TRAIL ULLDETER

Primera cursa de l’any després d’un llarg període de “descans” obligat, bueno, la primera no, vaig córrer la cursa tres comarques d’Alpens, el kilòmetre vertical de la Batega el bac i alguna més, però a mig gas, lesionat i desentrenat, i amb molt males sensacions.

Però avui m’he trobat força bé, ja porto unes quantes setmanes entrenant una mica millor, tot i que encara no sóc el que era. Últimament he anat fent una progressió, lenta però bastant constant. Primer sortia a trotar quinze minuts, amb això era feliç i en tenia prou, després ja va ser mitja hora i després una hora. Les setmanes anaven passant i algun dia feia algun entrenament una mica més canyat , sèries o fàrlecks que em deixava fet una merda, però mica en mica, amb paciència, i anant intercalant sortides amb bici, he anat agafant ritme i cada vegada em trobo millor. El peu em segueix molestant però que hi farem, a veure fins on arribo..

Així que cap a Camprodon hi falta gent, aquesta cursa ja la vaig córrer fa dos anys, versió llarga, of course. Ara no, no estic per aquestes matxacades i amb 24 km i 1300+ en tinc més que suficient. Però al final això es el que em fa feliç i curt o llarg, aquí estic, disposat a córrer com un desgraciat, donar-ho tot, i tornar cap a casa sencer, si puc.

Sortida a les vuit del matí amb un dia radiant d’estiu. M’agrada ser aquí, la veritat es que ho trobava a faltar, em sento com peix a l’aigua i córrer es de les coses que més m’agraden, que em fan sentir millor i a les curses...doncs això, que em sento a gust i deixant de banda el resultat, sempre hi estic bé.

Tot i que, aquest, no es el meu terreny, cursa un pèl massa tècnica pel meu gust, però que hi farem, això no em treu de disfrutar com un carcamal.

Em poso bastant endavant però la gent surt a tota òstia i als primers corriols ja hi ha tap. Jo pujaria més despresa però tota la corrua de corredors em frenen. A les primeres baixades em passen per sobre, i jo faig el que puc, voldria anar més ràpid però no puc, els meus pobres turmells ja no dones més de si. Però a la pujada, altre vegada atrapo als que m’havien passat. El de sempre vaja, veig que això no ha canviat; poc corredor i molt “baixador”...

A la última baixada m’ha travessat un cabirol pel camí, i mentre intentava veure’l em foto una revinclada al turmell i la conseqüent patacada. Una més, però la veritat es que ja no estic per aquestes sotragades i putruc putruc cap a l’arribada, mentre em passen corredors a grapats.

Arribo bastant trallat, més que res per la calor, amb tres hores i dotze minuts i ara si, puc dir que ja he ressuscitat...

Com diu el pròleg d’en Sebas Guim,al  llibre galopaquegalopa: ...en David és d’aquelles persones que seguiran corrent fins que les seves cames diguin prou. I, quan això passi, seguirà corrent, encara una mica més...

Doncs això, l’Esquella de Pardines m’espera...