ULTR'ARDÈCHE 2

 

Una vegada a casa i més tranquil, volia explicar com em va anar la cursa; no tan bé com hagués volgut, però vaja, hi han dies de tot.

Arribem el dia abans a la bonica regió de l’Ardèche, a prop d Lyon, França, on organitzen una cursa maquíssima d’ultrafons clàssic, plena de corredors de primer nivell i amb un historial i unes marques que fan por, amb una organització casolana i molt diferent del que estic acostumat, lluny de marques comercials i speakers baladrers

He descansat prou bé i a les quatre del matí ja em llevo per esmorzar i fer els preparatius. Sortida a les sis del matí i 222km i 3500+ per davant, però val més no pensar-hi amb això, es tracta d’anar fent, córrer i res més, i tot el que vindrà ja m’ho trobaré.

Ritme suau, còmode, controlant de no passar-se i gaudint del paratge. Corredors francesos, italians, polonesos, romanesos, suïssos... i en David de ca la burra per aquí al mig, amb la disfressa d’ultrafondista i sense por. Els primers quilòmetres, fins al 30 o així, em passen volant, quedo meravellat del que em dóna aquest meu pobre cos, em molesta una mica el turmell però res més. Coincideixo bastants km amb la gallega Maite Rojo, anem xerrant i es agradable i distret, però en un punt del camí ens separem i ja no la veuré més.

Passo la marató amb 4h 10m, molt còmode i sense cap estrebada. El dia es va llevant i el sol comença a escalfar, però no fa massa calor... encara.

En un punt del recorregut passem per un camí que sembla la ruta del carrilet, amb ponts, túnels i molta gent amb bicicleta, el camí es molt llarg, va fent pujada i el sol apreta de valent, ara ja si. Sense adonar-me veig que he fet una suada del quinze i començo a tenir molta set, encara falten cinc quilòmetres per l’avituallament i hi arribo completament sec. Allà hi ha la Fina i en Joan que em donen aigua amb gas i descanso una bona estona mentre menjo i m’hidrato bé.

Porto un bidó que he reciclat de l’autocaravana perquè el meu me l’he deixat a casa, el problema es que hi tenia sabó i l’aigua agafa un gust perfumat molt fastigós. Vaja putada, hauràs d’anar bevent sabó toooota la cursa nanu...

Aquest fet crec que va fer que no begués prou i mica en mica em vaig anar deshidratant, vés quina tonteria. Estic al quilòmetre 80 i ara ve una llarga pujada, més de 1500+ que em deixa fet mistos, i mira que anava bé eh? però em noto els adductors totalment contracturats i em costa molt córrer.

Doncs si no puc córrer, a caminar, no em rendeixo a la primera, però els quilòmetres costen molt de passar. Intento córrer algun tram, i ho faig, però cada vegada amb més dolor. La falta de líquid em passa factura, intento beure tot el puc i prenc sals, surto empanxonat dels avituallaments cada vegada, però noto que no n’hi ha prou.

Arribo als 100 km i no les tinc totes, cada vegada pitjor, no hi ha manera de remuntar-ho això. Jo sé que cal paciència, a vegades no saps perquè, però deixes d’anar malament i tens un repunt d’energia, la situació canvia i tot s’esdevé diferent, i ho aprofites per avançar, no es pot llençar la tovallola a la primera, cal perseverar i creure en un mateix, en l’entrenament i en les teves capacitats.

Però mica en mica em vaig consumint i apagant i al km 110 m’enganxa la pluja, amb llamps i trons i faig tota una hora sota l’aigua, només em faltava això ara, quan arribo a l’avituallament, km117, ja de nit, la Fina em fa un plat de pasta, em canvio tota la roba i les bambes i torno a sortir, amb el frontal perquè es ven fosc.

Però res, faig cent metres i començo a tremolar i penso: però on vas gamarús? I giro sobre els meus passos i ho dono per finalitzat. Amb el meu estat no em veig amb cor de fer els 100km que encara em falten.

