TRANSVULCANIA

Parlem distesament entre corredors a la línea de sortida, hi ha en Mia, en Mateu, en Manel, la Marta, en Pep, en Jaume, en Joel i molts d’altres que no recordo els noms, a tots ens uneix una mateixa cosa i ara tots som iguals. Encara és de nit i fa una temperatura agradable.

A les sis del matí donen la sortida, estic tranquil, només tinc ganes de córrer. Pugem de seguida per una rampa dreta, donem una volta al faro de Fuencaliente i enfilem per un corriol. Hi ha molts corredors, empentes, trepitjades, no estic còmode. A la sortida, m’he posat bastant a davant però la gent corre molt. Haig de vigilar que no em buidin un ull amb els pals, ho trobo molt perillós. Mica en mica vaig remuntant posicions fins a trobar el meu lloc, passem per un camí molt dret amb sorra volcànica i sento com m’entra a les bambes, la llum del frontal al davant, la respiració accelerada i 83km per davant. Estic bé, sé que haig de fer una pujada de 2000 metres però no em preocupa i vaig amb ganes.

 Passem per un poble on la gent s’ha llevat per animar-nos, impressionant. Van fen un passadís de tan sols un metre d’amplada i una gentada a banda i banda, nens amb pijama, pares mares i gent gran. Corro a davant d’en Marco Olmo i sento com la gent el crida, aquet home és un mite.

 Mica en mica es va fent de dia i la cursa s’estira, els corredors ens anem distanciant  però sempre amb pujada. Molta gent camina, jo corro molts trams i em sento molt bé, no em fa mal res i tinc una energia que em desborda. Després d’arribar a la cota  de 2000m comencem una baixada amb molta sorra i aquí ja em comencen a passar corredors, en passen en Mia i en Mateu, companys d’equip  de Diedre i d’altres, és igual, ja els esperava, en Manel l’altre component de l’equip, va molt per davant.  Ara la pista es molt bona, no hi ha pedres ni arrels ni res, només una catifa de pinassa flonja i agradable i em deixo anar corrent amb ganes fins arribar al refugio del Pilar al km 26, un paratge realment bonic i amb un ambient que sembla el tour de França. Em sento bé i m’agrada com estic corrent, també sé que estic anant una mica massa ràpid i ho acabaré pagant i afluixo una mica però de moment no s’encén cap llum vermella.

 Anem quatre corredors corrent a bon ritme i ens anem fent relleus, ara un a davant , ara l’altre, va bé córrer així però finalment en un avituallament els perdo i torno a anar sol molta estona. Aquí torna a fer pujades i baixades fins arribar a la caldera de Taburiente, un volcà gegantí mig desmontat, un lloc preciós. El recorregut és molt variat i els km van passant. Hi ha avituallaments i punts de control molt sovint però vaig molta estona sol, on son tots els corredors que fa unes hores ens amuntegàvem a la sortida?, no ho entenc, són tots a darrera? tinc la sensació que em passaran tots, un a un i em fotarán l’atxassu, ja començo amb els pensaments surrealistes, símptoma evident de que vaig cansat. El paisatge val la pena i em paro uns segons per assaborir aquest moment. Bé, jo no recordo exactament el recorregut, no puc memoritzar l’ordre cronològic del llocs per on vaig passar però recordo moments puntuals, boscos de pi canari, tarteres de pedra negre, flors per tot arreu, sol, boira, núvols, pluja fina, vent... una illa, que fa honor al seu nom: la Isla Bonita. Brutal.

Durant una estona corro amb la primera dona, va molt forta i l’intento seguir però em costa i acabo perdent-la de vista, més tard acabaria abandonant. Al cap de poc em ve pel darrera la dona que acabaria guanyant la cursa, la Mònica Aguilera i va lleugera com una daina, collons! aquestes noies quan porten 40km encara creixen... o sóc jo que minvo?.A mesura que van passant els km el terreny es torna més pedregós i difícil, ja no vaig tan lleuger i pujant a el Roque de los Muchachos a 2426m haig de seure una estona a l’avituallament doncs em sento molt cansat. Que et passa david?, va home! no t’amorris ara!, tan bé que anaves. Em prenc un gel i bec mig litre d’aigua i tiro cap avall fent-me el valent  però no les tinc totes, no. A partir d’aquí hi ha hagut un punt d’inflexió i ja no sóc el mateix, sé el que em queda i ja tremolo: 2400 metres de desnivell, avall, avall, avall...

Algú em van dir que no era una baixada tècnica... ejem, jo m’imaginava una baixadeta d’herba o un caminet de terra suau... i encara sort que no estava moll!, mare meva, pa verme matao...bé, de fet n’he fet de molt pitjors però cap de tan llarga. La duresa rau en la distància no amb la baixada en sí ,perquè la pedra volcànica agafa molt bé la sola de la sabatilla i anant una mica més fresc potser encara la faria trotant però amb 70km a sobre, les cames ja no donen per més. Veig el port i el mar a baix de tot i el que em queda encara, llargíssim, fem també un tros per asfalt que em matxaca i en matxaca i m’hi deixo les ungles. Per un camí  empedrat en zig-zag, sento una olor de marihuana i veig uns neo-hippies sentats a l’entrada d’unes coves fumant tranquil·lament, òstia, em quedo aquí! no que això ja ho vaig deixar fa temps. Finalment  després d’unes quantes hores, arribo al passeig marítim, hi ha molta gent animant  i em fan reviscular  una mica, torno a córrer amb ganes.

