48è CROSS DE SANT JOAN I 10 ena CURSA DELS 7 PORTALS

 

Dues curses més per aquest estiu, distància 6km una i 5km l'altre, sense grans ets ni uts, però gaudint d'exprimir-se corrent, participant i fent créixer l'esport popular i compartit amb amics d'entrenaments.

 

16ENA VOLTA A L'ESTANY

 

Fa dos diumenges vaig córrer la cursa de la volta a l’Estany, de 6’5km, un lloc que hi he fet molts entrenaments i que sempre m’agrada tornar-hi. La intenció era córrer la mitja marató, però últimament estic de rebaixes i ja no faig aquelles quilometrades que feia abans. La mitja aquesta la vaig fer fa 12 anys, quan anava cap a Porqueres i Camós, res a veure amb la d’ara.

M’ho vaig agafar com un test per els 10k de Laredo, i va sortir prou bé. Volia baixar de 4’/km i em va sortir a 3’59, així que genial. Sempre dic que en ser-hi ja en tinc prou, seguir entrenant i corrent, i sempre amb algun repte per davant, encara que sigui petit. Però també sempre dic que cada vegada costa més, ja ho sé, em repeteixo, però es que es la veritat. Cada any que passa, corrent, ja és un èxit, i no, no ploro, ans al contrari, super content de poder continuar.

Així que res, una matinal esportiva més, fent créixer i participant de l’esport popular en una cursa discreta i amb un resultat també discret però satisfet. Mentre tingui cames seguiré galopant.

PROJECTES

 

Al final el sorteig de l’Spartathlon no m’ha tocat, i quasi que m’han fet un favor, no crec que pogués aguantar tota la càrrega d’entrenament un any més, definitivament passo pàgina, i les meves aventures a Grècia queden en un passat llunyà, arxivades a la maleta dels grans records.

Però sempre queden reptes per fer i il·lusions per complir. L’any que ve em jubilo i volia gastar la ultima bala, volia anar al marató de Sables. M’ho he estat mirant i he donat moltes voltes i al final...doncs tampoc hi aniré. Val una pasta i a més, es una cursa on la logística es importantíssima; has de gestionar tot el material i el menjar i jo amb aquestes coses sóc molt dolent, el tercer dia ja no sabria ni com em dic, així que res, ho deixo córrer també, de moment.

La veritat es que cada vegada em costa més, córrer et va desllorigant tot l’esquelet i haig de mesurar molt bé els meus esforços. Sense anar més lluny, la passada marató em va deixar bastant tocat i m’ha costat molt de recuperar.

Tocat però no enfonsat, així que ja he trobat un altre repte per l’any que ve, es tracta d’una cursa que dona tota la volta al llac Balatón, a Hungria, 211km.

 I res, a veure si hi arribo, de moment aquest dissabte correré una altre Backyard, la setmana següent al Montcaro i l’altra al Monteixo. La il·lusió no l’he perdut i sempre hi haurà un lloc per anar a córrer.

EMBRUIXADA TRAIL

EMBRUIXADA TRAIL. 21KM, 500+. LLERS.

No sé com vaig anar a parar a aquesta cursa la veritat, però al final es tracta de passar un cap de setmana diferent, conèixer llocs nous i passar una matinal esportiva fent el que més m’agrada.

La cursa en si molt xula, una mitja marató amb només 500+, camins i corriols molt corribles, no he caminat gens, ràpida i poc tècnica com a mi m’agrada. La gent de Llers s’han esforçat a fer una cursa molt ben organitzada i molt ben marcada, potser he trobat a faltar un avituallament al mig, però vaja, tot correcte.

Sortida a les nou del matí, ràpida, el primer km el passo a 4’11, ui, afluixa carallot que no estàs per aquests ritmes. Però com que hi ha els que fan la de 12km, em deixo portar per ritmes vius, el terreny ho permet, sense pedres i un fang que la sabatilla agafa prou bé.

 A partir del km vuit la cursa es divideix amb els de la llarga i la curta i em quedo sol. Em va bé perquè afluixo i començo a gaudir del recorregut, de l’indret i de córrer. No necessito res més i dono gràcies per poder ser on sóc i fent el que faig, ves quina tonteria, després de tants anys i tantes curses estic content i orgullós de poder seguir corrent.

A partir del km quinze he començat a notar el cansament, no estic al meu millor moment i em falta molt entrenament, quilòmetres i desnivell. Però no passa res, putruc putruc cap a l’arribada, com he fet tantes vegades, intentant mantenir un bon ritme i sobretot intentar no fer-s’hi mal.

Doncs res, a meta amb 2h10m, molt satisfet i content. 32è classificat. Aquesta cursa l’he gaudida molt, la veritat, encara em sento amb força i energia per seguir participant d’aquests esdeveniments i encara que una mica atropellat, aquí estem...

 

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

 

Després d’estar un mes parat vaig tornar a arrencar i la veritat es que massa ràpid: a puño roscao i aixecant roda, i és clar, arrencada de cavall, parada de burro...