I ja està, això es el que em va passar. Estic bé, cap problema, jo no sóc d’aquell tipus de corredors que presumeixen de no haver abandonat a cap cursa, que n’hi ha, això es esport, i tampoc passa res, a recuperar i a seguir corrent, que es el que m’agrada.

Com a reflexió final haig de dir que no va ser una única causa la meva retirada, se’m hi va sumar altres petits problemes físics i potser un excés de confiança; vaig subestimar una mica el desnivell i no ho vaig preparar tan a consciència com altres vegades, però tot i així l’experiència ha valgut molt la pena i anímicament estic molt bé, amb projectes futurs i amb més ganes que mai.

I no, jo no em rendeixo, noooo, l’any que ve hi torno perquè és una cursa que val molt la pena i vull repetir.

Gràcies a tots.

ULTR'ARDÈCHE 1

 

Va, vaig a escriure una mica a veure si se m’aclareixen les idees.

Em vaig apuntar a aquesta cursa perquè es classificatòria per l’Spartathlon, tots sabeu que aquesta es la cursa de la meva vida, i tinc ganes de tornar-hi. Però la veritat es que l’ultra Ardèche es una cursa que té entitat per ella mateixa, 222km no són cosa fàcil, mai, i el fet d’haver-ho fet altres vegades (córrer 200km) no es garantia de res.

Perquè, com s’entrenen dos cents quilòmetres? Jo encara no ho sé. He intentat fer molt volum, encadenar entrenaments llargs i entrenaments intensos, curses de tota mena i descansar poc, i no sé, crec que no ho he fet prou bé.

 Al Març vaig passar unes setmanes d’aquelles que com més entrenes, més bé et trobes, però a l’Abril ja vaig passar uns dies que em sentia molt cansat, crec que vaig estar al límit del sobre-entrenament; em costava dormir i sobretot em vaig desmotivar, em costava sortir a córrer i això ja es senyal de que alguna cosa no funciona. Sempre tinc ganes de córrer jo, no em costa mai ni em fa mai mandra, a més, crec que es la millor manera: ni sacrificis ni esforços ni òsties, això s’ha de fer perquè t’agrada i t’apassiona. No sóc professional ni m’hi va res, simplement són reptes personals i la vida ja està plena d’obligacions i compromisos com per afegir-hi una activitat esportiva.

Després vaig aixecar una mica el peu del gas, però em semblava que no feia prou. Quan has de córrer més de 200km seguits, qualsevol entrenament, per llarg que sigui, sempre et sembla poc. El diumenge corria una cursa i el dilluns  a rodar, i el dimarts ja anava amb el grup del club atlètic Vic a fer sèries, sempre cansat, i bueno, he fet el que he pogut, intentant no fer-me mal i aconseguir el màxim rendiment, cosa realment difícil. Perquè a aquest tipus de curses si ha d’anar amb tota l’artilleria mental i física que un es capaç de reunir, no valen mitges tintes

Però aquesta vegada no ho veig clar, i no vull que això sembli una excusa, però la veritat es que estic acollonit, ja sé quin pa hi donen aquí, i sé que patiré el que no està escrit. Però això no es el que em preocupa més, aquestes ultimes setmanes he anat a córrer molt poc, i ara em surt tot; em fa mal el turmell i tot el peu, i l’esquena i tinc molt males sensacions, ja veurem...

Reconec que el meu mètode d’entrenament es molt friki, i potser no es sustenta sobre una base científica, però es que sempre ho he fet així, amb els meus coneixements i amb els meus propis recursos, que son els que son.

Doncs res, aquí estic, com sempre abans d’una aventura d’aquesta magnitud, amb la cua entre cames, amb tots els meus dubtes i incerteses. Dissabte comença l’aventura, la Fina i en Joan em faran l’assistència, i espero el diumenge per la tarda sobreviure i poder-ho explicar.

Fins aviat!

