temes

1 de febr. 2015

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS 2015



Empès per les bones sensacions de Diumenge passat, al 10000 de Mollet, em vaig apuntar l’últim deia que es podia fer, a la Mitja marató de Granollers. 
Aquesta cursa l’he feta nou vegades, la conec bé i volia saber com estic de cara a la marató d’aquí un mes i mig.
Bufa  un vent gèlid a Granollers i de nou, estic a la línea de sortida d’una cursa, això és un no parar, no sé com m’ho faig però cada dos per tres estic amb un dorsal al pit.
M’estic foten de fred i sense saber ni com, ja em trobo corrent per sota de quatre minuts al kilòmetre. La veritat es que tornaria sobre els meus passos i me’n tornaria al cotxe amb la calefacció a tope, les sensacions son dolentíssimes, no tinc ritme, ni respiració, ni ganes, ni res que s’assembli a una motivació per córrer 21km tan ràpid com pugui.
Però la cosa va fent i vaig avançant, fent amb naturalitat una cosa que el meu organisme ja té molt assumit, que no és res més que córrer. Jo diria que més que una acció, es un estat i ara em trobo en aquest estat i em deixo portar.
Passo el primer km a 3’40, ui ui ui, massa ràpid David, afluixa que fotrem un pet. Fins arribar al kilòmetre cinc tot son batzegades, estirades, canvis de ritme, de posició.... no hi ha manera, no estic còmode, no trobo ritme, tinc fred, però d’afluixar ni parlar-ne.
Tot i així marco un parcial de 20’19, bastant bé, penso.
 Fins al kilòmetre 10 la cosa millora una mica però el bessó de la cama dreta que fa dies que em xiuxiulleja a cau d’orella, em comença a parlar més fort. Veig algun corredor retirat, algun de coix i penso que en qualsevol moment em pot passar a mi, en el fons sóc molt vulnerable i una cursa a aquests ritmes per sobre l’asfalt no es qualsevol cosa. Segon 5000 a 21’17, no estamos tan mal...
Travessem el poble de la Garriga i encarem la tornada, hi ha molta gent animant i la veritat es que s’agraeix, sento el meu nom vàries vegades i m’animo i en una petita baixada allargo la gambada  i faig un petit canvi de ritme, avançant corredors i amb ganes de córrer, ara si. 
Si pogués mantenir aquest ritme fins a meta ja seria la òstia, penso, em deixo anar i començo a gaudir de la cursa, potser al final no anirà malament del tot, però la cosa dura poc.
El bessó em crida i em suplica que afluixi, em fa molt mal, sembla que m’hagi d’explotar. No tinc més remei que fer-li cas i vaig fins al kilòmetre 15 reservant i amb un dolor considerable. Parcial del tercer 5000 a 19’56, collons, es nota que fa baixada...
D’aquí fins a l’arribada ho dono tot, però sempre controlant el bessó, que a cada passa em fa una punxada i que està a punt de rebentar el malparit. Potser el més sensat seria parar per no fer-me més mal però ara ja està fet, tu, i m’oblido totalment de les conseqüències i ho esparreco tot.
Últim kilòmetre i em buido totalment, em fa un mal insuportable però ja arribo, els crits i ànims de la gent m’enceguen i arribo una vegada més a la línea d’arribada totalment fos però content, perquè en el fons he fet un bon temps i si m’arribo a trobar bé encara hagués sigut millor.
1h 25m 41s i un bessó destrossat.

Ara a veure com ho arreglem això, tros de burro...



Cap comentari:

Arxiu del blog