MUNTANYOLA

 

Ens agradi o no, Muntanyola no es un poble “normal”, i no ho dic en sentit negatiu, però si que es veritat que pateix problemes que altres pobles no tenen. El seu format d’urbanització té els seus avantatges i els seus inconvenients i per molt que ens esforcem i en “Peyu” digui el que digui, sempre serà el que és.

Ara bé, està a les nostres mans convertir el nostre “poble” en un lloc més agradable per viure-hi.

  Un dels problemes associats a aquest format, a les parcel·les i terrenys de grans dimensions, són els gossos. Segurament estareu d’acord amb mi en que el gossos, així en general, representen una molèstia o directament un greu problema.

Des de gossos abandonats provinents d’altres municipis, a lladrucs insistents a tot hora, passant per gossos voltant pels carrers, de nit i de dia, soroll i crits arreu...

A un gos se li pot ensenyar gairebé qualsevol cosa, a buscar droga, explosius o tofònes, a guiar una persona invident o a menar un ramat d’ovelles. Es igual, la seva intel·ligència està més que contrastada i a través d’una bona educació pot esdevenir un ser increïblement eficaç i eficient en la seva tasca, i pot ser, a més, un animal que ens acompanyi i ens faci la nostra existència, i la seva, molt millor.

Els gossos de Muntanyola sembla que la seva única finalitat a la vida sigui bordar. Bordar a tota hora. Sense cap mena d’estímul ni educació, es l’únic que saben fer.

Passejar pels carrers de Muntanyola es converteix en un veritable repte per les nostres orelles, els lladrucs es succeeixen d’una casa a l’altre, amb un, dos, tres o més gossos a cada una. Viure aquí s’ha convertit en un suplici, cada dia sentir a bordar cents de gossos, el del veí i el de més enllà. Contaminació acústica en diuen, migdiades frustrades i nits d’estiu insuportables...una situació totalment impensable en una ciutat com Vic, per exemple, i ja no parlo de països com Holanda o Bèlgica...

Amb tot, molts veïns i propietaris d’aquests animals, veuen la situació com a “normal”, cony! Que fan els gossos? Bordar, no?

Doncs no. A mi m’agradaria que Muntanyola fes un pas endavant, que es convertís en un lloc agradable i on el respecte i la llibertat al silenci sigues prioritària.

Jo no sé quina és la solució a aquest problema, francament. Les sancions i les prohibicions poden ser un camí, però crec més adient pedagogia i educació. Des de l’ajuntament cal ser valent i encarar el problema. Em consta que hi està treballant, però queda encara un llarg camí per recórrer. Per una societat més moderna i civilitzada.

Com he sentit a dir per les xarxes, d'una persona molt compromesa: tenir animals no et converteix en millor persona, cuidar-los i educar-los si.

 

  

 

GOSSOS

Després del rescat de la Kira i en Black, ara fa un any encara he participat en uns quants salvaments de gossos, jo no se que passa però massa sovint em veig embolicat en aquests afers. Però els gossos són els meus amic i ja fa temps que vaig decidir que sempre faria per ells el que calgui, tan si son meus com si no.

Avui mateix arribant a casa m’he trobat aquest gos de tura deambulant pel carrer, amb l’actitud que tenia es veia d’una hora lluny que anava perdut. El mes difícil a sigut agafar-lo, i més si van passant cotxes i els conductors et toquen la botzina i et miren malament...

Al final he pogut enxampar-lo i per sort portava el numero de telèfon al collar, (mesura totalment més eficaç que el xip), he trucat i el seu propietari no ha tardat ni deu minuts a venir a buscar. Res home,  un plaer poder ajudar.

Fa aproximadament un mes em va passar exactament el mateix amb un pastor alemany, el que passa es que anava pel mig de la carretera i això es més perillós. Després de al menys un quart d’hora vaig aconseguir que s’acostés i el vaig poder agafar, no sense que els altres conductors m’increpessin...en fi, jo a lo meu. El problema va ser que el seu amo em va tenir mitja hora a la carretera, fent nosa i mort de fred i quan va arribar amb prou feines em va donar les gràcies. Es igual, ho vaig fer pel gos i no per ell.

