L’any passat, poc després de saber que estava
acceptat a l’Spartathlon, vaig patir un accident de trànsit bastant greu, per
sort tot va quedar en un ensurt i amb poc temps vaig poder reprendre els
entrenaments.
Aquest any, sembla que la cosa es repeteix;
avui anant a treballar amb la moto, un cotxe se m’ha tirat a sobre en una
rotonda i m’ha fet caure. Una bona aterrissada, tot plegat res greu, però tinc el turmell ben inflat
i en fa mal tot, rascades i contusions arreu, ja veurem com evoluciona aquests
pròxims dies.
He estat dubtant uns dies, ultimament estava una mica desmotivat , no sabia ben bé cap on
tirar però haig de reconèixer que l’Spartathlon es la cursa de la meva vida, ho
va ser l’any passat, per distància, per preparació, i per tal i com va anar tot
plegat, i n’estic molt orgullós. Volia deixar-ho aquí, no tocar res i
guardar-ho a la maleta dels records, dels bons records.
Però noi... no sé perquè, em vaig tornar a
inscriure, suposo que volia tornar a reviure la intensitat d’una cursa d’aquesta
envergadura, tota la preparació i tot el desenllaç i sobretot l’arribada als
peus de Leonides després de córrer 246 km i un dia i mig amb la seva nit.
I com
són les coses...va i em toca al sorteig, així que res, al Setembbre cap a Grècia altre
vegada, torno a agafar un motiu per sortir a córrer cada dia i començo de nou
un camí ple d’entrebancs i molt dur, però apassionant.
No sé si l’accident d’avui es un presagi de
tot el que vindrà, com l’any passat, instants després de la patacada, he pensat
que perillava la meva participació però finalment crec que no. De moment estic aquí al sofà, amb gel a la pota i mal a
tota la carcanada...ja veurem...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada