LES NO 24H PISTA

 

Matinal d’ultrafons en pista a Serrahima, amb organitzadors que any rere any s’esforcen perquè tot surti rodó. Molts amics i coneguts en totes les distàncies 6h, 12h i 24h, però jo avui vinc a fer poquet, així que surto a ritmillu amb la idea de fer 50km i cap a casa.

Corro còmode entre 4’30 i 4’45, em flipo una mica i algun km més ràpid. Em sap greu perquè tothom corre més lent i m’han d’anar deixant pas, em sap molt greu de veritat, ells han de córrer tot el dia i tota la nit i a sobre han d’aguantar aquest dropu que va a tota òstia, però només seran unes hores i després ja no faré més nosa.

Em noto la marató de dissabte passat, les sèries de dimarts i la tirada de gairebé 30km de dimecres, però això és el que vull aconseguir; córrer amb fatiga i anar fotent canya a veure fins on arribo...

Tinc molt bones sensacions, em noto una mica els adductors però res més, a partir del km 25 començo a afluixar una mica i a partir del trenta vaig una mica  rustit, però aguanto bastant bé fins a completar la distància marató. Desestimo els 50km perquè em deixarien massa trallat i dilluns vull continuar entrenant.

Doncs res, un bon entrenament compartit amb ultrafondistes de veritat, aquesta vegada no he estat a l’alçada, però que hi farem, em sembla que dono per tancat el 2023. Aquest any que ve, vull fer una mitja (Sitges) una marató (Sevilla) i uns 100km (ja veurem quins...) entre altres coses, és clar...

LES NO 12 HORES DE CAN DRAGÓ

Em vaig apuntar a les 12 hores de can Dragó, més per ganes que per anar a fer qualsevol altra cosa, a can Dragó, hi tinc una relació d’amor-odi molt potent, allà hi he patit el que no està escrit, però també he viscut moments d’intensa plenitud.

En realitat jo anava a fer l’assistència e en Mia, en aquests tipus de curses es important que algú estigui per tu, et doni el menjar i el beure quan cal, la roba i tot el que necessites, a més de donar suport psicològic, jo diria fins i tot que es imprescindible.

Així que l’objectiu no era cap altra que rodar amb ell unes hores, que ara mateix no estic per fer aquestes distàncies ni estic per aquests saraus.

La cursa de 24 hores pista es la més dura que hi ha. No dic “una” de les mes dures, si no la més dura, directament. Donar voltes fins al teu límit durant un dia i una nit, sense parar, es de bojos. S’hi ha d’anar amb tota l’artilleria mental i física que un es capaç de reunir, i tot i així, hi ha moltes variants que no pots controlar.

Jo hi he participat cinc vegades i en tres d’elles he acabant abandonant una hora o altre. Es una prova que et posa a prova, valgui la redundància. Allà estàs sol amb tu mateix, les teves cames, i tots els teus recursos mentals per continuar corrent molt més enllà del que seria raonable fer-ho. Allà descobreixes que quan et penses que no pots més, encara no estàs ni a la meitat del que pots arribar a fer. Es una prova bestial, que et tritura i et masega per dins fins a deixar-te el cos i el cervell destrossat. Es així.

Ahir en Mia no va tenir el seu dia, ho va deixar abans de les 7 hores, i mira que havia entrenat com un cabró durant tres mesos, però no va sortir. El conec prou bé per saber que a la pista no estava en situació i malgrat anar primer classificat, ho va deixar estar.

Ja dic que aquesta prova és la mes salvatge i cruel que un corredor pot arribar a fer...

Ànims Mia, ets un tio de puta mare i un corredor excepcional.

Per la meva part, només dir que vaig córrer una hora i mitja, per fer 17 km que se’m van posar de meravella, gaudint del córrer amb el meu amic i tots els sonats de l’ultrafons, i tant és així, que avui, he anat a acompanyar al meu fill Genís al cros de Banyoles, i he tornat a córrer, la cursa open, de nomes 3km... 

No tinc remei...

cròniques  2012,   2013,  2014,  2015

24 HORES PISTA CORREDORS.CAT

.L’ultrafons en pista té “un no se qué” que fa que any rere any torni a la cita amb corredors.cat, a les 24 hores de canDragó. Aquesta vegada m’ha sortit una cursa rodona, jo crec, i estic molt content.

Afrontava com sempre, amb molt de respecte, aquesta barbaritat. Una setmana abans em va començar a fer mal un peu. Ja fa temps, em vaig trencar lligaments, calcani, un metatarsià i el dit em va quedar mirant a Pamplona. Això va ser fa mes de vint anys, quan per culpa d’un error a l’hora d’assegurar-me, vaig caure des de vuit metres. Aquí es va acabar la meva carrera com a escalador, ja que vaig tardar més d’un any a tornar a caminar normal, després de mesos de guix i mig any de baixa. De fet, aquest dolor,sempre més m’ha acompanyat, és un dolor que conviu amb mi a totes hores però ara, degut potser a l’alta humitat I les baixes temperatures, està més present que mai.  Però tot això és una altre història...