 Fa dos dissabtes em vaig fer un enquinç al turmell i vaig seguir entrenant com si res i això va derivar amb altres problemes. Si es que “a perro viejo todo son pulgas”, així que amb només dos rodatges de 15 km, amb mals per tot arreu i apa, cap a fer una mitja.

Però no passa res, faré el que pugui. Es la meva dissetena participació a aquesta cursa i la vegada que he tardat més, però venint d’on venia, no es pot demanar més. Saludo amics i coneguts arreu, escalfo una miqueta, no gaire, i cap a la sortida.

Em poso al calaix de 1h 30-1h 40, surto molt tranquil, a 5m/km, gaudint d’una multitudinària matinal esportiva que tan bé conec. Van saltant molles i cargols i deixo una fumera negre i espessa al meu darrere, però content de ser aquí.

Em fa mal el gluti però res greu de moment, però al km 9 ja em va demanant l’hora. Desprès de la Garriga apreto una mica i em passa bastant. Corro a 4’20- 4’30 i encara tinc una miqueta de gas, però trobo a faltar el no haver fet quilòmetres. Però Bueno, estic gaudint de ser-hi, em torno a sentir corredor i algun km el faig a 4 i poc, res de l’altre mon, ja ho sé, però per a mi significa molt.

I al final encara tinc força i adelanto a moltíssima gent, anant de menys a mes tota la cursa i arribant bastant bé. Amb un temps molt discret però sabent que això es pot millorar.

I es que se’m fa difícil assumir que cada vegada costa més, que córrer, amb els anys, et va desgastant i atrotinant per tot arreu, que el que abans era fàcil ara es difícil i que si s’entrena al 40% doncs es competeix al 40%. Però estoy en ello...

 

.

 

Haig de reconèixer que l’Spartathlon em va deixar tocat, des de llavors que no he fet cap més cursa, llevat de l’Oncotrail just una setmana després. Una sèrie de problemes físics, que no lesions, no em deixen entrenar com voldria i la motivació ha anat caient, fins al punt de plantejar-me deixar de córrer.

Si si, sembla impossible que això em passi a mi, però mira, també m’han arribat les rebaixes. I es que això d’anar fent curses, una darrere l’altre “como pollo sin cabeza” ja no hi trobo sentit. Era molt conscient que a Grècia gastava la ultima bala, i que encara que no m’anés bé, jo seguiria essent el mateix.

Però no, les coses canvien i els anys passen, la motivació decau i el declivi físic és inevitable.

Diumenge passat, a més, es va morir la burra, i encara que això pot semblar que no guarda cap relació, per a mi si que la té. Han sigut trenta anys de convivència, de projectes i il·lusions, de fires, Tonis, concursos, naixements i emocions que ara queden només pel record.

Però tampoc vull fer un drama, estic perfectament capacitat per afrontar això, tinc els recursos mentals per gestionar-ho i al final el que queda es una tristesa i una pena que ja passarà.

Tot això ha coincidit amb una mala època esportiva i ara sembla que tot hagi de canviar. Però no passa res, jo estic bé, no necessito ànims ni copets a l’espatlla, sé que cal tenir paciència i ja arribaran temps millors. Es tracta d’agafar-s’ho amb esportivitat i sobretot no perdre la dignitat.

Però no tot son males notícies, l’any que ve si tot va bé seré avi, i això si que fa il·lusió. L’únic que podem donar per segur a la vida es el canvi, per tant, sempre endavant!

El dia 26 aniré a la cursa de Bellmunt, una cursa super maca i una festa. Sense entrenar, sense pretensions, però amb la voluntat d’intentar seguir sent el que era; un corredor senzill que el fa feliç fent el que fa.

Fins aviat!

 

REFLEXIONS POST BACKYARD

 

Ha passat només un dia des de la Backyard i el meu cap està ple de coses que tenia ganes de compartir.

Jo crec que el que em va passar es que no vaig tenir prou ganes de lluitar-la, jo sé que puc fer molts més quilòmetres, 134 tampoc son tants i moltes vegades he sobrepassat aquesta distància i amb menys temps. També sé i que una vegada el cap et diu que prou, al cos encara li queda moooolta energia. El que passa es que sobrepassar aquest punt té conseqüències, estar quinze dies o mes per recuperar, estar al llindar de fer-se mal o directament lesionar-se. Aquestes conseqüències ara mateix no estic disposat a assumir-les, el meu objectiu es tornar a Grecia al setembre i guanyar una Backyard no entra als meus plans.

Si que es veritat que a priori anava a per totes, o això creia, perquè una vegada van començar a venir maldades, vaig rendir-me a la primera. Lo del bassó ho hagués pogut gestionar diferent, ho sé, però va ser l’excusa perfecta per abandonar. Varis corredors em van dir que em donaven com a favorit, no sé quina fama dec tenir, però en aquest cas en van ben equivocar.