Després de la maleïda baixada encara tornem a pujar 300mtres més de desnivell i jo aquí ja vaig fos, em fet potser uns 4km d’asfalt i no he parat de córrer però ara si que  ja no puc més. Aquest últim tros m’han passat potser 5 o 6 corredors més i camino mig grogui però sabent que  encara faré un temps prou bo. Tot el patiment acumulat es transforma en alegria, ja el conec aquest moment i m’emociono, feia moltes hores que l’esperava. Després d’una recta infinita entro a la població de Los LLanos i passo per l’arc d’arribada, amb una catifa vermella al meus peus, com sempre, eufòric i satisfet perquè sé que en el fons, tampoc ho he fet tan malament. La Fina i l’Anna criden i aplaudeixen i ho agraeixo, s’ha acabat.

10 hores 33 minuts, 40è classificat. Tercers per equips (Diedre).

Aquesta cursa m’ha fet adonar-me de dues coses, de fet ja ho intuïa però ara ho veig claríssim: la primera, que no per molt entrenar els resultats milloren de la mateixa manera i la segona : per ser un  bon ultrafondista se’n ha de ser de mena.

Estic molt content amb el resultat final, vaig fer un carrerón i un molt bon temps però a dins del meu ser, sé que encara ho hagués pogut fer millor. Si és que no en tinc mai prou!, però no és això, no. És un sentiment de no haver-ho donat tot, i quan dic tot vull dir TOT. En aquest tipus de curses el cos aguanta fins on aguanta, a partir d’aquí s’ha de tirar de cap i aquí és on crec que fallo. Tinc cames per córrer molt més però quant el cap em diu prou tinc unes lluites internes i unes palestres que ho passo realment malament, bé, suposo que no sóc l’únic, però aquesta “capacitat “ crec que és innata, sempre hi ha marge de millora en tots els aspecte , però jo, em sembla que estic tocant fons...o sostre 

Durant la cursa sempre vaig de més a menys, les forces i la energia en van minvant, lògic, però la motivació també i aquesta és el motor que mou realment el cos, sense això no és va enlloc. Com és fa per aguantar onze hores motivat? o quinze, o trenta?, no ho sé. Quant corro aquest tipus de curses sempre arribo a un punt on començo a anar enrere, i cada vegada,  a cada nova cursa, aquest punt està situat més a prop de l’arribada però no n’hi ha prou, haig de seguir treballant, entrenant i lluitant per trobar aquest punt a l’infinit.

Hi ha una altre cosa que em pertorba: tinc una merda de turmells, que són els que m’han tocat, a la vida ens em de conformar amb el que tenim, No em queixo, és el que hi ha. Però em condiciona, i molt. Tinc una porqueria d’articulació cama-peu que fa pena, una mena d’unió de goma-espuma que fa la funció de turmell i just em deixa caminar i córrer una mica i així no és pot anar bé de cap manera. Com és pot fer una baixada de 2400m de desnivell  i quinze kilòmetres de llarg per un camí ple de pedres, després de fer-ne més de setanta i fet una merda?. No ho sé. Francament, encara no sé com vaig baixar. No m’ho explico. Jo només tinc una prioritat: no fer-me mal. Hi ha moments que arrisco una miqueta però de seguida visualitzo el que em pot passar: m’imagino a terra cargolat de dolor i el turmell destrossat  com tantes altres vegades i això em frena, això, i la triturada de cames que porto, les ungles arrancades i la pell espellofada per culpa de la sorra que no m’he tret de la bamba perquè sóc un capullo. Si a tot això i sumo que ja n’estic fart i que els corredors em passen de quatre en quatre ja és per cagar-s’hi .

Per tot això tinc aquesta sensació de haver-me quedat a mig camí, Havia entrenat molt però potser no n’hi ha prou i em pensava que era un tipus dur i ara veig que sóc un matat, però m’ha agradat, i molt, ara em conec una mica més i sé on sóc, cap a on haig d’anar i el que vull i puc fer.

Una cursa memorable.

UNA QUASI MARATÓ

A les 8 del matí ja estic corrent, enfilo com sempre cara amunt, cap a Tagamanent, la ruta que he triat no es d’una extrema bellesa, però tampoc és complicada, és el que busco: un lloc fàcil i conegut per poder córrer unes quantes hores.

Sento l’aire fred del matí perquè tot i que fa un dia radiant, sense cap núvol, estem a set graus. Escolto els ocellets que canten i estic envoltat d’arbres, ja en tinc prou. Trobo a faltar la Traca, doncs em fa molta companyia i ella s’ho passa encara més bé, però té aquells quatre perdigons que encara mamen.