 Amb aquest panorama vaig anar a córrer les 24 hores, sempre passa igual, a l’ultima setmana surten tots els mals; que si no he entrenat, que si no estic preparat, que si patiré com un desgraciat....em fa mal aquí i em fa mal allà...

Res, el de sempre, no és cap novetat. Sempre em vénen tots els dubtes abans de la gran batalla, em sento dèbil i vulnerable i no em sento capacitat per encarar una bestiesa de tals dimensions. Burro! més que burro!, si t’has apuntat  ara vas i corres cagumdeu, no em vinguis amb mals al peu i collonades òstia!

Però una vegada posat a la pista em vaig deixar anar, vaig fluir i vaig volar damunt el tartan de la meridiana. L’estratègia era ser conservador les primeres dotze hores i rebentar-ho tot a les altres dotze. I així va ser:

Fa un dia molt lleig a Barcelona, gris i núvol, no fa gaire fred, ideal per córrer. Porto ja quatre hores donant voltes i les sensacions són boníssimes, jo diria que fins i tot fantàstiques i curiosament, no em fa mal res. Estic rodejat de friquis i de grans amics que ens uneix la mateixa passió, aquest any sembla que hi ha un bon nivell, amb molts corredors estrangers.

 Porto quaranta kilòmetres i vaig amb el fre posat, no em vull passar i intento anar guardant una miqueta que això es molt llarg. Vaig fent micro parades que em serveixen per recuperar una mica, potser no és el millor perquè cada vegada que arrenco em costa més, però no vull cremar el motor abans d’hora.

He sortit sense rellotge ni pulsòmetre ni res, només vull córrer i prou, sense preocupar-me de kilòmetres ni ritmes ni res. Es una sensació estranya, corrent sense cap destí, només voltes i mes voltes que no em porten enlloc, però l’objectiu final si que el sé: intentar batre la meva marca de 168’700km i arribar, si puc a 180km.  No serà fàcil, ja ho sé, per això aquestes primeres hores més val oblidar-se de tot i intentar córrer com qui no vol la cosa, xerrant amb un i altres i sense gaire concentració.

Fins al km 50 vaig prou bé, vaig a mirar la pantalla i veig que vaig en la posició 63, collons com corre la penya, bé, jo a lo meu, mica en mica.

Em canvio de roba perquè fa estona que tinc fred, he parat a menjar una mica de pasta i m’he quedat rígid, però ara amb la samarreta tèrmica vaig de collons i torno a agafar temperatura i ritme. Vaig fent a batzegades, quan em trobo bé aprofito i faig una hora o hora i mitja a bon ritme, llavors paro, descanso, menjo i fins que torno a arrencar, però cada vegada em costa més.

A partir de l kilòmetre 90 em ve la primera davallada, més que res és mental: osties  que cansat que estic, que si falta molt...però aquí és on hi ha l’essència de l’ultrafons, superar obstacles i mantenir-se fort. Va tira!

 Aquest any tenim també una assistència de luxe, en Gerard que ha vingut amb la Carme i en Jean Pierre, estan pendents de mi però sobretot d’en Mia, que va enxufadíssim. Jo no necessito gran cosa,  però quan em quedo sol a partir de la una de la nit si que em ve un baixón important. En Mia, (que acaba de batre el rècord d’Espanya), i tots els amics, marxen i em quedo  desemparat com un bè sense mare. No, no es un retret, en aquell moment em vaig fer el valent però per dins estava cagat.

Porto 102 kilòmetres, estic prou bé però trobo a faltar algú que estigui per mi, que em doni ànims a cada volta o simplement que estigui allà. Però no hi ha ningú, que hi farem, en pitjors places he torejat...

Tot plegat sembla un cementiri, sense musica ,ni megafonia, ni públic, amb els zombis  pululant per la pista....mare meva, que trist, em venen ganes de plorar i tot.

 Però pels meus collons, agafo el toro per les banyes i em proposo fer una bona cursa. M’organitzo: cada dues hores pararé de córrer, caminaré una mica ben abrigadet i després descansaré dos o tres minuts assegut a la cadira.

I així ho faig i em funciona, aquestes parades em serveixen per recuperar una mica la musculatura i trencar amb la monotonia. M’he posat musica, cosa que no faig mai, i em transporta a altres mons, altres espais, mentre dono voltes i mes voltes, corrent, solitari.

M’encanta.

Com sempre la meva cançó insígnia, Death or glory dels Clash em dóna força, mentre se’m neguen els ulls i segueixo corrent voltes, voltes i mes voltes. (Ara m’estic posant tontorront...) però en el fons estic disfrutant perquè dins la duresa de la situació, sento una força interior que m’acompanya, una voluntat de ferro que m’empeny a córrer mes i mes. Estic com una mica trist, com col·locat,  em poso les ulleres de sol per tenir més intimitat i m’aïllo del mon, amb la musica, el meu cansament...

