MITJA MARATÓ DE BARCELONA

 

Diumenge passat vaig córrer la mitja marató de Barcelona, aquesta cursa ja la vaig fer el 2009 i el 2015, aquest any amb 36 mil corredors, una barbaritat, massa gent pel meu gust. Problemes per córrer, per moure’t abans i després de la cursa i problemes per tot. Un bany de masses en tota regla.

Esportivament va anar regulín, però més o menys va sortir el que venia a buscar. Vaig sortir una mica més alegre que a Granollers però de seguida una “quasi-lesió” que arrossego de fa tres setmanes no em va deixar obrir gas, de fet, venia d’una aturada de quinze dies i tot just acabava de reiniciar els entrenaments. Una inflamació al tendó del tibial posterior que em va fent la guitza.

Però vaig anar marcant bons ritmes a cada quilòmetre, llevat dels avituallaments, on havia de parar per poder beure. Aquesta moda de no donar ampolles es una merda, et donen un got amb dos dits d’aigua i jo m’ho foto tot per sobre, no sé beure així, la veritat, però vaja, és el que hi ha.

La zona del tendó em va anar molestant però va aguantar, i els últims tres quilòmetres se’m van fer llargs de collons intentant mantenir el ritme, però mes o menys ho vaig fer.

Al final 1:28’46, a 4’08m/km que ja està bé.

Aquesta setmana segueixo amb molèsties, em fa mal, la veritat, a més, de córrer malament, se'm va carregar la zona del maluc.

 Res, misèries de runner...

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

 

Com a preparació de la marató de Barcelona, el diumenge vaig córrer aquesta mitja, bé, de fet, la corro gairebé cada any, aquesta va ser la meva 18ena vegada. Haig de dir que ha sigut de les millors que recordo, malgrat la pluja.

Vaig sortir molt conservador, a ritmes còmodes, potser una mica massa i tot, però vaig fer un progressiu tota la cursa, anant de menys a més i acabant molt sencer i a ritmes per sota de 4. Al moment de sortir feia molta mandra la veritat, notar com l’aigua t’entra pel clatell i et baixa per l’esquena, però una vegada vaig arrencar ja no hi vaig pensar més amb la pluja. Vaig sortir sense escalfar, cosa que no faig mai, només la distància del cotxe a la sortida.

Els km em passaven ràpid i amb un no res ja era a la Garriga, de tornada vaig fer alguna apretadeta però sense flipar-me i a la llarga recta fins a l’arribada vaig gaudir moltíssim, em vaig trobar en Genís que em va acompanyar un trosset i em va fer córrer ràpid els últims km. Tot va anar rodó.

El pitjor va ser la tornada cap al cotxe, es va tornar a posar a ploure amb ganes i no el trobava, anava fent carrers amunt i avall, moll i cansat i que va, no recordava on collons l’havíem aparcat, al final vaig haver de trucar que em vinguessin a buscar, sóc un desastre...

Vaig fer 1h 31m, que per ser un entrenament ja està bé, si m’arribo a apretar els cargols baixo de l’hora i mitja sobradament, però no calia, aquesta setmana cal seguir entrenant, si la puta pluja para algun dia...

El millor poder compartir amb els companys del CA Vic, arribar a casa sencer i sense molèsties i poder seguir corrent.

Va! Gas!

CURSA DE SANT GALDERIC

 

Diumenge passat vaig córrer una nova edició de la cursa de Sant Galderic, a Tavèrnoles, recordo haver fet la primera edició, a l’any 2008. Aquest any en format de mitja marató de muntanya, molt corrible, ràpida i en un ambient festiu i de poble, vaig xalar de valent.

Sortida d’un centenar de corredors, vaig amb un grupet  però gairebé mitja cursa frec a frec amb la @montsefv_77, ràpids al pla i mantenint un bon ritmillu, a les baixades em deixa però de seguida la torno a enganxar. En una baixada llarga, cap al final, la perdo i em quedo sol, em desmotivo i m’abandono una mica, putruc putruc fins que em comencen a apretar pel darrere, em passen un, dos, tres i fins a cinc corredors, cara avall no puc anar més ràpid, collons!

Arribada a l’sprint amb en @pepmorenocarrera que feia estona que m’anava bufant el clatell. I res, tercer màter 50 i 28è de la general. Una cursa molt xula per un diumenge qualsevol. Em comencen a cremar les potes però va!, seguim galopant!

EMBRUIXADA TRAIL

EMBRUIXADA TRAIL. 21KM, 500+. LLERS.