La primera hora es per escalfar les cames, amb un tres i no res estic a dalt  a can Bellver, i segueixo el camí cap al pla de la calma, sembla pla però no ho és, un típic “falso llano”. Vaig pensant coses meves mentre estic atent del meu turmell, ja fa dies que em fa la guitza i em molesta a la zona del tendó d’aquiles. Un em diuen que és una tendinitis, l’altre que es l’articulació i un altre, una calcificació però tots coincideixen a tractar-ho amb una infiltració. Potser no caldrà, però la veritat és que molesta molt córrer focalitzant tota l’atenció en un peu. Avui quan acabi ho sabré.

El pla de la calma de punta a punta fa 10km, és una mica avorrit però ja me’l conec i deixo que l’estona i els kilòmetres vagin passant sense amoïnar-m’hi. En un tombant del camí em trobo un ramat de cabres ajagudes a terra, n’hi ha moltes i totes són blanques i negres, com els gossets que ha tingut la Traca. Després de molt pensar-hi i donar-hi voltes he arribat a la conclusió que els animals que són blancs i negres en realitat són blancs amb taques negres i no a l’inrevés. Penso quina força deu decidir esquitxar la pell blanca amb tota una varietat de taques negres, quin atzar decideix on va a parar aquella taca. Hi ha cabres totes blanques amb una sola taca negre al cap, d’altres tenen una mica de blanc a les potes i una gran taca que els cobreix tota l’esquena, alguna amb més de cent taques negres petites... en fi, totes les combinacions.

I es que mentre corro, penso una quantitat de coses a vegades absurdes, em sorprenc a mi mateix amb pensaments abstractes i recargolats i que no els tinc en cap altre circumstància. És com si, mentre el cos va fent, la ment també va fent i els dos divergeixen cap a camins oposats, de tant en tant es troben, s’observen i intercanvien alguna informació per seguir el seu camí. I jo al mig de tot això.

Amb dues hores em planto a Collformic, em sento molt bé i començo la pujada a Matagalls amb ràbia, com si un porc senglar m’empaités pel darrere. Esbufego com un búfal mentre passo una colla de jubilats. Amb 40 minuts sóc a dalt, ara si que començo a trobar-me una mica cansat però res de l’altre món. Miro el rellotge i calculo que si baixo a Sant Marçal, arribaré molt tard a casa. Avui vénen els nens a dinar a casa i haig de fer el dinar i em sembla que ja vaig tard. Després la Fina em diu que només penso amb córrer amb els gossos i amb les burres. I té raó.

Giro cua, i avall va. Porto gairebé 20km i més de dues hores i mitja corrent i encara em queda la tornada, volia fer una mica més però penso que ja està bé. Tot baixant em retrobo els jubilats que em diuen que m’han vist a la pujada i gairebé no es creuen que hagi arribat a dalt i ja torni, quan els hi dic que vinc d’Aiguafreda i que  ara hi torno, es posen les mans al cap. Està ben sonat aquest noi, segur que han pensat.

A Collformic agafo aigua de la font i vinga gas cap a la Calma, encara em queden ganes i durant una estona apreto fort, corrent amb ganes, més que res perquè vaig tard, però així aprofito i em matxaco una mica més. Vaig pensant que faré per dinar: macarrons, potser, amb nou moscada i una mica picants, com a mi m’agraden,o potser un bistec i una amanida,o potser..., em ve una gana que paro a menjar-me una barreta. Aquest collons de pla de la calma mira que arriba a ser llarg el cabron, penso, però no em deixo intimidar i corro més ràpid, ara ja quasi tot és baixada i foto unes camellades que m’imagino que sóc un  guerrer masai, je je, com em flipo.

No em sento molt cansat però em molesta el turmell i penso que si no, pujaria fins a dalt a Tagamanent, no vull forçar tampoc massa però crec que tinc la màquina apunt per el pròxim repte, ben greixada i lubrificada, potser algun coixinet grinyola una mica però res. Els entrenaments d’aquestes ultimes setmanes em sembla que han servit per alguna cosa.

Tiro avall pel GR cap a Aiguafreda saltant entre les pedres com una cabra, més negre que blanca. Estic content perquè em sento prou bé, porto 38km fets i encara en faria més però no tinc temps, llàstima, podria fer una marató sencera i deixar-ho aquí, però no pot ser. Malgrat tot, avui he mirat fixament als ulls a la marató, cara a cara i no he tingut por, la mítica distància avui s’ha mostrat dòcil i a l’abast i em quedo amb això.

Al cap de poc em trobo un home que em fa senyals per que em pari, em penso que em vol demanar quelcom del camí, paro, i em demana si estic preparant alguna cursa i jo li dic que sí, una a Canàries. -No aniràs a la Transvulcania oi?,em diu, -doncs si!. Mira per on m’he anat a trobar amb un tal Josep de Montcada que també hi va. El món és un pañuelu.

Arribo novament al cotxe després de 4hores 40 minuts i amb 39 kilòmetres a les cames, el rellotge em diu que he fet 1870 de desnivell positiu i 1693 de negatiu però a mi em sembla que aquests aparells no van massa be... a mi em sembla molt menys.