 

VERTICAL MONTSERRAT

 

Tot i que sempre he pensat que això es una matada, abans de jubilar-me, tenia ganes de córrer una cursa de “bomber”, l’any passat ja la vaig fer aquesta, amb malles i bambes, però en veure arribar els bombers amb tot l’equip, vaig pensar que tard o d’hora també ho faria.

Es tracta de pujar els 2180 esgraons del cremallera de Montserrat, tant ràpid com es pugui, amb l’equip d’intervenció i equip de respiració autònom...i sobreviure, perquè la veritat es que es bastant dur; el cor es posa a mil revolucions i sues com un cabró a dins el traje de quatre capes (kevlar, llana, gore-tex i folre) el cos vol refrigerar suant però no ho aconsegueix, i cada vegada sues més, i cada vegada l’organisme es posa més al límit.

L’any passat vaig tardar 17 minuts i escaig però aquest any vaig necessitar-ne 25 i l’últim tram el vaig fer a tot el que donava la màquina i gairebé apunt de col·lapsar, vaig haver de parar uns segons a agafar aire perquè anava al límit.

Res, bona experiència, acompanyat de molts companys i amics i tot plegat per una causa solidària  com es la fundació sant Joan de Déu i Bombers amb causa.

KV ZEGAMA

 

Cap de setmana passat per aigua i cursa vertical una mica descafeïnada, retallada per culpa de la meteo. Havia de ser de 1000+ i s’ha quedat en 700+, molta pluja i molt de fang, però això es Zegama a la fi. Recordo fer la marató l’any 2010, plovent i amb neu i vent a dalt l’Aizkorri, aquest any no podia ser menys...

Sortida de 250 corredors  en grups de trenta, a tota llet des de la plaça del poble, he escalfat tres quarts d’hora però crec que encara no n’he tingut prou, les sensacions són dolentíssimes i mica en mica em vaig posant en situació. Pugem per una pista asfaltada i de seguida entrem a una bonica fageda, fang per tot arreu i tothom esgarrapant i a quatre grapes, sobretot el tram final.

 Mica en mica em vaig trobant millor i dono tot el que tinc, posant la màquina a màxim rendiment, que no es gaire però bueno, jo a tot el que puc. Els pulmons em surten per la boca i els bessons em cremen...gas a tope i fins a dalt!

Hi ha un ambientassu de collons, ja ens agradaria tenir tot això a les curses d’aquí a casa; aupa xaval! venga parriba, oso ondo!

Doncs res, una bonica festa a la muntanya i 47 minuts agònics per quedar el 142è, quin nivellassu, tu.

Dissabte que ve, vertical Montserrat, aquest cop amb escales. I sense fang...

SKYRACE PIC DE L'ORRI

 

Skyrace pic de L’orri, Vilamur.

50km, 3500+

35è classificat, 2on màster.

Em vaig apuntar a aquesta cursa perquè conec una mica la zona del port del Cantó, a més, el Pallars, és un lloc al que sempre voldré tornar-hi per córrer , malgrat les seves pujades d’infart i les seves baixades impossibles. De fet hi he fet vàries curses, totes pujaven al pic de l’Orri, com la Rialp Matxicots que es feia fa anys, amb els seus 84km i 6000+, o la marató “la forestal” que sortia de Sort que es va fer al 2009, ara fa 14 anys. I jo encara estic aquí, amb les mateixes ganes i la mateixa passió.

Haig de felicitar a l’organització perquè han aconseguit una cursa prou interessant, creant tot un esdeveniment esportiu a la zona, amb un índex de qualitat molt elevat. Recorregut espectacular i dur, com ens agrada als corredors, voluntaris fantàstics, marcatge, logística, tot ha estat un èxit.

Per la meva part i a nivell purament esportiu haig de dir que m’ho he passat molt bé, he sapigut gestionar la distància i el desnivell, el menjar, la hidratació, el cansament, fins i tot la roba i el material, tot ha anat rodat. També haig de dir que hi tinc la mà trencada, i amb els anys he anat adquirint una manera de fer que a mi em funciona.