No sé com vaig anar a parar a aquesta cursa la veritat, però al final es tracta de passar un cap de setmana diferent, conèixer llocs nous i passar una matinal esportiva fent el que més m’agrada.

La cursa en si molt xula, una mitja marató amb només 500+, camins i corriols molt corribles, no he caminat gens, ràpida i poc tècnica com a mi m’agrada. La gent de Llers s’han esforçat a fer una cursa molt ben organitzada i molt ben marcada, potser he trobat a faltar un avituallament al mig, però vaja, tot correcte.

Sortida a les nou del matí, ràpida, el primer km el passo a 4’11, ui, afluixa carallot que no estàs per aquests ritmes. Però com que hi ha els que fan la de 12km, em deixo portar per ritmes vius, el terreny ho permet, sense pedres i un fang que la sabatilla agafa prou bé.

 A partir del km vuit la cursa es divideix amb els de la llarga i la curta i em quedo sol. Em va bé perquè afluixo i començo a gaudir del recorregut, de l’indret i de córrer. No necessito res més i dono gràcies per poder ser on sóc i fent el que faig, ves quina tonteria, després de tants anys i tantes curses estic content i orgullós de poder seguir corrent.

A partir del km quinze he començat a notar el cansament, no estic al meu millor moment i em falta molt entrenament, quilòmetres i desnivell. Però no passa res, putruc putruc cap a l’arribada, com he fet tantes vegades, intentant mantenir un bon ritme i sobretot intentar no fer-s’hi mal.

Doncs res, a meta amb 2h10m, molt satisfet i content. 32è classificat. Aquesta cursa l’he gaudida molt, la veritat, encara em sento amb força i energia per seguir participant d’aquests esdeveniments i encara que una mica atropellat, aquí estem...

 

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

 

Després d’estar un mes parat vaig tornar a arrencar i la veritat es que massa ràpid: a puño roscao i aixecant roda, i és clar, arrencada de cavall, parada de burro...

 Fa dos dissabtes em vaig fer un enquinç al turmell i vaig seguir entrenant com si res i això va derivar amb altres problemes. Si es que “a perro viejo todo son pulgas”, així que amb només dos rodatges de 15 km, amb mals per tot arreu i apa, cap a fer una mitja.

Però no passa res, faré el que pugui. Es la meva dissetena participació a aquesta cursa i la vegada que he tardat més, però venint d’on venia, no es pot demanar més. Saludo amics i coneguts arreu, escalfo una miqueta, no gaire, i cap a la sortida.

Em poso al calaix de 1h 30-1h 40, surto molt tranquil, a 5m/km, gaudint d’una multitudinària matinal esportiva que tan bé conec. Van saltant molles i cargols i deixo una fumera negre i espessa al meu darrere, però content de ser aquí.

Em fa mal el gluti però res greu de moment, però al km 9 ja em va demanant l’hora. Desprès de la Garriga apreto una mica i em passa bastant. Corro a 4’20- 4’30 i encara tinc una miqueta de gas, però trobo a faltar el no haver fet quilòmetres. Però Bueno, estic gaudint de ser-hi, em torno a sentir corredor i algun km el faig a 4 i poc, res de l’altre mon, ja ho sé, però per a mi significa molt.

I al final encara tinc força i adelanto a moltíssima gent, anant de menys a mes tota la cursa i arribant bastant bé. Amb un temps molt discret però sabent que això es pot millorar.

I es que se’m fa difícil assumir que cada vegada costa més, que córrer, amb els anys, et va desgastant i atrotinant per tot arreu, que el que abans era fàcil ara es difícil i que si s’entrena al 40% doncs es competeix al 40%. Però estoy en ello...

 

MITJA MARATÓ DE SITGES

 

El dimecres vaig fer una tirada de 30k i vaig acabar amb un doloret al genoll considerable, una visita al fisio em confirma el que sospitava: el menisc inflamat  segurament degut a unes bambes noves. Bueno, descanso uns dies i el diumenge, havent dormit dues hores només, em presento a la mitja de Sitges.

Va, no passa res, correré amb les meves velles brooks caldera, ni placa de carbono ni hòsties, a gaudir d’una matinal esportiva i ja està. No vull marcar-me un temps, ni un ritme, simplement a gaudir.

Surto de l’últim calaix i haig de fer filigranes per poder córrer còmode, anar fent zigz-zaga entre la multitud. A partir del km 2 ja anem més esponjats, miro el rellotge i en marca un ritme de 3,49, ieeeep! frena que no anem a guanyar el mundial David!. A partir d’aquí intentant mantenir un córrer viu però sense patir massa, a la que em noto que forço més del comte, aixeco el peu de l’accelerador. El genoll bé, cap molèstia, tot al seu lloc, corrent tranquil i sense estrebades, al costat del mar i pels carrer interiors de Sitges.