Com diu en Bulderban, Aquests moments son els millors que hi ha.

Astràgal.

La setmana passada vaig córrer la cursa dels gitanos, em queda a 10 minuts de casa i als amics de Taradell no se’ls hi podia fer un lleig, era la primera edició d’una cursa per corriols i “eslàloms” entre mig dels arbres i molt divertida. Vaig sortir a ritme d’entrenament i amb la intenció de no forçar però una vegada en cursa... ja se sap, passa el que passa, ens encigalem i ho donem tot. Les sensacions van ser prou bones i tot i que em vaig perdre més d’una vegada, vaig acabar en una 18ena posició amb un temps de 2h 8m per fer 22km.

Fins aquí tot bé, però el dilluns ja em vaig llevar amb un bon mal al turmell, a la zona del tendó d’aquiles concretament. Després d’un rosari de metges, fisios, mútues, radiografies, ressonàncies, mamagrafies, colonoscòpies, fotocòpies i su puta madre...,nova lesió: arrencament de la cua del astràgal amb calcificació òssea. (A la radiografia s’observa una boleta  allargada enganxada al taló que és la que em dóna pel sac).

 La cosa ja ve de lluny i ara a petat, porto tota la setmana descansant i amb ibuprofens i la cosa no millora. Estic que m’enfilo per les parets, ja no puc més i avui, notant una lleugera millora, he sortit com un cavall desbocat a córrer, però.... no anem bé, no.

A tres setmanes del pròxim objectiu, una lesió molt inoportuna i torracollons, però que hi farem. No en surto d’una que ja estic en una altre. Pitjor estan a Fukushima, però.

Au!, tocat els collons.

CAVALLS DEL VENT

Vinc de l’hospital de recollir una ressonància magnètica i vaig cap a veure el traumatòleg de la mútua. Després d’analitzar l’informe radiològic em confirma que no hi ha lesió al menisc ni als lligaments, deu ser el cartílag, em diu, hauries de mirar de no córrer durant una temporada ni tampoc bicicleta, només nedar esquena o crol. El que no li he dit es que demà mateix tinc una cursa de 84km i de 10000m de desnivell...

Poc després truco al fisioterapeuta i li explico. Gassssss.... em diu.

I és ben bé que al final no pots fer cas de ningú, només d’un mateix, i el cos em demanava marxa o sigui que decideixo fotre-li canya malgrat les molèsties que encara tinc.

La nit la passo amb punxades al genoll i dormo poc, a les cinc ja estic llevat i amb ganes de córrer i enfilem cap a Bagà.

Recollim el dorsal, parlem ara amb un, ara amb uns altres i és que els corredors som com una gran família i m’hi sento a gust. Anem a guarnir-nos per l’ocasió: les bambes amb les plantilles, els mitjons, les malles, la samarreta, el rellotge, la ronyonera, l’aigua, les sals, els gels, la vaselina, el frontal...bufff! semblem toreros.

Anem cap a la sortida nerviosos però eufòrics. Poc abans de sortir parlo amb els meus turmells: porteu-vos bé malparits que us conec. També parlo amb el meu genoll però intento ser més delicat: oi que et portaràs bé rei?, tots em contesten siiiii, però jo no les tinc totes, a la meva puvàlgia crònica no li dic res, aquesta amb un ibuprofè la tinc controlada.

Per fi donen la sortida i marxem quasi 700 corredors  pels carrers estrets del poble, m’he posat bastant al davant doncs tinc intenció d’apretar fort, al menys fins a la primera meitat, després ja veurem, si faig 16hores ja estic conten, fent-ne 14 encara més.

Serpentegem pel mig de Bagà fins que comença la primera pujada, són 1600m de desnivell que s’han de superar fins al segon avituallament. Anem junts un grup de corredors de diedre a ritme viu, m’agrada pujar, sobretot ara que em sento fresc.

Fa un dia molt maco, molt clar i nítid i les muntanyes majestuoses al nostre davant per travessar-les, per pujar-les i baixar-les, per un moment em sento que estic al meu lloc al món. M’agrada.

Jo no sóc molt donat a recordar noms de cims, de colls i de valls, o sigui que no m’atabalaré a intentar recordar el nom dels llocs, només dir que el primer avituallament el vaig passar sense parar-me i el segon em vaig parar poquíssim. Vàrem fer aquest primer tram molt ràpid,anava dels 50 primers i jo em sentia bé, fresc, amb molta força encara i amb ganes, però com sol passar en aquestes curses tan llargues amb un moment, tot canvia. Cap al km 25 em ve el primer baixon, fa molta estona que baixem i fa calor, se m’ha acabat l’aigua i vaig mort de set i el turmell esquerra em fa el primer avís: quiet cabron la mare que et va parir!!, sembla que no és res. El genoll de moment no molesta però ell és allà, i el noto.

Arrivo al tercer avituallament i aquest cop sí, paro,bec, menjo quatre avellanes mentre miro el cul d’una noia molt guapa.