 Es tracta de córrer, i de gaudir, per sobre de tot, intentant anar el màxim de ràpid que puguis però sense passar-se, ser competitiu amb un mateix, observar-se, conèixer-se, aprofitar els punts forts i resignar-se a les febleses, que son moltes, però no desanimar-se, sóc el que sóc i faig el que faig de la manera que a mi em satisfà i a la fi l’experiència es totalment satisfactòria. Una cursa més i una activitat que em fa sentir viu, i agraït de poder-ho fer.

Parlant en plata: de puta mare!

 

PELS CAMINS DELS MATXOS

 

Els Matxos es molt més que una competició esportiva, es també un esdeveniment social i una festa. M’encanta formar part de tot això i és d’agrair a l’organització que montin aquest sarau.

Els matxos es una cursa que sense ser una ultra es prou dura en quant a recorregut i desnivell, 60 km i 3500+ que has de saber gestionar si vols sobreviure i arribar amb dignitat. I això es el que vaig fer, córrent sempre guardant una mica,  disfrutant de l’entorn i de la cursa mateixa.

El dia abans vaig parlar amb molts corredors, dels seus objectius i perspectives. Hi havia el que volia baixar de sis hores (que em sembla una animalada), el que volia baixar de set, de vuit i de nou, el que s’estrenava...de tot una mica, i es el que m’agrada d’aquestes curses; tothom pot participar-hi, cadascú amb el seu nivell, el seu bagatge i experiència.

Per la meva part només vull fer una tirada llarga, sumar hores i si puc baixar de 10 hores, doncs perfecte, si no, amb no fer-me mal i arribar sencer en tinc prou. Sortida a les sis del matí, he escalfat una estoneta i he fet quatre rectes, per provar les cames i tot està al seu lloc. Surto bastant a davant i més aviat rapidet, no vull enganxar els típics taps als primers corriols, tot va bé, em trobo molt bé, gaudint com sempre del córrer i de ser on sóc.

A Bellmunt hi arribo fresc, gairebé no paro, agafar aigua i avall va. La baixada...doncs el de sempre, no vull ser pesat, però la veritat es que semblo un iaio de 90 anys. Es el que hi ha nanu, la gent em passen per sobre, per la dreta per l’esquerra...cagondeu semblo el chikito.

Jo a la meva, no em deixo intimidar i corro com jo sé, molt diferent a tots els altres. A la pujada a molts els torno a enganxar i arribant al Puigsacalm m’adono que estic fent una gran cursa, sabent que encara falta molt però content per les sensacions; cap molèstia, amb ganes, i gaudint.

El bucle de Cabrera una mica guarrillu però el faig prou bé, i ràpid, les cames encara estan fresques i tinc energia per córrer a tots els repetxons. La tornada a Torelló se’m fa una mica pesada, fa bastanta calor i començo a notar un lleuger cansament, però aquí es on comencen les curses llargues, quan et sents així es moment d’apretar una miqueta més i faig tot el tram del Castell dels Moros a tot el que em dóna la meva pobre carcanada, i acabant molt sencer amb 9h 12m, rebaixant en gairebé 50m el temps de l’any passat.

Doncs res, gràcies a tots, a l’organització i a tots els corredors que vaig parlar i saludar, a la Fina i l’Adela per ser-hi sempre, i a la vida mateixa per deixar-me viure fent el que més m’agrada. 

Gràcies!

REPTES

 

La setmana passada havia de participar al campionat d’Espanya de 100km, però no hi vaig anar, no perquè no estigués preparat, si no per temes logístics. I es que aquests darrers mesos he acumulat molts km, moltes curses i bons entrenaments i em veig capaç ara mateix de córrer el que sigui; una marató, uns cent quilòmetres o una ultra, la que sigui.

Sembla que mica en mica deixo enrere lesions i problemes físics varis i cada dia em sento millor. Tan es així que el repte esportiu futur que em balla pel cap i que em treu la son serà...descomunal, el definitiu, el no va més, el gairebé impossible...

