temes

14 de febr. 2019

galopaquegalopa, si puc...





La publicació del llibre galopaquegalopa sembla que hagi sigut com una mala astrugància. Estic molt agraït a tots els que m’han comprat el llibre, als que m’han ajudat a la seva realització i difusió, i molt content, ja que amb només dos mesos, ja gairebé no me’n queden, un èxit total vaja, estic mirant per fer una segona edició.Per cert, si el voleu comprar on-line AQUÍ
Però sembla que el titol “deu anys de córrer” m’hagi portat fins aquí: deu anys i prou, i fins aquí he arribat...

Després de la subida al Veleta, ja fa uns quants mesos, en que vaig acabar amb el turmell com un pepino, que no aixeco el cap. He tingut recaigudes i més recaigudes, perquè el pitjor de lesionar-se no és la lesió en si, és tornar una vegada i una altre al mateix, cada dia, durant mesos. Si que he fet coses entre mig, alguna cursa i algun entrenament però sempre a batzegades, amb molèsties i malament, i així no es pot anar.

He fet repòs absolut dos mesos, he fet EPI, trenta sessions d’ultrasons, trenta de magnetoteràpia, m’he comprat una màquina i tot i me la poso cada la nit. He anat a metges, fisioterapeutes, més metges, per la SS, per la mútua de la federació, per privat, més repòs, m’han fet radiografies, ressonàncies, infiltracions, mamografies i colonoscòpies...he canviat de podòleg, plantilles noves, més repòs, dentistes, oculistes, ginecòlegs i pediatres ...jo que sé, de tot! només em falta visitar curanderus i veterinaris...

I aquí estic, amb el putu tibial i el putu peu donant pel sac, sense poder córrer ni pedalar, ni res de res. A la que milloro una mica i començo a entrenar, pam! Una altre vegada!
Però una cosa està clara, malgrat tot, no perdo l’esperança, ni el bon humor, amb els meus alts i baixos, és clar, per què hi ha dies en que només penso en tirar la tovallola i dies en que penso que tot plegat, podria ser molt pitjor. A més, ara mateix, valoro molt més tot el que he fet; mogollon de curses, ultres i maratons i dues spartathlons, i que collons!  que me quiten lo bailao!

Dons això, ahir  em van infiltrar àcid hialurònic i crec que aquesta serà la bona. I després mica en mica i a tornar-ho a provar, perquè, collons, si no corro?...que faig?



3 comentaris:

Sebas Guim ha dit...

Ni parlar-ne, de pensar que això s'ha acabat. Estàs de pega, noi. I punt.
A mi també em va passar una cosa semblant, amb el llibre. Va decidir escriure'n un i....PATAPAAAAAAAM!!! Lesionat.

Dos anys i mig parat. Quan el presentàvem per Sant Jordi, tornava a poder córrer. Va ser a la inversa. Però de tot se surt. Paciència, que tornaràs a córrer més aviat del que et penses.

Ànims!!!

Una abraçada

Sebas

david ha dit...

Gràcies Sebas, veurem com evoluciona tot plegat. Mort, mort, encara no ho estic...

Carles ha dit...

Molts anims i força David, i sempre positiu.
Etapa vital de resilencia per tu.
Varem coincidir al KV Sitja del Llop 2018
Salut

.

Arxiu del blog