També es veritat que els altres dos corredors que van quedar a la volta 18 se’ls veia forts i amb ganes d’arribar fins al final. Jo ho hagués fet diferent, corrent junts a cada volta, esperant-nos si cal, xerrant, compartint...però em vaig trobar dos corredors amb ganes de guerra, cada un al seu aire, sense interactuar gaire i jo no ho veig així, ep! no es una critica, es una altre manera de veure-ho.

Per a mi el córrer es molt més que una marca o una posició, sempre ho he dit, i d’aquesta cursa valoro molt més totes les hores que vaig estar amb tots els corredors, les xerrades, els comentaris, les pauses, les mirades i els silencis i la germanor que no pas haver-m’hi deixat la pell.

I també, com no, donar les gràcies a la Fina, em va fer una assistència professional, em va fer arròs, té, bocates, em va anar a comprar vichy i va estar amb mi tota la nit. Es un sol de noia i sense ella no sóc res.

I ja està, demà reinicio els entrenaments i a veure si puc anar sumant i incrementant quilòmetres setmana a setmana. L’Spartathlon m'espera!

100km de L'Ardèche

 

Tercera vegada que vinc a l’Ardèche, primer a fer l’ultra de 222km que no vaig acabar, després a fer les 100 milles que tan bé en van anar i vaig completar en 20h, i ara els100km, que s’han quedat en la meitat.

 Bueno, es el que hi ha, no sempre les coses surten com esperàvem. Son varis els factors que van desencadenar el resultat, però sobretot va ser un procés mental: la previsió meteorològica era dolentíssima, pluja i vent i jo amb aquestes condicions sóc molt vulnerable, ho sé, de seguida agafo fred i se’m llaguen els peus i em general em dóna molt mal rotllo, no m’agrada mullar-me! Això va fer que els dies previs ja no estigués convençut i els pensaments van anar modulant un estat físic i anímic que no era òptim. Per córrer 100km hi has de posar alguna cosa més que entrenament i ganes, hi has de posar il·lusió, convenciment, tenacitat, i sobretot creure en tu encara que les circumstàncies et siguin desfavorables.

I vaig fallar, la pluja em va condicionar tant que va acabar essent determinat i tot ho vaig cuinar a dins el meu cap.

La sortida m’enganxa sense saber que fer: si córrer només 5km o 20km o directament no sortir. Males sensacions ja des de el principi, vent, pluja...no tinc clar fins a on arribaré i malgrat que tinc en Mia que m’ajuda anant al meu costat amb la bici, no ho veig clar. A partir del km 25 ja vaig rostit, moll i sense ganes i al km 28  giro cua i decideixo tornar. Faré almenys un entrenament de 50km i a veure si salvem el dia...

I res, això vaig fer, córrer una bona tirada i ja està. També es veritat que 100km es una distància que conec prou bé però que vaig subestimar una mica, i no, això no es pot fer mai, i també estic pendent d’altres problemes físics i de salut que vaig arrossegant de fa temps i que tampoc hi ajuden.

No sento que això sigui un fracàs, ni molt menys, són coses que passen i que passaran, no som perfectes, ni robots...

En fi, seguim.  

 

SEMPRE ENDAVANT

 

 Foto de la Backyard de Sant Joan les Fonts.

Fa dies que no faig cap cursa i fa dies que no escric res, però al final córrer es molt més que fer curses, i escriure m’ajuda a aclarir les idees, així que, a veure que em surt...

Avui he corregut una marató, pim pam, i no és que sigui res de l’altre món, però estic satisfet perquè a sigut una cosa totalment improvisada. El meu mètode d’entrenament diguem que no es gaire científic, no m’agrada seguir un programa i vaig fent sobre la marxa. Hi ha dies que intento alguna cosa i no surt i molts altres que el cos em dóna tot el que li demano. Entrenar per sensacions en diuen, i és com m’agrada fer-ho. També es veritat que quan tinc un objectiu a la vista intento fer tot el que puc, encadenar entrenaments de tot tipus i corrent tot el que se’m posa per davant, però sempre m’adapto al que em diuen les cames i el moment.

Ara mateix tinc al cap les 24hores en pista el proper dia 16, però crec que no les faré. Allà si ha d’anar amb tota l’energia i entusiasme que un es capaç de reunir, no valen mitges tintes i ho has de donar tot, sempre. L’entrenament d’avui, rodant còmode a 5’ i poc el km, em dona confiança pel futur però no es suficient per intentar els 200km, que era el que em vaig proposar quan em vaig inscriure.

Però no passa res, es tracta d’anar modulant les perspectives a cada moment, canviant els objectius si fa falta i adaptar-se a tot el que vagi venint. De moment jo segueixo corrent, i totes aquestes hores galopant damunt les meves cames les gaudeixo igualment.

REPTES

 

La setmana passada havia de participar al campionat d’Espanya de 100km, però no hi vaig anar, no perquè no estigués preparat, si no per temes logístics. I es que aquests darrers mesos he acumulat molts km, moltes curses i bons entrenaments i em veig capaç ara mateix de córrer el que sigui; una marató, uns cent quilòmetres o una ultra, la que sigui.