Em considero, sempre ho he dit, un corredor mediocre, les meves aptituds son les que son i les meves marques molt discretes. Això no treu que em plantegi reptes cada vegada més difícils i que ara mateix, em semblen inabastables. Però es que si no m’avorreixo, necessito pensar en quelcom difícil de veritat, molt difícil, i això es el que em fa trempar. Les possibilitats d’èxit diria que son d’un 20 o un trenta per cent, i això essent optimista i ara mateix encara no ho tinc decidit.

Anar fent curses una darrere l’altre, setmana rere setmana em dona la sensació que tampoc em porta enlloc, ja m’ho passo bé, molt bé, veig un munt de gent i conec llocs nous, faig esport i tot això em manté entretingut, però necessito emocions més fortes, alguna cosa que em tregui fora de tot el conegut, explorar el meus límits físics i mentals  i demostrar-me a mi mateix del que sóc capaç de fer, només amb dues cames i un cor que batega.

I tot això ho vull fer, com sempre, a la meva manera. Amb els meus encerts i les meves errades i amb les meves debilitats i les meves virtuts.

De moment, no us diré de quina cursa parlo, però veient la foto molts de vosaltres ja sabeu per on vaig. De moment, mentre m’ho acabo de rumiar, aniré a fer els Matxos, l’skyrace Pic de l’Orri, el KV de Zegama, la vertical Montserrat i per acabar el mes l’ultra Ardèche, 220km...

CURSA DEL ROC GROS

 

ULTRA CLEAN MARATHON

 

La intenció era fer la marató de Barcelona, però com que aquest dia treballava, vaig pensar que faria una marató d’entrenament el dia abans. Però va sortir la oportunitat de participar en aquesta altra cursa, en un altre format i modalitat, tot desconegut per a mi. Es tracta de recollir tots els residus que ens anem trobant al llarg del recorregut, dividit en sis trams i per equips. A més de netejar, intentar conscienciar i col·laborar en un mon mes net i millor.Haig de reconèixer que la primera vegada que vaig sentir a parlar d'això, vaig pensar: vaja xorrada, però mira, aquí estic...

El nostre equip es de només tres, la Roser, en Mateu i jo, cap problema, com menys serem més riurem...

Sortida a quarts de vuit del matí, ens donen una bossa per a cada un per posar la brossa i un guant, i vinga, 60 km per davant. La gent surt bastant ràpida i en arribar al tram al costat del riu tothom recull el que li sembla, però no es que hi hagi gaire porqueria, la veritat. Estic una mica descol·locat, no sé si córrer o parar a recollir papers, fer les dues coses no ho acabo de veure clar. Però mica en mica hi anem trobant el truquillu i la diversió, i la bossa es va omplint.

Arribem al primer tram tercers per equips, els primer els de Salomon, després els de merrel i nosaltres, suunto Klasmark. Vulguis que no, això es una cursa, i la competitiva hi és, tot i que jo avui me l’he deixada a casa.

De Manlleu enfilem cap a Roda, pel costat del riu sempre, anem xerrant distesament, recollint alguna llauna aquí i un plasticot allà...es tracta d’això, res més, de gaudir del córrer i a més intentar deixar els llocs per a on passem una mica més nets. Passem pel pantà, per Vilanova de Sau, anem fem trams, sense gaires estrebades i gaudint. Un membre de l’equip movent el cotxe en algun tram, i sempre en tercera posició, no és que m’importi gaire això, però bueno.

Porto aquestes ultimes setmanes fem bastant volum i em trobo una mica cansat, però poc a poc les sensacions van millorant i cap al final em sento molt millor que quan he començat, ja ho tenim els ultrerus això...jeje.

Doncs res, final d’etapa a ritmillu, intentant pescar alguna llauna però la veritat es que està tot bastant net, i arribada una altre vegada a Vic en quarta posició. Molt content de l’experiència i sobretot de la companyia, moltes gràcies Mateu i Roser, sou collonuts!, i gràcies també a Suunto-Klassmark.

