100km de L'Ardèche

 

Tercera vegada que vinc a l’Ardèche, primer a fer l’ultra de 222km que no vaig acabar, després a fer les 100 milles que tan bé en van anar i vaig completar en 20h, i ara els100km, que s’han quedat en la meitat.

 Bueno, es el que hi ha, no sempre les coses surten com esperàvem. Son varis els factors que van desencadenar el resultat, però sobretot va ser un procés mental: la previsió meteorològica era dolentíssima, pluja i vent i jo amb aquestes condicions sóc molt vulnerable, ho sé, de seguida agafo fred i se’m llaguen els peus i em general em dóna molt mal rotllo, no m’agrada mullar-me! Això va fer que els dies previs ja no estigués convençut i els pensaments van anar modulant un estat físic i anímic que no era òptim. Per córrer 100km hi has de posar alguna cosa més que entrenament i ganes, hi has de posar il·lusió, convenciment, tenacitat, i sobretot creure en tu encara que les circumstàncies et siguin desfavorables.

I vaig fallar, la pluja em va condicionar tant que va acabar essent determinat i tot ho vaig cuinar a dins el meu cap.

La sortida m’enganxa sense saber que fer: si córrer només 5km o 20km o directament no sortir. Males sensacions ja des de el principi, vent, pluja...no tinc clar fins a on arribaré i malgrat que tinc en Mia que m’ajuda anant al meu costat amb la bici, no ho veig clar. A partir del km 25 ja vaig rostit, moll i sense ganes i al km 28  giro cua i decideixo tornar. Faré almenys un entrenament de 50km i a veure si salvem el dia...

I res, això vaig fer, córrer una bona tirada i ja està. També es veritat que 100km es una distància que conec prou bé però que vaig subestimar una mica, i no, això no es pot fer mai, i també estic pendent d’altres problemes físics i de salut que vaig arrossegant de fa temps i que tampoc hi ajuden.

No sento que això sigui un fracàs, ni molt menys, són coses que passen i que passaran, no som perfectes, ni robots...

En fi, seguim.  

 

12 HORES FAIL

 

Ahir vaig tornar a córrer a can Dragó, sempre que marxo d’allà penso que no hi tornaré mai més, però també sé que sempre hi acabo tornant. Les curses d’ultrafons en pista son molt dures, el tartan et castiga, el ritme, la monotonia, i més si comencen a sortir problemes. Ahir no era el meu dia, ja només de llevar-me ho vaig notar, en forma de molèsties al gluti i a l’adductor

Portava tota la setmana descansant, i anímicament em trobava bé, tenia ganes de córrer i més quan arribo a les pistes i veig tot el muntatge, saludant a tots els amics de l’ultrafons, aquí i allà.

Estic amb en Mia, com no podia ser d’una altre manera, ell em farà l’assistència i em dona suport psicològic que tanta falta fa quan portes tantes hores. Ell és com un germà per a mi, i en temes atlètics hi confio plenament, ens coneixem i compenetrem com amb ningú. Després de les fotos de rigor, sortim, amb un temps humit i ennuvolat. Em trobo bastant bé i surto a ritme viu però controlat. Marco tots els km per sota de 4’50 algun a 4 i poc, ja ho faig jo això: combino voltes més ràpides i de més lentes, i fins al km 20 tot va bastant bé. Trobo que hi ha massa gent a la pista i els corredors més lents fan una mica de nosa, però vaja, anar fent, que això es molt llarg.

A partir del km 30 ja em tiben els isquios, el gluti em fa mal, i corro malament. Fisiològicament em trobo bé, amb energia, però el dolor va a més i no hi puc fer res. Passo la marató amb 3h36m i veig com poc a poc s’esfuma l’objectiu. Vaig molt adolorit i així no es pot anar. Si et passa això a una hora d’acabar, acabes com sigui, però encara falta moltíssim.

A mig fer, entre el públic, hi trobo en Quim, i paro per fer-li una abraçada, tan es perdre uns segons, me’n alegro molt de veure’l tot i que m’agradaria veure’l corrent.

Paro una estona i decideixo que ho tornaré a provar passats uns minuts, però si estic igual ho deixo. I finalment abandono als 50km, amb 4h i mitja de cursa només.

No passa res, he perdut una batalla però no la guerra. Ho tornaré a provar, seguiré entrenant i sobretot gaudint del camí. Com diu la samarreta d’aquest any: no surrender...

100 km DE BELVÈS

Fa un parell d’anys ja vaig viatjar a Belvès, una bonica població del Perigord Francès, una regió molt maca, amb grans castells i rius cabalosos. Però el que tampoc he vingut a fer aquí aquest any, és turisme, he vingut a córrer els seus 100 kilòmetres per segona vegada, una mítica cursa amb quaranta dues edicions a l’espatlla.

 Està clar que l’entorn hi ajuda, però en realitat és un repte esportiu on preval la determinació que hi posis, i és clar, l’entrenament.

Vinc amb l’objectiu de baixar de les nou hores, no m’agrada massa posar-me fites concretes i objectius, perquè amb els anys he après que aquests vénen sols quan han de venir ,i si no, tampoc passa res, així em trec pressió, dormo més tranquil el dia abans i tot és més fàcil, però en el fons reconec que ho vull intentar. Sé que ho tinc a les cames, però s’ha de fer, i per tant s’ha de provar.

Sortida a les vuit del matí, una mica de fresqueta però es preveuen màximes de trenta graus. He coincidit amb el gran Luis de Santiago, un corredor discret i senzill però amb un currículum impressionant. Els primers cinc kilòmetres son per posar la màquina a punt, que això és molt llarg i s’ha de saber regular, però res, em deixo portar i agafo un ritme un pèl alt. Qui no s’arrisca no pisca, penso, així que si vull fer una bona marca haig de començar a retallar temps al temps, ara em trobo bé i s’ha d’aprofitar.

