Sempre dic que la vida d’un corredor està
plena d’alts i baixos, almenys la meva.
Em vaig preparar aquesta marató a
consciència, em vaig fer un planning i tot de dotze setmanes i vaig voler fer
les coses una mica endreçades....res! collonades!, jo no he nascut per
planificar res.
La vida va passant i els aconteixements venen
i esdevenen sense avisar, tal com raja, improvisant. I el córrer forma part de
la vida i les coses van com van, com elles volen, jo no hi pinto res.
Amb tot això, vull dir que arribava a aquesta
marató sense haver entrenat el que volia, mig lesionat, amb parades de quinze
dies i amb una desmotivació important. Ara ja tinc clar, però, que aquesta
improvisació i aquesta falta d’ambició em porten sempre a bon port, no cal
donar-hi més voltes. Es quan he intentat fer les coses mitjanament bé que em
surten malament i quan les deixo simplement a l’atzar en surto satisfet, sigui
quin sigui el resultat.
Allà va:
Aquesta nit he dormit força bé, de matinada fot un fred que em deixa el cos encongit i el que tinc menys ganes es de
posar-me a córrer. Arribem molt d’hora a Barcelona i encara falta una hora per
la sortida. Estic tranquil, provaré de fer el que vull fer i si surt, bé, i si
no, també. Baixar de tres hores.
Em trobo un munt de gent aquí i allà abans de
la sortida, i com sempre abans de les grans batalles reacciono fred i distant,
estic massa concentrat amb mi mateix i amb el que vull fer com per estar pels
demés. Sóc així.
Entro al calaix sub 3 hores i m’emociono, la
musica m’entra per tots els poros de la pell i un principi de llàgrima en
brolla dels ulls.
Va! tira capullo! que tenim feina!. Surto per sota de 4 m/km
i les sensacions son boníssimes, això de descansar tooota la setmana m’ha anat
bé i ara córro amb ganes. Fins al kilòmetre 5 vaig molt bé, concentrat,
vigilant de no passar-me però decidit. Tinc les llebres de 3 hores al darrere,
a pocs metres i es tracta de mantenir la distància. M’he tatuat els temps de
pas al braç, cada 5 km, i de moment tot rutlla a la perfecció, com un rellotge
suís. No em fa mal res, fa una temperatura òptima per córrer i em sento animat.
Per dins meu i recorre un petit dubte però, tots sabem que a la marató poden
passar moltes coses i un petit fallo pot esguerrar-ho tot.
Kilòmetre 10, 42:39, deu segons mes del
previst. Perfecte. No s’encén cap llum vermella i la velocitat de creuer es
bona, gaudeixo del córrer, de la cursa i de la festa.
Kilòmetre 15, 1:04’20, aquí tinc una petita
davallada, he estat corrent al voltant de les llebres i hi vaig molt malament, hi
ha massa gent, cada dos per tres ens anem tocant i mes d’un va per terra, als
avituallaments hi ha un merder que decideixo posar-me a darrere i seguir-les de
lluny.
Fa estona que m’estic pixant, es una sensació
molt desagradable, la veritat, i al final paro entre mig de dos contenidors a
buidar. Veig les banderes de les llebres com s’allunyen i només tardo 20 segons
però que son decisius.
Em quedo sol. Ostia tan bé que m’anaven, que hi farem,
jo m’he posat en aquest merder i sol me’n sortiré. Fins a la mitja marató tinc
un repunt d’energia i intento atrapar de nou a les llebres i aquí la vaig
cagar, ara ho veig. Em vaig desgastar massa i no va servir de res.
Km 25, primera crisis important. Vaig patint,
he passat la mitja una mica per sobre del temps que tenia pensat però
l’objectiu encara el tinc a l’abast. Penso que algun dia em cansaré de patir,
perquè córrer es patir, no ens enganyem, però es en superar aquest patiment on
hi ha la veritable essència del córrer. Estic cansat, i encara no he arribat al
km 30, o al 35, mare meva, que no et passi res...
Curiosament, a partir del km 28 més o menys
començo a anar bé altre vegada. M’enganxo a tres corredors que van a bon ritme
i que s’animen entre ells , els hi demano per pujar al autobús i em diuen que
cap problema. Venga Jose! piernas piernas!, venga respira!, venga David! òstia
quins cracks!, em porten que sembla que volem, anem avançant corredors i mes
corredors i em sento invencible. Passem el kilòmetre 30 sense problemes i fins
al 35 anem enxufadíssims, he recuperat el temps que havia perdut però no tot,
si vull baixar de 3h hauré de córrer moltíssim i ara mateix em veig capaç.
Però la cosa no dóna per més, en Jose i els
seus amics se’m escapen i perdo l’autobús, gràcies amics. Em fan un mal
insoportable els bessons, el meu punt feble últimament, i de fet, totes les
cames les tinc com de fusta, les pulsacions disparades i una agonia que no
s’acaba mai. Això es la marató, aquí volia arribar, aquell punt en que sembla
impossible que pugui seguir corrent però que ho segueixo fent, el dolor es
insuportable, estic exhaust, però nomes em queden tres kilòmetres que els faig
arrossegant-me i donant-ho tot.
I finalment veig l’arc d’arribada, sento una
veu que diu: venga disfrutalo!, i això faig, disfrutar-ho, perquè una vegada
més m’he superat, he gaudit i he patit però me’n he sortit.
El rellotge marca 3h 03m 29s, no he baixat de
tres hores però més ben igual, sé que ho tinc a les cames i això em dona força
per tornar-ho a intentar.
Gràcies marató, perquè em fas donar el millor
de mi i perquè em fas sentir viu.
Fins l’any que ve!
La Xuleta |
Moments abans de la sortida |
1 comentari:
Tal i com ho has contat sembla fàcil jejejejeje M'agradaria poder córrer una marató l'any que ve, però el meu objectiu serà simplement.... sobreviure. ;)
Publica un comentari a l'entrada