galopaquegalopa: MARATÓ DE BARCELONA 2015

Sempre dic que la vida d’un corredor està plena d’alts i baixos, almenys la meva.

Em vaig preparar aquesta marató a consciència, em vaig fer un planning i tot de dotze setmanes i vaig voler fer les coses una mica endreçades....res! collonades!, jo no he nascut per planificar res.

La vida va passant i els aconteixements venen i esdevenen sense avisar, tal com raja, improvisant. I el córrer forma part de la vida i les coses van com van, com elles volen, jo no hi pinto res.

Amb tot això, vull dir que arribava a aquesta marató sense haver entrenat el que volia, mig lesionat, amb parades de quinze dies i amb una desmotivació important. Ara ja tinc clar, però, que aquesta improvisació i aquesta falta d’ambició em porten sempre a bon port, no cal donar-hi més voltes. Es quan he intentat fer les coses mitjanament bé que em surten malament i quan les deixo simplement a l’atzar en surto satisfet, sigui quin sigui el resultat.

Allà va:

Aquesta nit he dormit força bé, de matinada fot un fred que em deixa el cos encongit i el que tinc menys ganes es de posar-me a córrer. Arribem molt d’hora a Barcelona i encara falta una hora per la sortida. Estic tranquil, provaré de fer el que vull fer i si surt, bé, i si no, també. Baixar de tres hores.

Em trobo un munt de gent aquí i allà abans de la sortida, i com sempre abans de les grans batalles reacciono fred i distant, estic massa concentrat amb mi mateix i amb el que vull fer com per estar pels demés. Sóc així.

Entro al calaix sub 3 hores i m’emociono, la musica m’entra per tots els poros de la pell i un principi de llàgrima en brolla dels ulls.

Va! tira capullo! que tenim feina!. Surto per sota de 4 m/km i les sensacions son boníssimes, això de descansar tooota la setmana m’ha anat bé i ara córro amb ganes. Fins al kilòmetre 5 vaig molt bé, concentrat, vigilant de no passar-me però decidit. Tinc les llebres de 3 hores al darrere, a pocs metres i es tracta de mantenir la distància. M’he tatuat els temps de pas al braç, cada 5 km, i de moment tot rutlla a la perfecció, com un rellotge suís. No em fa mal res, fa una temperatura òptima per córrer i em sento animat. Per dins meu i recorre un petit dubte però, tots sabem que a la marató poden passar moltes coses i un petit fallo pot esguerrar-ho tot.

Kilòmetre 10, 42:39, deu segons mes del previst. Perfecte. No s’encén cap llum vermella i la velocitat de creuer es bona, gaudeixo del córrer, de la cursa i de la festa.

Kilòmetre 15, 1:04’20, aquí tinc una petita davallada, he estat corrent al voltant de les llebres i hi vaig molt malament, hi ha massa gent, cada dos per tres ens anem tocant i mes d’un va per terra, als avituallaments hi ha un merder que decideixo posar-me a darrere i seguir-les de lluny.

Fa estona que m’estic pixant, es una sensació molt desagradable, la veritat, i al final paro entre mig de dos contenidors a buidar. Veig les banderes de les llebres com s’allunyen i només tardo 20 segons però que son decisius.

Em quedo sol. Ostia tan bé que m’anaven, que hi farem, jo m’he posat en aquest merder i sol me’n sortiré. Fins a la mitja marató tinc un repunt d’energia i intento atrapar de nou a les llebres i aquí la vaig cagar, ara ho veig. Em vaig desgastar massa i no va servir de res.

Km 25, primera crisis important. Vaig patint, he passat la mitja una mica per sobre del temps que tenia pensat però l’objectiu encara el tinc a l’abast. Penso que algun dia em cansaré de patir, perquè córrer es patir, no ens enganyem, però es en superar aquest patiment on hi ha la veritable essència del córrer. Estic cansat, i encara no he arribat al km 30, o al 35, mare meva, que no et passi res...

Curiosament, a partir del km 28 més o menys començo a anar bé altre vegada. M’enganxo a tres corredors que van a bon ritme i que s’animen entre ells , els hi demano per pujar al autobús i em diuen que cap problema. Venga Jose! piernas piernas!, venga respira!, venga David! òstia quins cracks!, em porten que sembla que volem, anem avançant corredors i mes corredors i em sento invencible. Passem el kilòmetre 30 sense problemes i fins al 35 anem enxufadíssims, he recuperat el temps que havia perdut però no tot, si vull baixar de 3h hauré de córrer moltíssim i ara mateix em veig capaç.

Però la cosa no dóna per més, en Jose i els seus amics se’m escapen i perdo l’autobús, gràcies amics. Em fan un mal insoportable els bessons, el meu punt feble últimament, i de fet, totes les cames les tinc com de fusta, les pulsacions disparades i una agonia que no s’acaba mai. Això es la marató, aquí volia arribar, aquell punt en que sembla impossible que pugui seguir corrent però que ho segueixo fent, el dolor es insuportable, estic exhaust, però nomes em queden tres kilòmetres que els faig arrossegant-me i donant-ho tot.

I finalment veig l’arc d’arribada, sento una veu que diu: venga disfrutalo!, i això faig, disfrutar-ho, perquè una vegada més m’he superat, he gaudit i he patit però me’n he sortit.

El rellotge marca 3h 03m 29s, no he baixat de tres hores però més ben igual, sé que ho tinc a les cames i això em dona força per tornar-ho a intentar.

Gràcies marató, perquè em fas donar el millor de mi i perquè em fas sentir viu.

Fins l’any que ve!