La pitjor mitja de la meva vida, així podria
resumir la cursa d’ahir a Ripoll, una cursa
on no em vaig trobar gens bé, amb el gluti contracturat només de sortir i
una ciàtica que arrossego des de dimarts. Que hi farem, a carallot i troç de
ruc no em guanya ningú, perquè el més sensat hagués sigut quedar-me a casa, fer
un rodatge suau o millor encara, anar a la piscina a fer xip xap...
1h 42m es un desastre, és anar a trotar per
la carretera i perdre el temps. Les expectatives tampoc es que fossin gaire
altes, però vaja, m’esperava quelcom millor. De fet, vaig caminar quatre o cinc
vegades...i en una d’elles, un motorista de l’organització em va dir: ara bé l’ambulància!
si hoooome, abans mort!
I així es com vaig arribar, ferit de mort
però amb dignitat, sabent estar, a les dures i a les madures i lluny del que
sóc.
Però ara ja està fet, només em queda recuperar
bé, seguir entrenant i ja vindran temps millors, jo no em desanimo, bueno, una
mica sí, però que hi farem, perquè hi hagi dies bons, n’hi ha d’haver de
dolents...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada