temes

15 de des. 2019

LES NO 12 HORES DE CAN DRAGÓ



Em vaig apuntar a les 12 hores de can Dragó, més per ganes que per anar a fer qualsevol altra cosa, a can Dragó, hi tinc una relació d’amor-odi molt potent, allà hi he patit el que no està escrit, però també he viscut moments d’intensa plenitud.

En realitat jo anava a fer l’assistència e en Mia, en aquests tipus de curses es important que algú estigui per tu, et doni el menjar i el beure quan cal, la roba i tot el que necessites, a més de donar suport psicològic, jo diria fins i tot que es imprescindible.
Així que l’objectiu no era cap altra que rodar amb ell unes hores, que ara mateix no estic per fer aquestes distàncies ni estic per aquests saraus.

La cursa de 24 hores pista es la més dura que hi ha. No dic “una” de les mes dures, si no la més dura, directament. Donar voltes fins al teu límit durant un dia i una nit, sense parar, es de bojos. S’hi ha d’anar amb tota l’artilleria mental i física que un es capaç de reunir, i tot i així, hi ha moltes variants que no pots controlar.
Jo hi he participat cinc vegades i en tres d’elles he acabant abandonant una hora o altre. Es una prova que et posa a prova, valgui la redundància. Allà estàs sol amb tu mateix, les teves cames, i tots els teus recursos mentals per continuar corrent molt més enllà del que seria raonable fer-ho. Allà descobreixes que quan et penses que no pots més, encara no estàs ni a la meitat del que pots arribar a fer. Es una prova bestial, que et tritura i et masega per dins fins a deixar-te el cos i el cervell destrossat. Es així.

Ahir en Mia no va tenir el seu dia, ho va deixar abans de les 7 hores, i mira que havia entrenat com un cabró durant tres mesos, però no va sortir. El conec prou bé per saber que a la pista no estava en situació i malgrat anar primer classificat, ho va deixar estar.
Ja dic que aquesta prova és la mes salvatge i cruel que un corredor pot arribar a fer...

Ànims Mia, ets un tio de puta mare i un corredor excepcional.

Per la meva part, només dir que vaig córrer una hora i mitja, per fer 17 km que se’m van posar de meravella, gaudint del córrer amb el meu amic i tots els sonats de l’ultrafons, i tant és així, que avui, he anat a acompanyar al meu fill Genís al cros de Banyoles, i he tornat a córrer, la cursa open, de nomes 3km... 
No tinc remei...

cròniques  2012,   2013,  2014,  2015





Cap comentari:

Arxiu del blog