LA SITJA DEL LLOP

Vaig estar dubtant fins a l’ultim dia, però finalment el divendres em vaig decidir, correria el kilòmetre vertical del Montseny. Des de el tast de la mitja de fa quinze dies, en que em vaig fer un petit trencament al isquiotibial que no corria, estic en baixa forma i molt desentrenat per aquest tipus de cursa, però vaja, que no passa res, per gaudir d’una matinal esportiva a la Muntanya i gaudir del Montseny, de la cursa i dels amics no fa falta gaire més.

I així ha estat, he gaudit molt pujant al turó del l’Home, amb les pulsacions desbocades i el cor bategant com un tambor a dins el pit. Tampoc ho he donat tot, ja que em molestava una mica l’isquio i m’he estimat ser prudent. Bé, ser prudent hagués sigut quedar-me a casa, descansar i guarir-me bé, però jo això no ho ser fer.

Sortida en massa des de el poble del Montseny, menys de cent corredors, amb un dia fred però amb un sol radiant. No apreto massa que no em vull desfondar que això com més s’enfila, més dret és. Agafo un bon ritme i controlant les pulsacions, trotant bastant al principi i gens al final. En general m’he trobat bé però amb la sensació que em faltava motor, com anar amb una moto 125, que fots gas però la cosa no tira, no és que tingui un motor BMW jo, però bueno, una mica millor si que he estat.

Enfilem primer per l’asfalt, algun tros de pista i corriol amunt, entre alzines al principi i faigs la part de dalt, adelanto algun corredor i algun més a mi, i després d’una hora i vuit minuts arribo al cim del turó de l’Home, a darrere de la segona classificada, al final, he fet el mateix temps que l’any passat.

No em puc queixar.

Segueixo amb la tonteria de repetir les curses tres vegades, aquesta ja la vaig córrer l’any passat i també fa dos anys ( amb un temps de 1h 2m)  així que, més lentes, però ja les tinc totes tres.

Sempre dic que estar a la línea de sortida ja es molt, a la de l’arribada ja és la hòstia, i si a més es fa gaudint, amb passió, i tornes a casa i no et fa mal res, ja és la bomba...

Així que avui estic satisfet, m’he tornat a sentir corredor i tot i que una mica més vell i rovellat, sóc optimista de cara a tot el que vindrà.

Gràcies Montseny!