MARCHA CICLOTURISTICA QUEBRANTAHUESOS

 

Ja no recordo quan ni perquè em vaig inscriure a aquesta marxa, feia tan temps que l’havien anat posposant, que quan va arribar el dia, gairebé em va enganxar desprevingut.

Les previsions meteorològiques eren dolentíssimes, però el dia abans feia un dia radiant, com el que va fer el dia després, així doncs, just les hores de pedalar, donaven aigua, vent i fred...

I així es van complir:

A les set del matí ja està llampegant i mentre es fa de dia, uns núvols negres i amenaçadors tapen el cel. M’estic a la autocaravana i ho tinc tot apunt, m’he abrigat tant com he pogut però es que tampoc tinc roba per aquestes circumstàncies; una samarreta tèrmica, un paravent impermeable lleuger i uns guants de làtex, això es tot.

La veritat es que no sé si sortir, està claríssim que ens mullarem i fer 200km així, no em ve massa de gust. Però al final, decideixo que sortiré, faré una estona i torno, encara ni que siguin 10km.

Vaig cap a la sortida a les vuit del matí, em poso en un dels últims calaixos i just quant comencem a pedalar cau una tromba d’aigua que t’hi cagues. Penso que faré deu minuts i prou, perquè ja tinc els peus i les cames xopes, les mans i el cos de moment aguanten bé.

Sortim de Sabinánigo i seguim per una autovia tallada al trànsit de cotxes, hi ha força ambient i em sorprèn dels ciclistes que han sortit, uns 1600 de 6000 inscrits.

Jo segueixo pensant que en qualsevol moment giraré i tornaré per allà on he vingut. Però mira tu, al final la pluja afluixa una mica i em sento prou bé, amb ganes de pedalar, així que segueixo el grup pensant a veure fins on arribo

No et pots posar a roda perquè l’aigua de la bicicleta de davant t’esquitxa a la cara, vaig moll, tinc una mica de fred però em sento amb energia per anar pedalant, sense desgastar massa i intentant “gaudir” una mica.

Però la pluja no para, a vegades afluixa una mica i va fent ruixats intensos de tant en tant. La humitat ja m’ha començat a calar i miro de intensificar el ritme per generar calor. Les ambulàncies van passant, n’hi ha moltíssimes, algunes es posen al costat dels corredors i els van seguint al mateix ritme, com voltors al mig del desert. Haig de intentar no acabar a dins d’alguna...

 

 I fet i fet, arribo a dalt al primer port, al coll de Somport, fa bastant vent, plou, hi ha molta boira. Hi ha molts ciclistes parats, abrigant-se i preparant-se per la baixada. Sento algú  dient que estem a 9 graus i la veritat es que no fa falta que m’ho diguin que ja ho noto.

Estic relativament bé, vaig amarat de tot arreu i tinc fred, però res que no pugui suportar. Em quedo sorprès de mi mateix de com he arribat fins aquí, 50km en aquestes condicions i encara em sento animat, fa dues hores que no volia ni sortir i després volia girar cua i ara ja tinc el primer port fet.

Encaro la baixada amb optimisme, pensant que si només és això, ja ho podré aguantar, tot i que sé que es molt llarga i molt perillosa.

Però quan porto uns 10km baixant em comencen a venir escalfreds i tremolors, les mans no me les trobo i els peus els tinc com dos peces de gel. I la carretera segueix baixant i baixant i el vent es fred, i baixa aigua per tot arreu i mica en mica en vaig acollonint, penso que això que estic fent es una temeritat i una imprudència.

Ja gairebé no puc frenar, les mans no em responen i la mandíbula em tremola com el parafang d’un tractor. Faig 10km més i només tinc ganes de que s’acabi, que vingui la pujada! Però que va, això no s’acaba mai. Estic tremolant molt i em noto com la energia sem en va, estic entrant en una hipotèrmia severa i haig de reaccionar. I just quan tinc aquest pensament, veig un bus de l’organització recollint corredors, així que paro i dono per finalitzada la quebrantahuesos.

Doncs res, fins aquí he arribat, de fet, estava cantat, però després de tant temps esperant, ho havia de provar.

 N’he acabat moltes de curses “per collons” he arribat a límits inusitats, ho he donat tot moltes vegades, però això ha sigut corrent. En bicicleta aquest esperit em sembla que no el tinc, o si més no, no l’he exercitat prou.

Una activitat esportiva més que em queda pendent d’acabar...