Sembla que mica en mica deixo enrere lesions i problemes físics varis i cada dia em sento millor. Tan es així que el repte esportiu futur que em balla pel cap i que em treu la son serà...descomunal, el definitiu, el no va més, el gairebé impossible...

Em considero, sempre ho he dit, un corredor mediocre, les meves aptituds son les que son i les meves marques molt discretes. Això no treu que em plantegi reptes cada vegada més difícils i que ara mateix, em semblen inabastables. Però es que si no m’avorreixo, necessito pensar en quelcom difícil de veritat, molt difícil, i això es el que em fa trempar. Les possibilitats d’èxit diria que son d’un 20 o un trenta per cent, i això essent optimista i ara mateix encara no ho tinc decidit.

Anar fent curses una darrere l’altre, setmana rere setmana em dona la sensació que tampoc em porta enlloc, ja m’ho passo bé, molt bé, veig un munt de gent i conec llocs nous, faig esport i tot això em manté entretingut, però necessito emocions més fortes, alguna cosa que em tregui fora de tot el conegut, explorar el meus límits físics i mentals  i demostrar-me a mi mateix del que sóc capaç de fer, només amb dues cames i un cor que batega.

I tot això ho vull fer, com sempre, a la meva manera. Amb els meus encerts i les meves errades i amb les meves debilitats i les meves virtuts.

De moment, no us diré de quina cursa parlo, però veient la foto molts de vosaltres ja sabeu per on vaig. De moment, mentre m’ho acabo de rumiar, aniré a fer els Matxos, l’skyrace Pic de l’Orri, el KV de Zegama, la vertical Montserrat i per acabar el mes l’ultra Ardèche, 220km...

CARRILET

 

Per avui he planificat una altre tirada llarga al meu estimat carrilet, com no. Aquesta ruta l’he fet moltes vegades i me la conec molt bé; un circuit planet, amb lleugera baixada, de terra, i sense cap mes complicació que la de seguir el camí. Jo només m’haig de preocupar de córrer i la Fina em fa els avituallaments, a les Planes d’Hostoles km20, a Amer km30, Anglès km40 i fins a Girona 50km.

Però avui amb una marató n’he tingut prou, porto temps entrenant intens entre setmana i tirada llarga el cap de setmana i avui he començat a notar la fatiga. Les velles lesions sembla que em tornin a visitar i bueno, que no tots els dies surt el sol. La setmana passada em vaig fer 50km i les sensacions van ser molt més bones, acabant molt sencer i amb ganes de més.

Avui he tingut feina per arrodonir la tirada, ritmes lents i desganat, primer ho volia deixar als 30km, mort de fred i una mica aburridot, desprès als 40km i finalment m’he arrossegat com un cuc dos quilòmetres més per fer almenys una marató  i salvar el dia.

Que hi farem, jo de moment segueixo amb el meu pla de les 12h de Can Dragó, el proper dia 17. Vaig una mica curt de preparació, però de moment la il·lusió i l’empenta la tinc i per fer aquests tipus de proves es el que cal; grans dosis de motivació, tancar els ulls i deixar-se portar.

Ja veurem...

50k

 I avui, 50 quilòmetres a la pista, vinga va, que la cosa es va escalfant. Gràcies al Paco Robles i companyia per compartir una bona matinal, gaudint d’això que tan ens agrada; córrer.

Arribem a les vuit del matí i fa fresqueta a les pistes d’atletisme de la Garriga, bé, dic pistes per dir alguna cosa, perquè no deixa de ser una esplanada de sauló compactat de 400m., però per fer el que anem a fer n’hi ha de sobres.

Ells van a fer 100km, jo de moment només tinc clar que vull fer una bona tirada i ja veurem de quan i quins ritmes, però al final ha sortit un bon entrenament. Els primers 10km molt suaus per entrar en calor, fins al km 20 una mica més ràpid però molt còmode també. Del vint al trenta apreto una mica i marco els parcials entre 4’30 i 4’50 el km. Vaig bastant bé, fa una mica d’aire fred però res que no es pugui aguantar.

Passo la marató en 3h45m molt còmode i fins als 50km rodant tots junts a ritme trotón. Recordo anys enrere, quan preparava l’Spartathlon que feia les maratons en 3h 40m i molt còmode. N’havia fet moltíssimes, una a la setmana gairebé, a més de tirades molt més llargues, així que crec que vaig ven encaminat. M’he trobat bé, sense patir gens i menjant dos plàtans i un gel només.

Hagués pogut fer fer una mica més, potser arribar a 80km, o fer 6h, però crec que tampoc cal desgastar-se tant, dilluns vull continuar entrenant i més km em passarien factura.

Doncs res, seguim picant pedra.

M’encanta.

CÓRRER PER CÓRRER

 

El diumenge vaig córrer aquesta cursa amb aquest nom tan encertat, es traca d’això: córrer per córrer, pel plaer de fer-ho i compartir-ho. Poques curses hi ha com aquesta, que a més de ser gratuïta et donen l’esmorzar; un entrepà de buti i cervesa artesana. Molt agraït a l’organització, no es pot demanar més.