Al final em van sortir 49km, molt ben aprofitats i sobretot molt ben compartits, i a més vam quedar tercers perquè els de davant els van penalitzar per arribar amb la bossa buida...jajaja

 

 

PUJADA A SANT ISIDRET

 

I avui tocava la pujada a Sant Isidret, una cursa de poble, 21km i 600+.Vinga va, surto de treballar i vaig cap a Olost, m’inscric, que encara no ho estava, i me’n vaig a escalfar. Quedo meravellat del que aguanten aquestes meves pobres potes, fa tan sols una setmana que vaig córrer més de 100 km, el dimarts ja vaig entrenar bastant normal i el dijous ja vaig doblar, matí i tarda i ara em trobo estupendament.

Sortida a tot drap des de la plaça de l’església, som poquets, em sento de puta mare, corro amb ganes i disfrutant. Al km 4 em giro una mica el turmell, però res, xapa i pintura. Vinga, amunt i avall, sense grans pujades ni grans baixades, i tot molt corrible, la majoria corriol desbrossat pel mig del bosc però també alguna pista ample.

Passo els avituallaments i no paro en cap, el turmell em molesta una mica però em deixa córrer. A partir del km 15 començo a passar algun corredor fins que el turmell em torna a visar, ieeeep! poc a poc que es tracta d’arribar sencer!

I això he fet, arribar sencer i super content, una cursa més, un entrenament més i una volta de cargol més que aquest any es presenta amb grans reptes... Gràcies amics d’Olost! Pròxima parada: marató de Barcelona “virtual”...jajaja, va, gas!

 

12 HORES ULTRARUNNING BARCELONA

 

Sempre que participo en aquesta mena de curses en veig en l’obligació de donar explicacions, explicacions pel fet d’estar 12 hores donant voltes corrents a una pista d’atletisme, sense cap més motivació que la de fer el màxim de quilòmetres que siguis capaç. Realment costa d’entendre, ni jo mateix m’ho acabo de creure, però una vegada ho has fet la satisfacció es màxima.

Es tracta de sortir de la zona de confort, però de sortir molt més enllà de la troposfera i del sistema solar, i de la galàxia, i una vegada allà, explorar l’ànima, on cada gota de suor i cada gram d’esforç es converteixen en una cosa extraordinària.

Penso que l’esport i en aquest cas, l’esport portat a situacions extremes, no deixa de ser una cosa ven absurda, no serveix per a res, però una vegada tenim les necessitats bàsiques cobertes es tracta de trobar una activitat que ens faci sentir vius. I aquí estic jo, corrent tot el que es pot córrer i tan lluny com em sigui possible.

Ahir a la pista d’atletisme de Serrahima ho vaig donar tot, i ho dic de veritat. Vaig córrer tot el que vaig poder, o tot el que vaig saber, perquè aquí el que cal, a més de córrer, es gestionar l’alimentació i la hidratació, i sobretot el cap.

Només de sortir ja tenia males sensacions, em va costar arribar al km 10 i més encara al km 20. Però conec molt bé aquesta sensació i es tracta de tenir paciència, seguir corrent encara que tot et vagi en contra, bussejar a dins meu i trobar-hi encara que sigui només una mica de ganes de continuar.

L’objectiu es arribar a 120km, que es la marca per poder tornar a l’Spartathlon, ho veig difícil, però no impossible. Haig de marcar tots els km per sota de 6m/km, i al principi es fàcil, a un ritme trotón i agradable, però amb les hores cada vegada costa més de mantenir. Passo la marató en 3h 50m, amb els meus alts i baixos però bastant bé, les males sensacions inicials ja no les tinc però l’esforç que he fet per arribar fins aquí es considerable. Moltes vegades he fet tirades de 40 i 50km, i molt més fàcil que avui, però de moment no em desanimo.