I Fa una mica més vam fer un rescat d’un gos a la via ferrada de Centelles, aquesta vegada professionalment, però tan se val, per a mi no hi ha diferència. Un Bòxer s’havia estimbat rostos avall i ja de nit, era molt difícil localitzar-lo i més difícil encara treure’l d’allà. L’aproximació va ser relativament fàcil, un amic del propietari ens hi va acompanyar.

El gos estava molt espantat i amb una fractura a la pota. Al acostar-m’hi es va aixecar i encara que coixejant, caminava, així que el vaig agafar pel ganyot i empenyent-lo pel cul vaig aconseguir que puges el petit desnivell de roca. Mica en mica varem anar avançant i es va portar com un campió, posant de la seva part i sabent que el que volíem era ajudar-lo. La fractura era important però també sé que el llindar de dolor dels animals no es el mateix que el nostre i jo crec que es recuperarà.

En fi, que sempre que hi ha algun animal pel mig i puc, intento ajudar, es el que crec que haig de fer. 

Una altre història        i una altre...

MÚXING

Amb les baixes temperatures d’aquests dies, he aprofitat per sortir amb els gossos i el tricicle. Es una activitat que porta bastanta feina; que si els arnessos que si les cordes, mosquetons, el tricicle, montar-ho tot.... però ha valgut la pena. Jo crec que tots tres ja van força bé i que aquest tercer gos (en Blau) a suposat un canvi substancial, ja que al no ser gossos específics per múxing i ser  tant lleugers potser els hi faltava una mica de potència.

 Son gossos que s’adapten molt bé a aquest esport, tot i que jo no hi entenc ni fava, no sóc educador caní, ni múscher ni res, sóc totalment autodidacta i ningú m’ha explicat com, però crec que he fet les coses bastant bé i ara tinc tres gosssos disciplinats, entrenats i que gaudeixen corrent amb mi.

La Traca es la líder indiscutible, no hi vol ningú al seu costat, ella corre sola i als ritmes que jo li marco, es tota pura passió i sembla que li vagi la vida, corre molt motivada i gairebé es la que fa tota la feina. Amb ella hi tinc una connexió especial, amb una mirada ens entenem i sé que no en tindré mai més cap de gossa com ella

La Xispa es una gossa molt diferent, si pot s’escaqueja i compleix més per disciplina que per gust, això no vol dir que no disfruti però li falta aquell punt. Amb tot, es una gossa amb molta energia i que entén perfectament la dinàmica de tot el que li demano, una altra cosa és que li agradi, però ella sempre cumpleix, es una gossa llesta com la gana i sempre va a remolc de la Traca.

En Blau encara és un cadell però amb deu mesos a après tot el que li he ensenyat i també algunes coses que ha après pel seu comte i de les altres. Tenir més d’un gos comporta molta més feina en la seva educació ja que entre ells també interactuen, aprenen els uns dels altres i jo a vegades quedo en un segon pla. Però amb paciència i anar treballant arribarem molt lluny.

Amb temperatures sota zero però amb un dia radiant, he recorregut tot el pla de la Calma amunt i avall, m’he fotut una trompada hi he caigut en un xargai i m’han demostrat que tot el que hem estat practicant a casa, també ho fan on sigui. Tenim uns gossos extraordinaris i a mi el que m’agrada és poder fer tot això amb ells.

HISTÒRIES DE L'ESMOLET

 Ja fa un temps, teníem un gos que es deia Esmolet, un gosset eixerit i murri com ell sol, la meva mare sempre explicava al meu fill, quan era petit, les “aventures de l’Esmolet”, històries mol tendres, històries de gossos, explicades per una àvia al seu net.

