Surto de les Preses amb la intenció de córrer una bona estona, segueixo la ruta del carrilet direcció Girona. Les sensacions són dolentíssimes però no m’acoquino, segueixo tossut i mesell, parlant amb mi mateix, amb aquelles converses profundes que tots tenim amb nosaltres i que surten de dins molt endins. La veu interior, la intuïció en diuen, una veueta que em parla a cau d’orella i m’empeny a seguir corrent, a posar un peu a davant l’altre sense cap més intenció que la d’arribar a ningun lloc.
Volia demostrar-me que no sóc de cartró, que la determinació i la fe amb un mateix poden tenir més força que cap altra cosa.
De sobte, quan porto una mitja hora em sento millor, molt millor. Porto cinc kilòmetres i segueixo corrent, vaig pensant que la visita d’ahir al fisio em va anar bé, l’EPI, i els ganxos i les agulles i tots els instruments de tortura que fa servir en Marc deuen fer el seu efecte.
Tots els meus ossos i muscles i tendons es mouen harmoniosament, tots a una, i escolto el meu cos com es desplaça pel camí. No em fa mal res, cap molèstia. Quasi bé no m’ho crec.
No sé on vull anar, no sé fins quan, ara mateix correria fins arribar al mar, fins al infinit i més enllà.
No tinc seny, ni límit, el temps passa a poc a poc i l’assaboreixo. Porto deu kilòmetres i les sensacions són fantàstiques, de plenitud jo diria.
Uns núvols amenaçadors tapen el sol i allà on el camí es fa més bonic em cauen quatre gotes que em fan despertar com d’un somni. Porto quinze kilòmetres, una hora i mitja corrent sense parar i decideixo que és hora de tornar. Giro cua i desfaig el camí, ja de tornada.
Apujo el ritme i la suor em regalima per la cara, estic corrent a 4 m/k i sento les cames com em cremen, la respiració forçada i l’anima plena de quelcom indesxifrable; una substància densa i espessa que sento a sobre l’estómac.
Corro així trenta minuts, quedo exhaust, afluixo però no paro. Ara si que estic satisfet, no sé perquè però ho necessitava. Necessitava dir-me a mi mateix que jo mano sobre el meu cos, que el meu cos sóc jo mateix, no hi ha diferència.
Arribo altre cop a les Preses després de tres intenses hores i trenta kilòmetres a sobre. Em sento satisfet, he fet el que creia que havia de fer i a sortit bé, no en tenia cap dubte. El que he fet, no és res del altre mon però tenint en conte el meu estat puc considerar-ho una victòria, increïble, sobrenatural, sóc d’acer inoxidable.
Si ahir parlava de desmotivació avui parlo de confiança, vés com són les coses. A vegades el cos ens envia missatges que s’han de saber escoltar, si, però altre cosa és entendre’ls o desxifrar-los correctament. No tinc entrenador ni el necessito, no vull ni programa ni objectius. Jo ho faig així, pot ser que m’equivoqui però que hi farem... Avui contra tot pronòstic m’he sentit bé i em sento recuperat, potser la voluntat i té quelcom a veure.
He decidit, però, que no aniré a Calella a fer els 100,... de moment.