Amb el pas de les hores la cosa s’està posant lletga però, em sento molt i molt cansat, em fan mal els dos peus, tinc varies butllofes, les cames....res! a córrer home! m’auto imposo una disciplina  i m’obligo a seguir, seguir i seguir.

M’enganxo a darrere una Finlandesa que va a un ritme lent però constant, sembla una màquina, no para ni a pixar, pim pam, pim pam, i jo a darrere, com una paparra. Es ben rossa i porta dues trenes que van fent “la va i ve” amb el moviment i jo m’ho miro embadalit mentre corro al seu darrere, és com un mantra, com una meditació.

Hores i hores darrere les trenes daurades que em serveixen per no defallir, per seguir corrent. Porto 140 km i sembla que no es vulgui fer de dia, quina nit més llarga!

Cada vegada intento parar menys, ja que cada cop que arrenco em costa més, de seguida agafo fred i les cames sembla que se m’hagin de trencar. Es duríssim però no em desanimo, busco la finlandesa per seguir-la i no la veig,  surto de nou a la pista totalment contracturat i garratibat i em dic a mi mateix que no puc tornar a parar que cada vegada és pitjor.

Sembla que finalment es fa de dia i tinc un repunt d’energia, quedo meravellat del que pot arribar a aguantar l’organisme, miro la pantalla i veig que vaig el 23è, amb 150 kilòmetres a les potes i això m’anima, vinga, tornem-hi, a córrer a bon ritme.

 Em busco una altre llebre, aquest cop una argentina que va lleugera com una daina, li demano si li molesta i em diu que “para nada”,el ritme és una mica més ràpid però també molt constant, és el que necessito: seguir algú i no pensar, només córrer i córrer...

Però després de sis o set kilòmetres torno a parar, estic destrossat, em fa un mal insuportable les cames i els peus i l’esquena i jo que sé quantes coses més i em poso a caminar, però després de mitja volta torna a passar l’argentina que em crida com un sergent: he! vamonos! i jo vinga al seu darrere.

A partir d’ara m’estimo més no mirar els km que porto, crec que puc arribar a 170, però també sé que en qualsevol moment puc fer un pet. Em prenc l’últim gel i cremo l’últim cartutxo que em queda (dic l’últim però en el fons sé que quan el cos diu prou i la ment també, sempre queda alguna cosa, sempre).

I amb aquesta actitud tiro, vaig més enllà, el dolor és extrem però a cada volta vaig sumant i sumant i quan me’n adono he arribat als 180, a partir d’aquí ja tot és de més a més i estic exultant i feliç. M’han vingut a buscar en Marc i en Jordi i també han vingut en Joan i l’Eva, i quan els veig sento una alegria enorme i em reconforta saber que hi ha algú que m’estima, que no estic sol i per fi puc compartir l’alegria de finalitzar una cursa de 24 hores. Alegria que també comparteixo amb tots els altres corredors, especialment amb la finladesa  Noora i l’Argentina Patricia, aquestes dones son increïbles, verdaderes feres del córrer que m’han  ajudat moltíssim.

Acabo amb 184’272km, 18è classificat de 110 corredors i sabent que això encara es pot superar i sobretot molt content. Content per que vaig saber gestionar molt bé la cursa en tot moment, no em vaig veure superat per les circumstancies i ho vaig tenir tot sota control. Dit així, sembla fàcil, però no ho és gens. Aquesta és la màgia de l’ultrafons, em fa treure el millor que porto a dins i no deixa de ser una lliçó de vida.

 Gràcies a corredors.cat i gràcies a tots els corredors que vareu participar.

Fins l’any que ve!

classificacions

darrere la Noora

la Patricia

assistència de luxe

mort en vida

12 HORES PISTA 2014

Escric això encara amb calent, quan encara tinc les cames com dos troncs i els pensaments posats en el que vaig fer ahir. Córrer sis hores seguides sense parar no te res d’especial, ni tan sola la distància recorreguda és res de l’altre món, però a mi em sembla que vaig fer quelcom excepcional i fora de tota normalitat en el meu dia a dia.

De fet, arribava a aquesta prova una mica tocat, les ultimes setmanes no vaig entrenar com volia i les dues ultimes curses van ser un calvari, em sentia apagat, desganat. Això, sumat a la gastroenteritis de la setmana passada en que vaig acabar a urgències, no se...

Per córrer aquestes distàncies i en aquest tipus de prova s’hi ha de venir molt motivat, excepcionalment motivat jo diria, disposat a donar-ho tot, a patir durant hores i hores amb l’únic objectiu de fer tants kilòmetres com siguis capaç. Ves quina bestiesa.