M’agraden les històries de gossos, històries plenes d’aventures, d’esperança i de sentiment.

Aquesta història va passar fa quatre dies i el seu protagonista no era l’Esmolet però podria ser-ho perfectament.

En un tombant de carretera ens trobem dos gossos caminant pel mig, van sense rumb, amb la mirada perduda, i amb aquell aire de gos desemparat que porten tots els gossos perduts i que fa tanta pena. Son dos gossos de tura, el pastor Català i conec prou bé la raça, ja que també n’havia tingut.

 Arrambo el cotxe en una vora, baixo, i els crido. Es queden parats, immòbils, amb les orelles atents i la mirada fixada en mi. Segueixen passant cotxes que els esquiven i tot plegat es una situació molt perillosa. De seguida s’atura un altre cotxe i baixa un noi que es solidaritza amb la meva situació, doncs en realitat, els gossos sembla que siguin meus i que els intenti agafar. Però els gossos no es deixen ni tocar, son esquerps i desconfiants i estan morts de por. Els cotxes segueixen passant i en un sentit de circulació ja n’hi ha tres o quatre de parats, intentem agafar-los però no hi ha manera. Truquem al 112 i es fan un fart de riure, al 012, tres quarts del mateix, i que si volem ens donen el telèfon de la protectora mes propera...

La situació és gairebé d’emergència, hi ha quinze o vint cotxes parats, portes de cotxe obertes, gent pel mig de la carretera... em sorprèn que tothom es comporti cívicament, fent-se càrrec de la situació i posant-hi paciència.

Amb aquestes que arriba un noi amb un tot terreny tot atrotinat que porta un gosset petit, diu de provar a fer-lo servir com a reclam dels altres. Tu mateix, li contesto, i sense manies baixa el gosset d’un salt i els gossos perduts reaccionen positivament i s’hi acosten. Tot passa molt de pressa però amb un moment els tenim agafats tots dos i ell s’ofereix per carregar-los al seu cotxe, la situació no està gaire per discutir que fer, hi ha una vintena de cotxes parats, la carretera tallada, tres gossos per allà al mig i un munt de gent que comença a estar nerviosa.

Ja trucaràs a la protectora o a qui sigui, li dic, i em contesta que si, que ja se’n fa càrrec.

Torno cap a casa satisfet, he fet el que calia i si la cosa va com a d’anar en poc temps els gossos tornaran a casa, lliures de perill, jo mateix ho he fet un munt de vegades, trucar a l’ajuntament, a la protectora d’animals, investigar...

Al cap de deu dies un amic em passa una fotografia a través d’un veterinari d’uns gossos que fa dies que estan buscant, no hi ha dubte, són els mateixos. Vaja, ara que em trobat els amos, no sabem on són els gossos...

Em poso en contacte amb els propietaris i els hi explico tots els detalls de com va anar i de la persona que els va recollir. Fa dies que volten totes les rodalies de casa seva, masies i demés i no n’han trobat ni rastre. A la protectora de Vic tampoc no els hi ha arribat cap gos d’aquestes característiques, per tant al saber-ne alguna cosa els anima a seguir buscant.

Jo sé el que es sent al perdre un gos, fa molts anys en varem perdre un, un gos de tura també, es va perdre a Cantonigròs i el varem trobar al cap de quinze dies a Manlleu, retrobar-nos, va ser una cosa molt emotiva i que encara recordo, per això, em sento molt proper a aquesta família. Gairebé me’n sento responsable i no paro de donar-hi voltes i de pensar on dimonis va portar els gossos aquell noi.

Al vespre, estirat al llit, m’imagino els gossos lluny de casa, desorientats i esporuguits i m’imagino als amos patin per ells i tot i que no els conec de res, m’hi sento molt proper.

El diumenge al mati vaig a voltar masies a veure si algú reconeix aquell cotxe i el seu propietari. Estem en contacte amb la família i els animo a no perdre l’esperança perquè en algun lloc han d’estar i segur que els trobem.

