MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

No sé que ho fa però any rere any participo a la mitja de Granollers, es la cursa que he fet més vegades, aquesta serà la desena, i tot i que ha anat canviant una mica, la conec molt bé. De totes maneres la duresa de la cursa la decideixes tu, tots tenim un temps en cada distància i esgarrapar dos minuts es molt difícil.  El meu millor registre va ser l’any 2010 i ara crec que estic en condicions de millorar però vaja, que tot depèn de les ganes de patir del moment. Es molt diferent fer-la amb 1h 27 m, que amb 1’23, aquests pocs minuts marquen la diferència entre acabar dignament o acabar destruït.

Aquestes darreres setmanes he estat fent sèries a la pista i he vist com anava millorant uns segons cada setmana i això em fa ser optimista. A punt de fer 49 anys em plantejo fer la meva millor marca en mitja marató, quina bajanada, però mira, ara m’ha agafat per aquí. 

De fet, l’objectiu final no és aquesta mitja, ni tan sols la marató de Barcelona que espero córrer per sota de les tres hores d’aquí un mes, ni tampoc els 100 kilòmetres que també penso córrer a l’Abril per sota de les 9 hores, l’objectiu és tenir un objectiu,  tan és quin sigui, per poder seguir corrent i entrenant i si cal rebaixar una mica la marca, si més no, intentar-ho i si no, no passa res tampoc.

I amb tot això, que em planto a la línea de sortida, un any més, de la mitja marató. Qui no s’arrisca no pisca penso, seguiré la llebre de 1:20’, encara que sigui ni de lluny i apretar les dents. Ja ho sé, això és un suïcidi, però tinc ganes de morir, tinc ganes d’arribar al kilòmetre 20 totalment buit i donar-ho tot, tot.

La sortida m’enganxa una mica fred però decidit, els tres primers kilòmetres les sensacions són dolentíssimes, vaig corrent a 3’50 i seguint la llebre de 1h 20, però ja veig que avui tocarà patir. Mica en mica la cosa millora però sento una petita molèstia al gluti esquerra que no em deixa córrer a gust. De cop, veig com el grup de 1h 20 marxen a tota llet sense que pugui fer res, intento seguir-los, ni que sigui de lluny amb la mirada, però res, mica en mica els perdo.

Arribo als deu kilòmetres per sota de 40 minuts, vaig prou bé penso, però hi ha alguna cosa a dins meu que em diu que avui no serà el meu dia. El gluti cada vegada em molesta més i em costa moltíssim córrer per sota de 4’. Arribem a la Garriga i encarem la tornada cap a Granollers, ara es tot baixada penso, però al estirar la gambada em fa molt mal el gluti, així que corro amb la passa curta per no forçar i mica en mica em vaig deixant anar, em desmotivo i ja no sóc el que era abans de la sortida. Comença a caure una pluja fina i a mullar el terra, a cada passa el peu en marxa enrere i perdo tracció, que sumat al gluti que em crema i la poca empenta mental que porto, fa que abaixi el ritme i em passen corredors a grapats.

En fi, això del córrer ja les té aquestes coses, no sempre surt  com un vol, així que xino xano cap a Granollers, intentant no fer-me més mal i patint sota la pluja com un capullo...

Al final 1h 25m 30s, el mateix temps que l’any passat i el gluti com una pedra...

No passa res, a seguir corrent i a seguir amb els objectius que al final no són altres que disfrutar  del camí, sigui quin sigui el resultat final.