TORNEM-HI

Avui es d’aquells dies que recordaré molt de temps, un dia d’aquells que marquen un abans i un després, un dia especial. I no es el meu aniversari, ni  Nadal, ni festa major ni merdes d’aquestes, un dia qualsevol que em marca l’inici d’un nou cicle personal i esportiu.

 Pots comptar...collonades...

Avui he sigut capaç de córrer 25 km, pim pam, amb molèsties, però amb bastant dignitat. Des de la última revinclada al turmell que no aixecava el cap, periostitis, edema ossi...jo que sé... Nostre senyor, quan va repartir els peus al món, a mi em va tocar una merda de les grosses, uns peus de cartró amb turmells de goma-espuma, una porqueria que no em deixa ni aguantar-me dret, en fi, que hi farem...

Però aquí estic, amb forces renovades i disposat a córrer tot el pugui novament. No sé fins on arribaré, potser serà poca cosa, però encara no em rendeixo. He passat per tots els estats; des de la reconversió a ciclista fins a llençar la tovallola, però ara mateix, vull intentar ser el que era, o si més no acostar-m’hi.

Així que aviat, intentaré córrer en aquests propers tres mesos, la marató de la Rialp matxicots, el trail del Bisaura i la marató del Montseny, tres curses que tinc guardades en un raconet del meu cor i que sempre voldré repetir.

Potser no arribo ni fins a la cantonada del carrer, potser tot quedarà en un desig o una il·lusió, però com he sentit en algun lloc per aquí a les xarxes:  “Que no nos quiten la gloria del intento” (Sancho Panza a don Quijote)...