Al km deu em retrobo amb en Mia, ell em farà l’assistència amb bici. Es reconfortant  trobar-me’l, desprès de tants anys corrent junts es com el meu germà, ens coneixem bé i som un equip. La setmana passada jo li vaig fer l’assistència, a ell i tot l’equip DIR, a la oxfam trailwalquer, 100km també, en que van quedar primers, així que tot torna...

Vaig de puta mare, a ritmes que no havia fet ni amb entrenaments, de fet, només he fet quatre tirades de mes de trenta kilòmetres i unes quantes de vint o vint i cinc, així que no sé com em respondrà el cos a la llarga distància, crec que el meu ritme de creuer ha millorat molt darrerament, però ara això s’ha de mantenir...

Passo la mitja marató amb 1:35, ai mare que fotaré un pet, ho sé, no en tinc cap dubte, però no m’arronso i segueixo corrent a ritme suïcida. S’ha de ser valent i mentre tingui sang a les venes ho intentaré, cagumlaputa que aquí no regalen res, jo contra jo, corrent hores i hores i amb la clara convicció de donar-ho tot.

Comença a fer calor i en Mia no para de donar-me sals, aigua, isotònic, dàtils, plàtans...ostiaaa deixem respirar!, si no paro de menjar!. Però és el que cal fer, hi ho sap, hi ho sé, però amb el fragor de la batalla se’m oblida, així que li tinc plena confiança.

Km 30 amb 2:20, vaig enxufadíssim...

Anem fent la goma amb en Luisito, ara ell a davant, ara jo, però no coincidim mai amb el ritme, cadascú fa la seva cursa i a la seva manera, m’encanta...

Passo la marató amb 3:23, ostia David, et fotaràs una galeta que fliparàs, però res, jo no m’acuquino, em sento fort, i vaig bé, així que gas!

La zona és realment maca, pobles amb encant a la riba de grans rius, tot es verd i se sent olor de flors per tot arreu, com he dit abans, tot hi ajuda, però realment aquí el que val és els collons que hi posis.

La primera xinxeta arriba, no em ve de nou perquè ja me l’esperava, així que afluixo el ritme i a esperar que passi, no s’hi pot fer res més. Sort en tinc de l’experiència acumulada amb tots aquests anys corrent ultrafons, conec molt bé aquesta sensació i ho gestiono bastant bé.

Carda una calor que esquerda el cap, no paro de mullar-me als avituallaments i segueixo bevent  molt i menjant més aviat poc, és el moment de començar a tirar de gels.

Passo el kilòmetre 50 amb 4:03, un tiempassu per a mi, de seguir així no baixo de nou, baixo de vuit!!!, però no, el ritme va baixant progressivament, tampoc hi ajuda les pujades del circuit ja que al final vaig fer un desnivell positiu de 700m.

Al kilòmetre 60 ja em vull morir, em fot mal el peu i vaig rustidíssim, però segueixo corrent. Es el que he après corrent l’Spartathlon, puc seguir corrent hores i hores, a ritme de supervivència però prou ràpid per seguir avançant. Deixo enrere en Luisito.

Asfalt, calor, cansament...això és córrer un 100km, i seguir corrent.

Tinc alguna pujada d’energia que aprofito per apretar una mica però les ondulacions de la carretera em tallen el ritme. En Mia em segueix amb la bici com la meva ombra, em subministra aigua i aigua i aigua....i aigua, quina calor ostia santa!

Sense adonar-me’n, arribo al km 70, això ja està fet nanu....

Els collons! trenta kilòmetres són molts i a més amb aquest estat i aquesta calor. Però és qüestió de paciència, deixar passar el temps, bevent i menjant i seguir arrossegant l’esquelet per la carretera, ara amb un bon ritmillu, ara a ritmillu cadàver... Tot així avanço a bastants corredors i corro prou sencer i esquena dret per conservar la dignitat.

Del 70 al 80 és una agonia infernal ,però que hi farem, jo m’ho he buscat, malgrat tot estic disfrutant, estic gaudint del córrer llarg i encara estic amb cursa. 

Faig càlculs i veig molt difícil baixar de nou hores, però no es pot llençar la tovallola, encara tinc marge amb tot el temps que he retallat a la primera meitat i amb l’esperança que arribi el miracle del ultrafons, aquell en que el cos es sobreposa i et surt l’energia de no saps on, però avui les coses aniran...com havien d’anar...

Vaig pensant en l’arribada, els últims dos kilòmetres són en pujada, però pujada pujada de veritat eh?

Belvès queda a dalt d’un turonet i s’ha de pujar, no hi ha més remei, així que aquests dos últims seran de la muerte si o si, i els parcials baixaran. Em desmotivo una mica al veure que no hi arribo, però que collons, si ho estàs fent de puta mare!, només em queden vint kilòmetres que els faig com puc, corrent, això si, amb algun lapsus on camino uns metres i prou.

En Mia no es separa de mi, això ja ho tenim, ara sí, vaig recollint cadàvers, són els últims corredors de la cursa de 50km, i faig tota la ultima pujada corrent, mentre tots caminen, ja veig l’arc d’arribada i apreto una mica més per arribar per fi amb 9 hores 16 minuts.

Estic molt i molt content, ja tinc una muesca més a la culata, he baixat la meva marca en més de 30 minuts i he lluitat una cursa, una vegada més, arribant a meta amb totes les meves pors i encerts i amb totes les meves misèries a l’esquena, però que collons! que m’ho he currat! i com sempre, amb l’ajuda d’en Mia.

24è classificat, 5è de la categoria, i això que era campionat de França...

I amb tot, segueixo pensant que puc baixar de nou hores. Hi ho faré.

Oi tant.

Amb en Lluís, poc abans de sortir, aquí encara frescos.

ELS MEUS NO 100KM DE LOS ALCAZARES, CAMPIONAT DEL MON, ABSOLUT I DE VETERANS

Anar a un mundial de 100 km no es fa cada dia, de fet, no crec que es torni a repetir, per això em sap greu haver hagut de plegar a tan sols 20 km de la sortida, però sé que vaig fer el que havia de fer, córrer lesionat no té cap sentit.