Em diuen que es possible que siguin a la protectora d’animals de Moià ja que algú els hi ha facilita aquesta informació, aquesta setmana han entrat dos gossos d’aquestes característiques.

Vaja, sembla que la cosa acabarà bé finalment. Tot lliga, el noi deu ser de la banda de Collsuspina i li queda més a prop Moià, és lògic, tot quadra.

Però no, no hi son. En sap molt greu, pobrets, em queien bé aquells gossos, amb aquell aspecte desmanegat, tan peluts i amb aquell serrell que els hi tapa els ulls.

Passa el cap de setmana i finalment em truquen dient-me que ja els han trobat, eren en una casa a peu de carretera, quina alegria!. El que no acabo d’entendre es que volien fer-ne amb aquests dos pobres gossos, però això es una altra història. També haig de dir que els gossos no portaven xip ni el telèfon de l’amo al collar, això últim hagués facilitat enormement les coses.

Si ens trobem un gos a la carretera ens em d’aturar, i mirar de donar un cop de mà, més enllà de la responsabilitat dels amos, podem ajudar a evitar molt patiment, humà, però també de quatre potes...

Aquesta història m’ha fet recordar l’Esmolet però també tots els gossos que hem tingut, que són molts. De tots ells en guardo bon record, encara que  d’algun més que d’altres.

Diuen que el grau de civilització d’una societat és mesura pel tracte que reben els seus animals, jo crec que encara estem lluny del que hauria de ser.

Jo faig el que puc.

En Black i la Kira, els gossos en questió

...i aquell matí, a l'observar-lo, ja no va veure un animal, va veure un ésser viu que també el mirava. I en observar-se a si mateix, ja no va veure un home, va veure un animal que havia après a mirar. I va descobrir que la racionalitat pot ser tan cega com mut el patiment. I que la crueltat és sempre humana, com animal és sempre la compassió. I ja mai va oblidar el dia en que va entendre que estava més sol entre els homes, sí, el mateix dia en que es va sentir més acompanyat que mai al planeta. Si la maldat només pot habitar en l'ànima dels humans, la veritable innocència només pot fer-ho en la dels animals. I com això també ho va comprendre, aquell matí va fer fora de la seva ànima la maldat, i l'espai que no va poder recuperar per a la innocència el va omplir de compassió, de justícia i de coratge per lluitar per ambdues. Per lluitar pels animals. Per lluitar per ell mateix. Acabava de néixer un activista pels drets de tots els animals.

Julio Ortega

CANICROSS SANT LLORENÇ SAVALL, 2012

Un any més hem anat a Sant Llorenç Savall, tot i que jo he sortit una mica desmotivat, aquestes distàncies tan curtes no m'acaben d'agradar... La Xispa no acabava d'anar bé, corria amb ganes però tenia por dels altres gossos i m'ha fet anar molt malament, parant-se cada dos per tres i sense poder adelantar. És el que té aquest esport, que si la cosa no acaba d'anar bé sempre pots donar la culpa al gos..., je je je.

Tot i això a sortit una matinal lúdico-esportiva collonuda, en Genís i la Traca ha fet una cursa espectacular, guanyant en la seva categoria i crec que dels deu primers de la general. 

Feia molt temps que no corria una cursa de canicross i em sembla que tardaré a tornar-hi, però seguim entrenant.

Campanya anti-tabac

Campiona

Al cim del Taga

BANY

CÓRRER

Fa temps en algun lloc vaig llegir quelcom sobre una manera diferent de percebre el cos, els entrenaments i el rendiment esportiu. Una cosa semblant a anar sempre per  “sensacions”, res de rellotges, pulsímetres, sèries i programes. La llibertat absoluta; sortir a córrer amb el cor, córrer amb els sentiments, amb l’ànima i amb tot el nostre ser. Aquesta idea em va agradar, i no és que la segueixi fil per randa  però hi crec més que en seguir un programa “racional”. De fet, el cervell és un òrgan molt més desenvolupat que qualsevol aparell electrònic i el cos humà una màquina quasi perfecte.