Per la meva part, es tractava de fer una tirada llarga. Vaig arribar quan encara no hi havia ningú, dues hores abans, vaig fer tot el circuit al inrevés i vaig seguir rodant passeig del Ter amunt, passeig del Ter avall, saludant aquí i allà els molts corredors que conec.

Després vaig sortir a ritme còmode per fer els deu quilòmetres de la cursa, en 43minuts i en acabar vaig seguir gairebé una hora més. Amb total 33km per dins la boira i amb un clima totalment “manlleuenc”, menys mal que al final va sortir el sol.

Doncs res, felicitar a Olimpic Manlleu per mantenir aquests esdeveniments. Jo, a seguir corrent i entrenant tot el que pugui i com no, a la meva manera, participant-hi.

CANVI DE PLANS

 

Avui he tornat a fer un entrenament llarg a les pistes d’atletisme de cara a les 12h de can Dragó, ha sortit bastant bé, millor del que m’esperava, dues hores i mitja per fer 30km. Bé.

La setmana passada volia córrer el cros de Mollerussa, darrerament també he entrenat qualitat i intensitat, perquè sé que si millora la capacitat aeròbica i la velocitat millora també la resistència, i encara que siguin dues distàncies molt diferents sempre es complementen. Però una petita lesió al recte anterior m’ho va impedir, no passa res, canvi de plans; entrenaré per muntanya suau.

I de fet, aquest diumenge, volia córrer al trail Llèmena, campionat de Catalunya ultra per la federació d’atletisme, però un accident laboral que ha patit el meu fill m’ho ha fet desestimar. No passa res, canvi de plans de nou.

 El nanu es va trencat el maxil·lar, va perdre vàries dents i té la boca feta un nyap, només de veure el seu estat em vaig marejar, i mira que jo per la meva feina, estic acostumat a veure ferits, però aquella situació em va superar una mica. Em sap molt greu, si pogués li canviaria ara mateix. Mentre l’operaven a la vall d’Hebron pensava que al final, el que més desitgem, és que els nostres éssers estimats estiguin bé, la salut és el més important, per a tots, encara que de vegades no ho vulguem veure. I encara que el córrer és una part molt important de la meva vida, la meva família ho és molt més.

Per això aquests canvis de plans constants i al anar reconduint els objectius esportius és una cosa perfectament normal, al meu entendre. Perquè al final els reptes esportius són només això, i que si no es compleixen tampoc passa res, és tracta de gaudir del camí, arribem a port o no.

Avui corrent a la pista pensava en tot això, en un matí del primer dia d’hivern, vet aquí.

 I no, no busco el like, no m’agrada el postureig, però m’agrada escriure-ho i compartir-ho perquè així ordeno els pensaments i em fa sentir que vaig pel camí correcte.

Gràcies per lleguir-me.

OBJECTIUS

 

D’aquí a deu dies si tot va bé, un any més, participaré a la Rialp Matxicots. Al igual que el trail del Bisaura, una cursa que significa molt per a mi, una cursa emblemàtica i que sempre voldré repetir. La vaig fer el 2012, el 2014 i el 2019, quan era de 84km i més de 6000+. El 2019 vaig repetir en format marató i aquest any 51k.

Però la veritat és que tan és els quilòmetres a fer, a mi em va bé tot i el que valoro més és l’organització, allunyada de grans marques i circuits “oficials”, sense tanta parafernàlia i tanta tonteria, els seus voluntaris, les seves pujades i baixades impossibles, el Pallars és el Pallars i les seves muntanyes mai no deceben.

Arribo havent fet els deures a corre cuita, estudiant el dia abans de l’examen i una mica fluix, francament. Primer va ser un gripassu molt fort que em va deixar KO gairebé un mes, després, quan començava a agafar ritme, una patacada baixant de Tagamanent que em va deixar els genolls ben inflats unes quantes setmanes més i desprès el covid per acabar-ho de reblar, amb unes febrades molt altes i acabant a l’hospital.

Però bueno, no passa res, aquí estic com sempre, amb ganes de córrer i sabent que em queden moltes setmanes per anar recuperant. Dissabte que ve  faré el que podré, però el que si que també faré, serà gaudir d’un indret fantàstic i d’una nova aventura, perquè, amb un pitrall al pit o sense, sempre busco el mateix. Aquest estiu vaig pujar al Montperdut i les sensacions van ser les mateixes que en una cursa, la mateixa roba, les mateixes bambes, la mateixa motxilla... i les mateixes cames, perquè al cap i a la fi, es tracta de córrer i res més. Córrer com una manera de viure, de sentir i de compartir.

Per aquest final d'any i pel proper torno a tenir uns objectius molt ambiciosos, ja vorem com va.

Vinga, gas a la burra!