 Sortida a les set del matí juntament amb l’elit  mundial d’aquesta modalitat. Vaig a un ritme una mica per sobre del que tocaria però molt còmode, entre 4.40 i 4.50m/km. Ens ajuntem amb l’Alberto i anem xerrant, estic a gust, em sento fort i per dins intueixo que sortirà una gran cursa, si més no, he trobat una bona roda per seguir quan les coses es posin xungues.

I al kilòmetre 14...crec, sento una punxada a l’adductor i de seguida veig que aquí s’acaba la meva cursa, segueixo corrent fins al 20, paro, estiro, ho provo però res, és impossible córrer així... Una llàstima perquè crec que estava en condicions de baixar de nou hores, però un altre dia serà... més concretament a l’Abril, al campionat d’Espanya, a Las Palmas...jejeje, això no pot quedar així...

Avui he anat al fisio i m’ha confirmat que no hi ha trencament muscular, és només l’antiga cicatriu que es va “emprenyar”, em deixa més tranquil, però crec que el problema ve de no escalfar bé, de fet, ni bé ni malament. En aquestes proves llargues no ho faig, perquè potser no cal, però el ritme de sortida es prou elevat com per haver-ho de fer, una altre lliçó que m’emporto.

Amb tot, estic content d’haver anat a Los Alcazares, he vist a córrer 100km amb 6 hores 18m...impresionant, he vist un munt  corredors que fan el mateix que jo i això em reconforta i he estat amb amics que he vist a patir i gaudir de córrer aquesta distància, superant-se i lluitant fins al final. He vist l’arribada de veterans de 60 i de 70 anys i algun de 75, esportistes amb tota regla, en una prova duríssima i donant-ho tot. M’he emocionat com mai ho havia fet veient una prova esportiva, brutal.

Però la cosa no acaba aquí, fa setmanes que arrossego molèsties vàries, alguns em diuen que el que haig de fer és parar una temporada, però a mi el cos no m’ho demana, vet aquí. D’aquí a tres setmanes aniré a les 24 hores pista, oi tant!, no sé com estarà l’adductor  i no sé si queda alguna cosa de tot l’entrenament  de l’estiu, però jo ho provaré, que collons. La setmana que ve intentaré un rodatge de 50 km i allà acabaré de decidir.

Vinga, que no pari la festa que són quatre dies...

100KM

Marató de Caldes  "córre pels que no poden"

Aquestes ultimes setmanes no he pogut entrenar com voldria, primer va ser un petit trencament a l’abductor que em va fer parar gairebé quinze dies i després, una contractura al coll que m’ha deixat mirant a Pamplona tota la setmana. Entre mig vaig fer una marató, és veritat, la única tirada llarga que hauré fet. Amb aquest panorama, anar a córrer un campionat del mon no sé si és el millor, però si alguna cosa he après amb tots aquests any de córrer és que no saps mai el que el cos et pot oferir. A vegades, entrenar més, no és sinònim de millors resultats i a vegades convé descansar .

Malgrat tot, em sento en un bon moment, sé que estic vivint de renda però, dels entrenaments des de la primavera fins a finals d’estiu, i de tot el volum que vaig fer per preparar l’Spartathlon, però la veritat, no sé com anirà.

100 kilòmetres és una distància prou llarga com per rebentar en algun moment, sobretot a partir del km 70-80, tot dependrà del ritme, del dia que tingui, de la metereologia...de la sort...en baixar de 9 hores estaria més que content. Ja sé que es molt agosarat fer prediccions, i no m’agrada, però aquesta vegada ho faré, va.

Quan em vaig inscriure a aquesta cursa ho vaig fer pensant en tenir un objectiu en cas de que la Spartathlon no m’anés bé, seria l’excusa per treure’m l’espina, però mira, com són les coses, tot va anar rodat, així que aquí hi vaig una mica de més a més.

En un principi estava apuntat a la cursa open, però aquest any al estar federat, i al ser un campionat del món, entro a córrer per España. Bé, els que em coneixeu ja sabeu que jo no tinc ni pàtria, ni Déu, ni amo, ni bandera, o sigui que m’és igual córrer per la roja, la amarilla o per la negra. Jo córro per mi.

I al final, sigui com sigui, el que serà serà i si més no, un bon entrenament de cara a les 24 hores pista de can Dragó d’aquí tres setmanes. Aquesta prova li tinc un carinyu especial. Córrer durant 24 hores donant voltes a una pista d’atletisme, intentant fer el major numero de kilòmetres possibles em sembla apassionant, ves quina vajanada, però mira, jo ho visc així. Aquest any intentaré els 200km, i aquest és l’objectiu per tancar l’any,  però en qualsevol cas, el que faré es disfrutar del córrer, en qualsevol distància i terreny.

Som-hi!

100 KM DE BELVÈS

Tenia moltes ganes de tornar a córrer aquesta distància, des de els 100km de Santander  de fa dos anys que no ho feia. Es una distància que m’agrada, com una marató llarga,  i es que a la meva edat i a aquestes alçades de la vida ja no estic per córrer coses ràpides, perquè una marató, si vols anar a fer un bon temps, es velocitat i ja no dic res de 20 o 30km. A mi el que m’agrada de veritat és l’ultrafons, ultrafons de veritat.

Es la quarantena edició d’aquests 100km, 40 anys  son molts anys,  i la veritat es que aquí a França l’ultrafons és viu d’una altre manera, amb naturalitat, una manera més de viure l’esport i la vida. A casa nostra encara es una cosa estranya; quanta gent em comenta que estem sonats, que això no és bo, que això és massa...en fi...

Encarava aquesta cursa, amb els deures fets, les ultimes setmanes amb un bon volum ,126km, una altre amb 109 i una altre amb 96, encadenant dies d’entrenaments llargs i acabant molt cansat. Però si alguna cosa te això del córrer és que no saps mai com anirà la cosa i fins passada la meitat de la cursa no vaig tenir la certesa de que acabaria. L’ultrafons requereix molta paciència, anar sumant mica en mica i conservar aquella voluntat que neix de dins i molt profunda fins a l’últim moment, només així et porta fins al final i només així s’aconsegueix acabar.

