QUATRE MESOS SENSE CÓRRER

 

El dia 23 de Juny va ser l’últim dia que vaig sortir a córrer, he estat tot l’estiu sense fer-ho, el tractament amb factors de creixement i l’abast de la lesió així ho requerien. I es que havia arribat un moment en que posar el peu a terra era un suplici, sempre dolor, a cada passa, durant mesos i mesos...

Però avui he tornat a córrer, han sigut quaranta cinc minuts de trotar i sembla que les molèsties van desapareixent. Algun altre dia ja ho havia provat, caminant i intentant de córrer, però les molèsties seguien allà.

Quatre mesos pot semblar poc, inclús per algú, pot semblar una cosa banal i insignificant, però per a mi ha sigut i està essent molt llarg.

En aquest temps m’he dedicat a la bici però sobretot a nedar, he descobert la natació en aigües obertes i ho he anat combinant amb sortides amb la btt i amb la de carretera.

Però jo sóc corredor, ho dic i ho diré sempre. Tots els altres esports o activitats no són res més que un succedani del que a mi m’agrada, i per fi avui he pogut córrer i quan he arribat a casa em saltaven les llàgrimes de felicitat.

No tinc clar com evolucionarà aquesta meva fascitis plantar, o fasciosis o com collons es digui, el que tinc clar es que no hi ha mal que duri cent anys, i un dia o altre s’ha d’acabar. De moment puc fer una miqueta, que ja es molt i em cal paciència i anar poc a poc, per mirar de no fer passos enrere, que també es una possibilitat...

Vinga, gas!