Tornem-hi, m’he recuperat. Encara estic viu i estic en cursa i falta moooolta tela. Sorprenentment per a mi arribo a la meitat de la cursa amb facilitat, sense grans daltabaixos, he anat relativament bé tota l’estona. Em canvio els mitjons i em menjo un plat de macarrons a palu secu, sense tomàquet ni res que se’m posen una mica malament, estic agafant fred i decideixo tirar. La pujada al pas dels Gosolans a 2430 metres se las pela, llarga llarga, a dalt i fa vent i tinc fred i corro més ràpid doncs ara ja es cara avall. Em vénen imatges de la noia de l’avituallament.

 La baixada de serra Pedregosa fins a l’avituallament del refugi del Gresolet se’m fa llarga de collons, està clar que lo meu no és baixar i vaig perdent posicions, els corredors em passen, com sempre ,i això em desanima una mica: tant d’esforç per arribar fins aquí i ara aquests et venen pel darrera i et foten l’atxassu sense poguer-hi fer res, però és el que hi ha.

Després de repostar aigua enfilo cap amunt amb ganes, em sento bé i pujo com un mul, estem al km 60 i pico i ja li començo a veure el final a tot això, ja s’ha fet de nit i em sento el cos molt estrany, de fet quasi bé no he menjat  res en tot el dia i tinc l’estómac regirat, quant arribo als avituallaments i veig tota aquella estesa de menjar amb fruita i galetes,  embotit i coca-cola, els ulls se m’hi en van però llavors no em ve de gust res. Vaig tirant de gels de carbohidrats ,cafeïna ,taurina i jo que sé quantes merdes més que porten i és això que en malmet la panxa i el cervell.

A partir d’aquí hi ha hagut un punt d’inflexió, he començat a anar a menys i he passat un pajarón guapo guapo pujant al refugi de Sant Jordi. Veig pampallugues i tinc calfreds i vaig caminant molt lent, res, el de sempre, qui no ha tingut una pájara?, ja passarà. Em sembla que he subestimat el que encara em faltava i és que encara falta molt i només de pensar amb la baixada que em queda, ja m’amorro.

Travessant el riu em foto a dins l’aigua fins a la cintura, collooooons! Això si que em talla el rollo, ara a més de fos i cego vaig moll.

Total, que sé que acabaré,segur, a més amb un bon temps, però les sensacions no són bones,i em costarà. Em surt l’esperit guerrer que tots portem dins i lluito, m’hi esforço, pateixo.

 La última baixada se m’ha entravessat i m’han passat potser 15 o 20 corredors i jo que no hi puc fer res. Tot sol, parlant amb els meus turmells i el meu pobre genoll en la foscor: sou uns cabrons! ho veieu com em feu anar? no veieu que per la vostre culpa estic perdent moltes posicions i molt temps? Com havíem quedat? Però no serveix de res, és el que hi ha i em resigno, ja fa temps que he assumit la meva “discapacitat”.

 Sol, en la foscor de la nit i cansat com un burro, tinc moments de lucidesa entre mig de l’ofuscació mental ,en el fons estic molt content i satisfet, he fet una molt bona travessa i ho he superat, crec, amb nota. Ja falta poc.

Entro a l’arc d’arribada entre aplaudiments després de 14hores i 33minuts en la posició 72, que de fet ,és el que havia de fer ja que portava el dorsal nº 71, je je ,a veure si ho supereu això...

Felicitats a tots els que heu participat, als que han fet 9 hores i als que n’han fet 23, als que heu abandonat i a tots els que ho feu possible, però especialment a en Mia, que s’ha cascat una cursa impressionant, el que va començar com una tonteria a acabat formant part de les nostres vides. Una part de mi es queda en aquelles muntanyes però m’enduc molt més del que hi perdo.

Cavalls del vent, una experiència...

classificacions.

                                          

TRAIL DE L'EMMONA

Si la setmana passada parlava de desmotivació, avui puc parlar de estar super-motivat, aquest cap de setmana al Trail de l’Emmona he aconseguit el que m’havia proposat, i això ja es molt.
De fet, en la vida d’un esportista hi ha més derrotes que victòries, aquesta frase me la va dir en Ramon Anglada poc abans de la sortida i em va quedar gravada. És igual no acabar una cursa, que ens vagui malament,que ens lesionem, que passem per moments crítics perquè al final quant ens proposem una cosa i ho aconseguim, això, ja esborra tot el demés.
Aquest és el sentiment que tinc ara: d’èxit, de victòria, ara encaro el futur amb optimisme i amb més força.
Des de que en Marc Carós em va parlar d’aquest trail que no parava de pensar-hi, aquesta era la meva oportunitat, m’havia de treure l’espina d’Andorra i li tenia ganes de veritat.

El perfil de la cursa marcava 11.433m. de desnivell acumulat, es poc, o molt, depèn com es miri. A Andorra era gairebé el doble però aquí són tots a partir de la segona meitat , és a dir que fins al km 40 més o menys es pot córrer molt, no hi ha gairebé pujades i es passa molt per pista, camins i asfaltat, amb la pujada al Santuari de Montgrony comença el festival, a partir d’aquí és el de sempre: pujades molt dretes, baixades malparides plenes de rocs, passos camp a través, fang, pedres...

