisme i alegria. No he parat de menjar i beure en tota la nit i sembla que comenci una altre cursa. Tardo 44’23 minuts

Volta 12, la faig tota amb en Blacky i el Hippie, vaia parell de sonats també, i arribant, els hi foto l’atxassu i entro abans que ells, je je, toco la campana i vinga! Això no s’acaba mai! 39’50 minuts.

Volta 13, el sol mica en mica va escalfant, tinc un bessó que fa un parell d’hores  que gemega i ara ja comença a cridar, però de moment aguanta. Va! Una altra volta al cervell en 43’35 minuts.

Volta 14 en 45’30 minuts. Francament, aquí ja començo a estar-ne fins als pebrots, no es que estigui molt cansat però el bessó em molesta molt. He arribat a una línia vermella que si vull la puc traspassar, ho he fet moltes vegades, però les conseqüència de fer-ho, després les haig d’assumir, i no estic disposat a fer-ho. M’arrisco a fer-me mal, lesionar-me seriosament i no em val pena.

Finalment, després de 15 hores, faig la darrera volta sabent que ho serà, no en tinc cap dubte. Ho deixaré en 15 voltes i 102 km, que ja està bé i a més, encara em queda força per fer la volta més ràpida de totes, la faig en 39’37 minuts, de puta mare!

I ja està, una experiència fantàstica, una nova aventura que sumo a les meves cames i..no serà l’última...per ara, estic molt satisfet, vaig córrer tot el circuit, no vaig caminar ni un metre, llevat d’una rampa molt dreta que hi havia, i la trencadissa, aquesta vegada, no ha sigut molt gran.

Moltes gràcies a en Marc Fernandez per organitzar aquestes bogeries, molt agraït, m’he sentit com a casa.

I quan estic escrivint això, encara queden dos corredors en cursa que porten 45 voltes, 300km, mare meva! Impressionant!!

Vinga, gas a la burra!

RUNPRIMER 360 TRAIL DE SENGLARS

 

L’any passat no vaig poder córrer per un petit trencament al soli, i mira que em feia il·lusió, una cursa al costat de casa i per terreny proper i quotidià. Però aquest any si, amb totes les ganes, cap a Sta. Eulàlia de Riuprimer, una vegada més, a córrer, a veure que ens han preparat aquesta colla de senglars.

Però la veritat és que no les tinc totes; tota la nit treballant, primer en un incendi d’industria a Manlleu, i després a una casa a Vic, i sense haver dormit gens, em planto a la sortida d’una nova cursa, em recorda els meus anys de joventud...je je, amb tot el globo i el cos encarcarat. Però que hi farem, és la meva feina, és el que hi ha i no em queixo.

Sortida a tota metxa com sempre, em sento l’organisme estrany, el cor que em batega com un tambor a dins meu i les cames  que em cremen. Fa una estona el termòmetre marcava cinc sota zero, però ara el sol sembla que comença a escalfar. I jo també, les males sensacions inicials sembla que desapareixen i mica en mica em vaig posant en situació.

M’he fet un taping al turmell perquè des de la girada de fa quinze dies que tinc molèsties i més val prevenir. Tot el demés, al seu lloc, de moment...

Cursa molt corriolera, puja i baixa constant, no és el meu terreny però faig el que puc. Quan es pot córrer vaig a tot el gas que dóna la màquina i a les baixades prudent, com sempre vaja, però avui més, que el terreny està molt glaçat i jo tampoc estic per gaires filigranes.

Jo crec que es una cursa maca, amb el recorregut molt estudiat, però un pèl rebuscat pel meu gust. El trail es un concepte molt ampli, hi entra la muntanya, però també les planes, la platja, el desert...no tot han de ser corriols i corriolets, però vaja, que la cursa és fidel al seu nom: trail de senglars. Literal.

El turmell em marxa més d’una vegada i sort de l’esparadrap que me l’aguanta. Corro bastant bé, malgrat tot, tinc molèsties al gluti però sembla que aquesta meva pobre carcanada encara aguanta, sóc una puta tanqueta, lenta però imparable. Perquè jo m’adapto a tot, i en gaudeixo, i quan després de les costes males, ens han fet passar avall pel mig del bosc, amb l’ajuda d’unes cordes, amb el terra que era un pa de gel...m’he cagat en tot, però aquí estic, sencer i d’una peça, agraït de tot i de tothom.