En realitat córrer és molt més que córrer. Córrer es quelcom artístic, és poesia, córrer em connecta amb els orígens, em fa sentir que formo part d’alguna cosa allunyada en el meu interior, com un nucli que sempre ha estat allà i m’hi acosto, córrer em fa sentir gran i alhora petit i és potser l’eina  que tinc per millorar en totes les vessants de la vida i em fa créixer.

Quant surto a córrer amb els meus gossos sóc feliç. Pel matí, ells m’observen a través del vidre i els seus ulls m’ho demanen, ho necessiten, aleshores, quan veuen que em calço les sabatilles, ells si que són feliços, son animals  programats genèticament  per córrer i ho fan amb tot el seu esperit i jo m’hi connecto.

Córrer enganxa, córrer és una necessitat vital i jo diria que també espiritual, córrer em fa viure i somiar, córrer em fa patir i també gaudir , córrer em fa estar millor amb la gent que estimo i em fa millor persona.

Córrer es molt més que tot això...

EL GOS

No explico gaires coses sobre la meva feina, tot i que n’hi hauria per fer-ne un llibre, aquesta però, és diferent i em ve de gust d’escriure-ho .

Ens avisen que surt fum d’un pis, ràpidament ens posem en situació, doncs estem tot el dia esperant aquest moment. Em toca portar l’escala, feixuga i llarga, no se pas si podré girar per aquest carrer. Son moments de nervis i ansietat però ja me’l conec aquest estat, l’he viscut moltes vegades. Ja sabem el que em de fer però sempre hi ha aquell punt d’incertesa de saber el que ens trobarem.

Després d’un trajecte curt, arribem al carrer en qüestió i em de maniobrar. La gent es posa a on no toca, fent nosa, encuriosida, és normal. Ens comuniquen que és possible que hi hagi una persona al pis de sobre. Mentre els companys es dediquen a l’extinció del foc, jo emplaço l’escala i accedim al pis superior. No hi ha ningú, el que hi ha és molt de fum i sentim els espeternecs del foc que devora mig pis a la planta de sota, als nostres peus.

Tornem a baixar i vaig a ajudar als companys. Encara no han pogut accedir a la vivenda doncs la porta te una reixa de ferro, finalment l’esbotzen a cops de mall i el foc ens ensenya les seves urpes. Unes llengües de foc surten per la porta però l’aigua les atura. Amb molt poca aigua n’hi ha prou i ja és nostre.

Una vegada al carrer veig en Marc que surt de dins el pis amb un gos a coll. Encara és viu!- em diu -, li posem la mascareta amb oxigen i jau a terra amb la respiració accelerada, el pobre mira al seu voltant i només hi veu llums de colors i tràfec de gent amunt i avall, està molt espantat. Em quedo amb ell i li aguanto la mascareta, sembla que reacciona i poc a poc es calma. Al cap de poc en Marc torna a baixar amb un altre gos, amb aquest ja no hi ha res a fer, em sap greu pobre.

 Arriba la seva propietària molt trasbalsada i el gos sembla que la reconeix. Porta uns deu minuts amb oxigen i quan li enretiro la mascareta un moment, la busca desesperadament, sembla que li fa profit.

 Després d’apuntalar el pis, que a quedat molt afectat, abandonem el lloc i em quedo amb el neguit de saber el desenllaç del nostre amic caní. L’han portat al veterinari ja fa estona i penso que ho té difícil, perquè a més del CO ha inhalat  molts gasos tòxics.

L’endemà per casualitat, sortint del súper, em trobo la parella que vivia al pis i amos del gos. Els hi demano com està i em diuen que bé, que se’n sortirà.

Em sento satisfet i orgullós de poder ajudar a la gent però també i perquè no dir-ho, d’ajudar  als animals si convé.