Passo els 50km en 4h 45h, ara ha arribat la Fina que em dona suport psicològic i m’ajuda amb l’avituallament. De moment estic amb els temps previstos i tinc un quart d’hora de marge encara. Passo el parcial de 6hores amb 62 km, molt lluny de la meva millor marca 72km (de la qual n’estic molt orgullós).

Vinga seguim, però amb el pas de les hores veig que el meu rendiment va baixant. Tinc un repunt d’energia quan arriba el guanyador de la passada Backyard de fa 15 dies i m’anima, he parat un moment ha canviar-me les bambes perquè les que portava m’han fet una butllofa, però res, una butllofa no m’aturarà.

Seguim corrent, compartint pista amb corredors extraordinaris que em doblen una vegada i una altra. Hi ha una noia polonesa que corre hores i hores sense  parar, faig unes voltes al seu darrere i va a 4’30m/km, com un rellotge, clavat. Impressionant. Comparteixo petites converses amb tots els corredors, els animo cada vegada que els passo o en passen. M’encanta aquesta fraternitat, ara tots som germans, units per la duresa del tartan i de l’esforç.

Al kilòmetre 60 i més enllà, al 70, miro la pantalla i m’adono que el rellotge gps em marca quatre km més del que porto realment. Aquí ja hi hagut un punt d’inflexió i m’he desanimat molt, i al km 80 porto 79km, ja estic fora del que volia aconseguir. Però no passa res, avui ho penso donar tot, surti el que surti i la veritat es que em costa moltíssim arribar als 100km. Es una distància que he fet moltes vegades i m’agrada molt, però avui hi tardo 10 hores i 27m.

I fins arribar a les 12hores es un calvari indescriptible, gairebé no puc córrer i faig moltes hores caminant, però no em rendeixo encara, sumo voltes i mes voltes i la ultima hora gasto el darrer cartutxo, corrent amb ganes i arribo a 111km. El gps em marca gairebé 115km.

Ja està, una més. Una vegada més he posat el cos al límit, les cames em fan molt mal, els peus...gairebé no puc ni caminar, però em sento feliç i pletòric perquè sé que ho he donat tot. L’Spartathlon haurà d’esperar...

Moltes gràcies ultrarunning Barcelona!

CAMPIONAT DE CATALUNYA CROS MASTER

 

foto d'Albert Torrent

Avui he corregut el campionat de Catalunya de cros màster. Sóc conscient que avui  no estava al meu lloc, ni per distància ni modalitat, però si per categoria. Però que collons, si es tracta de córrer!, res més, i d’això ja en sé, més ràpid o més lent, donant-ho tot o a fer el que es pugui, tant és.

Fa tan sols una setmana que vaig fer 100km i ja sé que no es pot fer tot i ser a tot arreu... o si, jo ve que ho faig, o si més no ho intento, i al final surt el que surt i jo content.

A vegades ens encaparrem en voler obtenir uns resultats, una marca, un objectiu i la veritat es que no cal. Surt, córrer, i gaudeix de la vida home.

I això es el que he fet, sortir a donar-ho tot, sabent les meves limitacions i el meu estat de forma, i la veritat és que he gaudit com mai. Un circuit de 4500m, amb unes bones pujades, enfangat i amb un fred de maria santíssima.

He gaudit perquè malgrat tot, m’he trobat bé, corrent a tot el que em donaven les cames, apretant a les pujades i recuperant l’alè a les baixades, avançant corredors i posicions i sentint-me corredor. I arribar amb una desena posició M55 ja ha sigut la bomba, francament, top10 no m’ho esperava, no estamos tan mal!

I perquè he pogut córrer amb el meu amic Mia i perquè he pogut compartir una gran matinal atlètica amb els companys d’entrenament del club atlètic Vic, veient-los a tots en les seves respectives curses i quedant segons en els relleus mixtes. Ha estat genial.

Un dia molt maco, vivint intensament les petites coses del dia a dia i de cada setmana, gràcies a tots. Vinga!, pròxima parada : 12hores ultrarunning Barcelona...

Foto d'Albert Torrent