Aquest any veig molts corredors a Can Dragó, jo en sóc un més. Estic inscrit a les 12 hores però no les tinc totes, intentaré  córrer unes hores i a veure-les a  venir, aquest es el plantejament.

Nomes de sortir, sorprenentment, les sensacions son bastant bones, fa gairebé una setmana que no surto a córrer i de moment tot rutlla, tot està al seu lloc i els primers kilòmetres son d’anar xerrant ara amb un ara amb l’altre. Passada la primera hora em concentro plenament en el que estic fent, m’aïllo  i em submergeixo una vegada més en el meu món interior.

Corro amb el cap, amb el cor amb “no se que” que m’empeny a fer-ho però aquesta força és petita avui, les cames comencen a queixar-se i la energia que m’hauria d’acompanyar comença a apagar-se. Passo la marató a 3:30 i crec que vaig molt ràpid, l’any passat vaig passat a 3:40 i no em notava ni la meitat de trallat. Li dono la volta a la situació i decideixo que pararé a les sis hores, ho tinc clarísssim, avui no tinc ganes de patir, gens ni mica, està decidit.

A vegades en les curses d’ultrafons cal tenir paciència, cal deixar passar els mals moments i esperar que les bones sensacions arribin, sempre acaben arribant, encara que només siguin uns minuts entre mig d’hores i hores de patiment, de dolor a les cames  i de cansament. Però jo avui no tinc paciència, em falta “el no se que” que em fa arrastrar-me per la pista i acabar els turrons fins a l’extenuació.

 N’he acabades moltes de curses “per collons”, moltes, però avui no. Avui faré sis hores, intentaré arribar als 70km i fora, cap a casa, només hi veig que avantatges i no em sap cap greu.

Voltes i més voltes, observant als altres corredors, sentin-me que formo part d’aquesta gran família de tronats i corrent com a mi m’agrada, a bon ritme, parant si cal i em convé i mirar de no caminar.

Passats els 50km em sento rebentadíssim, noto la falta d’entrenament, de tirades llargues i les cames em cremen, tot i així corro a bon ritme, passant corredors una vegada i una altra, i sabent que em queda poc, pararé a les sis hores i sense cap mena de problema.

I finalment paro, camino els últims metres i el GPS em marca 68km, i el xip 66’53, ja en tinc ben prou per avui.

Al cap de poc, en Mia em diu que també abandona, amb la cara que posa i la manera en que m’ho diu, ja se que no cal insistir, el conec prou com per saber que fins aquí a arribat, em sorprèn, però avui tampoc era el seu dia.

Jo crec que he cremat una etapa com a corredor, em sembla que em costarà tornar a Can Dragó, de fet, la primera vegada, fa tres anys, que vaig córrer les 24 hores ja vaig dir que “mai més” i així ha sigut. L’any passat vaig córrer les 12h i aquest any les 6h, l’any que ve tocarà fer-ne només tres...jajajaja.

Felicitar com sempre a l’organització i al fet que sigui per una causa solidària, a en Blacky per l'assitència de luxe que ens va fer i com no, a tots als que han complert el seu objectiu patint la duresa de la pista.

Fins aviat!

12 HORES PISTA

Escric això amb les cames contracturades encara i el genoll fet un nyap però amb un somriure a la cara de felicitat. Als que ens agrada córrer i per un dia ho podem fer durant dotze hores seguides, l’endemà, ens queda un pòsit de satisfacció indescriptible.

Tot el dolor que vaig experimentar, tot el cansament, el patiment i l’esforç, queden en res. Ara mateix em sento invencible i si just acabar pensava “mai més” avui el cuquet  torna a rossegar amb força.

Aquesta és la crònica de les 24 hores pista de Can Dragó, organitzades (tot s’ha de dir, impecablement), per corredors.cat. Aquest any participo a la modalitat de 12 hores individuals, l’any passat ja vaig fer les 24 hores senceres  que em van deixar destrossat per molt temps, així que tot i els dubtes d’ultima hora, decideixo fer les 12 hores, que ja n’hi ha ben prou.

L’objectiu és passar de 110 kilòmetres, disfrutar del córrer i no fer-me mal i no necessàriament  per aquest ordre, un cop posats però, les decisions es van prenent sobre la marxa. Aquest any tenim una assistència de luxe, en Gerard estarà per nosaltres tot el dia i és d’agrair tenir una persona que et dóna tot el que et fa falta a més d’acompanyar amb els seus ànims.

Sortim.