Sortim a les vuit del matí amb en Jean Pierre i 400 corredors més del bonic poble de Belvès,  hi ha molt ambient i es nota que és una cursa mìtica a França, quaranta edicions l’avalen.

També hi ha en Paris, un crack de les curses de 100km però em sembla que no te el seu millor dia. Molts corredors populars i molta gent gran, jubilats...i poquetes dones....

Només de sortir, les sensacions són molt dolentes i al kilòmetre deu ja tinc ganes de tornar enrere, em sento pesat i tot i que no em fa mal res, ni tinc cap molèstia , i el ritme no es alt ,em costa molt d’esforç avançar. Sé per experiència que aquestes coses passen, només cal ser pacient i esperar el moment. Però aquest moment no arriba mai, al kilòmetre 25 estic decidit a plegar; on vols anar gamarús? Si només has fet un quart de cursa i ja vas ratllat?

Tinc  una veritable lluita amb mi mateix perquè només portem dues hores i sembla que porti tot el dia. En Jean Pierre m’estira i noto que ell aniria molt més ràpid però el tracte és anar junts i m’espera.

Sort que la zona és molt maca, amb castells i poblets al costat de rius cabalosos, i una verdor exuberant per tot arreu. Em distrec mirant aquí i allà per no pensar, no estic disfrutant gens i pensar amb el que em queda em desmotiva encara més.

Passem la marató amb 3h 40m, no està malament penso i de seguir a aquest ritmillu encara farem un bon temps, sempre i quant sigui pla, perquè acabem de fer unes bones pujades que ens han deixat trencats...

El dia s’ha llevat molt ennuvolat però mica en mica es va estripant i va fent ullades de sol. Fa molta xafagor i procuro beure a tots als avituallaments que estan  a més o menys cada cinc kilòmetres.

Molts corredors porten un ciclista que els hi fa l’assistència, nosaltres també l’havíem de dur però en Mia va tenir un problemilla d’ultima hora i no ha pogut ser. La veritat és que es troba a faltar perquè és molt més pràctic i més amè si algú està per tu i et porta les coses però que hi farem. En contes d’això porto una ronyonera que m’està fent la guitza tota l’estona: se’m afluixa a cada moment, em bota, em rasca.... fallo meu, ja ho sé, però m’està amargant la puta ronyonera...

Fet i fet arribem al kilòmetre cinquanta, allà tinc pensat canviar-me les bambes i la samarreta i fer una parada tècnica. Fins aquí ha sigut un llarg camí, a estones molt feixuc, amb alguna espurna de llum però basicament un calvari.

Però mira tu, com son les coses, surto de l’avituallament totalment renovat, la situació s’ha girat com un mitjó i em trobo de meravella. Ostia santa això és collonut, tu!. Agafo un ritme de creuer i vinga, pim pam, pim pam, corrent amb ganes, amb força, disfrutant, concentrat....una passada vaja. Aquest és el moment que estava esperant, ha tardat gairebé cinc hores a arribar però ara ho penso aprofitar.

El cos humà és una màquina imprevisible, el cos, la ment, l’esperit; tot tres corrent agermanats, sentint cada part del meu cos, tendons i muscles en perfecte sintonia, la respiració.... i avançant.

 Avançant  altres corredors, amb la mirada posada al infinit, sentint que el que estic fent forma part del meu jo més profund...ah noi! m’encanta aquesta sensació, m’encanta l’ultrafons. 

Per arribar fins aquí he hagut d’esperar, de ser pacient, de tenir una voluntat i una fe cega en mi mateix, ja sabia que això arribaria o potser no, però no em podia rendir, mai. Mai. Sempre endavant.

Deixo enrere en Jean Pierre però sé que em segueix en la distància, els kilòmetres van passant sense que gairebé me’n adoni, estic en plenitud, buah! estic sonat, fa només una estona estava enfonsat en la misèria i ara em trobo exultant, amb 75 kilòmetres a les cames i amb una energia que em desborda.

Però les coses duren el que duren, i els llamps i els trons fan acte de presència i amb la previsió d’una tempesta imminent em desmunto, caic altre vegada a l’abisme i desapareix tota aquella energia. La pluja cau amb força i torno a córrer encongit, mirant a terra, entre mig dels basals i moll com un ànec.

Arribem a un avituallament i hi ha un munt de gent aixoplugant-se a sota la carpa, ens mirem amb en Jean Pierre i sense dir-nos res continuem corrent sota l’aiguat, no han calgut paraules i tots dos ens hem entès; no ens podem quedar aquí, cal continuar. Hem vingut a córrer 100km i ho farem, oi tant que ho farem, mica en mica, amb paciència i anar sumant.

En un camí ample ens passa una corredora que almenys te vuitanta anys, collons això si que ens mina la moral, fins i tot les iaies ens avancen...

Però que hi farem tu, estem corrent bé, superant obstacles, amb moments bons i altres de dolents però anem ben avinguts i també ens ho passem bé. En un avituallament en Jean Pierre baixa un esglaó i fa un moviment descontrolat, està  totalment contracturat i jo em descollono i no puc parar de riure, i es que semblem dos iaios, amb l’esquelet rígid i les cames agarrotades...

Seguim.

Falten els últims 10 kilòmetres i això ja gairebé ho tenim, per sort ha parat de ploure i encarem una puta recta que sembla que no s’acabi mai. Em fan mal els peus, els genolls, l’esquena.... però seguim corrent, això s’ha de lluitar fins al final,  no regalen res i costarà, i tant que costarà. 10 kilòmetres sembla que no siguin res, però quan en portes 90 i vas trallat semblen infinits.

Al kilòmetre 97 n’estic fins als collons, sembla estrany com es poden arribar a fer de llargs tres putus  kilòmetres...

Torna a ploure.

L’arribada al poble es en pujada i es fa molt, molt dur, però tot arriba i a 200 metres de l’arc d’arribada tornem a passar la iaia i es que encara ens queda una mica de dignitat. 