 

PELS CAMINS DELS MATXOS

 

Dissabte passat vaig participar a la cursa “pels camins dels matxos”, després de cinc inscripcions fallides, la primera fa més de deu anys, aquest, per fi he pogut participar, aquest any si. A aquesta cursa li tenies ganes de veritat, i tot i que no estic en el meu millor moment esportiu, he aconseguit estar a la sortida i hores després a l’arribada, que ja és molt. Perquè no és com es comença si no com s’acaba, això ho tenia clar només de sortir, i després de fer tantes curses és una cosa que mai pots oblidar.

De fet, ja no recordo quina va ser la última cursa llarga que vaig fer, mirant enrere, i sense comptar el triatló distància Ironman de l’any passat, crec recordar el trail del Bisaura del 2019, o la Rialp matxicots també del mateix any, entre mig han passat moltes coses, però jo segueixo essent el mateix, una mica rovellat, però si més no, amb el mateix esperit de sempre.

Paciència, resistir, continuar, riure i plorar, per creuar una vegada més la línia d’arribada, ves quina cosa més tonta, una cosa que no serveix per a res, només per alimentar l’esperit d’emocions, i viure intensament moments fugaços de felicitat entre mig d’aquesta absurda existència.

Sis del matí, és fosc. Com sempre a aquesta mena de sortides, en aquesta mena de curses em poso seriós, m’haig de concentrar i m’aïllo de tot i de tothom, ara només existeixo jo i la distància, entre mig sé que hi haurà moments de tota mena, però ara cal una mica d’introspecció i confiar en mi. He fet moltes vegades distàncies i desnivells similars, i molt més, moltíssim més, però això no es garantia de res, això no ho regalen i m’hi hauré d’esforçar.

Amb aquesta actitud surto de Torelló, tranquil, serè, amb el cap clar i les cames fresques. Som-hi!

Primers quilòmetres molt tranquils, per escalfar la maquinària, que el dia serà llarg i no cal esveraments que la distància et posa al teu lloc, al lloc que et correspon. Aquí no hi secrets, ets el que entrenes, i sé per experiència, que amb el volum que porto no serà fàcil. En altres ocasions hagués sortit amb el peu a baix, donant-ho tot fins a rebentar, i llavors aguantar com pogués fins a l’última apretada. Avui m’ho agafo molt tranquil i a les primeres pujades ja camino.

Arribo a Bellmunt que ja es de dia, molt bé, gaudint del que estic fent, donant gràcies, una vegada més, per poder ser-hi, i feliç.

Fins al Puigsacalm vaig molt còmode, creuant-me amb un munt de corredors que em precedeixen, en conec a molts i no paro de saludar aquí i allà. A dalt el cim hi ha un home que carda uns crits d’ànim que jo crec que els deuen sentir fins a baix a la vall d’en Bas, VAAAAA!, VAAAAA! Mare meva quin ambient, i es que això es una festa i d’això es tracta, de passar-ho bé.

Cap al prat de la Vola es fa una mica llarg, allà m’espera la Fina que com sempre em dona un cop de mà, em canvio el calçat i em dóna menjar, és un sol de noia i sempre al meu costat, li estic molt agraït. I ara toca el putu bucle de Cabrera... això si que es fa llarg. Pujo les escales poc a poc, molt poc a poc i a dalt un noi que està per allà em diu: aquí comencen els matxos...

 I molt cert, aquí començo a notar el cansament, i fins al prat de la Vola es fa llarguíssim, i total, per tornar a ser al mateix lloc. Però no passa res, arribats aquí, al cos encara li queda molta corda, es tracta d’aguantar, resistir i persistir.

Però les cames em fan figa, el peu em fa mal i ja sé que hi hauré de posar molt de la meva part.

Encara gràcies que no fa calor, tampoc fa fred, així que corro trotant als plans, molt suau, deixant-me acompanyar pel paisatge i de la zona, gaudint de les fagedes i dels prats.

I cap al castell del moros que vaig, resseguint tota la carena pedregosa fins a Torelló. Maleint la meva pobre carcanada, amb les cames una mica tocades però animat i content.

Arribant a Torelló es posa a ploure i faig els últims tres km sota la pluja, i arribo amb 9h i 57m, moll, cansat i super content de gaudir d’aquests 63km de pur trail.

Doncs res, després de tants anys ja puc dir que que sóc un matxo i encara que no estava prou preparat puc estar content de com m’ha anat. Una cursa que m’ha agradat molt, ben organitzada, molt ben marcada i amb un esperit festiu i també competitiu al costat de casa.

Moltes gràcies matxos!

 

 

HORITZONS

 

Aquest any havia de ser el de la recuperació, ja fa setmanes que es va fer el trail del senglar, a Santa Eulàlia de Riuprimer, aquesta cursa no hi podia faltar, passava pels camins i corriols que he fet cents de vegades, i alguns de nous també, el meu terreny de joc, a casa. A més, era una primera edició en que els organitzadors hi van posar esforç i il·lusió i si podia donar un cop de mà participant-hi, doncs que millor que fer-ho. Però, com a la cursa de Bellmunt, tampoc va poder ser, un petit trencament al soli em va fer la guitza a última hora.