Em trobo molt bé, aquests dies he estat provant ritmes a la pista, voltes i més voltes mirant el crono i crec que a 5’30m/km es el millor, però em deixo endur per la eufòria i la primera hora la faig a 4’40, em surten una mica més de 13 kilòmetres i em situo primer a la classificació. Bé, no era el plan inicial però ja posats decideixo arriscar i seguir a bon ritme per intentar una marca més bona. El genoll em molesta una mica però tot rutlla molt bé, en Gerard ens subministra beure i menjar quan li demanem i nosaltres només em de pensar en córrer. En realitat per córrer no s’ha de pensar gaire, jo només em deixo anar, flueixo per damunt la pista i a cada passa, entro en un estat mental de concentració i potser puc semblar una mica esquerp i seriós però es com ho faig jo, m’amago a darrere les ulleres de sol i en submergeixo a dins meu mentre corro, aïllant-me del exterior.

Porto ja més de 24 kilòmetres amb dues hores, sé que haig d’afluixar el ritme però em costa, vaig tenint pujades de motivació i em deixo anar, alguna volta la faig més lenta  i alguna de més ràpida, em costa aguantar un ritme fix. Amb tot, em sento bé, la temperatura es prou bona i m’agrada com estic corrent, tard o d’hora arribarà la crisis però no hi vull pensar amb això, ara només gaudeixo i volo com un ocell però tocant de peus a terra. Em diuen que vaig segon i el tercer està a 4 kilòmetres, les cames ja van soles i no em preocupa res.

Voltes i mes voltes, la musica que sona per megafonia aquest any es molt dolenta, estic temptat d’agafar els auriculars però llavors si que quedo aïllat del tot, llavors ja seria com fer un viatge astral, un tripi de kilòmetres pisterus i crec que no fa falta, el que em fa falta és seguir corrent com ho estic fent, amb ritme, constant, amb ganes i sobretot sobretot, gaudint .

Passen les hores i passen els kilòmetres sense gairebé adonar-me’n, estic disfrutant a cada volta i això és el que importa. Observo els altres corredors com corren, els diferents estils i les diferents actituds, la seva manera de córrer em diu molt d’ells, n’hi ha d’agressius, de més discrets, n’hi ha que em diuen coses i n’hi ha que van a la seva bola, en fi, tot un món...

Kilòmetre 60, vaig bé, la marató l’he passat amb 3h 40m i fins al 50 quasi bé ni me’n he  adonat. A partir d’aquí em quedo tercer a la classificació, es evident que vaig perdent pistonades però jo no ho noto.

Es comença a fer fosc i la cosa es comença a posar xunga, ja no tinc aquella frescor del mati, aquelles cames lleugeres i aquelles ganes. Vaig fent micro parades de 30 segons o un minut que m’ajuden a recuperar-me una mica .

Ara penso que l’objectiu són els 100km. M’agradaria baixar de les 10 hores i no penso en res més. És evident que estic en clara davallada i l’esforç que hi poso es considerable però no em rendeixo encara, sé que arribat aquí, al cos encara li queda moltíssima corda, només haig de triar fins a on estic disposat a patir i aguantar la pedregada que s’acosta.

Al kilòmetre 90 vaig malament, no em trobo bé, la panxa em dona problemes i tota l’estructura mental que portava se’n va a la merda, camino una mica cada quatre o cinc voltes però ja no recupero, miro el GPS i crec que si que puc baixar de les 10 hores als 100 kilòmetres i amb això intento motivar-me. Vaig cinquè a la classificació general però la veritat és que no m’importa, la competivitat s’ha esfumat  i tan m’he fa el resultat final. Dues noies són les que m’han passat en kilòmetres, la constància i perseverança són importants en aquest tipus de proves, qualitats que jo no tinc. Jo vaig per impulsos, quan tinc la foguerada ho aprofito però sempre em quedo en foc d’encenalls, vet aquí.

Kilòmetre 100. Em vull morir, d’això se’n diu córrer fins a rebentar i ho acabo de fer. He fet un pet que segur l’han sentit des de casa, a 70 kilòmetres. Encara no porto 10 hores però, i estic content, el que vingui a partir d’ara serà de més ja que no estic per fer gran cosa, només caminar amb el cap cot, abrigat perquè m’estic foten de fred i mirant com molts altres corredors segueixen a bon ritme una volta i una altre. Jo sóc el que sóc i he fet el que he pogut, potser m’ha faltat algun entrenament, algun rodatge llarg, una mica més de seguretat amb mi mateix, no sé...

De tant en quant faig un parell de voltes corrent, encara em queda una mica de dignitat però la última hora se’m fa interminable. Tinc molt fred i poques ganes i aquests moments els conec molt com per dir-me a mi mateix que ja n’hi ha prou. No vull patir més, ja ho he fet prou com a corredor i fins aquí vull arribar. Globalment la experiència ha estat fantàstica i em sento feliç, acabo amb 114’677km i satisfet una vegada més de donar-ho tot, o gairebé tot...

Córrer llarga distància en pista té un nosequé que enganxa pot semblar una bestiesa i potser ho és, però la vida és una successió de moments intensos, bons i dolents, i els viscuts aquí ho son. Deixo enrere una experiència molt bonica, grans moments i grans amics i amb això em quedo.