I finalment arribem sota la pluja i passem l’arc d’arribada amb 9hores i 51 minuts, en la posició 40 i 15 de veterans, però això es el de menys, ara mateix estem molt i molt contents, perquè, com sempre dic, m’he tornat a superar, he afrontat de cara tots els obstacles, he sigut pacient, m’ho he treballat ,i torno, una vegada més a sentir-me viu fent això que tant m’agrada i que tant enganxat em té.

Així es com ho visc jo, córrer em fa patir però també em fa feliç.

Fins aviat!

moments abans de sortir, amb en Jean Pierre i en Paris Canals

100 KM DE SANTANDER

De totes les coses que vaig pensar que em podien passar, la que em va passar, no l’havia pensat. Vaig pensar que podia acabar sense grans problemes, però també que podia tenir problemes amb la part baixa de l’esquena i el gluti, que últimament m’estava molestant, per exemple. Vaig pensar que em sentia descansat però també que arribava curt de kilòmetres i que les coses podien anar de cara però també es podien girar, ja sé que és córrer 100 kilòmetres i el que no et passa fins al kilòmetre 80, et passa al 90, que és molt llarg això.

Però aquesta no me l'esperava, la veritat, qualsevol cosa menys això. El seu dolor característic, com si un cable elèctric pelat anés fregant l’os, deixant anar la electricitat a cada passa. Un mal insuportable que t’impossibilita córrer totalment i et deixa fora de combat en un moment.

Tot va començar cap al kilòmetre trenta; en un dels revolts tancats del circuit vaig notar una punxada forta a la part externa del genoll. Fins aquí vaig anar molt bé, vaig sortir molt prudent a la primera volta i vaig anar augmentant el ritme progressivament. Em sentia bé, amb moltes ganes de córrer i la veritat es que no tenia cap molèstia, tot el meu cos en harmonia i la ment...la ment serena, tranqui-la. Havia descansat poc però bé, em notava molt relaxat, molt més que altres vegades i afrontava aquesta prova amb il·lusió.

Però de sobte tot es va girar. Anava a un ritme bo, entre 4’30 i 4’40m/km i si podia mantenir baixava de les 9 hores fàcilment, bé, fàcilment tampoc, segur que hagués patit lo meu, però vull dir que estava per fer aquests temps, entre 8’30 i 9 hores.

 I en un tres i no res em vaig veure coixejant, incapacitat, neutralitzat, vaig veure claríssimament que la meva cursa s’havia acabat, no vaig dubtar-ho ni un moment. Vaig fer la ultima volta caminant i potser vaig intentar-ho vuit o deu vegades més però era impossible.

Contra això no es pot lluitar, la lesió em va deixar incapacitat i no cal donar-hi més voltes. No sé que he fet malament o potser es qüestió de mala sort, tant és, ara és qüestió de guarir-me i seguir, seguir corrent.

Aquí acaba la meva aventura als 100km, la cosa podia haver donat molt de sí però es va quedar amb intent. Queda pendent.

Només donar les gràcies a tots els amics i corredors d’aquest llarg fi de setmana i a en Mia, que em va fer una assistència com si fos un professional, i com no, a en Marc, el fisio de capçalera que diu que no em preocupi que d’aquí quatre dies estic corrent, jo no ho veig tan clar però...

Gas a la burra.

100km

Quan l’any passat vaig marxar de Santander vaig pensar que no tornaria mai més als seus 100km, es una prova excessivament dura no tant per la distància en si, si no per el format; donar voltes en un circuit urbà amb aquella calor i humitat insuportable, sense cap al·licient més enllà de superar-se un mateix, sense paisatge, ni desnivells ni res de res. Només tu, la distància i el crono.

Però amb un any passen moltes coses i sense adonar-me ja estic inscrit i apunt per una nova edició. Bé, apunt apunt, tampoc, no em sento que hagi entrenat massa per una prova d’aquesta envergadura però la veritat, prefereixo arribar-hi una mica fluix i descansat que passat de voltes i cansat física i mentalment com em va passar l’any passat. També és veritat que vaig passar diversos problemes físics que em van deixar una mica tocat, desmotivat més que res.

Perquè per afrontar aquest tipus de cursa cal més que res molta motivació, l’entrenament i les capacitats són secundaries o al menys és com jo ho entenc, supleixo amb passió totes les meves mancances físiques i encara que els anys van passant i les forces no són les mateixes les ganes i motivació intento que segueixen igual.

L’objectiu no és cap altre que córrer 100 kilòmetres, ras i curt. M’agradaria també superar la meva marca de 9h 56m però això és secundari, tot i que ho veig possible.

Doncs res, dissabte estaré corrent per el parque de las Llamas de Santander, patiré, un any més, fins a l’extenuació, o no, però ho intentaré i penso donar-ho tot.

 Gas a la burra.

100 KM DE SANTANDER

SORTIDA

Voldria escriure una crònica èpica, amb postes de sols, grans muntanyes i grans moments però ara mateix, quan ja han passat dos dies, només recordo  calor, patiment, formigó i asfalt. Tinc un record que es va forjant a la memòria i va destriant els pensaments, els que es quedaran per sempre i els que per una màgica decisió d’algun ens invisible, desapareixeran.

Vull escriure-ho abans no s’esborrin del tot, perquè no vull oblidar tot el que he viscut i perquè escrivint-ho, els pensaments van fluint i m’ajuden a recordar. Córrer cent kilòmetres no es fa cada dia i a més si son lluitats i patits fins al últim moment encara amb més raó.

La vida d’un corredor és un llarg aprenentatge, com la vida mateixa, no ens coneixem mai prou i sempre hi ha una nova situació que ens supera, en la que no tenim recursos interiors per afrontar-la. L’ultafons en ruta és una modalitat duríssima, en que la ment hi te un paper principal, aquesta predisposició mental s’adquireix amb els anys, després de córrer molts kilòmetres i després de viure situacions límit. La voluntat es va modelant i a traves d’ella es quan s’arriba lluny.