Els km passen bastant ràpid, hi ha algun repetjó, canvis de direcció i girs de 180 graus, però en general un circuit maco. Son dues voltes. Penso que vull guardar la “dosis de patiment” per futures curses, les de llarga distància, que són les que més m’agraden, així que m’hi faig però tampoc no tant.

I pim pam, 21km i 1h 30m. Primera cursa de l’any i una mitja més, compartida amb grans amics, va, que això no ha fet més que començar!

 

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

 

Fa dies que se’m va posar al cap de tornar a córrer aquesta mitja marató, la cursa que he fet més vegades, amb la d’aquest any, quinze vegades. Però semblava que tot anava en contra; fa només una setmana que em vaig fer un esquinç al turmell de segon grau i per acabar-ho de reblar, porto un bon refredat, així que que la cosa es complica una mica.

 A més, últimament no puc encadenar més de quinze dies d’entrenaments sense que em passi alguna cosa; quan no és el grip, es un trencament muscular, i si no es un refredat, es una reblincada al turmell, en fi,  quan no es un all, és una ceba...

Però no passa res, aquí estic un any més, amb ganes de córrer però amb tots els dubtes de com respondrà el cos. El turmell encara em molesta una mica i porto una bona congestió nasal, però això no m’aturarà, sortiré tranquil i a veure com em trobo i donar gas fins on pugui.

I això és el que he fet, sortida a ritme molt còmode, sense mirar el rellotge, ni ritmes, ni hòsties. Totalment per sensacions, intentant no rostir-me abans d’hora i sobretot no fer-me més mal.

Passo el primer 10.000 molt bé, potser massa i tot, i apreto una mica però sense passar-me, ritme controlat, gaudint, com un rodatge més, reivindicant a la meva manera l’esport popular, sense estrebades i sense ambició, participant col·lectivament d’una matinal assolellada i fantàstica.

El turmell em molesta una mica però sé que aguantarà perfectament. Quilòmetre 15 i súper bé i apreto una miqueta més, ritmes de a 4 i poc el km i em deixo caure per la llarga recte que he fet tantes vegades, content de poder ser-hi un any més i agraït per poder disfrutar corrent malgrat tots els entrebancs que em vaig trobant darrerament.

Arribo molt sencer i continuo corrent fins arribar al cotxe, encara em queda benzina, senyal inequívoca de que no ho he donat tot. Amb un registre molt discret dono per finalitzada aquesta mitja, un any més.

Moltes felicitats als companys del CA Vic, tots han fet més o menys el que havia de sortir,

Vinga, pròxima parada: runprimer 360 trail de senglars!

MITJA DE GRANOLLERS

Aquesta cursa l’he corregut  catorze vegades, que es diu aviat. Catorze anys, que no han sigut consecutius, a la línea de sortida d’una de les mitjes més multitudinàries que hi ha. Un munt de gent (sis mil, crec) fent el mateix, tots amb diferents expectatives però amb el mateix objectiu: completar una mitja marató, m’encanta...

crònica 2018,   2017, 2016 i  2015

Aquestes darreres setmanes he pogut entrenar bastant bé, vull dir que, malgrat tots els entrebancs i pals a les rodes que em vaig trobant pel camí, segueixo amb pas ferm i decidit, amb totes les meves limitacions però amb il·lusió i optimisme. Lluny queda aquelles mitjes de donar-ho tot, de córrer a ritmes impossibles (per a mi) i aguantar tot el que vingui, d’arriscar, de patir, d’arribar totalment buit i amb les cames de fusta. Ara es tracta de ser-hi, apretar només una mica i seguir gaudint del córrer un any més.

Aquesta vegada he comès l’error d’estrenar unes bambes el dia de la cursa, si, ja ho seee, això no s’ha de fer mai, però mira, m’hi vaig trobar tant bé només  de posar-me-les que vaig pensar que no passaria res. I si que ha passat...

Escalfem gairebé una hora amb l’Encarna, començem a ritme suau i progressivament anem pujant. Quatre rectes i cap a la sortida. Tot està al seu lloc i tinc l’optimisme que sempre m’acompanya abans de sortir en una cursa.

Però només de sortir, em comença a molestar la zona interior del peu, una mica més amunt del pont. Vaja, no passa res, abaixo el ritme i em poso entre 4´10 i 4’30 m/km, ara amunt ara avall. 