Sortim a les 5 de la tarda quasi bé 100 corredors de Sant Joan de les Abadesses, de fet, no és una cursa, o això és el que diu l’organització, és tracta d’una marxa de resistència no competitiva i sense classificacions, però mirant al voltant, jo hi veig un altre cosa.
De seguida es forma un grup capdavanter amb en Jordi Martin, Dani Ballesteros, Marc Carós (aquests tres acabarien guanyant, tots tres de l’equip Diedre), jo i quatre o cinc més. Aviat veig que no és el meu ritme i els deixo tirar, afluixo i m’ajunto amb l’abuelo, un veterano corredor curtit en mil batalles, amb ell aniré 40km, reservant però a bon ritme.

Avituallament al centre de Ripoll amb l'abuelo.

M’he envenat tan bé els turmells que l’esparadrap em pessiga la pell i em provoca una llaga, paro per treurem-ho i vaig molt millor però em sento insegur, com un ceg sense bastó.
Ja de nit, per una pista empedrada: crec!, el turmell se’n va, colloooons, ja començem!.
Al cap de poc: racaaaa! Un altre vegada el turmell a tumapelcul , aquest cop més fort, l’abuelo m’espera i jo vaig fent però a les baixades el perdo. Arribem a un avituallament i me’l trobo allà i em diu que ja l’atraparé, ens fotem una voll-damm cada un que es posa de muerte. Demano esparadrap i me’l torno a embolicar, recupero el bastó.
Portem 45 km i vaig força bé, em pogut córrer bastant fins aquí i malgrat el turmell que em fa una mica de mal i una esgorrada a l’ingle degut a una fuliculitis, estic animat. Encaro la pujada a Mongrony amb ganes, a veure si atrapo a l’abuelo, pel camí em trobo el Joel sentat a terra fet mistos, porta una pàjara descomunal, li dic que descansi que ja li pasará però em recorda a mi mateix el que em pot passar, aquestes coses arriben sense avisar, em foto un gel i afluixo una mica.
Arribo al avituallament de dalt quasí bé amb els que tenia a darrera i marxem tots junts després de menjar i beure. La nit serà llarga, la lluna plena va molt baixa, gairebé a l’horitzó i no fa llum. Caminant de nit, amb la rodona al davant de la llum del frontal, entro en la primera crisi, començo a notar el cansament i com sempre em vénen tots els dubtes, però de fet, aquesta sensació ja la conec, últimament hi convisc molt sovint i no em deixo intimidar.
Es una sensació molt rara, la ment et diu unes coses i tu fas ven bé al revés , el cos va per lliure i aquesta unió :cos, ment i esperit, paradoxalment, està més unida que mai, em sento viu i esbufego mentre deixo passar les hores i els kilòmetres.

No recordo l’ordre dels llocs per on vam passar, però vam passar per uns prats plens de vaques on l’herba t’arribava al genoll, per pistes enportlanades molt dretes, per corriols plens d’arrels dels arbres, per fagedes precioses, vam travessar uns quants rius i vam passar per mooooolts filats de bestiar, al principi passava per sobre més endavant per sota i els ultims només buscava la maneta per obrir, doncs hi havia el perill de no aixecar-se si t’ajupies ja ja ja, collons, si n’arriba d’haver de vaques al ripollès!
M’ajunto amb la Marta Prat, una noia de Manresa , i així anirem fins l’arribada. A estones sóc a davant i a estones sóc a darrera i em costa seguir-la, fem molts trams junts, mentre m’explica les seves experiències en curses ultra, deunidó el curriculum, va a davant en noies de la cursa i li fa gràcia arribar primera, i a mi anar amb ella, sempre es agradable compartir amb algú tots aquests moments.
Al km 88, ja amb el sol ben alt, em torna a venir una crisis, aquesta vegada aguda. Em fa molt malt l’ingle, tinc la pell vermella i irritada i a cada passa em fa un pessig, estic molt cansat i em fan mal varies ungles, “només” queden 16km però amb aquestes condicions poden ser molt durs.
I ho van ser de durs, ja ho crec. Si hagués anat sol vés caminat tota l’estona, sort en vaig tenir de la Marta que portava bon ritme trotant suau i jo al darrera.
Al final arribem amb 18 hores i mitja, estic molt cansat però molt satisfet. Ho he superat.

Creuant el pont de Sant Joan  amb la Marta a  pocs metres de l'arribada

Que més dir del trail de l’Emmona! Una cursa discreta, humil, feta amb ganes i passió,i ,perquè no dir-ho, econòmica, gràcies a tota l’organització, no hi vaig trobar a faltar res, gràcies a tots de debó.
Només una dada: 33 abandonaments, deunidó...

Tornant amb el cotxe m’adormia ,vaig tenir dos sustos i al tercer em vaig menjar un cono, vaig haber de parar i dormir 10 minuts. Pa verme matao. Avui , com sempre, el turmell com una pilota i 4 ungles de menys... que hi farem.



Classificacions

L'OLLA

L’Olla de Nuria.

