100 MILES DE FRANCE

 

Porto una bona temporada intentant fer la marca mínima per tornar a l’Spartathlon, ho vaig provar a les 12h de can Dragó, on em vaig retirar als 50km, vaig tornar-ho a provar al cap de dos mesos a Serrahima i vaig acabar amb 111km, quan la marca es de 120km. Al maig passat vaig anar a l’ultra Ardeche, de 222km per intentar acabar-la amb 36h, i tampoc, em vaig retirar al km 118. Així que volia tornar a provar a les 100 milles de França, una distància que no he fet mai, i que haig de fer amb 21h.

I així es com em va anar:

Les curses d’ultrafons tenen un factor mental determinant, amb això vull dir que si ha d’anar preparat física però també mentalment, aquesta vegada era diferent de moltes altres; els dies abans em sentia que no estava preparat, que potser no havia entrenat prou, que m’he fet vell i que no era el moment, fins i tot vaig estar a punt de cancel·lar-ho tot i deixar-ho estar. Però no, era tot mental i la veritat es que no et pots donar per vençut mai, i menys sense haver-ho intentat, així que finalment em torno a presentar a la línia de sortida d’una cursa d’una una certa envergadura, amb tots els dubtes i totes les pors, però decidit a provar-ho.

Aquesta vegada torno a portar un amic que em farà l’assistència, que no pot ser ningú més que en Mia, ell és el millor que et pot passar en una cursa d’ultrafons, les seves decisions i els seus fets el converteixen en un avituallador professional i sé que amb ell la cosa anirà bé.

Sortida a les 7 del matí, amb un grupet de catalans entre els quals hi ha en Lluís i el Paco, a tots dos els conec i he corregut moltes vegades, però cadascú farà la seva cursa. He dormit a dins el cotxe en un matalàs i he descansat prou bé, amb el temps he après a gestionar els nervis del dia abans, tot i que ja ens van avisar que es preveuen temperatures de fins a 39 graus. Però res, miro de no pensar-hi amb això, ni amb això ni amb la distància, es tracta de córrer i res més, tot el que em vagi trobant ho aniré entomant com sàpiga i ja està, al final això es esport i prou, tampoc no m’hi va res.

La cursa va per una antiga via de tren, vorejant el riu, molt semblant a la ruta del carrilet de Girona. El desnivell es suau i progressiu, però alguna pujada si que hi és, 600+ en total. Es tracta d’anar fins al km 80 i tornar pel mateix lloc.

Em trobo bé perquè porto 15 dies sense fer res, això es un hàbit que amb el temps he anat aprenent i em va molt bé, després de fer 500km en un mes i rematar-ho amb la cursa de La Bonette, he descansat totalment i ara em sento de meravella, alguna molèstia però res.

Surto bastant al davant i de seguida coincideixo amb en lluís, un corredor amb un currículum en curses llargues que fa por, anem junts fins al km trenta més o menys i allà ell es posa a davant. Els avituallaments cada 6-8 km, on en trobo en Mia que em té preparat menjar, glaçons per l’aigua i de tot, es un crack. Passo la marató amb 4h 10 i relativament bé. Aquesta es una dada que sempre miro, i el temps emprat en la distància em dona informació de com estic. Una marató es una marató i mai es fàcil, per arribar fins aquí s’ha de tenir paciència i anar sumant. Però encara falta molt, moltíssim, millor no pensar-hi.

A les 11 del matí ja estem a 33 graus, sort que al camí hi ha ombretes i passa aire. No paro de beure i de prendre sals i a cada avituallament m’emporto els dos bidons plens.

Cap al km 50 mes o menys la cosa es comença a posar una mica xunga, no he parat de córrer ni un sol metre i em noto cansat, fa molta calor i cau un bat de sol que t’esquerda el cap. Correm juntament amb els que “només” fan 100km i ja em començo a trobar corredors que tornen i que han girat al km 50. Aquí començo a patir una mica, i tinc els meus dubtes de si girar i fer també els 100km, però no, he vingut a fer 100 milles i ho faré, si mes no ho intentaré. Aquesta es l’actitud; no et pots deixar intimidar mai, ni per la distància ni per la calor ni per res, aquest tipus de curses s’acaben perquè t’ho proposes de veritat, perquè hi ha una força interior i una determinació profunda i inalterable que et fa continuar com sigui.