Quan l’any que bé acabi una de les proves de Can Dragó, segurament tornaré a dir “mai més” i el següent, i l’altre...

50 Km PISTA DE TERRASSA

Últimament em veig obligat a donar moltes explicacions pel fet de córrer en una pista d’atletisme, i és que veritablement deu costar d’entendre com ens pot agradar donar voltes i més voltes a un circuit de 400 metres. Però la cosa té el seu encant,  el seu art, la seva tècnica i la seva tàctica.

Per començar no s’ha de patir a buscar els senyal o les cintes del camí, per tant, òbviament, no et pots perdre, no s’ha de portar motxilla, ni material obligatori,  ni frontal per si es fa de nit. Tens tot els que et cal a l’abast i només t’has  de preocupar de córrer, de córrer i res més. Jo només hi veig avantatges...

La muntanya m’agrada molt, moltíssim, però m’hi faig mal. Em giro els turmells cada dos per tres i sempre vaig per terra, rellisco amb el fang, em dono cops amb les pedres, m’esgarrinxo i passo fred.

Per tot això i per molt més és perquè corro a la pista, perquè allà no hi ha res que et distregui, ets tu contra tu, córrer en el sentit més senzill i pur de la paraula, córrer i res més. I perquè a mi m’agrada provar-ho tot i com a corredor, ho vull córrer tot.

Com a preparació de les 12hores pista de can Dragó vaig voler participar a aquests 50 km de Terrassa i la cosa va sortir força bé. Era la nostra primera cursa amb la samarreta del club atlètic Vic i es que després de donar tantes voltes a les pistes, em acabat “fitxan” per ells.

Arribem d’hora amb en Mia a les pistes de Terrassa i ens trobem els atletes que fan els 100km, ja fa tres hores que corren i en acabar nosaltres, a alguns, encara els hi faltaran unes hores.

Som poquets i l’ambient és molt familiar, és agradable estar aquí. De fet, avui ja m’he llevat sense cap pressió i l’únic que tinc ganes és de córrer, no tinc cap objectiu ni cap expectativa, simplement deixar-me portar i gaudir d’això que tan m’agrada.

Sortim. En Mia es posa al capdavant i jo al darrere però el seu ritme es de Keniata i no m’atreveixo a seguir-lo . Les tres o quatre primeres voltes són per situar-se i només m’han passat dos corredors, les sensacions són molt bones i em trobo corrent molt a gust, no em fa mal res i començo a gaudir de veritat. Em concentro amb el que estic fent, amb la respiració, amb la gambada, amb tots i cada un dels moviments i intentant optimitzar al màxim. Fa una xafogor que ens fa suar a tots i anem ja molls com ànecs. Avui la cosa anirà de beure molt i vigilar amb les deshidratacions.

Passen les voltes, els kilòmetres i vaig passant corredors una vegada i una altra, de tant en tant ens anem donant ànims els uns als altres i es que ara som com una gran família. Porto ja 10 kilòmetres, 45 minuts i em trobo de meravella, de moment vaig el quart classificat i tinc els dos de davant a un parell de voltes, en Mia va primer i ens està fotent una pallissa i un recital de córrer que fa por.

La samarreta empapada em pesa de la suor i m’obligo a beure molt sovint, voltes i més voltes i jo que corro com mai, em sento perfecte i estic disfrutant d’una cosa ben estranya: donar voltes com un hàmster a un circuit tancat a dins un polígon... ja és ben estrany, ja.

Estic al kilòmetre 20, pendent del rellotge per veure el pas a la mitja marató. Els corredors més lents corren pel carril interior i això m’obliga a fer uns quants metres de més a cada avançament i això és un continuo. És una mica incòmode però sort que som poquets. Passo la mitja marató amb 1 hora i 32 minuts, penso que és un molt bon temps i això m’anima a seguir amb ganes amb decisió i amb energia.

Seguim.

Córrer i córrer.

 Ara mateix, quan escric això sentat tranquilament, a les pistes d’atletisme metre miro com fa sèries l’Abel Casalí ( això si que és córrer, mare meva), no sé ben bé què pensava mentre corria, només recordo moments molt concrets però també recordo que una força interior em va acompanyar tota l’estona, una determinació que m’obligava a no abaixar el ritme malgrat el cansament i amb tot això hi trobava plaer, el plaer de sentir-se un mateix, de que el temps s’atura i no importa res més.

Kilòmetre 30. Començo a estar trallat. Les cames em fan mal i tinc unes ganes boges de parar. Aquí és on rau el veritable corredor de fons, aquest punt el conec molt i molt bé i no em deixo intimidar, m’hi hauré d’esforçar i deixar passar el temps i els kilòmetres i així ho faig.

Kilòmetre 35. Vaig petadet però encara amb energia, l’isquiotibial em comença a donar símptomes de rampa i miro de beure força aigua.