18/07/2010
21km
3880+ -
3h42m26s


Tenia ganes d’explicar-ho: el diumenge a Nuria vaig triomfar, i no precisament pel temps que vaig fer, ni per la posició, ni per res de tot això, diguem, “competitiu”.
L’únic objectiu que tenia era no fer-me mal, arribar sa i estalvi a casa i disfrutar del paisatge, del ambient i de la cursa.

Després de l’esparracada al turmell de l’any passat havia de tornar-hi, no podia deixar-ho així. Ara em sento que ja he tancat un cicle, que s’ha guarit la ferida, que tot torna a ser com era, m’he tret l’espina..... o no.
A Nuria em va passar una cosa que encara no m’havia passat mai: em vaig desmotivar. Després de pujar al Puigmal, al coll de Finestrelles, just al punt on l’any passat em vaig destrossar el peu; vaig creuar els dits i em vaig posar a riure: ja està, vaig pensar, avui, ja he fet tot el que havia de fer. Superat aquest punt, vaig continuar corrent però amb un altre actitud, vaig tenir la sensació de que la meva arribada era pocs metres més enllà. Quina tonteria! Però es el que vaig sentir. A partir d’aquí, ja no vaig voler tentar més la sort i més que córrer el que vaig fer va ser pasturar.

Els corredors em passaven a grapats a les baixades  i a les pujadesi jo sense preocupar-me, anava a passeig, totalment... doncs això: desmotivat. Vaig anar a assegurar el cent per cent, risc zero, només tinc dos turmells i els haig de cuidar. Si hagués, reincidit, llavors si que podriem dir que sóc un gamarús, un tonto dels collons i un matapà, però no va ser el cas i per això em sento que va ser tot un èxit. També dir que la claca hi va ajudar molt i menció d’honor a en Mia, amb un avituallament “profesional”, gràcies a tots.
Amb tot, tampoc estic especialment satisfet, no puc anar sempre així!, o sí, jo que sé!,la qüestió es que vaig anar molt per sota de les meves possibilitats, la cursa sem va fer curta i tot ,i a l’arribada hagués tornat a enfilar cap al Puigmal a fer un altre volta, ho prometo!.De fet, vaig tornar de Nuria cap a Fontalba corrent i amb ganes de fer més.

Crec que així no es pot anar, bé, potser si, però no li veig la gràcia. A mi m’agrada donar-ho tot, al límit, sempre al límit, i arribar fet una merda i que l’endemà et faci mal tot l’esquelet, i anar coix i pujar les escales agafat a la barana fent ganyotes..... això si que m’agrada, però anar a mig gas....com un jubilat, no sé...

Bé, que hi farem, deixarem pasar els dies a veure si veig la llum.


fotos de la Mariona.

COSTA BRAVA EXTREM RUNNING (CHALLENGE)

Acabo d’arribar de Port Bou i escric en calent, encara tinc molt recent tot el que a passat a la CBXR amb aquests tres dies i tot i que hagués pogut acabar millor estic molt content.
Va anar així:

Primera etapa ,”buscant les cintes vermelles”.
Blanes –Tossa, 25km.3h 35m

Sortim a les tres de la tarda amb un lleuger plugim i molta xafogor, amb en Mia havíem decidit de no apretar gaire al principi i anar reservant.... ja ja! ,res de res.

La penya va molt forta i nosaltres a darrera, ja al principi, a dins el jardí botànic de Blanes ens mostra com seria la cursa: continus puja-baixa, escales i el recorregut molt mal marcat o potser “poc” marcat i ens anem perdent contínuament. Es van fent grups de corredors que ara van a davant i ara van a darrera perquè tothom es perd. Anar buscant el camí es converteix amb una obsessió i tothom va molt atent, però a la que et passes el trencant, ja l’has parit. En una d’aquestes perdudes estem més de deu minuts donant voltes fins que tornem a enllaçar el camí, ens han passat moltíssim corredors i agafo un cabreig que em fa posar-me a córrer a tota hòstia.
Adelanto corredors com un boig. Hi ha una corredora que l’hem passat tres vegades! I cada vegada que la torno a veure penso: no pot ser! I vinga gas!
Amb les presses m’oblido de beure als avituallaments, de fet, no els he ni vist els avituallament i he passat de llarg en tots tres pensant-me que amb els bidons que porto ja faria però fa molta calor i tinc molta set. Em comencen a entrar rampes a les cames i ja vaig fos, sort que ja arribem a Tossa.
Arribo totalment vuit i deshidratat i ben emprenyat, així no es pot ser competitiu !, tot el que guanyes ho perds en un moment, però bé. Quedo el 22 a la general i amb la sensació de que hagués pogut quedar molt millor.

Ens em fotut una cursa ràpida i una bona tralla, demà ho pagarem.... o no.