A partir del 50 i fins al 80 es un veritable calvari, fa moltíssima calor i no hi ha ni una ombra, a més fa pujada, no molt dreta però llarga i persistent, sort en tinc d’en Mia que em dona glaçons, i vichy fresc i sobretot em dona la tranquil·litat de saber que hi ha algú que em recollirà quan caigui mort... em cago amb la puta, que això es molt dur! Però jo m’ho he buscat, sóc aquí i ja està, ara el meu món es redueix a gestionar tot això; hidratar-me tant com pugui i seguir avançant. Em trobo els primers corredors que ja tornen i uns em diuen que falten 6km i altres que en falten 2, vaig molt ratllat, n’estic molt fart, però finalment arribo a l’avituallament del km 80.

Au, mitja volta i torna per allà on has vingut, capullo. Però ara estic més animat perquè ja començo a restar, i em diuen que vaig dels 10 primers, que sempre motiva, a més, vaig fent càlculs i crec que podré acabar-ho amb 21h, però encara no puc cantar victòria, falta molt.

I cap al km 100 arriba aquell moment tan ben parit que et regala l’ultrafons; em trobo molt bé, els núvols han tapat el sol i s’hi està una mica millor, m’ha tornat l’energia i no em fa malt res. Gaudeixo del córrer com mai i faig uns quilòmetres a ritme, imparable, em salto l’avituallament i segueixo corrent com si acabés de sortir, és brutal aquesta sensació; saber que he nascut per córrer i per estar aquí, ara i fent això.

Però tot dura el que dura, clar, ja ho sé, però fet i fet ja estic al km 120, fa hores que vaig sol i s’ha fet de nit, negre nit, sense el frontal no es veu absolutament res, i començo a patir per la bateria. Si s’acaba quedo aquí al mig del no res i no sé que faré. Poso la intensitat al mínim i començo a apretar per arribar al pròxim avituallament el mes aviat possible. Vaig molt ratllat, només pateixo pel putu frontal i els quilòmetres costen molt de passar. Quan per fi arribo a l’avituallament li dic a en Mia que tinc ganes de plorar, ell riu però es la veritat, m’he estressat molt i vaig molt al límit, no he pixat en tot el dia i no he parat de beure litres i litres i tinc molt mal cos.

Però vinga, segueixo corrent, sempre corrent, mirant el rellotge i pensant que no arribo amb les 21 hores. Intento caminar el mínim i encara que es un córrer putruc putruc es més ràpid que caminar. De fet, a mi no m’agrada caminar, jo sóc corredor, i si en una cursa haig de caminar més que no pas córrer, ja puc plegar.

 

Passo una corredora i en un avituallament em diuen que vaig quart, no m’ho puc creure...estic molt content de com ho estic gestionant tot plegat i tot això em dóna força per continuar.

Em falta una marató, una maratoneta  pim pam, n’he fet moltes a la meva vida i pot semblar poca cosa, però no, sempre costa, sempre, aquí no regalen res i ho haig de lluitar fins al final. I el que cal es paciència, concentració, focalitzar tota l’atenció en seguir corrent i deixar passar el temps i els quilòmetres. Em fan mal les cames i tinc l’estómac una mica regirat però no penso, només continu i segueixo esforçant-m’hi tan com puc. No estic ni bé ni malament però a l’arribar en un avituallament em diuen que em queden 8km per arribar a l’altre i m’agafo aquesta distància com a fita, 8 km només, va, i després ja veurem. Però arribo al 8 i després al 9 i al 10 i no trobo res, em sembla que m’he perdut i estic molt emprenyat, això es una merda; negre nit, absolutament fosc al mig del no res, intentant seguir les fletxes vermelles que busco desesperadament i mig mort. Truco a en Mia i una vegada més em salva la vida, em calma i em dóna confiança, m’envia la ubicació i estic nomes a 400 metres...ostia quina ratllada...

Va!, nomes em falten 5km, avituallament, i 6 més i després ja arribo. Passo la tercera dona que va arrossegant-se, jo no es que vagui molt fresc però vaja, encara puc córrer. Al cap de poc passo a la segona, que també va feta misto, i res, això ja ho tinc.

Em trobo en Mia de nou i em diu que ja arribo, no m’ho puc creure! això ja s’acaba i estic super content. Creu-ho una vegada més l’arc d’arribada d’una cursa que m’ha costat molt, moltíssim, però que em sabut gestionar fins al final, i ho dic en plural perquè ha sigut gràcies a en Mia, moltes gràcies tio, fem molt bon equip!. I a més he quedat cinquè de la general i amb un temps de 20h i 11m, objectiu aconseguit!

Aquesta cursa, organitzada amb molt carinyo per Laurent Bruyère, m’ha fet retornar la il·lusió per les curses llargues i planes, no de muntanya, que son les que m’agraden, quedo sorprès del que encara sóc capaç de fer amb 56 anys i això em dona força per continuar i seguir somiant en tornar a Grècia.

Moltes gràcies a tots! vinga, gas a la burra!