Va va va! david, que ho estàs fent molt be, m’animo a mi mateix interiorment i també ho faig als altres corredors, sobretot als que fan 100km , doncs penso que s’ho mereixen i ho necessiten.

Supero la barrera psicològica dels 35km, el temut mur del maratonià i encaro cap al kilòmetre 40 amb decisió, estic eufòric perquè ho he gestionat molt bé tot plegat i ara només em queda la recta final. Passo la marató amb 3hores 6 minuts i no m’ho crec, estic fent un carrerón i “només” em queden 8km. Tinc el que va tercer molt a prop doncs ja l’he passat una vegada, 200 metres em separen de la tercera posició i decideixo donar-ho tot. El passo i en una de les voltes m’enganxo a darrere en Mia i fem junts tres o quatre voltes , vull deixar distància suficient per no haver de patir al final però la veritat és que començo a anar molt justet. Els bessons estan apunt d’explotar i l’isquio de la cama esquerra em crema, miro de no afluixar però em costa molt, comença el calvari del final de les curses, un suplici extenuant però que em fa sentir mes viu que mai, com un animal, donant-ho tot, buscant a dins meu aquella energia de més, aquella que no saps de on collons surt  però que sempre arriba.

Em canten per megafonia que em queden 6 voltes!, això ja ho tens nanu!. En Mia ja acabat fa una estona i jo vaig destrossat però corrent amb il·lusió de fer un podi, després d’una volta em diuen que no, que ara me’n  queden sis, ostiaaaaaa!, aclareu-vos home!. El GPS em marca 51,200, o sigui que ja fa estona que hauria d’haver acabat  però no, em queden 6 putes voltes que es faran interminables. M’arrossego, em fa mal tot, els bessons enrrampats, l’esquena...collons quin patir! va que ja s’acaba! . Em diuen que me’n queden dues i després de fer-ne una, em criden no, no, que es l’última!. Apreto tot el que el meu pobre organisme pot i arribo trencat i feliç després de 4 hores i cinc segons.

S’ha acabat. Em sento buit físicament però una sensació de plenitud m’envaeix perquè el que acabo de fer no és una gran gesta però a nivell personal si que ho és, perquè m’he superat, he gaudit i una vegada més m’he sentit corredor amb majúscules, no és una gran marca però si tot el que jo puc donar de mi, i això em satisfà enormement.

Ara a recuperar i pensar en la propera doncs això, no s’acaba mai,...voltes i més voltes, com la vida mateixa...

24 HORES PISTA

Primer de tot donar les gràcies a corredors.cat per organitzar aquestes magnífiques 24hores, per la part tècnica i pel caliu humà.

Dit això, quan em paro a pensar, els sentiments s’amunteguen a la memòria i no sé ben bé per on començar. Han sigut 24 hores molt intenses on he gaudit molt més que he patit i al final el resultat i el balanç global, ha sigut molt millor del que m’imaginava.

Després de la  presentació dels corredors i un petit briefing és dóna la sortida, tenim per davant tot un dia i tota una nit i jo no m’ho acabo de creure. No pot ser, tota aquesta gent estarà corrent al ritme que ho fan, 24 hores seguides?, la primera impressió es que si, tot és com molt professional però també molt friqui, em sento un novatillu però a la vegada hi encaixo perfectament. Això si, de ganes de córrer no me’n falten, ara mateix només tinc ganes d’això, de córrer córrer córrer...

Les voltes a la pista van passant lenta però sense pausa, quan porto dues hores faig la primera parada i em començo a trobar cansat...que no et passi res tros de burro, només et queden 22 hores...

Porto 21km, el ritme està prou bé però ja sé que més tard o més d’hora faré un pet. Al cap de tres hores en porto 30, i el cap em comença a fallar, tinc la primera davallada però no m’intimida i la deixo passar, ja l’esperava. Al cap de 4 hores porto 38 kilòmetres i estic gaudint de veritat. Intento agafar un ritme fixa i no moure’m d’aquí però em costa molt, vaig fent voltes ràpides alternant amb voltes lentes i alguna caminant. Pel que veig no és la millor manera de fer-ho, els “bons” agafen un ritme de creuer i només paren a pixar i algun sembla que ni això.

 A les 4hores porto 39km, el ritme va baixant progressivament i molts corredors van alternant el caminar amb el córrer i jo també. 5 hores, 46km. 6hores, 54km. 8 hores, 73km...

Les hores passen i els kilòmetres també. Tinc repunts d’energia que els aprofito per rodar a darrere els bons corredors. Es com un mantra, com una meditació, durant hores desconnecto d’aquest mon i només corro a darrere unes cames que em marquen el ritme. Son moments de felicitat, sempre he pensat que córrer és quelcom més que exercici físic, és un estat emocional, de plenitud, és art, és...no sé com dir-ho.

Hi ha corredors que corren amb una elegància envejable i després de tantes hores observant-los és creu un vincle i tot i que gairebé no els hi he vist la cara a través de la manera de córrer m’expressen moltes coses.