 Parlo per mi, es clar, però no crec que quedi gaire lluny, en aquest sentit, de grans corredors. A més a més de construir-me a la ment una manera per córrer aquestes distàncies fan falta aptituds, aptituds que jo no tinc. Em considero un corredor mediocre, les meves marques son molt discretes però tot el que he anat aconseguint amb aquests anys em fa estar molt satisfet i orgullós. He anat evolucionant com a corredor amb constància, mica en mica i sé que tot el que em proposi em farà créixer, amb esforç i perseverança.

Volia escriure una crònica dels cent kilòmetres i només em surten que reflexions, potser en el fons el que busco en el córrer es això; un perquè, una solució, un motiu, un cara a cara amb mi mateix en els moments més foscos, sentir-me viu i poder-ho compartir amb tots vosaltres.

Allà va:

Son les sis del matí i està plovent, d’aquí una hora donen la sortida i haurem d’estar donant voltes en aquest parc fins a completar cent kilòmetres. Jo crec que estic preparat, he entrenat tot el que he pogut, ratllant la lesió i el sobre entrenament i ara ja sóc aquí, preparat, apunt pel que calgui, penso donar-ho tot fins al meu límit, ho tinc claríssim i acabaré aquesta prova perquè he vingut fins aquí per córrer cent kilòmetres i ho penso fer. Aquesta és l’actitud.

El dia es va aixecant i els núvols també, sortim cent trenta corredors i entre ells hi sóc jo, no m’ho puc creure, en David de ca la burra en un campionat d’Espanya de 100km...

La primera volta la faig a ritme gairebé d’escalfament, són cinc kilòmetres amb alguna lleugera pujada, canvis de sentit i revolts pronunciats. El terra es ple de bassals i fa una xafagor asfixiant. L’objectiu és mantenir un ritme per sota els 5’m/km i sabent que aquest anirà baixant, baixar de 9 hores, i si les coses van mal dades, baixar de les 10 hores.

Les sensacions son molt dolentes, això ja sol ser habitual i no en faig cas, corro molt pesat i tot i que el ritme es baix estic suant molt. Les bones sensacions arribaran tard o d’hora i cap al kilòmetre 20, després de quatre voltes, m’adono de que no, no arriben. Paro uns segons a l’avituallament, hi ha l’Enric Rota pare que ens fa l’assistència i a cada parada hi ha una arrencada cada vegada pitjor.

Cap al kilòmetre 30, m’adono que en el meu interior quelcom no funciona, tinc la samarreta completament amarada i malgrat que no fa sol, fa una xafagor infernal. He anat bevent i menjant però potser no n’hi ha  hagut prou.

Passo la marató amb 3h 40m i penso que es prou bon temps, de seguir així tot anirà bé. Però les coses no van bé, em passa pel cap per un moment abandonar però ràpidament m’ho trec del cap, estic malament, si, però no tant, no em sento còmode i haig de fer un sobre esforç per aguantar el ritme però vaig avançant. Coincidim a l’avituallament amb l’Enric Rota fill que havia deixat enrere, donem una volta junts i em costa seguir-lo, camino uns metres per primera vegada i m’adono realment de la magnitud del que m’està passant: no estic ni a la meitat de la cursa i ja estic en clara davallada, haure de posar-hi molt de la meva part perquè si no, no acabo.

I finalment arriba, arriba aquell moment que et sobreposes a tot, l’energia em desborda i em torno a sentir corredor, fins ara m’he arrossegat, corria amb el cap i no amb les cames, però ara em trobo bé i aprofito per apujar el ritme i dono tres voltes sense parar. M’encanta aquest esport! això és l’ultrafons, amb 50 kilòmetres a les cames i corrent com un cabirol, no em fa mal res, avanço sentint els meus peus com piquen al terra, observant-me a mi mateix, concentrat en la respiració, en el moviment, el ritme. Se’m neguen els ulls de pura felicitat, aquí no hi ha paisatge per gaudir  ni res bonic que m’envolti però entro en un estat de plenitud total i corro, corro i res més, això es el que buscava i ja ho tinc, em deixo anar i durant 20 kilòmetres recupero l’esperit que m’ha dut fins aquí, córrer sense destí, avançar a cada passa sense motiu i aïllat del univers, ara estic en el meu món interior, un lloc difícil d’arribar-hi i per moments em sento que volo, lluny, molt lluny d’aquí.

Però la cosa dura poc. Cap al kilòmetre 70 em vull morir, em fa mal tot l’esquelet i córrer es un suplici, encara em queden sis voltes i em dic a mi mateix que ho hauré de fer si o si. L’Enric pare em diu: ara es el moment de posar-hi els cacauets i aquestes paraules em ressonen al meu cap durant tota la volta, d’això es tracta, de posar-hi els collons i  l’ànima si cal, de buscar a dins meu, buscar i buscar el que em doni coratge i ser valent, no rendir-se.

L’Enric fill ha abandonat, no ho he vist perquè si no, no el deixava, em sap greu.

 Mes o menys tardo mitja hora a fer cada volta, fins al kilòmetre u es fa bé, del u al dos encara passa una mica d’aire, però del tres al quatre es un martiri, queda el circuit ensotat i hi fa una calor horrible. Corro cada vegada més encarcarat i sé que acabaré, no en tinc cap dubte però se’m fa terriblement dur. Em fa un mal insuportable a la zona del pubis i a cada passa em fa una escalabrada, però no em rendiré, correré aquests 100 kilòmetres encara que sigui la ultima cosa que faci a la vida. Em queden tres voltes, començo a veure-hi el final a tot això però encara em queda molt.

 Aquests 15 kilòmetres van ser els pitjors de la meva vida, els vaig fer tots corrent, no vaig caminar ni un metre i pensava que en qualsevol moment cauria a terra, desplomat com un sac. Faig càlculs i crec que puc baixar de les 10 hores però en el fons m'és igual, el que vull és arribar com sigui.

