MITJA DE GRANOLLERS

Aquesta cursa l’he corregut  catorze vegades, que es diu aviat. Catorze anys, que no han sigut consecutius, a la línea de sortida d’una de les mitjes més multitudinàries que hi ha. Un munt de gent (sis mil, crec) fent el mateix, tots amb diferents expectatives però amb el mateix objectiu: completar una mitja marató, m’encanta...

crònica 2018,   2017, 2016 i  2015

Aquestes darreres setmanes he pogut entrenar bastant bé, vull dir que, malgrat tots els entrebancs i pals a les rodes que em vaig trobant pel camí, segueixo amb pas ferm i decidit, amb totes les meves limitacions però amb il·lusió i optimisme. Lluny queda aquelles mitjes de donar-ho tot, de córrer a ritmes impossibles (per a mi) i aguantar tot el que vingui, d’arriscar, de patir, d’arribar totalment buit i amb les cames de fusta. Ara es tracta de ser-hi, apretar només una mica i seguir gaudint del córrer un any més.

Aquesta vegada he comès l’error d’estrenar unes bambes el dia de la cursa, si, ja ho seee, això no s’ha de fer mai, però mira, m’hi vaig trobar tant bé només  de posar-me-les que vaig pensar que no passaria res. I si que ha passat...

Escalfem gairebé una hora amb l’Encarna, començem a ritme suau i progressivament anem pujant. Quatre rectes i cap a la sortida. Tot està al seu lloc i tinc l’optimisme que sempre m’acompanya abans de sortir en una cursa.

Però només de sortir, em comença a molestar la zona interior del peu, una mica més amunt del pont. Vaja, no passa res, abaixo el ritme i em poso entre 4´10 i 4’30 m/km, ara amunt ara avall. 

Les sensacions son bones, muscularment vaig bé però el peu cada vegada molesta més. Sense voler trobo que trepitjo per la zona exterior del peu, així no em fa tant mal. Passo el km cinc molt còmode, gaudint com sempre, d’una matinal esportiva  i atlètica.

Arribant a la Garriga, al Km 10 tinc ganes de deixar-ho estar, no vull que em passi com a la mitja de Ripoll, al Novembre passat, on em vaig fer mal, per burro i mesell. Però m’adono que arronsant una mica els dits del peu i trepitjant per fora, deixa de fer-me mal. 

I així arribo al km 15, corrent una mica de canto però mantenint el ritme.

Es el que hi ha, això no em frenarà, i aprofito la baixada dels últims quilòmetres per deixar anar les cames, allargar la gambada i fotra-li més gas, però el peu em fa un parell de punxades i ep!, poc a poc.

Arribo altre vegada al pavelló de Granollers relativament bé i marco un temps de 1h 32m 58s.

Bueno, no estem tant malament, pel que fa a entrenaments es el que podia sortir, m’hagués agradat baixar de 1h 30 però vist amb perspectiva reconec que he fet el que havia de fer, conservar i intentar no fer-me mal.

Repassant les dades a l’ordinador veig que malgrat tot vaig mantenir un ritme molt constant, tret del primer quilòmetre que el vaig fer a 4, els demés molt semblants.

Doncs res, aquí estic, amb una mitja més a les cames. Cada vegada costa més ser-hi, per això cada vegada estic més content i ho gaudeixo com un regal. Amb tot, ara mateix, després de fer una petita migdiada, em sento totalment destruït, desmuntat, desllorigat i fet merda...és el que té l’asfalt. I l’edad...

Granollers sempre estarà al meu calendari, una cursa que m'estimo i conec profundamet. Gràcies a tota l'organització i voluntaris.

D’aquí quinze dies, mitja marató de Barcelona.

Gas a la burra!