Les sensacions son bones, muscularment vaig bé però el peu cada vegada molesta més. Sense voler trobo que trepitjo per la zona exterior del peu, així no em fa tant mal. Passo el km cinc molt còmode, gaudint com sempre, d’una matinal esportiva  i atlètica.

Arribant a la Garriga, al Km 10 tinc ganes de deixar-ho estar, no vull que em passi com a la mitja de Ripoll, al Novembre passat, on em vaig fer mal, per burro i mesell. Però m’adono que arronsant una mica els dits del peu i trepitjant per fora, deixa de fer-me mal. 

I així arribo al km 15, corrent una mica de canto però mantenint el ritme.

Es el que hi ha, això no em frenarà, i aprofito la baixada dels últims quilòmetres per deixar anar les cames, allargar la gambada i fotra-li més gas, però el peu em fa un parell de punxades i ep!, poc a poc.

Arribo altre vegada al pavelló de Granollers relativament bé i marco un temps de 1h 32m 58s.

Bueno, no estem tant malament, pel que fa a entrenaments es el que podia sortir, m’hagués agradat baixar de 1h 30 però vist amb perspectiva reconec que he fet el que havia de fer, conservar i intentar no fer-me mal.

Repassant les dades a l’ordinador veig que malgrat tot vaig mantenir un ritme molt constant, tret del primer quilòmetre que el vaig fer a 4, els demés molt semblants.

Doncs res, aquí estic, amb una mitja més a les cames. Cada vegada costa més ser-hi, per això cada vegada estic més content i ho gaudeixo com un regal. Amb tot, ara mateix, després de fer una petita migdiada, em sento totalment destruït, desmuntat, desllorigat i fet merda...és el que té l’asfalt. I l’edad...

Granollers sempre estarà al meu calendari, una cursa que m'estimo i conec profundamet. Gràcies a tota l'organització i voluntaris.

D’aquí quinze dies, mitja marató de Barcelona.

Gas a la burra!

CURSA DOS TURONS, MOIÀ

Un altre diumenge de cursa, aquesta vegada a Moià, molt a la vora de casa, així que s’hi ha d’anar. Si alguna cosa he après aquesta vegada és que ja no recupero com abans, des de diumenge passat a Llançà, he sortit només dos dies: el dimecres un rodatge rapidet de 17 km, i el dijous 17 més una mica més lents, i res més. I avui m’he trobat cansat, sense gaires ganes de patir ni d’apretar.

Sortida a quarts de deu del mati per fer una mitja marató amb 1000m positius, amb un fred i un vent que pela, aquesta cursa l’he corregut moltes vegades, i quan es feia el canicros també, però aquesta any l’han canviat totalment, des de el recorregut fins al punt de sortida i arribada.

M’ha agradat força, un tipus de cursa que em va prou bé per la meva manera de córrer; sense gaires llocs tècnics, ràpida i corredora.

M’he trobat bé, llevat d’una molèstia al bessó que m’ha fet la guitza només de sortir, però al final ha aguantat. El peu, el turmell, el gluti...en fi, moltes parts del meu cos que no acaben de funcionar bé, i no em deixen córrer de manera fluïda i harmoniosa. Però tan és, això no em treu de gaudir igualment, m’adapto al terreny, als elements, a la distància, i a les meves pròpies limitacions...

I al final, una 42 ena posició i tercer de màster, amb un temps de 2h 9m.

Això doncs, ho dono per bo, sumo més que no pas resto, i vaig acumulant quilòmetres que ara mateix és el que m’interessa; tinc uns projectes esportius molt ambiciosos aquest any, i és possible que no hi arribi, però ho haig de provar, amb il·lusió i determinació, saltant entrebancs i esquivant davallades, físiques i anímiques, però aquí estic, amb l’actitud i  l’esperit que sempre m’empeny i fa que no em rendeixi mai.

Pròxima estació: mitja marató de Granollers, la que serà la meva 14 ena participació...gas a la burra!

MITJA MARATÓ DE L'ALBERA

Bon cap de setmana a Llançà, a la mitja de l’Albera, una zona molt maca i que no coneixia vista des de l’hivern, sempre que hi havia estat era a l’estiu, amb una calor del drac i tot rostit. Avui, molta verdor, el cel blau i sense calitja, el Canigó nevat al fons...brutal.

En quan a la cursa en si, m’ha agradat força, bona organització, molt corrible tota la primera meitat i cap al final, llevat d’una baixada guarra de pedres en que no ho puc fer-ho, els meus pobres turmells ja no donen més de si...

