MITJA MARATÓ DE GAVÀ

El diumenge vaig córrer la mitja de Gavà, vinga va, una altre mitja al sac, no l’havia fet mai aquesta i la veritat es que em va agradar bastant. El resultat va ser més o menys el que esperava: 1:25 llargs i sense patir en excés. Ja fa dies que dic que estic estancat, les marques surten sempre les mateixes i els ritmes són els que son, però les sensacions van ser boníssimes i això és el que importa.

Vaig sortir un pel fort potser, a 3.45, i vaig passar el primer 10000 amb 39:11. A partir del km 13 vaig petar i no vaig saber o no vaig voler patir, i vaig fer el que vaig poder, rodant per sobre 4’ fins al km 17, on en vaig recuperar i vaig acabar amb gas i amb energia, jo diria que amb ganes de més,  però vaja, que la màquina és la que és, i el meu motoret de 60cv puf puf i anar fent...

Aquests últims dies torno a córrer amb ganes i il·lusió i dic això perquè a vegades, entre lesions, molèsties i mal resultats (això últim és molt relatiu, ja ho sé) costa una mica.

Els bons corredors no són els de les grans marques (que també), els bons corredors són els que sempre hi són, els que malgrat tot i a pesar de los pesares segueixen allà, després de molts anys, després de kilòmetres i kilòmetres d’entrenament, després de caure i tornar-se a aixecar, d’estimar aquest esport passi el que passi.

I tot això no és fàcil. Costa molt ser-hi, i a vegades no valorem prou el simple fet de poder acabar una  mitja marató o una marató o una cursa sigui la que sigui.

Quan feia canicross anys enrere, havia guanyat moltes curses, en aquell moment no ho valorava perquè érem quatre arreplegats i sempre els mateixos, però ara, en la distància, m’adono que també s’hi havia de ser; entrenar i tenir cura del gos, ensenyar-li tot el que havia de saber, entrenar tu, anar a les curses, participar...i tot això no ho regalen, vol un esforç i també té el seu mèrit.

Amb aquestes ultimes curses m’he adonat que el que té mèrit no és el temps que tardo a fer-les, si no el simple fet de poder-hi ser i a més gaudint i disfrutant.

Quanta gent he vist quedant-se pel camí, lesionats o simplement avorrits del córrer, passant-se a la bicicleta o a altres esports. I no és un retret, no passa res, cadascú fa el que pot i el que vol, però es que no és fàcil, córrer no és fàcil.

 Per això avui, penso que poden acabar amb dignitat a les curses i tornar cap a casa sencer ja és ser un guanyador.

Sense anar més lluny...avui dilluns ja m’he llevat amb el turmell fet una merda. Ja fa dies que em molesta després dels entrenaments i avui el tinc emprenyat emprenyat... a veure com ho trampejo això, d’aquí quinze dies tinc la marató de Barcelona, a l’Abril, pels camins dels matxos, al Maig, a Menorca camí de cavalls, i al Setembre...potser torno a la Spartathlon...

Collons, no serà fàcil...