CÓRRER

Fa temps en algun lloc vaig llegir quelcom sobre una manera diferent de percebre el cos, els entrenaments i el rendiment esportiu. Una cosa semblant a anar sempre per  “sensacions”, res de rellotges, pulsímetres, sèries i programes. La llibertat absoluta; sortir a córrer amb el cor, córrer amb els sentiments, amb l’ànima i amb tot el nostre ser. Aquesta idea em va agradar, i no és que la segueixi fil per randa  però hi crec més que en seguir un programa “racional”. De fet, el cervell és un òrgan molt més desenvolupat que qualsevol aparell electrònic i el cos humà una màquina quasi perfecte.

En realitat córrer és molt més que córrer. Córrer es quelcom artístic, és poesia, córrer em connecta amb els orígens, em fa sentir que formo part d’alguna cosa allunyada en el meu interior, com un nucli que sempre ha estat allà i m’hi acosto, córrer em fa sentir gran i alhora petit i és potser l’eina  que tinc per millorar en totes les vessants de la vida i em fa créixer.

Quant surto a córrer amb els meus gossos sóc feliç. Pel matí, ells m’observen a través del vidre i els seus ulls m’ho demanen, ho necessiten, aleshores, quan veuen que em calço les sabatilles, ells si que són feliços, son animals  programats genèticament  per córrer i ho fan amb tot el seu esperit i jo m’hi connecto.

Córrer enganxa, córrer és una necessitat vital i jo diria que també espiritual, córrer em fa viure i somiar, córrer em fa patir i també gaudir , córrer em fa estar millor amb la gent que estimo i em fa millor persona.

Córrer es molt més que tot això...