El sol em castiga i em cremen les espatlles, el patiment  es extrem i el temps no passa, això és un veritable infern, val la pena patir tant? oi tant que si, el patiment dura el que dura però haver acabat aquests 100 kilòmetres amb aquestes condicions perdurarà en el meu interior fins sempre més i això no té preu.

Ultima volta. Vaig completament fos, encarcarat, garratibat i deshidratat, però no penso parar fins que arribi o fins que em mori. En Mia apareix del no res i em dona ànims, aquest ànims em tornen a la vida perquè el valor que tenen es infinit, junts varem començar en això i encara que ell hagi arribat molt més lluny que jo, hi ha una connexió entre nosaltres que ens uneix com a germans. Prometo que ho vaig donar tot, absolutament tot i l’últim kilòmetre el vaig fer per sobre de tots els meus límits i capacitats.

Arribo a meta amb 9 hores 56 minuts i 13 segons i les cames em fan figa, m’assec en una cadira i l’emoció em supera, ho he aconseguit!

Aquesta cursa m’ha ensenyat el que ja sabia, sembla una contradicció però no ho és, les coses no ens les acabem de creure fins que no les vivim i ara sé que no tinc límits, que aconseguiré el que em proposi, o no, però no deixaré mai d’intentar-ho, perquè s’ha de creure en un mateix i en el que es fa i això em manté viu.

100km de Santander, una prova molt, molt dura i més amb aquestes condicions de calor i humitat, amb només 49 arribats de 120 i pico corredors i amb un campió d’Espanya únic. Únic perquè el conec, perquè he vist la seva evolució imparable, les seves aptituts i capacitat d’esforç i superació. Aquesta victòria també me la sento meva, perquè després de tants anys i de tants entrenaments junts, som com un equip.

Felicitats Mia.

WEB

Classificacions

Un temps estratosfèric.

el circuit

El parque de la Llamas

20è classificat.

TRAIL MENORCA, COSTA NORD

Un any més, tornem a Menorca. El camí de cavalls de l’any passat, va ser una experiència molt potent i tenia ganes de repetir, aquesta vegada però, en format reduït. Ara mateix no tinc el cap per tornar a aquella bogeria i he baixat humilment el llistó. Amb 100 kilòmetres en tinc prou, no és la cursa original, la que dóna tota la volta a l’illa, la dels valents i més agosarats, ja ho sé, però recórrer tota la costa nord, de Ciutadella a Maó i una mica més, ja dóna per molt.  

I així va ser, un any més, m’emporto un bon resultat esportiu i emocions viscudes intensament  durant un llarg cap de setmana.

Surto de l’hotel en direcció a la sortida carregat amb la motxilla, sembla que finalment surt el sol, però fa tan sols una hora estava tronant i llampegant  i queia un bon ruixat. He passat mala nit i des de les quatre que estic despert però això no em fa patir, aquestes últimes setmanes he entrenat bé, no tinc cap molèstia ni dolor, tret dels habituals i em sento fort.

I de sobte..., ja estem corrent, no he tingut temps de pensar res que ja estic submergit  a dins meu altre vegada, és com tirar-se de cap a l’aigua i trencar de sobte una realitat per una altre. De fet, porto tota la setmana pensant en aquest moment, i quan arriba, és com si ja l’hagués viscut. En Mia surt capdavanter a un ritme suïcida per a mi, però va decidit a batre el seu propi rècord per sota les 24 hores. Jo intento seguir-lo juntament amb en Gerard i altres corredors però de seguida quedem despenjats. Veig el pulsòmetre disparat i penso que no pot ser, que s’ha espatllat ,però a dins meu, ja ser que funciona perfectament.

Agafo un ritme i intento estabilitzar-me, doncs em trobo molt forçat; la motxilla em pesa i els bidons em molesten, he omplert a tope d’aigua per no parar fins al segon avituallament, al km 33 i cap allà que anem.

Aquests primers km es formen i es desfan grups de corredors, al capdavant veig, enllà, quatre siluetes, jo que corro amb tres més i per darrere grups de dos o tres. Ens anem avançant uns als altres i els km van passant. Em conec prou bé l’illa i sé el que em queda i gaudeixo de les vistes, del mar, de l’aire que em toca a la cara i de les pedres del camí.

Fet i fet arribem al primer avituallament amb en Gerard i passem com fletxes ignorant-lo, això va ser un error, ja que una mica  més endavant ja anava sec.

Com puc, arribo al segon avituallament al kilòmetre 33. Fa estona que tinc rampes als bessons però puc anar tirant. Després de tants i tants kilòmetres i tantes curses i amb la experiència de l’any passat, em torna a passar i em deshidrato, però res greu..En Gerard s’ha quedat enrere i vaig sol. Carrego bé i retorno al ritme inicial. Vaig decidit i amb força, em trobo bé i amb ganes de córrer i em diuen que porto quatre corredors per davant, només un d’ells fa la cursa de 100km.

I comença la festa. Ara ja si que estic ficat de ple en allò que tan m’agrada, corrent  pel món amb el mar al costat, sol, amb aquella sensació de llibertat, carregat com un burro i sabent que patiré però que ho donaré tot. És l’essència del córrer, les cames només és mouen però sóc tot jo que avanço amb el meu esforç i em sento que estic fent el que vull fer i que aquest és el meu lloc.

Kilòmetre 50 i tot va bé, porto 5 hores, gairebé no m’ho crec, de seguir així faré un temps boníssim. Començo a notar-me cansat però tot rutlla com ho havia previst. A mi, que sempre em passen cosses, em sorprèn. He fet la motxilla a consciència: els gels a la dreta, els de cafeïna a l’esquerra, uns dàtils amb pernil a la butxaca de baix, les sals al bidó de la dreta... amb els anys he après a organitzar-me fins a l’últim detall,  ja que amb les hores i el cansament tot s’altera i tot és fa més difícil. Fins i tot porto el mòbil a l’abast i em permeto fer fotos de les coses que veig que em criden l’atenció. No m’he perdut, estic concentrat  en anar buscant les fites i això, lluny d’atabalar-me com altre vegades, fins i tot em distreu la ment.

