MARATÓ DE BARCELONA

Em llevo a les cinc del matí i apa, vinga tornem-hi, una altre marató per córrer. La veritat es que no estic gens motivat, no sé que em passa últimament que em sento fora d’òrbita i no sé ben bé el que em passa. De ganes de córrer ja en tinc, el que no tinc ganes es de patir, vull córrer sense estrebades i acabar dignament, res més. Aquest últims quinze dies nomes he sortit a rodar un parell de vegades, un dolor al turmell m’ha fet descansar més del que volia i no ho veig gaire clar tot plegat, també sé que a vegades, es cos et dóna sorpreses...

Però una marató és una marató, no és pot subestimar mai i al final acabes sempre al teu lloc, no val a esperar que aquell dia sigui el bo, cal preparar-la i entrenar-la i sobretot cal anar-hi convençut. Tot el que jo no he fet.

Des de principi d’any que no trobo el camí, si, he fet dues mitjes i un deu mil i algun cros, però sense passió, sense objectiu i sense masses ganes i així no es pot anar.

Sortir a una marató a provar...no sé no sé, potser si, en el fons esperava un miracle, però al final tot ha anat com havia d’anar, no es pot demanar més.

Surto molt còmode per davant de les llebres de tres hores, vaig perfecte i disfrutant i passo el kilòmetre cinc molt bé. Al km deu tot segueix igual, a ritmes entre 4:15 i 4:20. Al kilòmetre quinze em passen les llebres i tot el mogollón de gent que va amb elles, ostia santa; empentes, cops de colze, entrebancades...haig de sortir d’aquí, així no es pot córrer. No en vull saber res de les llebres.

Passo la mitja amb 1h 32m molt còmode i sense cap molèstia. De seguir així encara faré un bon temps, penso, i m’animo una miqueta tot gaudint del ambient de Barcelona. S’ha de reconèixer que en aquest aspecte ha millorat molt, hi ha gent animant a quasi bé tot el recorregut i això sempre s’agraeix.

A partir del kilòmetre 25 comença el festival, el meu petit calvari; cames de fusta i sense energia, ostia que això ja m’ho conec, caldrà posar-hi mooooltes ganes i la veritat es que no en tinc masses. Si pogués, pararia i tornaria cap a casa, perquè no tinc gens de ganes de patir, i això es el que passarà, ho veig a venir. Fins al kilòmetre 30 ho trampejo com puc, però a partir d’aquí se’m fa una muntanya.

Si. Ho haig de reconèixer. Em vaig sentir superat. Jo, que he fet més de trenta maratons, que he acabat la Spartathlon que son sis maratons seguides i sense parar, que he fet curses de 100 km i de 24 hores...i ara em sento sol i abatut al mig de Barcelona, sense ganes, sense energia.... vaja merda.

Com un novell, com si no sabés que la marató t’agafa pels collons i et sacseja, et matxaca i et destrossa.

M’arrossego fins al km 35, passo el 36 i em poso a caminar. No ho havia fet mai, bé si, a la primera marató que vaig fer, ja fa un munt d’anys, i així es com em sento; com si fos la primera vegada.

Dons res, a tirar de coco, com he fet tantíssimes vegades...em poso a córrer de nou i tot i així em passen cents de corredors, enfilo el Paral·lel només amb l’objectiu d’acabar, totalment buit, em fan mal els isquios, els glutis, els peus, el turmell, l’equena...i l’orgull.

Una marató més i una nova experiència, corrent sense ganes, sense motivació i acabant encara no sé com ni perquè. Després de tants anys de córrer sembla que sempre queda alguna cosa nova per viure...3h 16m

Però va, que no passa res, pròxim objectiu: Pels camins dels matxos, deixo l'asfalt i torno a la muntanya.