SOBRE GOSSOS

Vull parlar sobre un tema que fa temps que em porta de cap:  sobre els lladrucs dels gossos. Em considero un amant dels animals , dels salvatges i dels domèstics i com no, dels gossos. Això no treu que a vegades em resultin francament desagradables. Molt desagradables, fins al punt de ser insuportables. Visc en un lloc rodejat de gossos, la majoria viuen en parcel·les més o menys grans, tenen un plat de pinso  cada dia i un bol d’aigua, i poca cosa més.

I no n’hi ha prou. Un gos necessita afecte, disciplina, educació i moltes coses més que la majoria d’amos no saben ni volen saber.

 Estic fart dels gossos baladrers. M’estressen moltíssim, i no és culpa seva, és del seu amo. De tant en tant molts d’aquests gossos s’escapen i volten lliurement pel poble, fent cridar encara més d’altres gossos, muntant gosses en zel i esparracant galliners, en definitiva: donant pel sac a tort i a través. El fet que sigui una zona rural dóna més tolerància a la problemàtica, això en una ciutat seria impensable.

Tot llegin la web  http://perrosladran.net  ,m’he adonat que en realitat  “patir” aquest mal, no és culpa meva. Sempre havia pensat que era un problema meu, que era un tiquis-miquis ja que a ningú que m’envolta sembla que el preocupi ni el molesti aquest tema.

I no, ara veig que en realitat jo tinc dret a estar en silenci, tinc dret a dormir tota la nit d’una tirada, a estar relaxat llegint o fent migdiada sense que els bordar d’uns gossos em pertorbi.

Perquè un gos a d’estar enganxat a la tanca del jardí esperant que passi algú per cridar com un histèric?, perquè han de cridar quan veuen un gat, ensumen una guilla o simplement senten a cridar un altre gos en la llunyania?. Perquè el seu amo els ho permet. Hi ha maneres per no permetre això al nostre gos: educació.

 I no és un tema de seguretat, em d’ensenyar si ho creiem necessari, a distingir situacions de perill reals perquè el gos ens avisi. Si una persona salta la tanca, s’acosta al cotxe o te una actitud violenta per exemple, però si al final del dia a bordat 50 vegades per diferents motius, de que ens avisa? Perquè serveix?, doncs per molestar i per reafirmar-se en la seva actitud i perseverar en el temps per tenir un veritable “gos-torrecollons-baladrer-de-merda-que-no-para d’emprenyar”

A casa hi ha tres gossos que no diuen ni piu, criden en contadíssimes ocasions i m’agrada que sigui així, en part és gràcies a mí però també la seva naturalesa hi ha ajudat.

Moltes persones pateixen per culpa de tot això, “sufriendo en silencio”, i si, jo en sóc una d’elles i potser arribat l’hora de reivindicar-ho. Ja n’estic fart!

Una part del text de la web perrosladran:

“...no puedes hablar con el perro y arreglar el asunto cuando quieras tomar una siesta. Puedes acostarte y cerrar tus ojos, pero no puedes dormir a menos que el perro del vecino esté de humor para dejarte dormir. Puedes enojarte y necesitar y lugar tranquilo para calmarte, pero el perro va a determinar que si te da un espacio silencioso o no.

Puedes decidir que quieres trabajar en casa y, pero no puedes hacer una llamada de negocios importante mientras un perro ladra al fondo, tampoco puedes finalizar un trabajo cuando en cada cuarto de tu casa los ladridos suenan estridentes. El perro va a determinar si puedes o no trabajar en casa acompañado de tu familia.

No hay problema para ti cuando es tu perro el que ladra. Si los ladridos interfieren con tus planes puedes llamarlo a la casa o tomar las medidas necesarias para aquietarlo. Cuando se trata del perro vecino es una historia muy diferente. Cuando el perro del vecino llena tu casa de ruido, tú eres el que tiene que arreglar su vida alrededor de lo que su majestad el perro decida. Puede sonar extraño pero es verdad, mientras que tú controlas la vida de tu perro dentro de tu casa, el perro del vecino controla tu vida dentro de tu casa.

