UNA QUASI MARATÓ

A les 8 del matí ja estic corrent, enfilo com sempre cara amunt, cap a Tagamanent, la ruta que he triat no es d’una extrema bellesa, però tampoc és complicada, és el que busco: un lloc fàcil i conegut per poder córrer unes quantes hores.

Sento l’aire fred del matí perquè tot i que fa un dia radiant, sense cap núvol, estem a set graus. Escolto els ocellets que canten i estic envoltat d’arbres, ja en tinc prou. Trobo a faltar la Traca, doncs em fa molta companyia i ella s’ho passa encara més bé, però té aquells quatre perdigons que encara mamen.

La primera hora es per escalfar les cames, amb un tres i no res estic a dalt  a can Bellver, i segueixo el camí cap al pla de la calma, sembla pla però no ho és, un típic “falso llano”. Vaig pensant coses meves mentre estic atent del meu turmell, ja fa dies que em fa la guitza i em molesta a la zona del tendó d’aquiles. Un em diuen que és una tendinitis, l’altre que es l’articulació i un altre, una calcificació però tots coincideixen a tractar-ho amb una infiltració. Potser no caldrà, però la veritat és que molesta molt córrer focalitzant tota l’atenció en un peu. Avui quan acabi ho sabré.

El pla de la calma de punta a punta fa 10km, és una mica avorrit però ja me’l conec i deixo que l’estona i els kilòmetres vagin passant sense amoïnar-m’hi. En un tombant del camí em trobo un ramat de cabres ajagudes a terra, n’hi ha moltes i totes són blanques i negres, com els gossets que ha tingut la Traca. Després de molt pensar-hi i donar-hi voltes he arribat a la conclusió que els animals que són blancs i negres en realitat són blancs amb taques negres i no a l’inrevés. Penso quina força deu decidir esquitxar la pell blanca amb tota una varietat de taques negres, quin atzar decideix on va a parar aquella taca. Hi ha cabres totes blanques amb una sola taca negre al cap, d’altres tenen una mica de blanc a les potes i una gran taca que els cobreix tota l’esquena, alguna amb més de cent taques negres petites... en fi, totes les combinacions.

I es que mentre corro, penso una quantitat de coses a vegades absurdes, em sorprenc a mi mateix amb pensaments abstractes i recargolats i que no els tinc en cap altre circumstància. És com si, mentre el cos va fent, la ment també va fent i els dos divergeixen cap a camins oposats, de tant en tant es troben, s’observen i intercanvien alguna informació per seguir el seu camí. I jo al mig de tot això.

Amb dues hores em planto a Collformic, em sento molt bé i començo la pujada a Matagalls amb ràbia, com si un porc senglar m’empaités pel darrere. Esbufego com un búfal mentre passo una colla de jubilats. Amb 40 minuts sóc a dalt, ara si que començo a trobar-me una mica cansat però res de l’altre món. Miro el rellotge i calculo que si baixo a Sant Marçal, arribaré molt tard a casa. Avui vénen els nens a dinar a casa i haig de fer el dinar i em sembla que ja vaig tard. Després la Fina em diu que només penso amb córrer amb els gossos i amb les burres. I té raó.

Giro cua, i avall va. Porto gairebé 20km i més de dues hores i mitja corrent i encara em queda la tornada, volia fer una mica més però penso que ja està bé. Tot baixant em retrobo els jubilats que em diuen que m’han vist a la pujada i gairebé no es creuen que hagi arribat a dalt i ja torni, quan els hi dic que vinc d’Aiguafreda i que  ara hi torno, es posen les mans al cap. Està ben sonat aquest noi, segur que han pensat.

A Collformic agafo aigua de la font i vinga gas cap a la Calma, encara em queden ganes i durant una estona apreto fort, corrent amb ganes, més que res perquè vaig tard, però així aprofito i em matxaco una mica més. Vaig pensant que faré per dinar: macarrons, potser, amb nou moscada i una mica picants, com a mi m’agraden,o potser un bistec i una amanida,o potser..., em ve una gana que paro a menjar-me una barreta. Aquest collons de pla de la calma mira que arriba a ser llarg el cabron, penso, però no em deixo intimidar i corro més ràpid, ara ja quasi tot és baixada i foto unes camellades que m’imagino que sóc un  guerrer masai, je je, com em flipo.

No em sento molt cansat però em molesta el turmell i penso que si no, pujaria fins a dalt a Tagamanent, no vull forçar tampoc massa però crec que tinc la màquina apunt per el pròxim repte, ben greixada i lubrificada, potser algun coixinet grinyola una mica però res. Els entrenaments d’aquestes ultimes setmanes em sembla que han servit per alguna cosa.

Tiro avall pel GR cap a Aiguafreda saltant entre les pedres com una cabra, més negre que blanca. Estic content perquè em sento prou bé, porto 38km fets i encara en faria més però no tinc temps, llàstima, podria fer una marató sencera i deixar-ho aquí, però no pot ser. Malgrat tot, avui he mirat fixament als ulls a la marató, cara a cara i no he tingut por, la mítica distància avui s’ha mostrat dòcil i a l’abast i em quedo amb això.

Al cap de poc em trobo un home que em fa senyals per que em pari, em penso que em vol demanar quelcom del camí, paro, i em demana si estic preparant alguna cursa i jo li dic que sí, una a Canàries. -No aniràs a la Transvulcania oi?,em diu, -doncs si!. Mira per on m’he anat a trobar amb un tal Josep de Montcada que també hi va. El món és un pañuelu.

Arribo novament al cotxe després de 4hores 40 minuts i amb 39 kilòmetres a les cames, el rellotge em diu que he fet 1870 de desnivell positiu i 1693 de negatiu però a mi em sembla que aquests aparells no van massa be... a mi em sembla molt menys.

Com diu en Bulderban, Aquests moments son els millors que hi ha.