100km de L'Ardèche

 

Tercera vegada que vinc a l’Ardèche, primer a fer l’ultra de 222km que no vaig acabar, després a fer les 100 milles que tan bé en van anar i vaig completar en 20h, i ara els100km, que s’han quedat en la meitat.

 Bueno, es el que hi ha, no sempre les coses surten com esperàvem. Son varis els factors que van desencadenar el resultat, però sobretot va ser un procés mental: la previsió meteorològica era dolentíssima, pluja i vent i jo amb aquestes condicions sóc molt vulnerable, ho sé, de seguida agafo fred i se’m llaguen els peus i em general em dóna molt mal rotllo, no m’agrada mullar-me! Això va fer que els dies previs ja no estigués convençut i els pensaments van anar modulant un estat físic i anímic que no era òptim. Per córrer 100km hi has de posar alguna cosa més que entrenament i ganes, hi has de posar il·lusió, convenciment, tenacitat, i sobretot creure en tu encara que les circumstàncies et siguin desfavorables.

I vaig fallar, la pluja em va condicionar tant que va acabar essent determinat i tot ho vaig cuinar a dins el meu cap.

La sortida m’enganxa sense saber que fer: si córrer només 5km o 20km o directament no sortir. Males sensacions ja des de el principi, vent, pluja...no tinc clar fins a on arribaré i malgrat que tinc en Mia que m’ajuda anant al meu costat amb la bici, no ho veig clar. A partir del km 25 ja vaig rostit, moll i sense ganes i al km 28  giro cua i decideixo tornar. Faré almenys un entrenament de 50km i a veure si salvem el dia...

I res, això vaig fer, córrer una bona tirada i ja està. També es veritat que 100km es una distància que conec prou bé però que vaig subestimar una mica, i no, això no es pot fer mai, i també estic pendent d’altres problemes físics i de salut que vaig arrossegant de fa temps i que tampoc hi ajuden.

No sento que això sigui un fracàs, ni molt menys, són coses que passen i que passaran, no som perfectes, ni robots...

En fi, seguim.