MARXA CICLISTA JUFRÉ RIUPRIMER

L’any passat, mes o menys per aquestes mateixes dates, tornava en moto d’un dinar familiar amb la meva filla asseguda al darrere. Feia molta calor i ens va enganxar la típica tempesta d’estiu, amb llamps i trons i aigua a bots i a barrals.

Ens vàrem refugiar a sota d’un pont de la carretera, on hi havia més motoristes parats, que al igual que nosaltres, també buscaven aixopluc.

Ens vàrem treure el casc i ens vàrem espolsar l’aigua de les espatlles, anàvem xops i enfredorats. Les mirades de complicitat amb els demés motoristes no es van fer esperar, eren un grup de dues parelles, ja entrats en anys, un noi que anava sol amb una moto molt gran i dos més que em sembla que eren estrangers. Gairebé no hi cabíem a sota el pont, i els esquitxos de la pluja que queia amb força ens feia arraulir-nos cada vegada més.

Un dels nois es va dirigir a mi buscant la meva mà, i com si ens coneixéssim  de tota la vida vàrem intercanviar quatre paraules que ara mateix no recordo.

Acte seguit es va presentar, es deia Marco, i segons em va dir venia de Puigcerdà. Els altres, feien bromes entre ells  i comentaven que dura era la vida de motard, perquè allà a sota el pont, tots érem companys, tots erem motards.

Aquells minuts a sota aquell pont, amb la tempesta que queia, amb aquell grup de gent desconeguda,em van fer vibrar, em van fer sentir que pertanyia a alguna cosa i allà tots érem germans.

Jo vaig en moto, però mai m’he sentit motard, suposo que es una qüestió de voluntat, o potser no. El fet d’anar en moto et converteix en motard automaticament? Jo he escrit un llibre però no per això em considero un escriptor, ho potser escriptor es el que escriu? No ho sé. Però d’aquesta anècdota, en va néixer aquesta reflexió.

Explico tot això, perquè el diumenge, vaig participar a la marxa ciclista Jufré Riuprimer, 110km i 1800de desnivell positiu que vaig fer en quatre hores i escaig. Jo no sóc ciclista, tot i que surto regularment i m’agrada, no em considero un ciclista, vés quina tonteria.

 Allà a la sortida, amb la bicicleta entre les cames, rodejat de mil bicicletes més, em vaig sentir un foraster, com algú que està suplantant la identitat d’algú altre, com si anés disfressat, com un peix fora de l’aigua vaja...

Però tot i així em vaig trobar bé, em va sortir una mitjana de 26’5 km/h, que per a mi es molt, i a estones vaig rodar en grup, fent relleus, i disfrutant del ciclisme, en una, tot s'ha de dir, magnífica organització.

Però jo sóc corredor, es una qüestió d’identitat, suposo, o de voluntat, no ho sé. Mentre corro, em trobo a mi mateix, tan es que vagi sol o en una cursa amb deu mil persones, em sento que formo part de tot allò, jo sóc allò. Amb la bicicleta tot això canvia i esdevé una activat esportiva i res més, no sé si amb el temps aconseguiré que la bici sigui alguna cosa més, no ho sé.

De moment segueixo sent corredor, i encara que no pugui córrer gaire, segueixo sent corredor, perquè estimo el córrer i la bicicleta sempre serà un substitut, com una mecanització del córrer, un succedani, una metadona.

Potser amb el temps, acabaré sent ciclista, o motard, o qualsevol altre cosa, vés a saber...

Feia molts dies que no escrivia res, he estat una mica apartat de tot això però mica en mica estic tornant. La lesió segueix estant allà, però em deixa fer, poquet, però puc córrer, que ja es molt. Gairebé ha passat un any, un any més vell i cada vegada més cardat, però encara no llenço la tovallola, convino la bici amb el córrer, i també la moto...