Al cap de 12 hores porto 104 kilòmetres. En Mia em diu que és retira, volia intentar el record d’Espanya i la batut però un altre corredor també la superat i amb 3 km més. Està rebentat, però el que ha fet és molt gran. Jo no estic gaire bé però encara tinc corda per anar fent així que decideixo continuar.

A partir de les quatre de la nit em ve una son que no puc suportar i em vaig a estirar una estona. Estic uns tres quarts d’hora en posició fetal en un racó fins que em desperta sense voler una noia que em tapa amb un anorac. La solidaritat i la esportivitat és molt gran i pot ser és això el que m’ha captivat d’aquesta prova.

No les tinc totes però torno a la càrrega, les primeres voltes són duríssimes, em fan mal totes les articulacions i estic tremolant de fred però mica en mica, pas a pas, volta a volta vaig recuperant sensacions. No em crec capaç de tornar a córrer més, però el cos humà és una cosa increïble i ho provo. Corro enferregat i contracturat, fent ganyotes de dolor però poc a poc em sento millor, a cada volta em trec una peça de roba i ara si, torno a ser jo, torno a córrer, amb llibertat, superant obstacles i amo de la meva voluntat. Agafo altre vegada un ritme prou bo i corro a roda dels millors que no ho han deixat de fer en tota la nit, impresionant!.

Estic així hores i hores, corrent i només parant per beure i menjar fins que el cos em diu prou. Arribats aquí, sembla que la cosa s’acaba però no, voltes i més voltes, caminant i alguna corrent i més i més i més...

Finalment surt el sol, sembla que no es faria mai de dia però queda poquet. Aquestes ultimes hores se’m fam interminables, intento córrer però em fa mal tota la carcanada. Porto 160km i vull arribar a les 100milles. Em queda temps per fer-ho i m’ho agafo tranquil sabent que això s’acabarà i només en quedarà el record, per tant, ara és el moment de donar-ho tot i arribar fins al final.

L’arribada és apoteòsica, llàgrimes, crits, abraçades... els sentiments a flor de pell.

Al final 168’192km.

Gràcies a tots els que em vareu animar, de veritat, no sabeu com s’agraeix, i si ahir deia mai més, avui ja penso amb l’any que ve. Ha sigut una experiència extraordinària i, si, com a corredors ens queda molt per aprendre.

RECTA FINAL

Dins la preparació de les 24 hores pista potser no hi entra córrer una marató de muntanya, bé, de fet, no sé ben bé quin seria l’entrenament adequat però una bona suma de kilòmetres quasi segur.

 Amb aquest propòsit em vaig inscriure a la marató de l’Ardenya: per fer una bona tirada i amb un desnivell raonable.

La qüestió és que aquestes darreres setmanes he intentat entrenar fort i dic intentar perquè no ho he fet tot el que voldria, doncs al pujar el volum el cos se’m queixa en forma de sobrecàrregues, dolors articulars, mals d’esquena...

Cada setmana he hagut de parar  totalment un parell de dies com a mínim i després d’un bon entreno de varies hores em trobava realment cansat, estovat i apallissat.

Aquesta última setmana m’han sortit 123km, la passada 98 i l’anterior 86. Bé, no és gaire però és el que hi ha, jo no dóno per més, si augmento, la lesió està assegurada, així que he fet tot el que he pogut i al límit de fer-me mal.

Amb aquestes condicions em vaig plantejar deixar la marató per una altre ocasió i fer la mitja marató, feia dos dies que una sobrecàrrega al tibial no em va deixar acabar l’entrenament previst i per la tarda anava ben coix. Res, coses que es curen amb descans i una mica de gel.

Amb tot, vaig fer una bona cursa i les sensacions varen ser boníssimes, és més, feia molt de temps que no gaudia tant de córrer. Vaig trobar-me molt i molt bé i tot i notar el cansament acumulat de tota la setmana vaig córrer amb facilitat, crec que vaig quedar dels 30 primers, el fet de estar apuntat a la marató i fer la mitja, fa que no surti a les classificacions.

La cursa no tenia cap complicació: molts trams llargs per pistes de sauló i una petita pujada i baixada per les crestes de pedra d’un turó, zig-zags per la vora d’una torrentera i algun trosset d’asfalt, 1hora 50minuts.

La veritat es que em va anar molt bé haver fet aquesta cursa, juntament amb els 30km que vaig fer l’endemà, ara tinc confiança amb mi mateix i sento que l’entrenament potser no ha sigut l’adequat però em trobo bé i això és el que conta.

Deixo enrere un mes amb un munt d’hores corrent, de fred, de contractures, de mal als genolls i ple d’interrogants que dissabte s’esvairan. Em trobo ja a la recta final per aquest nou repte i si es veritat que el mon s’acaba el dia 21 jo ja ho hauré celebrat...corrent.