I res, 2h 39m per fer 22km i 1000+, 43è classificat.

Gràcies senglars!

 

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

 

Fa dies que se’m va posar al cap de tornar a córrer aquesta mitja marató, la cursa que he fet més vegades, amb la d’aquest any, quinze vegades. Però semblava que tot anava en contra; fa només una setmana que em vaig fer un esquinç al turmell de segon grau i per acabar-ho de reblar, porto un bon refredat, així que que la cosa es complica una mica.

 A més, últimament no puc encadenar més de quinze dies d’entrenaments sense que em passi alguna cosa; quan no és el grip, es un trencament muscular, i si no es un refredat, es una reblincada al turmell, en fi,  quan no es un all, és una ceba...

Però no passa res, aquí estic un any més, amb ganes de córrer però amb tots els dubtes de com respondrà el cos. El turmell encara em molesta una mica i porto una bona congestió nasal, però això no m’aturarà, sortiré tranquil i a veure com em trobo i donar gas fins on pugui.

I això és el que he fet, sortida a ritme molt còmode, sense mirar el rellotge, ni ritmes, ni hòsties. Totalment per sensacions, intentant no rostir-me abans d’hora i sobretot no fer-me més mal.

Passo el primer 10.000 molt bé, potser massa i tot, i apreto una mica però sense passar-me, ritme controlat, gaudint, com un rodatge més, reivindicant a la meva manera l’esport popular, sense estrebades i sense ambició, participant col·lectivament d’una matinal assolellada i fantàstica.

El turmell em molesta una mica però sé que aguantarà perfectament. Quilòmetre 15 i súper bé i apreto una miqueta més, ritmes de a 4 i poc el km i em deixo caure per la llarga recte que he fet tantes vegades, content de poder ser-hi un any més i agraït per poder disfrutar corrent malgrat tots els entrebancs que em vaig trobant darrerament.

Arribo molt sencer i continuo corrent fins arribar al cotxe, encara em queda benzina, senyal inequívoca de que no ho he donat tot. Amb un registre molt discret dono per finalitzada aquesta mitja, un any més.

Moltes felicitats als companys del CA Vic, tots han fet més o menys el que havia de sortir,

Vinga, pròxima parada: runprimer 360 trail de senglars!

TRAIL ROCACORBA

 

Feia anys que sentia a parlar d’aquesta cursa, així que cap a Canet d’Adri hi falta gent. En diuen marató però són “només” 36km, un detall que pot semblar poca cosa, però en 6 km poden passar moltes coses.

Avui mateix n’és un exemple... però anem per parts.

Primera cursa de l’any i la primera amb el meu nou equip: 9hsports.

Sortida a les 8 del matí amb un fred considerable, molta gent a la sortida i 1700+ per davant. Surto tranquil i corro còmode, sense estrebades que encara em noto la màquina molt freda. Primeres pujades i comencen els primers taps, vaja, paciència i anar fent. Als plans li foto gas i a les pujades també, i a les baixades pim pam, xino xano, com sempre vaja, després de tantes curses i de tants anys això ja sé com es fa; es tracta de gaudir i res més, escoltar el cos i passar una matinal a la natura, esforçant-m’hi, si, però no tot es rendiment i ritme, posicions i classificacions, en ser-hi en tinc ben prou.

La vall de Llèmena, una zona poc coneguda per a mi, amb corriols per tot arreu, alzinars i cims discrets però molt ben parits. Una cursa molt ben marcada, buscant un recorregut atractiu, amb algun tram tècnic però també molt corrible.

Sense adonar-me ja estic al km 15, vaig passant els avituallaments i gairebé no paro, porto de tot. Alguna baixada em costa més que altra, sobretot per les pedres i la fullaraca que no deixa veure-les.

Km 20 i tot al seu lloc. Disfrutant com un cabirol.

Km 25 i em trobo de puta mare, muscularment vaig molt bé i encara em sento amb energia.

Km 30; enganxo un xargai en una pista em giro el turmell i caic a terra, collons quin mal! A partir d’aquí he afluixat moltíssim, em passen corredors a grapats i jo que només vull arribar. Em falten 6km que els faig com puc i arribo amb un sentiment agredolç, tan bé que anava ostieee!

Al final  4h55m, 78è classificat i 5è de categoria, però això més ben igual, ara mateix hi tinc una bona pilota al turmell. Però això tampoc m’aturarà, Bueno uns dies i prou.

Va, Gas!