Sortida a les nou del matí amb un fred  que pela, els cotxes estan tots blancs d’una fina capa de gebre, collons aquests de Llançà, com les gasten!

Vinc d’escalfar gairebé 45m. la gent em mira una mica estranyada: on va aquest tio, si falta una hora encara...? però jo ho haig de fer així; els vells motors dièsel necessiten un bon escalfament...

Així que res, saludar uns quants amics de la comarca i sortida, gas a la burra i 23 km i 1100+ per davant. Em trobo bastant bé tot i que últimament surto a córrer poquet, tres cops per setmana com a molt,  i massa ràpid no estic, però vaja, estar a la línea de sortida ja és un èxit, a la de l’arribada ja serà la bomba.

A la primera pujada, passant un corredor ja em foto la primera òstia, els genolls pelats i un trau al palmell de la mà, vaja...agafa-t’ho amb calma que no prenguem mal. A les pujades li foto gas, com sempre, i a les baixades putruc putruc, com el chiquito, i anar baixant...

23 quilòmetres tampoc donen per tant, dues hores i mitja i ja torno a ser a Llançà, una mica cansadot però contentíssim de poder fer el que més m’agrada, perquè córrer, forma part del que sóc i això em fa feliç.

Una 46 ena posició i un temps de 2h 30m, ja en tinc ben prou, estic satisfet i il·lusionat  per com començo l’any, a veure fins on arribo...

Pròxima parada: cursa dos turons de Moià...

MITJA MARATÓ DE RIPOLL

La pitjor mitja de la meva vida, així podria resumir la cursa d’ahir a Ripoll, una cursa  on no em vaig trobar gens bé, amb el gluti contracturat només de sortir i una ciàtica que arrossego des de dimarts. Que hi farem, a carallot i troç de ruc no em guanya ningú, perquè el més sensat hagués sigut quedar-me a casa, fer un rodatge suau o millor encara, anar a la piscina a fer xip xap...

1h 42m es un desastre, és anar a trotar per la carretera i perdre el temps. Les expectatives tampoc es que fossin gaire altes, però vaja, m’esperava quelcom millor. De fet, vaig caminar quatre o cinc vegades...i en una d’elles, un motorista de l’organització em va dir: ara bé l’ambulància!  si hoooome, abans mort!

I així es com vaig arribar, ferit de mort però amb dignitat, sabent estar, a les dures i a les madures i lluny del que sóc.

Però ara ja està fet, només em queda recuperar bé, seguir entrenant i ja vindran temps millors, jo no em desanimo, bueno, una mica sí, però que hi farem, perquè hi hagi dies bons, n’hi ha d’haver de dolents...

100km corre pels que no poden

Cursa solidària organitzada per l’amic Paco Robles que ja vaig fer fa tres anys, no hi podia faltar. Hi vaig a fer l’assistència d’en Mia, que fa els 100km i de pas m’apunto a la marató que al final es queda en mitja marató. Bones sensacions, rodant còmode a 4:33 per fer els 21km en 1h 36m.

 No estic tant malament, tot i que em sento les cames i el cansament del trail del Bisaura de només fa una setmana.

Va!, seguim fent el cafre!

MARVEJOLS-MENDE

Em vaig apuntar a aquesta cursa com a preparació per a la Subida al pico Veleta, a Granada, d’aquí a un mes, però la veritat es que va tenir prou pes específic com per classificar-la com a “cursa de les que s’han de fer”

Quaranta sis edicions i un nivell atlètic impressionant, Keniates, Ugandesos, Etíops, Russos...jo que sé, allà hi havia gent de tot el món, i mes ferro que el que he vist mai a totes les curses juntes. Importants premis en metàl·lic, animació en gairebé tot el recorregut, i un prestigi esportiu i atlètic d’envejar...

 Vint i dos kilòmetres i sis-cents metres de desnivell positiu, la cursa fa dos pujades i dues baixades, sense pedres, ni fang, ni xargais, ni res, tot asfalt. Una cursa dura de collons, encara que amb els números no ho sembli...

Hi vaig anar amb en Mia Carol i la Laia Andreu, dos pata negra de la comarca d’Osona, a més dels atletes d’en David Kipelio. Tots van fer un carrerón, fins i tot jo, quedant top 10 de la meva categoria i arribant el 183è de la general, que tenint en comte el nivellàs de la prova, està molt bé, estic molt content.

