REPTES

 

La setmana passada havia de participar al campionat d’Espanya de 100km, però no hi vaig anar, no perquè no estigués preparat, si no per temes logístics. I es que aquests darrers mesos he acumulat molts km, moltes curses i bons entrenaments i em veig capaç ara mateix de córrer el que sigui; una marató, uns cent quilòmetres o una ultra, la que sigui.

Sembla que mica en mica deixo enrere lesions i problemes físics varis i cada dia em sento millor. Tan es així que el repte esportiu futur que em balla pel cap i que em treu la son serà...descomunal, el definitiu, el no va més, el gairebé impossible...

Em considero, sempre ho he dit, un corredor mediocre, les meves aptituds son les que son i les meves marques molt discretes. Això no treu que em plantegi reptes cada vegada més difícils i que ara mateix, em semblen inabastables. Però es que si no m’avorreixo, necessito pensar en quelcom difícil de veritat, molt difícil, i això es el que em fa trempar. Les possibilitats d’èxit diria que son d’un 20 o un trenta per cent, i això essent optimista i ara mateix encara no ho tinc decidit.

Anar fent curses una darrere l’altre, setmana rere setmana em dona la sensació que tampoc em porta enlloc, ja m’ho passo bé, molt bé, veig un munt de gent i conec llocs nous, faig esport i tot això em manté entretingut, però necessito emocions més fortes, alguna cosa que em tregui fora de tot el conegut, explorar el meus límits físics i mentals  i demostrar-me a mi mateix del que sóc capaç de fer, només amb dues cames i un cor que batega.

I tot això ho vull fer, com sempre, a la meva manera. Amb els meus encerts i les meves errades i amb les meves debilitats i les meves virtuts.

De moment, no us diré de quina cursa parlo, però veient la foto molts de vosaltres ja sabeu per on vaig. De moment, mentre m’ho acabo de rumiar, aniré a fer els Matxos, l’skyrace Pic de l’Orri, el KV de Zegama, la vertical Montserrat i per acabar el mes l’ultra Ardèche, 220km...