Perquè la cosa no està com per anar fent curses a la babalà, com feia abans, ara m’ho miro tot dues vegades abans d’encigalar-m’hi. Perquè la veritat, ja no recordo quina va ser la ultima, deu fer molts mesos, i des de que va començar la merda aquesta del covid, que tot ha estat diferent.

També perquè vaig anar encadenant lesions: primer va ser una tenosinovitis al tibial anterior que em va durar, amb intermitències, un any. Després una tendinitis al rotulià que se’m va solapar amb una fascitis de llarga evolució que m’ha durat dos anys i que encara cueja.

Es veritat que venia d’una llarga temporada entrenant molt, tres anys que van ser molt fructífers i on vaig ser molt feliç esportivament parlant. Vaig fer dos spartathlons i un munt de curses de tota mena, maratons i ultres, per muntanya i asfalt, em sentia invencible i a més, vaig escriure un llibre sobre tot això i em pensava, pobre de mí, que això duraria per sempre...

Però no, al final m’han arribat les rebaixes i el temps m’ha posat al meu lloc. I per acabar-ho de reblar, he descobert, després de moltes proves, que tinc una malaltia inflamatòria. Una espondiloartropatia que em dóna molt pel sac, i, he passat amb pocs anys, de córrer cent quilòmetres a la setmana a ser un pacient del reumatòleg. Bueno, no passa res, no vull ser dramàtic, es el que hi ha, però ara entenc totes aquestes lesions que havia tingut, ja que tot forma part del mateix.

Tot això es tradueix en un dolor a la zona del sacra, per una inflamació, que va causant desgast i problemes varis. I el córrer, no hi ajuda gaire.

Però jo no llenço la tovallola, encara no, no em resigno a ser un malalt i estic buscant la manera de portar-ho. De moment he canviat el que menjo i controlo molt les càrregues. M’he “passat” al triatló, per allargar tant com pugui la meva vida esportiva, i nedar ja forma part del meu dia a dia. A més, em sembla que de moment, deixo de banda la llarga distància, ara mateix no m’ho puc permetre.

Porto setmanes mirant el calendari i no em decideixo encara, vull fer el triatló Altriman, però els seus 5000+ em fan una mica de iuiu i crec que amb el half ja aniré servit. La marxa ciclista Quebrantahuesos m’espera de nou i m’he inscrit al Matxos també, una cursa que no he pogut fer mai tot hi estar apuntat quatre o cinc vegades, totes per lesió, i abans de morir la vull fer, no es que m’hagi de morir eh? però ja m’enteneu...  A veurem com va tot plegat, però crec que aquest any tampoc hi arribo.

 També vull fer vàries travessies de natació, gaudeixo molt de les aigües obertes i la intenció es anar allargant distàncies, i aquesta setmana he començat amb un nou grup d’entrenament, però mica en mica...

Així que res, així estic, vaig amb un esclop i una espardenya però de moment encara hi sóc.

 

365

 

A finals de l’any passat, al mes de desembre concretament, vaig entrenar tots els 31 dies, estava començant a preparar el triatló de Platja d’Aro i em vaig adonar que no havia descansat ni un dia.

Va ser a llavors, quan em vaig proposar fer el mateix, tots els dies de l’any següent, el 2021. I així ha estat: 365 activitats esportives en un any.

Però la veritat es que he fet una mica de trampa, tot s’ha de dir.

 Al Gener vaig començar molt bé, em van sortir mes d’una activitat al dia, perquè molts dies doblava, però vaig decidir que només en contaria una. Així va passar el Febrer i el Març, fent unes 20 hores setmanals, però a l’Abril vaig trencar la ratxa: després d’entrenar vaig tenir una diarrea i uns vòmits molt forts que em van fer passar la nit a l’hospital, vaig tenir una gastroenteritis molt forta i una deshidratació severa.

Durant dos o tres dies vaig ser incapaç d’aixecar-me del sofà, així que vaig pensar que tots els dies que havia doblat, ja servien per tapar aquest forat. Es el que té marcar-se un mateix un repte, que tu poses les normes i les condicions, i t’hi vas adaptant segons s’escaigui per fer-t’ho venir bé.

A l’estiu també hi va haver algun dia que no vaig poder entrenar, però la feina que feia ja era suficient com per engegar el gps i marcar un bon recorregut, a algun foc forestal, per exemple, també algun dia de tallar i estellar llenya i feines agrícoles i ramaderes vàries, perquè l’exercici forma part del meu dia a dia i a vegades no distingeixo l’esport pur i dur, de qualsevol activitat física.

Al Juny em vaig fer un tractament amb factors de creixement al peu, per la fascitis plantar, i el podòleg em va dir que havia d’estar quatre mesos sense córrer i caminat molt poc. Vaig pensar que seria difícil mantenir el ritme d’una activitat diària però al final, entre la bici de carretera i la btt i sobretot nedant, ho vaig fer.