Segona etapa “el subidón”
Sant Feliu de Guíxols-Pals,50km.5h 11m

Després d’un bon esmorzar ens porten amb autobús fins a sant Feliu, la sortida es a dos quarts de deu i hi ha un molt bon ambient entre corredors dons tots ens anem coneixen una miqueta.
Com sempre, surten forts i jo també. De seguida es fan dos grups: el capdavanter amb cinc o sis persones i un segon grup de cinc o sis entre els quals hi sóc jo. Malgrat l’astracanada d’ahir i d’haver dormit poc em sento prou bé i anem a bon ritme, sempre a darrera el primer grup i a poca distància.
Ens tornem a perdre. Quant retrobem el camí em deixat de veure el grup capdavanter i passem per la població de Palamós on la gent ens anima. La sortida del poble es molt perdedora però anem tres corredors molt concentrats i ens posem novament al camí de ronda. Al cap d’una bona estona veiem que s’acosta un grup de corredors pel darrera i quina sorpresa al veure que són els que anaven a davant que també s’han perdut.
Perfecte! Ara anem tots capdavanters, jo em sento prou bé i començo a apretar. No m’ho puc creure!: jo , un palangana com jo,liderant una cursa de50km!. No pot ser!.Però vaja queda encara molta cursa i ja veurem que passa.

La qüestió es que un altre corredor i jo ens despenjem del grup i anem cara amunt molt forts (je je,això si que es lo meu), però collons! Tornem a perdre les cintes de merda que ja n’estic fart de perdre’m... i efectivament: al cap de molta estona torno a veure els corredors que tenia al darrera mooooolt lluny a davant meu. He agafat una emprenyada que m’han sortit forces de no sé de on i mica en mica els he agafat, he fet tot el passeig marítim de calonge i platja d’aro que mira que es llarg el cabron tant ràpid com he pogut.

Seguim corrent serpentejant pel camí de ronda, pujant i baixant escales i travessant platges per la sorra. A la platja nudista del castell la gent ens mirava com dient: on van aquests matats?a sigut una situació molt divertida.

Total, que tot això que explico no sé si a passat abans o després, vull dir que no ho explico cronològicament, més o menys si. Jo no tinc memòria i els fets se’m solapen però la qüestió es que arribem a Tamariu al últim avituallament uns deu o dotze corredors pràcticament junts, queden 14km i surto ràpid i de seguida s’agafa el Sergio Fernández, un corredor extraordinari, que sap córrer, amb cap, i un referent dins el món del ultrafons. La carretera puja molt dreta fins a un far i no parem de córrer, veiem els corredors de darrera cada vegada mes lluny,molts ja han petat.
No pot ser! En David,al capdavant d’una cursa per etapes de 100km amb el gran Sergio Fernández!, amb 198 corredors mes al nostre darrera, increïble!.
Però em sento bé i anem corrent a bon ritme, parlant, mentre deixem enrere tots els corredors en direcció a Pals.

Entrem a Pals junts i em tremolen les cames de l’esforç i l’emoció però estic bastant sencer, sóc un monstre!

Gaudeix David que això costarà molt de repetir!...

Tercera etapa, “mi amigo el ibuprofeno” o la “decepció”
Cadaqués-Port Bou, 28km, 3h 24m.

Quan em llevo em sento les cames com dos troncs , després de quatre estiraments i un altre bon esmorzar ens porten fins a Cadaqués i sortim també a dos quarts de deu.
Tinc molta pressió a sobre, vaig quart a la general a deu minuts del tercer i jo no estic acostumat a gestionar tot això. Em sento desbordat, sé que ho puc fer bé però jo mateix em faig un embolic mental. Ahir a la nit em sentia com un nen a la nit de Reis i ara em sento com en una primera cita, massa nerviós i amb por de cagar-la.

Els corredors surten molt forts per un camí que puja molt dret i jo vaig malament, les pulsacions se’m disparen i intento seguir el grup de davant, ho aconsegueixo però vaig al límit i així no es pot anar. No sé que em passa, vaig mort, mica en mica però, em vaig recuperant.
Un corredor es comença a despenjar i se’ns escapa, primera cagada: l’intento seguir i quedo rebentat. Però que fas David? deixa’l estar, queden 25km.

No vaig centrat, no vaig bé i com sempre, de cop!: raaaaacccccca!!!!!!!!! Em faig el 348è esquinç al turmell. Els corredors venen tots cap a mi per ajudar-me i jo crido més de ràbia que de mal.
A partir d’aquí ha sigut un suplici, he fet 22km amb un bon mal al turmell amb en Xavi de Diedre que m’ha acompanyat gairebé tota l’estona i maleint com sempre la meva sort.
He arribat molt tocat el 15è o el 20è al cap de tres hores i mitja llargues amb una pilota al turmell , tres ungles de menys, i una sensació de pèrdua considerable, quant m’he retrobat amb tots els altres corredors a sigut un moment molt emotiu, gràcies nois!.

                                                                                                 Els guanyadors.
Conclusions: una experiència humana molt maca, durant tres dies em estat un grup de gent fent el que ens agrada i compartint vivències en un indret tan màgic com la costa Brava, m’ha agradat.

Esportivament parlant em sento una mica decebut però, que collons! ho he fet de puta mare!

He quedat el 8è de la classificació general

Ara toca llepar-se les ferides, fisio,gel exercicis de propiecepció i bla bla bla....

En Mia s'ha cascat 180km i ha quedat tercer, però això que us ho expliqui ell...
felicitats nanu!