I es que es tractava de córrer amb pujada, i això m’agrada molt, unes bones rampes fins a arribar a un coll i allà deixar-se anar, estirar bé la gambada i córrer cara avall, per tornar a fer un altre coll, una mica més baix, i tot baixada a sac fins a meta.

Explicat així pot semblar fàcil, però no ho és gens. Pujant,  les pulsacions es posen a mil i has de intentar mantenir un ritme, i baixant, la musculatura pateix molt. Vaig marcar parcials de 3:20 m/km i el desgast  que això comporta és enorme.

Em vaig equivocar a l’hora de triar les sabatilles, vaig córrer amb voladores i crec que una mica més d’amortiguació hagués anat molt millor.  Només va ser 1h 44m, però tres dies després encara tenia les cames de fusta, avui estic molt millor i apunt pel que calgui.

Una cursa molt maca i recomanable que penso repetir, sens dubte.

Gas a la burra!

WEB

CURSA DELS GITANOS

Fa quinze dies que vaig córrer aquesta cursa, 22 km molt ràpids pels voltants de Taradell. Em vaig notar cansat encara dels 100km de feia només quinze dies, però en general bastant bé, tan bé, que demà torno a la càrrega amb les 6 hores de Martorell, això es un no parar!

MITJA MARATÓ DE CAMBRILS

Vinga va, una altre mitja marató per les cames i una altre experiència per l’ànima. Crec que dec haver corregut aquesta distància una cinquantena de vegades, i en aquesta, he fet quelcom que no havia fet en cap altre: caminar...

Feia un parell de dies que no anava massa fi, em sentia cansat i tenia mal de cap i ahir, crec que tenia unes dècimes de febre. He passat tota la nit tremolant de fred i pel matí tenia ganes de córrer però ja veia que la cosa no acabava de rutllar...

He sortit prou bé i a ritme per baixar de 1:23, i fins al kilòmetre 12, tot anava bastant rodat fins que de cop, he quedat buit, sense energia, amb una cremor als  pulmons i unes rampes a les cames, que he flipat...així que res, caminar una mica i putruc putruc fins a l’arribada i sense donar-hi més voltes.

I això que la cursa era ideal per fer una bona marca, molt plana i constant, una mica de vent, això si, però res de l’altre mon.

Que hi farem, molt males sensacions, el cos sense energia i les cames garratibades. Potser encara no estava recuperat del tot dels 30km de diumenge passat i és clar, el gripassu que porto tampoc hi ajuda, però ara ja està fet.

Ara a descansar i a veure si recupero bé per d’aquí quinze dies.

Som-hi!

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

Son quarts de set del matí, encara es negre nit i vaig a donar menjar a la burra, avui tinc feina a córrer, com cada diumenge vaja, però m’agrada anar d’hora. 

Només sortir per la porta veig unes flamarades i una fumera a pocs metres, ostiaaa que se’m cala foc a casa. Ahir vaig llençar les cendres de l’estufa pensant-me que eren ben apagades i ha agafat una pila de fulles i brancada, de fet, ha estat cremant tota la nit, així que la brasa i el foc es considerable.

Agafo la mànega i començo a fer de bomber, de nit, amb el frontal, tota l’aigua glaçada...haig de canviar d’aixeta, un fum de l’òstia...

Vaja que comencem bé el dia. Sort que ho tenia tot a punt i em puc dedicar a apagar el foc. Hi estic més d’una hora. Acabo suat com un cabró, moll, estressat i amb una pudor de fum que semblo un carboner. Esmorzo amb una esgarrapada i marxo cagant llets cap a Granollers, quan sóc a mig camí m’adono que m’he deixat el rellotge, torno cap a casa, agafo el rellotge i faig un vistasso al foc. Tot controlat.

Abans passo per Malla que he quedat amb la Laia, companya d'entrenaments, arribem a Granollers i aparquem a la quinta forca, m’he deixat el putu rellotge al meu cotxe i anem amb el seu, plou i fa molt fred,  cagumdeu avui sembla que les coses costin més que de costum.

Anem a fer un cafè que se’m posa com una òstia als collons i després de deixar les coses al guardarroba i perdren’s varies vegades anem a escalfar. Abans vull agafar una ampolleta d’aigua que tinc a la bossa que acabo de deixar, demano el meu numero i estan deu minuts per trobar-la...collooooons...

 Quatre rectes i vinga, gas a la burra amb la meva tretzena participació en aquesta mitja. Només vaig a fer-la, res d’apretar ni deixar-m’hi la pell, a més sense rellotge no sé ni ritmes ni temps ni res, és igual, per sensacions i canya a les cames.