Que estic fent un carrerón vaja, i em trobo tan bé i tot és tan positiu que em relaxo. Porto 60 km i començo a trobar-me trallat, fa moltes hores que vaig sol i sé que vaig segon, he anat coincidint amb corredors de la cursa llarga però o els deixo enrere o marxen per davant. Penso que ja ho tinc fet, que només es tracta d’avançar encara que sigui poc a poc i ja està, a vegades camino una estona per tornar a trotar a ritme suau, res a veure amb el que he estat fent fins ara. Això es el que diferencia els bons corredors dels mediocres: estar tota la cursa al màxim rendiment i donar-ho tot. Amb aquests pensaments m’auto motivo i intento donar el millor que tinc, però les cames em fan mal, els malucs em fan mal, l’esquena em fa mal i tot em fa mal. Arribo a un estat que conec prou bé, una davallada important, una desmotivació i unes ganes d’arribar i que això s’acabi que m’emboiren la ment i els pensaments.

Penso que he perdut molt temps, que d’un moment a l’altre vindrà un corredor pel darrer i em fotrà l’atxassu. Miro el camí enllà i no hi veig ningú ni pel davant ni pel darrere. Uns trams per carretera se’m fan realment durs però no paro de córrer, sé que si camino encara serà pitjor i mica en mica recupero aquell esperit de lluitador que m’ha dut fins aquí. No faig cas de les cames que es queixen i segueixo a bon ritme altre vegada il·lusionat amb la segona posició que fa tan sols una estona no em deia res.

Del kilòmetre 60 al 80, pràcticament no recordo de res. Suposo que vaig continuar corrent, amb els alts i baixos de sempre, travessant urbanitzacions i carreteres, corriols vora el mar, platges amb tres metres de posidònia i cents de meduses, bosquets de pins i obrin i tancant portes, però no n’estic segur. A vegades quan recordo tot el que he viscut en aquestes curses em surt com un somni abstracte, coses que no sé si les vaig viure de veritats, moments intensos i tot  barrejat a la memòria. Quan em poso a escriure haig d’anar estirant del fil mica en mica fins que se’m fa un garbuix i ja no sé que va passar primer i que va passar després i  ni tan sols si va passar.

De sobte... m’apareix un corredor pel darrere, feia hores que l’havia deixat enrere i un altre corredor m’havia comentat que l’havia vist assegut  i que li estaven prenen la pressió. Va a un ritme molt ràpid en comparació al meu i en passa que m’arrenca les enganxines. Collons el nanu, com hi va. Li comento que si ja s’ha revifat i diu que si, però no és home de gaires paraules. Ve  a treure’m la segona posició, i corre que se las pela. M’enganxo al seu darrere i segueixo al seu ritme, la musculatura es torna activar i el cor es dispara, feia hores que no corria així i penso que no aguantaré ni dos minuts. Ens queden 15 km per arribar i anem a ritme de mitja marató, mare meva com m’està atonyinant el sagal!. Ho donaré tot, penso, i segueixo corrent al seu darrere i a estones em poso a davant i apreto encara una mica més. No vull mostrar feblesa i en un moment o un altre a de petar. Un tio que a mitja cursa li miren la pressió no pot córrer així! Osti osti osti, m’està matxacant de veritat, i jo aguantant com puc. Travessem tot el port de Maó, que mira que és llarg el cabró, a tota llet. Em quedo meravellat una vegada més del que  aguanta el cos humà; després de 90 kilòmetres i encara corrent amb aquella xispa. Però estic patint massa, no puc més, el deixo marxar i em rendeixo. A 100 metres davant meu, en una pujada veig que s’atura, jo segueixo corrent fins que quedo a la seva alçada i li proposo un tracte: o entrem junts o a veure qui corre més, però em diu que no, que tranquil, que ell quedarà primer de sèniors i jo segon de veterans tan si entre primer ell com jo. Bé, això ho vaig entendre a la entrega de trofeus, en aquell moment, no vaig entendre res.

Total, que entro a l’arc d’arribada totalment fos, dos segons per davant seu i amb la satisfacció, ara si, d’haver-ho donat tot. He fet una bona cursa, he regulat bé, no m’he perdut, no m’he fet mal i m’he sentit en plenitud i estic content.

11 hores 34 minuts, segon classificat.

Hores després, ja descansant a l’hotel va  arribar en Gerard que s’havia retirat, s’havia deshidratat, s’havia perdut i finalment va decidir acabar a Maó.

A les 6 del matí em truca en Mia que em demana ajuda, està a 13 kilòmetres de l’arribada i la tempesta l’està castigant. Està mort de fred i empapat, les onades i la pluja l’han deixat xop i el fort vent l’està matxacant.

En aquell  moment no vaig reaccionar, només em va sortir un: va tira! tira collons! Estic acostumat a veure’l sempre sobrat i té una força que no tinc jo. Moltes vegades ha sigut ell el que m’ha donat ànims i el que m’ha ajudat, de fet, al seu costat, he après moltes coses: he après a continuar malgrat la pluja i el fred i el cansament, a donar més del que ens creiem que podem donar i junts em avançat en aquest esport que tan ens ha donat.

Tampoc podia fer res per ell, ningú ho podia fer, i després d’estar a dins d’un cotxe de l’avituallament i d’intentar-ho dues vegades va decidir retirar-se. Els tremolors eren massa forts i perillava la seva salut i jo diria que fins i tot la vida.

És curiós com en una mateixa cursa, en Gerard es va retirar escaldufat i amb deshidratació i en Mia mort de fred i amb hipotèrmia. Cal anar ben preparat per tot, una altre lliçó que m’emporto.

Marxem de Menorca amb el caliu de la gent, havent viscut una altre aventura i sabent que aquesta cursa estarà per sempre a la nostra memòria i a les nostres...cames.

Felicitar a l’organització, als voluntaris, al guanyadors, i als que van abandonar i ho van intentar, i donar també les gràcies a en Victor Truyol i a tots els que d’una manera ho altre fan possible tot això.

Ja tinc un nou crit de guerra:

Va tira!