També hi ha hagut dies que només he anat a caminar una mica, i dies que només he fet 5k corrent, però el compromís sempre hi ha sigut, cada dia.

I si un dia, pel que sigui, no he pogut fer res, he mirat de fer dues o tres activitats el dia següent, portant en tot moment un control dels dies i de les activitats.

I fins avui. 365 activitats que m’han servit per agafar un compromís amb mi mateix encara més ferm. Sembla fàcil però no ho és, amb un any passen moltes coses i sempre hi ha dies que pel que sigui no va bé. Com ahir, que per exigències del guió covidià, em vaig quedar sense la cursa de Bellmunt...

Córrer, nedar, pedalar, caminar, muntanya, treball de força, raquetes, vies ferrades...una mica de tot i cada dia .Han sigut 1000km corrent amb 36000+, 5400km amb 97000+ de bicicleta, i 277000m de natació.

A veure aquest 2022 si sóc capaç d’inventar-me una altre tonteria d’aquestes,  que em serveixi per seguir fent el burro, gaudint de la natura, de l’exercici i de la vida.

Va!

QUATRE MESOS SENSE CÓRRER

 

El dia 23 de Juny va ser l’últim dia que vaig sortir a córrer, he estat tot l’estiu sense fer-ho, el tractament amb factors de creixement i l’abast de la lesió així ho requerien. I es que havia arribat un moment en que posar el peu a terra era un suplici, sempre dolor, a cada passa, durant mesos i mesos...

Però avui he tornat a córrer, han sigut quaranta cinc minuts de trotar i sembla que les molèsties van desapareixent. Algun altre dia ja ho havia provat, caminant i intentant de córrer, però les molèsties seguien allà.

Quatre mesos pot semblar poc, inclús per algú, pot semblar una cosa banal i insignificant, però per a mi ha sigut i està essent molt llarg.

En aquest temps m’he dedicat a la bici però sobretot a nedar, he descobert la natació en aigües obertes i ho he anat combinant amb sortides amb la btt i amb la de carretera.

Però jo sóc corredor, ho dic i ho diré sempre. Tots els altres esports o activitats no són res més que un succedani del que a mi m’agrada, i per fi avui he pogut córrer i quan he arribat a casa em saltaven les llàgrimes de felicitat.

No tinc clar com evolucionarà aquesta meva fascitis plantar, o fasciosis o com collons es digui, el que tinc clar es que no hi ha mal que duri cent anys, i un dia o altre s’ha d’acabar. De moment puc fer una miqueta, que ja es molt i em cal paciència i anar poc a poc, per mirar de no fer passos enrere, que també es una possibilitat...

Vinga, gas!

 

AIXÍ ANEM...

 

Tot va començar a finals d’estiu amb un mal d’esquena mentre dormia, un mal punyent a la zona baixa que em despertava per la nit, de dia anava fent però amb molèsties. Vaig començar un reguitzell de visites mèdiques...capçalera, traumatòleg, rx, ressonància, anàlisis, reumatòleg...més ressonàncies, anàlisis...entre mig de tot això em van dir: “em de descartar un tumor o una infecció”... total, que amb tot això del covid, encara estic pendent d’un diagnòstic definitiu.

De mentre jo vaig entrenant, tot el que em deixa l’esquena i totes les molèsties associades, el peu, el genoll... perquè pel que sembla, pot ser un procés inflamatori d’una malaltia reumàtica,  

I tant es així que des de el u de gener no he parat ni un sol dia i molts doblo entrenament, i ja posats, m’he proposat no fer-ho durant un any. Em refereixo a entrenar de córrer, bicicleta btt i de carretera, nedar, i si no, mínim una hora de treball de força o simplement caminar. De fet, al rellotge esportiu que porto, hi trobo a faltar moltes activitats que realitzo i que no comptabilitzo com a entrenament com ara: “cortar leña”, “ir a buscar una bala de paja i descargarla a mano” o bé “arreglar las pezuñas al burro” que també cansen i et posen fort, en fi, tot suma....

Així que cada dia pujo una activitat a l’strava, o dues, i em motivo amb el dia a dia. També m’he inscrit a un ironman, mira tú, porto molts anys volent fer-lo  i ara em veig amb cor, ja veurem si tot plegat es pot materialitzar. Perquè la veritat es que trobo a faltar posar-me un pitrall, doncs ja fa un any de la última cursa. En aquest cas, serà diferent, només vaig fer un half fa deu anys i em va semblar una cosa molt difícil d’entrenar i ara, i amb poc temps, m’haig de posar les piles i nedar i pedalar com un cabró, córrer poquet, de moment.

També he començat a fer dieta, prendre suplements i coses d’aquestes, a partir dels cinquanta s’ha de fer un pas més, si no, et quedes enrere.

Entre mig de tot això he passat el covid, totalment asimptomàtic, i així estem, trampejant problemes de salut però amb ganes d’esport i competició, conscient que he començat una nova etapa i que no sé on em portarà. Més o menys com tothom, vaja, sortejant aquests temps estranys que ens han tocat viure.

Salut!