.

 

Haig de reconèixer que l’Spartathlon em va deixar tocat, des de llavors que no he fet cap més cursa, llevat de l’Oncotrail just una setmana després. Una sèrie de problemes físics, que no lesions, no em deixen entrenar com voldria i la motivació ha anat caient, fins al punt de plantejar-me deixar de córrer.

Si si, sembla impossible que això em passi a mi, però mira, també m’han arribat les rebaixes. I es que això d’anar fent curses, una darrere l’altre “como pollo sin cabeza” ja no hi trobo sentit. Era molt conscient que a Grècia gastava la ultima bala, i que encara que no m’anés bé, jo seguiria essent el mateix.

Però no, les coses canvien i els anys passen, la motivació decau i el declivi físic és inevitable.

Diumenge passat, a més, es va morir la burra, i encara que això pot semblar que no guarda cap relació, per a mi si que la té. Han sigut trenta anys de convivència, de projectes i il·lusions, de fires, Tonis, concursos, naixements i emocions que ara queden només pel record.

Però tampoc vull fer un drama, estic perfectament capacitat per afrontar això, tinc els recursos mentals per gestionar-ho i al final el que queda es una tristesa i una pena que ja passarà.

Tot això ha coincidit amb una mala època esportiva i ara sembla que tot hagi de canviar. Però no passa res, jo estic bé, no necessito ànims ni copets a l’espatlla, sé que cal tenir paciència i ja arribaran temps millors. Es tracta d’agafar-s’ho amb esportivitat i sobretot no perdre la dignitat.

Però no tot son males notícies, l’any que ve si tot va bé seré avi, i això si que fa il·lusió. L’únic que podem donar per segur a la vida es el canvi, per tant, sempre endavant!

El dia 26 aniré a la cursa de Bellmunt, una cursa super maca i una festa. Sense entrenar, sense pretensions, però amb la voluntat d’intentar seguir sent el que era; un corredor senzill que el fa feliç fent el que fa.

Fins aviat!