MITJA MARATÓ DE BARCELONA 2015

Des de la mitja de Granollers fa quinze dies que no havia sortit a córrer, dues sortides a rodar suau i poca cosa més. El bessó mal parit m’ha sortit rebel i no vol guarir-se, dues visites al fisio (las cuevas del sado) molt doloroses, agulles, ganxos i demés artefactes i el bessó ni s’immuta.

El dia abans remenava per aquí a casa ben coix, amb una bola al bessó que no em deixava ni caminar i ja no dic res de córrer. El més sensat hagués estat quedar-me a casa, gel, estiraments i paciència....

Doncs no.

 Una vegada més em presento a una cursa mig lesionat, sense entrenar els últims quinze dies i  amb aquella incertesa del que sap que no va bé, sense seny i sense res. Salt mortal i sense xarxa, a veure que en sortirà...res de bo, segur...

Sortiré a mig gas i a provar, si el bessó em molesta molt giro cua i cap a casa, però en el fons del meu ser hi tinc un petit raig de llum d’esperança, potser al final tot sortirà bé i arribaré sencer. M’he posat unes mitjes compressives al bessons per si de cas, son de color verd fluorescent i em sento com si anés disfressat, mai havia cregut en aquestes coses i mira, com son les coses, jo també fent el ridícul...

Es la segona vegada que corro aquesta mitja, molts amics i coneguts a la línea de sortida i sense temps de gaires preàmbuls, pum!, sortim, i jo que em trobo còmode corrent a quatre minuts el kilòmetre, no m’ho puc creure.

Els cinc primers son per provar i les sensacions son prou bones i marco un parcial de 20 minuts justos. Ostia ostia ostia, va tira gamarús que anem bastant bé. Fins al kilòmetre 10 tot perfecte, no s’ha encès cap llum vermell i el bessó es manté igual, em molesta però ara tinc la certesa de que aguantarà, si n’ha aguantat deu també em pot aguantar deu més, (raonament totalment absurd, ja ho sé), vinga gas a la burra. Parcial d’aquest cinc kilòmetres 19’56, collons ho estic clavant, tot a 4m/km.

A partir d’aquí em poso en situació, estic en una cursa i se suposa que ho haig de donar tot així que apreto una mica més la màquina i m’enganxo amb un grupet de corredors que van com una locomotora, fiuuuuu.

 I fins al km quinze, corro amb més ganes que mai però veient el parcial m’adono que estic igual: 20’18, fins i tot he baixat una miqueta.

Va David homeeee, una mica més i ja ho tens. No estic patint gaire, la veritat, crec que hagués pogut anar una mica més ràpid la primera part de la mitja però ara ja està fet i sortirà el que sortirà. Els últims cinc km els faig amb 20’24 i pendent del bessó que ara si que em comença a fer una mica més de mal, però pel que em queda ja no cal patir, l’últim km em surt a 3’30 i amb bones sensacions, content i amb una marca que no me  l’esperava, 1:24’52’’.

La veritat es que no entenc res, no donava un duro per mi i m’ha sortit una mitja rodona, després de quinze dies parat i lesionat.

Tot això em demostra que estic a les mans de l’atzar, ja no crec amb l’esforç, la constància, la perseverança i totes aquestes merdes, de fet, no hi he cregut mai. La vida està plena de misteris i no cal donar-hi més voltes.

Visca l’anarquia!