Fins al kilòmetre cinc tot va bé, m’ha passat el fred i ha deixat de ploure i malgrat haver-me aixecat amb el peu esquerre, i tot el que m’ha passat, vaig molt còmode. Tinc la llebre d’ 1h 20m al davant i mica en mica em va marxant. Arribo a la Garriga molt fresc, totes les pujades les he aprofitat per apretar una mica més i em sento amb força. No sé el temps que porto però la llebre de 1h 24m està per darrere meu, així que menys de 40 minuts, segur.

Km 10.Passem per dins la Garriga, carrerons, pujadetes, trams adoquinats, em trobo bé, no vull forçar la màquina en excés que cal guardar una mica pel final.

Al km 15 començo a notar una mica el bessó de la cama esquerre i el turmell dret, res important, no baixo el ritme, però tampoc l’apujo. Al km 17 ja tinc ganes d’arribar, la veritat, però tampoc m’estrujo gaire. Em deixo caure a bon ritme, relativament còmode, per la gran recta que he fet tantes vegades, per arribar amb un temps final de 1h 24m 14s. No ho entenc perquè la llebre d'1:24, no m'ha passat, deu haver petat...

Si hagués portat el rellotge potser podia haver intentat baixar d’ 1:24 però vaja, que no em ve d’aquí.

Molt content perquè he arribat molt sencer, amb una mica de mal al peu i al bessó, però res greu. I això de córrer sense mirar ritmes m’ha agradat. Ja fa temps que vaig deixar el pulsòmetre, ara potser deixaré el rellotge...

I la Laia 1:18:35, una veritable corredora, i una tot terreny!

Seguim.

CURSA DOS TURONS

Diumenge vaig participar en una altre cursa de muntanya, una més, una de tantes, sense grans coses a destacar, en general. En un principi volia fer el caniros però la Traca ja té nou anys i comença a estar tralladeta ,i em sap greu apretarla, i amb en Blau...no és el mateix, així que amb una mitja ja vaig ven servit. El que si que tinc clar és que no crec que repeteixi, ni en aquesta ni en cap que si assembli.

No, no en tinc cap queixa, l’organització cap problema i es nota que el recorregut havia estat dissenyat per agradar. Per agradar als qui els agrada, és clar,  i a mi cada vegada m’agraden menys tots aquests entrebancs; que si corriols estrets, que si pedres, que si ara passem per dins el torrent, que si fang, ara ens mullem els peus, fang...a mi m’agrada córrer collons, i això sembla una cursa d’obstacles!

Jo sóc corredor, ho he dit mil vegades no sóc ni muntanyenc, ni excursionista ni orientador, ni tan sols atleta. Corredor i punt.

També és veritat que ja no sóc el mateix, he perdut psicomotricitat, equilibri, i els meus pobres turmells ja no poden amb aquests tutes, en fi, m’he cardat vell...

Amb tot, vaig disfrutar, em vaig sentir corredor quan podia córrer i vaig mantenir uns bons ritmes malgrat el desgast que comporten  tots aquests “obstacles”.

Així que res, un bon entrenament més i una bona matinal pel Moianès, sense més. Només un petit apunt: vaig quedar primer de la categoria màster, però no sé perquè em van posar a la categoria de veterans i tot i així vaig quedar 7è i el 25è de la general.

Vinga,  seguim, pròximes parades: 10000 de Vilafranca, mitja de Granollers, marató de Barcelona i 100km de Belvés...de moment...

MITJA DE RIPOLL

Vinga va, mitja marató de Ripoll, una altre mitja feta, aquesta no l’havia fet mai i deunidó el que puja i baixa, dura dura de collons. Sortida des de la plaça del monestir amb un fred de maria santíssima, com sempre molts amics i cares conegudes en una matinal freda però assoleiada. 

Em trobo bé, aquesta setmana només he fet dos entrenaments però molt intensos i avui estic descansat i amb ganes de guerra. Surto a 3:40 sabent que hauré d’afluixar, doncs la carretera té unes pujades considerables però vaja, que no em fa cap por.

Sento el fred com em mossega els braços i les mans i al meu voltant tot és blanc de la glaçada que hi ha. Al km 4 m’atrapa l’Arnau que fa de llebre de 1h 24m i no el puc seguir. A darrere seu hi va la segona noia que sembla que es despenja una mica, com jo, i així anem fent mentre l’Arnau s’allunya.

Un llamp de carretera i tota per nosaltres, corrent a ritme i disfrutant. Passem el primer 10000 amb 40:45, està prou bé tenint en comte les ondulacions del terreny. A vegades la Hasna es queda una mica enrere i jo l’animo perquè em segueixi, anem rodant a 4 o per sota i ara nomes queda la tornada, som-hi.