No puedes hacer nada dentro de tu casa que sea consistente con lo que el perro del vecino está haciendo afuera. Si ladra frecuentemente no puedes relajarte o estudiar, trabajar, concentrarte o tener una conversación íntima. El perro del vecino está a cargo, no va a ajustar el volumen de su vocalización para darte gusto, así que tienes que planear tus actividades alrededor de él.

.¿Cuán valioso es poder dormir, trabajar, relajarse, concentrarse, entretenerse y recuperarse en tu propia casa cuando lo desees?, ¿Cuánto has perdido cuando un vecino irresponsable te roba tus derechos indispensables?, puedo mostrarte casas de un millón de dólares donde los ocupantes no pueden hacer ninguna de estas cosas porque el comportamiento del perro vecino se los prohíbe.

Claro que los ladridos son solo una manifestación del problema. El problema de hecho es el dueño del perro que se rehúsa a tomar control de su mascota y crea una situación en la cual el control de tu vida es transferido a su perro.

Al controlar cuanto sueño y descanso recibes, el vecino daña tu salud. Al controlar cuan tenso o relajado estás transforma tu estado psicológico. Al controlar tu habilidad de trabajo en casa impacta tu economía y tu futuro. Cuando tu vecino tiene tanta influencia en tu salud, economía y estado psicológico, domina completamente la calidad de tu vida y tus relaciones. Creo que no se reconoce cuanto daño causa la gente que deja a sus perros ladrar sin restricciones.

Estar cerca de un perro que ladra sin control pone tu vida de cabeza, especialmente cuando se trata de dormir. Para la mayor parte de la gente dormir es lo mejor que les pasa en su día, pero cuando tu sueño depende de un perro que ladra, las noches se convierten en un infierno. En el terreno de un perro abusivo te vas a la cama estresado y te despiertas rendido.

Puedes pasar hasta ocho horas en cama pero solo conseguirás dormir tres, vas a pasártela tirado la mayor parte de la noche mirando el reloj, observando como la vida pasa frente a tus ojos, esperando que el perro se quede callado.

Si el perro ladra tres veces te despertarás tres veces. Si la ladra diez te despertarás diez, si ladra continuamente no vas a conciliar el sueño en absoluto. Desperdiciarás horas en un solo día tratando de tomar siestas, las personas que pierden horas de sueño saben que no es la cosa más divertida del mundo. No te diviertes, no duermes, no terminas tus trabajos, no te relajas, no aprendes nada. Es tiempo que se te ha robado y que no podrás recuperar.

Es una locura cuando consideras que el dueño de ese perro podría entrenarlo en noventa minutos de esfuerzo, lo cual es una fracción de la cantidad de sueno que pierdes en una sola noche.”

MY BORDER COLLIE IS FANTASTIC

BORDER COLLIE

D'aquests sis, només en queden quatre

Dormin al solet

Una setmana

Dues setmanes

Tres setmanes

La "Traca", la mami

I el pare, en "Texas", un artista del espectacle...

EN TINC DOS QUE EM SOBREN, FEMELLES. SI VOLEU NOMÉS M'HO HEU DE DIR.

S'HA GIRAT FEINA

CLIMBINGDOG

Pedraforca pel coll de verdet, pollegó superior, Calderé, tartera i pollegó inferior, Estasen, Gresolet i tornar..

PRECAUCIÓ

Avui corrent pel collsacabra m'he trobat aquest cartell, m'agradat tan que m'he parat per fer-li una foto.
Bé, jo anava corrent i amb un animal, per tant, doble precaució.
Llàstima que només és una "recomanació" i és que entre 4x4, motos, ciclistes, corredors, domingueros, quads, boletaires, excursionistes, caçadors i fauna autòctona és molt dificil la convivència.
Ja ho sabeu, pels vols de Tavertet ,els animals i les persones primer...