-Te sangra el pié-, em diu, i de fet ,noto una picor al turmell que em molesta bastant. Es el xip que m’he l’he posat com he pogut amb una goma, perquè les sabatilles que porto no tenen cordons i m’està encetant la pell. Cap problema,  vinga gas que anem per fer 1:24.

Som poquets corredors així que anem tots bastant sols i desperdigats, res a veure amb córrer amb grup, que sembla que entre tots et portin. Cap al km 15 comencen les rebaixes... em tiba un isquio i el bessó de la cama contraria, ostiaaaaa, ja comencem, afluixo una mica i la Hasna em fot un atxassu que em deixa tremolant, perdo ritme, concentració, cagumdeu tan bé que anava!

No passa res David, ara és quant s’ha de córrer, però el motoret i les cames no donen per més, així que putruc putruc cap a Ripoll, amb un bon ritmillu però ja fora del que volia fer.

Arribo altre vegada a Ripoll, amb 1h 26m 24s i relativament bé, amb l’isquio i el bessó demanant clemència i el turmell ensangonat, però molt content de tot plegat, del temps final i de les sensacions.

Bona cursa la mitja de Ripoll, una mica desangelada i no gaire bona per fer marca però 39 edicions no ho pot dir qualsevol organitzador.

Ah! i primer classificat de veterans B!, és el que té fer-se vell...

CLASSIFICACIONS

MITJA MARATÓ DE GAVÀ

El diumenge vaig córrer la mitja de Gavà, vinga va, una altre mitja al sac, no l’havia fet mai aquesta i la veritat es que em va agradar bastant. El resultat va ser més o menys el que esperava: 1:25 llargs i sense patir en excés. Ja fa dies que dic que estic estancat, les marques surten sempre les mateixes i els ritmes són els que son, però les sensacions van ser boníssimes i això és el que importa.

Vaig sortir un pel fort potser, a 3.45, i vaig passar el primer 10000 amb 39:11. A partir del km 13 vaig petar i no vaig saber o no vaig voler patir, i vaig fer el que vaig poder, rodant per sobre 4’ fins al km 17, on en vaig recuperar i vaig acabar amb gas i amb energia, jo diria que amb ganes de més,  però vaja, que la màquina és la que és, i el meu motoret de 60cv puf puf i anar fent...

Aquests últims dies torno a córrer amb ganes i il·lusió i dic això perquè a vegades, entre lesions, molèsties i mal resultats (això últim és molt relatiu, ja ho sé) costa una mica.

Els bons corredors no són els de les grans marques (que també), els bons corredors són els que sempre hi són, els que malgrat tot i a pesar de los pesares segueixen allà, després de molts anys, després de kilòmetres i kilòmetres d’entrenament, després de caure i tornar-se a aixecar, d’estimar aquest esport passi el que passi.

I tot això no és fàcil. Costa molt ser-hi, i a vegades no valorem prou el simple fet de poder acabar una  mitja marató o una marató o una cursa sigui la que sigui.

Quan feia canicross anys enrere, havia guanyat moltes curses, en aquell moment no ho valorava perquè érem quatre arreplegats i sempre els mateixos, però ara, en la distància, m’adono que també s’hi havia de ser; entrenar i tenir cura del gos, ensenyar-li tot el que havia de saber, entrenar tu, anar a les curses, participar...i tot això no ho regalen, vol un esforç i també té el seu mèrit.

Amb aquestes ultimes curses m’he adonat que el que té mèrit no és el temps que tardo a fer-les, si no el simple fet de poder-hi ser i a més gaudint i disfrutant.

Quanta gent he vist quedant-se pel camí, lesionats o simplement avorrits del córrer, passant-se a la bicicleta o a altres esports. I no és un retret, no passa res, cadascú fa el que pot i el que vol, però es que no és fàcil, córrer no és fàcil.

 Per això avui, penso que poden acabar amb dignitat a les curses i tornar cap a casa sencer ja és ser un guanyador.

Sense anar més lluny...avui dilluns ja m’he llevat amb el turmell fet una merda. Ja fa dies que em molesta després dels entrenaments i avui el tinc emprenyat emprenyat... a veure com ho trampejo això, d’aquí quinze dies tinc la marató de Barcelona, a l’Abril, pels camins dels matxos, al Maig, a Menorca camí de cavalls, i al Setembre...potser torno a la Spartathlon...

Collons, no serà fàcil...